Apunts d'estructura de la comunicació de tot el curs (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 76
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: La comunicació de masses i els sistemes de mitjans La comunicació de masses Cal començar dient que la comunicació de masses és una forma de comunicació social, així com altres tipus de comunicació (comunicació interpersonal, comunicació en grup, etc), fet que significa que compte amb unes característiques pròpies diferents a les de la resta de comunicacions socials.
Cal destacar que la comunicació de masses no va aparèixer fins el s.XIX.
Trobem vàries definicions del concepte de comunicació de masses, però en l’actualitat, aquesta definició és força ambigua i encara s’està desenvolupant, fet que es deu, principalment, a l’aparició de nous mitjans de comunicació audiovisuals. Així doncs, trobem algunes definicions basades en els mitjans de comunicació de masses tradicionals i d’altres basades en els nous mitjans de comunicació.
Alguns autors que defineixen la comunicació de masses tradicional són, entre altres, Gifreu i Thompson, mentre que un dels autors que defineix la nova comunicació de masses és el polonès Jakubowitz.
Segons Gifreu, en la comunicació de masses hi ha un emissor especialitzat en la producció i difusió de missatges orals i/o escrits i assegura que la comunicació entre emissor i receptor és unidireccional, característica que, amb l’aparició dels nous mitjans de comunicació audiovisual i d’Internet, permetent el llançament de la versió digital de molts diaris, està deixant de ser vigent, transformant-se en una comunicació bidireccional. També diu que s’ha de produir una circulació pública del missatge.
Per la seva banda, Thompson assegura que perquè una comunicació sigui considerada comunicació de masses, aquesta ha de complir les 5 característiques següents: - Ha d’haver-hi un emissor especialitzat en la producció i la difusió dun missatge oral i/o escrit.
Aquestes tres característiques són compartides amb Gifreu - Es produeix una comunicació unidireccional (Ja explicada anteriorment).
- S’ha de produir una circulació pública del missatge - Requereix la producció de formes simbòliques, és a dir, productes audiovisuals per el consum i la valoració d’aquestes.
- Ha d’existir una disponibilitat d’aquests recursos en l’espai i el temps.
A finals del anys 90, però, el propi autor ja presentava un seguit de reticències sobre la definició del concepte de comunicació de masses i, a finals del segle XX, ja va dir que la unidireccionalitat que, fins aleshores, caracteritzava la comunicació de masses, estava començant a ser qüestionada i que, per tant, la definició d’aquest concepte començava a ser força ambigua.
Finalment, trobem Jakubowitz, que ja planteja una definició molt més moderna i adaptada als nous mitjans de comunicació de masses.
El que diu Jakubowitz en la seva definició de comunicació de masses feta el 2012 és (MIRAR APUNTS ESCRIPTURA EN PREMSA!): - Els mitjans de comunicació de masses són organitzacions mediàtiques que desenvolupen una activitat regular de la comunicació, és a dir, amb una periodicitat establerta. Aquestes institucions formals exerceixen de filtre de la comunicació, funció que anglès s’anomena gatekeeper.
- Difonen els missatges de forma pública, estant dirigits a tothom en general.
- Respecte les normes ètiques i legals.
- Les seves funcions principals són formar, informar, entretenir i persuadir, és a dir, influenciar l’opinió del públic.
- La relació entre emissor i receptor acostuma a ser unidireccional, és a dir, que l’emissor no acostuma a rebre cap resposta per part del receptor, tot i que, actualment, amb el suport digital aquesta característica està deixant de ser vàlida, ja que cada cop hi ha més comunicació entre emissor i receptor.
Cal tenir present, però, que, com ja hem dit anteriorment, la definició d’aquest concepte encara està evolucionant i no està del tot fixada.
Els sistemes de mitjans En general, un sistema de mitjans comprèn totes les organitzacions i mitjans de comunicació de masses operatius en un sistema social o polític, normalment un estat.
El concepte de sistemes de mitjans es comença a utilitzar després de la Segona Guerra Mundial, quan els estats comencen a regular les emissions públiques de la ràdio i la televisió.
Malgrat la definició anterior, la que nosaltres utilitzarem és la que diu que un sistema de mitjans és un conjunt articulat d’elements. Essencialment són actors econòmics i polítics, tot i que també socials, que contribueixen a articular els processos de comunicació de masses en un determinat territori, normalment un estat, tot i que no sempre és així. Un exemple de que això no sempre és així, seria Espanya, on hi impera un sistema de comunicació molt descentralitzat.
Trobem diferents tipus de sistemes de mitjans, tot i que, els factors econòmics els tendeixen a homogeneïtzar. La classificació dels diferents tipus de sistemes de mitjans que fan Hallin i Mancini és la següent: Pluralista Democrático polarizado corporativo Bajo Alto Alto Alto Alto Bajo Profesionalización Bajo Alto Alto Intervencionismo Alto Alto Bajo Desarrollo de la Liberal prensa de masas Paralelismo político estatal Aquesta classificació, però, ha estat molt criticada dient que se centra només en la premsa.
Aquests classificació distingeix 3 tipus de sistemes de comunicació: - Pluralista polaritzat* (sistema mediterrani)  Propi dels països mediterranis.
- Model corporatiu  Alemanya, Àustria i països nòrdics.
- Model liberal  GB, Irlanda, EUA i Canadà.
Els 4 elements que estudien Hallin i Mancini per elaborar aquesta classificació són: - Desenvolupament de la premsa de masses  Quantitat d’informació general que es ven, és a dir, xifres de difusió. On aquest desenvolupament és més elevat és en els països nòrdics (Finlàndia es el país capdavanter), mentre que, on es llegeix menys és, per ordre, a Portugal, Itàlia, Espanya, Grècia i França, és a dir, en els països mediterranis. Hi ha una explicació històrica per explicar aquests fet. Es diu que en els països on la reforma protestant hi va tenir incidència, s’impulsa més la lectura Cal destacar que, dins d’Espanya, també existeixen diferències entre les diverses comunitats autònomes. A Navarra i el País Basc és el desenvolupament és més elevat, mentre la comunitat autònoma on menys es llegeix és a Castella la Manxa. Podríem dir, doncs, que es llegeix més al nord que al sud.
- Paral·lelisme polític  Relació o vinculació dels mitjans de comunicació amb algun partit o ideologia concreta.
- Professionalització  Quantitat d’organitzacions fortes per protegir la independència comunicativa i informativa dels mitjans de comunicació.
- Intervencionisme estatal  Intervenció dels estat en la regulació de les publicacions. Aquest intervencionisme pot ser bo o dolent, i en diferenciem dos tipus. Trobem l’intervencionisme vinculat a l’estat del benestar(propi del sistema democràtic corporatiu) i aquell intervencionisme vinculat a polítiques autoritàries (propi del sistema pluralista polaritzat).
*Cal destacar que el sistema pluralista polaritzat es troba vigent en el sud d’Europa a causa de les encara molt pròximes dictadures, la major pervivència de les institucions de l’Antic Règim i, en certa manera, també a la contrareforma religiosa amb la qual es va enfortir el poder de l’església i que va dividir Europa en dues parts clarament diferenciades, diferència que, tot i que no tant com aleshores, encara es pot observar en l’actualitat en diversos factors. En altres parts d’Europa, mentrestant, triomfem les institucions pròpies del liberalisme. Com ja hem dit, la divisió d’Europa en dues derivada de la contrareforma religiosa, encara es pot observar en l’actualitat. D’entre totes les diferències que es poden observar, en aquesta assignatura, només ens n’interessa una, l’existent en els sistemes de mitjans.
Malgrat la categorització que Hallin i Mancini fan dels sistemes de mitjans, cal tenir present que, els factors econòmics, en especial la globalització, tendeixen a unificar i homogeneïtzar aquest sistema de mitjans. Per exemple, hi ha una empresa que desenvolupa una estratègia d’emissió i aquesta s’estén pels diferents mitjans. El que està provocant aquest fet és una homogeneïtzació dels diferents mitjans i, per tant, una unificació del sistema de mitjans. No obstant això, gràcies a factors historico-culturals les diferències entre els diferents sistemes de mitjans continuen existint.
Per a l’estudi del sistema de mitjans existeixen diferents perspectives teòriques, més concretament, dues. Per una banda, trobem els estudis econòmics dels mitjans, plantejats per, entre altres, l’EMMA, que té un òptica totalment economicista, ja que no qüestiona el sistema de mitjans vigent, sinó que, simplement estudia i analitza els diferents factors per saber quines són les millors estratègies que poden desenvolupar les empreses en un sistema de mitjans. Per altra banda, trobem l’òptica política, plantejada, entre altres, per ULEPICC, que diu que els mitjans de comunicació cada cop estan més vinculats amb el sector financer, com per exemple, el grup PRISA. Aquest fet provoca que la informació dels mitjans de comunicació respongui als interessos de qui posa els diners. Davant d’aquesta situació, es plantegen alternatives a aquest model. Per exemple, proposen que, una possible solució per evitar aquesta vinculació dels mitjans de comunicació amb el sector financer és que el finançament dels mitjans es produeixi a través dels socis i els lectors.
Polítiques nacionals de comunicació i espai català de comunicació En l’articulació del sistema de mitjans, els factors polítics són molt importants. Per una banda, trobem les polítiques nacionals de comunicació, idea que va cobrar força en el marc del debat internacional de la comunicació dels anys 70 entre els defensors de la doctrina del lliure flux de informació i els partidaris del NOMIC, que eren principalment els partits de l’Amèrica llatina, els quals defensaven l’existència de polítiques que limitessin la circulació de informació per tal de poder tenir un model de desenvolupament propi, argumentant que, si els seus mitjans de comunicació estaven controlades per empreses de comunicació americanes, això seria impossible.
Aquest debat va concloure amb el suport de la UNESCO als partidaris del NOMIC i va aprovar l’informe MacBride, que és el primer gran qüestionament en el sistema de mitjan, en el qual es proposaven canvis per redistribuir i balancejar els fluxos d’informació entre països rics i subdesenvolupats. No obstant això, la forta oposició per part de les organitzacions privades dels mitjans, va acabar relegant el projecte a l’oblit i, en les dècades següents, la UNESCO pràcticament ha substituït, en la seva agenda política, la NOMIC per altres temes, com per exemple, la democratització de la comunicació, la societat de la informació o la inclusió social.
Dit això, es podria afirmar que les polítiques nacionals de comunicació, tal i com es plantegen en el context d’aquest debat, són un instrument per aconseguir dos grans objectius: el desenvolupament social i econòmic dels països més pobres i la definició i/o reforçament de les seves identitats culturals, cosa especialment important en el cas d’aquells que havien viscut recentment processos d’accés a la independència.
Alguns experts agafen aquesta idea i la incorporen al debat acadèmic i polític català, fent-ho en base al segons objectiu que persegueixen les polítiques nacionals de comunicació, és a dir, reforçar les identitats culturals, fet que serveix com a instrument per articular un espai català de comunicació. Segons la definició feta per Gifreu i Corominas el 1991, s’entén per ‘espai català de comunicació’ el projecte d’aconseguir articular, a través de diversos mecanismes i actuacions de caire polític, econòmic i cultural, una capacitat efectiva de control sobre l’estructuració i el funcionament del sistema general de la comunicació social present en el domini lingüístic català.
D’acord amb aquesta definició, es vincula l’espai català de comunicació a tots els territoris de parla catalana. En la pràctica política, principalment en aquell desenvolupada pel CiU, però, s’ha entès, únicament, a nivell de Catalunya.
En resum: les polítiques de comunicació són polítiques dels mitjans i les telecomunicacions que afecten un sistema social de comunicació i persegueixen uns objectius polítics generals.
TEMA 2: Actors econòmics Grups de comunicació El grup PRISA El grup PRISA ha sigut el gran grup multimèdia espanyol durant tot el període democràtic, però, en l’àmbit internacional, la seva importància no es tanta.
Per altra banda, és també molt rellevant perquès és un clar exemple de l’enorme dependència dels grups de comunicació amb el món financer.
Dit això, explicarem l’evolució d’aquest grup des del seu naixement.
El grup PRISA és un projecte impulsat per Jesús de Polanco, un empresari editorial de llibres nascut a Madrid en el si d’una família càntabra d’ideologia conservadora. De fet, quan esclata la Guerra Civil, Polanco es troba en el bàndol nacional.
Quan el seu pare mor molt jove, Jesús de Polanco s’ha de començar a buscar l vida i comença a treballar en diverses editorials, fins que el 1958, amb 30 anys, funda l’editorial Santillana, essent aquest el primer pas de tot el que serà Polanco. En els anys 60 es produeix una gran expansió de l’editorial cap a l’Amèrica llatina, convertint-se en un gran referent del món del llibre. Més tard, a principis dels anys 70, Polanco madura la idea de crear un diari d’ideologia aperturista del règim, el qual no tardarà en arribar.
Així doncs, el 1972, es funda PRISA, impulsat per Polanco, el qual, primer era un petit accionista, però més endavant es va fer amb el control total del grup. Fins el 1976, però, no aconsegueixen l’autorització de l’estat i és el 2 de maig d’aquell mateix any quan es produeix el llançament del primer mitjà del grup: El País, un diari tradicional molt vinculat al PSOE.
Quan es crea el diari, es pretén que el seu control estigui molt repartit, però Polanco, ràpidament, es fa amb el seu control. Amb tot això, s’arriba als anys 80 amb un èxit ja molt consolidat de El País, sent dominat per un empresari dedicat a les editorials per una banda i la premsa per l’altra.
En els anys 90, Polanco adquireix l’As (esportiu) i cinco días (econòmic), convertint-se en els dos grans mitjans de premsa especialitzada del grup PRISA. Són, però, els segons en els seus respectius mercats, veient-se superats per els del grup Rizzoli.
A l’hora d’expendir-se en el món dels mitjans, el segon pas és la ràdio. Quan s’endinsa en el món de la ràdio, el primer que fa és intentar crear una emissora anomenada El país., però aquesta fracassa. Aleshores, doncs, decideix adquirir una cadena que està funcionant molt bé, la Cadena SER, i, de mica en mica, es va fent amb el seu control.
Els anys 90 ja té el 100% del seu control.
És precisament en els anys 90 quan es produeix un esdeveniment que permet l’èxit definitiu de PRISA, l’anomenat antenicidi. El que succeeix és que el grup PRISA absorbeix Antena 3 ràdio, aleshores ràdio líder a Espanya per davant de la Cadena SER i propietat del grup Godó, que, en aquells moments patia greus problemes econòmics, de forma que, per poder fer-hi front, ven la participació majoritària d’Antena 3 ràdio a PRISA. A més, es diu que el PSOE també va convèncer al grup Godó de la seva venta.
Aquesta absorció d’ Antena 3 ràdio és un èxit rotund per PRISA. Per una banda perquè elimina el seu principal competidor i, per l’altra, perquè permet estendre la cobertura d’emissions de la Cadena SER. Així doncs, amb aquesta acció es maten dos ocells d’un tret, com es diria popularment.
Davant d’aquest fet, anys més tard, un grup de periodistes, entre els que es troben Pedro J. Ramírez o Federico Giménez Losantos, denuncia que el govern mai hauria d’haver autoritzat tota la compra realitzada per el grup PRISA. El govern, curiosament aleshores del PP (recordem que tota la compra del grup PRISA havia estat autoritzada pel PSOE), els dóna la raó i diu que, per tant, s’ha de procedir a la desconcentració del grup. La sentència, però, mai s’arriba a procedir, de forma que PRISA continua mantenint totes les seves freqüències.
El 2004, a més, quan el PSOE torna al poder, es modifica la llei del 1987, flexibilitzantse la normativa sobre concentració, de forma que, si la desconcentració de PRISA s’hagués produït, amb aquesta nova llei, el grup hauria pogut tornar a adquirir el que li havien pres.
Finalment, ja immers en el món de la premsa i la ràdio, només queda que s’introdueixi en el món de la televisió. En aquells moments, hi ha una empresa francesa propietària de canal+ que busca socis en diferents països europeus. Polanco s’interessa pel projecte i s’hi associa, de forma que, el 1989, en mans de PRISA, canal+ arriba a Espanya, apareixent d’aquesta manera la televisió privada a Espanya, fent-ho amb una emissió per ones. L’èxit de Canal+ és força elevat i aconsegueix força socis. A finals dels anys 90, el govern del PSOE decideix l’iberalitzar el sector del satèl·lit, passant d’un règim de concurs públic a un de simple autorització, fet que facilitat el llançament d’un mitjà audiovisual. Com que Polanco vol ser el gran referent del satèl·lit, llança una plataforma digital anomenada Canal Satélite Digital. El problema, però, és que, en el mateix moment, l’any 1997, Telefónica, juntament amb altres accionistes (TVE o Televisa), llança Via digital, impulsada, sembla ser, pel govern del PSOE amb la finalitat que es converteixi en una potència que pugui fer una forta competència al grup PRISA. El problema, però, és que no hi ha mercat perquè siguin viables totes dues plataformes, de forma que hi ha una forta competència entre elles.
Després de varis anys, més concretament el 2003, finalment, PRISA i Telefónica s’adonen que no té sentit que hi hagi dues plataformes iguals i decideixen unir-les formant Digital +, que el 2011 passa a anomenar-se Canal+. Amb aquest projecte, PRISA perd molts diners, de forma que compte amb un deute important sota el braç.
Quan esclata la crisi econòmica, aquest deute s’accentua.
Davant la seva mala situació econòmica, el grup vol impulsar un nou canal en obert que li permeti tenir beneficis i, per fer-ho, demana al govern que canviï les condicions d’emissions del contracte que havien signat el 1989 i aquest accepta.
Aquest fet va generar molta polèmica, ja que des dels altres grups, es va veure com una forma d’afavorir un grup que havia estat sempre molt lligat amb al govern, especialment amb el socialista. El govern, però, va argumentar que, simplement, era una forma d’afavorir una major pluralitat de canals en obert.
Així doncs, amb aquest canvi en el contracte, Canal+ abandona l’emissió terrestre per passar-se a l’emissió digital i, en el seu lloc, apareix un nou canal en obert propietat del grup PRISA, Cuatro.
Més tard, a causa del deute que encara arrossega de l’operació de Digital +, PRISA ven tota la seva llicència terrestre a Mediaset, grup propietat de Silvio Berlusconi, fet que provoca, doncs, la total desaparició de PRISA de l’oferta terrestre.
En aquest context de crisi, per intentar saldar el deute, es permet l’entrada de capital financer en el grup, fet que significa que la família Polanco perdi tot el control del grup.
Aquest entrada de capital financer es produeix en dos moments. En primer lloc, l’any 2010, entra el grup financer nord-americà Liberty i, dos anys més tard, el 2012, entren diversos bancs amb els que el grup té deute. (Banc Santander o Caixa Bank). El que succeeix en aquest últim cas és que, com que PRISA no pot vèncer el deute que té amb els bancs, es canvia aquest deute per accions.
Aquesta entrada de grups financers canvia tota la línia editorial del grup condicionant la línia informativa (Se silencia la informació que va en contra dels grups financers implicats en el grup i dels grans publicistes.
Malgrat aquesta entrada de grups financers la crisi de PRISA ha continuat i encara continua en l’actualitat, fet que s’ha vist reflectit en els diversos ERES que s’han realitzat en els últims anys mentre, només entrar en la presidència del grup, l’actual president del grup, José Luís Cebrián, es va fixar un salari de 12 milions d’euros anuals.
Actualment, el grup continua amb un deute de 3.000 milions d’euros, però, darrerament, s’està parlant de la venta de Canal + a Telefónica, tot i que Aljazeera també està pugnant per fer-se amb el seu domini. El preu d’aquesta operació oscil·laria a prop dels 1.000 d’euros, cosa que ajudaria a saldar una part del deute de PRISA.
Grup planeta Cal començar dient que, dels tres grans grups que treballem, el grup Planeta és el que es troba en una millor situació econòmica. Es tracta d’un dels grans grups mundials de producció de llibres i no és fins a finals dels anys 90 que s’inicia en el món dels mitjans de comunicació.
El grup Planeta és un grup familiar que pertany a la família Lara, essent, actualment, el seu president el fill del fundador, que s’anomena igual que el seu pare: José Manuel Lara. Lara havia lluitat en la guerra civil al costat del bàndol nacional.
L’actual president del grup, a més, també és el subdirector del Banc Sabadell.
José Manuel, d’origen andalús, arriba a Catalunya igual que molta gent en busca de feina i una millora de les condicions de vida davant la mecanització del camp que s’està produint a Andalusia per part dels “senyoritos” andalusos. A Catalunya, coneix a la seva dona i decideix quedar-s’hi.
Quan arriba a Catalunya, igual que Polanco, comença a treballar en diverses editorials, fins que el 1949 decideix fundar el seu propi grup editorial: Planeta deAgostini. No serà fins a finals del anys 90, però, quan s’iniciarà en el negoci dels mitjans de comunicació.
Aquesta expansió cap el món dels mitjans de comunicació s’inicia amb la fundació del diari La razón el 1998, el qual continua conservant el l’actualitat. A banda d’aquest diari, també hi ha diverses revistes en les quals el grup i té una participació significativa, com per exemple Playboy, História y via o Psychologies.
El 2004, es llança també en el mercat de la premsa catalana. Ho expliquem.
Aquest mateix any, la Corporació Catalana de Comunicació es fa amb el control del diari Avui per intentar aixecar-lo de nou i ho fa amb la participació de tres pilars: El grup Godó (40% de les accions), el grup Planeta (40% de les accions) i l’Institut Català de finances (20% de les acciones). Qui es fa amb el control del diari és el grup Planeta.
Aquest diari, però, no li dóna suficients beneficis, de forma que, 5 anys més tard, l’Avui és absorbit per l’editorial gironina El punt i es fusionen totes dues capçaleres formant El punt avui.
Crida l’atenció la diferència ideològica entre els diferents mitjans que formen part del grup. És precisament a causa d’aquest fet que el director de La razón acaba dimitint del seu càrrec.
Un altre projecte editorial que llença és el diari gratuït ADN, però aquest desapareix després de 5 anys.
Així doncs, pel que respecta a la línia editorial, trobem La razón, les revistes que hem esmentat anteriorment (entre altres) i els altres dos projectes entremig (Avui i ADN).
Abans de produir-se el gran esclat del grup en el món audiovisual, cal destacar que va tenir una participació menor en, per exemple, Telecinco.
Quan es produeix el gran esclat del grup Planeta és l’any 2003. Aquest mateix any, Telefónica comença a desinvertir en algun dels seus mitjans. Recordem que el govern d’Aznar havia creat Telefónica per competir amb PRISA amb les plataformes de satèl·lit i, per fer-ho, llança Vía digital, essent aquest el primer de Telefónica per intentar convertir-se en un gran grup de comunicació. En els anys 1997 i 1999, el grup compra Antena 3 i Onda Cero respectivament. Fins l’any 2000, Telefónica s’expandeix, però, al veure que no té experiència en l’àmbit de la comunicació, es produeix un canvi en la presidència del grup i, amb ell, un canvi en el negoci, de forma que posa a la venda les participacions d’ Antena3 i Onda Cero Planeta, doncs, aprofita aquest fet per absorbir Antena 3 i Onda Cero, de forma que, amb una única operació, es col·loca en una situació de prestigi en el món audiovisual.
Aquesta presència en el mercat radiofònic i televisiu fa que el grup Planeta estigui present en la TDT, aconseguit un múltiplex (Antena3, Neox, Nova i Nitro).
Més tard, el 2011, a més, absorbeix la llicència televisiva del grup Imagina, de forma que funda Atresmedia, un nou múltiplex integrat per LaSexta, LaSexta2, LaSexta3 i GolTV. Aquesta absorció de LaSexta li està sent molt beneficiosa econòmicament.
Grup Vocento El grup Vocento es crea l’any 2001 com a resultat de la fusió de dos grups de comunicació tradicionals, el grup basc Correo i Prensa española. Més aviat, el que succeeix és que el primer grup absorbeix el segon, de forma que, dins d’aquest grup, Correo compte amb el 80% de les accions, mentre Prensa española només amb el 20%.
Darrere del grup basc hi ha l’empresariat basc, destacant la família Ibarra. Durant el franquisme, la seva principal línia de negoci és la premsa regional basca, destacant el diari El pueblo basco. Quan arriba la democràcia, però, desenvolupa una important expansió cap el mercat de la premsa regional espanyola i, des d’aleshores, s’ha consolidat com el gran grup de premsa regional a Espanya. El gran salt en la premsa regional espanyola el va fer el 1988 amb la compra de La verdad de Múrcia, el l’Ideal de Granada o Hoy de La Rioja.
Aquesta expansió cap a la premsa regional espanyol li aporta uns grans beneficis econòmics.
Anteriorment la fusió de tots dos grups, Correo s’havia expandit també cap el mercat audiovisual, comprant el 25% de la participació (el màxim que es podia en l’època) de Telecinco. A partir d’aquest, moment, gràcies a un acord amb Berlusconi, el grup basc es converteix en una part molt important de Telecinco. L’acord consisteix en que Correo s’encarrega dels serveis informatiu de Telecinco i la representació institucional de la cadena, mentre Berlusconi s’ocupa de la publicitat i els continguts d’entreteniment.
Prensa española, per la seva banda, només compte amb ABC, un diari de tendència monàrquica fundat l’any 1903 i una participació en TDT, la llicència d’un canal aleshores anomenat NetTV.
Així doncs, tot això és el que aporta cada grup quan es produeix la fusió.
Quan es produeix la fusió, com que Vocento ja tenia (i continua tenint) una llicència de TDT, Correo va desinvertint en Telecinco, estratègia poc encertada, ja que aquesta cadena li aportava molt més beneficis dels que actualment li aporten els canals de TDT amb els que compte.
Actualment, Vocento no compte amb cap canal generalista en TDT, tot i que el ca tenir: La10, però va acabar tancant. No obstant això, segueix tenint una llicència de TDT i, per tant, un múltiplex. Controla el 55% de NetTV amb dos socis: Disney channel (20%) i Intereconomia (25%), de forma que, el múltiplex està integrat per Disney channel, intereconomia, MTV i Paramount Channel (aquests dos últims propietat d’un grup estranger anomenat Viacom).
Pel que respecta a la ràdio, quan Telefónica ven Onda Cero, Vocento la intenta comprar, però no ho aconsegueix, de forma que decideix impulsar la seva pròpia ràdio: AB Punto Radio. Això, però, per tal que la ràdio tingui presència en tot el país, cal comprar moltes freqüències. Malgrat les vàries operacions que desenvolupa, no arriba a estar l’alçada de les emissions d’altres cadenes ja consolidades, de forma que, el 2011, ABC Punto Radio deixa d’emetre i lloga les seves llicències a la cadena COPE, fet que serveix a aquesta última per millorar la seva cobertura estatal, ja que, per exemple, la COPE té una mala cobertura a Catalunya, però, en canvi, ABC Punto Radio la tenia bona.
Així doncs, Vocento compte amb un negoci editorial molt consolidar històricament, un negoci de TDT amb el que no se sap molt bé què fer i una cadena de ràdio de la que està intentant desprendre’s.
En premsa regional, Vocento compte amb dos gran competidors: Premsa Ibèrica Premsa Ibérica és el segon gran grup de premsa regional a Espanya amb dues capçaleres a Catalunya: Diari de Girona i Empordà.
Es tracta d’un grup de comunicació canari propietat de Moll que, durant la transició s’expandeix al mercat regional espanyol. El 1977, compra dues capçaleres: La província i el Diario de Las Palmas i, el 1984, dóna el gran pas cap a la premsa regional espanyola comprant 3 capçaleres de cop en la subhasta de la cadena de premsa “El movimiento” Quan esclata la Guerra Civil, el règim franquista es fa amb el control de molta premsa.
Quan arriba la democràcia, la UCD decideix desfer-se de tota aquesta premsa i la posa a subhasta, tot i que, qui l’acabarà realitzant serà el govern del PSOE encapçalat per Felipe González. En aquesta subhasta celebrada el 1984, Premsa Ibérica adquireix els diaris Información, La Nueva España i Levante, fet que suposa l’expansió del grup en tot l’estat, essent un grup d’ideologia progressista.
Grupo ZETA Grupo ZETA també neix durant la transició, fent-ho amb Interviú. Ràpidament, el grup comença a treure altres revistes i diaris per adoptar una serietat que no tenien amb Interviú. Així doncs, llancen els diaris El Periódico i Sport i la revista Tiempo, entre altres.
El grup és propietat de la família Asensio, essent Antonio Asensio el seu president, i és un grup de perfil progressista, tot i que, en el seu moment, va estar implicat el llançament del diari La razón, però, finalment, no hi va participar.
Cal destacar que sempre ha sigut un grup amb una situació econòmica complicada, fins i tot, en èpoques de bonança.
Així doncs, a Espanya, hi ha tres grans grups de premsa regional: - Premsa Ibérica.
- Grupo ZETA.
- Vocento.
Grup Godó El grup Godó és un grup d’àmbit català que es va iniciar com a grup de comunicació en els anys 80 en l’àmbit espanyol amb Antena3 ràdio i Antena3 TV, les quals van funcionar molt bé fins arribar a convertir-se en líders d’audiència a Espanya. Més tard, però, quan el 1988 es posa en marxa la llei de la televisió privada que tant reclamava Godó, el grup posa en marxa el seu projecte, però l’acaba venent primer al grup ZETA, després a Telefónica i, finalment, es ven Antena3 televisión al grup Planeta, No obstant això, hi continua mantenint una participació del 20%.
Actualment, el grup està molt replegat en només en l’àmbit català. Pel que respecta a premsa, compte amb dues capçaleres històriques com són La Vanguardia (1881) i Mundo Deportivo (1906). Pel que respecta al mercat audiovisual, com ja he dit, es va iniciar en el mercat espanyol, però, amb l’arribada dels anys 20, el grup es replega, bàsicament, cap el mercat català i, actualment, compte amb dos projectes força exitosos a Catalunya. En ràdio, en els primers anys del segle XXI, impulsa el projecte Rac amb Rac1 i Rac105, amb el que aconsegueix ser líder d’audiència en el territori. En aquesta mateixa època, també es va intentar impulsar Ràdio catalana, però no va funcionar. Per l altra banda, en televisó, Godó compte amb un múltiplex de TDT format per 8TV, Rac105 televisió, BarçaTV i Boom.
Va haver-hi un intent per part de Canal Català, propietat d’un empresari italià amb llicències de TDT local a Catalunya, per entrar en el múltiplex de Godó, però no es va arribar a cap acord. També ho va intentar Mediapro, però tampoc es va arribar cap acord.
És el mercat de la televisió el que més pèrdues produeix al grup, especialment 8tv.
D’ençà de l’aparició de la TDT, molt grups es veuen molt afectats.
Així doncs, actualment, el grup Godó concentra dues capçaleres importants en premsa, un múltiplex de TDT autonòmic i un projecte de ràdio que és líder en el mercat català.
Grups internacionals que tenen presència a Espanya - Mediaset (ja el coneixem).
- Rizzoli.
Grup Rizzoli El grup Rizzoli és un grup italià propietat de la família Agnelli que té una presència important en el mecrat espanyol, tant en premsa com en televisió.
En premsa, té el diari El Mundo amb un 90% del total del seu control. El Mundo es llança el 1989 i ja el 1991 entra dins el grup Rizzoli.
Aquest diari va ser un projecte impulsat per un grup de periodistes encapçalats per Pedro J. Ramírez. Aquest, va començar treballant en el Grupo 16 (s’anomenava així perquè l’havien impulsat un grup de 16 periodistes) com a director del Diario 16, on treballava en la investigació sobre el Cas Gal, però el van pressionar perquè deixés la investigació, de forma que va marxar del diari i va posar en marxa un altre: El Mundo, on va seguir amb les investigacions. Dos anys després del seu llançament, el diari entra en el grup Rizzoli, qui el manté en el mandat. Fa molt poc, però, Pedro J. Ramírez ha estat destituït com a director de El Mundo. Ell explica en el programa Salvados de LaSexta, que aquesta destitució es deu a la desaparició de bona part de publicitat de les empreses de l’Íbex en el diari, fet que succeeix quan el diari comença a mostrar-se com un enemic de l’estat. Aquestes empreses, com que tenen una gran vinculació i dependència de l’estat, quan un diari comença a mostrar-se en contra de l’estat, sense necessitat que ningú els ho encomani, deixen d’invertir-hi en publicitat. Aquest fet també es pot produir perquè un diari en el qual inverteixen en publicitat va en contra de la seva ideologia o dóna una informació que no els és favorable, és a dir, que dóna una mala imatge d’aquesta.
A part de la premsa generalista, el grup Rizzoli també té presència en el negoci de la premsa especialitzada. L’any 2007, compra el grup Recoleto, un grup impulsat per una sèrie de periodistes espanyols, que té en la seva propietat els diaris Marca (premsa esportiva) i Expansión (Premsa econòmica). Amb aquesta compra, el grup Rizzoli es fa amb la capçalera líder en premsa esportiva i amb la líder en premsa econòmica, fet que el converteix en un gran grup editor a Espanya. Malgrat la crisi que afecta a tot el sector, actualment, encara manté aquests diaris.
Pel que respecta al mercat audiovisual, també té el control de Ràdio Marca, per, sobretot, té una gran presència en el mercat de la televisió. El grup intenta entrar en el mercat de la televisió amb una cadena pròpia i generalista: Veo7, però no funciona.
Aquesta llicència de televisió que tant busca l’aconsegueix l’any 2000, amb la que obté un múltiplex de TDT del que forma part, entre altres, Veo7. Després de desaparèixer Veo7, aquest múltiplex està integrat per MarcaTV, que és el canal més important del múltiplex; 13TV i dos projectes elaborats per grups estrangers: AXN, que és un canal de pagament propietat de SONY i Discovery Max.
Apunt destacat  Motius pels quals estan sent destituïts els directors de molts diaris Com ja sabem, els diaris es mantenen gràcies a la publicitat, de forma que, quan aquesta desapareix d’algun diari, aquest no pot prosperar. Això és el que ha passat precisament en el diari El Mundo, diari que utilitzarem per explicar els motius de la destitució de molts directors.
La destitució de Pedro J. Ramírez, director de El Mundo es produeix a causa de la disminució de la inversió en publicitat de les empreses de l’Íbex en el diari, fet que es produeix a partir del moment en què el diari comença a ser vist com un enemic del govern espanyol denunciant diversos casos de corrupció o mostrant-se en contra de la monarquia. El que succeeix és que hi ha empreses que tenen una gran vinculació i dependència amb l’estat, de forma que, quan un diari en el qual inverteixen en publicitat es comença a posicionar en contra del govern, aquestes empreses deixen d’invertir-hi en publicitat. Això és el que ha passat en El Mundo.
Per altra banda, pot ser que les empreses deixin d’invertir en publicitat en un diari perquè aquest va en contra de la seva ideologia o dóna una informació que no els és favorable, és a dir, va en contra dels seus interessos donant una mala imatge d’aquesta.
Una segona causa que això succeeixi pot ser l’entrada de grups financers en els el grup de comunicació. Aquest fet comporta la pèrdua de rigor informatiu per part del diari, ja que, tota aquella informació que perjudica la imatge dels grups financers propietaris del diari se suprimeix. Ara bé, pot ser que un director es negui a acceptar aquesta condició i continuï informant en contra d’aquest grups financers si és necessari. Aquest fet comportarà la seva destitució i l’anomenament d’un altre que no doni aquesta informació.
En tot cas, en tots tres casos, el que es fa és destituir un director per posar-ne un altre que orienti el perfil informatiu del diari cap els interessos de qui hi ha al darrere, ja sigui un grup financer, una empresa o el propi govern.
MIRAR 10 PRINCIPALS GRUPS DE COMUNICACIÓ INTERNACIONAL! Associacions empresarials (i algunes associacions socials) Les associacions empresarials agrupen organitzacions que tenen uns interessos comuns.
En l’àmbit de la premsa trobem: - AEDE ( Asociación de Editores de Diarios Españoles)  Aquesta associació elabora cada any el llibre blanc de la premsa diària, on recull dades sobre la situació de la premsa diària a Espanya.
- AEEPP (Asociación de Editores de Publicaciones Periódicas).
- ACPC (Associació Catalana de Premsa Comarcal).
- APPEG (Associació de Publicacions Periòdiques del Català).
- ACPG (Associació Catalana de Premsa Gratuïta).
Aquestes són associacions que reclamen ajudes econòmiques al sector per part del govern, tant directes, es a dir, ajudes per a projectes concrets, com indirectes, que ajuden a tot el sector en el seu conjunt. Les indirectes si que existeixen a Espanya, però les directes només les trobem en algunes comunitats autònomes i, normalment, per motius lingüístics.
Actualment, l’AEDE està lluitant molt perquè es recuperin les ajudes a la premsa que van existir en els anys 80.
En el sector radiofònic trobem: - AERC (Asociación Española de Radio de difusión Comercial) - ACRP (Associació Catalana de Ràdios Privades) Tenen com a objectiu disminuir la publicitat en les emissores i canals públics. En la televisió ho han aconseguit amb TVE1, mentre en la ràdio, en les emissores privades si que existeix, tot i que s’ha aconseguit que disminueixi, mentre en les públiques no n’existeix des dels anys 90.
Finalment, en el sector televisiu trobem: - UTECA (Unión de Televisiones Comerciales Asociadas) - FORTA (Federación de Organizaciones de Radio Televisiones Autonómicas.
Aquesta associació agrupa totes les agrupacions de ràdio televisió públiques, 13 en total. Els interessa associar-se perquè, a l’hora de comprar drets o publicitat els surt més barat i, a l’emetre en territoris diferents, no se superposen els seus interessos.
A banda de totes aquestes associacions espanyoles, també en trobem d’altres europees, les principals de les quals són: - Associació Europea de Diaris, Federació Europea d’Editors de Revistes, Associació Europea de Ràdio, Associació de Televisions Comercials Europees.
Aquestes associacions europees van intentar evitar una política conjunta de concentració de mitjans. Aquest intent, però, va fracassar, ja que no volien que la normativa que es va intentar promoure afectés les seves estratègies.
Agrupacions socials - Red de Medios Comunitarios - Assemblea per la Comunicació Social.
Aquestes agrupacions es queixen perquè reclamen una regulació específica per elles, és a dir, no haver de competir amb els grups comercials a l’hora de presentar-se en els concursos públics, ja que ho tenen tot perdut. Actualment, directament ja ni s’hi presenten, ja que les seves possibilitats són totalment nul·les.
Organismes de medició d’audiència La medició d’audiència és molt important per els mitjans per dos motius. En primer lloc perquè contra més en tinguin en tinguin, les empreses més hi invertiran en publicitat, que és el principal aportador econòmic dels mitjans. En segon lloc, perquè els interessa saber quins programes tenen més audiència i quins menys per continuar emetent-los o no.
Trobem dos tipus d’organismes de medició d’audiència: - Grans multinacionals que fan estudis de mercat. Per exemple, Kantar Media.
- Entitats que agrupen els actors que estan interessats en acordar unes xifres generals d’audiència, és a dir, unes xifres força semblants, que no siguin gaire distants, ja que, d’aquesta manera, tots en surten beneficiats. Aquests actors interessats són: - Grans anunciants.
- Agències de mitjans.
- Empreses de comunicació.
Trobem diferents organismes: - Información y control de Publicaciones. Està integrat per tres òrgans: - Oficina de Justificación de Difusión (OJD)  Dóna xifres d’exemplars venuts, és a dir, xifres de difusió de la premsa escrita en paper.
- Publicaciones Gratuitas ejemplares Distribuïbles  Dóna xifres sobre els exemplars de distribuïts de tota la premsa gratuïta.
- OJD Interactiva  Dóna xifres sobre les visites a la versió digital dels diaris.
- AIMC  Té darrere empreses de l’àmbit de la publicitat i els mitjans. Elabora l’ Estudio General de Medios, que ofereix dades d’audiència de tots els mitjans a través d’enquestes. A banda de dades quantitatives, també n’ofereix de qualitatives, com per exemple, l’edat de l’audiència i la qualitat de la televisió. Aquest estudi és especialment destacat en ràdio.
- Kantar Media  Ofereix dades d’audiència de televisió, que mesura amb el share, que és el percentatge de persones que estan mirant un mateix programa tenint en compte el total de persones que estan mirant la televisió en aquell moment. Aquestes dades s’obtenen amb audímetres, els quals permeten obtenir dades el dia següent, cosa que amb l’EGM, al tractar-se d’un estudi mitjançant enquestes, no es pot fer. Aquestes dades són les que més s’utilitzen. També s’anomena quota de pantalla.
AIMC és més propi de ràdio i Kantar Media de TV.
- Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (Fundació audiència de la Comunicació i la Cultura)  És un projecte impulsat el 2007 pel govern del tripartit per mesurar les audiències i el consum cultural en territoris de parla catalana mitjançant un sistema d’enquestes. Aquest estudi té una major precisió comarcal.
A causa de la crisi, ha arribat a un acord amb l’EGM perquè sigui aquest l’òrgan que mesuri l’audiència a Catalunya, però amb una major precisió comarcal igual que feia el baròmetre. El que fa l’EGM a Catalunya és, doncs, el mateix que abans feia el baròmetre.
Operadors de xarxes de difusió de senyals Les televisions i ràdios que emeten per ones terrestres necessiten tota una xarxa d’emissores i repartidors que garanteixin que aquesta emissió arribi a tot el territori espanyol. Així doncs, les empreses han de contractar un operador de xarxa que els garanteixi que aquesta emissions arribaran al seu destí. La situació actual d’Espanya és de gairebé monopoli de l’empresa Abertis, però a banda d’aquest, trobem un altre operador: Axión.
Abertis Cal començar dient que Abertis compte amb una situació de pràcticament monopoli a Catalunya i de preponderància a Espanya.
Es tracta d’una empresa la màxima accionista de la qual és La Caixa i que té una important línia de negocis en les autopistes, en el satèl·lit (amb Hispasat) i en aquest negoci de la xarxa de difusió de la xarxa de les senyals de ràdio i televisió terrestre (amb Retevisión).
L’any 2000, Abertis compra la xarxa catalana pública per la difusió de la senyal dels mitjans públics catalans, la qual era independent de l’espanyola. Aquesta xarxa havia estat creada els anys 80 i era pública, però el 2000, quan Abertis la compra, la privatitza.
El segon gran pas és la compra de la xarxa espanyola (Retevisión), el 2003. Retevisión era una empresa pública que gestionava tota la xarxa espanyola de RTVE. El que passa, però, és que l’any 1989, apareix la televisió privada, l’emissió de les qual pertany a RTVE. Aleshores, es crea Retevisión, una empresa pública que comença a gestionar la xarxa que abans gestionava RTVE i també les xarxes dels nous operadors privats que apareixen en el mercat. Així doncs, gestiona totes les senyals que s’emeten a Espanya.
En els anys 90, Retevisión es privatitza i la compren tres empreses: Endesa, Fenosa i Telecom Italia. Així doncs, passem a tenir una empresa privada que gestiona la xarxa de difusió de la senyal. Aquests tres accionistes creen un holding: AUNA, amb el que tenen vàries àrees de negoci en l’àmbit de les telecomunicacions (Retevisión, Cable TDT, Ràdio digital i telefonia fixa i mòbil. Tots aquestes negocis, però, acaben fracassant. Ràdio digital i el projecte de TDT amb Quiero Televisión tampoc; el cable es ven a ONO, la telefonia mòbil i fixa a Orange (France Telecom) i, en aquest procés de fracàs, ven Retevisón a Abertis l’any 2003.
Axión Axión era un projecte equivalent al que és France Telecom. A finals dels anys 90, Frnce Telecom decideix començar a fer negoci i com que Abertis no es troba en la situació en la que estarà més tard, ho comença a fer. Així doncs, a finals dels anys 90, s’associa amb el govern Andalús per construir aquesta xarxa tècnica. Més tard, compra la xarxa tècnica de la SER, que tenia xarxa tècnica pròpia. El 2001, SER s’adona que li és més rendible que alguna empresa gestioni aquesta xarxa i després realitzar-la.
Paral·lelament, però, es produeixen les dues operacions d’Abertis, que la situen al capdavant del mercat de telecomunicacions, fet davant el qual France Telecom ven la seva xarxa tècnica a Axión. Així doncs, Axión compte amb la xarxa tècnica de la Cadena SER i de RTVA.
A banda d’aquests dos operadors de xarxa, també hi ha altres empreses que tenen com a línia de negoci fonamental les telecomunicacions, però que també ofereixen serveis de televisió com a negoci secundari. Per exemple, trobem ONO, que ens ofereix una oferta Tripleplay (televisió, telefonia fixa i Internet).
També trobem Movistar, que és una empresa de telecomunicacions que s’endinsa en la televisió després d’un procés de privatització en els anys 90. Actualment, igual que ONO, ofereix una oferta Tripleplay (televisió, telefonia fixa i Internet).
TEMA 3: Actors polítics Els sistemes de mitjans són, fonamentalment, sistemes nacionals que estan vinculats, normalment, a estats. Així doncs, la majoria dels actors polítics principals formen part dels estats, tant centralitzats com França com descentralitzats com Espanya o Alemanys.
No obstant això, també hi ha actors polítics supranacionals, és a dir, que des de l’àmbit internacional també condicionen l’estructura dels sistemes de mitjans de diferents països.
Unió Europea S’encarrega de prendre decisions en matèria política audiovisual, sobretot sobre televisió i cine, de forma que condiciona les polítiques que desenvolupen els diferents estats.
Programa Media És un programa de foment de l’audiovisual europeu i partir del qual la UE dóna ajudes financeres perquè Europa tingui una indústria audiovisual forta i capaç de competir amb els Estats Units.
Directiva de televisió sense fronteres És una directiva europea que intenta harmonitzar les legislacions dels diferents estats.
Incideix, per exemple, en la publicitat (fixant els temps màxims que es poden dedicar a la publicitat en les emissions de televisió), en els percentatges de producció europea per protegir l’audiovisual europeu davant el nord-americà i s’obliga a les televisions dels diferents estats a difondre programes europeus. També incideix en matèria de competències, és a dir, com es poden finançar les televisions públiques.
UNESCO Es tracta d’un gran fòrum de debat a nivell internacional sobre polítiques de comunicació. Fins l’any 2010, el debat tractava sobre informació, però, actualment, se centra més en els debats de béns i serveis culturals. A més, la UNESCO defensa postures proteccionistes, és a dir, posar límits a la circulació de béns i serveis culturals que protegeixin les indústries, les identitats i la cultura de cada país. La UNESCO creu que els béns i serveis culturals no són mercaderies com les altres i per això defensa polítiques de comunicació proteccionistes.
El 2001 va impulsar una Declaració Universal de Diversitat Cultural i el 2005 una Convenció sobre Diversitat Cultural.
Repartiment de competències entre estat i comunitats autònomes Dins d’Espanya i Catalunya trobem altres actors polítics que incideixen en tot el sector.
Els tipus d’organisme depenen molt de l’estructura del país.
A Espanya, des de la redacció de la Constitució, les Comunitats Autònomes han anat adquirint competències en el sector. A Espanya, trobem 4 nivells de govern entre els quals es reparteixen les competències, repartiment que s’estableix en la constitució, més concretament en els articles 148 i 149.
L’article 148 fixa les competències de les comunitats autònomes. L’article 149, per la seva banda, fixa les competències de l’estat. El que diu aquest article és que l’estat té competències exclusives sobre telecomunicacions i sobre les normes bàsiques del règim de premsa, ràdio i televisió y, en general, de tots els mitjans de comunicació, sense perjudici de les facultats que en el seu desenvolupament i exercici corresponen a les Comunitats Autònomes. En resum, diu que l’estat té competències sobre allò en què no les tenen les Comunitats Autònomes.
La concreció de totes les competències estatals i autonòmiques s’han de consultar en les lleis. Les més importants són les següents: ESPANYA Ley General CATALUNYA de Comunicación Llei de Comunicació Audiovisual.
Audiovisual.
Ley de Creación de la Comisión Nacional Llei del CAC de los Mercados i la Competéncia.
Ley de RTVE Llei de la CCMA Ley del cine Llei del cine (2010) Hi ha un clar repartiment entre qui planifica l’espectre i qui adjudica les llicències.
Qui planifica l’espectre és l’estat a través del Ministeri d’Indústria. El govern central, però, quan elabora el mapa de freqüències, consulta a les comunitats autònomes i, normalment, es tenen en compte les objeccions i peticions.
Pel que respecte a l’adjudicació de llicències, aquesta depèn de l’àmbit de cobertura. Si la cobertura és d’àmbit estatal, qui adjudica les llicències és l’estat central, mentre que, si la cobertura és d’àmbit autonòmic o menor, qui adjudica les competències és la Comunitat Autònoma. En el cas de les emissions de FM, l’adjudicació de llicències sempre és competència de les Comunitats Autònomes.
Ara bé, tant a nivell estatal com autonòmic, qui adjudica les llicències pot ser el govern central o una entitat competent, com per exemple, el CAC a Catalunya. Cal destacar que, pel que respecte a l’àmbit autonòmic, qui les adjudica és el govern central en totes les comunitats excepte a Catalunya que ho fa el CAC.
Així doncs, el govern autonòmic adjudica les llicències de FM, emissions d’àmbit local i emissions d’àmbit autonòmic (a Catalunya no ho fa el govern sinó el CAC) i el govern estatal només adjudica aquestes llicències d’emissions d’àmbit estatal. Cal tenir present, però, que tot això només és aplicable a les emissions terrestres.
Organismes competencials Organismes estatals - Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme. Dins d’aquest ministeri qui té les competències és la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i per a la Societat de la Informació (SETSI). Aquest organisme s’encarrega de: - Planificació de l’espectre, la qual, després ha de ser acceptada pel Consell de Ministres.* - Adjudicació de llicències de cobertura estatal.* - Polítiques de foment de la Societat de la Informació. Normalment, ho fa en col·laboració amb les comunitats autònomes.
- Gestió de la publicitat institucional.
* Els problema és que a l’hora de planificar l’espectre i adjudicar llicències, els interessos polítics és evident. Segons el color del govern, qui guanya el concurs és un tipus de cadenes o un altre, guanyant aquelles que tenen una ideologia afina al govern d’aquell moment. Per exemple, durant el govern del PSOE a Espanya, dues televisions que van guanyar un concurs van ser LaSexta i Cuatro, totes dues de caire progressista; o, durant el govern del CiU a Catalunya, va guanyar un concurs 8tv, força afina a la ideologia del partit.
- Ministeri d’Educació, Cultura i Esport  Bàsicament, s’encarrega de les ajudes al cinema.
- Comissió Nacional de Mercats i la Competència  Regula que el contingut audiovisual s’ajusti a la legalitat, és a dir, s’encarrega del control de continguts. Per exemple: - Controla que no s’excedeixin el límits de publicitat.
- Controla que no hi hagi anuncis que puguin ser ofensius.
Aquest organisme té dos problemes: - Els seus consellers són designats pel govern.
- Combina la regulació audiovisual amb les telecomunicacions.
Organismes catalans A Catalunya, el panorama és força complex, ja que trobem organismes nous: les diputacions i els municipis.
A Catalunya, les competències es troben dividides entre el govern i el CAC.
El govern El govern exerceix unes competències des del Departament de la Presidència, el qual està integrat per dos organismes: - Secretaria de Comunicació  La Secretaria de Comunicació forma part del Departament de Presidència (dirigit per Josep Martí), de forma que les decisions es prenen des de la presidència del govern. Una de les seves competències és encarregar-se de l’estratègia comunicativa del govern, és a dir, de la comunicació institucional, d’informar sobre allò relatiu al govern. A banda d’això, però`, també s’encarrega de: - Les polítiques d’ajudes als mitjans. D’aquest tipus d’ajudes en trobem de dos tipus. En primer lloc, trobem un tipus d’ajudes anomenades “autonòmiques” perquè l’administració no té la capacitat d’escollir a qui se li atorguen, ja que van en funció dels resultats de l’any anterior. És a dir, segons la difusió hi ha tantes ajudes. I, en segon lloc, trobem les ajudes a projectes, que s’han considerat una forma d’afavorir els grups més afins al govern, ja que no se saps fins a quin punt un projecte mereix més ajuda que un altre. Aquest tipus d’ajuda són motiu de debat en l’actualitat, ja que hi ha mitjans subvencionats des del govern que no acaben de trobar el seu lloc en mercat com, per exemple, el diari Avui.
- Repartiment de la publicitat institucional.
- Elaboració de normes.
- Relacions institucionals amb altres organismes (per exemple, el CAC), amb el govern espanyol i amb altres comunitats autònomes (actualment, per exemple, amb València a causa del tancament de canal9 i el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio en tot el territori Valencià).
- Controla les emissions que s’emeten de forma irregular.
- Impulsa polítiques perquè les zones menys poblades de Catalunya tinguin cobertura de les noves tecnologies.
- Direcció General de Telecomunicacions i Societat de la Informació, organisme que depèn de la Secretaria General del Departament d’Empresa i Ocupació (dirigit per Carles Flamerich).
Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) El CAC assumeix competències del govern en matèria audiovisual. Aquest organisme es crea el 1996, però, inicialment, és un òrgan merament consultiu. El 2000, però, passa a ser un òrgan independent per dos motius: - Els 10 consellers passen a ser escollits pel Parlament oi no pel govern.
- Se li atribueixen dues competències: - Capacitat sancionadora sobre qui incompleixi la llei.
- Capacitat normativa, és a dir, capacitat per elaborar unes normes de nivell inferior anomenades ”instruccions”. Així doncs, se li atribueix una capacitat legislativa.
Conforme es va avançant en el temps, el CAC va augmentant les seves competències, sobretot amb el govern del tripartit del 2005, amb el qual: - Es reforça la seva capacitat sancionadora.
- Se li atorga la capacitat de concedir llicències de ràdio i televisió.
- Es reforça la seva capacitat legislativa.
Qui integra el CAC? Cal començar dient que, el 2012, el CAC passa de tenir 10 membres a tenir-ne tant sol 6: cinc conselleres i el president. Aquests 6 membres són escollits pel parlament a proposta de, com a mínim, 2 grups parlamentaris (abans era d’acord amb, com a mínim, 3 grups parlamentaris) per una majoria de dos terços.. Si en una primera votació no s’obté la majoria dels dos terços, en una segona votació efectuada en la mateixa sessió serà suficient la majoria absoluta. Cal destacar que, primerament, s’escullen els 6 membres i, posteriorment, d’entre aquests 6 membres, el Parlament escull el president.
El mandats són de 6 anys no renovables, fet que permet que no canviï d’acord amb les majories parlamentaries.
Iniciatives de les diputacions Els municipis no poden adjudicar llicències del sector privat, però sí pot impulsar mitjans local públics (municipals), des del 1991, ja siguin ràdios o televisions locals.
Les televisions locals, però, normalment, són impulsades conjuntament per altres municipis.
Per altra banda, trobem les diputacions, rasgue característic de Catalunya. Aquestes impulsen diverses iniciatives, les quals són: - 1994: DIBA, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’EMUC creen el Consorci de la Comunicació Local per llançar COMRàdio, una ràdio generalista que s’emetia via satèl·lit, a fi de contrarestar Catalunya Ràdio. COMRàdio estava molt vinculada a les ràdios municipals.
- 1999: La DIBA, novament, impulsa la Xarxa de Telecomunicacions Locals, que facilita l’intercanvi de continguts entre televisions locals. Els facilita acords en matèria de continguts per poder tenir una programació més rica i de major qualitat. La XTL està controlada des de la Diputació. En aquest mateix moment, la Diputació també impulsa Lamalla, un portal digital.
o A partir del 2004 i, fins el 2012, la XTL i lamalla.cat estan gestionades conjuntament per la Xarxa Audiovisual Local (XAL).
Aquestes dues plataformes (el Consorci i la Xarxa) s’han acabat fusionant.
- Paral·lelament, el 1998, les altres tres diputacions creen el Consorci Local i Comarcal de la Comunicació, orientat també a la promoció de la comunicació de proximitat. Lleida, Tarragona i Girona impulsen al 1999 ACN, i, el 2003, Comunicàlia, molt semblant a la Xarxa de Telecomunicacions Locals. Aquests dos projectes convergents són impulsats per dinamitzar la comunicació municipal. El 2011, Comunicàlia tanca com a conseqüència de la crisi econòmica i, el 2012, el Consorci de Comunicació i la XAL es fusionen en una única plataforma multimèdia de producció de continguts: La Xarxa.
La creació de totes aquestes iniciatives segueix un criteri polític.
TEMA 4 (1): Mitjans de servei públic: RTVE Cal començar dient que, en democràcia, quan parlem de mitjans públics ens referim als mitjans audiovisuals, ja que, en premsa, no podem parlar de mitjans públics, ja que són les agències les que cobren aquest sentit. Això és especialment rellevant a Espanya, el país europeu on hi ha més mitjans de servei públic, fet que es deu a l’enorme quantitat de nivells de mitjans existents. Entorn els mitjans públics hi ha tres grans línies de debat: - El finançament.
- La independència governamental, és a dir, la vinculació amb el governs.
- La gestió de la publicitat, ja que, moltes vegades, són empreses privades les que gestionen la publicitat d’un mitjà públic. A Catalunya, actualment, aquet tema és motiu de gran debat, ja que es vol exterioritzar la publicitat, és a dir, fer que qui comercialitzi la publicitat sigui una empresa privada. Sembla ser que serà el grup Godó. Aquest fet implica que Godó tindrà accés a informació sobre la televisió pública, la seva principal competidora.
RTVE En democràcia: Sistemes de govern i finançament Cal començar dient que després de la Segona Guerra Mundial, es comença a parlar de tres models audiovisuals: - Model propagandístic  Propi de l’Europa de l’Est.
- Model comercial  Propi dels Estats Units. En aquest model, la televisió pública està molt marginada i destaquen els comercials i privats.
- Model de monopoli públic  Propi de l’Europa occidental. En aquest model passa tot el contrari que en el model anterior, és a dir, són els mitjans públics els que dominen mentre els privats es troben molt marginats, sobretot en televisió.
Pel que respecte a la ràdio, després de la Segona Guerra Mundial, s’inicia un procés de nacionalització d’aquelles ràdios que havien aparegut ja impulsades pel sector privat.
Aquest fet comporta que siguin menys públiques que no pas altres mitjans, tot i que, amb el temps, es van nacionalitzant, com per exemple, la BBC al Regne Unit o la majoria de les ràdios de països com França. Una excepció d’aquesta nacionalització de les ràdios és Espanya, on durant la dictadura, les ràdios van seguir mantenint el seu caràcter privat malgrat estar controlades per l’estat. És més, es van impulsar noves ràdios privades com, per exemple, la Cope o el naixement de la Cadena Rato, que més tard s’unirà a Onda Cero. Així doncs, a Espanya ens trobem un model de monopoli públic però només en televisió. A nivell televisiu trobem dos canals de televisió: La1 (dècada dels 50) i, més tard, el 1966, apareix La2. I aquest és el context en el que ens trobem quan arriba la transició.
Així doncs, quan arriba la democràcia, tenim una televisió controlada pel règim que aplica una forta censura sobre la premsa, l’audiovisual i el cine, de forma que tot aquest model s’ha de canviar i ho faran els diferents partits de la transició.
Així doncs, el 1980, UCD i el PSOE consensuen l’Estatut de RTVE, que és la norma que regula la gestió i el funcionament de RTVE durant 25 anys, fins el 2005. Aquest estatut crea tres societats, tres empreses públiques: TVE, RNE i RCE (Ràdio Cadena Española), que integra el que es va anomenar “cadenas institucionales del franquismo”, que són cadenes públiques vinculades a famílies franquistes. Aquestes cadenes són REM (Red de Emisoras del Movimiento), CAR (Cadena Azul de Rádio difusión) i CES (Cadena de Emisoras Sindicales). Quan arriba la democràcia, totes aquestes emissores desapareixen i les seves freqüències són utilitzades per crear RCE en plena transició.
Així doncs, aquestes tres cadenes son absorbides per RNE. Més tard, RCE és absorbida per RNE, integrant les freqüències que permeten impulsar Ràdio 5.
A més, el govern de Súarez crea dos òrgans de govern (executius) dins RTVE: El director general, que és designat per govern i el Consell d’Administració, que és designat pel Parlament per una majoria de dos terços. Els mandats de cadascun d’aquests dos òrgans, però, coincideix amb les legislatures, és a dir, que cada vegada que es canvia de govern es designa un nou director general de RTVE i, més tard, altres nous nomenaments en cadena. En resum, es canvia tot.
A banda la governamentalitat, també cal parlar del model de finançament. El model de finançament que estableix l’Estatut de RTVE és un model mixt, ja que compte amb dues fonts de finançament: la publicitat i les subvencions públiques, tot i que la llei no descarta el cànon, un impost que paguen tots els ciutadans per poder tenir un receptor de ràdio i televisió. A Espanya, el cànon es va intentar aplicar durant el franquisme, però es va suprimir i tampoc ha funcionat en democràcia. Així doncs, és un finançament mixt en el qual es combinen ingressos comercials i publicitat.
Amb l’aparició de la televisió privada en els anys 90, els ingressos de publicitat disminueixen. Fins aleshores, tota la publicitat anava a RTVE i era aquest el principal pilar financer de la cadena. Quan apareix la televisió privada, la publicitat es reparteix entre RTVE i els diferents canals de televisió privada, de forma que RTVE perd gran part del seu finançament i es comença a endeutar, deute que va creixent de mica en mica. L’aval de l’estat, però, permet que la televisió es mantingui i el deute continuï creixent, de forma que, davant d’aquest aval, comencen les advertències de la UE.
L’estat acaba absorbint la cadena.
Quan el 2004 es produeix el canvi de govern i entra el PSOE, es produeix una de les poques polítiques encertades que s’han dut a terme en política audiovisual durant la democràcia espanyola. El govern de Zapatero du a terme una proposta de desgovernamentalitzar RTVE i, tant aviat com entre en el govern, els socialistes anomenen un comitè anomenat “Comité de Sabios” (un grup d’experts aliens a l’àmbit polític) per tal que aquest faci una proposta sobre com s’ha de reformar RTVE i com s’han de canviar els models de govern i finançament. Així doncs, aquest comitè elabora un informe amb totes les propostes, les qual són presentades en el parlament i suposen un clar progrés del model governamental fixat el 1980 cap a un de caràcter essencialment parlamentari.
Aquest les modifica una mica i s’elabora la llei 17/2006 de la ràdio i la televisió de titularitat estatal. El Comitè de Savis, doncs, fa la proposta de reforma i l’entrega al govern. A partir d’aquesta proposta, el govern desenvolupa un projecte de llei. Aquest projecte de llei és el següent: Quadre on es mostra la proposta de llei del Comitè de Savis i la llei definitiva acceptada pel govern PROPOSTA COMITÈ LLEI DEFINITIVA DE SABIS Consell d’administració Integrat per vuit membres: Integrat per 12 membres quatre escollits pel procurant la paritat entre parlament per una majoria homes i dones: Vuit de dos terços, dos pel escollits pel congrés (dos a consell audiovisual i dos proposta dels sindicats més per les centrals sindicals representatius) i quatre pel majoritàries. Els mandats Senat per una majoria de són de 6 anys dos terços. Els mandats són de 6 anys.
Director general Escollit pel Consell Designat pel Congrés entre d’Administració per una els dotze consellers per una majoria de dos terços dels majoria de dos terços. El seus membres després d’un Director general, a més, concurs públic i un cop serà també president de la informat favorablement pel Corporació Consell Audiovisual.
Finançament RTVE i el Consell d’Administració.
Subvenció estatal del 45- Estableix el model mixt, és 50% del pressupost, 40% a dir, el finançament a de publicitat i 10-15% de la partir de la publicitat però venta de programes. sense fixar uns Estableix una prohibició percentatges concrets. Les estricta de l’endeutament i Corts aprovaran un pla de les Corts aprovaran un pla nou anys amb contractes de nou anys amb contractes programa programa triennals.
triennals determinaran amb que l’aportació càrrec dels Pressupostos Generals de l’Estat.
Pel que respecte al finançament, es proposa un model mixt amb uns percentatges clarament fixats. Aquest model s’acaba aplicant, però sense establir uns percentatges concrets. A més, s’aplica: - Model marc  És un document que fixa els objectius dels serveis públics audiovisuals.
- Contracte programa  És un document que subscriu el govern i l’operador públic (RTVE). Es tracta d’un contracte triennal on s’estableixen amb molta més precisió els objectiu de cada trienni i els finançament per la realització d’aquests objectius. El que fa es controlar que es compleixen els objectius fixats pel Model marc.
En resum, es manté el model mixt i s’estableixen el model marc i el contracte programa.
Canvis de la llei del 2006 respecte el model anterior.
- El mandat ja no és de 4 anys, sinó de 6, no coincidint d’aquesta manera amb els eleccions al govern. Aquest fet impedeix que... (Mirar apunts setmana passada).
A més, aquests canvis en l’estructura de RTVE no es produeixen tots de cop, sinó de mica en mica.
- El director general és designat pel congrés entre els 12 consellers per una majoria de dos terços i no pas per una majoria absoluta com abans. Aquest fet impedeix que un únic partit no pugui escollir el director i, per tant, la vinculació i l’afinitat de la cadena amb el govern.
- Introducció per primera vegada d’altres actors polítics (representants sindicals majoritaris).
En resum, es produeixen canvis en: - Durada dels mandats. Es passa de 4 a 6 anys - Entrada de representants sindicals en el Consell d’Administració de RTVE.
- La designació dels seus membres. Passen a ser escollits d’una majoria absoluta a una de dos terços.
Així doncs, aquesta nova llei implica un canvi substancial. Es designa un director general per primera vegada i augmenta l’audiència produint-se una recuperació del lideratge dels telenotícies arribant a rebre algun premi internacional per ser el millor telenotícies gràcies a la seva neutralitat i la seva enorme aportació i contrast de fonts.
L’impuls d’aquesta llei és un dels casos de política audiovisual millor valorat malgrat haver sigut una llei força efímera, ja que, el 2009 es produeixen alguns canvis en matèria de finançament amb la desaparició de la publicitat.
Polítiques econòmiques Paral·lelament al projecte de RTVE, el Govern du a terme un seguit de polítiques econòmiques clau en matèria audiovisual per sanejar el deute de RTVE..
El 2006, el pla de sanejament de la SEPI intenta racionalitzar les despeses per ajustar el finançament i ho f aplicant retallades en els centres territorials de RTVE. L’impacte més gran va ser un pla de prejubilacions de persones majors de 52 anys. Paral·lelament, també es decideix una absorció del deute en varis anys, es a dir, el govern decideix disposar una partida del seu pressupost anual a saldar el deute.
El 2009, durant el segon mandat, arriba la tercera gran decisió d’aquest període, la qual es desenvolupa per la pressió cap el govern socialista d’eliminar la publicitat de RTVE.
Aquesta eliminació de la publicitat es produeix i, per tant, ha de canviar el model de finançament. Quan es produeix aquesta reforma apareixen tres impostos per substituir la publicitat: - Impost per l’ús de l’espectre radioelèctric.  Aquest impost s’ha pagat sempre, però es decideix que, ara, es destinarà al finançament de la radiotelevisió pública.
- Impost pels grans beneficiats de la supressió de la publicitat de RTVE, és a dir, les televisions comercials, tant les privades com les de pagament. Se’n veuen beneficiades perquè, ara, reben més publicitat que abans, rebent aquella que abans tenia RTVE i que, amb aquesta nova llei, no té. Amb aquest impost, les televisions privades destinen un 3% dels ingressos bruts d’explotació al finançament de RTVE. En el cas de les televisions de pagament aquest impost es redueix al 1,5%.
- Impost pels operadors de telecomunicacions d’àmbit estatal que ofereixen algun tipus de servei audiovisual i que poden obtenir algun benefici d’aquesta supressió de la publicitat a RTVE com, per exemple, ONO. Aquests operadors pagaran el 0,9% dels ingressos bruts d’explotació.
Aquest model de finançament, però, planteja dos problemes.
Per una banda, es produeix un problema de recaptació de tots aquests impostos que tantes empreses han de pagar. El problema més evident, però, és la dependència de RTVE dels ingressos de les empreses, ja que els ingressos de la televisió seran més o menys en funció dels ingressos que cadascuna de les empreses que han de pagar els impostos tinguin aquell any. Això provoca que no se sàpiga quina recaptació tindrà la televisió aquell any i, per tant, dificulta i, fins i tot, impedeix el planejament de la televisió, ja que, els drets televisius s’han de comprar amb una certa antelació. Si RTVE compra uns drets però les empreses els impostos de les quals van destinats al seu finançament obtenen uns ingressos que no responen a la quantitat necessària per poder afrontar la compra d’aquest drets, RTVE es trobaria en números vermells. Com que aquesta situació no es pot produir, RTVE no es pot arriscar a l’hora de comprar drets de televisió, fet que pot provocar una menor riquesa de continguts en la seva programació.
Quan se suprimeix la publicitat de RTVE, Luís Fernández dimiteix i s’anomena president a Alberto Oliart. L’estiu del 2011, però, aquest dimiteix, al·legant motius personals, però, curiosament, la seva dimissió coincideix amb l’adjudicació de la cobertura tècnica de “Los desayunos de TVE” a una empresa dirigida pel seu fill. Quan es produeix aquesta dimissió, RTVE no té president, sinó que hi ha una presidència rotatòria entre els diferents consellers i s’acusa el govern de manipular la televisió pública aprofitant aquesta situació.
Canvis a RTVE amb l’arribada al poder del PP Quan es produeix, de nou, un canvi polític i entra el govern del PP, es produeix un canvi que es caracteritza per una important retallada pressupostària. La reforma per la qual es duu a terme aquesta retallada s’acorda per un decret llei, ja que és una manera d’accelerar el seu procés de implantació. El govern del PP justifica aquest decret llei per la necessitat d’impulsar amb urgència mesures d’austeritat en un context en el qual RTVE es troba sense president després de la dimissió d’Alberto Oliart l’estiu del 2011.
Aquest decret llei rep el suport de CiU, malgrat que, al tenir PP majoria absolita no el necessités.
Amb aquesta nova mesura: - Es redueix el nombre de consellers de dotze a nou, eliminant els dos proposats pels sindicats.
- Se suprimeix la remuneració fixa de tots els consellers excepte del president.
- Es modifica el sistema de designació dels consellers i el president: Si en una primera votació no hi ha un acord per una majoria de 2/3, després de 24 hores, es podrà designar tant el conseller com el president per una majoria absoluta de les cambres legislatives.
Amb aquest nou panorama, doncs, es designa president de RTVE a Gonzalo Echenique, el qual designa Julio Samoano, que venia de TeleMadrid nou director dels informatius.
Crida l’atenció que anomena abans el director dels informatiu que no pas el de RTVE, cosa inusual.
Gonzalo Echenique rep el suport de la vicepresidència del govern espanyol, el qual li demana un canvi en el procés informatiu de RTVE per tal que la informació que es doni sigui afina als interessos del govern. I aquest canvi es produeix, suposant una pèrdua de la qualitat dels informatius amb una banalització de la informació, una disminució de les fonts aportades, una pèrdua de pluralisme, amb continguts més dedicats a l’opinió que no pas a la informació o amb una visió molt més optimista de la situació econòmica, entre altres coses. Així doncs, s’observa una clara relació i vinculació entre RTVE i el govern espanyol. A partir d’aquest moment, la pèrdua d’audiència de RTVE és evident.
Per acabar, cal dir que aquest 2013, la situació econòmica de la cadena és molt negativa.
El seu dèficit ha augmentat 113 milions d’euros, situant-se ja als 302 milions. Per tal de fer front a aquest deute s’ha proposat un retorn de la publicitat en el finançament de RTVE.
Context europeu A Europa es parla de 4 grans formes de governar la ràdiotelevisió pública: - Model governamental  És aquell model en el qual és clarament el poder executiu qui controla els òrgans de gestió de la radiotelevisió pública, essent aquest qui decideix qui govern i com ho fa. És el model propi de la França de De Gaulle.
- Model professional  La capacitat decisòria la tenen els propis treballadors dels mitjans, els professionals. És el model britànic.
- Model parlamentari o de representació proporcional  És la política el parlament qui té el poder de govern de la radiotelevisió pública. Es el model propi de la Lotizzazione italiana.
- Model cívic o corporatiu  Es caracteritza perquè ens els òrgans de gestió de la radiotelevisió pública hi ha les forces polítiques, però també una sèrie d’organitzacions socials que representant un ampli ventall de sensibilitats en el conjunt de la societat (Sindicats, organitzacions religioses, organitzacions ecologistes, etc).
Així doncs, basant-nos en aquest model, podem dir que Espanya ha tingut diferents models. Espanya té un model governamental durant els anys 80; Amb la llei del 2011 passa a tenir un model cívic o corporatiu; i, amb l’entrada al poder del govern del PP, torna el model governamental, retornant al govern la capacitat de gestió de radiotelevisió pública. Això succeeix perquè el govern compte amb una majoria absoluta. Si no la tingués, el panorama seria diferent.
Per altra banda, trobem el model de finançament, el qual és força variable entre el diferents països, comptant amb un diferent pes de la publicitat. El que si que està molt instaurat en la majoria de països és el cànon com a fórmula habitual de finançament.
Actualment, també s’està produint un creixement del rol del anomenats “tests de valor públic”, que són un conjunt de normes dissenyades per avaluar l’interès dels usuaris, així com els impactes de mercats o els nous serveis proposats. Bàsicament, són limitacions a les estratègies dels competidors dels mitjans públics. Aquest és un fenomen molt popular en països amb un sistema de mitjans liberals i democràtic corporatiu, mentre a l’Europa del sud, pràcticament encara no ha aparegut, principalment, perquè no hi ha noves propostes de serveis públics.
TEMA 4 (2): Mitjans de servei públic: l’audiovisual públic autonòmic Cal començar dient que l’existència de consells audiovisuals públics autonòmics permet donar una informació més pròxima a l’audiència a nivell territorial, tractant temes que poden ser d’interès en aquell territori, però que són impossibles de tractar a nivell nacional.
Evolució històrica dels mitjans de servei públic autonòmics Les radiotelevisions autonòmiques apareixen en la dècada dels 80 a partir de l’anomenada Llei del Tercer Canal, la qual, bàsicament, reprodueix els models de govern i finançament de RTVE a l’àmbit autonòmic. Aquesta llei permet la reciprocitat d’emissions a partir del 1999, la qual implica que són possibles les emissions de ràdio televisió en una comunitat limítrofa sempre i quan hi hagi un acord de reciprocitat entre els governs de totes dues comunitats. Si es vol que la radiotelevisió d’una comunitat autònoma emeti en una altra, els seus respectius governs s’han de posar d’acord. Per tant, malgrat que sigui el govern espanyol qui tingui la última paraula, el principal causant que aquesta reciprocitat desaparegui és el govern d’una de les comunitats, o bé tots dos. En el cas de la desaparició de les emissions de TV3 i Catalunya ràdio a València, qui té la culpa és el govern Valencià del PP per no voler renovar l’acord amb el govern de Catalunya.
A partir d’aquesta lleu, doncs, les comunitats autònomes poden desenvolupar els seus propis consells audiovisuals. Els primers en fer-ho van ser País Basc, Catalunya i Galícia, fent-ho a inicis de la dècada dels 80; i, posteriorment, a finals dels anys 80, ho van fer Andalusia, Madrid i la Comunitat Valencia. En aquest moment, a més, es va impulsant el segon canal a Catalunya i el País Basc; Finalment, a partir del 1999 (només Canàries) i, sobretot, a partir del 2005, es llancen les radiotelevisions públiques a la resta d’Espanya. Aquestes són les primeres que impulsen un model externalitzat diferent a les radiotelevisions públiques autonòmiques que s’havien impulsat anteriorment i que comptaven mab una gestió directa. Aquest model trenca amb la Llei del Tercer Canal, de forma que el que s’implanta és un model il·legal, però com que ningú es queixa ni reclama... A València, en canvi, es va intentar aplicar aquest model, però els treballadors el van portar als tribunals, els quals els van donar la raó, de forma que no es va aplicar.
Hi ha comunitats que no tenen mitjans públics autonòmics: Navarra, Cantàbria, La Rioja i Castella i la Manxa, que no l’han tingut mai; i, actualment, també la Comunitat Valenciana, on ha desaparegut aquest passat 2013.
A partir de la creació d’aquest consell audiovisual, a Catalunya es comencen a crear diversos canals.
- TV3 (1984), 33 (1988), 3/24 (2003); i la posterior oferta de TDT: Super3 (2009), Esport3 (2011) i 3XL (2010-2012).
- Catalunya ràdio (1983), Catalunya Música (1987), Catalunya Informació (1992), Catalunya cultural (1999) i iCat fm (2006-2012). Tot això, a banda de tota la oferta a través d’internet.
L’externalització Actualment, s’està produint una tendència creixent de l’externalització de la gestió. En aquesta externalització hi ha tres dinàmiques: - La llei del 1983 no la permet.
- La del 2010 en permet una de parcial.
- La del 2012 reconeix la total capacitat d’externalització. Aquesta reforma obliga les radiotelevisions públiques autonòmiques a assumir el seu propi deute. Per exemple, si una radiotelevisió tanca l’any amb un dèficit de 10 milions, 10 milions del pressupost de l’ant següent han d’anar destinats a saldar aquest deute de l’any anterior. Per exemple, si tanco aquest any amb un deute de 10 milions i per l’any següent tinc un pressupost de 150 milions, 10 d’aquests 150 milions hauran d’anar destinats a eliminar el deute de l’any anterior. Així doncs, aquesta llei no permet una acumulació del deute.
Aquesta externalització és un tema de total actualitat que efecte, especialment, a València i Madrid, però també a Catalunya, on es vol externalitzar la publicitat, passant la seva gestió al grup Godó.
*El descens de la quota de televisió de TV3 es deu a les vagues.
*En el sistema d’elecció i el mandat dels directors general, el model predominant és en el qual hi ha un sistema d’elecció governamental i un mandat que es correspon amb la legislatura. Hi ha, pero, també alguns elements del model parlamentari amb unes majories qualificades (de 2/3 en una primera votació i de 3/5 en una segona).
*En els consells d’administració passa una mica el mateix que en el sistema d’elecció del director general. trobant-se encara molt lluny del model professional o col·lectiu amb una manca d’organismes assessors professionals. Qui escull el consell acostuma a ser el parlament i dura una legislatura. Pel que respecta al nombre de membres i els criteris d’elecció, aquests són força heterogenis.
*A nivell autonòmic, els mandats marc i els contractes programa són força inexistents.
El primer només existeix a Catalunya i Balears, mentre el segon només es troba vigent a les Balears. En altres comunitats autònomes (Catalunya i País Basc), en canvi, hi van ser, però ja han caducat.
El finançament de la radiotelevisió pública autonòmica Cal començar dient que na la radiotelevisió pública autonòmica passa una mica com en la premsa. Es troba en una situació de crisi a causa de la desaparició dels seus principals aportadors de finançament, és a dir, les subvencions públiques i els ingressos publicitaris.
*Entre el 2008 i el 2012 es produeix una disminució progressiva de les subvencions públiques i els ingressos de publicitat. Cal destacar, però, que el finançament que aporten les subvencions públiques continua sent molt superior al que aporta la publicitat. La conclusió d’aquet estudi és que, valorant de forma conjunta totes sis televisions autonòmiques, es poden observar tres nivells: - Galícia i el País Basc  No tenen deute, de forma que no han patit la desaparició de cap part de la seva oferta.
- Catalunya i Andalusia  Es produeix una disminució de l’oferta programàtica.
Per exemple, a Catalunya, desapareix iCat ràdio i es produeix una fusió dels canals 33 i 3XL, que es converteixen en un únic canal.
- València i Madrid  Aposten per un model externalitzat. Per fer aquesta externalització, primer de tot, fan un ERE que el afecta el 80% de la plantilla, ja que la feina que abans feien els treballadors de la televisió ara la fan els treballadors de l’empresa que entra a fer la gestió de la cadena. En el cas ed l’ERE de València, els tribunals el van declarar nul, mentre a Madrid el declaren improcedent. La implicació del nul és que s’ha de readmetre els treballadors, mentre les de l’improcedent és un augment de les indemnitzacions als treballadors afectats per l’ERE.
Així doncs, de les històriques n’hi ha quatre que continuen apostant per una gestió directa, mentre València i Madrid es passen el model externalitzat. Cal destacar que Catalunya està a punt de fer-ho externalitzant la gestió de la publicitat.
Principals aspectes de la llei 11/2007 de la CCMA Cal començar dient que, en un primer moment, el model és molt semblant al de RTVE, però a Catalunya hi havia queixes des de sectors polítics i àmbits acadèmics, que deien que s’havia de desgovernamentalitzar la radiotelevisió pública, fet davant del qual es produeix una reforma. Els principals aspectes de la reforma són: - El Consell de Govern està integrat per dotze membres, els quals han de ser persones amb mèrits professionals rellevants. El parlament ha d’enviar al CAC la llista de candidats a formar part del Consell de Govern de la CCMA, en un nombre que pot ser superior al de les vacants existents. El CAC ha d’emetre un informe sobre cadascun dels candidats relatiu a la seva capacitat i idoneïtat per ocupar el càrrec i ha de remetre aquests informes al parlament. Així doncs, el parlament escull el Consell de Govern per una majoria de 2/3 amb una participació de CAC.
- Per una banda, hi ha un president del Consell de Govern que és anomenat pel parlament entre els 12 consellers per una majoria de 2/3. El seu mandat dura 6 anys i compte amb funcions polítiques.
- Per altra banda, hi ha un director general anomenat pel Consell de Govern amb una prèvia convocatòria pública. Aquest compte amb funcions executives.
- Hi ha un consell assessor de continguts i programació integrat per 21 membres escollits per una majoria de 2/3 pel parlament i renovables cada quatre anys.
D’entre tots aquests, els dos canvis que més cal destacar són l’entrada de la participació del CAC i la introducció del concurs públic pel càrrec de director general - A nivell de finançament, es manté el model mixt, s’amplia de 3 a 4 anys la durada del contracte programa i s’introdueix un “mandato marco” de sis anys. El 2007, la Generalitat absorbeix el deute de 1.046 milions, igual que va fer l’estat amb RTVE, però com que la quantitat és menor, la Generalitat l’absorbeix de cop i la incorpora al pressupost de l’any que ve, al contrari del que fa l’estat amb RTVE, que fracciona l’absorció d’aquest deute.
* Mandato Marco  És aprovat pel parlament i es fixen els principals objectius del sector audiovisual, però sense concretar pressupostos. Per tal que tingui una funció real, s’ha de concretar en el contracte programa, que és que diu el que es fa de forma més concreta concretant pressupostos per cadascun dels objectius que planteja el “mandato marco”, que no fixa pressupostos, sinó que només planteja objectius.
Com es concreta tot això en el moment de posar-ho en pràctica? (Implementació i reformes de la llei 11/2007) - La intervenció del CAC es concreta en que els grups parlamentaris presenten una proposta tancada. Només presenten la candidatura de 12 consellers pels 12 llocs vacants, de forma que tots aconsegueixen el càrrec, de forma que la funció del CAC en aquest aspecte és nul·la i simplement simbòlica. Davant d’aquest fet, el CAC reacciona amb l’emissió d’un informe al parlament.
- El primer president que es designa és Albert Sáez, que participa en política governamental, cosa que sorprèn quan s’està parlant de desgovernamentalització.
- Quan dimiteix el president del consell, s’ha de tornar a fer tot el procés. El parlament envia al CAC la llista de candidats, el qual els valora i n’envia un informe al parlament, el qual, d’entre els 12 consellers, escull el president per majoria de 2/3. Quan dimiteix Albert Sáez, però, no es fa així. ERC presenta un candidat, però no rep el suport de la resta de forces polítiques. Aleshores, s’aplica un decret llei que canvia la llei del 2007 i que diu que, en cas que no hi hagi consens entre els diferents grups parlamentaris i en una primera votació no hi hagi una majoria de 2/3, el president es pot escollir per una majoria absoluta.
El que succeeix, doncs, és que el parlament presenta, de nou, un únic candidat per una única plaça vacant, fet davant del qual el CAC torna a emetre un informe.
En aquest context, el 2012 es produeix el canvi polític i, immediatament, es comença a parlar d’una reforma de la llei s’aplica la llei 2/2012 amb el suport de tots el grups polítics excepte del PP en un context de retallades per part del govern de CiU. Aquesta noca reforma és el detonant d’una enganxada entre l’aleshores directora de TV3 Mònica Terribes i Francesc Homs, desencadenant-se una enorme tensió en el parlament.
Aquesta nova llei (2/2012/) introdueix una sèrie de matisos a la llei del 2011: - Es redueix el nombre de consellers de la CCMA de 12 a 6, reducció que es justifica amb la política de retallades, és a dir, com una nova mesura de la política d’austeritat desenvolupada pel govern. En resum, s’argumenta com una retallada més.
- Se suprimeix el director general i les seves funcions passen a ser competència del president del consell.
- S’aplica el sistema d’elecció de RTVE: Majoria de dos terços en una primera elecció i per majoria absoluta en una segona. Així doncs, es redueix la majoria exigida. Aquesta reducció no només es produeix per l’elecció de consellers, sinó també per la presa de decisions. La primera vegada que s’aplica aquest nou model i s’escullen els 6 consellers, es fa amb una majoria de 2/3, sent la primera i la última vegada.
En resum, es redueix el nombre de consellers, se suprimeix el director general i les seves funcions passen a ser competència del president del consell i es produeix una reducció de la majoria exigida tant en l’elecció dels consellers com en la presa de decisions.
Així doncs, tenim un president proposat per CiU, un vicepresident proposat pel PP i un Consell de Govern format per 6 membres de CiU, PP i PSC, i amb un debat sobre si de reformar tot això per desgovernamentalitzar la CCMA.
Així doncs, podem establir 3 etapes pel que respecte al Consell de Govern de la CCMA: - El model de RTVE.
- La reforma del tripartit.
- La reforma amb l’arribada al poder de CiU amb el suport del PP.
Actualment, trobem un Consell de Govern format per 6 membres anomenats per CiU, PP i PSC designats per una majoria de 2/3. A l’estar els consellers escollits per aquestes tres forces polítiques, les queixes d’ERC són constants, ja que diuen que ells no tenen representació en el Consell de Govern de la CCMA a causa que el mandat és de 6 anys i no coincideix amb la legislatura, de forma que no tindrà representació fins d’aquí 2 anys. Per aquest motiu ERC demana reformar la llei.
Externalització de la comercialització de la publicitat En l’externalització de la gestió de la publicitat de TV3 s’hi presenten grup ZETA, que no té cap tipus d’experiència publicitària i el grup Godó, el principal competidor de TV3.
La cessió de la gestió de la publicitat de TV3 al Grup Godó significa que s’està venent a la principal competència, de forma que encara disminuiran molt més els beneficis de la cadena i augmentaran els del grup Godó, ja que el grup Godó tindrà accés a informació publicitària de la seva principal competidora, fet que li suposarà una clara avantatge.
Segons la CCMA es tracta d’una política per perjudicar TV3 i fer un tracte de favor a 8tv com a “premi” pel seu suport al govern al llarg dels últims anys.
TEMA 5: Implantació de la TDT A finals dels anys 80, determinats sectors, com per exemple el publicitari i els propis grups de comunicació demanen al govern de Felipe González la implantació de la televisió privada, la qual ja s’havia implantat en molts països europeus. Així doncs, davant aquesta demana, l’any 1988 s’impulsa la llei 10/1988, el 2989 s’adjudiquen les primeres llicències i el 1990 comencen les emissions. Com ja hem vist en el tema anterior, aquesta aparició de la televisió provada suposa un fort impacte negatiu per RTVE en termes de publicitat, ja que, aquella publicitat que abans anava només al finançament de RTVE, ara es reparteix també entre les diferents televisions privades, fet que provoca, doncs, na reducció de la publicitat de la RTVE i, per tant , del seu finançament. Recordem que, davant aquest fet, es canvia el model de finançament de RTVE introduint els tres impostos.
Les tres primeres llicències que s’atorguen el 1989 són: - Antena3  Quan surt és del grup Godó, però, actualment, és propietat de Planeta.
- Telecinco  Quan surt és d’Anaya, Once i Mediaset, però, actualment, és només propietat d’aquest últim, és a dir, Mediaset.
- Canal+  Quan surt és de PRISA i Canal+ França. Més tard passa a ser de Sogecable i, actualment, és de Mediaset.
Així doncs, aquests són els tres grans projectes de televisió heersiana (per ones terrestres), privada i analògica.
Cal destacar que, en el primer moment en el qual s¡estableix la llei de televisió privada, cap accionista podia tenir més del 25% de la participació en cada canal amb la intenció de garantir el pluralisme. Això, però, amb els anys s’ha anat flexibilitzant i modificant considerablement fins arribar a la situació actual.
Normativa vigent sobre concentració Actualment, la vigent normativa de concentració està regulada per la Llei General Audiovisual del 2010, la qual va ser aprovada l’any 2009 mitjançant un decret llei davant les pressions d’UTECA. Aquesta normativa estableix: - L’audiència mitjana del conjunt de canals d’un mateix grup no pot superar el 27% de l’audiència total durant els 12 mesos consecutius anteriors a l’adquisició, Ho expliquem millor. Si un grup vol adquirir un nou canal, l’audiència total del conjunt de canal que ja té no pot superar el 17%. Si ho fa, no pot adquirir el nou canal.
- Normativa per socis extracomunitaris (de fora la UE): o S’ha de complir el principi de reciprocitat. Si un soci extracomunitari vol participar a Espanya, un empresa espanyola també ha de poder participar en aquell país.
o La participació dels socis extracomunitaris no pot superar el 50%.
- Cada grup no pot tenir més de dos múltiplex de cobertura estatal i un d’àmbit autonòmic; ni menys de tres prestadors privats per que respecte a l’oferta estatal de TDT.
És a partir del 2005 es comença a dissenyar i a posar en pràctica el model actual de TDT.
Què és la TDT?  La TDT és una televisió per ones heersianes, una modalitat de difusió per ones terrestres. Nosaltres, però, parlem de TDT perquè és la més complexa en termes d’organització i regulació. Està més regulada i hi ha més intervenció política, ja que és l’única forma de rebre televisió gratuïta a les llars i perquè ha d’utilitzar l’espectre radioelèctric per veure quines freqüències estan disponibles.
Quines avantatges té? La TDT té tres avantatges principals.
o Una major qualitat tècnica d’imatge i de so.
o Permet la incorporació dels serveis de valor afegit (guies electròniques de programació, síntesis del contingut, canviar d’idioma, navegació, compra online, etc o Permet un major aprofitament de l’espectre radioelèctric, és a dir, es necessita menys espai que en l’emissió analògica per poder transmetre.
L’espai pel qual abans hi circulava un únic canal analògic en poden circular 4 de televisió terrestre (TDT). Aquest espai de 4 canals és el que s’anomena múltiplex de TDT. Això és en el model espanyol, ja que, en altres països en poden circular fins a 6. Cal destacar que una part d’aquest espai (un 20%) es reserva pels serveis de valor afegit .
Així doncs, és evident que aquest aprofitament de l’espectre radioelèctric es produeix, fet que permet millorar l’oferta televisiva.
El procés d’implantació de la TDT Cal començar dient que per tal que l’entrada de la TDT fos possible calia l’apagada analògica.
A finals dels anys 90, durant el govern del PP s’inicia el procés d’implantació de la TDT. Es tracta d’un procés que es produeix de forma simultània a tota Europa i que el govern del PP vol liderar juntament amb Suècia i GB. Aleshores, doncs, el govern del PP inicia unes mesures molt importants.
El primer que cal fer és planificar l’espectre radioelèctric fins l’apagada analògica, la qual no arriba fins el 2010. Fins aquest any hi ha una difusió simultània d’analògic i digital, el que es va anomenar Simulcast. El govern, doncs, planifica l’espectre a través d’un Real Decret i aprova el Pla Tècnic Nacional. Aquest Pla Tècnic decideix que es destinaran 5 múltiplex de la TDT de cobertura estatal, per tant, 20 programes de TDT que, en un principi, conviuen amb els analògics: - Un d’aquests 5 múltiplex es reserva als operadors analògics per tal que aquestes comencin a emetre en digital. El problema, però, és que hi ha cinc canals: Antena3, Telecinco, Canal+ i els dos de RTVE (La1 i La2) - Quatre que sortiran a concurs públic. El que decideix el govern del PP és que partirà aquests 16 programes en 2 blocs. En el concurs públic només s’hi presenta Quiero, de forma que, a aquest grup se li atorguen tres múltiplex i mig.
En total, 14 canals. Quiero és un grup impulsat per Retevisión (49%), Media Park (15%) i Sofisclave (15%) que emet entre el 1999 i el 2002.
Els altres dos programes s’adjudiquen per separat a dues empreses diferents i són per emetre en obert. Un dels dos programes el guanya Veo Televisión i l’altre NetTV. Tots dos l’any 2000.
El projecte de Retevisión, que era una còpia del model britànic que va posar en marxa una plataforma de pagament, fracassa, i ho fa per diferents motius. El principal és perquè el 1997 s’havien llançat dues plataformes multicanal via satèl·lit (vía digital, impulsada per Telefónica; i Canal Satélite Digital impulsat per PRISA). No hi ha mercat per totes dues, fet que més endavant provoca la seva fusió, i el govern del PP llança una altra plataforma que, a més, utilitza una tecnologia molt avançada. Una segona raó per la qual el projecte de QuieroTV fracassa és perquè es col·loquen totes les empreses ja existents en únic múltiplex, de forma que es queden les quatre empreses (RTVE, Telecinco, Antena3 i Canal+) i els 5 canals (els anteriors amb els dos de RTVE) encorbatats en un mateix múltiplex sense la qualitat que necessiten i sense donar-los una presència significativa, essent secundàries. A tot això cal sumar-li la inexistència d’una bona política de coordinació de tots els polítics implicats en la implantació de la TDT.
L’any 2004 es produeix el canvi polític amb l’arribada del govern socialista i aquest reforma tot el model d’implantació de la TDT. En aquests moments, Quiero TV torna la llicència als operadors històrics encorbatats en únic múltiplex (RTVE, Telecinco, Antena3 i Canal+). VeoTV i NetTV, per la seva banda, segueixen emetent, però tenen uns grans costos, ja que la gent no veu la TDT. Davant d’aquesta manca d’audiència de la TDT, el govern socialista flexibilitza les condicions i es reinicia un procés de remodelació del model que ens porta al model que tenim actualment. Aquest canvi es produeix en base a dos projectes d’àmbit audiovisual: - La Reforma de RTVE.
- Pla d’Impuls de la TDT.
D’acord amb aquests dos projectes, el 2005 s’aproven unes seguit de mesures: - S’ha de coordinar a tots els actors implicats i per fer-ho es crea una Comissió especial en Ministeri de Indústria.
- Es crea una associació anomenada “Impulsa TDT” que realitzarà una tasca de difusió i campanyes de consens a la ciutadania sobre què és la TDT. Aquesta associació està integrada per les grans cadenes de TV i Abertis i rep un important finançament del Ministeri d’Indústria.
Amb aquest panorama s’ha de reordenar l’oferta. Seguien havent-hi 5 múltiplex, però aquests, després del fracàs de QuieroTV s’ha de reordenar i es fa modificant el Pla Tècnic de TDT de l’any 1998, el qual diu que: - Dels 20 canals totals que hi ha, 5 seran per RTVE, quedant-se un múltiplex complet i un canal en un altre múltiplex. Hi ha 5 canals privats (VeoTV, NetTV, Antena3, Canal+ i Telecinco). Per tant, entre RTVE i les cadenes privades ja hi adjudicats 10 programes. Dos més es treuen a concurs per tal que entri algun actor nou i aquests dos programes són guanyats per LaSexta. Ara ja tenim 12 programes, de forma que en queden 8, els quals seran distribuïts pel govern entre les 5 empreses que ja tenen alguna llicència i ho farà en funció d’una sèrie de paràmetres. Totes les empreses proposen una oferta, de forma que el repartiment queda de la següent manera: Antena 3 aconsegueix dos canals, Telecinco 2 més, Sogecable (una societat creada per PRISA) també dos programes més, VeoTv n’aconsegueix un i NetTV un altre.
El repartiment anterior va comportar molts problemes, ja que les diferents empreses es van queixar sobre la desigualtat en la distribució, però el conflicte es va resoldre amb el compromís del govern espanyol de que després de l’apagada analògica tothom tindria un múltiplex complet i per tant, s’igualarien totes les empreses. Y, efectivament, després de l’apagada analògica l’abril del 2003, a RTVE se li concedeixen 2 múltiplex sencera i a la resta un per cada empresa.
Després del 2006, doncs, el model de TDT és completament en obert i, fins i tot, desapareix el canal terrestre de pagament que tenia més audiència des de l’era analògica: Canal+, el qual és substituït per Cuatro amb l’objectiu de PRISA d’impulsar un canal terrestre que li aporti beneficis.
A més, entren dos actors nous: Cuatro i LaSexta, els quals entren d’una forma peculiar, essent una aposta del govern socialista per reordenar el panorama introduint canals més progressistes, però és una aposta que no els surt bé, ja que tots dos canals han estat absorbits.
Com ja hem dit, l’estratègia per col·locar Cuatro i la LaSexta en el mercat és molt diferent. Per emetre Cuatro, l’únic que fa el govern és canviar les condicions del contracte d’emissió de PRISA pel qual aquest grup podia emetre televisió de pagament i després analògica. Davant la mala situació de Canal+ a causa de la pèrdua que li havia comportat l’acció de fusionar Digital+ amb Via Digital, PRISA demana al govern un canvi en el seu contracte d’emissió per poder emetre també en obert i impulsar un nou canal que li permeti tenir guanys i refer-se de la pèrdua que li havia comportat l’acció amb Telefónica explicada anteriorment. El govern accepta les peticions de PRISA i canvia les condicions del contracte perquè en la mateixa freqüència en la qual PRISA emet en digital i pagament pugui emetre també en obert. Aquest fet provoca un gran debat i oposició des dels altres grups, però el govern de Zapatero argumenta aquest canvi en les condicions del contracte d’emissions de PRISA com una forma de fomentar el pluralisme. De fet, l’article 101 de la llei audiovisual espanyola diu que un contracte pot ser modificat per raons d’interès públic sempre i quan sigui a causa de necessitats noves o causes imprevistes. El govern del PSOE entén que hi ha un nou sistema i unes noves necessitats de la TDT.
El Consell de Ministres posa una sèrie de condicions al canvi de contracte de PRISA, però totes elles perfectament assumibles, de forma que el canvi es produeix fàcilment.
Aquestes condicions són: - Que durant un any, pel mateix preu que es pagava per canal+ es pugui veure tota l’oferta bàsica del satèl·lit.
- PRISA no podrà, un cop ja ha difós uns continguts a través del sistema de pagament, oferir-los també en obert a través de Cuatro, sinó que, abans, ha de donar l’oportunitat als altres operadors en obert de comprar aquest contingut per tal d’evitar una situació de monopoli i que sigui la primera cadena en emetre aquestes continguts.
Per la seva banda, LaSexta neix gràcies a una nova llicència, la qual és molt qüestionada, ja que a LaSexta li donen dos programes de TDT, però amb la peculiaritat que un d’ells pot emetre en analògic, fet que permet a LaSexta donar-se a conèixer amb més facilitat que NetTV o VeoTV, ja que, en aquesta època, encara no hi ha gaire gent que miri TDT. A més, perquè LaSexta pugui emetre en obert el govern ha de canviar la llei de televisió privada del 88, ja que aquesta només permetia tres operadors de televisió analògica i ja n’hi havia tres (Antena3, Telecinco i RTVE). El canvi consisteix en la supressió d’aquests límit. Aquest canvi de la llei comporta, novament, moltes queixes per part de la major part de grups de comunicació, ja que es veu com una manera de beneficiar LaSexta. L’argumentació del govern és, de nou, el foment del pluralisme en l’oferta televisiva.
Darrere LaSexta hi hael grup Mexicà Televisa amb un 40% de participació recordem que els grups extracomunitaris no poden tenir més del 50% de participació) i el grup GAMP amb un 51% de la participació, el qual, a la vegada, està controlat pel grup Imagina, que és el resultat de la integració de dues grans productores: la catalana Mediapro i la madrilenya Globomedia.
L’adjudicació de LaSexta ha estat sempre molt qüestionada, ja que el grup Imagina ha anat sempre molt vincula a l’executiu del PP.
Així doncs, es dona entrada a aquests dos canals (Cuatro i LaSexta per tal qu e hi hagi dos canals més progressistes en el mercat. Molt analistes indiquen que hauria sigut més intel·ligent col·locar-ne només un, ja que hauria crescut més ràpidament perquè tindria l’audiència de tots canals i no hauria estat absorbit, com ha passat amb Cuatro i LaSexta.
Ara, doncs, amb el nou model de TDT: - Hi ha un nou model completament en obert.
- Enlloc de la plataforma QuieroTV, que era una plataforma multicanal de pagament, qui té la màxima oferta són les televisions de pagament i RTVE.
- De tots els programes n’hi ha dos de significatius que han sigut qüestionats per ser de perfil més progressista i força afins al govern.
Recuperació de la TDT de pagament A mitjans de l’agost del 2009, el govern socialista decideix trencar, en certa manera, aquest model només en obert per tornar a autoritzar emissions de TDT de pagament. Ho fa a través d’un decret llei (11/2009) que és convalidat per CiU, ERC i la coalició concessionària i que permet que cada concessionari de TDT privada tingui un canal de pagament. Això succeeix pocs mesos abans de la reforma de la llei audiovisual del 2010. Per poder aprovar un decret llei, però, s’ha de produir una situació d’extrema necessita la qual, segons el govern, es produeix: Un dels accionistes de LaSexta, Mediapro, té una sèrie de drets de futbol amb Mediapro que no són gens barats i que han de ser explotats. Així doncs, aquest decret llei s’aprova per beneficiar Mediapro. La justificació del govern davant aquest canvi de la llei és que es produeix per donar marge de negoci a les empreses i que tot el model de televisió terrestre pugui funcionar millor.
Aquesta mesura, però, va ser molt polèmica, ja que suposa beneficiar un grup que ja havia la llicència de forma qüestionada i, a més, trenca el model de TDT en obert.
Oferta actual de TDT Llicenciatari (grup de referència) Canals RTVE La1, La2, 24 Horas, Clan, Teledeporte Mediaset Telecinco, FDF, Boing (acord de provisió de continguts amb Turner)  Desapareix LaSiete* Mediaset Cuatro, Divinity, Energy  Desapareix LaNueve* Planeta Antena3, NEOX, NOVA  Desapareix Nitro* Planeta LsSexta, GolTV (llogat a Mediapro)  Desapareixen Xplora i LaSexta3* Vocento (Net TV) Intereconomía, Disney Channel, MTV i Paramount Comedy (acord amb Viacom) Rizzoli (Veo TV) XN (acord amb Sony), Marca TV, 13TV (llogat a La Cope) i Discovery Max En aquest model veiem que hi ha més múltiplex. RTVE, en realitat en té dos, tot i que no els ocupa realment. Té 5 canals i la resta estan ocupats pels respectius canals en HD.
En tot cas, el fet que hi hagi més múltiplex es deu a que el real decret del juliol del 2010 que modificava el Pla Tècnic del 2005 elaborat durant el període de transició deia que després de l’apagada analògica s’atorgaria un múltiplex complet a cadascuna de les empreses que tenien llicències de TDT. Aquestes previsions, doncs, es compleixen el 2012 quan es produeix l’apagada i s’amplia la capacitat d’emissió, concedint un múltiplex a cadascuna de les societat que tenen llicències de TDT.
A més, hi ha alguns concessionaris que desapareixen: PRISA, ja que Canal+ desapareix de l’oferta terrestre per passar-se a digital i, en el seu lloc, el grup llança Cuatro l’any 2005. El 2010, però, a causa de la mala situació econòmica que arrossega el grup, Cuatro és venut a Mediaset, desapareixent, amb aquesta operació la presència de PRISA en TDT. Amb l’absorció de Cuatro, Mediaset aconsegueix dos múltiplex de TDT; i a Planeta li succeeix el mateix quan absorbeix LaSexta.
L’oferta terrestre de PRISA, doncs, és absorbida en la seva totalitat per Mediaset, fet que comporta que, en l’actualitat, Mediaset està clarament controlada per Berlusconi amb un 41,5% de les accions davant el 17,3 de PRISA. Una altra conseqüència d’aquesta absorció és que Berlusconi entra dins l’accionariat de canal+ amb un 22% de les accions, de forma que el canal segueix controlat en negoci del satèl·lit, però, ara, Berlusconi és el seu soci. Així doncs, el que passa amb PRISA és que queda totalment integrada dins el projecte televisiu de Berlusconi.
En segon lloc, tenim l’absorció de LaSexta per part del grup Planeta. La nova societat que està darrere d’aquests dos múltiplex s’anomena Atresmedia amb un accionariat que pertany a Planeta amb el 41,7% de la llicència. El segon soci és el soci històric de Planeta, el grup alemany Bertelsmann, que compte amb el 19% de la llicència i, finalment, en tercer i últim lloc trobem el grup Imagina, el qual queda com a soci minoritari amb el 6,5% de les accions.
Només entre Mediaset i Atresmedia s’emporten el 80% de l’audiència de la TDT i, per tant, del mercat publicitari. Darrere ve el RTVE amb una audiència del 17% i, finalment, trobem Vocento i Rizzoli, que no tenen pràcticament audiència en el mercat de la TDT sense cap canal generalista. El canal generalista de Vocento era La10 i el de Rizzoli VeoTV, però tots dos van fracassar perquè van aconseguir fer-se un lloc en el mercat.
En tot cas, tots aquestes acords són possibles gràcies a que la llei audiovisual del 2010 permet per primera vegada el lloguer de programes, permetent que un concessionari de TDT privat llogui fins a dos programes d’un múltiplex. Això funciona tant en l’àmbit estatal con en l’autonòmic. Amb aquesta llei també s’incrementen les possibilitats d’emissió de pagament: Es permeten dos canals de pagament i dos de llogats dins un múltiplex. Actualment, però, en l’oferta de TDT estatal només tenim dos canals de pagament: AXN (emet per un acord amb Sony) i GolTV (llogat a Mediapro) i dos canals llogats: 13TV i Mediapro, tots dos llogats a Mediapro. I llavors tenim tota una sèrie d’acords que segons el ministeri són acords de previsió de continguts. (Boing, Paramount Channel, Discovery Max o AXN).
*El tancament d’aquests canals es produeix per ordre del govern espanyol a causa d’una “il·legalitat” en la concessió d’un múltiplex a cadascuna de les societats que tenien freqüències de TDT després de l’apagada analògica el 2012.
El desembre del 2012 hi ha una sentència que diu que aquesta redistribució de múltiplex que el govern espanyol fa després de l’apagada analògica tal i com havia promès a cadascuna de les societat que tenien llicències de TDT es contradiu amb la llei audiovisual, ja que aquesta exigeix que hi hagi un concurs per poder ampliar les freqüències, el qual, òbviament, no es produeix. Tota l’ampliació de l’oferta que es produeix després de l’apagada analògica, doncs, va en contra de la llei i el govern ja ha executat la sentència. Així doncs, cada concessionari ha hagut d’eliminar tots els canals que va obtenir després de l’apagada analògica reduint d’aquesta manera la seva oferta malgrat la brutal oposició per part de la UTECA. Amb l’aplicació d’aquesta sentència, Mediaset perd LaSiete en un dels seus múltiplex i LaNueve en l’altre, quedant-se amb un múltiplex i mig; i Planeta perd Nitro en un dels seus dos múltiplex i Xplora i LaSexta3 en l’altre, quedant-se amb tant sols 5 canals (un d’ells, GolTV, a més, llogat a Mediapro). Així doncs, aquest tancament es produeix, una vegada més, per un error del govern espanyola a l’hora de seguir la llei per concedir llicències. Si en comptes de concedir-les com va voler, les hagués tret a concurs i en cada concurs, per ordre del govern, s’hi hagués presentat només la societat que, d’acord amb el que s’havia acordat, l’havia de guanyar, o bé, s’hagués fet que el concurs públic el guanyés la societat que s’havia acordat encara que es presentessin altres empreses al concurs, la redistribució hauria estat la mateixa i ara no s’haurien de tancar tots aquests canals.
La TDT autonòmica Cal començar dient que la TDT autonòmica es va desenvolupant paral·lelament a l’estatal, mentre la local va per un altre costat. El Pla Tècnic de la TDT del 1998 és el mateix per la TDT estatal que per la local i, per tant, el real decret també és el mateix.
En l’àmbit autonòmic, aquest pla diu que, inicialment, es reserva un múltiplex complet de TDT per a cada comunitat autònoma i dins d’aquest múltiplex es reserven dos programes per l’operador públic, en cas que n’hi hagi, i dos per operadors privats nous.
D’aquesta manera, doncs, apareixen les televisions privades de cobertura autonòmica.
En els anys 80 teníem televisions públiques autonòmiques, però no en teníem cap de privada. Així doncs, amb aquesta planificació de la TDT del 1998, en cada múltiplex hi ha espai perquè les operadors públics comencin a emetre en digital i abandonin les emissions analògiques i per dos programes que es poden adjudicar mitjançant concursos públics a dos nous operadors privats.
* La Rioja i Navarra reserven tots els seus programes als operadors privats, més que res, perquè no compten amb operadors públics. Catalunya també és una excepció en tot aquest model, ja que, des del principi se li atribueixen dos múltiplex complets: un per radiotelevisó pública i un de sencer per sector privat, més concretament, només pel grup Godó. Castella i Lleó, per la seva banda, només destina 2 programes i tots dos a operadors privats, ja que consideren que no hi mercat suficient per destinar els altres dos a operadors públics.
Hi ha tres grups que actuen a nivell estatal que es llancen a la TDT autonòmica privada: Vocento, La Cope i PRISA. La TDT autonòmica, però, és un absolut fracàs i hi ha una sèrie d’indicadors que ho evidencien. Dels tres grups anteriors, la Cope encara segueix operant, però PRISA ha renunciat per complet al negoci de la TDT autonòmica i també de la TDT local en un context en el qual el grup ja ha desaparegut també del negoci de la TDT estatal a causa de la crisi econòmica, fen-t’ho en el moment en el qual les seves freqüències de TDT són absorbides per Mediaset. Vocento, per la seva banda, a causa de la crisi tampoc emet en TDT autonòmica.
En l’àmbit autonòmic tenen més audiència els canals públics que no pas els privats. A Catalunya, TV3 ha sigut líder d’audiència aquest passat 2013 i a Galicia i el País Basc la televisió autonòmica pública també compte amb una audiència força elevada. Les autonòmiques privades, en canvi, tenen uns números d’audiència molts baixos, destacant només a Catalunya amb 8tv.
El 2005, quan es produeix el canvi polític amb l’entrada del govern socialista, es produeix una reforma del Pla Tècnic, el qual, diu que, ara, en comptes d’un, cada Comunitat Autònoma tindrà dos múltiplex, tot i que, a Catalunya, encara que només se’n permetia un, ja n’hi havia dos. Així doncs, el 2005, s’adjudiquen dos múltiplex per a cada Comunitat Autònoma per després de l’apagada, tot i que, si la Comunitat ho demana, es pot avançar la planificació d’aquest múltiplex. I això és el que succeeix a Catalunya, de forma que el 2007 ja es comença a planificar aquest segon múltiplex.
A més, la reforma del Pla Tècnic diu que totes aquelles comunitats que tinguin un múltiplex complet adjudicat a una empresa privada poden adquirir un altre múltiplex.
Això només succeeix a Catalunya, on hi ha un múltiplex pels operadors públics i un només pel grup Godó. Així doncs, a totes les comunitats s’amplien els múltiplex d’un a dos excepte a Catalunya, on es passa de dos a tres. A Catalunya, el primer múltiplex de TDT del sector públic està integrat per TV3, 3/24, esport 3 i 33 i Super3, els quals emeten en una mateixa freqüència: Super3 en horari diürn i 33 en horari nocturn. El segon múltiplex del sector públic està reservat per les emissions en HD i, en un principi, també per la reciprocitat amb altres comunitats autònomes, és a dir, per canals d’altres comunitats que vulguin emetre a Catalunya. Així doncs, un dels múltiplex de TDT pública està complet, mentre l’altre no. El tercer múltiplex està destinat al sector privat, més concretament al grup Godó, essent de la seva propietat.
Quan s’atribueix el múltiplex de TDT privada a Godó aquest diu que hi haurà un canal de televisió generalista (City TV), un de televisió musical (Black), un de oci i estil de vida (Vida) i un canal infantil (Parc). Aquesta és la proposta amb la qual el grup Godó es presenta al concurs públic i el guanya. Godó, però, incompleix el compromisos amb els quals es va presentar al concurs públic. Té un canal generalista, però que no és CityTV, sinó 8TV; un canal musical, però que no és Black, sinó Rac105; un canal d’oci i de vida, però que no és Vida, sinó que, en principi, era Estil9, però aquest ja ha desaparegut i, actualment, el seu lloc és ocupat per Bom, el qual, en teoria, hauria de realitzar aquesta funció de canal de televisió d’oci i estil de vida; i, finalment, hauríem de tenir el canal infantil, però aquest no ha existit mai. En el seu lloc hi ha BarçaTV, un canal llogat a partir de l’aprovació de la llei del 2010, la qual permet el lloguer de màxim dos programes per part d’operadors privats. Des del 2008 fins el 2011, BarçaTV era una concessió, però, ara, està llogat. En tot cas, com que aquest quart canal (BarçaTV) havia de ser infantil i no ho és, es requereix un canvi en el contracte per poder emetre. Aleshores, doncs, el grup Godó demana al govern català que es produeixi aquest canvi en el contracte argumentant que s’ha de produir per necessitats del mercat d’aquell moment. Aquest canvi del contracte ha ser notificat al CAC i aquest òrgan competent l’ha de permetre. I el permet.
Bom, per la seva banda, tampoc està produït pel grup Godó, però que no està llogat, sinó que és un acord de provisió de continguts pel qual una empresa que produïa Estil9, New Millenium Market, paga un quantitat de diners al grup Godó perquè aquest emeti el seu programa.
Cal destacar que en el concurs que guanya Godó també s’hi presenta Mediapro, però només ho fa per disconformitat amb que el govern adjudiqués un altre múltiplex a Catalunya.
Paral·lelament a tot això, el govern del tripartit a Catalunya dissenya i fa públic quin seria el seu model de TDT ideal per Catalunya. Segons aquest model, volen 3 múltiplex per la Comunitat Autònoma (2 pels operadors públics i 1 pels privats (Godó)), un múltiplex euroregió, és a dir, un múltiplex que tingués cobertura a tots els territoris de parla catalana) i també 24 múltiplex de TDT local. La TDT local s’estructura en demarcacions (àmbits de cobertura de TDT local) i Catalunya està dividida en 21 amb, normalment, un múltiplex de TDT local en cadascuna. Això vol dir que un ciutadà que viu en una demarcació rebrà tota l’oferta de TDT estatal, tota l’oferta de TDT autonòmica i tota l’oferta de TDT local de la seva demarcació.
Així doncs, en resum: A Catalunya tenim tres múltiplex: 2 pels operadors públics i un pel sector privat (grup Godó). El múltiplex euroregió no va ser autoritzat per govern i, per tant, no s’ha concretat. El que si que es concreta és la petició de l’oferta de TDT local, la qual també està realitzant un gran fracàs.
La TDT local La televisió local és un fenomen aparegut durant els anys 80 en plena etapa de monopoli públic. Com que, en aquesta època, la televisió local és tant escassa pràcticament no se la té en compte i no se’n sent a parlar.
La primera televisió local, no només de Catalunya, sinó de tot l’estat espanyol és la televisió de Cardedeu. Més tard, de mica en mica, van apareixent els diferents operadors, els quals ho fan, però, sense un marc legal. No és fins el 1995 quan es fa la llei de la televisió local, de forma que la televisió local espanyola perviu durant 15 anys sense un marc legislatiu Així doncs, aquesta llei de la televisió local s’aprova el 1995 just abans del canvi polític i es produeix perquè hi ha una pressió per part de CiU amb el suport d’IU envers el govern socialista de Felipe González. En aquest context, abans que es produeixi el canvi de govern que són conscients que es produirà, el govern del PSOE vol regular el cable i el satèl·lit, però com que no té majoria absoluta en el parlament, necessita el suport d’alguna altra força política i l’acaba trobant en CiU, però aquest, a canvi, demana l’elaboració de la llei de televisió local i el PSOE, òbviament, excepte. Aquest, doncs, és el motiu pel qual s’elabora la llei de la televisió local el 1995.
Inicialment, la televisió local té una cobertura municipal i requereix d’un pla tècnic que obliga a donar una llicència per cada municipi per si els ajuntaments volen impulsar radiotelevisió pública local i, en cas que hi hagi espai radioelèctric disponible, una llicència més per la televisió privada. Aquest pla tècnic, però, a causa de l’arribada al poder del govern del PP, no s’acaba elaborant, de forma que la cobertura local analògica continua sense tenir un marc legal, ja que sense pla tècnic, les CCAA no poden obrir concursos ni adjudicar llicències. Cal tenir present que el Pla Tècnic del 1998 no toca la televisió local. Per poder entendre la TDT local s’ha de tenir present aquest fet. Aquesta manca de regulació comporta uns continguts de molt mala qualitat.
Davant d’aquesta situació, en el període de canvi de cicle, els grans grups de comunicació (Prisa, Vocento, La Cope, Godó, etc) aprofiten per crear xarxes de comunicació local, la més important de les quals és Localia, per fer-se amb el control de diversos operadors locals per tal d’expandir-se amb sinergies en els mitjans.
Quan l’any 2002 es reforma la llei del 1995 es trenca la identificació entre televisió local i municipi, és a dir, es trenca amb el fet que la televisió local es refereixi a la televisió d’un municipi. La reforma de la llei diu que, ara, l’àmbit de cobertura de la televisió local són les demarcacions, de les quals a Catalunya n’hi ha 21, però que aquestes han de tenir un mínim de 25.000 habitants o 25 Km a la rodona. Cada demarcació comptarà amb un múltiplex, un programa del qual serà pel sector públic i 3 pel privat. Els principals canvis que presenta aquest nou model respecte l’analògic són: - En el model anterior es prioritzava el sector públic, mentre en aquest es prioritza el privat.
- L'àmbit de cobertura deixa de ser el municipi i passa a ser la demarcació. Això, però, presenta un problema i és que els diferents municipis s'hauran de posar d'acord. Cal tenir present que es pot tractar de municipis amb partits diferents a l’ajuntament.
Per altra banda, aquesta reforma també amplia el termini per les emissions en digital i fixa límits a les emissions en cadena, és a dir, estableix que no es pugui emetre la mateixa programació en tots el canals locals, sinó que la televisió local ha de tenir uns límits de programació original. Es poden compartir continguts, però han de tenir uns mínims de televisió pròpia. En total han de tenir 4 hores diàries i 32 setmanals de continguts propis. Aquest punt va dirigit, bàsicament, als grans grups de comunicació que s’introdueixen en la TDT local.
Amb totes aquestes instruccions, l’any 2004, el govern del PP, abans que es produeixi el canvi de govern, ara si que aprova el Pla Tècnic. Amb aquest Pla Tècnic, Espanya queda estructurada i dividida en 265 demarcacions, 21 de les quals són de Catalunya.
Cal destacar que totes les demarcacions tenen un múltiplex, excepte Madrid, que per un motiu de densitat de població en té dos. En total, doncs més de 1.000 programes de televisió local.
Aquell mateix 2004 es produeix en canvi polític i el govern del PSOE respecte l’essència del model impulsat pel PP, però introdueix alguns matisos que atenen a diverses peticions de les mancomunitats. Es dóna un segon múltiplex a les demarcacions de Sabadell, Barcelona, Cornellà, Sevilla i Màlaga i concedeix múltiplex per les illes Balears i les Canàries. Per tant, en definitiva dóna més programes a les illes i les demarcacions anteriors respecte la resta de demarcacions. Per altra banda, s’augmenta d’un a dos el nombre de programes que poden anar destinats al sector públic.
Amb tot això, després de 25 anys sense cap tipus de legislació, per fi, les Comunitats Autònomes poden començar a regular la televisió local.
Per acabar, pel que respecte a la televisió privada, un cop realitzat el Pla tècnic aquesta ha de sortir a concurs, el qual és resolt pel govern. La preselecció de candidats, però, la fa el Consell Audiovisual de cada comunitat. Amb això, es passa de 65 a 56 televisions locals privades (16 per canal català, el qual és el gran beneficiat); Es passa de 55 municipals a 33 consorcis (Barcelona, Badalona, Hospitalet i Reus tenen un programa per elles soles, de forma que no tenen necessitat de formar part del consorci); Prisa, Planeta i Vocento obtenen concessions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona; I obtenen una llicència el 87% dels operadors històrics que tenien autorització provisional i ara es presenten a concurs, prioritzant-se en aquest concurs, doncs, la candidatura dels operadors més antics. Tot i això, però, hi ha operadors històrics, com per exemple la televisió de Cardedeu, que no es presenten perquè no estan d’acord amb el nou model digital. El que reivindiquen és que no volen presentar-se a aquest tipus de concurs i haver de competir amb els grans grups, ja que no tenen res a fer, sinó que només volen que se’ls reservi un espai en l’espectre radioelèctric per poder continuar fent la televisió com ells l’entenen. Davant aquesta situació, el que succeeix és que aquests operadors continuen emetent però sense cap tipus de regulació Situació de la TDT local a Catalunya abans de l'apagada i raons que l'expliquen Cal començar dient que en moment de l'apagada podrien estar emetent, entre públics i privats un total de 93 programes, pe`ro només emeten la meitat (51). En total, es posen en marxa 39 del 56 programes privats adjudicats i 12 dels 37 programes públics adjudicats. Amb l'arribada del 2012, aquesta situació no canvia gaire i, simplement, s'amplia el nombre de programes que emeten de 51 a 59. El fet que apareguin nous programes hi ha qui ho considera una dada positiva si es té en compte l'actual context de crisi en el qual està immers el país, però no ho és.
Aquesta mala situació de la TDT local és produeix a causa que hi ha consorcis en els quals els ajuntaments no es posen d'acord o perquè hi ha un excés de l'oferta en les demarcacions on, a més, en ocasions, penetren emissions de demarcacions veïnes. Una altra causa és l'enorme cost del transport de la senyal a causa del monopoli d'Abertis.
Per altra banda, la crisi de la publicitat i la debilitat del sector públic del qual depenen les radiotelevisions públiques en el marc de la crisi econòmica també són una causa d'aquesta situació.
Questions d'actualitat sobre la TDT local 1. Hi ha pendent una execució de la sentència del TSJC del 2012 ratificada pel TS el 3013 que declara nul·la l'assignació de segons programes al sector públic en les demarcacions catalanes. Diuen que, encara que la llei ho permeti, el motiu de la seva assignació no està ben argumentat. Aquesta problemàtica, però, es resoldrà fàcilment amb un altre acord en el qual s'argumentaran correctament i amb més precisió els motius d'aquesta adjudicació.
2. Un segon tema d'actualitat sobre la TDT local i que sí que és realment problemàtic és el lloguer de 7 llicències de Publicitat i Comunicació de Canal Català a El Punt Avui Televisió. Es tracta d'un tema problemàtic perquè aquest lloguer pot provocar que, Canal Català, que ja es troba una situació de prestigi dins la TDT local amb 16 programes, creï una cadena artificial de cobertura autonòmic aprofitant les diferents llicències locals malgrat que la llei digui que a cada demarcació ha d'haver-hi un continguts específics. Por provocar, doncs, que Canal Català impulsi una televisió de cobertura autonòmic aprofitant les seves llicències de TDT local, com en el seu moment va fer 8TV. Això ha provocat tensions dins el CAC, ja que alguns consellers, per mitjà del vot particular, es mostren en contra d'aquesta operació, argumentant que no hi ha cap especificació ni compromís per part de Canal Català que farà uns continguts específics per a cada demarcació que abraça, fet que comportarà la desaparició de la televisió de proximitat. Per altra banda, diuen que, encara que sigui un tema de lloguer es necessita un llicència i que, per tant, al tractar-se d'una llicència es requereix una majoria qualificada per poder ser adjudicada, la qual no existeix. Aquest vot particular per part d'alguns consellers, doncs, posa en evidència dues coses: la desaparició de la televisió de proximitat i la fortíssima politització del CAC, que, en teoria, és una òrgan de regulació independent (en realitat, com es pot observar clarament, no ho és).
Apunts sobre l’externalització de la publicitat de TV3 El fet que es tiri enrere en l'externalització de la publicitat de TV3 s'argumenta que hi hagut una millora de la gestió publicitària i, per altra banda, que s'ha produït un canvi legislatiu referent a la supressió de la publicitat de Catalunya ràdio. Es diu que com que la publicitat de Catalunya Ràdio no s'ha de suprimir, l'externalització de la publicitat de TV3 no és necessària.
En realitat, però, el paper d'ERC en el govern hi ha influït moltíssim. ERC estava totalment en contra d'aquesta externalització, igual que ICV. El fet que es tiri enrere aquesta externalització, doncs, es deu a la pressió des de diversos grups parlamentaris (ERC, ICV, CUP i C's). El paper clau, però, el té ERC. La pressió política, doncs, és molt important. No obstant això, la pressió del comitè d'empresa, dels treballadors ha tingut molt a veure. Curiosament, aquesta tirada enrere es produeix en plena campanya electoral per les europees.
Apunts sobre la notícia de la venta de RTVE a Telefónica Es parla d'una gestió mixta entre el sector públic i el sector privat a càrrec de Telefónica, de forma que es parla d'una possible venta de RTVE a una empresa privada, cosa que evidencia la crítica situació de la cadena.
Apunts sobre la supressió de canals de Televisió de Catalunya En realitat, no es tracta d’una ataca directe del govern espanyola a la televisió de Catalunya, sinó que es tracta d’una política europea que consisteix en fer una reorganització de l’espectre radioelèctric per donar pas al 4G, objectiu que ha d’estar complert el gener del 2015. Aquesta reorganització efecte no només a Televisió de Catalunya, sinó a tota l’oferta de TDT de cada comunitat autònoma i, fins i tot, afecta a RTVE, que, segurament, veurà com un dels seus múltiplex desapareix. A Catalunya i amb RTVE és fàcil aplicar aquesta reorganització, ja que compten amb dos múltiplex de TDT, de forma que, simplement, se’n suprimeix un. A Catalunya, aquesta mesura comporta dues coses. Per una banda, es perd l'Alta Definició i, per tant, es produeix una disminució de la qualitat de televisió, fet que comporta una pèrdua de competitivitat amb altres cadenes que si que compten amb HD; i, per altra banda, malgrat que la reciprocitat amb altres comunitats no es practiqui en l'actualitat, desapareix la possibilitat de poder-ho fer en un futur. No obstant això, Catalunya té la sort que compte amb dos múltiplex destinats al sector públic, de forma que n’hi continua quedant un altre. No és que es tracti d’un atac al sector públic, sinó que, al tenir-ne dos, n’hi continuarà quedant un. A més, el seu segon múltiplex destinat al sector públic només integra l’Alta Definició. RTVE i les altres Comunitats Autònomes, però, no segueixen la mateixa sort. En el cas de RTVE, pot comportar dues coses: o que desapareguin canals o que s’integrin tots els canals en un mateix múltiplex alternant les seves emissions en un cas similar al de 33 i Super3 a Catalunya. Per la seva banda, en les altres comunitats, a l'haver-hi només un múltiplex pel sector públic i un altre per sector privat, el que succeirà, segurament, és que l’hauran de compartir, de forma que afectarà tant el sector privat com el públic. Així doncs, no efecte no només a Catalunya, sinó a totes les Comunitats Autònomes, però a Catalunya, relativament una mica menys, ja que continua conservant un múltiplex sencer pel sector privat i un altre per sector públic, mentre les altres comunitats es quedaran, probablement, amb tant sols mig múltiplex pel sector privat i l’altre mig pel sector públic.
Davant d’això, la Generalitat planteja una solució, la qual passa, no per eliminar els canals, sinó per desplaçar els canals del múltiplex que li treuen a freqüències que estan buides, ja que diu que l’espectre radioelèctric compte amb espai suficient com perquè es pugui fer i, de fet, és veritat que hi és.
A banda de tot això, també volen suprimir un múltiplex d’escala estatal, fins i tot després d’haver tancat 9 canals de TDT estatal. Aquest fet comportaria haver de reorganitzar la TDT estatal, fet que suposaria que diferents grups haurien de compartir múltiplex, cosa que, òbviament, és força impensable.
L’argument que dóna el govern davant de tot això és que es vol deixar de banda de TDT per prioritzar la televisió de pagament, ja que estan convençuts que el desenvolupament econòmic del país passa per aquest fet.
Amb tot això, doncs, el govern té dues patates calentes a les mans. Les televisions privades, especialment Planeta, ja que és la més afectada, estan enfadades amb ell per la supressió de Canals de TDT que es va produir aquest passat mes de maig; i ,ara, també ho estan les Comunitats Autònomes per la supressió d’un múltiplex a cada comunitat per donar pas al 4G Tema 6: La ràdio Trets definitoris del mercat de la ràdio a Catalunya i Espanya Pel que fa al context, hi ha un tret històric, el qual és la particularitat que la ràdio històrica catalana i espanyola no s’ajusta al model de monopoli públic europeu que s’inicia després de la Segona Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, s’inicia un procés de nacionalització d’aquelles ràdios que havien aparegut ja impulsades pel sector privat. Aquest fet comporta que siguin menys públiques que no pas altres mitjans, tot i que, amb el temps, es van nacionalitzant, com per exemple, la BBC al Regne Unit o la majoria de les ràdios de països com França. Una excepció d’aquesta nacionalització de les ràdios és Espanya, on durant la dictadura, les ràdios van seguir mantenint el seu caràcter privat malgrat estar controlades per l’estat. És més, es van impulsar noves ràdios privades com, per exemple, la Cope o el naixement de la Cadena Rato, que més tard s’unirà a Onda Cero. Així doncs, a Espanya ens trobem un model de monopoli públic però només en televisió. A nivell televisiu trobem dos canals de televisió: La1 (dècada dels 50) i, més tard, el 1966, apareix La2. I aquest és el context en el que ens trobem quan arriba la transició.
Per altra banda, totes les ràdios tenen l’obligatorietat de connectar amb els serveis informatius de RNE, obligatorietat que dura fins el 6 d'octubre del 1977 gràcies a un Real Decret sobre la llibertat d'informació general per les emissores de radiodifusió. A partir d'aquí entrem en un context ja democràtic en el qual es comencen a aprovar diferents plans de freqüència i es comencen a obrir diferents concursos públics.
A banda de la particularitat històrica, trobem altres trets: - Es parla d'una espectre radioelèctric amb una manca d'espai per l'aparició de noves freqüències, d’un espectre saturat.
- Es denuncia un elevat nombre d'emissores il·legals, de forma que crida l'atenció l'enorme desregulació i descontrol del sector. La principal és una emissora dirigida pels comunistes.
- Crida l'atenció que si tant saturat està l'espectre s'aprovi el pla de llicències del 2006. Des de la Generalitat, però, diuen que si que hi ha espai disponible i, per demostrar-ho, llancen l'anomenat “pla pilot”, llançant unes 100 freqüències.
Una altra característica és una fortíssima presència de la ràdio pública en nombre de freqüències i potència d'emissió, cosa que no significa una major audiència, tot i que són dos elements que van relacionats, ja que si tens cobertura en la major part de l'estat, tindràs major audiència. Com diem, però, no és així i la ràdio pública no és la que compte amb la major part de l’audiència. Aquest pes de la ràdio pública es deu a que RNE va absorbir les emissores de RCE, fet que li va permetre millorar totes les condicions d'emissions. El fet que hi hagi tants mitjans públics també es deu a que hi ha uns governs que volen intervenir en el control dels mitjans i la manera més fàcil de ferho és llançant mitjans públics. Es deu, doncs, al sistema de mitjans pluralista polaritzat que té Espanya amb un fort paral·lelisme polític i també un fort intervencionisme estatal, dos elements que es combinen amb l'enorme descentralització, haven-t’hi una gran quantitat de nivells de mitjans. En el cas de Catalunya, tot això es combina amb la creació de l'espai català de comunicació, el qual dóna una centralitat als mitjans públics.
Així doncs, tant a Catalunya com Espanya, hi ha un gran pes de la ràdio pública. Però què passa amb la ràdio privada? A nivell estatal, la ràdio privada és la que té la màxima audiència. Les emissores generalistes amb més audiència a l’estat espanyol són: - SER  és líder indiscutible d'audiència gràcies a l'antenicidi (Mirar apunts Tema 2).
- Onda Cero  En un principi hi ha una ràdio anomenada ràdio amanecer, la qual està impulsada per ONCE, que, més tard, compra la cadena Rato, fet que li permet augmentar considerablement la seva audiència. Onda Cero apareix a principis dels 90. El 1999, és comprada per Telefónica i el 2003 és comprada per Planeta a Telefónica durant el seu procés de desintegració, sent aquest el grup que la porta a ser la segona ràdio en nombre d’audiència a nivell estatal.
- La Cope  Pertany a l'església.
Pel que respecta a la ràdio temàtica, destaquen C40 (Prisa), Cadena Dial (Prisa), EuropaFM (Planeta) i Cadena100 (Cope). Així doncs, podem veure que com els grups que lideren la ràdio generalista tenen el seu símil en la ràdio temàtica, els quals són Prisa, Planeta i Cope.
El mercat radiofònic català, per la seva banda, compte amb particularitats molt significatives. La primera d’aquestes particularitats és la importància de la ràdio pública (En l’estat espanyol priva la ràdio privada). Sempre hi ha hagut un lideratge històric de Catalunya Ràdio, però l’any 2000 es veu superada per Rac1 (2000), una ràdio privada, la qual, actualment, és clarament líder juntament amb Catalunya Ràdio. A banda d’aquestes dues també trobem el grup Flaix, que pertany a Miquel Calçada i Miquel Cuní, dos professionals que havien treballat a Catalunya i decideixen emprendre aquest projecte.
Per què fracassa la ràdio digital? Doncs hi ha tres motius: - El primer dels motius és que, a l’hora d’intentar tirar-la endavant no es va comptar amb les grans empreses del sector. El que succeeix és que amb les llicències que es donen de ràdio digital, els grans grups perden presència en el mercat radiofònic, de forma que no els interessa. Així doncs, com que tenen capacitat de influència sobre el govern, comencen a exercir pressió i la ràdio digital no s’acaba tirant endavant, - La segona gran causa és que mai es va arribar a fixar una data per l’apagada analògica com va passar amb la TDT. El fet de tenir una data límit t’obliga a avançar en el projecte, però, si no la tens, aquest s’acaba estancant, i és el que succeir.
- La tercera causa es podria comparar amb la TDT. El que es fa amb la TDT per intentar convèncer la gent és prometre que tindran més canals, i com que l’oferta televisiva era força escassa, s’aconsegueix convence’ls. Ara bé, en ràdio, en canvi, quan s’intenta impulsar la ràdio digital, l’oferta ja és molt elevada, de forma que l’argument que havia servit per la TDT, ara, no funciona. On si que funciona la ràdio digital, en canvi, és, per exemple, en el Regne Unit, on l’oferta radiofònica no era gaire elevada, de forma que la introducció de la ràdio digital, en el seu cas, si que comporta un important increment de l’oferta.
Principals decisions polítiques a nivell radiofònic Polítiques espanyoles - Aprovació dels plans tècnics de FM (1979, 89, 97, 2006), els han anat permetent l'aparició de noves emissores.
- La regulació de la concentració de la ràdio amb la llei audiovisual espanyola del 2010. Aquesta regulació de la concentració, però, ja s'havia establert el 2005, de forma que l'únic que fa la llei del 2010 és incorporar-la. Recordem que, el 2005, el govern del PSOE flexibilitza la normativa sobre concentració a causa del judici que hi ha pendent sobre l'antenicidi. El que succeeix és que el grup PRISA absorbeix Antena 3 ràdio, aleshores ràdio líder a Espanya per davant de la Cadena SER i propietat del grup Godó, que, en aquells moments patia greus problemes econòmics, de forma que, per poder fer-hi front, ven la participació majoritària d’Antena 3 ràdio a PRISA. A més, es diu que el PSOE també va convèncer al grup Godó de la seva venta. Aquesta absorció d’ Antena 3 ràdio és un èxit rotund per PRISA. Per una banda perquè elimina el seu principal competidor i, per l’altra, perquè permet estendre la cobertura d’emissions de la Cadena SER. Així doncs, amb aquesta acció es maten dos ocells d’un tret, com es diria popularment.
Davant d’aquest fet, anys més tard, un grup de periodistes, entre els que es troben Pedro J. Ramírez o Federico Giménez Losantos, denuncia que el govern mai hauria d’haver autoritzat tota la compra realitzada per el grup PRISA. El govern, curiosament aleshores del PP (recordem que tota la compra del grup PRISA havia estat autoritzada pel PSOE), els dóna la raó i diu que, per tant, s’ha de procedir a la desconcentració del grup. La sentència, però, mai s’arriba a procedir, de forma que PRISA continua mantenint totes les seves freqüències.
El 2004, a més, quan el PSOE torna al poder, es modifica la llei del 1987, flexibilitzant-se la normativa sobre concentració, de forma que, si la desconcentració de PRISA s’hagués produït, amb aquesta nova llei, el grup hauria pogut tornar a adquirir el que li havien pres.
Aquesta nova llei sobre concentració diu que un mateix grup no pot tenir més del 50% de les concessions o més de 5 llicències en un mateix àmbit de cobertura; o que no pot tenir més d'un terç de les llicències disponibles en tot l'estat.
Polítiques catalanes - Llançament del Pla Pilot, el qual és causa directa de l'elaboració del pla tècnic de FM del 2006. Arrel del Pla Pilot es planifiquen 105 freqüències pel sector privat i 43 pel públic. De les 105 freqüències privades, el govern del tripartit decideix que 22 van a COM ràdio. Un cop fet tot això, el següent pas és treure les freqüències restants (83) a concurs públic, el qual serè resolt pel CAC. Aquest concurs, però, provoca un problema i és que aquestes freqüències ja estan emetent, de forma que pertanyen a algú i aquest algú que, amb el Pla Pilot, té aquestes freqüències creu que aquestes ja són de la seva propietat. El que passa amb el concurs públic, però, és que pot ser que qui aconsegueixi aquestes llicències no sigui qui ja les tenia, sinó una altra empresa i, de fet, en molts casos, és el que succeeix. Això, òbviament, comporta moltes queixes per part de les empreses que tenien les freqüències amb el Pla Pilot i ara ja no. Més tard, COM ràdio deixa d'emetre per via terrestre, de forma que, actualment, les seves 22 freqüències estan lliures, però el CAC adjudicarà aviat.
- Es produeix un intent fracassat de limitar les condicions d’emissió de publicitat en la ràdio privada. Després d’aquest fracàs, s’intenta fer el mateix amb la ràdio.
Aleshores, surt un informes del CAC que diu que es limita l’emissió de publicitat a 6 minuts per hora en el cas de Catalunya i a 10 minuts per hora en el cas de les ràdios petites de municipis de menys de 20.000 habitants. Això, però, també fracassa. Més tard, la llei del 2012 encara redueix més les emissions de publicitat, de forma que el negoci publicitari en el mercat radiofònic es deixa molt de banda. La llei del 2014, però, anul·la tot això, de forma que la publicitat no es toca i no es produeix cap limitació en l’emissió de publicitat.
...



Comentario de apiera en 2015-05-11 13:01:38
De quin professor són els apunts??