Mon Actual 2a Parte (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Món Actual
Año del apunte 2017
Páginas 25
Fecha de subida 16/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LA CONTESTACIÓ Els anys 60 son els anys de l’auge general dels governs d’esquerra i progressistes a molts països occidentals. Als EUA, Kennedy i Johnson porten endavant programes reformistes. A Italià el PSI comença el centre Esquerra amb la DC. A Alemanya el SPD governarà en coalició i en solitari, i finalment a GB, el laborista Harold Wilson es nomenat 1r Ministre.
La nova esquerra apareixerà, tot i l’auge de les esquerres institucionals, ja que els mes joves busquen nous referents polítics donant naixement a aquesta nova esquerra. El comunisme soviètic i la URSS son igualment nefastos que el capitalisme, arcaics i contraris a la revolució. Els models seran Mao i la revolució cultural, el “Che” Guevara i la guerrilla i Ho Chi Minh. Altres referents seran intel·lectuals desencantats amb el comunisme soviètic i filòsofs com Marcuse o Sartre, i Historiadors com Edward Palmer Thompson.
Aquesta renovació també va afectar la Església, que es renovarà profundament amb l’arribada de Joan XXIII, papa entre 1958 i 1963. Trencarà amb els models anteriors del conservadors Pius XII ja que:      Viatjarà fora de roma Visitarà pobres i orfes Expressa proximitat en les teories de l’estat social Manté relacions amb altres religions S’expressa amb la forma directa i informal En el concili vaticà II s’afirmi el principi de la llibertat religiosa i es permeten les misses en llengües modernes, que esdevindran canvis fonamentals. Revolució en formes i continguts sent per això conegut com el Papa Bo.
La revolució del joves serà un punt clau per entendre el canvi: els joves seran un nou subjecte social, econòmic i polític. Son molts i massivament educats per primera vegada en universitats.
No han viscut la guerra, no recorden la postguerra, es troben amb un mon que canvia ja que amb benestar i consum massius, nous subjectes internacionals i perill constant de la guerra. No hi ha canvi polític i les esperances de 1945, en molts casos, s’han vist frustrades. Un mon en el qual els joves decideixen ser els protagonistes dels temps que estan canviant.
Es voldrà una ruptura amb tot allò que representa el sistema. Es criticarà les generacions anterior i a les seves convencions, del gran gap generacional. La ruptura es igual a una contestació a tots els símbols del poder i el rebuig a les formes tradicionals del saber. La consigna es escandalitzar i els joves tot i això, no son nihilistes, mes be, idealistes amb fort compromís polític.
Els joves protagonitzaran una temporada de lluites socials i polítiques a tot el mon amb protestes contra Vietnam, lluita pels drets civils a americà, primers moviments ambientalistes i moviments ambientalistes i moviments per les reformes en àmbit universitari. Les formes de la lluita son moltes i diferents: assemblees, sentades pacifiques i espotaneisme. Els problemes seran la mancs de veritables organitzacions de llarga duració, es mes protesta que política organitzada.
Una de les capitals dels moviment juvenil dels 60 es Londres, bressol de cultures i contracultures.
Apareixeran els Beatles i la Beatlemania, una autèntica bogeria i un dels fenòmens mes coneguts dels 60.
ELS NOUS ESCENARIS A EUROPA OCCIDENTAL S’Intentarà trencar amb la Guerra Freda, ja que el malestar dels mes joves es entès per part d’alguns dirigents europeus que bàsicament volen trobar una sortida al maniqueisme típic de la guerra freda, l’enfrontament no es inevitable. Europa es el lloc on es viu mes la divisió, i en cas de guerra, Europa seria el principal escenari dels combats. El primer d’aquests intents es el centre-Esquerra a Itàlia.
De Gaulle serà un dels referents d’aquest canvi. El Govern entre 1958 i 1969 serà personalista i amb l’objectiu fonamental: restituir a França la seva grandesa (política i econòmica). França voldrà liderar una Europa Unida. Continuarà el progrés tecnològic amb el Concorde(de fabricació franco-britànica) i França aconseguirà la bomba atòmica. Es voldrà restituir França com a una gran potencia, no com una superpotència com la URSS i EUA.
En política exterior, De Gaulle tindrà un objectiu, fer de França una potencia reconeguda, referent mundial i un punt d’equilibri entre 2 blocs. Casi totes les seves accions son polèmiques, com per exemple el veto a l’ingrés de GB a la CEE, boicoteja sessions a la CEE, reconeix la xina de Mao, etc.
El Maig Francès del 68 serà el moment mes important de la contestació, un moment fonamental per la historia contemporània. Les causes seran:      La decadència del sistema Polític Gaullista Insatisfacció dels joves Senyals de malestar social a la banlieue Massificació universitària Contestació juvenil al mon.
El 2 de maig de 1968, la policia després de mesos de protestes, tanca la universitat de Nanterre.
Al dia següent els estudiants de la Sorbonne es mobilitzen en solidaritat. El dia 6 els estudiants i docents marxen cap a la Sorbonne, tancada per al policia, enfrontaments i barricades al Barri Llatí . Els estudiants superiors s’afegiran als universitaris, que ja controlaven el barri llatí. La brutalitat policial serà focus de la simpatia del públic pels rebels. Serà un moviment no organitzat ni dirigit. Es demanarà un canvi radical del sistema, i no nomes reivindicacions concretes. Els obrers s’uniran també als estudiants i ocuparan les fabriques. Inicialment seran reivindicacions laborals, però al demanar la revolució, els sindicats estaran en FJ. A la darrera setmana de Maig, França estarà paralitzada amb 2/3 terços dels treballadors en vaga. Els partits d’esquerra esperen aprofitar-se de la situació.
La revolta sorprendrà a tothom. De Gaulle, al principi no es preocuparà, però després serà partidari de la línia dura. Pompidou serà mes prudent, esperant que la revolta es calmi poc a poc. Els mes sorpresos seran els partits i sindicats d’esquerra: el PCF se suma a les protestes sense convicció. La Societat al principi simpatitza amb els estudiants, però després s’allunya de les protestes. De Gaulle, el dia 30 de maig convocarà eleccions i els seus partidaris es manifesten pels carrers. Serà el fi de la revolta, de les vagues, els estudiants deixen de manifestar i la policia ocupa la Sorbona. El 23 de Juny, De Gaulle triomfarà, però el maig francès no serà derrotat i es milloraran les condicions laborals i es posarà fi a la massificació universitària.
Willy Brant, serà un dels actors del canvi a la RFA. Serà canceller entre el 1969 i 1974. Serà el primer canceller d’esquerra del país, a la joventut s’havia oposat al nazisme. Era molt popular , i comprenia les exigències de la joventut, i aposta per una extensió de la democràcia. Gran Problema de reformes socials internes. La RFA serà el país mes igualitari amb protecció social avançada. Augmentarà la despesa social, estén la sanitat publica i liberalitza el dret a la manifestació, millorant les condicions laborals i adopta mesures en defensa del medi ambient.
LA OSTPOLITIK serà la aposta per millorar les seves relacions amb els veïns i millorar, amb intercanvis, la situació econòmica de l’est. Mitigarà la decepció respecte a la intangibilitat de les fronteres. Les accions mes destacades seran:     El reconeixement de les fronteres de Polònia Reconeixement de la RDA I normalització de les relacions Intercanvis comercials amb els països de l’est Demanar perdo públicament pels crims nazis.
El eurocomunisme dels anys 70, una altra aposta que intenta superar el bipolarisme de la Guerra Freda. Els seus màxims exponents seran Carrillo, Marchais i Berlinguer, aquest últims del PCF i El PCI. Voldran portar els seus partits a la democràcia pura, ampliant la base del seu consens.
LA ETAPA DE BREZHNEV Amb la caiguda de Khrusxov arribaran al poder 3 homes:    Brezhnev com a secretari del PCUS Kosygin com a 1r Ministre Podgorny com a President L’objectiu serà establir una direcció col·legial del partit, evitant personalismes anteriors per aixi aconseguir un millor funcionament del país. Poc a poc, Brezhnev allunyara al poder Podgorny i margina el massa liberal Kosygin (sense abandonar el càrrec), dominant la política soviètica i retornant al culte de la personalitat.
La conseqüència immediata va ser el retorn de polítiques repressives i el tancament dels espais de llibertat, però sense tornar a una URSS hermètica totalment. La Repressió serà asfixiant, no homicida, que fa callar i aïlla els pocs dissidents. Alguns casos destacats serà el de Solzhenitsyn i el físic Sakharov, responsable del programa termonuclear. Hi haurà un cas particular en els jueus de la URSS, que seran autoritzats a emigrar a Israel. En el camp econòmic es viurà una època de important preocupació dels nous líders. Es coneixeran els defectes del sistema, i confien en reduir-los per arribar als nivells d’Occident. El pla de reforma de Kosygin de 1965 apostarà per una major racionalització industrial i l’augment de la producció dels bens de consum. Entre el 65 i el 73 haurà un creixement econòmic elevat, amb ritmes mes alts que occident. Després, la economia s’estancarà degut a que el sistema agrari no funciona, pes creixent de la burocràcia i la manca de innovació tecnològica, dramàtica a partir dels anys 70. A partir del 1973 l’estancament serà evident, de forma lenta i constant amb la caiguda de la productivitat i :     Una reducció del creixement del PIB Un augment de la diferencia amb Occident El fracàs dels plans quinquennals Les economies d’altres països socialistes superen la URSS El sistema acostumarà a enganyar sobre les xifres reals, amb una manca d’informacions sobre les reals condicions del país.
El pes de l’exercit era molt important, cosa que explica el creixement del pes de l’exercit i de la despesa militar durant la etapa Brezhnev. La carrera armamentista, tot i algunes resistències del mateix Brezhnev, continuarà. Als 70 els Soviètics seran molt actius en el marc internacional. El resultat de tot plegat serà l’augment de la despesa militar, i substancial paritat estratègica amb els EUA. La despesa que suposarà un pes enorme a l’economia soviètica, serà un factor fonamental per entendre la caiguda del sistema soviètic.
La societat era generalment estable, l’estat garantia els serveis bàsics (en declivi qualitatiu) i les condicions de vida milloren lentament. La manca de discussió política, pes de la nomenclatura gerontocràtica del partit i manca d’estímuls per millorar suspendran també l’estancament de la societat. Es perdrà la confiança en el govern, ironitzant sobre els líders; es busquen petits espais de dissidència, la vida segura, gris i monòtona. El resultat serà l’augment de suïcidis i alcoholisme, la corrupció, i la presencia de milers de màfies. A la mort de Brezhnev al 1982, la URSS es un país que s’està descomponent. La economia del bloc oriental sofrirà el mateix camí, aixi com els mateixos problemes socials.
La primavera de Praga. El nou secretari del PC a Checoslovaquia estimularà els ciutadans per a que participin a debats i discussions polítiques. AL 1968, Dubeck llança el programa d’acció dirigit pel partit, que ha de portar a la llibertat de premsa, d’expressió i un possible sistema multi-partidista al futur, la denominada primavera de Praga, millorar el socialisme, EL SOCIALISME DE ROSTRE HUMA. Dubeck no posarà en discussió el paper guia del PC, l’aliança amb l’URSS i el posicionament dins el bloc occidental. Dubeck no aconseguirà convèncer els líders i les discussions no dissipen els dubtes. El 20 de Agost del 68, les tropes del pacte entren a Praga, sense resistència organitzada, instaurant una immediata normalització. S’allunyen els líders reformistes i s’anul·len les reformes, reimplantant el control policial i estatal sbre al industria. L’acció soviètica no elimina Dubeck.
Naixerà la Doctrina Brezhnev, per justificar retrospectivament la invasió de Praga, les autoritats de la URSS recorren a una nova teoria política, la doctrina BREZHNEV.
“SI UN PAIS DEL BLOC ORIENTAL ABANDONA EL SOCIALISME I ES DECANTA PEL CAPITALISME, AIXO ES UN PROBLEMA QUE AFECTA TOTS ELS PAISSOS DEL BLOC” En la pràctica i seguint la doctrina Jdanov, es reafirma el dret de la URSS a la intervenció en els assumptes interns dels països del bloc oriental.
NIXON I LA DISTENSIÓ Derrotat al 1960, Nixon es candidat al 1968. Guanyarà gracies a una crisi demòcrata, dividit per qüestió dels drets civils. Els EUA voten a Nixon perquè es un país preocupat per la Guerra del Vietnam, la contestació que alarma als conservadors i els senyals de relentització econòmica i augment de la inflació. El missatge de confiança de Nixon serà la clau de la victòria republicana.
Els principals trets característics de la Presidència Nixon serà:     Pragmatisme i manca de idealisme, mes que construir el futur, es tracta de resoldre els problemes actuals Gran Cinisme: disposat a tot per que guanyin les seves idees Hàbil i sense escrúpols, te grans victòries i grans derrotes Discutit i odiat, especialment pel final de la seva presidència, és un dels presidents mes influents dels EUA.
Nixon serà poc interessat a la política interior. Vol tornar part del poder central als estats, un nou federalisme, una acció poc significant. Aprovarà lleis de protecció ambiental, lluitarà contra les drogues i conquistarà la lluna. No modificarà els postulats dels predecessors, mantenint les estructures de Welfare State, els ajuts als mes pobres, augmentant les mesures de reforma sanitària. La societat evoluciona cap a models més liberals (al 1973 es despenalitzarà l’avortament) Serà un canvi important la crida de Nixon als valors mes tradicionals dels nord-americans: es dirigeix a la Silent Majority dels americans, sent els primers senyals del successiu gir conservador.
Nixon haurà de fer front a dificultats econòmiques. Les principal preocupacions de Nixon serà l’augment de la inflació i dèficit de pressupost. Nixon congelarà sous i preus i abandona la convertibilitat directa entre or i dolar (patró or). Els resultats seran poc decisius, i abandonar el partó or marca un canvi de tendència en les polítiques econòmiques occidentals. Als darrers anys, hi ha senyals de dificultats econòmiques i de fi de una època: el declivi de la productivitat, desacceleració econòmica general i augment de l’atur, es el fi del mite del creixement indefinit.
Però la principal preocupació serà la política exterior. Serà fonamental el conseller de Seguretat Nacional Henry Kissinger, un home pragmàtic, cínic i molt hàbil. Es basarà en el principi de la Realpolitik: els interessos abans de tot, sense idealisme o moralisme i mirant als resultats i al pragmatisme. La doctrina Nixon dirà que EUA on protectors del mon lliure, però no intervenen directament, cosa que provocarà la Vietnamització de la guerra del Vietnam. No es renunciar als interessos estratègics però es una nova etapa en les relacions diplomàtiques.
Es veurà un clima favorable a un apropament entre EUA i URSS. La URSS volia seguretat i acabar amb el seu aïllament i sobre tot que els EUA garanteixin el seu control sobre els països del bloc comunista. Mentrestant els EUA Volen seguretat i estan disposats a abandonar la creuada anticomunista.
Un apropament serveix per reduir el perill de guerra nuclear. Enfortir els EUA i la URSS en les respectives àrees d’influència. Controlar la proliferació nuclear d’altres països in finalment reduir les tensions internes. Els EUA i la URSS no renuncien a les seves polítiques però busquen un modus vivendi amb l’enemic. Això reconeix l’estatus quo de la guerra freda i ho congela, però els principis ideals i morals no es consideren importants.
Un pas providencial serà el clamorós apropament entre els EUA I Xina, que entre el 1971 i 1972 normalitzen relacions. Aprofitant l’enfrontament entre la URSS i Xina, provocaran el viatge de Nixon a Xina al 1972. Els motius seran molts:    EUA i Xina desconfien de la URSS EUA i Xina volen acabar amb Vietnam EUA i Xina volen estabilitzar la seva situació interior amb un èxit diplomàtic.
Les conseqüències seran la admissió de pequin a la ONU i restabliment de relacions diplomàtiques. Això obliga la URSS a buscar “Distensió” amb els EUA.
La distensió viatge de Nixon a Xina, que obre una nova etapa entre URSS i EUA. Al Maig de 1972, Nixon viatja a Moscou, iniciant la distensió. Relacions molt mes fluides i augment dels intercanvis comercials. Això serà fonamenta per tancar el conflicte de Vietnam i la signatura dels acords SALT 1 i ABMT que significaran la reducció dels arsenals estratègics.
Els acords de Hèlsinki seran el resultat mes important. Serà una conferencia convocada per la URSS que busca i obté el reconeixement de la intangibilitat de les fronteres europees. Es el definitiu de l’statu quo post-1945, i de les annexions de la URSS. Els acords seran un bumerang per la URSS, ja que tots els països es comprometen a respectar els drets humans. Els opositors utilitzen aquesta arma per denunciar les accions soviètiques, formant ONGs que vigilen el respecte a aquests drets.
Els darrers 2 anys de Nixon, es veuran esquitxats per l’Escàndol Watergate, que significarà el final se la seva carrera política i la dimissió.
Neix a partir d’unes escoltes il·legals contra els Demòcrates . Nixon menteix sobre l’assumpte i sobre les cintes gravades, intentant amagar-hi. Això deriva en la concepció de la presidència de Nixon, un ofici que esta fora dels límits legals habituals. En la revelació la premsa juga un paper destacat. El 8/8/1974 Nixon davant una probable evidencia de judici, dimiteix i el succeeix Gerald Ford, el seu vicepresident.
ORIENT MITJÀ ENTRE ELS 60 I ELS 70 Als anys 60, es viurà un augment de la tensió a la regió: enfrontaments de patrulles i recíprocs temors. Al 1967, Nasser allunya els Cascos Blaus, apropa tropes a la frontera i tanca els estrets de Tiran. La reacció d’Israel serà un atac sorpresa el 5 de Juny de 1967, que destrossa l’aviació egípcia. En 6 dies, Israel ocupa el Sinaí, sent aquesta una clamorosa victòria. Jordània i Síria, enganyats per Nasser, ataquen a Est i a Nord, cosa que deriva en una fàcil victòria d’Israel, la ocupació de Cisjordània, Jerusalem Est i els altos del Golan.
La conseqüència mes important serà la ocupació israeliana dels territoris àrabs a Cisjordània, Gaza i Sinaí i el Golan( i Jerusalem serà annexionada). Això serà un obstacle per a qualsevol pau, els àrabs radicalitzen les seves posicions anti-israelianes. Això serà l’inici dels problemes dels territoris Ocupats, que segueix sense solucions. Les tendències annexionistes a Israel seran les teories que intenten reconstruir el Gran Israel de la Bíblia. Als 70, comença la colonització dels Territoris Ocupats.
La resolució 242 de la ONU, encara la base de totes les converses de pau a la regio. Estableix el principi de Pau a canvi de territoris, Israel abandona els territoris ocupats, obtenint la pau.
El problema: la ambigüitat textual entre la versió francesa i l’anglesa, que una parla de la retira de territori i la altre dels territoris. Israel jugarà amb la ambigüitat , afavorint l’establiment de colons als territoris. Aquests, armats i sovint propers a posicions extremistes, es converteixen en avantguardes de l’expansió israeliana.
La colonització i la influencia dels colons desplacen l’eix polític cap a la dreta. La guerra acaba amb el panarabisme abatent la moral dels àrabs. Acabarà el prestigi de Nasser. Aproparà definitivament els EUA a Israel, ara peça clau per Wahington. Acaba amb les simpaties europees per Israel, sobretot d’esquerres. Radicalitza el problema palestí, exportant la desestabilització.
Els palestins s’organitzaran per lluitar per la independència i els drets. Als 1964 naixerà la OLP dirigida per Yasir Arafat, una plataforma de grups polítics que es converteix en representat de tots els Palestins. Al 67 neix la FPLO, laic i mes radical i d’esquerra. La olp i la fplo protagonitzen la lluita des de finals dels 60.
Jordània esdevindrà la base de l’OLP i punt de partida dels atacs palestins a Israel. Els palestins cada cop seran mes nombrosos en un país amb delicats equilibris interns. El govern de Husein, desestabilitzat, ataca els palestins, setembre negre de 1970, una veritable guerra civil amb matances i fugida massiva dels palestins de Jordània. Els palestins utilitzaran el terrorisme (els fedayins) per atacar Israel i els seus interessos. No tots son extremistes islàmics, tenen reivindicacions polítiques. Llarg llistat d’atemptats, Jocs de Munic 72, segrestos d’avions, atacs a civils, etc. Mes tard, armats per Libia i Síria ataquen interessos occidentals i estableixen relacions amb terroristes europeus i asiàtics, amb llaga etapa de terror i guerra bruta entre israelians i palestins.
Nasser serà succeït per Anwar el Sadat, que proposarà canvis fonamentals i acabarà amb el socialisme àrab i es portarà lloc a la Infitah o obertura cap a l’economia capitalista.
Sadat portarà a terme un gir en la diplomàcia que començarà trencant amb la URSS al 1972, renovarà l’exercit i una ofensiva diplomàtica per guanyar-se suport internacional. No es una ruptura diplomàtica si no un allunyament.
La Guerra de Yom Kipur del 1973, Egipte i Síria aprofiten una festa religiosa jueva i ataquen Israel.
Els primers dies, l’avanç egipci destrossa les forces enemigues, i es veu una gran commoció Israel. Israel reaccionarà amb èxit i creuen el canal de Suez, amenaçant el Caire i Damasc abans de l’armistici amb la ONU. Tot i l’èxit final, la guerra traumatitza els Israelians. La aposta de Sadat es un gran èxit, prestigi i confiança per les masses, Israel serà forçat als acords.
Al 1977, Sadat viatja a Israel i al 78 se signen els acords de Camp David i es restitueix el Sinai a Egipte. La pau es definitiva i reconeixement mutu d’ambdós estats. EUA comença a ajudar massivament els 2 països, ara aliats fonamentals. Els acords seran considerats una traïció per la resta de àrabs, Egipte es expulsat de la Lliga Àrab i Sadat es assassinat al 1981.
A Líbia, Gaddafi arribarà al poder i instaurarà una dictadura personalista. Líbia serà protagonista de l’escena política als 70 i 80 . Tindrà ambicions expansionistes amb enfrontaments i guerres amb els veïns. Tindrà una confusa ideologia i es un acèrrim enemic dels EUA però manté relacions excel·lents amb italià. Mentrestant, al Líban haurà una cruenta guerra civil.
VIOLENCIA POLITICA A EUROPA OCCIDENTAL Als anys 70, la violència política serà letal i inèdita. Una nova estratègia de lluita, d’extrema dreta i d’extrema esquerra seran el resultat de la radicalització del discurs de la contestació. A partir dels 70, molts dels joves que havien protagonitzat la contestació comencen a pensar que el discurs de la contestació no violenta no funciona, que el Sistema resisteix, es resisteix al canvi i la violència es converteix en una eina de defensa i d’atac front al sistema. El fracàs de la contestació es transforma en un atac mes directe. Hi haurà importants diferencies entre violència de dreta i esquerra, les causes serà especifiques segons cada país i es veuran connexions amb serveis secrets occidentals i orientals. Serà un fenomen europeu però també mundial.
La extrema dreta torna a parèixer amb força a finals dels 60 degut a la crisi de valors i a l’auge de les esquerres que faran que es busquin models autoritaris que frenin el declivi social i polític.
La nova dreta tindrà una nostàlgia del feixisme, la radicalització del discurs polític i la disponibilitat a la lluita a armada. Tindrà diferents formes, com el cop d’estat dels coronels a Grècia de 1967, moviments neofeixistes, fenòmens violents d’extrema dreta. Als anys 80, abandó del terrorisme i nous enemics: els immigrants i la globalització.
La violència política neofeixista apareix en un clima ideològicament polaritzat dels anys 70.
Inicialment els neofeixistes i els d’esquerra tindran batalles campals als carrers. Tàcita tolerància a les formes de l’ordre, la reacció serà cada cop mes violenta dels extremistes d’esquerra. A la segona meitat dels 70, els objectius son també burgesos i forces d’ordre. Els escenaris seran Italia, Espanya i Turquia.
La violència d’extrema esquerra també serà un fenomen violent. Atacarà contra el sistema que resisteix, grups de joves passen a la clandestinitat i lluiten contra les institucions i contra els rivals polítics. La base serà la reformulació de les teories marxistes radicals i exemple de les lluites de guerrilla anti-colonials. 2 grans grups: La violència que es pot reconduir a reivindicacions nacionalistes com IRA o ETA. La violència ideològica, amb teoritzacions de la lluita de classes com RAF, BR i Exercit roig del japo.
EL IRA serà el exemple típic de la violència política nacionalista. El nucli de la qüestió es el problema d’Irlanda del nord, tot i la connotació ideològica del IRA. (Lligams amb altres grups terroristes i amb moviments anti-colonialistes). El IRA i les seves faccions lluiten per unir Irlanda del Nord a l’Eire en defensa de la lluita política, social i religiosa de catòlics (minoria) contra els protestants(majoria al nord). A partir de finals del 60, l’Ulster es escenari d’enfrontaments i atemptats entre comunitats, de repressions britàniques, a les quals segueixen atemptats també a Gran Bretanya.
La RAF serà el grup terrorista mes violent de la RFA. Les violentes protestes juvenils dels 60 es traduiran en una guerrilla urbana antiimperialista que actua contra els piles de l’estat burgès, considerat feixista. La RAF manté contactes amb altres moviments terroristes, especialment els Palestins, dels quals rep entrenament. Els objectius seran bancs, bases nord-americanes, forces de l’ordre, empresaris, jutges i militars. En un primer moment els seus 2 líders seran Baader i Meinhof. A la tardor de 1977 es viurà una escalada de violència, amb el segrest i assassinat de líder de la patronal alemanya, que derivarà en un lluita política amb el misteriós suïcidi a presó dels líders del grup.
A italià s’arribarà a viure un temor per l’amenaça a la democràcia. Els motius seran el fonamental posició del país i la importància del PCI. L’eix polític es desplaçarà cap a l’esquerra. Al 1964 el comandant De Lorenzo planificarà un cop d’estat. Al 1970 es viura un intent de golpe de Borghese amb militars, extremes de dreta, mafiosos i serveis secrets, es pos en marxa i s’atura misteriosament. Destacar la matança de Bolonya.
AMERICA LLATINA. ENTRE DICTADURES I DEMOCRÀCIA Important exemple i influencia de la Revolució Cubana. Es un model per a la nova esquerra europea i un exemple a imitar a Amèrica. La Marxistitzacio del tradicional discurs populista provocarà la radicalització creixent. El mite de la guerrilla sempre victoriosa contra exercits regulars provocarà la proliferació d’intents revolucionaris al camp. Després del fracàs bolivià de Guevara, la guerrilla es desplaça a les ciutats. La resposta conservadora es la contra insurgència i la repressió.
Xile serà un exemple de resistència del sistema democràtic. Al 1958, es viu una divisió política en els 3 terços:    Dreta d’Alessandri, guanyador de les eleccions al 58 Democràcia cristiana de Frei Montalva Esquerra de Salvador Allende 1964, amb la creixent forca electoral d’Allende, la dreta no presenta candidat per garantir la victòria de Frei, que aplicarà polítiques progressistes decebent la dreta i fracturant el seu partit entre dreta i esquerra. Al 1970, Allende guanyarà les eleccions i imposarà un govern d’unitat popular d’esquerres, tot i la oposició de Nixon.
Allende intenta superar el bipolarisme: es tracta de recuperar igualtat en teòrica llibertat.
Intentarà millorar les condicions de vida dels xilens:    Continuarà la reforma agrària de Frei Nacionalitzarà la industria del coure Nacionalitza empreses Els resultats positius serà el creixement del PIB a finals del primer any. Immediata oposició de la dreta i dels EUA, intent de provocar un aixecament militat, assassinant el cap de l’exercit Schenider per impedir l’ascens presidencial d’Allende.
Els resultats seran positius i creixerà una polarització ideològica. La DC fracturada entre progressistes i conservadors, majoritaris. L’extrema esquerra es estimulada per la visita de Castro, que demana mes radicalisme en les reformes. La dreta comença un procés de radicalització ideològica. Els EUA intenten enderrocar Allende amb tots els mitjans. Inici de la via xilena a la sedició amb marxes dels barris rics.
AL 1972 i al 1973 haurà un col·lapse general i enfrontaments entre radicals d’esquerra i dreta.
La crisi econòmica i la vaga de transport afavoriran el caos. Tot i les vagues, i el boicot dels EUA, les dretes no tenen dorca per enderrocar Allende. Al març de 1973, en les eleccions legislatives decisives, la dreta no obté el 66% necessari per la deposició legal del president; UP puja però sense guanyar. Allende intenta sumar al seu govern els militars, amb Carlos Prats. Quan Prats dimiteix, els militars antidemocràtics son la majoria dins de l’exercit) desapareix el darrer obstacle al cop d’estat.
El 11 de Setembre de 1973, les forces armades liderades per Pinochet, enderroquen el govern de Allende amb un brutal cop d’estat. Fonamental assistència dels EUA en la preparació i organització del Golpe. Allende aïllat en el palau presidencial bombardejat, se suïcida i el cop d’estat triomfa, El cop d’estat acaba amb la democràcia xilena, amb milers i milers de víctimes i desapareguts, amb una brutal repressió que commociona el mon.
S’iniciarà un dur regim militar, amb una repressió i assassinats fins al 1988. La economia seguia un model neoliberal, amb creixement entre el 73 i el 82, i després de 1985 amb un augment de la desigualtat. La diplomàcia serà complicada amb relacions amb Argentina i amb Carter. Els serveis secrets, amb la CIA i altres dictadures americanes, posen en marxa un pla de repressió i vigilància internacional contra els dissidents: Terrorisme d0estat amb centenars de víctimes.
A Argentina, es viurà entre el 65 i el 75 un caos política i una desestabilització social l’Argentina.
La dictadura militar que governa des de el 66 deixa pas al retorn de Perón al 73. A la seva mort al 64, Isabelita Perón ocupa el càrrec, cosa que mostra debilitat política. El país es fracturarà políticament, la lluita entre forces d’esquerra, peronisme i forces de dreta i respectius grups terroristes i paramilitars. El peronisme es divideix entre dreta i esquerra, el grup armat d’aquesta son els montoneros que demanen mes radicalisme. Al 1976, argentina serà la darrera democràcia del con sud.
EL 24/3/76 l’Exercit organitza un cop d’estat, el nomenat Proceso de Reorganización Nacional amb el fi del govern civil i sèrie de brutals juntes militars. Suport de la dreta, dels empresaris, de bona part de la premsa, dels EUA i també amb la tàcita complicitat de casi tots els països.
S’iniciarà un regim de terror, amb terrorisme d’estat homicida que:     Extermina sistemàticament minories ètniques, sexuals, religioses i opositors, amb opositors i desaparicions Segresta nens Aplica una tremenda repressió cultural Censura tot indici de cultura subversiva La democràcia retornarà a la regió als 80, tots el països de la regió torna la democràcia. Les causes diferents per cada país en general seran la:     Creixent força de les oposicions Fracassos econòmics Fracassos militars Nova actitud dels EUA Políticament, el retorn a la democràcia s’aconsegueix sense violències ni traumes, en alguns casos, el nous governs jutgen els responsables dels crims.
L’ASCENS D’ASIA ORIENTAL Es viurà la transformació radical de Japo, protagonista mundial des dels 50: “Miracle econòmic japonès” creixement del 10% anual. La política es democràtica i estable, amb tots els seus defectes, gran augment de la població i la urbanització. Importacions, manufactura i exportació redueixen la manca de recursos naturals. Alts nivells d’investigació científica i industrial provoquen les tecnologies revolucionaries, sent una potencia financera a nivell mundial.
Les claus del Miracle Economic Japones seran la alta productivitat i qualificació dels treballadors, l’alta qualitat dels productes manufacturats, la elevada capacitat d’estalvi de ciutadans i empreses, la importància de la xarxa comercial, estabilitat política, integració al bloc occidental, voluntat política d’ajudar el desenvolupament.
Als anys 70, el Japó experimentarà dificultats econòmiques degut a la crisi energètica del 73. Als 80 es recuperarà amb un creixement mes normal i moderat. Als 90, la dècada perduda, amb crisi permanent de la economia degut a l’augment del proteccionisme dels EUA, crisi dels mercats financers, nous competidors internacionals dificultats de les empreses , es busca major competitivitat i l’abandonament dels acords. Políticament el PLD perdrà el seu predomini electoral.
Els quatre tigres asiàtics serà l’ascens de 4 petits països asiàtics que s’afirmen com industrialitzats i competitius. Els 4 son COREA DEL SUD, SINGAPUR, HONG KONG, I TAIWAN Les claus de l’èxit son els productes manufacturats, el baix nivell inicial dels sous dels treballadors, les inversions estrangeres i injeccions de capital dels EUA i la estabilitat política.
Superen les crisis econòmiques també gracies a la inversió tecnològica i científica: substitueixen occident com productors de manufactures, anticipant Xina.
Deng Xiaoping des de 1978 fins a 1997, serà qui ocupi el poder a Xina. Serà un país commocionat pels esdeveniments recents i oberts a experiments per millorar la situació. Amb pragmatisme i fi dels perjudicis ideològics. Un dels seus mèrits es la creació d’una nova classe dirigent i funcionarial estable, sense líder carismàtic, una auto-regeneració enmig dels canvis.
En 1982 enterrarà el maoisme amb la constitució de 1982, imposant les 4 modernitzacions de Deng: 1. Agrària, fi de les comunes i estímuls a la propietat privada (sistema de responsabilitat familiar) 2. Industrial, amb mes autonomia per les empreses.
3. Tècnico-científica 4. Militar Es crearà la via xinesa al socialisme, que vetllarà pels resultats i no la ideologia. La modernització des de baix serà amb punts claus:      Pes d’importacions i exportacions Creació de les zones econòmiques especials Baix cost de la forà del treball Pes de la industria de consum Disminució del control estatal sobre la economia.
Les reformes portaran al creixement econòmic de fins al 9.7%. Per altre banda emergeixen nous problemes com una elevada inflació, la corrupció, alta desigualtat regional, estancament del progres al camp. Això s’acompanya a una major circulació d’idees i a una primera occidentalització. Una creixent insatisfacció especialment entre els joes, es demanen reformes també polítiques. El secretari del PC Hu Yaobang sembla obrir a mes reformes. Al 1987, Hu Yaobang es substituït per Zhao Ziyang. Es viurà un gran debat entre reformistes i conservadors.
Al 1989, la mort de Hu i la Perestroika desencadenen les protestes estudiantils, que ocupen plaça Tianammen. Als estudiants se sumen els treballadors amb massives protestes al país. Zaho demana diàleg, però Deng declara la llei marcial i envia els tancs amb centenars de morts. El camí xines es resumirà en reforma econòmica sense reforma política.
La repressió de 1989, significarà un momentani aïllament de Xina, amb dificultats econòmiques i resistències dels mes conservadors al canvi. Als 90, l’ascens es imparable, sota el lideratge de Jiang Zemin, xina esdevindrà la fabrica del mon. EL creixement econòmic esdevindrà en millores en les condicions de vida i occidentalització de la societat. La privatització creixen de les industries estatals. La diplomàcia xina assumeix el seu paper de nova superpotència internacional, convertint-se en actor important a l’escenari mundial.
Actualment els problemes del model xines seran la corrupció, contaminació diferencies entre camp i ciutat. Enorme consum energètic que provoca un activisme diplomàtic. S’ha de mantenir un gran coneixement econòmic com a garantia d’estabilitat interna. Políticament no hi ha senyals d’obertura, censura i repressió continuen sent elevades. Els problemes amb les minories seran al Tibet i el radicalisme islàmic a les regions musulmanes.
LA CRISI DELS 70. LA PRESIDENCIA DE JIMMY CARTER I LA FI DE LA DISTENSIÓ Sera fenomen clau dels 70 la crisi del petroli de 1973 i 1979. Al 1973 la OPEP decideix com a pressió a la guerra del Yom Kipur ja que son paissos de majoria arab, augmentar els preus del petroli, disminuir la producció i l’embargament econòmic, cosa que provocarà una immediata crisi energètica a Occident degur a la dependència total del petroli. Molts paissos com Alemanya, Japo o Italia, adopten mesures d’austeritat que afecten la totalitat dels ciutadans. Al 1974 es millora la situació però que torna a empitjorar amb una nova crisi al 1979.
La crisi energètica es un aspecte general de la ciris econòmica dels 70. Augment de l’atur i inflació i caiguda de la prodiccio que provocquen recessions econòmiques que es resisteixen a les mesures dels goversn. La crisi s’aacompanya a la stagflacio(estancament+inflació), i posa en dubte totes les certeses anteriors. Fi de les il·lusions sobre el creixement infinit i , encara més, fi de la confiança en el sistema. Per això, es comencen a prendre en consideració mesures econòmiques radicalment diferents de les anteriors.
La Crisi econòmica i els seus efectes seran un dels components de la generalitzada crisi social i de valors que explota a occident als 70. Situació políticament tensa:   Decepció dels més progressistes per la resistència al canvi del sistema Desconfiança dels conservadors respecte als canvis socials introduïts, denúncia general de la crisi dels valors Pèrdua general de referents: s’acaben o es re-introdueixen:     Els valors mes col·lectius El compromís polític L’auge del progressisme La voluntat de canviar el mon Tornen els valors mes individuals amb un rebuig al compromís anterior. Aquest rebuig, però , no es un rebuig constructiu.
L’augment de la criminalitat a tot el mon occidental contribueix a la sensació de crisi. Barris sencers de les grans ciutats es converteixen en llocs fora de la llei, amb homicidis i violències. La difusió de les drogues es una de les causes fonamentals d’aquest auge criminal. Les màfies internacionals, obtenen grans beneficis i es transformen en les organitzacions que coneixem.
L expressió del rebuig del compromís es el Punk, nascut a Anglaterra al any 1976 i es convertit en fenomen mundial l’any següent. Moviment que trenca amb el passat, rebutja el present i denuncia que no hi ha futur: no es tracta de construir, sinó de destruir, i prou. Norma bàsica = trencar amb totes les normes: agressivitat autodestructiva i critica global al sistema. Tot i tenir també vessants mes polititzades els màxims representants son els Sex Pistols. Expressió màxima del malestar dels joves dels 70, els Sex Pistols escandalitzen i carreguen contra tot i tots.
Al costat del Punk, musica i cinema son testimonis del canvi de valors, a la segona meitat dels 70. Després dels anys del compromís es viu un retorn de l’entreteniment i dels valors individuals.
LA PRESIDENCIA DE JIMMY CARTER Arribarà al poder al 77, després de guanyar unes eleccions gracies al desgast republicà (Watergate) i gracies als estats del Sud, ja que el es de Geòrgia. Quan arriba a la presidència, Carter es troba amb un país en plena crisi econòmica, política, de valors, diplomàtica i de confiança dels ciutadans.
Carter tindrà una etapa marcada pels intents de canviar el rumb polític i econòmic als EUA, basant-se en nous principis i intentant retornar la confiança als ciutadans. Tot i alguns èxits limitats, Carter no aconsegueix els seus objectius. La economia serà de crisi constant, sobretot al final del mandat, amb la crisi energètica de 1979. Les cues a les gasolineres contribueixen a augmentar la crisi de confiança. Els discursos del president per convèncer els ciutadans de la necessitat d’estalvis enèrgics surten efecte oposat al desitjat, contribuint a la desorientació dels americans.
El canvi dels 80 serà conseqüència d’un canvi de valors que transforma el paradigma de la postguerra. El esgotament de la contestació serà el passatge a una nova etapa pilitica social econòmica social i cultural. Els 70 ja posen en discussió la idea de progres, cosa que deriva en una crisi general de les forces d’esquerra i l’aparició d’un predomini polític conservador. La conseqüència directa seran els valors socials es veuen afectats i substituïts per valors individuals i individualistes. El compromís polític es substituït per l’hedonisme, el consumisme, la cerca del plaer. Es el “reflux” dels 80 (tot i que no sigui un retorn als valors morals del passat).
Al 1980, Reagan es elegit president i comencen les protestes a Polònia. Apareix el PacMan, neix la CNN. Al 80, la economia sofreix un canvi fonamental arran de la crisi del 70, es retorna a concepcions mes típiques del liberalisme, posant fi a la Welfare State, la intervenció de l’estat a l’economia es el problema. Moltes empreses nacionalitzades son privatitzades. La escola de Chicago intentarà trobar una resposta a les crisis de les polítiques keynesianes amb un retorn a un liberalisme moderat. A partir dels anys 80, es passen a defensar postures liberals mes extremes, el neoliberalisme. Les teories neoliberals, que aposten per la reducció de la despesa publica, orienten les decisions econòmiques del FMI, BM i de gran part dels polítics dels anys 80.
Això provocarà el fracàs dels règims de caire socialista del Tercer Mon, provocant que els seus líders s’apropin al capitalisme.
Les transformacions de la economia seran:    Disminució del pes de la industria tradicional, de la classe obrera i dels sindicats.
Això porta al declivi de regions industrials i a moviments de poblacions Augmenta el capitalisme financer especulatiu.
L’economia occidental als 80 torna a créixer, però amb ritmes menys elevats que els anteriors, Gracies a la baixada dels preus del petroli i augmentant la desigualtat i la bretxa salarial.
S’inicia la globalització que coneixem avui dia. Les empreses seguiran estratègies planetàries. La conseqüència serà la difusió global de modes, costum i productes que redueixen les diferencies nacionals El nou sistema global: els espais nacionals perden importància respecte als conglomerats multinacionals que poden influir i determinar les polítiques dels estats La globalització serà el resultat del creixement de les tecnologies de la comunicació i la informació. La societat de la informació substitueix la societat industrial. Les bases del naixement d’Internet d’aquesta nova societat es comencen a construir als anys 80. Els yuppies substituiran els Hippies.
L’ASCENS DELS CONSERVADORS, THATCHER I REAGAN Als anys 80 apareixerà un nou conservadorisme que acaba dominant la dècada i deixa una profunda influencia al mon, molt diferent al conservadorisme de la postguerra. Moral i èticament no es retornarà als valors del passat. Econòmicament son els portaveus dels economistes neo-liberal. Acabaran amb les conquestes i construccions del progressisme que els antics conservadors havien mantingut. Abandonaran els valors de moderació dels conservadors de la postguerra.
Al 1979 arribarà al poder Thatcher, del partit conservador, fins al 1990. Era dura, inflexible, maniquea, autoritària, antisocialista y vol restituir prestigi i orgull als britànics amb una profunda transformació ideològica. Es basa en els valors que es mouen el nou marc del conservadorisme: el individualisme, manca de solidaritat, llibertat abans que igualtat. A l’exterior, Thatcher segueix les següents 4 línies:     Aliança indiscutible amb els EUA de Reagan Anticomunisme, i confiança en Gorbachov Antieuropeisme i enfrontament amb la CEE Voluntat de restituir el prestigi internacional al país (Malvines) El model econòmic de Thatcher encara es mantindrà, amb retallades a les despeses i l’augment dels impostos indirectes. Frenarà la inflació i baixarà l’atur, el preu d’això serà la crisi irreversible de la industria manufacturera. Les retallades afecten els ajuts estatals a la industria, amb les protestes del miners que acaben amb la victòria de Thatcher. Però finalment, la política europea i el Poll Tax provocaran la caiguda de Thatcher al 1990. Deixarà un país dividit, potser mes ric, segurament mes desigual, aixi com també una herència fonamental a tota Europa.
Ronald Reagan era un actor de Hollywood, no dels grans però tampoc dels petits. Va ser governador als anys 60, derrota a Carter fàcilment el 1980. Convençut de la necessitat de restituir la confiança perduda pels ciutadans. S’ha de aconseguir superant la crisi econòmica amb noves mesures i reafirmant la potencia i el prestigi dels EUA internacionalment.
Conservador, anticomunista, defensor de les llibertats individuals, optimista respecte a les capacitats del seu país, les seves decisions polítiques encara condicionen el mon actual.
En política interior, Reagan tindrà actuacions destacades en la lluita contra les drogues i el crim.
En la seva visió, l’estat es el problema, no la solució, la resposta serà reduir el pes de l’intervencionisme estatal. Serà molt tímid respecte a la qüestió dels drets civils, criticat per no prendre posicions sobre el contagi del SIDA. El seu primer acte oficial serà acabar amb el control dels preus del petroli, esperant augmentar la producció domestica dels combustible. Destacaran els Reaganomics: 1. Reduir la inflació reduint l’emissió de diners de la Reserva Federal 2. Retallades fiscals per estimular els negocis 3. Augment de les despeses militars Això provocarà la reactivació de la economia a partir de 1983, amb una general pujada del PIB que ajudarà la colossal victòria de 1984. Es començarà a tractar a la URSS com a imperi del Mal.
La idea era augmentar en despesa militars i lluita sense treva, a tot escenari, contra la URSS, amb l’objectiu de posar contra les cordes a la URSS, obligant-la a un esforç fatal. Els mitjans seran la renovació de l’armament, instal·lació míssils a les fronteres soviètiques, nova aposta per la guerra nuclear i suport a tots els moviments anticomunistes, especialment les guerrilles.
Però lo mes impressionant serà la IDE, un sistema de defensiu per superar el MAD(destrucció mútua assegurada) per interceptar míssils a l’espai, l’anomenada Guerra de les Galàxies. No es va arribar a construir, però en aquell moment era tampoc possible construir-la.
Ajudaran també a les guerrilles anticomunistes, destacant les guerrilles Contra a Nicaragua, als Mujahidins d’Afganistan o el escàndol Iran Contra.(OLIVER NORTH) A partir de finals de 83, Reagan canvia de actitud respecte a la guerra nuclear. Reagan comença a prendre en consideració la possibilitat d’un pacte amb la URSS per a un desarmament nuclear que portaria a la Pau.
GORBACHOV I LA PERESTROIKA El declivi soviètic s’accentua a principis dels 80 degut a una persistent crisi agrària, un estancament tecnològic respecte a occident, un baix consum interior, un abaixa producció de bens de consum, una manca de competitivitat, un pes excessiu de la burocràcia, la corrupció, un pes excessiu de la industria militar, un debilitat financera degut als ajuts als països aliats, una apatia generalitzada de la societat i la pèrdua de la paritat estratègica amb els EUA degut al SDI.
Joan Pau II serà nomenat nou papa al 1978, cosa que empitjora les coses per a la URSS. Al 1979 visitarà Polònia, on serà rebut per milions de polonesos, els anima a no tenir por, desafiant al regim. Tindrà un paper fonamental en la caiguda del comunisme, també pels ajuts econòmics proporcionats a les oposicions. Ajuts sovint donats de forma poc clara, implicant el Banc Vaticà en escàndols, màfies i especuladors.
Al estiu de 1980 es viurà la primera esquerda dins del bloc comunista amb les protestes per l’empitjorament de l’economia. Vaga de les drassanes de Danzig al juliol amb Lech Walesa com a líder de la protesta. Aquesta s’estendrà a altres ciutats i el govern es veu obligat a pactar amb els manifestants. El 31 de Gener, el govern i els manifestants pacten uns acords on el govern reconeix el drets dels treballadors a formar sindicats independents. Naixera a partir d’aquestes protestes el Solidarnosc, liderat per Walesa, que esdevé un sindicat de masses mentre l’autoritat del partit decreix. Brezhnev, preocupat per un contagi, prepara les tropes a les fronteres, però finalment no intervé, cosa que esdevé el final de la Doctrina Brezhnev. Al Desembre de 1981, haurà un cop d’estat del nou primer ministre Jaruzelski, que imposa la llei marcial il·legalitzant el Solidarnosc i deté els seus líder. Això serà nomes un intent d’aturar l’inevitable desenllaç final.
Amb la mort de Brezhnev al 1982 , arribarà al poder Yuri Andropov, director del KGB i considerat un dur del regim, es intel·ligent i pragmàtic, reconeix la necessitat de canvis i comença a actuar.
Andropov morirà al 1984. El substituirà Chernenko, que també morirà al març del 1985.
Arribarà al poder Gorbachov, de 54 anys, un paio relativament jove i hàbil que sap que ha de fer canvis. Era home de confiança d’Andropov, Gorbachov es forma durant la etapa Khrusxov i s’envolta de col·laboradors que comparteixen les seves idees. Hàbil i carismàtic, Gorbachov coneix els problemes de la URSS i esta disposat a solucionar-los. S’han de fer reformes polítiques i econòmiques radicals, transformar el socialisme i obrir la URSS al mon per crear un nou ordre mundial.
Gorbachov intentarà millorar la economia, col·locant tecnòcrates, lluitant contra corrupció i alcoholisme, intentant racionalitzar i reactivar la economia, la anomenada PERESTROIKA.
S’aprovarà la llei de cooperatives del 88, que permetrà la iniciativa privada en sectors econòmics definits. La incapacitat de Gorbachov per definir exactament el seu objectiu serà la causa del seu fracàs. Els defectes estructurals es mantenen; el creixement del PIB, cada cop menor; el pes de la industria militar, encara important; l’estancament tecnològic creixent. El resultat serà l’empitjorament de les condicions de vida, arribant fins al racionament dels aliments basics. El símbol de la decadència de la URSS serà l’accident nuclear de Chernobyl, un desastre que anuncia el col·lapse definitiu del país.
La reforma política començarà a partir de 1988. Alguns resultats seran d’alt valor simbòlic:    Supressió de control policial Rehabilitació dels dissidents Critica als aspectes pitjors del regim  Obertura de nous espais de discussió en nom de la transparència (glasnot) i fi del secretisme.
Al igual que en l’àmbit econòmic, Gorbachov no defineix el seus objectius. Els ciutadans ara estimulat pel regim, critiquen la debilitat de les reformes i els líders polítics.7 Gorbachov serà valorat negativament pels soviètics, per l’empitjorament de les condicions de vida i la perdia dels referents anteriors. A nivell internacional Gorbachov recull triomfs. Els líder occidentals intueixen que es l’home amb el qual es pot tancar la Guerra Freda. S’iniciarà una relació entre Reagan i Gorbachov. Nou esperit evident en la primera reunió a Ginebra en 1985.
Haurà un nou clima i naixerà una amistat entre els 2.
Es donarà un radical gir diplomàtic a la URSS. El primer acte serà la retirada de Moscou de l’intervencionisme al 3r mon, seguir de la retirada d’assistència econòmica i militar als països d’Europa Oriental, cosa que provocarà una crisi terrible a Europa oriental.
LA CAIGUDA DEL BLOC ORIENTAL Polònia serà el primer país que recuperarà la democràcia. Al 1988 les vagues obreres forcen el govern al diàleg amb la oposició, després de contactes amb Walesa, que pactarà unes eleccions semi-lliures el 4/6/89. El Solidarnosc obté el 99% dels escons disponibles, formant govern a l’agost, el primer no comunista. En pocs mesos, Polònia elimina tot rastre del regim i el 1990 Walesa obté la presidència.
Hongria es transforma ja abans dels fets del 1989. En la darrera etapa de Kadar es viuran modernitzacions, liberalitzacions i obertures econòmiques . entre 1988 i 1989, govern i oposició pacten la fi del règim i l’arribada de la democràcia, dels quals els funerals públics de Nagy seran el punt de no retorn. La decisió mes important del nou govern serà la obertura de la frontera amb Àustria, demolint el talo d’acer. El resultat serà la fugida de milers d’alemanys orientals.
La conseqüència directa serà que els règims comunistes tindran els dies comptats. Alguns països com la RDA critiquen les mesures d’Hongria i Polònia, demanant la intervenció soviètica. La URSS es desentén dels esdeveniments i no te la intenció d’actuar. Actitud completament nova: la doctrina Sinatra, com la defineixen els mateixos soviètics. Encara mes greu per als supervivents, es l’actitud de Gorbachov , que critica els dirigents que no han entès el canvi. Les revolucions son imparables.
Mentre milers de ciutadans abandonen la RDA, el regim sembla disposats a fer us de la força, però no dispara als manifestats, cosa que fan que les protestes agafin força. Honecker, després del 40 aniversari de la RDA, el nou 1r ministre Krenz autoritza la sortida de ciutadans. El líder de Berlín Est confirma la decisió , parlant de tots els punts de la frontera. La noticia anima milers de berlinesos, que s’apropen al mur, ho assalten i passen a l’Oest. La guerra freda a caigut. A Bulgària, la revolució serà dirigida pel mateix PC, que anuncia la fi del regim anticipant-se a les eleccions. A Txecoslovaquia, milions de persones demanen la fi del regim. En la Revolució del Vellut, el partit anuncia la obertura de fronteres, abandona el poder i ho entrega als 2 líders carismàtics , Dubeck i Havel.
A Romania, es viurà la revolució mes dramàtica. El país era dirigit per Ceausescu, on les protestes varen començar a Timisoara el 16/12/89. Ceausescu no te intencions d’abandonar el poder, i la policia dispara els manifestants. L’exercit s’unirà als manifestants, i Ceausescu fugirà, sent fusellat el 25/12, mentre es constitueix un Front de Salvació Nacional dirigit per Ion Illiescu.
LA CAIGUDA DE LA URSS I EL NOU ESPAI POST-SOVIETIC La situació era límit, amb crisi econòmica, social i de valors. La caiguda econòmica va provocar liberalitzacions i modernitzacions poc importants que varen derivar en una confusió-crisi, fam, pobresa i peticions d’ajuda a Occident. La autoritat del partit i de l’estat cada cop era més reduïda, ja que el Glasnost estimula les critiques al sistema. Apareixeran 4 grups que desafiaran Gorbachov, els Nacionalistes, Radicals, Conservadors i Militars. Als any 70, els nacionalismes no han constituït un problema a la URSS degut a una Repressió, La autonomia, la historia i el sistema de valors marxista. Serà la crisi del sistema sumat als interessos dels líders locals la que provocarà el caos a partir de 1988. El Càucas era un mosaic de pobles i religions. Gorbachov no aconsegueix frenar l’odi i les neteges ètniques amb l’exercit.
Als països Bàltics neixen moviments que reivindiquen l’autonomia. Al 1989 hauran grans manifestacions anti-soviétiques. Els partits locals es separen del PCUS i al 1990 Lituània declara la seva independència de forma unilateral. Les tropes soviètiques intervenen, amb enfrontaments amb els civils. Es difon la idea d’una inevitable separació de les repúbliques, iniciant una carrera cap al capitalisme.
Al 1990, Gorbachov, cada cop mes en crisi, autoritza el multipartidisme i convoca eleccions a les repúbliques. Als països bàltics, Armènia, Geòrgia i Moldàvia guanyen els nacionalistes, augmentant el caos econòmic. A la resta del país, els reformistes radicals obtenen importants èxits. A Rússia, Boris Ielstin, nou home fort del país , es escollit nou líder del Soviet Rus. Ielstin abandona el PCUS i desafia les autoritats quan Rússia adopta una declaració de sobirania contra la URSS, el nacionalisme rus i perifèrics contra els conservadors de l’ala dura del sistema soviètic.
La primavera de 1991, un referèndum per mantenir la unió es votat pel 75% de la població ( i boicotejat pels bàltics, Armènia, Geòrgia i Moldàvia). Ielstin i Gorbachov s’enfronten a tots el nivells, conservadors i exercit preparen un cop d’estat per evitar la dissolució de la URSS. El 20/8/1991 s’ha de votar el nou Tractat de la Unió, més descentralitzat i demanat per les repúbliques asiàtiques. Els dubtes radicals i la oposició dels conservadors provoquen que el dia anterior, 19/8 es visqui un cop d’estat dels sectors de la PCUS i de l’exercit, es deté Gorbachov, eliminen les llibertats polítiques, tanquen els diaris i restableixen la censura, intentant esborrar tot resta de la Perestroika i el Glasnost.
Els Colpistes desorganitzats, pic convençuts i aïllats suposaran un colossal fracàs. No tanquen els canals occidentals i no detenen a Ielstin. Aquest serà el triomfador moral, convertit en líder de la resistència, la seva imatge defensant el Parlament es el símbol del fracàs dels colpistes.
L’exercit, davant de les manifestacions populars, no dispara i els colpistes son detinguts. Al tornar, Gorbachov, alliberat, torna a Moscou, i es troba amb una situació completament diferent. LA URSS SE VA TOMAR POR EL CULO.
Ielstin obliga Gorbachov a signar la il·legalització del PCUS el 29/8/91. Deixa d’existir la darrera força que podia mantenir unit el país. El tractat es abandonat i les repúbliques s’independitzen, A inicis de desembre del 1991, es constitueix la CEI. El 25/12, Gorbachov dimiteix i la URSS deixa d’existir oficialment.
EUROPA OCCIDENTAL 1980-2002 Al 1981 arribarà Miterrand a la presidència de França, la primera vegada que els socialistes arribaven al poder en la V República . Estrena presidència amb un programa reformista, aliat amb el PCF , que obté 4 ministres. Mitterrand apostarà per nacionalitzacions, pujada d’impostos als rics i extensió de drets. Entre el 83-84 es viurà una recessió i dèficit que obliguen a Mitterrand a reajustar els objectius i a mes rigor pressupostari, cosa que obliga el PCF abandonar el govern.
A partir d’ara, els socialistes es concentren en el manteniment dels drets, mes que en la seva extensió. Aquest serà un moment clau per la historia del progressisme a França i Europa.
Ulteriors problemes per als socialistes, casos de corrupció i cohabitació amb governs de centredreta, provoquen les victòries del conservador Jacques Chirac al 95 i al 2002. En política exterior, es un mandat caracteritzat per la pèrdua de pes europeu de França i per algunes decisions autònomes a nivell internacional. La política interior viurà el creixement del FN de Le Pen. En economia es viurà un lent declivi de competitivitat, especialment respecte a Alemanya.
Al 1989 emergeix el problema de la reunificació alemanya. Tot i no existir motius per mantenir la separació, hi ha molts temors com reticències i por dels europeus degut al poder econòmic i un possible expansionisme i de la URSS en matèria de seguretat. En canvi Helmut Kohl pressiona per un ràpid procés que provoca una inseguretat pel futur. La majoria dels alemanys també vol la unificació. Gorbachov tem que la reunificació desperti les resistències conservadores acabant amb la Perestroika, pressions per procés lent i neutralitat del nou estat. La URSS serà convençuda amb 71 milions de dòlars en ajudes. Els francesos accepten un canvi d’un compromís alemany per la construcció de l’Europa Unida. Els EUA del Bush Sr. Mes favorables a la reunificació imposen la permanència dins la OTAN i el compromís europeu alemany. La reunificació presenta 2 problemes: 1. Discussió en les intangibilitat de les fronteres(Acords de Hèlsinki) 2. Qui paga la reunificació? Alemanya o Europa? Helmut Kohl presentarà 10 punts per la reunificació gradual. Al 3/1990 les eleccions de la RDA, amb victòria de la CDU. Això provoca l’acceleració del procés, imposant la transformació econòmica de l’est i la unió monetària al 7/1990. El tractat 24 acceptat pels 4 guanyadors de la guerra posa fi a l’ocupació d’Alemanya i retorna a la plena sobirania al país. Segons comentat per Gorbachov, la URSS obté que els països de l’est no entrarien a la OTAN. El 3/10/90 Alemanya torna a ser un país únic: annexió o reunificació? Les claus de la reunificació alemanya.
1. La debilitat de la URSS, incapaç d’imposar la seva voluntat 2. Debilitat de la RDA, en oberta crisi, i incapaç de resistir-se a les pressions de la RFA.
3. Voluntat annexionista de la RFA, l’objectiu es l’annexió rapida i sense pagar preus polítics elevats 4. Potencia econòmica de la RFA: frena les oposicions europees.
5. Paper personal i ambició de Kohl 6. 1990, any electoral a la RFA, augmenta el nacionalisme alemany.
7. Voluntat dels mateixos alemanys.
Kohl serà el màxim responsable de la reunificació i canceller entre el 1982 i el 1988, es el polític mes important a Europa dels darrers anys. Kohl haurà de governar els problemes de la reunificació. Tot i la força alemanya, la reconversió econòmica es complicada i lenta: retallades socials i breus recessions. El resultat serà la derrota i victòria al 98 del SPD de Schröder en un nou panorama polític. Als 90 Alemanya emergeix com a potencia política, i es la gran impulsora del nou projecte europeu.
La política italiana als 80 presentarà grans canvis polítics que provocaran un col·lapse de tot el sistema. El PCI serà segona força però abandonarà el comunisme i transformant-se en el Partit Socialdemòcrata. El PSI triomfarà i s’aliarà amb la DC. L’economia torna a créixer, tot i que els defectes estructurals es mantenen. La corrupció i els contactes amb la criminalitat son cada cop mes importants; tot el sistema es corrupte. S’iniciaran investigacions d’episodis de corrupció i els imputats per primera vegada confessen els suborns. Això significarà que el sistema visqui un terratrèmol. Començarà una guerra de la Màfia contra els jutges i posant bombes contra els monuments italians. Es viurà un referèndum que canviarà el sistema electoral. Arribarà al poder Força Itàlia, el partit de Silvio Berlusconi, que governarà des de 1996 fins l’any 2006.
LES GUERRES DE IUGOSLAVIA La Iugoslàvia de Tito neix al 1945, un estar de partit únic tot i la ruptura amb la URSS. Portarà una política descentralitzadora amb objectius com:   Per reduir els contrasts de la IIGM Sobre tot, per reduir el pes de Sèrbia dins de l’Estat (Creació posterior de Kosovo i Voivodina) Tot i el federalisme efectiu, amb amplis poders per les repúbliques, Tito no pot donar una solució estable en un estat-mosaic. Un factor important serà el pes de l’exercit, dominat pels serbis però amb sentiment “nacional-iugoslau”. La situació econòmica del país es precària, amb gran diferencia entre repúbliques, tot i ser millor que a altres països de l’est. Al 1980 morirà Tito, cosa que inicia el desastre. Hauran una sèrie de factors que precipitaran el desastre:     Contrastos sobre fronteres i la divisió ètnica(presencia de serbis fora de Sèrbia) Crisi econòmica que augmenta les diferencies entre repúbliques Caiguda del mur i retorn de la democràcia a l’est Auge d’un nacionalisme agressiu de Sèrbia, dominada per Slodoban Milosevic, i dels nacionalismes separatistes a Croàcia i Eslovènia Tant els nacionalismes locals com el serbi augmenten la conflictivitat, que porten a una espiral d’odi i incomprensions.
Sèrbia violarà les regles federals en moltes ocasions i considera 2 opcions:   Manteniment d’una unió amb pes dominant serbi Reconeixement de la dissolució de l’estat, amb una neteja ètnica per crear una Gran Sèrbia.
El nacionalisme dominant lluitarà contra la integració federal. Eslovènia, ja al 1989, comença accions destinades a proclamar la independència, violant també les regles federals (compra d’armes, contactes amb l’exterior...). Després de la unificació alemanya es poden modificar les fronteres. Apareixeran 2 blocs (Eslovènia/Croàcia vs. Sèrbia/Montenegro), amb Sèrbia intentant establir la seva autoritat sobre Bòsnia. Els dos blocs tenen com enemic comú els “federals” i l’exercit iugoslau.
Al Juny de 1991, Eslovènia i Croàcia declaren la independència: comencen les Guerres Iugoslaves. Eslovènia, després de 10 dies, es reconeguda per Belgrad degut al fracàs de l’exercit federal bàsicament gracies a la homogeneïtat ètnica i la Frontera amb Occident. A Croàcia la guerra provoca milers de morts:   Els serbis creen 2 repúbliques (Krajina i Eslavònia) on hi ha grans minories sèrbies Responsabilitats del govern croata de Tudjman (amb ambigüitat sobre la IIGM, no al reconeixement de les minories, adquisició d’armament) Macedònia declara la independència al setembre de 1991, despertant la preocupació de Grècia.
En aquest cas no hi ha reaccions de Belgrad, concertada al nord contra Croàcia.
A la declaració d’independència croata, milícies sèrbies ocupen Krajina i Eslavònia, amb el suport momentani de l’exercit federal. Els serbis realitzen una neteja ètnica a Krajina i Eslavònia: els croates ho faran després. Amb Croàcia dividia, i amb la ONU separant els enemics, els serbis obtenen els seus objectius, un alto al foc al gener del 1992. Al 1995, durant la guerra de Bòsnia, Croàcia reconquista Krajina.
A occident es coneixen els plans eslovens: es pensa en una secessió limitada i no traumàtica. Al 1991 haurà una primera proposta Europea, el Pla Carrington, on cada república decideix com associar-se a la federació. El 15/12/1991, Alemanya reconeix la independència d’Eslovènia i Croàcia i obliga els socis europeus a fer lo mateix. Les responsabilitats importants, no decisives: tot i aixi, demostren la ineficàcia europea i la divergència d’interessos (Macedònia vs Grècia).
Al MARÇA DE 1992, Bòsnia declara la independència com a república pluri-etnica. La resposta dels Serbis de Bòsnia es el cop d’estat, la secessió de la República de Srpska i l’atac al govern bosnià. Amb el suport de l’exercit federal i de Milosevic, els serbis de Bòsnia(liderats per Karadzic i Mladic) ocupen un 70% del territori del nou Estat. Gran part de la responsabilitat es de Sèrbia i de Croàcia, que es mes interessada a repartir-se Bòsnia amb Belgrad que a lluitar contra l’enemic comú (reunió de Karadjordjevo entre Milosevic i Tudjman per repartir-se Bòsnia, el 31991). Al 1994, Croàcia dona un gir a la seva política, impulsada per la comunitat internacional, i forma amb Bòsnia la federació Bosnià-Croata.
La Guerra de Bòsnia serà una matança com no s’havien vist des de la IIGM. Sarajevo assetjada per les milícies sèrbies, i els franctiradors massacren la població. Croats i sobre tot Serbis duen a terme operacions de neteja ètnica al territoris ocupats. Milers de dones violades pels milicians.
Matança de Srebrenica: milícies sèrbies, sota els ulls dels soldats holandesos, massacren uns 10 mil musulmans i genocidi. Responsables jutjats i condemnats per crims contra la humanitat.
La resposta internacional es totalment ineficaç, sent la única mesura es un embargament d’armes. La força d’interposició internacional actua amb indiferència davant les matances. El gir es produeix el 1995:    Clinton decideix intervenir per aturar la guerra Croàcia llança una gran ofensiva que allibera Krajina i conquesta territori de la República Srpska Milosevic, per acabar amb l’embargament del seu país i caure, abandona Mladic i Karadzic Els acords de Dayton posen fi a la Guerra, dividint Bòsnia en 2 entitats:  Posa en el mateix pla agressors i víctimes i basa la divisió en les conquestes territorials.
Kosovo es històricament un territori disputat entre Albanesos i Serbis, que identifiquen en Kosovo el bressol de la seva pàtria històrica. En 1974, es converteix en província autònoma de Sèrbia: la decisió no satisfà ni Albanesos ni Serbis. Al 1990, Milosevic suprimeix l’autonomia, començant la repressió sèrbia contra els albanesos. La reacció dels Kosovars serà una protesta pacifica i la creació d’estructures armades. La situació serà molt precària el 1997:     Els radicals serbis proposen l’expulsió dels albanesos Es popularitza l’idea de lluita armada A Dayton, Occident sona suport a Milosevic Agafa força la Lliga Democràtica d’Ibrahim Rugova ORIENT MITJÀ , 1980-2000 Iraq, un país construcció artificial de 1918 on s’adjunten Kurds, Sunnites i Xiites, es governat des de 1968 pel partit laic i socialista Baath. Als 70, Saddam Hussein imposa el seu domini sobre el ric país, instaurant una dictadura brutal i afavorint la minoria sunnita. Els contrast territorials amb Iran, es veuran augmentats des de 1979. Les ambicions de Saddam seran convertir-se en el nou líder del mon àrab, annexionant-se territoris iranians i frenant la revolució islàmica amb una victòria militar. Al setembre de 1980 Iraq ataca Iran.
La guerra Iran-Iraq comença amb les il·lusions iraquianes d’una victòria fàcil, però en realitat es una guerra que es transforma en matança, amb mes de 1 milió de morts. Finalitzarà a 1988, deixant les coses com estaven. Els episodis son brutals amb atacs químics i bacteriològics, bombardejos i nens-soldat. El canvi a l’escenari internacional serà evident, trencant amb l’esquema de Guerra Freda, EUA i URSS no es divideix suportant els dos bàndols. Iraq rep ajuts d’Occident, URSS i Països Àrabs, i Iran de Xina i els EUA(Iran-Contra) El Líban sofrirà una brutal guerra civil. El detonant es la presencia de palestins al Líban, que ataquen Israel. El juny de 1982 Israel envaeix el Líban, teòricament, per ocupar una franja de seguretat. En Realitat, Israel arriba fins Beirut on es produeix un setge brutal contra els Fedains.
Continuïn també els combats entre les diferents milícies. La ONU envia una força d’interposició per separar els contendents i evacuar la OLP. Al setembre de 1982, es portaran a terme les matances de Sabra i Chatila amb 3000 morts, on paramilitars cristians, ajudats per Israel, massacren palestins civils als camps de refugiats. La crisi política i momentània retirada d’Israel.
Al 1983 brutals atemptats colpegen les forces internacionals. La pau arriba al 1990, amb Sirià controlant el país indirectament. Les forces extremistes continuen atacant Israel des del sud del País: Israel respon al 2006 amb una nova invasió del país.
L’islamisme polític emergirà als anys 80, i canviaran radicalment el panorama de la regió.
L’islamisme polític radical es igual a la transposició política del discurs religiós islàmic:   Triomf de la revolució de Jomeini Idees de pensadors radicals com Sayyid Qutb.
Tindran un discurs estimulat pel fracàs de Nasser i oposat a les monarquies del golf, que es proposa liderar el renaixement del poble àrab. Es important definir que es tracta d’un discurs polític i no religiós, i no tenen que veure res amb el discurs posterior d’Al-Qaeda.
Els principals grups seran HAMAS, als territoris ocupats, que neix al 1987, i Hezbollah, nascuts al 1985, un grup format per xiïtes amb el suport de l’Iran de Jomeini. Aquest país i la Síria de Assad son es majors suports internacionals d’aquests grups. Hezbollah i Hamas utilitzen el terrorisme indiscriminats en la seva lluita.
A Algerià també haurà una guerra civil després de les eleccions del 1991, que acaba amb l’establiment d’un govern no islàmic. Al desembre de 1987, un incident desencadena la resposta furiosa dels Palestins contra els ocupants, la 1a Intifada. Les imatges dels joves palestins que son la mostra de la ràbia d’un poble, farà el dany mediàtic per Israel. Mentre als Territoris creix la influencia de Hamas, la OLP aposta per un canvi d’estratègia i reconeix la legitimitat d’Israel.
NOU ORDRE MUNDIAL George W H Bush, vice-president amb Reagan, guanya les eleccions de 1988. Era un hereu de petrolers texans, Bush guanya gràcies a la influencia de Reagan, la debilitat del Rival i la promesa de no pujar impostos. Sense gran carisma i sense una visió de llarg termini, Bush es conservador en molts assumptes com l’avortament i la religió. Ha d’afrontar-se a canvis geopolítics que fan del seu país la única superpotència. Pragmàtic a la política exterior, posa les bases del nou ordre mundial nord americà.
Al 1988, Iraq quedara arruïnat i amb deutes. La disputa de la frontera i la superproducció de petroli de Kuwai, que dificulta la recuperació iraquiana, porten a un augment de tensió. Les ambicions de Saddam semblen rebre una via lliure dels EUA, el 2-8-1990, tropes iraquianes conquisten fàcilment Kuwait. La ocupació iraquiana es brutal i violenta, i desencadena el pànic de les monarquies del golf per possibles nous atacs. La ONU condemna la invasió, intimant la retirada, els EUA envia tropes a Aràbia per protegir els pous de petroli: la ocupació Escut del Desert. La diplomàcia fracassarà degut a la intransigència iraquí, la fomentació d’una coalició internacional per culpa dels EUA.
Esclatarà la Guerra del Golf el 17 de Gener de 1991. Iraq respon bombardejant Israel, que no reacciona. El 24/2 comença la campanya terrestre, amb una rapida victòria aliada, tot i que Iraq incendia els pous de petroli de Kuwait. Kuwait es alliberat sense arribar fins Bagdad, això provocarà que elements conservadors als EUA i critiquen la decisió de Bush.
Amb la victòria a Kuwait es viu un canvi fonamental a la geopolítica mundial, confirmat per la successiva caiguda de la URSS, naixent el nou ordre mundial. Per primera vegada en els darrers segles, una única superpotència te els mitjans militars, econòmics i culturals per imposar-se com a poder dominant al mon. La ruptura fonamental amb la historia anterior, que fa que el NOM obligarà a transformar les prioritats estratègiques dels EUA i la resta del mon.
HARD POWER, Recurs a la força per solucionar conflictes o per a defensar els seus interessos estratègia com a superpotència SOFT POWER: capacitat de persuasió dels EUA per fer-se imitar a altres països, sense excloure la forca per defensar els interessos estratègics.
Els EUA entraran en recessió amb un augment del Atur, Dèficit fiscal i l’augment de la pobresa i la desigualtat. Especialment greu, electoralment, es la pujada d’impostos, tot i les promeses. Al 1992 Clinton es elegit president, un polític ambiciós, carismàtic, segur i popular. Fomentarà la economia , la nomenada NEW ECONOMY.
Tindrà un fort activisme diplomàtic, amb acords amb Corea del Nord, Vietnam, Pau a Irlanda del Nord, Iran amb Khatami. Però la seva gran ambició serà la pau de Israel amb Palestina, que no s’arribarà a concretar. Intervindrà militarment a Somàlia, Iraq i els Balcans.
Clinton serà atacat pels conservadors per eliminar-lo, que no ho aconseguiran degut a la gran popularitat del president, els ciutadans no li donen importància.
AFRICA , EL CONTINENT OBLIDAT Després de les independències, la situació econòmica dels països africans empitjora constantment (PIB Mundial Àfrica 7% al 1950, 1% al 2000). Entre les raons de la caiguda de preus de les matèries i la caiguda de règims orientals. El neocolonialisme, les guerres imposades, les dictadures, els conflictes ètnics i els desastres sanitaris turmenten el continent. La indiferència gairebé total de la resta del mon , preocupat per fer-se amb el control dels recursos africans.
Escasses ocasions en les quals es mobilitza l’opinió publica, amb campanyes mediàtiques mes que accions efectives. Ajuts canalitzats a traves de ONG que substitueixen a les entitats estatals en processos no sempre clars.
A Sud-Àfrica finalitzarà l’apartheid als 90. Les creixent protestes externes, nou escenari geopolític i creixent força de les oposicions de la ANC, que porten el govern blanc a acabar amb la segregació. Entre el 90 i el 94, el regim es progressivament abolit tot i les violències dels 2 bàndols. El 11/2/1990, Mandela es alliberat pel president De Klerk. El 27/4/1994, l’ANC guanya les eleccions i Mandela es el nou president.
Sud-Àfrica viurà una reconciliació nacional entre blancs i negres sota la presidència de Mandela.
La transició va ser mes pacifica que en les previsions. Es mantindrà una gran disparitat econòmica entre blancs i negres. La violència, corrupció i malalties encara son problemes consistents. Tot i aixi, es el país mes dinàmic i ric del continent, amb paper internacional actiu.
A Rwanda haurà una majoria hutu i una minoria tutsi: en principi, les potencies colonials afavoreixen els tutsis. A finals dels 50, els belgues passen a favor dels hutus: inici d’una brutal venjança contra els tutsis. A 1962 la independència i país en mans hutu, que ataquen els tutsis que es refugien a Uganda. Al 73 hi hauran intents de reconciliació. Els refugiats tutsi a Uganda creen el FPR que atacaran territori de Rwanda. Les matances de 1990-91 seran brutals, amb mes de 600 mil morts, que finalitzaran amb els acords de pau de Arusha.
El genocidi de Rwanda s’iniciarà amb l’atemptat contra Habyarima. El inici del genocidi serà metòdicament preparat per Radio des Milles Collines i exponents radicals hutu, i executat per milícies Interahamwe, pagesos, població hutu de tot nivell social, amb complicitat genocidi.
S’assassinen entre 500 mil i 1 milió de persones, el 70% dels tutsis i el 20 % de la població.
Al Juliol, el FPR liderat per Kagame llança des de Uganda un atac contra el regim hutu, conquistant el país. Els hutu fugen cap a Zaire. Milions de hutus fugen cap a camps de refugiats de Zaire. Les grans responsabilitats seran de França, que arma els hutus i considera el genocidi nomes una lluita tribal. Els EUA fenen en lo possible la intervenció de la ONU. Aquesta fugida cap als camps del Zaire, actual República Democràtica del Congo, serà la que desemboqui en la primera i segona guerra del Congo.
ELS NEO-CONS I EL TERRORISME GLOBAL A la tardor del 2000, el republicà George W. Bush, guanya les presidencials als EUA. La Victoria va ser contestada fins al final, amb més que dubtós recompte dels vots a Florida. Durant un mes, el resultat queda en suspens, deixant en suspens mes d’una perplexitat a nivell intern i internacional. La Victoria de Bush es deu també a la seva major proximitat a l’electorat respecte a Gore, massa elitista pels nord-americans. En els primers 9 mesos del mandat, Bush no destaca per actuacions significatives.
El retorn dels republicans afavoreix la difusió de les idees de la dreta neoconservadora, que compta amb destacats membres del govern. La recerca de nova estratègia imperial post-Guerra Freda(i nous enemics):  Difusió de les idees de Huntington (1996) sobre el xoc de civilitzacions entre Occident i Islam, refractari al model liberal democràtic.
EUA han d’abandonar el multiculturalime i posar-se com a guia d’occident. Segons Brzezinski (1997), els EUA única superpotència han de definir els seus interessos respecte a Euràsia, gran espai estratègic (econòmic) en perill per la aliança Europa-Rússia-Xina.
Els neoconservadors arribaran altre vegada al poder amb la victòria de Bush. Al 2001, el Baker Institute for Public Policy posa l’atenció sobre la necessitat dels EUA de garantir els seus recursos i sobre la possibilitat d’Intervenció a Iraq. La declaració de principis del PNAC al 97, els EUA han guanyat la guerra freda i han de mantenir la seva capacitat militar, la pau, vigilar els seus interessos i desafiar enemics i promoure la causa de llibertat.
A Afganistan, la retirada soviètica del 88 precipita el caos, amb una violenta guerra civil. AL 1996 un grup d’estudiants radicals formats a Pakistan, els talibans, es fan amb el poder en gairebé tot el país i instauren un regim integrista brutal, que segrega dones, prohibeix les llibertats i destrossa els monuments. Tindran el suport de Pakistan i Aràbia, i contactes amb EUA, potencials socis per oleoductes a l’Àsia Central? El segon guanaydor de la guerra freda serà el terrorisme islàmic internacional. Amb la influencia de Sayyed Qutb, al-Zawahiri, juntament amb Osama Bi Laden, crearan Al-Qaeda, que mobilitzarà el mon musulmà conta USA, 11-S clar exemple.
La resposta en un primer moment prou intel·ligent de les autoritats mundials de l’esforç per separar responsabilitats entre terroristes i musulmans. També existeix qui s’aprofita de l’atac pels seus interessos immediats. La sensació d’esdeveniment clau que marca l’inici d’una nova etapa històrica. Llavors els americans respondran amb la Guerra d’Afganistan un cop els talibans es neguen a entregar a Osama. El gran crèdit moral dels EUA faiclita l’accio i obtenció de bases a la zona. El suport de grup especials a les forces de l’Aliança del Nord: bombardejos i caiguda de Kabul. La missió quedarà coberta per la ONU, que cedeix responsabilitats a la OTAN. Fracàs important: Osama no es troba, Karzai es feble i la insurgència continua. Es la guerra mes llarga dels EUA.
Els atacs del 11S posen en marxa una sèrie de noves polítiques internes als EUA i altres països occidentals. Pànic generalitzat per nous atacs i episodis com les cares amb àntrax porten a lleis que restringeixen llibertats, denuncies per terrorisme, controls de seguretat extrems. Als EUA, el fracàs d’intel·ligència del 11-S porta a una proliferació de noves agencies de seguretat. Els atemptats son utilitzats com excusa per diferents governs en les seves accions contra enemics locals. El fracàs d’Afganistan impulsa al govern EUA a buscar nous objectius. El 29/1/2002 Bush parla dels rogue states que desenvolupen armes de destrucció massiva, l’eix del mal Iran, Corea i Iraq. Objectiu ja establert: Iraq era el element fonamental per la transformació d’orient Mitjà.
Llarg enfrontament amb la ONU i construcció de procés falses contra Iraq, mostra de debilitat política i fi de les simpaties internacionals.
En Març de 2003, s’inicia la invasió de Iraq, sense declaració de guerra ni mandat de la ONU.
Rapida victòria militar, en 20 dies les operacions s’acaba i Bagdad cau. Per un moment, sembla que el pla funcioni, amb la satisfacció de part de la població. Caos, violències i saquejos a la capital i a altres zones, l’exercit iraquià desapareix i Saddam també. Iraq serà el bumerang polític i militar pels EUA. Colossals errors de la primera fase d’ocupació, amb autoritats provisionals que purguen als militants del Baath aixi com Abu Ghraib. La invasió va ser un dels majors errors de tota la historia contemporània. Aquesta invasió no contribuirà a resoldre el problema del terrorisme internacional, que arriba fins avui.
...

Comprar Previsualizar