Sistema polític (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció al Sistema Polític
Año del apunte 2017
Páginas 14
Fecha de subida 19/09/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

- Estat, institucions i polítiques públiques
- Política com a procés: principals actors implicats

Vista previa del texto

Estat, institucions i polítiques públiques PODER EXECUTIU Una de les característiques dels estats liberals és la divisió de poders: - Poder legislatiu: elabora i aprova les lleis - Poder judicial: árbitre davant les disputes - Poder executiu: executa les lleis decidides pel Parlament A la pràctica, el poder executiu: (examen) - Impulsor de les principals decisions polítiques (en els àmbits de la salut pública, educació, política industrial...), aquestes poden ser elaborades també pel poder executiu.
- Aprovació de lleis: acte solemne per legitimar decisions de l'executiu - El Parlament (aprovant o no les lleis que proposa el poder executiu) i el poder judicial controlen l'executiu Definició En el sentit estricte: combinació del conjunt de ministres i del cap de govern o primer ministre.
En el seu conjunt: conjunt de govern i administració (funcionaris que organitzen els serveis que dóna l'Estat). Es distingeixen del poder legislatiu i del judicial.
Funcions - Iniciativa política principal: qui pensa les polítiques públiques, les decideix...
- Direcció, coordinació i supervisió dels serveis i agències de l'Estat - Representació simbòlica de la comunitat política - Gestió de les crisis: activant protocols i polítiques - Lideratge social, marcant l'agenda: identificar els principals problemes i entendre com se'ls ha de donar resposta Centralitat del poder executiu La major part d'iniciatives polítiques surten del poder executiu, convertint-se en el centre de la política, té més pes del que es creia inicialment. El pol de decisió es desplaça del Parlament al Govern.
Raons per la seva centralitat: - Complexitat de les tasques - Rapidesa que exigeix la presa de decisions, no hi ha temps de ser debatudes al Parlament - Especialització, control de coneixement i experiència -> per certes decisions es necessita certa experiència i coneixement, que es concentra als Ministeris.
- Funcionament dels partits com a organitzacions disciplinades que recolzen els governs des del parlament: si els membres d'un partit polític fan una proposta, els membres del Parlament d'aquest partit han de recolzar-la.
- Personalització del lideratge polític Dilema: més eficàcia de l'executiu? Menys control per part del legislatiu? En el moment en que el pol de decisió es desplaça es guanya en eficàcia, però si la majoria de decisions es donen pel poder executiu, la capacitat de poder del Parlament sobre aquest es redueix.
Executiu dual: govern i cap d'Estat Poder representat per aquesta doble cara.
Govern: cap de Govern i ministres - Ministeris: antigament n'hi havia 5 (exterior, justícia, hisenda, defensa i interior). Actualment hi ha entre 12 i 30 ministeris, segons el moment i el govern. Cadascun dels ministeris tracten temes diferents. Hi ha ministeris que actuen en paral·lel o en contraposició, per això són importants les comissions interministerials, que tracten temes que toquen diversos ministeris.
- Comissions interministerials (temes econòmics, socials, recerca, assumptes europeus) VS autonomia i agendes oposades entre ministeris, - Primer ministre/president: proposa la designació dels membres del seu govern, pot disoldre el parlament i convocar eleccions. Per ser escollit president, és necessària la majoria parlamentaria (majoria d'un partit en el govern o recolzament d'altres partits; a través de les Mocions de censura, el Parlament exerceix control). El Parlament pot fer caure el govern a partir d'una moció de censura.
Cap d'Estat: - Funció cerimonial, símbol de la comunitat política: concessió d'honor i condecoracions, promulgació formal de lleis, nombrament d'alguns càrrecs, indulte de condemnes.
- Decisions sempre avalades pel President del govern, ministres o Parlament. Les decisions són més - - simbòliques, és més una funció de ratificació d'allò que ja ha estat decidit Monarquies (càrrec hereditari) o repúbliques (cap d'Estat o president) Representació exterior o interior Capacitat moderadora, per la seva posició neutral Qui designa el primer ministre: això es pot fer-> 1- el Cap d'Estat, confirmat després pel parlament (ex: Rússia, França, Itàlia...); 2- el cap d'Estat no té paper o té una funció de saanció formal (ex: Holanda, Su`rica, Irlanda...); 3- el cap d'Estat nòmina un candidat que serà escollit al Parlament (ex: Portugal, Espanya...) .
Sistemes presidencialistes: el Cap de l'Estat té una funció central, hi ha una sola figura de poder, el govern no és un òrgan col·lectiu (ex: EEUU, Àfrica…). el president actua segons atribucions efectives i simbòliques, té la capacitat de vetar lleis aprovades pel Parlament, nomena/cessa els ministres.
Administració pública En sentit estricte no forma part del poder executiu.
- Organització integrada per personal professionalitzat, amb medis materials i econòmics de titularitat pública per dur a terme les decisions de l'executiu.
- L'executiu necessita l'administració pública per dur a terme les seves decisions per donar serveis, recaudar impostos, preservar la seguretat interna, defensa de l'exterior - Burocràcia: en un sentit pejoratiu, l'adiministració pública es relaciona amb la ineficàcia, la rigidesa, la rutina, poca innovació...
Funcions - Vetlla per a que s'apliquin le regles generals (de tràfic, seguretat laboral, ordenament urbanístic) - Prestació de béns i serveis: organitza activitats docents, sanitàries, culturals, serveis de transport, otorguen subsidis, subvencions, pensions...
- Captació i gestió de recursos - Recaudació d'informació i assessorament expert. Per exemple, els estats necessiten saber informació estadística sobre la població i els que els envolta, saber què pensen els ciutadans, les principals problemàtiques... això es recauda a través d'enquestes i dades estadístiques.
Estructura de l'administració segons: Territori: municipi, provincia, regió, estat, UE Sector d'intervenció: política econòmica, infraestructura, defensa, medi ambient Destinataris: joventut, dones, immigrants...
Necessitats pel funcionament de l'administració: gestió de personal, de patrimoni, comunicació exterior, esses solament informàtic - Administració postburocràtica 2 propostes per millorar el funcionament de l'administració pública: - Reduir la mida de l'administració i el seu camp d'intervenció. Privatització de funcions i serveis. Això és per tal de que sigui més ràpida - Gestió diferent: selecció de personal polivalent, renovació de càrrecs i mobilitat, unitats en xarxa enlloc de piramidal, estímul a la innovació, control de resultats, competència interna.
En quines possibles àrees, l'executiu i l'administració pública poden cometre crims? Corrupció (ex: comissions, obres públiques...), negació de la targeta sanitària… Defensor del Poble - Origen a Suècia al s.XIX (representant del poble encarregat de vetllar pels abusos del poder) - Vetlla per respecte dels drets constitucionals, supervisant l'acció de les administracions - No té competències executives, però sí que té força persuasives i política. Presenta informes a les Corts - sense caràcter vinculant, són informatius i de recomanació (tenen molta importància en termes de legitimitat i d'opinió del poble).
La institució té plena autonomia, té una condició d'inviolabilitat (no por a ser detingut), no pot exercir cap altre càrrec per mantenir la seva independència i que aquesta quedi protegida.
L'administració ha de respondre a les demandes d'informació i facilitar l'accés a la documentació. Si no, el funcionari incorre delicte de desobediència (el Defensor del Poble està per sobre del poder executiu i de l'administració pública) Seguretat- àmbit policial - La seguretat és la situació en la que hi ha absència d'actes delictius, o que si existeixen, estan controlats i són reprimits mitjançant mecanismes legals que posen fora de la convivència social als seus autors.
- Mitjançant: la prevenció dels actes delictius, en l'anomenada etapa tutelar preventiva, l'objectiu de la qual - és evitar els delictes; i la persecució i repressió dels responsables antisocials i delictius que no s'han pogut evitar amb la prevenció, mitjançant la investigació dels crims comesos, per descobrir, detenir i posar a disposició de la Justícia als pressumptes culpables.
Constitució espanyola 1978: dret fonamental dels ciutadans (art. 17), protegit per les lleis penals i administratives. "Totes les persones tenen dret a la llibertat i a la seguretat" -> per poder arribar a la llibertat és necessari que existeixi seguretat.
Com es genera la seguretat? - Llei: determina els límits del legal, identifica comportaments objecte de sanció - Justícia: organització i funcionament dels òrgans judicials, encarregats de la sanció i repressió de les - conductes que generen inseguretat. Hi ha la necessitat de castigar que vulnera la llei. La Justícia ha de ser àgil i ràpida.
Cossos i forces de Seguretat: intervenció en aquelles situacions que requereixen una actuació que eviti o interrompi les conductes que generin inseguretat.
En resum: la llei determina el que s'admet i el que es prohibeix; l'autoritat judicial resol les controvèrsies que la llei preveu; els cossos i forces de seguretat posen els responsables davant de la justícia. Però la policia intervé primer, inicia la intervenció, és qui primer restableix la seguretat i l'ordre.
Model policial o de seguretat Conjunt de normes, òrgans, institucions, medis i procediments d'acrtuació i coordinació entre tots ells que tenen com objectiu garantitzar la seguretat i la convivència pacífica dels ciutadans.
Classificacions dels models policials: Wilson (1968): en funció de l'objecte de l'acció policial: - Model legalista: preocupació per l'aplicació estricte de les normes; l'objectiu és aplicar el sistema sancionador, penal o administratiu (es centra en identificar les conductes que estan fora de la llei i en sancionar-les). Aplicació inflexible -> automatisme infracció-sanció. Poca discrecionalitat, iniciativa.
Imparcialitat en l'actuació policial.
- Model de vigilància o control: sistemes polítics autoritaris, control no necessàriament de les infraccions legals. Evitar conductes que puguin originar delictes. Manteniment de l'ordre públic, invasió de l'esfera privada, no respecte dels drets individuals. Presència policial al carrer. Actuació discrecional, és un cos repressiu. Genera poca confiança a la ciutadania.
- Model de servei públic: funcions preventives, protecció del lliure exercici dels drets fonamentals, activitats d'ajuda i satisfacció de les necessitats de la comunitat (ex: tasques de protecció civil). Desenvolupa campanyes de difussió i divulgació de l'actuació policial per augmentar la valoració de la policia.
Proximitat amb el ciutadà, genera confiança. Típic dels estats del benestar.
En funció de l'organització territorial/administrativa (en funció del model d'Estat): - Models centralistes o nacionalistes: una única policiaper tot el territori nacional que depèn del govern central. Per exemple, França.
- Models descentralitzats federals: les policies depenen dels estats federats que conformen l'Estat federal.
- - A més, hi hauria una policia general per aquelles qüestions que vagin més enllà de les competències dels estats federals; per tant, les funcions de la policia estan limitades pel propi estat. Exemple: EEUU i Alemanya.
Models descentralitzats a nivell local o municipal: la policia depèn de les autoritats locals o municipals.
Les funcions de la policia anirien des de la prevenció fins la repressió. A més, també seria necessària l'existència de policia en l'àmbit nacional per coordinar les investigacions que vagin més enllà de l'àmbit local. Exemple, Gran Bretanya.
Models mixtes: Hi ha policia a nivell local, estatal i autonòmic. Exemple, Espanya.
En funció de la seva naturalesa/estatut: - Model policial civil: (ex: Gran Bretanya) - Model policial militar: la policia és de naturalesa militar i depèn del ministeri de defensa (URSS, Repúbliques ex-soviètiques) - Mixta (ex: França, Espanya, Itàlia, Portugal) A Espanya Cos nacional de policia: civil, ministeri de l'Interior Cos de la Guàrdia Civil: militar, ministeri de Defensa Nivell autonòmic: civils Locals o municipals Seguretat privada: en expansió, utilització progressiva per fins públics (ex: control d'equipatge s, accés a centres oficials, protecció càrrecs públics, sistemes d'alarmes). Reptes d'encaix - Exèrcit: vigilància d'infraestructures; en cas d'atac terrorista - Servei de vigilància a duanera: delictes relacionats amb tràfic de drogues, armes...
- Models policials comparats D'influència francesa: - Model centralista: de caràcter civil i militar.
- Poc per dels cossos locals - Majoria de països d'Europa continental (excepció d'Espanya i Bèlgica); Amèrica Llatina, Marroc, Argèlia… D'influència anglosaxona: 1829, creació de la Policia Metropolitana de Londres Caràcter civil Policia de proximitat: enlloc de temor, respecte Descentralitzada, d'àmbit local Servei sense armes, la seva funció és prevenir i contribuir en la convivència Ex: Gran Bretanya, Alemanya, Holanda, Suïssa, EEUU, Índia; Mèxic; Venezuela...
- Hi ha seguretat? Els dispositius estan cada vegada més connectats a la xarxa, per tant, la seguretat és cada vegada més vulnerable, estem més subjectes a qualsevol tipus d'atac, tant a nivell estatal com personal. Relació seguretat-llibertat -> Ser lliures per estar segurs? o abandonar la llibertat per aconseguir seguretat? Això últim és el que està succeïnt -> cada vegada hi ha més control (càmeres, policies...).
PODER LEGISLATIU Sistemes electorals - Eleccions competitves, regulars i correctes Convocatòria regular i periòdica Llibertat d'associació per presentar candidats Igualtat d'oportunitats entre candidats (mitjans de comunicació, publicitat, recursos) Neutralitat del govern en l'organització del procés electoral Garanties lliure emissió del vot Recompte públic dels vots Aplicació de les regles establertes Instància independent que arbitri en els conflictes Regles que regulen la designació dels representants polítics: - Districte: agrupa electors que elegeixen un determinat número de diputats, cada província té un número - - determinat d'escons al parlament i la proporció de vots en aquesta província es converteix en els parlamentaris determinats per cada escó. Ex: districte únic o districtes electorals (amb un determinat número de diputats). Per exemple, a Madrid hi ha 34 escons i a Ceuta i Melilla 1, funciona segons la població.
Fórmula electoral: càlcul matemàtic necessari per transformar els vots dels ciutadans en escons.
• Fórmules de tipus majoritari: tots els escons d'un districte al partit guanyador • Fórmules de tipus distibutiu o proporcional: escons entre les candidatures en funció dels vots. Pot haver-hi major o menor proporcionalitat. Ex: Espanya-Llei d'Hondt Barrera electoral o clàusula d'exclusió: només aquelles candidatures que hagin arribat a un determinat percentatge tenen dret a entrar al Palrmanet. Ex: 5% Bundestag, 3% dins del districte provincial.
Modalitat de vot: vot categòric (una llista tancada) o preferencial (llistes obertes que permeten la modificació i elecció , ex: ordre en els noms de la llista) Fórmules electorals - De tipus majoritari: a GB, EEUU, Canadà, Índia, Sudàfrica. Permet formar majories estables però el partit que guanya tendeix a obtenir un número més gran d'escons que la proporció de vots obtinguda.
- De tipus proporcional: Països escandinaus i major part de l'Europa continental. Més correspondència entre percentatge de vots i percentatge d'escons, sobretot als països escandinaus Espanya - Els districtes són les províncies. El número mínim d'escons per província és de 2 (excepte Ceuta i Melilla que és 1), la resta d'escons són en funció de la població.
- Barrera electoral: 3% del districte provincial - Fórmula d'Hondt: efectes majoritaris tot i ser una fórmula proporcional al haver-hi moltes circumscripcions petites. Afavoreix als partits grans, sobretot en les circumscripcions petites i amb la barrera electoral.
- 1993: un escó a Sòria costa 21.498 vots, a Barcelona 122.530 - 2008: PSOE (43%vots, 48% escons); PP (40% vots, 44% escons), IU (3,8% vots, 0,6% escons), CiU (3% vots, 2,9% escons), UPyD (1,2% vots, 0,3% escons) Dilema Aquest sistema ajuda a facilitar les majories parlamentàries. Es defensa el sistema de tipus majoritari: - Afavorir el bipartidisme - Governs més eficaços Parlament - Unicamerals: Nova Zelanda, Xina, Israel - Bicamerals (Parlament i Senat): Majoria dels països europeus, democràcies liberals. Hi ha un contrapès de tipus conservador + representació territorial. Funcions establertes per la Constitució.
Cambra baixa (Congrés a Espanya, assamblea nacional, cambra dels comuns, Bundestag a Alemania, congrés, cambra dels representants a EEUU) • Normalment amb pes polític • Número ampli de membres (100-700) • Consta de: president (ordre dels debats i administració de la institució; elegit per la cambra); membres de la cambra (per grups); comissions (ex: hisenda, defensa, educació, sanitat...); personal especialitzat Cambra Alta (Senat a Espanya i EEUU; Bundesrat a Alemanya, Càmara dels Lors a GB) Bicameralisme simètric VS asimètric - Bicameralisme simètric: EEUU. El Senat és més prestigiós que la cambra baixa. Pot vetar nomenaments - del president per l'executiu i el judicial. 100 membres (2 per 50 estats). Càmara de representants: 435 representants (en funció de la població).
Bicameralisme asimètric: Espanya. Congrés: 350 diputats; té la major part del poder (elecció del president, control del govern; aprovació de lleis orgàniques. Senat: 256 senadors, iniciativa legislativa amb el Congrés, aprova els projectes i proposicions de llei que li envia el Congrés. En el cas de GB, hi ha la Càmbra dels Comuns i la Càmbra dels Lors (aquesta té molt poc poder, retrassats l'aprovació de lleis).
Crisi del Parlament - Major poder de l'executiu -> acumula més força i competències respecte del poder legislatiu - "Democràcia d’audiència": Les discussions cada vegada tenen més lloc fora del parlament (ex: als medis - de comunicació), es disminueixen els debats. Hi ha un desplaçament de les discussions polítiques cap als mitjans de comunicació 8en forma de debats televisius, notes de premsa, xarxes socials...).
A qui representen els parlamentaris? El interessos del districte provincial, de la societat o del partit? PODER JUDICIAL Liberalisme - Liberalisme: supremacia de la llei (la llei està per sobre de tot, tant individus com Estat), l'Estat està sota - - control dels ciutadans. Les lleis garanteixen els drets i, per tant, la llibertat (Giovani Sartori): controlen i limiten el poder polític; protegeixen els individus davant dels abusos per part d'altres individus.
Divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial Menys a la pràctica: • És l'executiu qui fa les proposicions de llei (90% de les propostes), el Parlament té una funció reactiva del poder judicial, per què (necessitat recolzament tècnic, urgència, majories parlamentàries); • Qui nomena els magistrats? El Govern, Parlament, Senat...
• En el cas del poder judicial, els magistrats no poden ser membres de partits polítics o sindicats Funció del poder judicial: funció de vigilància i control de l'acció de l'Estat i de resolució de conflictes entre individus. Hauria de ser independent al poder executiu i legislatiu Sistema judicial espanyol Consell General del Poder Judicial - Òrgan independent del poder judicial - Vetlla per la independència dels jutges i magistrats en l'exercici de les seves funcions jurisdiccionals, per tant, és un òrgan de control de l'acció dels jutges i magistrats. Control del propi poder judicial.
- Segons la LO 2/2001: consta d'un president i 20 membres per 5 anys: • 12 nomenats pel Congrés i el Senat (6 per cadascún) d'una llista de 36 candidats proposats per les associacions professionals de jutges i magistrats o per jutges i magistrats que representin 2% dels jutges i magistrats en actiu.
• 8 nomenats també pel Congrés i Senat (4 cadascún) entre advocats i juristes reconeguts (+15 anys d'exercici) - L'elecció dels membres depèn de partits polítics i de les associacions de jutges i magistrats -> politització de la justicia Associacions professionals de jutges i magistrats - Asociación Profesional de la Magistratura: 50,5% dels jutges i magistrats, ideològicament conservadora - Jueces para la Democracia: 20,1% dels jutges i magistrats, ideològicament progressista - Asociación Francisco de Vitòria: va sorgir de l'Associació Professional de la Magistratura, representa un 20,4& dels jutges i magistrat, ideològicament moderada - Foro independents: 8,1% - Asociación Nacional: 0,5% Tribunal Suprem - El president és nomenat pel Rei a partir de la proposta que fa el Consell General del Poder Judicial - El CGPD nombra 1/5 del membres, entre advocats i juristes reconeguts (amb més de 20 anys d'experiència) - Institució màxima del poder judicial (òrgan jurisdiccional superior), excepte en matèria constitucional Fiscal General de l'Estat - Cap jeràrquic del Ministeri Fiscal, que promou l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets els ciutadans, de l'interès públic - El fiscal general de l'Estat és nomenat pel govern entre juristes reconeguts (+ 15 anys d'experiència). Té un caràcter polític marcat.
TC - Fora dels tres poders clàssics, té la funció de protegir el caràcter bàsic de l'Estat plasmat en la Constitució i la seva defensa.
- "És més que el guardià de la Constitució, és el seu únic intèrpret”. Per això, té una autèntica força política, equiparable a partits i sindicats. És l'únic capaç de marcar els límits de la Constitució - Funcions: • Capacitat de fer recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i disposicions normatives amb força de llei • Pot fer recursos d'empare per violació dels drets i llibertats garantits per la Constitució • Conflictes de competències entre Estat i CCAA • Altres, atribuïdes per la Constitució i les lleis orgàniques - 12 membres: juristes reconeguts amb més de 15 anys d'experiència, escollits: 4 pel Congrés (majoria de 3/5 parts), 4 pel Senat (majoria de 3/5 parts), 2 pel govern, 2 pel CGPD Això porta a nomenaments vinculats a determinats partits polítics, sobretot quan hi ha majories absolutes al Govern.
Sistemes legals Anglosaxó o sistema de precedents legals o Common Law consuetudinari: - Es basa en els casos anteriors similars, per tant, en decisions judicials individuals anteriors més que en un codi sistemàtic de lleis escrites - El Common Law va ser creat per una decisió judicial, una llei feta pels jutges. Això la fa més flexible: els jutges poden reinterpretar les normes i principis per respondre a noves circumstàncies - Es basa en el precedent. A partir de les decisions d'altres jutges. Els jutges poden trencar els precedents anteriors i crear un nou precedent.
Sistema legal continental - Codis escrits, clars i precisos - Els jutges no fan la llei (no modifiquen els límits de lo legal), només la interpreten i l'apliquen. Això a la - pràctica és més complex perquè la interpretació de la llei és discrecional, cada jutge ho pot interpretar a la seva manera.
No es basa sobre un costum ni en un precedent, és producte de la legislació Cada vegada hi ha més similituds entre ambdos sistemes: - Menys Common Law, més llei escrita - La llei és uniforme en la seva aplicació - En el sistema continental: la costum també és acceptada com a font de llei supletòria; en la praxis judicial la doctrina emanada en els tribunals té un pes important.
Organització Cas espanyol: - Unitat jurisdiccional, només existeix un tipus de jutges i tribunals -> poder judicial estatal únic - Hi ha quatre ordres jurisdiccionals: • Civil: matèries de dret privat, relacions privades entre persones físiques o jurídiques • Penal: delictes i faltes tipificades al Codi penal /multes, restriccions de drets, privació de llibertats) • Contenciós-administratiu: conflictes entre l'administració i els administrats, quan s'ha esgotat la via administrativa • Social: jurisdicció laboral, relacions laborals i amb la Seguretat Social EEUU: - 51 estructures judicials (tribunal federal + tribunals dels 50 estats): per la majoria de ciutadans, els que - contenen són els tribunals estatals (dret civil o criminal). Els Tribunals Federals només atenen el 2% dels casos.
Tribunal Suprem: revisa el dret estatal, manté la unitat; 150 casos per any.
Hi ha profundes conseqüències en les seves decisions, afecten a l'Estat en general, per exemple: segregació escolar, dret a la defensa, gravacions de converses presidencials (aquestes no són de caràcter privat)...
Els jutges federals són nomenats pel President; jutges estatals són nomenats per votació popular o pels governadors.
Nou paper de la justícia - Augment de les regulacions: cada vegada es regulen més qüestions i això fa que, per mantenir-les controlades, els jutges i magistrats han d'estar més especialitzats - Profundització de la cultura de drets: els drets han d'estar constantment garantitzats i regulats. Això es - relaciona en que cada vegada més s'interposen recursos per part dels ciutadans. Tot és susceptible de ser portat a judici -> judicialització constant de tots els àmbits (ex: errors de diagnòstic dels metges...).
Judicialització de la política: qüestions que haurien de ser resoltes pels Parlaments passen a ser portades a judici. Els jutges acaben prenent les decisions que haurien de prendre els polítics.
Creixement de la desconfiança dels ciutadans vers els tres poders polítics. Els processos judicials són tan llargs que ajuden al descrèdit de la justícia. A més, la justícia s'aplica de manera diferent en funció de a qui s'aplica (segons els ciutadans) i del jutge.
ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA PÚBLICA - Actes de gestió de totes les àrees de responsabilitat i direció de l'Estat. Conjunt d'actes de gestió de totes aquestes àrees i del conjunt de les organitzacions que les porten a terme i les persones que hi treballen.
- Organització que aplica les lleis aprovades en el Parlament i decisions preses pel govern. Possibilita les labors de gestió, organització i provisió de benestar. Fan efectives les decisions polítiques.
Personal de l'administració: burocràcia - Per ser funcionari de l'Estat és necessari haver passat unes oposicions: es basen en l'establiment d'uns requisits objectius, assegurar la igualtat d'accés i l'elecció del candidat sobre la base d'aquests requisits.
- El principi d'accés pel mèrit ha tingut una aplicació limitada a Espanya, amb moltes excepcions a la regla del mèrit. L'ingrés via oposició no s'ha utilitzat sistemàticament, l'expansió de nous organismes i serves s'ha utilitzat per contractar discrecional ment a personal amb caràcter temporal que després es fa fixe amb oposicions restringides o amb exàmens d'idoneïtat que son tràmits formals. La majoria de funcionaris han accedit per vies diferents a les oposicions.
- Tendència dels poders polítics (partits polítics) a controlar l'accés a llocs administratius i a afavorir determinades persones, properes als partits polítics que accedeixen al poder.
Racionalitat burocràtica Compliment de la norma i els procediments: - Això garantitza l'objectivitat de la burocràcia i el tractament estandarditzat de tots els problemes, el tracte igualitari dels ciutadans.
- A la vegada, rigidesa del sistema burocràtic Racionalitat: - Jurídica: valoració de qualsevol acció en funció de la norma (es fa el que es diu la llei, encara que això - impliqui dificultar el procés), l'ordre jurídic és monocèntric i jeràrquic. Molt típic del cas espanyol: aquest és hiperjudicialista, hi ha una aplicació molt estricte de la norma.
Tècnica: valoració de l'acció per la seva funcionalitat o eficàcia (la norma s'aplica per tal d'agilitzar el procediment), hi ha un sistema de regles plural, la jerarquia dels components depèn del problema (no hi ha una jerarquia directe) i de l'objectiu que es persegueixi; major eficàcia de gestió i menor rigidesa.
Considera el ciutadà com a destinatari, consumidor i usuari.
Canvis en l'adminsitració - Cada vegada hi ha més canvis, basats el idees de gestió, del sector privat; idees basades en el principi d'eficàcia - Qüestionament de 6 veritats: • Pressumpció d'autosuficiència: creixent subcontractació d'agents privats, privatització d'alguns serveis públics, competència entre serveis públics • Assumpció de control directe: més autonomia als diferents nivells, llibertat de prendre decisions • Assumpció d'un informi tant: creixent descentralització • Assumpció de responsabilitat pública ascendent: el ministre no és responsable de tot • Assumpció de procediments estandarditzat per a la gestió del personal: principis de gestió del sector privat • Assumpció de servei apolític: els partits polititzen la gestió pública, els funcionaris tenen les seves visions polítiques Hi ha una major complexitat i augment de les dimensions de l'Estat (del Benestar): a EEUU, el 1900 hi havia un funcionari per cada 300 ciutadans, l'any 2000 hi havia un funcionari per cada 15 ciutadans.
M. Beltrán: "l'experiència quotidiana tradicional que identificava l'Administració pública amb una finestreta darrere de la qual es situava un funcionari constitueix avui dia la porció més petita de la realitat administrativa".
Administració pública espanyola: - Administració de l'Estat - Administració de les CCAA: el 1993 representava el 27% de l'administració total, el 2005 representava el 50,2%. Això és perquè l'Estat es descentralització i les CCAA van guanyant competències.
- Entitats locals: l'administració més pròxima al ciutadà - Altres entitats públiques, per exemple, aeroports nacionals, RENFE, empreses públiques Polítiques públiques - Programa que té un govern en una àrea de gestió determinada, per exemple, en seguretat, salut, immigració, ciutat...
- Presa de decisions i aplicació de les decisions en les diferents àrees de gestió d'un govern per part dels diferents òrgans executius.
- Les polítiques públiques son portadores de valors i diferents visions del món, per exemple, l'existència - de governs progressistes i de conservadors, les polítiques familiars (Holanda, Itàlia). Per tant, les polítiques públiques responen a valors no només en l'àmbit polític, sinó també en el social, cultural... de com s'entenen els diferents aspectes de la vida. Relació entre política i polítiques públiques (politics and policy) Policymaking: processos de decisió i implementació de les polítiques: • Definició del problema: identificar el problema existent. En la definició del problema hi participen diversos actors (triangle d'or, investigadors, politització [opinió pública]). Per exemple, la política antiterrorista (prevenció, securització); polítiques d'integració...
• Elaboració de la política: relació entre l'executiu i legislatiu • Implementació: elements (normes jurídiques, personal, recursos materials, persuació); discrecionalitat dels atret-el el buròcrates • Avaluació i redefinició La política com a procés: principals actors implicats PARTICIPACIÓ POLÍTICA I CULTURA POLÍTICA - Element essencial de la democràcia, es tradueix en el sufragi universal (dret a vot = dret a escollir el govern que et representa). Tothom té dret a vot.
- També hi ha participació política en règims no democràtics (les eleccions també formen part d'aquests, però la participació política està limitada, entre altres, a la irregularitat de les eleccions, a partits únics...).
Hi ha marges estrets de participació (limitacions en la llibertat d'expressió i associació, sindicalització, manifestació...) Participació convencional - Modalitats de participació estipulades des de les institucions de l'Estat: eleccions promogudes per les institucions de l'Estat (un referèndum ho seria, però recollides de signatures o boicots no) - No aspiren a la transformació o qüestionament del sistema polític: no es qüestiona el sistema polític - a través d'unes eleccions. Una de les contradiccions de les democràcies és que, dins d'aquesta, poden haver partits que en els seus programes tinguin objectius antidemocràtics, per tant, es pot plantejar la transformació del sistema polític.
Considerades les modalitats tradicionals de participació en democràcia: dret a vot i sufragi universal Exemples: vot, participació en partits polítics, finançament de partits polítics Vot Modalitat de participació més important, és el que engloba una major proporció de població.
Capacitat de transformar la composició i objectius del poder polític Modalitat més utilitzada: nivells alts de participació en democràcia Gran disponibilitat de dades sobre participació política, factor més estudiat. Es fan enquestes per estudiar el comportament electoral (entendre els perfils dels votants de certs partits, què fa que es voti a un partit o altre…) - Participació - Factors que determinen la participació: • Voten menys: els joves, els que tenen menor nivell educatiu; els que tenen menors ingressos, els que tenen menys identificació partidista, o participen menys en activitats religioses. La pertinença en sindicats és cada vegada menor y el sexe no fa difrència en la participació.
• A EEUU els negres voten menys -> és per raça es senten oblidats pels membres del govern) o en relació a la seva posició socio-econòmica? - En el cas espanyol, segons Manuel Justel: • Voten més: classes altes i aquells amb majors ingressos; la gent gran; els catòlics practicants; en zones rurals; el factor educatiu és menys important que a EEUU, no hi ha una correlació directe.
• Intenció de vot - Factors que determinen la intenció de vot: classe social, religiositat, ideologia i lideratge - EEUU: • Republicans: blancs, majors ingressos, protestants (especialment evangèlica blancs), catòlics blancs no hispànics • Demoòcrates: negres, menors ingressos, hispànics ( sobretot els més identificats amb els seus origens) Cas de les últimes eleccions a EEUU: Els votants dels demòcrates no es sentien identificats amb Clinton, que representava una èlit blanca totalment allunyada de les realitats d'aquests votants.
- Espanya: • Debilitat dels indicadors de classe: aquests no són explicatius de la intenció de vot, la classe social no és un factor determinant • Poca importància del factor religiós • La ideologia és el factor decisiu (dretes/esquerres) • Importància del lideratge (ex: Felipe González) Participació no convencional - No són estipulades per l'Estat - Aspiren a la transformació del sistema polític o al qüestionament de certes estructures - Modalitats més recents de participació - activitats de protesta. Exemple: manifestacions del 11S.
Cas del 9N: està a mig camí entre els dos tipus de participació -> no està estimulat per l'Estat central, però sí per l'autonòmic, aspira a la transformació del sistema polític, però la modalitat de Dr-ho a terme no és recent (s'han donat processos sobiranistes des de sempre) Max Kase distingeix: - Accions no convencionals legals, per exemple, peticions, boicots, manifestacions legals...
- Desobediència civil: no pagar impostos, bloquejar el tràfic, ocupacions d'edificis...
- Violència política: mal físic a persones i edificis.
Però...
- Recolllida de signatures -> participació convencional? No la promou l'Estat, però tampoc pot aspirar a la transformació del sistema polític necessàriament.
- Manifestacions que no són protesta contra les institucions (contra els problemes socials, per exemple, la violència de gènere) -> s'aspira a un canvi polític, però no estan estimulades per l'Estat.
- Guerres i terrorisme -> participació política? És una reivindicació per un canvi en les estructures, però hi ha una alta violència, per tant, s'entén com una forma ilegítima de participació política.
- Hi ha un augment de la participació política no convencional. Ronald Inglehart: ho explica amb l'augment - dels valors postmaterialistes (la idea que la ciutadania està cada vegada més preocupada per qüestions no materials com la qualitat de vida, la participació, l'autonomia personal, l'expressió...). Això explicaria un públic més activista Qui participa més? Aquells que tenen major educació, activitats professionals i gestores, i viuen en zones urbanes Reforç de les xarxes socials Desafecció política? Es té la sensació de que cada vegada hi ha més joves que no va a votar, però estadísticament no s'observa un descens de la població electoral Hi ha més possibilitats de participació quan es percep un canvi significatiu.
Hi ha menys desafecció política del que es creu: - Eleccions generals: el 2016 va haver un 70% de participació - Autonòmiques catalanes: 2015 un 75% de participació - Hi ha més participació en eleccions quan es percep un canvi significatiu: l'any 2000 va haver un 69% de participació, però el 2004 un 76% -> atemptat d'Atocha, guerra d'Irak...
- A EEUU i Suïssa hi ha poca participació - Segons Russell Dalton: factors explicatius de la poca participació a EEUU: - • Per votar és necessari estar registrat • Hi ha més convocatòries electorals (a la UE es vota 2 o 3 vegades cada 4-5 anys, però a EEUU entre 12 i 13 vegades) • El sistema majoritari pot tenir efectes desestimuladors • Cleaveages (distinció entre partits) ideològics menys marcats • Eleccions en dies laborables Hi ha una baixa afiliació als partits polítics: a Noruega i Finlàndia més del 10% de la població està afilia dia; en països com Espanya, França o Portugal l'afiliació és menor al 3%, això els deslegitima com a partits polítics. El mateix es pot dir dels sindicats, que estan perdent número d'afiliats.
POPULISME (Examen) El que s'entén com a populisme depèn del context en el que ens trobem. De manera general, a la UE, s'entén el populisme per partits anti-immigració, anti-UE, extrema-dreta; a Amèrica Llatina, s'entén Perón (Argentina), Chávez (Venezuela), Fujimori (Perú)... el terme populisme és un terme atribuït, mai autoadjudicat (el mateix succeeix amb el terrorisme), perquè el terme populisme té una connotació negativa.
- El populisme és una ideologia delegada que considera que la societat es divideix, en última estància, en dos grups homogènis i antagònics, "la gent pura" i "l'èlit corrupta"; i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de voluntat de la gent (Cas Mudde, 2007) - Ideologia que es pot adaptar tant a esquerres com a dretes - Elements en comú: apel·len sentit comú de la gent, gent corrent VS establishment (corruptes), ús d'arguments nacionalistes ("primer ls de casa") Causes del populisme - Globalització i els seus efectes (subcontractacions, automatització, pèrdua de llocs de treball, - estancament dels ingressos de les classes mitges - les classes mitges cauen en situacions de pobresa).
Desheretats de l'economia del segle XXI, Crisi de representació: purs VS corruptes; classes populars pures (idealització de la nació) VS èlits moralment inferiors i corruptes (aquestes es veuen cada vegada amb més suspicàcia). Antipopulistes: només ells representen el poble, el polítics no representen el poble, només ells com a èlits.
Política de les emocions/pors i postveritat: la política ja no es regeix per les dades i l'anàlisi objectiu dels fets, sinó en les emocions i pors que acaben guiant els discursos polítics.
Casos Paísos Baixos - Geert Wilders (Partit per la Llibertat): 16% al 2010, 10% el 2012, 13% el 2017 -> més populisme ara que abans? - El discurs d'extrema-dreta no és exclusiu d'aquests partits, sinó que hi ha partits de centre que usen aquests arguments.
- Causes del discurs anti-immigració: • Socio-econòmica: 2% creixement, 6% atur, però 16% atur real + polítiques d'austeritat • Identitària: què és ser holandès? - s'usen discursos liberals com a fonaments per l'exclusió d'immigrants (ex: cas de l'abort) • Gestió de la immigració França - Segons l'Índex de Rise Públic de Coface, França és el segon país més populista d'Europa (després de GB): pel discurs sobre ordre públic, identitat nacional i desconfiança en el multiculturalisme.
- Discurs del Front Nacional: "retorn de les quatre sobiranies: monetària (sortir de la zona € i tornar al - franc, però per general els francesos no volen), legislativa (que no hi hagi normatives europees que estiguin per sobre de la normativa europea), pressupostària (poder fer els pressupostos que vulguin sense haver de complir amb el dèficit màxim que posa la UE), i territorial (fronteres i gestió de la immigració).
El FN no és l'únic partit que usa aquests discursos Explicació: desheredats de les províncies Gran Bretanya - UKIP (Nigel Farage) i Partit Conservador (Cameron i Theresa May) - Brexit: • Confrontació entre la gent comú i l'establishment. Qui és l'establishment? Des del banc d'Anglterra, FMI als líders de les principals potències, sindicats, patronal (tots a favor del remain). "Britons have enought experts", "enemics del poble" (jutges que van obligar a Theresa May a sotmetre l'activació de l'article 50 del Tractat de la UE al Parlament) • Sobirania: "take back control" • Immigració: no tant la musulmana com la de la UE -> tancament de fronteres per tots els ciutadans europeus que estan treballant a GB Espanya (lectura) - Extrema dreta: no triomf -> factors institucionals (oferta electoral i entorn institucional) o demanda social - Factors: - • Es culpa (o gràcies a) Franco; l’extrema dreta està integrada; l’immigració no és un tema; nacionalisme absent; oferta incapaç; bloqueig de l'esquerra Dos arguments: • No hi ha una lluita pels recursos • Els grans perjudicats per la crisi han sigut els joves i els immigrants: els segments més susceptibles a simpatitzar amb els valors de la dreta reaccionària han estat comparativament poc exposats a la crisi econòmica SISTEMES ELECTORALS I PARTITS POLÍTICS - Organitzacions centrals en democràcia. Tot i que també existeixen en dictadures, però no competeixen lliurement amb altres partits.
- Organitzacions relativament recents (mitjans s. XIX). Lligat a la democràcia, sufragi universal i al desenvolupament dels parlaments.
Funcions dels partits polítics: Formen i orienten la voluntat política dels ciutadans Articulen els interessos dels ciutadans Promouen la participació política Seleccionen els representants polítics i formen els governs -> Uneixen l'Estat i la societat (sorgeixen de la societat, dels seus interessos i prioritats, que es posen en manifest i acaben sent representats per aquests). Sorgeixen de la societat i ocupen el govern - Models de partits R. Katz distingeix: - Partits d'èlit (s. XIX): constituïts per la elit socioeconòmica i cultural. Tenen un control local, no central.
- Partits de masses (1880-1990): partits que mobilitzen una part important de la població, es relacionen - - amb organitzacions (com sindicats), representen una classe o grup concret. Des d'aquesta perspectiva, les eleccions són visiten com a competició entre dos representants de grups diferents. Aquests solen estar controlats des d'un poder central (no des d'un programa polític, sinó des del punt de representar un grup). Exemples: partits comunistes, socialistes, feixistes.
Catch-all-parties (a partir de 945): se centren en la seva funció governamental i en el manteniment del poder, es perceben més com a responsables d'un país que com a representants d'un grup social, les èlits s'independitzen del control de les bases. L'estratègia electoral està destinada a captar els majors vots possibles (ja no es tracta de representar un grup social). Tenen un paper en els mitjans de comunicació de masses per arribar a més gent i accedir al poder.
Partits càrtel (a partir de 1970): acord entre partits, les diferències entre partits es redueixen (cada vegada és més difícil distingir-los de la resta, els programes són molt semblants), menys capacitat d'acció (=globalització), més polítiques de pacte Crisi dels partits: menys identificació dels ciutadans amb els partits; hi ha menys afiliació; baixa valoració (context global, explicacions culturals).
Organització dels partits - Organització piramidal i jeràrquica: tot i que els partits de masses es distingeixen dels partits d'èlit, però - segueix sent el poder d'unes èlits, polítics professionals. La CUP té un sistema assembleari, tots els militants d'aquests voten les decisions.
S'estructuren en congrés nacional, Consell polític i comissió executiva. Han de tenir un mínim d'estructura, afiliats (excepció: Partit de Geert Wilders, només té un afiliat i és ell mateix) Sempre hi ha una dominació d'uns sobre els altres: qui diu organització, diu oligarquia. Les causes són: • Tècniques: necessitat d'organització i delegació, sobretot si es un partit molt gran.
• Psicològiques: la gent no està interessada en participar en el mateix grau, hi ha una tendència a la veneració de les masses.
• Intel·lectuals: es necessita un major nivell educatiu per part dels líders, complexitat de les decisions.
Finançament - Públic: subvencions que reben els partits, de manera directa (normalment es relaciona amb els resultats - de les eleccions anteriors) o indirecta (exempcions fiscals, utilització gratuïta d'espais als mitjans de comunicació) Privat: de ciutadans, empreses i organitzacions. Hi ha una limitació de les donacions per part de l'Estat.
Hi ha dos problemes: corrupció (ex: cas del 3%) i l'endeutament amb els bancs (això porta a que els bancs acabin tenint el poder -> independència política?) Partits i ideologies N. Bobbio distingeix: - Extrema esquerra: moviments igualitaris i autoritaris - Centre-esquerra: igualitaris i llibertaris - Centre-dreta: moviments llibertaris i no igualitaris - Extrema dreta: moviments anti-liberals i anti-igualitaris Gallagher, Laver i Mair distingeixen: - Esquerra: social-demòcrates, comunistes, nova esquerra, verds - Centre i dreta: liberals, democristians, conservadors, partits agraris i extrema dreta - partits regionalistes i nacionalistes Partits anglosaxons USA: - Partits més dèbils, amb menor descentralització i gran pes dels candidats sobre la jerarquia del partit (ex: Trump) - No poden ser categoritzats com d'esquerres o de dretes - Lipset explica les causes d'aquestes diferències: • • • • • • Inexistència de feudalisme Prosperitat econòmica Idea de meritocràcia Mobilitat geogràfica Existència del sufragi universal amb anterioritat Sistema altament bipartidista Gran Bretanya: - Partit Conservador (tories): economia pro-mercat, estat del benestar limitat, govern fort i eficient, tradicionalisme moral, nacionalisme, força militar - Partit laborista: economia mixta, estat del benestar extens, descentralització, pluralisme cultural, internacionalisme, pau i distenció Sistemes electorals Tots els sistemes electorals tenen els seus problemes i avantatges: depèn de les prioritats -> estabilitat, representaicó proporcional, proximitat amb els electors, afavorir territoris despoblats...
Gran Bretanya: sistema uninominals majoritari - El país es divideix en tantes circumscripcions com parlamentaris (646). Cada districte té el mateix nombre d'electors (80.000) de cada districte surt un parlamentari, el que més vots ha aconseguit.
- Aspectes negatius: hi ha restes de vots que no compten, majories simples (33%), pot guanyar un partit que tingui menys vots.
- Aspectes positius: paritat en la representació territorial i poblacional, contacte directe amb els representants, sistema estable (reforça majories absolutes) França: uninominal majoritari, dues voltes - 1 circumscripció = 1 diputat (d'un total de 577). Per escollir cada diputat, hi ha dues voltes: 1- si hi ha - majoria absoluta dels candidats, no hi ha segona volta. 2- si no hi ha majoria en la 1a volta, es fa entre els dos candidats més votats. Elecció per majoria simple.
Aspectes negatius: no hi ha proporcionalitat, exclou petits partits, fomenta el bipartidisme, crea desafecció Aspectes positius: representació territorial, elecció del candidat molt personalista Espanya: sistema mixte 350 diputats: entre sistema majoritari i proporcional 52 circumscripcions: número desigual de diputats (Ceuta i Melilla 1, 2 Sòria; 36 Madrid, 31 BCN) Aspectes positius: representació dels partits petits Aspectes negatius: sobrerrepresentació de les zones despoblades - Alemanya: sistema proporcional personalista - Doble vot: dos vots que computen a través de sistemes diferents - El primer vot: sistema uninominal majoritari. Alemanya es divideix en 299 circumscripcions amb 1 diputat cadascuna (el més votat) - Segon vot: els altres 299 diputats es voten a través de llistes electorals; el vot es divideix de forma proporcional, tants parlamentaris com vots a tot el país - Aspectes negatius: sistema complicat, els electors no sempre l'entenen, desafecció política - Aspectes positius: representaicó territorial i per població, representatiu dels partits petits han de superar el 5%), no deixa restes.
Itàlia: falsa proporcionalitat - Sistema proporcionañ: X vots per X diputats. Però després es corregeix aquesta proporcionalitat: queden fora els que no arriben al 4%, el més votat obté el 55% dels diputats - Aspectes positius: més governabilitat, més estabilitat, Càmara buida de contingut GRUPS D'INTERÈS I MOVIMENTS SOCIALS Partits polítics, grups d'interès i moviments socials - Partits polítics: fonamentals, són un pont entre ciutadania i Estat. Lliure competència entre aquests en les democràcies.
- Grups d'interès i moviments socials: s'organitzen per intervenir en política però no aspiren a ocupar les institucions (exigeix canvis en la política). Fan política però no de representació en les institucions.
Grups d'interès - No són individus, sinó grups organitzats - Plantejen demandes/exigeixen canvis en un camp concret (ex: antitaurins) - No pretén ocupar posicions de poder en les institucions, no volen convertir-se en representants polítics (ex: sindicats) - Pressiona a les autoritats polítiques o altres grups socials per influir en les seves decisions Ex: grups a favor de la legalització de l'abort, del tancament de les places de toros, sindicats, Patronal...
- Es distingeix: els grups de protecció, defensen els interessos dels seus associats (sindicats, associacions - - empresarials...) i els grups de promoció, promouen una causa (lluita contra el tabac, associació antitaurina...).
La patronal i els sindicats desde sempre han sigut els grups d'interès més forts i importants Importància dels lobbies en el cas d'EEUU (proporcional al augment dels costos de les campanyes electorals) -> empreses armamentístiques; també Brussel·les -> empreses farmaceutiques, alimentàries...
es fa pressió als representants polítics perquè la política prengui una direcció o altra.
Tres models en la relació grups d'interès-Estat: pluralista (competència entre diferents grups d'interès per imposar la seva opció. Ex: USA en el camp de la immigració, el lobbie jueu té molt poder econòmic i per tant polític -> aliança internacional amb Israel), estatista (els Estats són més forts i els grups d'interès tenen una limitació del seu camp d'acció. Ex: França i GB) i corporativista (l'Estat està associat amb determinats grups d'interès, l'Estat legisla conjuntament amb la Patronal i els sindicats. Ex: Mèxic, països del nord d'Europa) Cas espanyol: fins als any 80 hi havia un model corporativista (Paccte de Toledo -> per l'estabilitat política durant la transició, pacte entre estat, sindicats i patronal). Des de finals dels 90 hi ha una confrontació entre aquests tres sectors.
Moviments socials - Pressionen i intenten influir al govern, però no pretenen ocupar posicions de representació No estan constituïts en organitzacions estructurades, jerarquiques Objectius més generals -> canvi social profund, transformar la societat Ús de mètodes no convencionals de participació -> manifestacions...
Exemples: demanant papers per immigrants irregulars - Informalitat, estructures igualitàries, absència de jerarquies - Mètodes de participació no convencionals: manifestacions, ocupacions, escraches (es donava a Argentina - -> buscaven antics militars o polítics i se'ls denunciava/assenyalava com a assassins... se'ls posava en evidència en el seu propi entorn).
Poc inclinats a la negociació, pràctiques gradual instés Moviments ecologistes, feministes, pacifistes, estudiantils...
Lligats amb els valors postmaterialistes (autonomia, qualitat de vida, participació)? Aquests valors han augmentat els últims anys, però hi ha moviments que s'identifiquen amb demandes materialistes, per exemple, la PAH.
Augment de la participació en manifestacions. No necessàriament dels més joves.
Pas de moviments socials a partits polítics (ex: Verds, reivindicacions feministes) També moviments de dretes "Els partits polítics intenten guanyar el poder, els grups d'interès tracten d'influir en els governants i els moviments socials treballen per canviar el món".
...

Comprar Previsualizar