Tema 9. Les zones humides (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 10
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Les zones humides Dr. Francesc Romagosa Les zones humides són uns ecosistemes que es caracteritzen per la seva indefinició, inestabilitat i ambigüitat, ja que físicament són molt complexos, amb una gran diversitat morfològica i molt canviants, tant en el temps com en l’espai.
Precisament per això, no hi ha una definició unívoca i consensuada entre la comunitat científica. De fet, l'expressió "zones humides" (wetlands en la terminologia anglosaxona) és relativament nova en el llenguatge científic, una invenció de l'era de l'ecologia. És un concepte integrador per tot un seguit d'espais naturals que tenen unes característiques comunes. En català, el mot aiguamoll és sinònim de zona humida. En castellà, hi ha la paraula humedal.
Les zones humides són terres baixes cobertes d’aigües poc profundes i, a vegades, temporals o intermitents. Tot i la gran quantitat de definicions existents sobre les zones humides, en podríem prendre una, elaborada a partir de diverses, com ara la següent: “s’entén per una zona humida un ecotò, un ecosistema a cavall del medi aquàtic i del medi terrestre, d’origen natural o antròpic, caracteritzat per la presència d’una làmina d’aigua superficial i poc profunda, permanent o estacional, que es pot manifestar en forma de llacuna, estany, maresma, prat humit, entre d’altres formacions, que no són ni un llac, ni un riu, ni un embassament artificial”. Efectivament, les zones humides són ecosistemes palustres (d’aigües poc profundes), clarament diferenciats dels ecosistemes lacustres (d’aigües profundes).
Les zones humides no són estrictament ambients litorals, ja que també n’hi ha de continentals o d'interior. En aquesta unitat, però, ens centrarem en l’anàlisi de les litorals.
Les zones humides de tot tipus cobreixen el 6% de la superfície terrestre. Són ubiqües, es troben arreu, a tots els climes i continents (excepte l’Antàrtida), de la tundra àrtica als tròpics. Poden ser de mides ben diferents: des d’una petita llacuna mediterrània fins a les immenses badies àrtiques canadenques, de més de deu milions d’hectàrees de superfície.
Són, certament, molt diverses: el Conveni de Ramsar sobre zones humides (l’únic conveni internacional que té la finalitat de protegir un determinat tipus d’ecosistema) contempla com a zones humides maresmes, llacunes, esculls de corall, mars poc profunds, torberes, estuaris, planes inundables, i fins i tot platges i rius (Figura 5.1). És una visió segurament excessivament generosa a l’hora de classificar les zones humides, ja que, estrictament, una platja, un riu, un escull de corall o un prat de fanerògames marines, entre d’altres ambients, no són zones humides, però el conveni els hi inclou amb l’objectiu de protegir el màxim nombre d’ambients associats a les zones humides.
La major part de zones humides de la Terra en quant a superfície es concentra a les regions tropicals (Sud-Amèrica, Àfrica, Australàsia), ja que és on es troben les grans planes inundables, propenses a albergar zones humides. És precisament a les regions tropicals on trobem un tipus molt característic de zona humida litoral: els manglars, ecosistemes costaners amb un estrat arbori desenvolupat -format essencialment per mangles- i permanentment inundat (Figura 5.2). En canvi, a les regions temperades i fredes, les zones humides es caracteritzen per una cobertura vegetal només herbàcia o arbustiva, quan n'hi ha.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 1 Figura 5.1. Classificació de les zones humides segons la Convenció de Ramsar Zones humides marines i costaneres Aigües marines superficials permanents de menys de sis metres de profunditat en marea baixa (badies, estrets...).
Llits marins submareals (praderies d’algues o fanerògames...).
Esculls de corall.
Costes marines rocalloses (illots rocallosos, penyasegats...).
Platges de sorra o pedres (barreres, bancs, cordons, sistemes de dunes...).
Estuaris, aigües permanents d’estuaris i sistemes estuarins de deltes.
Baixos intermareals de llot o sorra.
Zones inundades intermareals (maresmes...).
Zones humides intermareals arbrades (manglars...).
Llacunes costaneres salades o salobroses.
Llacunes costaneres d’aigua dolça (llacunes deltaiques...).
Zones humides continentals Deltes interiors.
Rius i torrents permanents.
Rius i torrents estacionals / intermitents / irregulars.
Llacs permanents d’aigua dolça (estanys, meandres o braços de riu morts...).
Llacs estacionals / intermitents d’aigua dolça (planes d’inundació...).
Llacs permanents salins o salobrosos.
Llacs i zones inundades estacionals / intermitents salines o salobroses.
Basses i zones pantanoses salines o salobroses.
Basses i zones pantanoses d’aigua dolça (prats inundats estacionalment...).
Torberes.
Zones humides de muntanya (prats de muntanya, basses temporals...).
Zones humides de la tundra (basses i zones humides originades pel desgèl...).
Zones humides boscoses d’aigua dolça (boscos inundats estacionalment...).
Manantials d’aigua dolça, oasis.
Zones humides geotèrmiques.
Sistemes hídrics subterranis en karst o coves.
Zones humides artificials Basses d’aqüicultura.
Basses artificials (de granges...).
Zones de regadiu (canals de reg, arrossars...).
Prats i pastures inundats estacionalment.
Salines.
Embassaments artificials.
Excavacions (graveres, pedreres...).
Plantes de tractament d’aigües residuals.
Canals de transport i drenatge.
Font: www.ramsar.org La gènesi de les zones humides actuals cal buscar-la, a l’igual que els deltes i els estuaris, molt recentment: al llarg del període Quaternari. La dinàmica natural de les zones humides, doncs, fa que aquestes es transformin molt ràpidament: poden formar-se en un lapse de temps relativament breu i anar-se emplenant de sediments fins a desaparèixer de forma natural. Es pot afirmar, doncs, que l'extensió antiga de les zones humides és impossible de calcular-la, ja que es tracta d'ecosistemes molt canviants, la dinàmica geomorfològica dels quals és summament activa, fins i tot a una escala temporal històrica. No tindria sentit referir-se a la situació natural de fa uns milers o centenars d'anys enrere, quan, per exemple, algunes de les actuals zones humides costaneres no estaven encara formades o d'altres no havien desaparegut encara degut al seu emplenament per processos erosius i sedimentaris que, alhora, poden haver estat provocats indirectament per accions humanes.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 2 Figura 5.2. Distribució mundial dels manglars Font: Millennium Ecosystem Assessment (2005).
Les zones humides litorals del Mediterrani Quan parlem de zones humides a la conca mediterrània es distingeixen dos grans grups de zones humides: les litorals o costaneres i les continentals o d’interior. Dins de la conca mediterrània, la major part de les zones humides són litorals. L’elevada erosió originada per les muntanyes que voregen el Mediterrani comporta un elevat transport de sediments pels rius fins a la costa. Aquest fenomen, afegit a la feble amplitud de les marees, ha creat un mosaic complex de deltes i de zones humides litorals.
En general, en el clima mediterrani, el simple flux de descàrrega d’aigües subterrànies no sol ser suficient per engendrar una zona humida pròpiament dita. És necessària l’arribada a aquella zona plana d’aportacions d’aigua d’escorrentia superficial o de la mateixa mar en moments de temporal. Les precipitacions, irregulars al llarg de l’any, no són molt abundants al Mediterrani. Malgrat tot, se solen donar episodis estacionals d’inundacions. Els temporals d’hivern poden trencar els cordons litorals que separen la llacuna del mar, augmentant de cop la salinitat de la llacuna (Figura 5.3).
Figura 5.3. Intercanvis d’aigua en llacunes litorals Font: Ferrer (1986).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 3 A les costes dels mars amb una amplitud de marea relativament petita, la baixa energia del mar facilita la formació d’aquests tipus d’ambients, inundats temporalment o permanentment. El Mediterrani reuneix aquestes condicions. Així, s’hi poden trobar a les seves costes tot un enfilall de zones humides que es van formar amb l’ascens del nivell del mar posterior a la darrera glaciació, a causa de la sedimentació i l’emmotllament dels dipòsits fluvials i marins. La majoria de les zones humides mediterrànies costaneres s’associen a l’activitat geològica pròpia de les desembocadures fluvials i de les planes d’inundació de les costes baixes sorrenques.
Així, els principals tipus morfològics de les zones humides litorals que podem trobar al Mediterrani són: - Llacunes: les llacunes costaneres són masses d’aigua connectades amb el mar per un o diversos canals de corrent. De fet, són parts del domini marítim isolades per un cordó litoral sorrenc (mòbil). Els sistemes llacunars acostumen a estar relacionats amb les zones costaneres d'aportacions detrítiques fluvials, especialment els deltes i planes al·luvials en general. En molts casos es tracta d’antics braços de riu abandonats que formen masses d’aigua allargassades en sentit perpendicular a la línia de la costa. A Catalunya, hi ha les llacunes del delta del Llobregat, les llacunes del Ter Vell al Baix Empordà o les llaunes de l’Alt Empordà que tenen aquest origen i morfologia. Les albuferes (per exemple, l’Albufera de València o el Mar Menor, a la costa murciana), en canvi, són un altre tipus de llacuna, originada pel tancament d’una badia. Tal és el cas també de les llacunes de l’Encanyissada i de la Tancada, al delta de l’Ebre (Figura 5.4). Estan caracteritzades per la seva salinitat, que varia en funció del major o menor contacte de la llacuna amb el mar i de l’estació de l’any, ja que als mesos càlids hi haurà més salinitat que als mesos freds i humits degut a la major evaporació i menor entrada i moviment d’aigües. També es produeix estratificació salina dins de la pròpia llacuna, amb les aigües més salades al fons. La majoria d’aquestes llacunes estan molt reblertes de sediment (la seva profunditat màxima sol ser d’uns 2 metres i la mitjana d’uns 50 cm). Els homòlegs de les llacunes, situats terra endins i amb presència d’aigua dolça (originats per les aportacions fluvials i gairebé sense influència marina), són els estanys. Sovint, però, algunes llacunes litorals també reben el nom d’estany, però es tracta d’un equívoc.
Figura 5.4. Formació de llacunes litorals Albufera Antic braç de riu Font: Elaboració pròpia.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 4 - Maresmes: es tracta de prats i matollars halòfils naturals o seminaturals situats sobre els sediments al·luvials que voregen els cossos d'aigua salada, el nivell d’aigua dels quals és fluctuant, però generalment quan estan inundats és d’uns pocs centímetres.
Aquests ambients ocupen depressions costaneres en un estat de sedimentació avançat i se situen a la depressió formada darrera la línia de dunes que les separa del mar (Figura 5.5). L’intercanvi d’aigua amb el mar és irregular i es fa amb més freqüència i intensitat en les èpoques de temporals marins, a l’hivern. Sovint es localitzen al voltant de les llacunes. A Catalunya hi ha maresmes litorals als aiguamolls de l’Alt i el Baix Empordà, al delta de l’Ebre, al delta del Llobregat, en punts concrets de la Costa Daurada, com la platja de Torredembarra i en altres indrets molt puntuals.
Figura 5.5. Esquema dels ambients de la plana litoral empordanesa estany d’aigua dolça rec amb vegetació de ribera closes antics cordons litorals llacunes litorals mar dunes maresmes platja camps de conreu 4m 2m 100 m 200 m Escala aprox.
Font: Elaboració pròpia.
- Desembocadures de rambles: les desembocadures dels rius temporals, caracteritzats pel seu règim irregular, secs la major part del temps, portant aigua només de pluges torrencials, en no ser funcionals estan separades del mar per una barra de sorra i còdols acumulats pels corrents marins i els dipòsits fluvials. Així, en aquesta zona terminal aflora aigua freàtica o s’hi estanca aigua fluvial i marina, formant petites basses (majoritàriament és aigua freàtica, ja que l’evaporació és major que la precipitació). Exemples: multitud de desembocadures de rambles o torrents al llarg de la Costa Daurada.
- Ullals: són fonts d'aigua freàtica, que es troben al llarg de la costa en la zona de contacte entre els materials conglomerats durs i els sediments del Quaternari. Es formen per afloraments d'aigua, provocats per la dissolució i l'enfonsament d'aquests materials, especialment en zones torboses, i formen petites basses circulars de fins a desenes de metres de diàmetre i diversos metres de profunditat (de 2 a 11 metres). A Catalunya se'n troben molts a l’interior del delta de l’Ebre. A l'Alt Empordà, els estanys del Tec (al peu de la carretera entre Castelló d'Empúries i Roses) també poden ser considerats ullals.
- Salines: són zones humides, maresmes i llacunes molt somes, transformades per l’acció humana per a mantenir una circulació controlada de l’aigua amb l’objectiu d’aprofitar comercialment les sals precipitades fruit d’un procés d’evaporació. Les salines constitueixen una de les expressions més harmonioses d'intervenció humana sobre el litoral, un exemple d'utilització dels recursos que es basa sobre el Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 5 reconeixement exhaustiu del territori i la seva funcionalitat. És un patrimoni cultural cada cop més valorat entre d’altres coses perquè com més va és més escàs. A Catalunya només resten les salines del delta de l’Ebre, després d’haver-ne desaparegut altres, com les de Cunit i Cubelles o les de Roses.
- Arrossars i altres camps i prats inundats: no deixen de ser un tipus característic de zones humides, zones humides creades per l’acció antròpica, situades sovint sobre l’espai que ocupaven antigues maresmes o llacunes transformades per a l’ús agrari.
Aquest tipus de zona humida no és necessàriament litoral, tot i que en la major part dels casos sí que es troben en àrees properes a la costa. De fet, els arrossars es troben majoritàriament situats en zones deltaiques. Tenen un fort component estacional, ja que són inundats de forma periòdica. Exemples: arrossars del delta de l’Ebre, arrossars de Pals (Baix Empordà), closes (prats de pastura inundats estacionalment) als aiguamolls de l’Empordà, pràctica de “l’estanyament” (inundació de camps) al delta del Llobregat.
- Deltes: hi ha autors que consideren els deltes com a zones humides per se, ja que la majoria d’ells inclouen maresmes i llacunes. Però en un sentit estricte més aviat cal entendre els deltes com a formacions litorals on hi podem trobar tot un complex de zones humides ben diverses que van des de les llacunes a les maresmes passant per ullals i zones humides antropitzades (com els arrossars, les salines, etc.), entre d’altres (Figura 5.6).
Figura 5.6. El delta de l’Ebre, un complex de zones humides Llacunes Arrossars Maresmes Font: Ministerio de Medio Ambiente.
Funcions de les zones humides El canvi de percepció social que han experimentat les zones humides, que s’explicarà al següent epígraf, es deu sobretot al reconeixement científic internacional d’un conjunt de funcions ambientals, territorials i socials que desenvolupen aquests ecosistemes (cal entendre les funcions com els recursos i els serveis que les zones humides ofereixen a la societat). Entre les principals funcions, destaquen: Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 6 - Regulació del cicle hidrològic: Les zones humides formen part del cicle hidrològic i, com a tals, contribueixen a la recàrrega, protecció i ressurgència de les capes freàtiques. La recàrrega es produeix quan l'aigua s'infiltra a través de les capes superiors del sòl vers la capa aqüífera compresa dins dels estrats inferiors permeables del sòl o de la roca. Les capes superiors del sòl retenen en part, com un filtre, els nutrients i els contaminants. Així, l'aigua de la capa freàtica, important per a l'ús humà, és sovint més neta que la que està a la superfície d'on prové. Hi ha zones humides que durant una part de l'any són lloc de ressurgència i durant una altra part, lloc de recàrrega, en funció de les pujades i baixades del nivell local de les capes. Al mateix temps, ajuden a prevenir la intrusió d’aigua salina en els aqüífers, responsable de la degradació de les reserves d'aigua potable i d'irrigació.
- Regulació de les inundacions: Les zones humides emmagatzemen, almenys temporalment, les aigües de les inundacions, restituint-les posteriorment de forma gradual al medi circumdant, ja sigui per infiltració, bé per escorrentia superficial o bé per evaporació. Històricament, la major part de polítiques hidràuliques han ignorat aquesta funció i han intentat controlar les aigües emmagatzemant-les en nous embassaments i canalitzant-les, modificant així la dinàmica natural d'aquests espais, essent-ne els resultats infructuosos i generant alts costos econòmics. A més, la construcció d'embassaments al llarg dels rius ha reduït la quantitat d'aigua dolça i de sediments que arriben als deltes, zones humides per excel·lència, alterant així la dinàmica natural en l'evolució d'aquests espais humits. Per exemple, es calcula que el volum de sediments es va reduir un 95% al delta de l’Ebre durant la segona meitat del segle XX, creant un cost afegit per a la protecció de les ribes i les zones humides.
- Reciclatge de nutrients i contaminants: Emmagatzematge i reciclatge de nutrients (nitrogen, fòsfor, sodi, potassi, calci) i retenció de sediments. Així mateix, la constatació de la funció de reciclatge de residus humans i animals i substàncies tòxiques que desenvolupa la vegetació d’aiguamoll ha permès els darrers anys la creació d’aiguamolls artificials per al reciclatge natural de les aigües residuals (Figura 5.7).
Figura 5.7. Aiguamolls artificials per al reciclatge d’aigua De flux superficial Sistema integrat Font: Elaboració pròpia - Font de biodiversitat i importància per a la conservació: Les zones humides són un important banc genètic, tant per a l’explotació comercial (espècies a millorar) com per al manteniment de poblacions concretes. Són importants per a la conservació en tant que hàbitat pel cicle vital d’importants espècies animals i vegetals i en tant que Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 7 alberg d’espècies, hàbitats, comunitats, ecosistemes i paisatges escassos. Quant a fa a la fauna, n'hi ha de tot tipus d'espècies, però són els ocells la principal atracció de les zones humides pels amants de la natura, ja que són l'escenari de nidificació i hivernada de milions d'ocells que segueixen les rutes migratòries al llarg dels continents.
- Font de recursos: L'explotació dels recursos naturals per part de les comunitats locals s'ha fet habitualment mitjançant activitats econòmiques tradicionals. Aquestes activitats han estat i continuen essent, en general, grans fonts de riquesa. I, malgrat el desenvolupament modern, aquestes han estat compatibles amb la preservació dels recursos naturals, és a dir, hi ha hagut un ús sostenible dels recursos. Alguns exemples d’aquests recursos són: l’aigua (com a aigua potable o com a ús per les salines o els arrossars), la caça (la fauna com a recurs alimentari), la pesca i l’aqüicultura (animals aquàtics com a recurs alimentari), espai per a pastures, ramaderia i agricultura, entre d’altres recursos.
- Importància per al lleure i turisme: Un ús creixent a les darreres dècades en les zones humides ha estat l'ús turístic i de lleure. Cal tenir present que hi ha hagut un increment molt notable del turisme de natura a nivell mundial i de manera molt significativa el turisme ornitològic és un segment que ha experimentat grans creixements. És per això que les zones humides com més va són espais ideals per a les persones que volen estar en contacte amb la natura i observar fauna en llibertat. El turisme i el lleure, desenvolupats de forma sostenible i harmònica amb l’entorn, són un nou recurs econòmic, alternatiu als usos tradicionals, per a les societats que viuen a l’entorn de les zones humides.
- Laboratoris naturals: Importància per a la recerca científica i l’educació ambiental: a) Funció científica: llocs per a la recerca científica, incloent l’experimentació i el seguiment de processos; b) Funció educativa: llocs ideals per a l’ensenyament, per a poder comprendre millor les espècies i els hàbitats, l’ocupació humana de les zones humides, així com les mateixes funcions que duen a terme.
- Infraestructures naturals: Contribució al manteniment de processos i sistemes naturals, de gran interès en relació al canvi ambiental global, com per exemple: a) interacció entre processos ecològics, geomorfològics i geològics; b) contribució a evitar l’efecte hivernacle i el canvi climàtic (mitjançant la retenció de carboni i de nitrogen); c) manteniment de microclimes locals; d) prevenció del desenvolupament de sòls àcids; e) prevenció en front de l’elevació del nivell del mar.
Zones humides i societat: de la repulsió a la protecció Als inicis de la història, l'ésser humà es va instal·lar prop de l'aigua per a pescar o conrear els sòls rics de les zones humides. Poderoses civilitzacions van estar fundades sobre zones humides (Egipte, Mesopotàmia...) i, encara avui, milions de persones en depenen. Això no obstant, les zones humides han estat sovint associades al mal. Les zones humides han estat considerades zones patògenes: l'aire d'aquestes zones és el que es creia que provocava la malària. De fet, l'origen del mot malària és "mal aire" en italià i el seu sinònim paludisme prové del llatí palus (pantà), és a dir, significa "la malaltia dels pantans".
Des del segle XVIII les zones humides encarnen tots els valors negatius que pot prendre la natura: inútils, improductives i insalubres. Així doncs, la tendència històrica de les zones humides, en general, ha estat la seva progressiva desaparició (mitjançant dessecament) per destinar-les a usos considerats "més productius", procés que s'ha accelerat durant els darrers dos segles. A l’estat espanyol sorgeixen lleis que fan referència explícita a la dessecació de zones humides: les lleis d’Aigües (1866 i 1879), la Llei de Ports (1880), o la prou significativa Llei de Dessecació de Llacunes, Maresmes i Terrenys Pantanosos (1918) en són alguns exemples. Certes regions de la Mediterrània es calcula que van perdre més del 60% de llurs zones humides al llarg del segle XX, inicialment per transformar-les per a usos agraris, més tard per urbanització (Figura 5.8).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 8 Figura 5.8. Evolució de les zones humides de la plana empordanesa Riu Muga Riu Muga Estany de Castelló Estany del Far Estany Robert Estanys Estany de Sant Pere de Siurana Estany de Vilacolum Estany de Sant Tomàs Mar Mediterrània Riu Fluvià Mar Mediterrània Riu Fluvià Estany d’Empúries Estany de Bellcaire Riu Ter Riu Ter Estany de la Sala Estany de la Poma Estany Adrover Estany Buleny Estany Arrossars de Pals Aiguamoll Estany d’Ullastret Estany de Boada Estany de Pals 0 k Riu Daró 2 4 6 8 0 k Riu Daró A. 1750 2 4 6 8 B: 2000 Font: Elaboració pròpia.
Però a partir dels anys seixanta del segle XX, amb la creixent consciència ambiental, hi va començar a haver un canvi d'actituds respecte a les zones humides, deixant de ser vistes com a zones "inútils" i passant a esdevenir un ecosistema valorat, susceptible de ser conservat, protegit i restaurat, i que ha de tenir un paper important en la gestió racional dels recursos que demanda el desenvolupament sostenible. El Conveni de Ramsar, signat a la ciutat iraniana de Ramsar el 1971, significa el tret de sortida en la protecció internacional d’aquests ecosistemes. Bona part de "culpa" en el canvi de percepció sobre les zones humides per part de la comunitat científica i la societat en general es va deure al món de la biologia, que tracta aquests espais com a hàbitat ornitològic indefugible i interdependent, sobretot per a les etapes migratòries de les aus.
Irònicament, el sorgiment de l'interès científic i social per les zones humides coincideix amb el moment en què gran part de l'àrea original de zones humides ja ha estat destruïda o alterada.
En el cas de l’estat espanyol aquest canvi de tendència es materialitza els anys setanta, amb la creació dels parcs nacionals de Doñana i de les Tablas de Daimiel, el 1982 amb la signatura del conveni de Ramsar i la corresponent assignació de diversos espais a la llista de zones humides d’importància internacional d’aquest conveni, el 1985 amb l’aprovació de la Llei d’Aigües que deroga la llei de dessecació de maresmes de 1918, i el 1988 amb l’aprovació de la Llei de Costes que promulga la conservació de les zones humides litorals.
En el cas específic de Catalunya serà a partir dels anys vuitanta quan té lloc el procés de protecció de les seves zones humides. Inicialment, el 1983 amb la creació dels parcs naturals del delta de l’Ebre i dels aiguamolls de l’Empordà. Posteriorment, el 1985 la Llei d’Espais Naturals Protegits inclou entre les seves finalitats la de "conservar i regenerar les zones humides" (article 4c). El 1987 s’aprova la creació de les Reserves Naturals del Delta Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 9 del Llobregat que essencialment inclouen els darrers aiguamolls del delta. El 1992, l’aprovació del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) implica la protecció de tot un seguit de zones humides litorals que s’afegeixen al delta de l’Ebre, els aiguamolls de l’Alt Empordà i el delta del Llobregat: es tracta dels aiguamolls del Baix Empordà, la desembocadura del riu Gaià, la platja de Torredembarra – Creixell i la sèquia Major de Salou. La necessitat de protecció de tot un seguit de zones humides que restaven desprotegides va portar a la Generalitat de Catalunya a realitzar l’Inventari de Zones Humides de Catalunya, publicat el 2001 i que inclou un extensíssim llistat de zones humides tant litorals com interiors amb l’objecte de garantir-ne la protecció que reclama la llei d’espais naturals (Figura 5.9).
Figura 5.9. Inventari de zones humides de Catalunya: model de fitxa Font: Departament de Medi Ambient.
Malgrat tot el procés de salvaguarda i protecció de les zones humides experimentat a nivell internacional durant els darrers anys, encara planen actualment un seguit d’amenaces sobre moltes zones humides, entre les quals hi ha el drenatge (per la creació d’infraestructures urbanes o turístiques), l’eutrofització i contaminació de les aigües, l’explotació dels recursos hídrics, la sobreexplotació dels recursos naturals, l’alteració de l’ecosistema per sobrefreqüentació humana, o els efectes de preses i embassaments que provoquen una menor arribada de sediments a la costa i un major risc de desaparició enfront de l’elevació del nivell del mar provocada pel canvi climàtic. És per això que es fa evident la necessitat d’una gestió activa i eficient per a totes les zones humides, que en garanteixi la seva conservació a llarg termini.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 5 Les zones humides 10 ...