Tema 2 (2012)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2012
Páginas 12
Fecha de subida 14/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Judith González Gallego Histologia T2 El TEIXIT EPITELIAL Sabem que el teixit epitelial està present bàsicament recobrint estructures ja siguin superfícies externes del cos (com la pell) o cavitats tancades (com l’epiteli dels vasos sanguinis) i als tubs que comuniquen cap al exterior del organisme com el sistema digestiu, de manera que aquest teixit és el que limita on comença i acaba l’organisme de manera que forma els límits tant del cos com dels òrgans.
El teixit també està formant glàndules, porcions d’epiteli que s’endinsen dins el teixit conjuntiu en els quals podem trobar diferents porcions (ambdues estan formades per epiteli):  Porció secretora: genera la substància a secretar  Porció excretora: tub a través del qual la substància secretora arriba al exterior Per últim sabem que l’epiteli també pot formar receptors sensorials, és a dir, les cèl·lules epitelials es poden especialitzar per a rebre una sèrie d’estímuls provinents del olfacte, gust, oïda o vista.
FUNCIONS GENERALS Aquestes funcions no necessàriament estan present en tots els teixits epitelials però si que és una recopilació de totes les característiques que poden arribar a presentar:  Secreció de substàncies diverses (mocs, hormones polipeptídiques o esteroides, llet..) com seria algun exemple l’epiteli de l’estomac o les glàndules gàstriques.
 Absorció com elabora el tub digestiu per tal de captar els productes exteriors i aconseguir els nutrients.
 Transport sobre la superfície de l’epiteli, en aquest cas són molt important els moviments del cilis com es produeix a la tràquea on aquests mouen la mucositat per la seva superfície.
 Transport a través de l’epiteli com ho farien els alvèols pulmonars. Aquest pot ser: o Al voltant de la cèl·lula: paracel·lular i no entra a cap cèl·lula del epiteli o A través de la cèl·lula: transcel·lular i si que s’endinsa a l’epiteli.
 Protecció ja que formen els límits del organisme com podria ser l’epidermis, la primera barrera del cos.
 Funció receptora ja que hi ha algunes cèl·lules especialitzades en captar sensors.
1 Judith González Gallego Histologia T2 CARACTERÍSTIQUES DEL TEIXIT EPITELIAL El teixit epitelial té les següents característiques:  Teixit avascular Sabem doncs que el teixit epitelial no té vasos sanguinis (entenem per vascular al fet de tenir vasos sanguinis i avascular al de no tenir-ne) de manera que necessita nodrir-se d’un teixit veí. Aquest teixit veí sempre serà un teixit conjuntiu vascularitzat que permetrà la nutrició del teixit epitelial.
 Cèl·lules estretament unides La densitat cel·lular és molt alta ja que les cèl·lules estan molt unides entre elles, aquesta és una característica essencial del epiteli que no es compleix amb tots els teixits. Per generar aquestes unions entre les cèl·lules és necessari de determinades proteïnes.
Trobem unions cèl·lula – cèl·lula: unions oclusives (zona ocluent), unions adherents (desmosoma), unions comunicants (gap) i unions cèl·lula – matriu en les unions adherents (hemidesmosoma contactes focals). Aquestes però les trobem de forma ordenada i en espais en concret: - Unió ocluent (zònula occludens): separa dues regions diferenciades de la cèl·lula i per tant, la polaritza, on les proteïnes de membrana no tenen una lliure difusió per aquesta i es generen dues regions diferenciades; la regió vasolateral i l’apical. Aquestes unions impermeabilitzen l’epiteli i separen l’entorn de dins el teixit i de fora.
- Zona adherent (desmosoma): uneixen les cèl·lules veïnes unes amb les altres el que permet conformar el teixit.
Aquest fet permet que tinguem un conjunt de cèl·lules unides que poden formar un teixit.
- Unions comunicants (gap): permeten la comunicació entre cèl·lules veïnes de manera que permet la coordinació fisiològica per tal que les cèl·lules puguin actuar coordinadament elaborant la mateixa funció.
- Hemidesmosoma: Fixen la cèl·lula a la matriu extracel·lular (MEC), fet molt important perquè fixa el teixit a la resta del organisme.
És molt important saber que aquestes unions sempre es donen un ordre determinat: zònula occludens => zònula adherent => adherent => desmosomes => comunicants => hemidesmosomes 2 Judith González Gallego  Histologia T2 Polaritat morfològica i funcional A causa de la presència d’unions estretes sabem que es genera una polaritat morfològica que està relacionada amb una polaritat funcional de manera que trobem diferents especialitzacions a la membrana (a la zona apical i vasolateral): - Microvellositats: projeccions de membrana petites que estan estructurades amb filaments d’actina i generen una major superfície de membrana de manera que les trobem als teixits que han d’absorbir substàncies exteriors (augmenta també la capacitat d’absorció) com per exemple a les cèl·lules intestinals (borde estriado) o renals (borde en cepillo).
- Cilis: projeccions de membrana més llargues i estructurades amb microtúbuls d’estructura 9+2 i que permeten la funció de transport ja que realitzen petits moviments. Aquests poden propulsar substàncies sobre la superfície com la mucositat a la tràquea o els òvuls a les trompes uterines.
 La superfície basal està adherida a la làmina basal La làmina basal és el lloc d’unió del teixit epitelial i el conjuntiu (unió estrictament necessària perquè l’epiteli es nodreixi) de manera que la matriu extracel·lular del teixit epitelial és la làmina basal de caràcter molt prim (aproximadament uns 60nm).
Sabem doncs que l’epiteli no consta d’una rica matriu extracel·lular sinó que aquesta és mínima.
La làmina basal està formada per: - Component fibrós elaborat de col·lagen: El 50% del col·lagen que trobem és de tipus IV que no elabora fibres sinó una estructura en forma de reixa. També trobem una porció de col·lagen tipus VII que permet ancorar la làmina basal al teixit conjuntiu. Si es produeixen mutacions en aquest últim col·lagen sabem que es generen unes butllofes a la pell perquè l’epidermis no s’uneix a la dermis.
- Glucoproteïnes: trobem dos tipus diferents: o Laminina: proteïna amb forma de creu que s’uneix a les integrines i per tant uneix les cèl·lules del epiteli al nidogen, una altra proteïna.
o - Nidogen: proteïna que s’uneix a la o laminina i al col·lagen.
Proteoglucans: sobretot el perlecan. Estructures amb càrrega neta molt alta que atreuen una gran quantitat d’aigua i per tant delimiten el gruix de l’estructura. Sabem que a més perlecan la làmina basal és més gran.
Aquests són els responsables d’interelacionar els components de la làmina basal ja que s’uneix als components de la làmina basal: - Membrana basal: trobem de diferents estructures La làmina basal és una única estructura anomenada lamina densa.
3 Judith González Gallego Histologia T2 TIPUS DE TEIXITS EPITELIALS Teixits de revestiment Aquests els trobem revestint tant superfícies (internes o externes) del cos com en cavitats tancades. Els podem classificar en funció de dos paràmetres diferents:   Número de capes cel·lulars que te cada epiteli o Epitelis simples o monoestratificats: només tenen un capa cel·lular o Epitelis estratificats o pluriestratificats: tenen més d’una capa cel·lular Morfologia de les cèl·lules més superficials (més apicals) o Cèl·lules planes: elaboren epitelis escamosos o plans o Cèl·lules cúbiques: elaboren epitelis cúbics o Cèl·lules cilíndriques: elaboren epitelis cilíndrics o prismàtics Amb aquestes classificacions es poden obtenir diversos tipus de teixit (amb la combinació de les dues) dels quals existeixen dues excepcions:  Teixit pseudoestratificat: sembla que tingui múltiples capes però trobem que totes les cèl·lules del epiteli reposen sobre la làmina basal i per tant només té una capa.
 Teixit transicional, de transició o uroteli: té com a característica que l’epiteli es pot relaxar i disternir de manera que es pot ajustar al volum i als canvis de pressió. Els trobem a les vies urinàries.
Teixit escamós simple El trobem principalment a:  Recobrint els vasos sanguinis (rep el nom d’endoteli)  Recobrint les cavitats corporals (rep el nom de mesoteli)  Càpsula de bowman (situada al ronyó)  Alvèols pulmonars, sent el responsable d’intercanviar els gasos Les funcions que du a terme són:  Barrera (alvèols)  Transport de líquids (endoteli)  Intercanvi de gasos (alvèols)  Disminució de la fricció (mesoteli) 4 Judith González Gallego Histologia T2 Teixit cúbic simple El trobem principalment a:  Porcions de les glàndules exocrines  Túbuls renals (ronyó)  Superfície del ovari Les funcions que du a terme són:  Excreció i conducció (glàndules exocrines)  Absorció (túbuls renals)  Protecció (ovari) Teixit cilíndric simple El trobem principalment a:  Intestí prim i còlon  Estomac  Vesícula biliar  Conductes reproductius femenins Les funcions que du a terme són:  Absorció (intestí prim i còlon)  Secreció (vesícula biliar i estomac on secreta mucositat per protegir les parets del àcid)  Protecció (estomac)  Transport (conductes reproductius femenins) Trobem en gran abundància estructures amb microvellositat i amb cilis segons:  Cilis:úter, oviductes, conductes eferents i bornquis petits  Microvellositats: tub digestiu 5 Judith González Gallego Histologia T2 Teixit pseudoestratificat Aparenta tenir múltiples capes però només en té una. El trobem principalment a:  Tràquea i arbre bronquial  Conducte deferent o porcions de la ureta o epidídim (conductes femenins) Les funcions que du a terme són:  Secreció  Protecció  Lubricació (a la tràquea es secreten mocs gràcies a unes determinades cèl·lules que permet la seva lubricació i l’expulsió de microorganismes aliens al organisme)  Transport Teixit escamós estratificat És aquell que té múltiples capes i aquestes són de caràcter pla.
El trobem principalment a:  Epidermis (capa més superficial de la pell)  Cavitat orgal i esòfag  Anus o canal anal  Vagina Les funcions que du a terme són:  Barrera  Protecció Aquest teixit a més a més pot ser:  Queratinitzat: el trobem a l’epidermis, porcions de la cavitat oral i anal. La queratina li confereix una estructura molt més rígida a la pell elaborant una funció protectora superior a la dels altres teixits.
 No queratinitzat: el trobem a porcions de la cavitat oral (interior de les gales), esòfag i vagina.
El procés de formació d’un epiteli queratinitzat implica la mort de les cèl·lules de manera que les cèl·lules no presenten nuclis. Sabem que es produeix un procés de diferenciació des d’abaix fins a dalt que permet a les cèl·lules la producció de queratina fins que aquesta arriba a un cert límit i mor per un procés d’apoptosi. El DNA es degrada i resten cèl·lules amb queratina, una proteïna per tant al ser colorades quedaran de color vermellós.
6 Judith González Gallego Histologia T2 Teixit cúbic estratificat El trobem principalment a:  Formant els conductes de les glàndules sudorípares (condueixen la suor al exterior) Les funcions que du a terme són:  Barrera  conducció Teixit cilíndric estratificat El trobem principalment a:  conjuntiva ocular  porcions de la uretra masculina Les funcions que du a terme són:  Barrera (conjuntiva ocular)  Conducció (uretra) Teixit transicional El trobem principalment a:  Vies urinàries (urèters, bufeta, uretra) Les funcions que du a terme són:  Conducció  Barrera  Distendibilitat: la seva aparença canvia en funció de si està relaxat o disternit o Relaxat: forma de cúpula, les cèl·lules superficials adquireixen una forma rodona i molts cops són binucleades o Disternit, estirat: aparença plana 7 Judith González Gallego Histologia T2 Document 2.1 resum teixit epitelial de revestiment 8 Judith González Gallego Histologia T2 Epitelis glandulars Són aquells epitelis que formen glàndules, òrgans encarregats, especialitzats, en la secreció de substàncies entenen la secreció com la transformació de molècules senzilles en altres de més complexes que seran alliberades per la cèl·lula. Les cèl·lules que consten d’aquestes glàndules s’encarreguen de sintetitzar productes que seran alliberats a diferents regions de l’organisme.
Les glàndules s’originen a partir del teixit epitelial i s’endinsen al teixit conjuntiu de manera que les trobarem envoltades de teixit conjuntiu a diferència dels epitelis de revestiment. La separació entre la glàndula i el teixit es dona per mitjà de la làmina basal.
L’epiteli pot secretar una gran diversitat i quantitat de molècules com: Proteïnes (insulina), Carbohidrats (lactosa), Lípids (hormones com el cortisol) o una combinació de les anteriors (llet) Al nostre organisme tenim dos tipus de glàndules:  Exocrines: es secreta una substància que té una acció local; es du a terme allà on s’ha secretat o bé arriba per un tub a una superfície propera. Un exemple és la glàndula del intestí.
 Endocrines: secreten substàncies sense un efecte local, la substància va pel corrent sanguini on es pot reparir per l’organisme de manera que té com a finalitat diferents òrgans o teixits. Normalment no tenen conductes excretor Tipus de secreció Merocrina És una exocitosis normal; el producte per mitjà d’una vesícula és enviat cap a la membrana. La vesícula es fusiona amb aquesta i el contingut és alliberat al exterior. És el tipus de secreció més comuna i es fa servir principalment per alliberar productes solubles en agua com les proteïnes.
Apocrina Alliberació de substàncies que estan envoltades de membrana (són una espècie de vesícules) i per tant es consideren porcions de citoplasma amb membrana. És una secreció per productes difícilment miscibles en aigua per tal de facilitar el seu transport. Un exemple són els lípids de la llet.
Holocrina El producte a secretar s’acumula a la cèl·lula fins que aquesta decideix entrar en apoptosi i mor el que produeix el trencament de la membrana i l’alliberació del contingut de la cèl·lula al exterior. No és una secreció a mesura que es sintetitza el producte sinó que es produeix un cop aquest s’ha sintetitzat. És molt comú a les glàndules sebàcies.
9 Judith González Gallego Histologia T2 Durant el nostre estudi ens fixarem en glàndules exocrines que es poden classificar per mitjà de diversos paràmetres: tipus de secreció, nombre de cèl·lules, Classificació glàndules exocrines en funció del nombre de cèl·lules Unicel·lulars Són cèl·lules especialitzades en secretar substàncies que les trobarem escampades per un altre epiteli com podria ser en les cèl·lules caliciforme que produeix el moc a la tràquea. Les cèl·lules secretores estan disposades entre d’altres cèl·lules que no tenen aquesta característica de manera que són cèl·lules separades, individuals, que secreten altres substàncies.
Són molt abundants a la tràquea (vies respiratòries) i al intestí.
Les cèl·lules caliciformes (provinent de càlix) són cèl·lules altament polaritzades i tenen gran part del seu citoplasma ocupat per unes gotes que contenen mucinògen, que en contacte amb aigua elabora la mucina, l’element principal del moc. Si elaborem una tinció PAS són positives.
Multicel·lulars Entenem per un canal excretor al tub a través del qual el producte excretor és alliberat a la superfície. Tenim: Cèl·lules multicel·lulars sense canal excretor Totes les cèl·lules d’una superfície tenen capacitat secretora i per tant aquestes estan unes al costat de l’altre de manera que tot el conjunt pot actuar coordinadament com una superfície secretora. El conjunt actua com una cèl·lula caliciforme individual.
10 Judith González Gallego Histologia T2 Cèl·lules multicel·lulars amb canal excretor Cal tenir present que entenem la porció secretora com el tros d’epiteli que sintetitza la substància a secretar. Aquestes cèl·lules es poden classificar en funció de tres paràmetres:    Ramificació dels canals excretors o Glàndules simples: no ramificat o Glàndules compostes: ramificat Morfologia de la porció secretora o Glàndules tubulars, en forma de tub o Glàndules acinosa, en forma d’ací (tub però amb el forat molt estret) o Glàndules alveolars, forma de bossa arrodonida.
Ramificació de la porció secretora o Ramificada o No ramificada En general trobem: En les imatges la porció secretora està pintada de color verd i el tub secretor de color rosa.
11 Judith González Gallego Histologia T2 Classificació glàndules exocrines en funció del tipus de secreció Mucoses Aquestes són glàndules que secreten moc, es a dir, sintetitzen producte s espessos i viscosos com el mucinògen, una glucoproteïna que en estar en contacte amb l’aigua forma mucina, el principal component del moc.
Són cèl·lules molt polaritzades, amb un nucli en posició basal i PAS+. Un exemple serien les cèl·lules caliciformes.
Seroses Aquestes glàndules secreten proteïnes i per tant sintetitzen substàncies que són miscibles en aigua, són substancies líquids i que per tant les podem dissoldre en un component aquós.
Principalment seran proteïnes petites i no gaire hidrofòbiques motiu per el qual estaran poc o gens glicosilades.
Les cèl·lules que sintetitzen aquestes substancies tenen característiques morfològiques molt especials:  Citoplasma eosinòfil o acidòfil: tenyit de vermell amb H-E degut a la gran síntesis de proteïnes  Regió perinuclear (que envolta el nucli) basòfila:. El marge del nucli queda tenyit d’un color blavós amb H-E.
L’embolcall nuclear està continu amb el reticle endoplasmàtic rugós i per tant tenyeix el DNA, RNA o els ribosomes motiu per el qual també quedarà de color blavós amb la tinció H-E. Trobarem dues zones: o Zona en la que es sintetitza la proteïna: tinció blavosa o Zona en la que s’acumula la proteïna: tinció vermellosa Un exemple d’aquestes cèl·lules son les cèl·lules del pàncrees que secreten enzims que són activats en el medi àcid de l’estomac i que ajuden a la digestió.
Mixtes Són glàndules que secreten una barreja de les anteriors es a dir, trobem porcions que secreten substàncies mucoses i d’altres seroses. Un exemple d’aquetes són les glàndules sublinguals que sintetitzen proteïnes (queden tenyides) i mucinògen (que no queda tenyit amb la tinció HE) i per tant podem distingir les dues regions de secreció.
12 ...