Roma part 3: modul F, G; Toni Conejo (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura art de roma i l'antiguitat tardana
Año del apunte 2013
Páginas 22
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

Art de Roma i de l’antiguitat tardana Qualsevol conjunt termal, de la època que sigui, compta amb els mateixos espais: - entrades i passadissos de connexió de les estances - palestra: pati descobert per on es pot passejar o fer esport - apodyterium: guarda-robes - caldarium: bany d’aigua calenta, i primer del recorregut - tepidarium: bany d’aigua tèbia - frigidarium: bany d’aigua freda i on s’acabava el recorregut Aquests espais estaven duplicats, ja que homes i dones no es barrejaven.
Les termes eren espais públics, als quals es podia accedir per una modesta quota, subvencionats per l’Estat, però tot i això, existia un conductor, l’empresari, que s’encarregava de la gestió. A més, treballaven el balneator, el supervisor o gerent; els capsarii o recepcionistes; els fornacarii, que feien funcionar el forn; els unctore i aliptae, que serien els massatgistes i els curatores thermarum, el personal en general, que controlava que tot marxés bé.
TERMES REPUBLICANES: en general, les seves plantes responen a una idea poc definida.
* Termes Stabianes de Pompeia (segle I aC) Tot i que el recorregut és lògic, els elements estan no estan disposats de forma ordenada, sinó juxtaposats. Normalment el caldarium tenia una planta circular i el frigidarium una rectangular, fet invertit en aquest cas. La sala de màquines, on es trobava el dipòsit d’aigua i el forn per a escalfar l’aigua, servia com a separació entre la zona masculina i la femenina. Com qualsevol espai públic de la època, estava ricament decorats, ja fos a través de frescos als murs o voltes cassetonades i estucades. Totes les sales, sobretot el caldarium, comptava amb un oculus al sostre, que permetia la entrada de llum i la sortida dels vapors generats, com podem observar en aquesta imatge d’unes altres termes. En ella també podem veure el labrum, una mena de pica o font de la qual rajava aigua freda i permetia refrescar-se. El frigidarium, que com ja hem dit abans, en aquest complex era de planta circular, comptava amb nínxols on es col·locaven escultures com a decoració.
55 Art de Roma i de l’antiguitat tardana L’aire calent del font circulava a través d’un sistema conegut com hipocaust; sota terra, hi havia galeries de pilars de totxo (aquest resisteix bé el calor) i a l’interior dels murs, conductes, per on l’aire passava i per tant escalfava el paviment o paret que es trobava a l’altre banda.
BALNEUM: EL BANY PÚBLIC A ROMA Cuniculus: eren els aqüeductes subterranis de la ciutat, que proveïen a les termes i la resta de serveis d’aigua.
Agrippa serà el primer en construir unes termes de forma privada, tot i que després seran cedides a l’Estat. Es varen construir entre l’any 25 i 24 aC, i actualment només en conserven dos trossos de mur adossats a uns edificis moderns de la ciutat de Roma. Es per això que totes les reproduccions s’han fet gràcies a dibuixos de Palladio. Estaven construïdes al Camp de Mart, al costat de l’estany d’Agrippa i adossades a la basílica de Neptú. Si observem la seva possible planta, veiem com la organització ja és més endreçada que en les termes Stabianes. La sala circular que s’observa probablement és el caldarium.
Es creu que l’entrada del complex es trobés una còpia de l’Apoxiomenos de Lissip, ja que aquest representa un atleta netejantse després de fer exercici. La famosa pignone del pati dels Museus Vaticans era una font de els termes d’Agrippa, igual que els dos paons també de bronze que l’acompanyen. El capitell sobre el qual es troba prové de les termes de Neró.
56 Art de Roma i de l’antiguitat tardana TERMES IMPERIALS: la seva planta assoleix una planta ben estructurada i simètrica.
*Termes de Neró (c. 60 dC) Foren restaurades i ampliades al segle III (c. 227-229 dC) per Alexandre Sever, pel que també són conegudes com termes Alexandrines. Altra vegada la falta de restes arqueològiques ha fet que haguem d’ajudar-nos dels dibuixos per imaginar-nos com eren. Les dues columnes substituïdes del Pantheon al segle XVI provenien de les termes de Neró.
* Termes de Titus (80 dC) No serà fins aquest complex que puguem parlar de termes completament de la tipologia imperial. Va iniciar la seva construcció al pendent de l’Esquilinus, davant del Colisseu. Les evidències arqueològiques han permès l’elaboració d’una planimetria. S’entrava per un propileus amb escales, el qual desembocava a una gran pati. L’estructura ja era simètrica, però només hi havia un frigidarium; s’ha cregut que l’espai fos usat per horaris preestablerts.
*Termes de Trajà (140-109 dC) Serà amb aquestes que la tipologia i planta s’estableixi definitivament, les de Titus només van ser un primer intent. S’ha atribuït el projecte a Apol·lodor de Damasc. L’estructura és més complexa i gran que la de Titus. El pati, porticat, és de grans dimensions, i inclou sales polivalents i biblioteques. S’hi accedeix per un monumental propileus. Just a l’entrada, ens trobem amb una natatio, una piscina descoberta, i al seu voltant, els espais simètricament col·locats. Trobem, altra vegada, estances compartides. Amb el pas del temps, el frigidarium es convertirà en la sala més monumental. S’han conservat algunes parts, com la gran exedra. A una de les petites, es trobava la biblioteca. Com podem veure a la planimetria, estan parcialment construïdes sobre les de Titus i la Domus Aurea.
Durant les excavacions, es va trobar un criptopòrtic amb pintures d’època Flàvia (p. 69- a. 96); aquestes són les primeres que representen una ciutat de l’antiguitat, tot i que no és la pròpia Roma, perquè no tenia muralles. També s’han trobat restes de mosaics, on apareixen personatges Apol·lo. Fora del perímetre termal, es trobava un enorme dipòsit d’aigua, separat en nou galeries connectades, conegut com cisterna de les sette sale.
57 Art de Roma i de l’antiguitat tardana * Termes de Caracalla Aquest emperador, de la dinastia dels Severs (primers de procedència líbia) és conegut per la construcció d’un macro complex termal. La distribució és la mateixa que les de Trajà, però amb espais més grans. Una vista aèria ens permet fer-nos una idea de la distribució, donat que se n’ha conservat una part destacable. La cisterna era subterrània i es trobava sota el complex. Els espais estaven coberts amb volta d’aresta i la cúpula del caldarium era la segona més gran després de la del Pantheon, ja que feia 30 metres de diàmetre.
MÒDUL F: L’ART ROMÀ DE LES PROVÍNCIES 1. Descobrint les províncies romanes * NARBONENSIS: província del sud de la Gàl·lia Arc d’August a Orange (c. 20-25 dC). Tot i estar dedicat a August, és d’època de Tiberi. Es creu que al mateix emplaçament, Agrippa hauria promogut la construcció d’un per inaugurar la carretera que hi passava, la Via Agrippa. Segueix la tipologia d’arc honorífic pel que fa als tres carrers oberts per arcs de mig punt, però és estranya l’aparició d’un doble àtic. Els grans relleus del sobre àtic semblen dos enormes sarcòfags, per la forma i la disposició de les figures. És una composició desendreçada, amb els personatges juxtaposats. Queda molt lluny de l’estil de l’Ara Pacis. S’està representant una escena bèl·lica entre gals i 58 Art de Roma i de l’antiguitat tardana legionaris; per tant, s’està retent homenatge a la victòria dels romans. Els forats que podem observar a la pedra al voltant del relleu (només en un d’ells perquè l’altre fou restaurat al segle XIX) es deuen a les grapes de ferro que sostenien la decoració, probablement de bronze. A la resta de panells es representen escuts, restes navals (recordant la batalla d’Actium)...
Pont du Gard: aqüeducte. Dividit en tres registres, els dos inferiors de grans arcuacions de mig punt sobre pilars i el tercer articulat a partir de petits arcs, sobre el qual passa el ductus, o canal que transportava l’aigua. Des de el punt de vista matemàtic, els aqüeductes són les obres més destacades de l’enginyeria romana, ja que havien de calcular el nivell constant de la construcció per a que l’aigua fluís adequadament. El ductus, en general, era tancat, tot i que avui dia no se’n conservin les cobertures. La construcció data de principis del segle I dC, i a tot l’imperi romà n’existien milers. Com a propers a nosaltres, podem destacar l’Aqüeducte de les Ferreres de Tarragona, o el de Segovia, d’època de Trajà (segle I-II dC) .
Arena de Nîmes (c. 70 dC): les ciutats provincials buscaven reproduir les construccions de les capitals, pel que a la ciutat de Nîmes també es va construir un amfiteatre en època flàvia.
A l’entrada podem observar el relleu d’un brau, el que ens indica que era l’animal estrella durant les venatione que si celebraven. La façana està articulada en dos registres, el primer dels quals amb arcs de mig punt sobre pilastres adossades, i el segon a partir d’arcuacions sobres semicolumnes.
En les grans ciutats provincials, també existien domus ricament decorades, com és el cas de les pintures que es conserven a una casa de la ciutat de Narbona. Totes elles pertanyen al segon estil o de la perspectiva arquitectònica. A la segona imatge podem observar l’horreum, és a dir, el magatzem de blat de la ciutat. Aquestes galeries subterrànies permetien conservar en bon estat la collita. El de Narbona va ser realitzat en època de Trajà.
59 Art de Roma i de l’antiguitat tardana * ÀFRICA: província del nord del continent africà.
Jaciment de Timgad: la seva vista aèria ens permet veure la perfecta i geomètrica organització de les urbs romanes. Seguien una construcció articulada en carrers paral·lels, tant en vertical com en horitzontal. El principal de l’eix nord-sud s’anomenava cardus maior, mentre que el de l’eix est-oest decumanus maior. Els carrers secundaris es deien cardus o decumanus minor. Aquest tipus d’organització formava illes de cases regulars. La urbanització a les afores de la muralla, els suburbis, era un tant anàrquica, ja que la única direcció que seguien era la de la via principal d’accés a la ciutat.
L’estructura millor conservada de tota la ciutat és l’Arc de Trajà (c. 100), que engrandia l’entrada a Timgad. Les seves façanes estan decorades per quatre columnes no adossades.
* TARRACONENSIS: província del nord d’Hispània. Capital Tàrraco: S’han documentat habitants a la zona ja des de el segle IX aC. A la zona propera al mar, sobre un promontori, els ibers van establir un assentament, un oppidum. S’han trobat monedes que verifiquen que el seu primer nom fou semblant a Kesse, mentre que més tard va començar a aparèixer Tarrakon. Els romans varen arribar durant la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), ja que necessitaven un lloc on establir els seus campaments. Els generals Gneu i Publi Escipió varen fundar la ciutat cap al 218 aC. Varen construir el praesidium, el campament militar, on actualment es troba la catedral, donat que era una zona elevada. Juntament amb l’oppidum, formen una dipolis, la qual serà unificada com a ciutat provincial després de la guerra. La part sud era la zona civil, mentre que la nord era la residencial. Al fòrum es trobava un temple dedicat a la Triada Capitolina, i més a prop del mar, un de Portunus. La importància de Tàrraco recau en la seva situació geogràfica, pel que es convertirà en capital de província i centre comercial. Al 45 aC Juli l’anomena Colonia Iulia Urbs Tarraconensis, mentre que entre el 27 i el 25 aC August hi residirà. Tàrraco comptava amb una seca, és a dir, una fàbrica de monedes. La part alta de la qual hem parlat abans estava reservada per a les institucions de representació; el circ, la plaça de representació i el temple. Al trobar-se en una zona de pendent, estava articulat en terrasses a diferents nivells; alhora, això tenia un significat simbòlic. Les fonts parlaven d’un temple dedicat en època flàvia a August a la ciutat, però no es tenien dades de la seva situació. Les últimes excavacions han descobert que estava dins una plaça triporticada sota l’actual 60 Art de Roma i de l’antiguitat tardana catedral. Les exedres quadrades que hi havia annexionades a aquesta plaça s’expliquen al saber que foren construïdes en època flàvia, com el forum pacis. La decoració interna del pòrtic estava feta a partir de clipeus o medallons d’una divinitat sincrètica, Júpiter-Ammó. Al forum augusti, el fris també estava decorat amb clipeus. En la seva pròpia època, August ja gaudia de culte a la ciutat de Tàrraco, ja que a les províncies si que era ben vist. Les monedes tarragonines, en les quals sempre trobarem la inscripció CVTT (Colonia ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco ), representaven monuments oficials com l’Ara Pacis: apareix una patera sobre una garlanda sostinguda per dos bucranis, igual que en els murs interiors de l’altar. En un altre model de moneda, apareix representat el miracle de la palmera. I igual que passà amb l’estàtua eqüestre d’August, abans de la construcció del temple ja circulava el seu aspecte a les monedes.
* POMPEII: ciutat provincial.
Es posen com a dates d’ocupació de la zona el volts del segle IX aC, però esdevindrà gran ciutat romana més tard, cap al 90 aC. Les dades més destacables en la curta vida de la ciutat són els disturbis a l’amfiteatre al 59 dC, els terratrèmols del 62 dC i l’erupció del Vesuvi el 24 d’agost del 79 dC, que acabarà amb la ciutat i els voltants. Les localitats del nord del volcà, com Herculà, varen quedar sepultades sota la lava, mentre que les del sud, com Pompeia, Stabias o Opiontis per grans rocs de cendra. En temps de Carles III d’Espanya es produirà un auge en les excavacions, però que no ajudaran gaire. Haurem d’esperar a Giuseppe Fiorelli, que marcarà un abans i un després en les excavacions de Pompeia.
La ciutat va passar per quatre fases, havent una primera de formació i tres més d’expansió. Com era habitual, la plaça foral era triporticada i estava rematada per un temple dedicat a Júpiter. Al costat d’aquesta, hi havia un altre espai, quatriporticat, que encerclava un temple dedicat a Apol·lo.
Aquest era de façana hexàstila amb intercolumni irregular, ja que al centre tenia una gran obertura. Havia altres espais, com el 61 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Macellum, el Temple dels Lars o el de Vespasià. Pompeià no tenia sistema de clavegueram, el que condicionava clarament l’urbanisme; varen construir altes voreres, per tal que l’aigua circulés com un riu per la calçada, i com a passos a banda i banda, unes enormes pedres. S’han conservat inscripcions a les parets, que corresponen a missatges de propaganda política. La pintura Disturbis a Pompeia és un perfecte exemple gràfic dels successos de l’any 59 dC, com s’ha comentat anteriorment. Per últim, destacar els Thermopilum, que eren com una mena de quioscos de menjar al carrer.
MÒDUL G: LES TRANSFORMACIONS DE LA CULTURA ROMANA A OCCIDENT.
L’ANTIGUITAT TARDANA 1. Introducció a l’antiguitat tardana L’art medieval té les seves arrels a l’art de l’antiguitat tardana.
Després de la mort de Còmode, es planteja qui ha de ser el successor, fet que provocarà un any d’inestabilitat i canvis constant en el poder. Finalment, pujarà al poder la primera dinastia d’origen africà, els severs. L’època daurada dels severs es dona en els anys de govern de Septimi (193-211) i Caracalla (211-217). En aquest retrat de la família de Septimi Sever (c. 200), podem veure com el rostre d’un dels fills, el de Geta, està esborrat. Això es deu a que tots dos Caracalla i ell, varen heretar el poder, però el major es va encarregar de treure’s-el del mig per regnar tot sol. Per tant, el que observem és l’aplicació de la damnatio memoriae a les representacions de 62 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Geta.
Arc de Septimi Sever (c. 202-203): és la última gran intervenció al forum romanum. Està col·locat sobre la Via Sacra, al punt on les processons enfilaven el camí cap el Capitolium. El programa iconogràfic dignifica la victòria dels romans sobre els parts (perses en llatí). Als diversos relleus que decoren l’arc apareixen escenes bèl·liques. És una construcció de dimensions notables, de triple obertura i àtic amb inscripció (parla del comitent, de la temàtica, a qui està dedicat...) Per aportar monumentalitat, es varen col·locar quatre columnes (exemptes) a cada façana.
El relleus estan molt fets malbé a causa de la reiterada exposició a les inclemències atmosfèriques. El seu estil queda molt lluny del dels relleus de l’Ara Pacis; trobem juxtaposició de figures, la lectura és de baix a dalt, importa més la narració que no pas la composició... És una obra d’art oficial clarament influïda per l’arte plebea.
A la mort de Septimi, el succeiran els seus dos fills, Geta (c.
208) i Caracalla (Retrat de Caracalla c. 215), el qual, com ja hem dit abans, es desfarà del seu germà. A més, és reconegut mundialment per les seves termes, de dimensions descomunals i de les que encara que es conserven vestigis. Després dels severs, Roma no tornarà a estar governada per cap dinastia. Això farà que la datació i catalogació d’obres d’aquest moment en endavant sigui més difícil.
En aquesta època, destacarà la producció de sarcòfags, i no només per motius estilístics, sinó perquè marcaran un canvi en els costums: es va passar d’incinerar a inhumar els cadàvers. Podem destacar: - Sarcòfag Ludovisi (mitjans segle III): és possible que el personatge central a cavall sigui el difunt, el qual s’ha plantejat que fos el fill de Deci, un emperador del període inestable entre la dinastia Antonina i la Severa. La composició està molt allunyada de la que trobàvem a la producció del primer segle dC. Es representen escenes bèl·liques (aquestes seran constant en la tipologia dels sarcòfags, tot i que Roma ja no lluitava per conquistar sinó per defensarse dels invasors), en les quals es fàcils diferenciar els legionaris dels bàrbars.
És una obra molt expressionista, de figures encabides en posicions impossibles i amb ús del plec en negatiu.
63 Art de Roma i de l’antiguitat tardana - Sarcòfag dionisíac (c. 220-235): totes les cares estan totalment esculpides, el que recorda a l’horror vacui medieval. Apareix Dionís rodejat d’amorets i la representació de les quatres estacions. El caràcter expressionista no treu que es mantingui el classicista.
Antiguitat tardana o Spätantike; aquest fou un terme encunyat per Alois Riegl al 1901. El seu objectiu al fer-ho era acabar amb la idea que menyspreava l’art posterior a la producció severa (obres dels segle IV, V, VI...) Ell plantejarà que tots els canvis a l’imperi romà a partir del segle III van ser fonamentals per al desenvolupament de l’art medieval. Antiguitat tardana no és un concepte estilístic, sinó que al·ludeix un període cronològic. Durant aquesta spätantike, es va produir la transició i mutació de l’antiguitat clàssica cap a l’edat mitjana. En aquesta època, destacaran dos esdeveniments per sobre dels altres: la pèrdua d’importància de Roma com a capital i la progressiva incorporació del Cristianisme. Amb el retrat de Gordià III dels 238-244 podem observar la individualització de les categories crítiques universals i particulars: hel·lenisme – simbolisme; clàssic – anticlàssic; naturalisme – abstracció; continuïtat – transformació; iconografia pagana – iconografia cristiana. És dona més importància al que és vol dir que no pas com és diu.
Tots els autors coincideixen alhora de col·locar els inicis de l’antiguitat tardana a l’època post severa, després de la mort d’Alexandre Sever, al segle III. Però pel que fa al final, no hi ha unanimitat; Jas Elsner defèn que s’acaba a mitjans del segle V, al 476 amb la caiguda de l’imperi romà d’occident.
Altres, com Peter Brown i André Grabar creuen que succeeix al segle VIII. L’antiguitat tardana suposa una transformació cap al simbolisme, l’abstracció... però també un manteniment i continuïtat de la tradició clàssica. Els pobles bàrbars i els costums tardoromans donaran lloc a l’art medieval. Un reflex molt clar és la fortificació de la ciutat imperial romana amb la Mura Aureliane (c. 274), promoguda pel Aurelianus. Això demostra la pèrdua de poder i d’importància com a caput mundi. Durant aquest període de desgavell, es produeix una època de calma gràcies a la pujada al poder de Dioclecià.
Aquest imposarà un govern monàrquic (tot i que oficialment no es reconegués) i iniciarà un programa de reformes. L’acompanyarà Maximianus, pel que formaran una diarquia, que els permetrà abastar el govern de tot l’imperi; Dioclecià s’encarregarà de la part oriental i Maximianus de l’occidental. Al 293 es considerarà que aquest sistema ja no és vàlid, i s’imposarà una tetrarquia. Aquesta estarà formada 64 Art de Roma i de l’antiguitat tardana pels augusti (Dioclecià i Maximianus) i els caesares (Galerius i Constantí el Pàl·lid), que eren els successors dels anteriors. Aquesta portarà a una recuperació militar i econòmica.
Grup dels tetrarques (c. 300): va ser portat des de Constantinoble a Venècia, on actualment es conserva. És una obra molt complexa, donat que existeixen diverses lectures. La lectura tradicional diu que els quatre personatges, tots de la mateixa alçada, s’abrasen com a símbol de la seva entesa, per a demostrar que prenien les decisions en conjunt. Són cossos desproporcionats, molt geomètrics. Està fet en pòrfir, un marbre vermellós molt dur que provocava formes més sintètiques.
Base de les Decennalia (c. 303): aquesta columna, de la qual només es conserva la base, commemorava els 10 anys de la tetrarquia. Hi ha un abús del plec en negatiu.
Dioclecià construirà unes termes, seguint el model imperial ja establert per Trajà. Aquestes s’han conservat parcialment perquè els espais varen ser convertits en l’església de Santa Maria degli Angeli per Miquel Àngel. Aquest va respectar l’estructura, com la planta dels habitacles o la coberta de volta d’aresta, i va reinterpretar la decoració de les termes.
2. Constantí, 313 dC 3. Constantinoble: la “nova” Roma Al 305 es produeix l’abdicació de Dioclecià, el qual obligarà a Maximianus a fer-ho també. Aquest fou un fet insòlit en la història de Roma, que farà que els dos caesares passin a ser augusti. Els nous caesare seran Maximinus i Severus, sent l’augusti Galerius (dominava el sector oriental de l’imperi) el personatge fort de la tetrarquia. Maxentius, fill de Maximianus, fou exclòs d’accedir al càrrec, igual que va succeir amb Constantí, el fill de Constantí el Pàl·lid. No d’acord amb la decisió, Maxentius s’autoproclamarà emperador al 306, quedant-se amb el control d’Itàlia i Roma ( ja no és la capital, sinó que ho és Milà). Per la seva banda, Constantí, instigat pel seu pare, reclamarà al 307 els seus drets com a successor en el poder. Així, s’iniciarà una disputa pel control entre Maxentius i Constantí.
Al 310 apareix la figura de Licinus, el qual provocarà la caiguda d’un tetrarca per tal d’ocupar-ne el lloc. Al 311, amb la mort de Galerius, desapareixerà la tetrarquia. Al 312 succeirà l’encontre definitiu entre Maxentius i Constantí: la batalla del Pont Milvius. Constantí sortirà victoriós, mentre que Maxentius trobarà la mort. L’església a difós la llegenda que Constantí, la nit abans, va tenir un 65 Art de Roma i de l’antiguitat tardana somni, en el qual se li va aparèixer un àngel proclamant in hoc signo vinces! (amb aquest símbol () venceràs), i que el seu exèrcit duia als estàndards el signe de la creu. Això no significa que fos el primer emperador pagà, ja que Constantí fou pagà, només es convertí en el llit de mort per pressió.
Fou l’home fort en el cantó occidental de l’Imperi, ja que va formar una diarquia (entre el 312-324) amb Licinus, qui controlava Orient. Al 313, durant el casament a Milà entre la filla de Constantí i Licinus, es proclama l’Edicte de la Tolerància. Aquest permetia la llibertat de culte, es tolerava qualsevol religió, però el paganisme seguia sent la religió oficial. Tot i això, Galerius al 311 ja havia proclamat un edicte amb les mateixes característiques. Aquests fets contrasten amb les més cruentes persecucions de cristians, que es varen dur a terme en època de Dioclecià. Constantí, malgrat ser pagà i conservador, també es va moure per les aigües de progrés practicades pels cristians. El culte al déu Sol (Helios) era el que gaudia de major rellevància durant el segle III; en el seu honor, els pagans celebraven un cop a la setmana una festa, el dies solis invictes. Alhora, els cristians també tenien una en honor del seu déu, la dies domenica. Al 321, Constantí institucionalitzarà aquestes dues festes, establint-les ambdues en el mateix dia. Amb la mort en batalla de Licinus al 324, Constantí es veurà sol al poder, i marxarà a viure a Orient, on s’establirà en la futura Constantinoble.
Era una antiga i petita ciutat grega, coneguda com Bizas, que serà reconstruïda com una nova Roma.
Morirà al 337, quan serà batejat, com ja s’ha dit, per pressions externes. Fruit d’aquests canvis en l’àmbit de la religió, es començaran a celebrar concilis ecumènics, per tal de decidir aspectes claus del cristianisme (qui són els evangelistes, quins llibres s’han d’incloure a la Bíblia...). Per tant, són en aquests primers concilis, Nicea (325), Antioquia (341), on es configurarà la religió cristiana.
Al 380, amb la proclamació de l’Edicte de Tessalònica per part de Teodosi, el cristianisme passa a ser religió oficial de l’Imperi. Per tant, la resta de religions no seran tolerades i els seus fidels perseguits.
Tot i que Roma havia perdut la capitalitat de l’Imperi, s’hi van seguir erigint grans construccions, com la Basílica Nova, Basílica de Maxentius o Basílica de Constantí (306-313) Fou erigida al forum romanum, al davant de la Via Sacra. Era una basílica pagana, no de funció religiosa. La construcció va ser iniciada per Maxentius, i a la seva mort, l’acabà Constantí. És de planta rectangular rematada per un absis al cantó oriental i l’entrada per un pòrtic al lateral occidental; tres naus (la central la més ampla) separades per 8 pilars amb les seves corresponents columnes decoratives. A finals del segle IV, Teodosi obrirà el mur sud per tal de col·locar-hi l’entrada, i un nou absis a la paret nord. El canvi d’orientació es produí per millorar l’aspecte de la basílica respecte la Via Sacra. A part de part de l’estructura, es conserven algunes restes dels capitells de marbre i una de les columnes, tot i que no 66 Art de Roma i de l’antiguitat tardana in situ. Les naus laterals estan dividides en tres trams, cada un d’ells cobert per una volta de canó de cassetons octogonals. La nau central estava coberta per volta d’aresta. L’absis original fou concebut per tal de col·locar una enorme escultura jacent acròlita: tronc d’opus caementicium, armadura de bronze daurat i extremitats de marbre. El cap colossal de Constantí (i altres parts) que es conserven als Museus Capitolins en formaven part. Però si fem l’exercici de comparar-lo amb un retrat de Constantí (Constantí p.312), veiem que els trets no són exactament iguals, pel que és possible que l’estàtua fou de Maxentius, però se li va aplicar una damnatio memoriae.
Darrere la basílica i adossat a l’actual Chiesa di San Cosme e Damiano, apareix un edifici de planta circular, un temple d’època romana que presenta controvèrsies en quant a la atribució. Popularment és conegut com a Temple de Romulus Maxentius, però alguns autors defenen que estava dedicat als penates per l’aparició de nínxols (per a la col·locació de 4 escultures de penates, que mai eren col·locats en interior) a l’absis exterior, enganxat a la planta i obert a la Via Sacra. És possible que inspirés a Bernini en algunes de les seves obres. La porta és d’una rica policromia, pel verd bonze de les fulles, l’entaulament i capitell de marbre blanc i les columnes de pòrfir. L’entaulament compta amb una decoració exquisida i minuciosa, i la seva mida que no encaixa a l’espai ens fa pensar en que fou reaprofitat d’un altre lloc.
Arc de Constantí (p. 312): és un clar exemple de spolia o reimpiego, és a dir, espoliació, reaprofitament. Però s’ha de puntualitzar que era una spolia feta a obres concretes, que haguessin estat promogudes per emperadors exemplars; aportaven prestigi a l’arc. Fou construït per a commemorar la victòria a la batalla del Pont Milvius. Les escultures de l’àtic, decoraven el pòrtic del for de Trajà i representen dacis. D’aquest emperador també són els relleus dels laterals i l’intradós.
De temps d’Adrià són els medallons sobre els arcs laterals, i de Marc Aureli els relleus de l’àtic (representen les seves campanyes). Les relleus fets al mateix temps que l’arc són els del fris que el recorre, els dels carcanyols, els de les bases de les columnes i els medallons laterals. És de triple 67 Art de Roma i de l’antiguitat tardana obertura, com el de Septimi Sever. La inscripció denota ambigüitat, ja que diu que l’emperador fou “inspirat per la divinitat” per tal de guanyar la batalla: com no especifica quina, tant és vàlid per pagans com per cristians. Al fris se’ns explica la batalla del Pont Milvi, a partir d’uns relleus horitzontals, de vocació plana que recorda a un sarcòfag. S’usa el plec en negatiu. Iniciat a un alteral, es narren els successos en el següent ordre: profectio des de Milà  setge de Verona  batalla del Pont Milvi  triomf  oratio (primer discurs a la rostra)  congiarium (repartiment d’almoina).
4. Vies de creació de la iconografia cristiana En temps romans, a més del cristianisme i el paganisme, es practicaven altres religions, com el judaisme, el mitraisme*...
L’art dels primers cristians o art paleocristià són conceptes cronològics, no estilístics, que al·ludeixen a les creacions artístiques dels primers cristians. S’estableix com a període de desenvolupament entre el 200 i el 400, és a dir, després de la dinastia Severa i la tolerància del cristianisme. En el temps en que són perseguits, no expressen allò que prediquen per ser una religió derivada del judaisme, culte anicònic que no permet la idolatria de les imatges. Amb l’edicte de Milà del 313, les representacions seran més constants. Donada la falta de referents, n’hauran d’adoptar un, trobant-lo a l’art romà pagà inundat per l’arte plebea. El filòsof Plotí (205-270) fou una figura cabdal en la configuració de l’art cristià, ja que els seus principis i quedaren reflectits. En la seva obra AEnadas reivindica la seva formació platònica, rebutjant la mimesis. Considera que l’obra d’art ha de reflectir el seu nous (esperit, ànima).
Cofre de Proietta (c. 380): és un cofre de fusta revestit de làmines d’argent daurat. El seu nom deriva de la inscripció que duu: SECVNDE ET PROIECTA VIVATIS IN CHRI(STO). Tot i portar aquest missatge de caire cristià, la iconografia es totalment pagana; nereides amb aurea velificantes, monstres marins, putti... Aparició del clipeu amb el retrat dels difunts. Estil propi de mitjans segle III.
* Mitraisme: religió d’origen oriental que ret culte a Mitra, divinitat encarnada en un heroi jove portador d’un barret frigi.
68 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Abans de la tolerància del cristianisme, el fidels s’han de reunir de forma clandestina. Ho feien a les domus dels patricis cristians, que en territori de la capital eren conegudes com tituli o domus ecclesiae a les províncies. Moltes de les primeres esglésies són construïdes sobre les antigues tituli, com és el cas de la titulus de la basílica de Santa Pudenziana (segle IV) a Roma.
Les catacumbes eren els cementiris cristians d’època romana, i no l’amagatall dels perseguits.
S’excaven a la terra perquè el preu del sòl era molt elevat, i d’aquesta forma estalviaven espai i diners. Com jo feien les necròpolis romanes, es trobaven a la vora de les grans vies d’accés a la capital i a les afores, ja que la llei romana impedia la inhumació a l’interior de la muralla. L’etimologia del terme prové del grec (sota) i hi ha divergències en quant a la segona arrel; uns parlen de túmul) i altres de(excavació). Les més grans són les Catacumbes de San Calisto, amb una extensió d’uns 20km. El seu aspecte laberíntic es deu a la característica abans mencionada, la necessitat d’aprofitar l’espai. A finals del segle IV, inicis del V, s’abandona la tradició d’inhumació en catacumbes i es produeix la seva espoliació. Al llarg dels murs de les galeries trobem superposats nínxols, anomenats loculus, on es depositava el cadàver, i era precintat amb una gran làpida (el material de la qual variava en funció de la posició econòmica). Però també trobarem cubiculum, cambres tancades per a la custodia dels cossos d’una família o dels membres d’un gremi. Són exemples la Cappella graeca de les catacumbes de Priscilla, on es troba la primera representació documentada de l’Epifania, i la pintura de la qual ens recorda als estils pompeians; fons blancs on destaquen les figures i sòcols amb imitacions dels placatges de marbre, o la cubicula dels boters.
Els nínxols rematats per en forma d’arc que es troben excavats als murs dels cubiculum es coneixen com arcosoli.
69 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Una de les sales de la Domus ecclesiae de Dura Europos (c. 240250) a Síria fou cedida com a baptisteri. Podem observar un arcosoli sense funció funerària, ja que el que fa és contenir la piscina per al baptisme. Tots els murs estan decorats amb pintures.
Les característiques principals d’aquestes pintures de les catacumbes, que sempre seran al fresc són: - tendència a emmarcar les imatges - escenes amb pocs personatges - estil sumari i nerviós, impressionista - domini del color per sobre de la línia Igual que s’apropien de les tècniques de la pintura romana, també ho fan amb la iconografia, donada la falta d’altres referents. A les Catacumbes de San Sebastiano podem observar la imatge d’un personatge parlant davant un públic; als ulls d’un pagà, és la representació d’una adlocutio, mentre que per a un cristià, és una imatge de predicació. Pel que fa a la imatge del bon pastor, on apareix el cabrer portant un xai a sobre les esquenes, és una apropiació de la tipologia del moscòfor, representació d’època arcaica que representa al portador de l’animal per al sacrifici (a imatge un exemple de San Calisto).
A les catacumbes de Priscilla trobem a la lluneta d’una cubicula la representació dels tres moments més importants d’una dona. Una d’aquestes figures és una dona velata, és a dir, una senyora vestint una túnica que li tapa el cap i amb els braços aixecats en posició d’oració. Aquesta serà la representació tipus per la figura de l’orant, adaptada de la pietas romana. A les mateixes catacumbes, es troben unes pintures datades als volts del 225 pel que són considerades unes de les primeres representacions d’art paleocristià. Representen una mare amb un nadó, els quals han estat interpretats com la Mare de Déu i el nen Jesús, per l’aparició del personatge del costat que senyala un estel; aquest seria el profeta Isaïes o Balaam, els dos únics que parlen als seus textos de l’estel que guia a Betlem, i que per tant, assenyala el naixement del Messies. La representació de la mare de Déu 70 Art de Roma i de l’antiguitat tardana serà coneguda com theótokos, tot i que no serà fins el 431 que s’estableixi definitivament. La imatge de la mare alletant el fill arribarà a altres cultures, com podem veure a la Isis lactans del segle IV.
Exemples de la salvació i resurrecció seran constants a les catacumbes, com el tema dels tres hebreus (condemnats a morir a la foguera i són rescatats pel colom que obra un miracle). Les pregàries que es feien durant les cerimònies d’enterrament eren conegudes com commendatio animae, i amb elles es demanava a Déu que s’apiadés de l’ànima del difunt com ho havia fet amb altres personatges. És per això que apareixeran representats sovint Jonàs, els tres hebreus, Isaac...
Jonàs, catacumbes San Pietro e Marcellino Tres hebreus, catacumbes de Priscilla Catacumbes Via Latina: Els patriarques de l’Església adopten la imatge dels senadors romans; homes vells, barbuts i togats. Al miracle de Llàtzer representat, el difunt és substituït per un mausoleu al pur estil romà, ja que ja implica la idea. Els personatges segueixen els paràmetres de la perspectiva jeràrquica. A les catacumbes també era corrent trobar representacions d’escenes mitològiques, les quals eren escollides si podien ser relacionades amb una tradició o creença cristiana. Aquí, s’escull la tragèdia d’Alcestis per fer referència a la resurrecció dels morts. La iconografia de filòsof romà pagà serà adoptada per a la representació de Crist, com podem veure en aquest fresc de la classe d’anatomia, on apareix com un home barbut i amb el tors descobert per la toga.
71 Art de Roma i de l’antiguitat tardana En aquest Sarcòfag d’Endimió (segle II), obra totalment pagana, podem veure com la postura que adopta el jove Endimió és la mateixa de l’exhaust Jonàs d’una altra obra.
Això es deu a la producció seriada de sarcòfags que era constant a l’època.
La coincidència dels debats de configuració del cristianisme amb l’època paleocristiana provocarà que aquests es vegin reflectits en la seva producció de sarcòfags. El Sarcòfag del dogmàtic (c. 320-340) és una clara mostra d’aquests debats per la forma de representar el Pecat original; entre Adam i Eva apareix Jesucrist, el que ens indica que al concili de Nicea s’estaven plantejant des de quan era Crist a la Terra. Per tant, aquesta representació mostraria que des de el moment de la creació. La composició queda dividida en dos registres superposats, en el superior dels quals trobem centrat un clipeu amb el retrat dels difunts. Com gran part de la producció era seriada, aquests espais restaven buits i eren esculpits una vegada el comprador l’adquiria, mentre que la resta del volum estava decorat amb temes constants, com l’epifania, Daniel i el lleons, la resurrecció de Llàtzer... Si observem el Sarcòfag dels dos germans (c. 359), tot i que denota cert classicisme que no tenia l’anterior, la resta de característiques són similars, per no dir idèntiques; composició en dos registres, clipeu amb el retrat, representacions de miracles com el dels pans i el peixos, Isaac...
En canvi, el Sarcòfag de Junius Basus (c. 359) presenta diferències; segueix estant dividit en dos registres, però les escenes resten separades per falses arquitectures. El classicisme encara és més acusat que als anteriors, motiu pel qual alguns autors retardaran la data de la seva realització. La iconografia és manté igual que en els precedents: miracles com el de Daniel i els lleons, el Pecat Original, ja sense Crist, la traditio legis, és a dir, el moment en que Jesús encomana a Sant Pere i Sant Pau la seva missió, Pilatus rentant-se les mans, entrada de Jesús a Jerusalem (iconografia presa de les entrades triomfals d’emperadors)...
72 Art de Roma i de l’antiguitat tardana 5. L’arquitectura cristiana al segle IV Com ja s’ha dit anteriorment, abans de l’Edicte de Milà els primers cristians es reuneixen als tituli, els quals no es consideren arquitectura. Després del 313, buscaran un lloc on fer les seves homilies de forma pública. Com tampoc tenien una tradició arquitectònica prèvia, s’hauran de fixar en els referents més propers, el que també provocarà que l’estil variï depenent de l’àrea geogràfica i la litúrgia que es practiqui. Les següents característiques si veuran condicionades: - separació de catecúmens i fidels - separació d’homes i dones - solemnització dels oficis litúrgics* - altar fixe i decoració - atrium d’acollida per rebre i distribuir als assistents Per sistema, les esglésies paleocristianes estaran orientades cap a occident, mentre que els peus cap a orient.
ITÀLIA: La coneguda com catedral doble d’Aquileia té una curiosa planta en forma de U, formada per dos aulae ecclesiae en paral·lel i una tercera transversal que les connecta. No està clar el perquè d’aquesta distribució, però tot apunta que es deu a la separació de catecúmens i fidels. El petit edifici adossat a la construcció de la dreta seria el baptisteri, pel que els catecúmens ja batejats recorrerien tots els espais per quedar-se al dels fidels, completant el seu “camí de transició”. La seva datació ha provocat controvèrsies, ja que alguns autors la situen anterior al 319 i altres pels volts del 336-345.
Als cristians no els servia la tipologia de temple romà pagà perquè no era una construcció pública, sinó l’espai usat com a casa de la divinitat. A més, la seva capacitat era petita per la quantitat de fidels que hi necessitaven entrar. En canvi, la tipologia de basílica, que era un espai polivalent de dimensions superiors i separat per naus (que permetien la divisió dels assistents), s’adapta molt millor als seus requisits. No la reprodueixen de manera mimètica, només s’apropien dels elements que necessiten. D’aquesta manera, la basílica cristiana tindrà uns elements essencials: capçalera, presbiteri, naus i atri.
La primera basílica paleocristiana a Roma serà construïda en temps de Constantí. Fou erigida en un espai marginal, ja que tot i estar dintre de la muralla, es trobava molt a prop d’una de les portes de *Litúrgia: protocol, codi, que defineix com s’ha de desenvolupar cert acte públic, ja sigui polític, religiós...
73 Art de Roma i de l’antiguitat tardana sortida. Es va triar un solar que en època de Neró havia estat possessió de la família dels Laterans.
Com Neró s’apropià d’ell, va passar a ser sòl imperial. A més era el lloc on es trobava la caserna de la cavalleria romana, que serà destruïda per Constantí perquè aquests havien lluitat a favor de Maxentius. S’hi construirà la Archibasilica Sanctissimi salvatoris et Sancti Ionhannes Baptista et Evangelista in Laterano. És convertirà en la catedral cristiana de Roma i residència del Papa, i en els inicis estava advocada al Salvador. L’aspecte que podem admirar avui dia correspon a la reforma de Borromini, però l’estructura segueix sent la mateixa. Nau central i dobles laterals (per tant, cinc en total), absis i presbiteri sobre escalinata. Els arcs formers imposten de capitells d’estil divers; jònics, corintis, dòrics... Això indica una pràctica de spolia i reaprofitament. Coberta de fusta. Borromini eliminarà una arc de cada dos, per col·locar-hi un mur adossar nínxols. El mur que discorre sobre aquests compta amb claristori per tal que entri la llum.
L’aspecte diàfan que ofereixen actualment les basíliques es troba molt lluny del que tenien en època paleocristiana; en les quals l’espai estava molt compartimentat, ja que existia un camí central nomes per al pas del clergat o es penjaven cortines dels arcs, per tal de fer les separacions anteriorment mencionades. Se sap també que existia una construcció que separava el presbiteri i les naus, conegut com fastigium. Era una estructura sobre quatre columnes oberta per un arc de mig punt, que permetia el contacte visual quan el cortinatge es trobava recollit.
Al turó del Vaticanus hi havia una necròpolis, que tot i estar fora del recinte emmurallat, no era molèstia per als ciutadans, donat que creien que allà era on Sant Pere havia estat enterrat. El nou temple (c. 320-329) que es construí en el seu honor es va annexionar a l’antic circ de Calígula i Neró.
Planimètricament, era molt semblant a Sant Joan de Letrà, però afegint-hi un transsepte i als extrems d’aquest, un cossos, que donaran lloc a la planta de creu llatina. La capçalera estava rematada per un absis, adossat a una estructura circular que recordava el lloc d’enterrament del primer Papa. El desnivell del terreny es salvat per l’atri i unes grans escalinates. El fastigium comptava amb columnes de fust helicoïdal, com posteriorment reproduirà Bernini al seu baldaquí. S’obriran unes escales 74 Art de Roma i de l’antiguitat tardana d’accés a la cripta de Sant Pere. El pignone de les Termes d’Agrippa i que actualment es troba al pati dels Museus Vaticans estava al bell mig de l’atri, idea que serà copiada per Carlemany.
TERRA SANTA: Es construeixen basíliques a tots aquells llocs significatius relacionats amb Crist. La promotora més activa fou Helena, mare de Constantí.
Basílica del Sant Sepulcre (c. 325-380): la planta és diferent a les vistes anteriorment perquè respon a uns altres requisits. L’atri i l’escalinata d’entrada són similars, però per a celebrar la litúrgia es construïa un espai circular, adossat a un tripòrtic, que permetia fer una processó al voltant del lloc on creien que Jesucrist havia estat sepultat després de passar per la roca del Calvari, en un dels cantons del pòrtic. Per tant, era alhora un espai de culte i un processional. La nau basilical pròpiament dita comptava amb una total de nou naus, ja que sobre les cinc habituals, es trobaven quatre més, les quals eren conegudes com matroneum, possiblement perquè era l’espai reservat a les dones.
Basílica de la Nativitat (333/ c. 351-365): la composició segueix la mateixa idea, tot i que aquest cop al voltant del presumpte lloc de naixement de Jesucrist.
75 Art de Roma i de l’antiguitat tardana Contemporàniament, també es construeixen edificis de planta centralitzada.
Basílica de Santa Agnese: es construeix a les afores de Roma, en una zona de cementiri, al segle IV. Es construeix just a sobre d’unes catacumbes, fent que per arribar a l’altar s’hagin de baixar un tram d’escales, ja que aquest es va fer subterrani per apropar-lo el més possible a la que es deia que era la tomba de la màrtir. Mausoleu de Santa Constanza (c. 350): adossat a l’edificació anterior, es construeix aquesta tomba per contenir les despulles de les filles de Constantí, Helena i Constantina. Per tant, no era un espai de culte, sinó d’enterrament. Amb el pas del temps, si que es va convertir en un espai de culte, pel que el seu nom va passar a ser el ja nomena, ja que Constantina va ser santificada. L’ús de planta circular ens recorda a altres mausoleus o el Pantheon, però a Roma existien altres construccions, com el Temple de Minerva Medica (o possible nimfeu), que també compten amb aquesta tipologia de planta. Ens crida l’atenció la seva austeritat exterior, ja que ens trobem amb l’obra vista d’opus testaceum. En els orígens, la façana estava precedida per un nàrtex. No obstant, l’interior gaudia d’una decoració impressionant. L’espai central, esta rodejat per una galeria circular o anular que sobre a partir d’arcs de mig punt sobre columnes corínties. La línia d’impostes no arrenca del capitell, sinó del cimaci. El deambulatori permet una recorregut ordenat per observar, en la seva època, les tombes de les difuntes als nínxols del mur, o a l’actualitat, l’altar de l’espai central. Aquest està cobert per una volta de canó anular, decorada de mosaics, igual que ho feia tot l’espai (cúpula i murs), tot i que avui en dia només es conservin els de la volta. Aquests mosaics reprodueixen temes pagans típics dels espais de culte als difunts: gerres i copes de libacions, animalons, fruites, roleus que formen pseudomedallons (que en aquest cas contenen pseudoretrats de les difuntes)... L’aparició d’un tema pagà i quotidià com la verema (feta aquí per uns putti), que remet a la divinitata pagana Dionís, es entesa pels cristians com la difusió de la doctrina cristiana. El sarcòfag de Constantina (c. 350) està fet de pòrfir, tot i que al mausoleu trobem una còpia. En ell, també s’usa el mateix tema de la verema, i altres elements de la volta com els roleus i el pseudoretrat.
76 ...