Estructura de la comunicació (2014)

Resumen Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 27
Fecha de subida 09/11/2014
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1. Comunicació Comunicació: intercanvi, informació, interacció, pot ser humana o animal. Si es tracta de la humana és una acció dual amb varietat (diferents formes de comunicació); que pot ser verbal, basada en el llenguatge (oral, escrita) o no verbal (gestos) i és una acció existencial (no podem existir sense comunicació, es tracta d’una acció social ja que vivim en societat). Hi ha un intercanvi de signes i significats (establerts per compartir en cert grau el codi). Causes comunicació: buscar comprensió, acceptació, entendre’ns, persuadir, influir, controlar.
- Comunicació intrapersonal: 1r nivell de comunicació, comunicació amb un mateix. Pot ser escrita.
Comunicació interpersonal: emissor i receptor diferents, interactuen i canvien papers (amics).
Comunicació (petit) grup: cert grau de comunicació (classe).
Comunicació organitzacional: comunicació organitzada (manifesta com institució no com individu).
Comunicació de masses: l’emissor és institucionalitzat i especialitzat en difondre missatges que s’adrecen al públic en general (missatges de difusió pública), és nombrós, es troba geogràficament dispers i els receptors no es coneixen entre ells i hi ha heterogeneïtat (ho fan mitjans o empreses). Requereix d’un canal tecnològic pel que és un tipus de comunicació indirecta. L’emissor tendeix a fer sempre d’emissor i el receptor de receptor pel que es asimètrica i unidireccional. Coexisteix amb els altres tipus de comunicació.
Emissor institucionalitzat: produeix missatges i la societat li reconeix que es apta per fer-ho.
Principals tasques mitjans comunicació: educació/formació, entretenir, informar, orientar/influir/persuadir.
Abans feien una barreja de funcions ara ha evolucionat de forma periòdica i s’han convertit en una institució que existeix i funciona de forma permanent. Hi ha sensació d’ubiqüitat (ser a tot arreu). Des del seu naixement han buscat cada vegada més la rapidesa fins arribar a la immediatesa.
Des de la R.I. es generen noves necessitats d’informació de forma ràpida per gran quantitat de persones, i per satisfer-les surten els mitjans de comunicació de masses: premsa, cinema, llibres, ràdio, televisió.
També apareixen necessitats entre individus separats geogràficament (telègraf i telèfon). 3 grans canvis en la nostra societat: escriptura, impremta i comunicació de masses i a partir dels 90s digitalització/internet.
Internet permet equivalència i reciprocitat de papers. Alguns autors parlen de comunicació individualitzada, personalitzada, digitalització, era digital o autocomunicació de masses (M. Castells).
Característiques comunicació de masses: emissor institucionalitzat (reconegut socialment com a emissor), canal tecnològic, generador d’opinió pública (formar, educar, entretenir), ubiqüitat, rapidesa tendent a la immediatesa, periodicitat, difusió pública de missatges, receptor quantitativament nombrós, dispers en el territori i anònim (emissor no coneix a receptor i al revés), unidireccionalitat a favor del emissor.
Sistema de comunicació: conjunt de mitjans (de masses o no), formes, xares (de comunicació verticals o horitzontals) i circuits de comunicació que té una societat en X moment. Caràcter dinàmic, integrat per agents (elements) relacionats entre ells. No són independents.
Grans maneres d’organitzar-se políticament: dictatorials, democràcia parlamentària, comunisme).
Teories sociopolítiques: Four Theories on The Press (press en aquest cas es refereix a mitjans de comunicació, no sols en premsa), 1956; F. Siebert, Th. Peterson i W. Schramm.
- Comunista (o soviètica): URSS, països comunistes. Avui en dia es veuria com una variant de la autoritària. Exemple actual: Xina (tot i que ha afegit alguns conceptes comercials) i Corea del Nord.
- Autoritària (dictadura): Marc polític autoritari (s.XVII), el fonamental és la seguretat del Estat i els mitjans de comunicació són al servei de l’Estat, que controla fortament els sistemes de comunicació  subordinació dels mitjans de comunicació i professional amb falta d’independència. Vigència: històrica, i contemporània (encara està present en alguns països).
o Instàncies de control: 1. Qui té dret a difondre; el mateix Estat o amb permís (controla les emissions); 2. Continguts  censura, restriccions en continguts (normalment prèvia); 3. “Nodo”, el receptor pot ser obligat a rebre uns continguts.
- Liberal (democràcia): l’individu al centre, marc de llibertats intel·lectual (pensament i expressió), empresa (mercat). Funcions mitjans de comunicació: informar, entretenir, vendre i vigilar les institucions governants; promoure el debat d’idees i la no censura (llibertat i independència professionals). Vigència: major a EUA. Límits en altres llibertats o drets i si hi ha conflictes s’acudeix al poder judicial.
El liberalisme té contradiccions de la teoria a la pràctica, tot i així els mitjans de comunicació no han de ser un instrument de control del Estat, sí del govern.
o Llibertat d’expressió i llibertat d’empresa  concentració de la propietat i reducció pluralisme.
o Pluralitat d’idees  els mitjans depenen de la publicitat, dependència dels anunciants i cerca d’audiències “rendibles” (tracten no tots els continguts possibles sinó els que interessin).
- Responsabilitat social (democràcia): 2ª G.M, quan ja portem cert temps de mitjans de comunicació de masses amb premsa periòdica i diària, cinema (inici s.XX), emissions de ràdio (s.XX i emissions regulars 1920 i Ràdio Barcelona 1924) i televisió (existeix però no hi ha emissions regulars fins als 50s). Els mitjans de comunicació fan i han de garantir la llibertat d’expressió i la pluralitat d’idees i garantir la democràcia i la cultura. Defensa que els mitjans han de ser independents però prioritza i fa major èmfasi en que no són com empreses sinó que tenen obligacions davant de la societat. La propietat i el control dels mitjans de comunicació pot ser privada però mantenint una responsabilitat davant de la societat de servei públic (explica amb matisos la RTV a Europa). Dona un gran valor al professionalisme i es legitima que hi hagi una certa intervenció del Govern (limitacions i subvencions o imposts).
50-90s + 2 teories: 1. Teoria del desenvolupament: mitjans de comunicació de països que eren colònies als 60 i van accedint a la independència i tenen alguns dèficits en el seu desenvolupament  pretenen evitar això. 2.Teoria democràtico-corporativa: no s’arriba a formular com a teoria. Es planteja com eles mitjans de comunicació poden ser veritablement accessibles als ciutadans (continuació responsabilitat social). Els ciutadans han de ser actius i participar en els mitjans i es defensen mitjans locals com ràdio municipals.
Evolució teories socio-polítiques: als 90s es planteja com a problema combinar una organització políticodemocràtica amb uns mitjans de comunicació que cada cop són més importants i al mateix tems es cada cop més complicat controlar-los democràticament (no control autoritari)  Estats regulen els mitjans.
Dificultats control democràtic: 1. Evolució tecnològica (+ canals, internacionalització), 2. Extensió liberalisme (privatització, interessos econòmics), 3. Indefinició de “bé general de la societat” i qui ho defineix (als anys 60-70 hi havia un cert concens, ara no), 4. Fer possible el “dret real d’accés” (poder tindre pressència, a Espanya s’ha regulat l’accés dels mitjans públics per sindicats i grups religiosos que cumpleixin un requisits, l’accés dels grups socials als mitjans públics es fa cada cop més per les xarxes socials).
EUA i EUR, sistemes mediàtics comparats: Hallin&Mancini 2004, hi ha 3 models de relació entre els mitjans de comunicació i la política (es treballa sols amb països democràtics: EUA, EU i Canadà). Tracten les relacions del sistema mediàtic i polític, descriuen models ideals, estudien les diferències en un mateix sistema polític, entre mitjans,... Tendència: convergència dels sistemes europeus amb el liberal (més extés).
Paràmetres de comparació: 1. Desenvolupament de mercats de mitjans de comunicació (sobretot premsa de gran difusió) 2. Paral·lelisme polític: grau i naturalesa dels vincles entre mitjans i partits polítics  fins a quin punt el sistema de mitjans reflecteix les principals divisions de la societat 3. Desenvolupament professionalitat periodistes  pes pràctiques professionals per organitzar-se 4. Grau i naturalesa intervenció estatal en el sistema de mitjans Desenvolupament de la premsa de masses Paral·lelisme polític Professionalització Intervencionisme estatal Pluralista polaritzat (Itàlia, França [tendència democràtico-corporativa] Espanya, Portugal [tendència liberal]  mediterrani) Baix (llegim poca premsa) Democràtic corporatiu (Nord Europa continental  Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Àustria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Bèlgica) Alt Liberal (RU, Irlanda, EEUU, Canadà) Alt (Mediaset: Berlusconi) Baix (poc organitzats) Alto (canvis, en TVE segons govern) Alt Alt Alt Baix Alt Baix Alt Mediterrani o pluralista polaritzat: la integrció de mitjans i política ha produit un desenvolupament feble dels mitjans de comunicació comercials i fet que l’Estat tingui molt de pes  menys lectors, empreses més petites i desenvolupament històric feble.
1. Tendència dirigir la premsa a elits i no a masses  difusió relativament baixa. Retard en el reconeixement i implantació en la llibertat de premsa i expressió (post-franquisme, 1978 a la Constitució) i retard en els mitjans de comunicació com a indústries.
2. Alt paral·lelisme polític: en la majoria va en decreixença però a Espanya i augmenta  Instrumentalització (control, manipulació, influència) dels mitjans per part del govern/partits polítics i l’àmbit polític (empreses). Tant en mitjans de comunicació públics com privats. A més sovint tant periodistes com propietaris de mitjans tenen vincles o aliances polítiques.
3. Professionalització: poc desenvolupada, absència de Consell de Premsa d’àmbit Nacional (l’únic consell de premsa real en el sud d’Europa és el Consell de la Informació de Catalunya com a òrgan regulador  tendència baixa a la autoregulació. Sovint es desvien de neutralitat i paper vigilant.
4. Paper de l’Estat: definim 3 aspectes: propietari (organitzar els serveis fins i tot a nivell local), regulador (aprovació de lleis), font de finançament (subvencions directes o indirectes, descomptes IVA, reducció impostos, publicitat, publicitat institucional), tot i que la capacitat per regular de forma efectiva és a vegades limitada. Molts països han tingut una desregulació salvatge fruit d’una transició ràpida i descontrolada d’es d’un RTV controlada per l’Estat a una RTV privada.
5. Clientelisme  voto en funció del que obtinc del partit polític en qüestió (no pel bé comú) Atlàntic nord o liberal: mecanisme de mercat i mitjans de comunicació comercials, paper Estat molt feble.
- Desenvolupament primerenc de la llibertat de premsa: tiratges alts - Domini premsa comercial: domini clar de la premsa privada - Paral·lelisme polític baix: el més baix dels tres models - Professionalització relativament important - En el model liberal hi poden haver pressions, els mitjans han de ser independents però hi ha pressions per part del sector privat de les empreses N-C Europa, democràtic corporatiu: coexistència històrica i actual entre mitjans de comunicació comercials (privats) i mitjans dependents de grups socials i polítics organitzats (públics); paper de l’Estat limitat però actiu. Les institucions democràtiques (llibertat de premsa, expressió, etc), és dels 1rs llocs on es produeix.
1.
2.
3.
4.
Desenvolupament primerenc de la llibertat de premsa i indústria periòdics.
Premsa  grans tirades Paral·lelisme polític alt (gran nivell de corresponència, però en retrocés) Professionalitat neutral i periodisme orientat a la informació (periodista ha de ser neutral i oferir informació imparcial). A Espanya hi ha més opinió que informació Mitjans com a institucions socials, pel que l’Estat assumeix responsabilitat i la llibertat de premsa coexisteix amb el recolzament i una regulació relativament dorta per part de l’Estat. Dinamarca  element benestar.
La intervenció de l’Estat és menys important que en el model mediterrani però és alhora més efectiva.
Tendències - Triomf del model liberal  domini de premsa comercial més un diluvi en RTV.
- Comercialització en RTV  passa de ser una institució política i cultural en la que les forces del mercat tenien una importància mínima a ser una indústria en la que les forces són centrals, inclús per les emissores públiques que encara existeixen i han de lluitar per mantindre audiència.
- Homogeneïtzació dels models d’altre banda “ideals”  americanització - Innovació tecnològica - Globalització - Comercialització/privatització (la més important) - Algunes contra-tendències  diferències entre sistemes polítics estatals Estructura tema 2. Actors Grups de comunicació: empreses amb origen en les empreses privades de comunicació i que a través d’un procés de liberalització ha portat a una convergència empresarial. 3processos: - Integració vertical (a vegades es dona 1r, en altres 1r es dona la fusió horitzontal). Es passa d’haver múltiples empreses amb una única funció a tindre una empresa que fa múltiples funcions.
Concentració o fusió horitzontal: dins del mateix sector o àrea d’activitat  internacionalització (cada cop els mercats són més grans). Fa referència a un sector d’activitat. Ex: Planeta DiAgostinni.
Concentració multimèdia: control de diversos mitjans o sectors. Normalment després de les anteriors. Les empreses tenen interessos amb diversos sectors mediàtics. Ara Planeta a part de ser una editorial, crear continguts, imprimir-los i distribuir-los està fusionat amb DiAgostinni i està relacionada amb Atresmedia a nivell de TV, el diari La Razón i les emissores de ràdio Onda Cero, Europa FM i Onda Melodía.
Aquesta tendència ve dels 80 i lidera els EUA -> en 30 anys es passa de 50 a 5 companyies (formalment 6) que segueix el 90% de la població (oligopoli, concentració de mercat, reducció del pluralisme). Hi ha pocs grans grups de comunicació que controlen el mercat mundial (uns 10), més o menys tothom comparteix: 1.
Hi ha uns grups principals amb alguns canvis en posicions  alta concentració i creixent, 2. Pes EUA i 3.
Convergència 3 sectors: mèdia, telecomunicacions (Telefónica) i informàtica. Oligopoli, reducció pluralisme.
- Comscat (EUA, 1963): TV cable Google (EUA, 1998): Cercador, programari  grup multimèdia (Google i Youtube) Walt Disney (EUA, 1923): entreteniment, cine, TV i altres NewsCorp (EUA [Austràlia, el fundador és Murdcok], 1979): entreteniment  vinculat a la FOX Time Warner (EUA, 1990): entreteniment. Revistes i cinema.
Viacom/CBS (EUA, 1995/2006): entreteniment. L’any 2006 es separen formalment Sony (Japó, 1946): electrònica, entreteniment.
Bertelsmann (Alemanya, 1835): entreteniment  1a europea.
Amazon (EUA, 1994): entreteniment, comerç electrònic.
Direct TV (EUA, 1985): telecomunicacions, TV per satèl·lit.
Maruhan (Japó, 1957): entreteniment (la que menys apareix)  locals oci, sales de joc; família Han.
Ex: 2011 Jhonny Deep fa 2 pel·lícules una per Disney i una per Warner, Disney té una cadena d’emissores ABC i NYSE i prohibeix a ABC mencionar la pel·lícula de Warner  certa “censura”.
Models de negoci: comunicació  doble mercat (1. Pagament per continguts, 2. Publicitat [audiències, cosa que es veu reduïda alhora que creix el pagament per peça]).
Model de Hollywood o de les finestres: grans grups multimèdia d’entreteniment i informació. Organitza el negoci audiovisual a partir d’una seqüència temporal d’estrenes (màrqueting important). És una cadena de finestres de la qual se n’obtindran ingressos per fer diners  es precisa que la vegi molta gent (sistema organitzat per audiències de masses). 4 finestres: 1. Cinema (1r EUA, després Europa), 2. TV pagament (abonament, cable, satèl·lit), 3. vídeo i DVD i 4. TV en obert.
Ja no té la posició hegemònica ara puja un tipus de comunicació més lligada als individus. Baixen: Ingressos en taquilla, TV convencional, vendes de CDs,... augmenten serveis sota demanda i descàrregues. La digitalització crea canvis en la comunicació de masses amb més segmentació, individualització,...
Model ‘long tail’: Chris Andersen (2004-06). La virtut de la RTV (broadcast) és que pot portar un show/espectacle a un milió de persones, un per a cada persona. Ara servir la mateixa retransmissió a milions de persones alhora és caríssim i requereix molts recursos, però la banda ampla està pensada per una comunicació punt a punt, no d’una a molts. La nostra cultura i la nostra economia s’allunyen cada cop més d’un enfoc en un nombre relativament petit de hits (productes d’ús comú i els mercats) ala capçalera de la corba de la demanda, i avancen cap a un gran nombre de nínxols que formen la cua. Amazón seria Long Tail i una llibreria física del model antic.
No ha substituït al model de Hollywood, però guanya lloc. Ara es busca més temps d’interès pels productes.
Grups de comunicació. Espanya i Catalunya: La quota d’audiència d’Atresmedia és una mica més baixa que la de Mediaset, però en quant a publicitat Mediaset té quasi un punt més que Atresmedia. Més ingressos Mediaset (tot i així ha baixat respecte anys anteriors i publicitat té el 43,7% [Prisa el 42,6%]).
Atresmedia: ARA i Planeta (família Lara); treballa en TV (A3 i LaSexta), ràdio, Internet, publicitat Planeta DeAgostini: 47,7%; UFA Grup Bertelsmann 19,7%; Imagina (antiga laSexta) 10,71% Sector principal de negoci: TV en obert (menys GolTV) -> Duopoli (amb Mediaset) Atresmediatelevisión: Antena3, Neox, Nova, Nitro, laSexta, laSexta3, Xplora, GolTV Atresmedia radio: Europa FM, Onda Cero, Melodia.
Mediaset: Berlusconi, Mediaset; TV, ràdio, Internet, publicitat, ràdio per internet i poc volum de cinema.
Mediaset SpA: 41,55% (Itàlia); Grupo Prisa: 17,34% -> per Cuatro Sector principal de negoci: TV en obert Telecinco, Cuatro, Factoria De Ficción, la Siete, Boing, Divinity, Energy, la Nueve.
Publicitat: Publiespaña Cinema: Telecinco Cinema Grupo Prisa: 1972 + 1100 accionistes. Jesús Polanco. Té premsa, ràdio, editorial (Santillana) i TV (de pagament). A Espanya és el que té majors ingressos, tot i 3.227 milions d’euros (tot i l’ERO a El País).
Runcandio (família Polanco) -> 25/02/2014: 25,533% (abans: 31,629%) Editorial-Educació: Santillana (1958), Alfaguara Premsa: Prisa Noticias: El País (1976, seu de BCN venuda), Cinco Días, As, El Hufington Post (50%), revistes Ràdio (Generalista i musical; Espanya, Amèrica): Unión Ràdio (Cadena Ser [antenicidi Antena 3 radio desapareix i Cadena Ser usa les seves freqüències  antenicidi) 40 principales, Maxima FM, Europa FM Ràdio, Música, Altres mitjans Audiovisual: Prisa TV Digital + Distribuidora de Televisió Digital: Digital + (abans Vía Digital + Canal Satèl·lit Digital)  Prisa: 56%, Mediaset: 22%, Telefónica: 22%. Prisa l’ha posat a la venda i primer l’ha ofert als seus accionistes i com no l’han comprat, està disponible per tothom (al final la compra Telefónica). S’ha venut ha ’editorials lligades a Santillana (no la part de llibres de text, l’ha comprat Random House Mondadory)  Digital + que passa a dir-se Canal +, Mediaset l’absorveix i és la causa de la crisis de Prisa per la mala inversión en TDT.
Planeta: empresa familiar que pertany a la família Lara (José Manuel Lara, 1949). Neix com a empresa editorial, no multinacional i es fusiona amb una empresa italiana, DeAgostini. L’activitat principal és l’activitat editorial i edita a Espanya, França, Itàlia i Llatinoamèrica. Després de Prisa, 2n gran grup Espanya.
Editorials: Grupo Planeta, Editis (França), Grup 62, Grans obres.
Llibreries i clubs de lectura: Casa del Libro; Círculo de lectores.
Col·leccionables (fascicles) Mitjans de comunicació: La Razón, Atresmedia (A3, LaSexta); Lonely Planet Traveller, Interiores, Playboy,...
Avui, ADN i Onda Cero (tancats) Cinema i producció audiovisual: DeAPlaneta Formació professional: cursos formació especialitzada.
Internet: Nubeox, lanetro.com, ojgames.com...
Vocento: Grupo Correo (El Correo español-El Pueblo Vasco) y Prensa Española (ABC). Controlat per diverses famílies com Duque de Tena. Correo  famílies conservadores amb origen en la premsa regional basca en ple franquisme fins la transició, quan decideix estendre’s. Neix al 2001, àrea  diaris, distingeix: Mitjans Nacionals: Premsa: ABC (abans també estava a ràdio ABC Punto Radio, tanca al 2013) Suplements: Mujer Hoy, Hoy Corazón, La Verdad, El Ideal Revistes: Inversión y Finanzas.
Televisió 55% ->NET TV Paramount Channel [Viacom], Disney Channel, EHS TV (teletenda, MTV fins 02/2014), LTC (La Tienda en Casa, Intereconomía, fins 02/2014). No genera continguts propis.
Internet: abc.es, finanzas.com, hoytecnologica.com, pisos. Com Continguts: distribució de cinema, Producció audiovisual (BocaBoca PER EXEMPLE) Altres àrees: Impressió i distribució i de premsa Mitjans regionals Premsa: 12: El Correo, Las Provincias, La Verdad, Hoy, El Norte de Castilla...+ agència Colpisa (agència).
Internet. Altres àrees impressió i distribució “locals” (provincial, regional) Unidad Editorial: és d’una empresa italiana RCS Media Group (controla el 96%, soci de referència: Fiat, 20,55%). Genera informació i entreteniment. Com a grup editorial, Unidad Editorial (El Mundo) sorgeix l’any 2007, en la que absorbeix Recoletos (Marca, va haver Marca TV i segueix havent ràdio Marca).
RCS Media Group: d’Itàlia, a Espanya:  El Mundo, el mundo.es, Fuera de serie magazine, El cultural, La luna de metrópoli, Marca, marca.com, Radio marca, Expansión (era de Recoletos, grup al que absorveix)  Revistes: Telva (era de Recoletos), Yo Dona, Actualidad Económica, Marca Motor, Golf Digest.
 Salut: Diario médico, Correo farmacéutico  Altres: La Esfera de los Libros, Conferències i educació, Escola de Periodisme, organització d’esdeveniments, distribució, etc.
 TV: VEO TV (sense continguts pròpis, emet Discobery Max, AXN [SONY][TDT pagament], 13 TV (arrendada a COPE), LTC). Legalment sols 13 TV i GOL TV estan arrendades.
 Llibres; periòdics; publicitat; activitat televisiva; funcions corporatives: distribució de continguts digitals,...
Zeta: l’origen del grup comença l’any 1976 amb Interviu. Al 1979 s’hi afegeix un diari d’informació general, El Periódico. És un grup controlat per la família Asensio (100%). Intents fallits en TV i ràdio.
 Premsa diaria: El Periódico de Catalunya, El PeriódicoExtremadura, El Periódico de Aragón, Mediterráneo, Córdoba, La Crónica de Badajoz.
 Premsa esportiva: Sport, Diario La Grada (pels seguidors de l’Espanyol)  Revistes: Interviu, Tiempo, Cuore, Woman, Viajar, Primera Línea,...
 Editorial: Ediciones B  Edicions digitals  Publicitat: Zeta Gestión de Medios  Webs: Dicom (premsa diària, comerç-e, administració,...), Impressió i distribució Godó: Sorgeix a partir del diari La Vanguardia (des del segle XIX sols era una empresa). Pertany a la família Godó (100%) 1881. Fracàs en el mercat audiovisual espanyol. Àrea: Premsa diària (pèrdues en TV i ràdio).
        Diaris: La Vanguardia (1881), Mundo Deportivo Revistes i suplements: Magazine, Historia y vida, Cultura/s, TV Manía...
Ràdio: RAC 1 i RAC 105; Prisa Ràdio TV (18%)  abans era seva Antena3 ràdio.
A partir de l’any 2003 múltiplex a Catalunya: 8tv, RAC105 TV, BOM (més arrendament a Barça TV); GDA Pro, Nova Veranda (amb Boomerang TV).
Internet: lavanguardia.com, mundodeportivo.com, yaencontre.com, enmemoria.com Publicitat: publipressmedia Distribució de premsa (empresa que a més de distribuir La Vanguardia, distribueix altres capçaleres del grup); Impressió (rotativa) Televisió autonòmica: 8TV, 105TV, Estil 9 (llogat) i Barça TV (llogat).
Anunciants: persona física o jurídica que encarrega i paga a algú perquè li faci publicitat.
principals anunciants Espanya, 2013: 20 anunciants – 25,9% del total de la inversió controlada (20 empreses tenen ¼ publicitat). Pocs anunciants, els que més diners aporten a publicitat; segons Infoadex: 1. Procter & Gamble España, SA (Fairy, Don Límpio, Ausonia, Evax,...), 122,4 milions € 2. L Oreal España, SA, 79,4 milions // 3. El Corte Inglés, SA; 76,8 milions // 4. Vodafone España,SA; 5. Telefonica, S.A.U.; // 6. Volkwagen-Audi España, S.A; // 7. ING Directa // 8. Línea Directa Aseguradora, S.A. // 9. Orange Business Spain, S.A. // 10. Danone, S.A.
Difusió: nombre d’exemplars venuts.
La situació a Espanya: el 1r àmbit en el que es va començar a mesurar alguna cosa és en la premsa que fins i tot en el franquisme es finançava amb publicitat -> nº d’exemplars que es venien i on es venien.
L’organisme que es dedica a mesurar aquests exemplars és Información y Control de Publicaciones, SA.
www.introl.es. A qui li interessa? Composició del accionariat: 28,7% Diaris; 27,8% Revistes; 22,2% Agències; Anunciants 11%; 10,2% B2B (Business to Business o comerç electrònic).
Información y Control de Publicaciones, SA té 3 organismes: - OJD (oficina de la justificació de la difusió): Organisme que a través d’auditories acredita la difusió dels exemplars de premsa (nombre d’exemplars venuts). Sempre les publicacions fan un tiratge major del que acaben venent finalment. També els exemplars venuts o distribuïts gratuïtament de forma personalitzada (ex:sumplement El País). Verifica el nombre d’exemplars que s’han venut, no distribuït.
- PGD (Publicaciones Gratuitas Ejemplares Distribuibles): fa el mateix que l’anterior però per diaris gratuïts com 20 Minutos (Ex:subscriptors RAC).
- OJD Interactiva: continua existint però ara hi ha un altre organisme (Corps Cor) AIMC (Asociación para la Investigación de Medios De Comunicación), format actual  1988, amb aparició TV privades): fa estudis d’audiències. Anunciants + mitjans de comunicació. Una de les informacions o estudis és: l’ Estudio General de Medios (EGM): enquestes individuals (estudiar audiència, mostra representativa) +14 anys (i en fa 3 onades en diferents èpoques del any i els resultat es solen publicar al desembre). Moltes queixes per la ràdio  es passa a fer enquestes també telefòniques (ampliació monomedia, abans sol presencial). Referent en ràdio i premsa; també fa enquestes per TV (no es fa servir).
A Catalunya, fins l’any 2012 inclòs es va desenvolupar un estudi d’audiències específic, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (promogut per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, FUNDACC amb un sistema similar al del EGM amb entrevistes individuals  audiència absoluta). Al 2013 es fusiona amb EGM. Els resultats del EGM es poden fer públics. Les empreses publiquen posant èmfasi allà on els interessa. Tant l’EGM com FUNDACC tenen un resum online i l’informe detallat el ven a les agències i altres.
Audiència en TV: Kantar Media (sempre ha estat la mateixa empresa però ha anat variant de nom per les fusions). Naixement i la implantació TV privada a finals 80s va comportar un canvi a Europa en la manera d’estudiar les audiències de TV i es va implantar un model d’audimetria (mesura audiència, +4 anys).
Espanya  mostra = 11.758 individus, 4.625 llars (2,65% total). Catalunya  mostra= 1.337 individus, 530 llars [1es residències] (1,8935% total). Pànel: mostra representativa que es manté en el temps.
Audímetre: aparell connectat a la TV que capta si està engegada, que s’està veient, si s’està reproduint un DVD i hi ha un comandament a distància, cada persona és un botó i s’ha de polsar quan s’engegui la TV.
Audiència (mitjans online): Dos sistemes de mesura dels sistemes interactius, OJD Interactiu i ComScore.
2011: AIMC+ IAB Spain (International Advertising Bureau, sector publicitat i màrqueting on line)— convocatòria mesura d’audiències--- comScore. Període 01/01/2012—31/12/2014 ampliable 2015/2016— L’escollida va ser comScore fins a finals de 2014. Març 2013: primer informe anual ComScore: Metodologia híbrida que mesura la combinació Panel de persones (mostra d’usuaris, user cèntric comença amb TV i després ho fa amb mòbil i altres mitjans digitals), mostra representativa que es manté en el temps, ho fa de forma anònima a través d’una altre empresa+ Mesura de l’actuació dels usuaris (màquines, site cèntric)--- Analitzen que fa l’usuari en web, quines pàgines visites, etc.
Principals resultats: Ofereix informació de pàgines visitades i persones que visiten una pàgina web. 1. Usuaris únics (‘’persones diferents’’), 2. Pàgines vistes (de cada mitjà) i 3. Mitjana de visitants diaris.
ACTORS-ESTAT: teories sociopolítiques i models mediàtics (Hallin&Mancini). La premsa s’ha desenvolupat diferent a la ràdio i la TV, de forma més liberal (llibertat d’empresa, en la propietat privada i en menor mesura el model de responsabilitat social a través del finançament públic com premsa o cartells municipals i subvencions per respondre a la seva funció social amb ajuts directes [donar diners] o indirectes [deixar de cobrar diners]; llibertat d’expressió i resolució de conflictes a través de l’àmbit judicial).
- Autorregulació. Catalunya: II Congrés de Periodistes Catalans, 1992 Codi deontològic  1r lloc d’Espanya on es signarà un codi. 1997: Consell de la Informació de Catalunya, amb la participació dels propis mitjans es crea per respondre a les queixes dels ciutadans per compliment o incompliment del codi deontològic (la adhesió al codi és voluntària).
Els països que donen més ajuts en premsa són França, Suècia i Finlàndia en ajuts la distribució de la difusió, foment del pluralisme i ajuts a la modernització/digitalització. A Espanya ajuts discrecionals que van anar desapareixent a partir dels 90. Cada cop són més minoritaris. Les CCAA han fomentat aquestes ajudes (Catalunya per fomentar la llengua i a Andalusia la lectura). Altra subvenció: publicitat institucional.
Radiotelevisió: La ràdio quan neix només existia a través de l’espectre radioelèctric (ones electromagnètiques, després també amb la TV)  considerat un recurs natural limitat i un recurs estratègic (amb la ràdio i la TV no es precisa de formació com llegir, sols amb entendre la llengua pot arribar a tothom i als anys 20 es creu que pot desestabilitzar als ciutadans). Tots els estats es reserven el dret per accedir a l’espectre i el propietari decideix en quines condicions es pot fer servir. A Catalunya ho autoritza el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC); a EUA es creu que la gestió ha de ser privada i a Europa pública.
Radiotelevisió USA  Federal Communications Comission, agència governamental independent formada per 5 membres nomenats pel president i ratificats pel Senat. No hi pot haver més de 3 membres del mateix partit o anomenat pel mateix partir. S’ocupava inicialment de ràdio i a dia d’avui també de TV, cable, satèl·lit, TDT i tot l’àmbit de telecomunicacions. Atorga llicències per emissores (freqüències); l’espectre és públic però per a usar-lo es necessita permís (llicències i concessions) i es basa en 3 criteris: interès públic, conveniència (hi ha un mercat concret) i necessitat.
- - Les atorga a empreses privades que exploten l’espectre  enfocament econòmic i promoure el desenvolupament i la innovació, estàndards tècnics,... Dins d’un mercat i una freqüència concreta.
Les llicències s’han de renovar (cada 5,10 o 15 anys), no és automàtica però un 98,8% les renova. Es donen per emetre en un mercat local, tot i que s’afilien en ‘networks’.
Ja a l’època de la ràdio es va passar d’un nombre gran d’emissores locals a un nombre reduït de cadenes (concentració horitzontal)  3 cadenes que després passarien a TV: ABC, CBS, NCB (“Big Three”, primeres i úniques cadenes que van tenir llicències en TV). Fins als 80 les úniques després FOX entre altres.
Actua a través de queixes per continguts “indecents” (contingut sexual, llenguatge groller, retrats violents); en ràdio i TV per ones. La sanció és de caire econòmic.
Concentració de la propietat (fusions): en el sistema liberal es considera bàsica la pluralitat. Per això s’han d’evitar els monopolis que van en contra del pluralisme  límits en la concentració.
PBS (RTV pública americana)  Public Broadcasting System Europa, teoria de la responsabilitat social: intervenció de l’Estat: intervenció de l’Estat (més en ràdio i Tv que en premsa). Volen garantir uns aspectes que el mercat no pot fer. Això ha donat lloc a organismes públics de RTV que es basen en el model britànic British Broadcasting Corporation (1927) haurien de ser independents dels governs. Les empreses s’agrupen en aquest espai per coordinar-se.
- - - RTV de servei públic, finançada per cànon (licence free, inici sols per ràdio ara també TV). Al comprar un aparell receptor de TV es paga un cànon anual. A Espanya s’ha plantejar posar-ho (ja havia existit al franquisme).
La BBC es basa en la Royal Charter que fixa les tasques de la BBC durant 10 anys (ara 2007-16).
Ha de ser independent del govern. L’actual Royal Charter té 12 comissionats que són els encarregats del compliment de la carta reial, formalment els nomena la reina (2007 BBC trust). El director general de la BBC (s’elegeix per convocatòria pública o anuncis a la premsa).
El model s’esté per Europa però amb adaptacions: 1. Model democràtico-corporatiu: Finançament: cànon fixat pel Govern o Parlament (independència), missions de servei públic, independència, suport polític i social... Passen de PSB a Public Service Media.
2. Model pluralista polaritzat: Fase I: RTV governamental (França, Itàlia, Espanya...). La RTV s’organitza de forma governamental, depèn directament del govern. Té una durada variable, a França comença als 60.
Fase II (1960-80) corporacions públiques amb especificitats: comencen a canviar i assemblar-se més al model de la BBC amb matisos  creació integracions que controlen el sistema comunicatiu.
Regne Unit, 1954: hi havia països que no havien començat les emissions i RU és el 1r país en incorporar TV comercial (finançada amb publicitat però sent servei públic  no val tot). No hi ha una agència que hi vigili però es demana una estructura que faci que s’autorreguli. Duopoli: amb BBC (RTV pública) i RTV comercial.
Anys 70-80: hi ha un procés de liberalització, s’estén per Europa la privatització de la TV i es privatitzen mitjans públics. Exemple: Itàlia 1976 amb TV local privada i, a partir d’aquí hi ha la creació de moltes TV locals similars i acaben integrant-se horitzontalment fins crear cadenes erstatals.
A França es privatitzen canals que fins aleshores eren públics. Exemple: TF1, TV pública, l’any 1987 passa a ser privat. Espanya: 1988 (Llei TV privada); inici emisions: A3, 1990 (comencem 3 canals estatals, T5 i A3 en obert i Canal+ pagamant [estava codificat]).
Espanya RTVE 2006 – Llei 17/2006, de la ràdio i la TV de titularitat estatal (PSOE): el servei públic de RTV estatal se li encarrega només a RTVE. Abans era competència de cadenes públiques i privades.
2009 – Llei 8/2009, de finançament de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (PSOE 2n mandat): Llei monotemàtica creada per abordad la qüestió del finançament de RTVE. 1. Eliminació de la publicitat en TV a partir de l’1/01/2010, 2. Finançament: recursos Estat + taxa espectre (80%) + % operadors privats TV + % operadors telecos que presen serveis audiovisuals (si té presència li toca pagar, sinó no es necessari).
2012 – Reial Decret-llei 15/2012, de modificació del règim d’administració de la Corporació RTVE (PP) previst a la llei 17/2006. Actual, s’estableix que el Consell d’Administració de RTVE tindrà 9 membres (abans 12) nomenats pel Congrés per majoria absoluta (abans 2/3). President: majoria absoluta Congrés (2006-12: 2/3, fins 2006: Govern)  Leopoldo G. Echenvique, president RTVE 2012 (PP) + 5PP + 1PSOE + 1IU + 1CIU.
Catalunya- CCMA: es crea en període democràtic.
1983 – Llei de creació de la Corporació de Ràdio i Televisió: ràdio i TV autonòmiques: a Espanya no estava la llei per a que eles CCAA tinguin mitjans propis  aprovat per unanimitat al Parlament. A Catalunya CCRTV. Quan s’aprova aquesta llei encara no està desenvolupat el mercat legal espanyol.
2007 – Llei 11/2007, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) (tripartit). S’aprova una nova llei amb molts canvis ja que hi ha RTV pública i privada en les CCAA. Els mitjans no sols van per ones, també per Internet  canvi de concepció pel que es da de mitjans audiovisuals no sols ràdio i TV.
2012 – Llei 2/2012 de modificació de diverses lleis en matèria audiovisual (CIU). Modifica aspectes audiovisuals i s’encarrega de la missió de servei públic a nivell autonòmic (li encarrega a la CCMA).
- - Consell de govern: 6 membres en total (Parlament per majoria absoluta, 2007: 12 per majoria 2/3).
President Consell de govern: màxim executiu, té major poder i es suprimeix la figura de Director general (al 2007 existia) i les seves funcions passa a fer-les el President del Consell de Govern  Brauli Duart, a partir de l’entrada en vigor de la reforma de llei al 2012 proposat per CIU.
A més hi ha 2 consellers més proposta de CIU + 2PSC (un va plegar) + 1PP.
La CCMA es finança a través de fons públics (pressupostos de la Generalitat) i a través de la publicitat (límits quantitatius i qualitatius, TV i ràdio)  model corporació pública adaptat, model mixt.
Unió Europea (UE): Directiva de TV Sense Fronteres 1989  norma o directiva (instrument jurídic que fixa uns principis/objectius que els països membres han d’assolir i, per arribar-hi, es deixa al criteri de cada estat. S’actualitza sense modificar molt al 1997 i un altre cop al 2007 quan canvia de nom.
- Directiva: objectius a complir. Transposició Espanya: 1994 (lentitud, no hi ha transposició, no segueix la directiva europea fins a 1994 quan formava part de la UE des de 1986).
Àmbits principals: o Publicitat (continguts i durada): no es pot fer el que es vulgui. Màxim temporal 20% (12’/h). No hi ha publicitat política, religiosa, medicaments amb recepta,...
o Protecció de la infància i l’adolescència: per TV no es pot emetre de tot (ex: porno). NO es poden emetre continguts que perjudiquin seriosament al infant/adolescent i no es podran emetre els continguts que puguin perjudicar al infant/adolescent fora d’unes franges horàries determinades.
o Obres audiovisuals europees; emissió i inversió. Sempre que sigui possible, la TV de la UE hauran de difondre programació de producció europea. Invertir en producció obres audiovisuals europees.
o Autoritats independents de regulació: el broadcasting s’hauria de regular de forma independent amb el model que cada estat vulgui  França ja ha començat.
Espanya: triga en la transposició de la directiva, fa una interpretació diferent de publicitat (sols entén per publicitat els espots), la UE avisa i al 2011 el tribunal sentència que s’ha interpretat malament el que és publicitat (avui dia es segueix incomplint). Espanya fixa unes quotes d’emissió (51% obres audiovisuals europees) i no ha creat una autoritat de regulació independent (es va posar en marxa al octubre 2013).
Catalunya: 2000 (antecedents 1996), el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) té capacitat per vetllar i fer el seguiment dels prestadors de la seva competència de les teles, que seran les locals o autonòmiques.
2005: té una altra competència, atorgar concessions o llicències  és l’únic organisme regulador que té aquesta funció tot i que si fan les altres el Consejo Audiovisual de Andalusia o el de Navarra.
Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual (Audiovisual Media Services Directive). 2007: s’aprova, versió codificada: 2010. Quan es fa la transposició no té la dimensió mediàtica com la d’altres. Nova era.
Espanya 2010: Transposició de la directiva  Llei 7/2010 general de la comunicació audiovisual.
Serveis de Comunicació Audiovisual: proporciona programes per informar, entretenir o educar el públic en general. Es pot portar a terme: 1. Emissió de radiodifusió televisiva o 2. Servei a petició del usuari.
Radiodifusió televisiva: servei lineal (no online, es refereix a unidireccional) ofert per un prestador del servei de comunicació per al visionat simultani de programes sobre la base d’un horari de programació.
Servei de comunicació audiovisual a petició: servei no lineal ofert per un prestador de servei de comunicació per al visionat de programes en el moment elegit per l’espectador  catàleg programes seleccionat pel prestador de serveis.
Per tots els tipus de serveis audiovisuals (lineals i no lineals) s’han de complir uns requisits: - Comunicacions comercials: 1. Fàcilment identificables com a tals i separades dels continguts dels programes, 2. No tècniques subliminals, 3. No cigarrets i tabac; medicaments i tractaments només assolibles amb recepta... Pel que es segueixen mantenint algunes restriccions.
Requisits sols de Radiodifusió televisiva: 1. Emissió sempre que sigui possible obres audiovisuals europees (similar a la anterior) i 2. 10% temps emissió o 10% pressupost obres europees productors independents.
Publicitat i televenda: màxim 20%/hora (12’) i limitacions en publicitat d’alcohol (no sol amb alcohol, però en aquest cas no es pot adreçar especialment a menors ni impressió de generar èxit social o sexual).
Protecció de menors: 1. Prohibició de programes que puguin perjudicar seriosament el desenvolupament físic, mental o moral de menors, sobretot porno o violència gratuïta, 2. Aquests programes han d’anar fora de l’horari que els puguin veure i senyalitzats.  abans només es referia a les emissions en obert, ara (2010) a totes les emissions. I a l’horari protegit (6-22h, 22-6h poden ser +18 i programes esoterisme 22-7h) se li afegeix franges de protecció reforçada (que les fixa la directiva, cada país ha adoptat el seu sistema): feiners 8-9h i 17-20h i dissabtes, diumenges i festius estatals de 9-12h  no es poden emetre continguts +13. No comunicacions comercials culte al cos,...
Serveis a petició: 1. Accés condicionat a continguts que puguin perjudicar greument el desenvolupament físic, mental o moral dels menors, 2. Fomentar, quan sigui possible, producció i accés obres europees.
Els serveis de comunicació audiovisual privats: Fins aleshores funcionaven amb una concessió, ara hi ha menys requisits i es permet llogar el 50% o vendre-la. Llicència per 15 anys renovables automàticament pel mateix termini. Atorgament: Estatal les dóna el Govern d’Espanya i l’autonòmica la Comunitat Autònoma corresponent , el Govern(menys a Catalunya que ho porta el Consell Audiovisual de Catalunya).
Espanya, protecció de menors i regulació, 2004: es crea el Código de autorregulación de contenidos televisivos e infancia. Continua vigent a dia d’avui però integrat dins la llei. El creen Ministerio + Grups televisius (Mediaset, Vocento, Unidad Editorial i RTVE) + Associacions socials. E s comprometen a crear un codi, per això es creen: Comitè d’autorregulació: integrat per les tv adherides  dictàmens sobre queixes Comitè Mixt de Seguiment: Associacions + TV adherides; Secretaria: Ministerio. Elabora uns informes periòdics on diuen les queixes que s’han rebut i les seves resolucions.
A més, apareixen: - FORTA: federació d’organismes de RTV autonòmiques - UTECA: Unión de Telecomunicaciones Comerciales - Què fa la llei de 2010? 7/2010? Els productes audiovisuals han d’estar classificats per edats d’acord amb el que dictamini el Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA)  la llei afegirà que el Codi d’Autorregulació s’haurà de complir i vetllarà perquè així sigui i establirà franges adequades (deixa de ser autorregulació, tot i que ho fa el mateix organisme).
Aquesta llei farà que Espanya tingui el que la resta de la UE ja tenia (autoritat de regulació estatal) i es preveu una assignació del CEMA i s’aprova tot i que no s’aplica perquè no arriba a existir.
Llei 3/2013: es crea la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC)  Europa ho reclama.
Actua en el mercat de l’energia, les telecomunicacions, la competència, la regulació ferroviària, el sector postal, la regulació econòmica aeroportuària y el CEMA (els últims 3 no arriben a existir).
Funcions CNMC: Vetllar pel compliment de la normativa en la protecció de menors, les comunicacions comercials, l’obra audiovisual europea: emissió i finançament prestadors estatals, el compliment de codis d’autoregulació, la missió de servei públic d’abast estatal. Davant de l’incompliment, té la capacitat de sancionar. Aquestes funcions abans les tenia el Govern, però després de les lleis el govern encara té un poder (atorgar llicències per la emissió en l’espai)--- Evitar la concentració.
Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme: Llicències/ Concentració propietat,...
Tema 3. Mitjans escrits Premsa: publicacions que s’editen amb periodicitat (període de temps entre números de la capçalera; freqüència d’aparició) i la mateixa capçalera o títol de publicació.
3.1 Tipologia 1. Periodicitat: 1. Diari: ≥4 dia/setmana (matutí o vespertí), 2. Periòdics: altres (revistes, setmanaris,...) 2. Contingut: 1. Publicacions informació general, 2. Altres publicacions periòdiques 3. Audiència: àmbit geogràfic, sectors de població, criteris professionals, sexe (pel contingut), ideologia,...
4. Premsa de pagament i de distribució gratuïta 5. Premsa de qualitat (o d’elits) i premsa popular (o de masses): abans la premsa d’elits tenia un format diferents, ja que era més extensa ja que la podia llegir amb molt espai, assegut,... La popular és més petita (tabloide) ja que es mirava en el metro o altres i tenia menys espai per llegir-la. A Espanya el tabloide es sol emprar per la premsa rosa i s’ha intentat introduir en la popular però no ha funcionat.
3.2 Característiques: la premsa com a mitjà de comunicació té doble naturalesa: 1. Econòmica (des de sempre per influència del model liberal, però amb especificitats:  Producte: Vida econòmica: un diari es ven en menys de 24 hores, així com un setmanari, que es ven en menys d’una setmana. Per tant, la vida econòmica de la premsa és curta.
Producció cara: La producció del producte perquè varia cada dia (no es pot publicar el mateix reportatge que es va publicar ahir). Per aquest motiu, s’ha de comercialitzar de forma ràpida i eficient o eficaç (amb el mínim de recursos i adaptant-se al màxim als clients), els invenuts són pèrdues.
 Demanda: Doble mercat  anunciants (publicitat) + exemplars. 2008: crisi incideix en les 2 fonts d’ingressos (pèrdua publicitat i compradors). Han disminuït la seva inversió en temps o dedicació els exemplars i d’euros o econòmica en anunciants mostrant la seva vulnerabilitat. Noves estratègies: menys ingressos publicitaris  estratègia de fidelització de lectors (a tota Europa). Venta de productes associats al diari (pel·lícules, música,...) que alhora atrauen compradors nous.
2. Dimensió cultural: fa funcions a la societat, no només és una mercaderia. Serveis: Informació, Formació: coneixements + valors, Entreteniment, Pluralisme i opinió pública...
Organització : l’empresa periodística passa d’empresa petita d’àmbit familiar a gran grup de comunicació.
Espanya 84% difusió (exemplars venuts) = 10 grups mediàtics, sobretot Vocento i Prisa, i Unidad Editorial.
Espanya: Vocento, Prisa, Unidad Editorial, Planeta, Editorial Prensa Ibérica*, Godó, Zeta, Joly, ...
Catalunya: Hermes Comunicacions (El Punt Avui), Edició de Premsa Periòdica Ara SL, Grup Segre...
Editorial Prensa Ibérica: 1978. Participa a la subhasta de diaris que eren de propietat Estatal. És de propietat familiar (Família Moll 100%). 2011  248 milions d’Euros.
PREMSA: - Regional: Diaris i setmanaris, distribució, arts gràfiques, edició de llibres, mitjans audiovisuals, internet.
16 diaris: Diari de Girona, Regió 7, Levante-EMV, Información, Diario de Mallorca (i d’Ibiza), La Opinión de Tenerife (i la de Murcia, Málaga i A Coruña), Superdeporte...
- Setmanaris: Magazine (suplement dominical), Mallorca Zeitung...
- Internacional: Editorial Allison & Busby (Regne Unit), The Adelaide Review (menusal, Austràlia).
RÀDIO: Radio Diario – Ibiza, Radio Diario Mallorca, Radio Canarias, InterValencia TELEVISIÓ:TDT local: Levante TV, Información TV, Televisió de Manresa PRODUCTORES: Minifalda (Las Palmas), S’esclop (Mallorca) IP Producciones (València) Opinion Media (Vigo) Redacció: àrea central  produeix continguts. Fa 2 tipus d’activitats:1. Recollida i l’elaboració d’informació (fonts), 2. Tractament de la informació (mise in page, 3 columnes, 4...). La organització sempre respon a una lògica de jerarquització. Tasques i responsabilitats piramidals: a la base redactors, organitzats en seccions, amunt un subdirector i al vèrtex de la piràmide el director (haurà d’encarregar de les responsabilitats). A RU l’editor està dins de la redacció i a Espanya no.
Tendències de la premsa diària - Disminució del nombre de capçaleres i nombre de publicacions. Causes: tancament o conversió digital (influeix la crisi econòmica). Hi ha casos en que es tanca totalment i altres en els que migren al digital. .
- Baixada de la difusió i de la inversió publicitària: 2001 – 2012 redueix més d’1 milions d’exemplars (la mitjana es calcula sumant la venta de tots els diaris i dividint entre el número de dies).
- També es pot calcular amb l’índex de difusió (Per cada X habitants es venen X exemplars). 2001-2012: de 102 a Espanya i 208 a la UE a 64 i 140. Navarra 117, País Basc 100, Cantàbria, 86, Catalunya 72, Madrid 64  el càlcul es fa per cada mil habitants.
Inversió publicitària: Disminució dels ingressos publicitaris i de l’ocupació publicitària. Espanya: 731 mil€.
2007-12: 60% aprox. Creixement de la inversió en premsa digital però sense compensar-ho. EUA, 2011: per cada dòlar generat en publicitat digital se’n perden 10 per publicitat en paper.
Respostes - 2011: Acords amb empreses de compra col·lectiva amb descomptes: La Vanguardia- LetsBonus// El Periódico- Groupalia// El País- Planeo.
- Acords per a la contractació conjunta de publicitat per tal de comercialitzar la publicitat a Internet...
- Gener 2013: Unidad Editorial+ Prensa Ibérica+ Zeta s’uneixen per comercialitzar la publicitat digital a nivell estatal: Unidad de medios digitales--- Comercialització conjunta publicitat digital d’abast estatal.
Difusió en premsa fa referència als exemplars venuts i l’audiència són les persones que llegeixen.
Internet. La premsa a Internet sols representa el 7% del consum total que l’inernauta fa a la xarxa, el temps dedicat a llegir premsa es el 1,3% del temps dedicat a aquest mitjà i un 0,9% de les pàgines visitades. Hi ha un auge en l’ús Internet però ha de competir amb altres mitjans i sovint son pocs els que utilizen Internet.
Digital first: estratègia per a publicacions impreses que passen a una versió web (abans complement a la versió impresa), però que a partir del 2011 reformulen la seva relació paper-format digital. Passarà a ser la prioritat i no complement (no es deixa de fer en paper). 2011: The Guardian. //2013: Financial Times. Com es finançarà el Digital First? - Accés tancat i de pagament (paywall): The Times (News Corp, Murdoch). S’ha de pagar si o si. Paywall ‘’mur de pagament’’. El primer que van posar de pagament va ser els mots encreuats.
- Accés totalment obert: The Guardian, volen la màxima audiència possible per finançar-se amb publicitat.
- Models mixtos (freemium): NYTimes. Tens que pagar en alguns continguts i accés lliure en altres.
o 2000-2001: Reducció de beneficis- 616 milions $ a 374 milions (continuen guanyant però menys).
o 2006 i 2008: pèrdues o 2011: fi de la gratuïtat però no del tot  restriccions d’accés (si estàs abonat a la premsa paper no hauràs de pagar més i tindràs els 2 formats), la resta (per accedir, registrar-se i pots accedir a un nombre d’articles/pàgines al mes sense pagar, únicament registrant, però per la resta pagues).
Tema 4. La ràdio Emissió de so instantània a distància de so adreçada a un públic en general (broadcasting). L’oposat seria el narrowcasting. El públic de la ràdio és més ampli i heterogeni  només necessita entendre l’idioma. Accés més ampli  gratuït i s’obre a sectors més populars de la població per això.
4.1. Trets específics de la comunicació radiofònica  Instantaneïtat/immediatesa (3r mitjà de comunicació de masses darrera de la premsa i del cinema). La 1ª emissió regular va ser el 1920 al KDKA a EUA (a Espanya entre el 1923-1924).
 Públic diversificat perquè escoltar la ràdio no requereix cap preparació prèvia a part de l’aparell.
 Compatibilitat + portabilitat  dona una capacitat molt gran de penetració en la vida quotidiana.
 No hi ha contacte visual entre l’emissor (qui parla) i el receptor (qui escolta)  construïm imatges visuals i això genera una sensació de proximitat entre l’audiència i l’emissor (la premsa no ho fa).
 Funció: informar, entretenir, formar, persuadir, “Comunicació interpersonal”  funció de companyia.
Organització: Transmissió per ones espectre (major intervenció Estat). Les ones travessen les fronteres administratives. La radio des de el principi ha estat objecte d’una alta regulació a escala internacional, amb la premsa no calia per què l’Estat decidia el que li semblava per què es desplaça físicament pel territori.
L’espectre és un bé públic, el reservem i a partir d’aquí pensem en com s’explotarà (Europa corporació pública i privada, EUA només privada, etc). Regulació depenent del diferent tipus d’estat.
4.2. Regulació supra-estatal: UIT/ITU (www.itu.int): La necessitat de que els governs es posin d’acord comença amb el telègraf (comptabilitat). El precedent que s’encarrega de les telecomunicacions és la International Telegraph Union (ITU). 1865 va començar amb el telègraf, després va anar agafant competències amb l’aparició del telèfon.
1934: necessitat de posar-se d’acord en ràdio  Unió Internacional de Telecomunicacions. A 2014:  Atribueix espectre radioelèctric a escala mundial (fonamentalment distribució i atribució): o Decidir quines bandes es dediquen a cada cosa: ràdio, televisió, telefonia mòbil, etc  decidit això et corresponen unes freqüències i cada estat les organitza com vol.
 Atribuir les òrbites de satèl·lit  Desenvolupar estàndards tècnics perquè xarxes i tecnologies s’interconnectin sense conflictes.
 Lluitar per accedir a les TIC a les comunitats que tenen més dificultat d’accés a escala mundial.
1947: passa a ser agència de Nacions Unides que s’ocupa de Telecomunicacions. A dia d’avui, l’integren 193 estats, dimensió governamental i també l’integren el sector privat (operadors com telefònica i empreses com bertis, i institucions acadèmiques com la Universidad del País Vasco). Les àrees principals: - ITU radiocommunication Sector (espectre) // Standardization (enginyers) // Development // ITU Telecom (promouen debats de reflexió) Sobre l’espectre. Qui el regula? Els integrants de la UIT van adoptar la convenció Internacional de telecomunicacions, que es renova periòdicament. La vigent és de 2012 (creada al 1995 amb adaptacions).
Es decideixen les bandes de freqüències i perquè es fa servir cadascuna. La convenció es va modificant amb reunions mundials com World Radiocommunications Conference 2015 a Ginebra (també hi ha regionals).
UER (Unió Europea Radiofusió)  European Broadcasting Union. Radiofusió a ràdio i TV (emissions sonores i emissions d’imatge i so). Organisme professional integrat pels organismes que exploten la RTV: 72 membres de 56 països. Espanya  RTVE, SER i COPE (raó històrica). Facilita els intercanvis de notícies de televisió, ràdio, esports, concerts, etc.) de programes acabats o bé d’informació. En l’àmbit dels esports gestiona la compra de retransmissions d’esdeveniments esportius (drets de retransmissió pels seus països integrants) per Espanya els drets de retransmissió dels jocs de Londres de 2012 els va tenir RTVE. També facilitat del transport tècnic per transmissions d’esdeveniments o coproduccions (treball conjunt).
4.3 Programació: planificació del temps de la ràdio. No és periòdic però si que hi ha un període de temps.
Als inicis no hi havia el concepte de programació, ara si  conjunt estructurat d’espais (inclou programes i publicitat). S’estableix d’acord a uns objectius en funció de l’audiència a la qual s’adreça i dels recursos de l’emissora. Objectius: persuadir, informar, entretenir, formar. Ara sols són objectius de les generalistes.
Generalista: combinació dels diferents registres i de la programació. Apareix la especialitzada/temàtica: s’enfoca en un àmbit concret (1950 a EUA amb el TOP40, precedent dels 40 principals). Europa: 1960 amb ràdio diferenciada de ràdio clàssica i en les ràdios privades, sobretot en la música rock. També hi ha ràdio de format/nínxol (a partir dels 80), es segmenta un sector de la població per a la que destinar-la.
4.4 Organització: a diferència de la premsa duopoli amb 2 sectors comparables (a EUA molt asimètrics).
Sector públic: Catalunya: Catalunya Ràdio  Grup d’emissores generalistes (Catalunya Ràdio) i especialitzades (Catalunya Informació i Catalunya Música). Vinculada a CCMA (Finançament: Publicitat + pressuposts Generalitat). Hi ha prop de 260 emissores municipals que es financen amb pressuposts públics municipals i publicitat (origen 1979). 2014: gestiona l’emissora de BCN la mateixa que la de TV municipal BCN (Barcelona TV).
Espanya: RNE  Generalista (RNE i Radio 4 [només a Catalunya]) i especialitzada (Radio Clásica, Radio3 i Radio 5 Todo noticias). Vinculada a RTVE (no publicitat, finançament pressupostos públics + taxes operadors de telecomunicacions que ofereixen serveis audiovisual + taxes espectre).
Sector privat: Espanya: dels 1rs en manifestar-se contra la concentració empresarial (cosa que es produeix des del començament), és més econòmic produir ajuntant-se. Es dona ja abans i durant el franquisme (Cadena SER anys 20 i COPE en el franquisme). Quasi totes les emissores pertanyen a cadenes. Grups principals: 1. PRISA: generalista (Cadena SER), C40, M80, Cadena Dial, Maxima Fm, Radio Olé (especialitzades) 2. Atresmedia: generalista (Onda Cero), A3media Radio, Europa FM, Melodia (escpeciaitzada) 3. COPE*:des de l’any 2012 gestiona les seves freqüències més les que tenia el grup Vocento (Punto Ràdio, ABC Punto Ràdio), cedides a COPE per acord. Especialitzada (Cadena 100 i Rock FM).
COPE: “Cadena de Ondas Populares de España” abans Radio Popular. Vinculada a emissores que es van repartir entre bisbats i esglésies. La propietat és Ràdio Popular (de la Conferència Episcopal Espanyola, CEE  Bisbes d’Espanya). Ingressa 100 milions, però té pèrdues. Arrendada a VEO TV (Unidad Editorial a 13 TV).
Catalunya: diferents tipus de grups:  D’àmbit català: Godó (oferta generalista  RAC1, especialitzada  RAC105), Flaix (de Miquel Calçada i Carles Conill 2 especialitzades  FlaixFM i Flaixbac), Teletaxi (Justo Molinero, 2 especialitzades: Ràdio Teletaxi i RM Radio) i Estel (Bisbats de Catalunya, especialitzada musical i retransmissió missa).
 D’àmbit estatal: PRISA, A3media Radio, Cope, Unidad Editorial (Radio Marca), Radio Blanca (Kiss FM).
 D’àmbit local, comarcal i supracomarcal: Gum, Ràdio Marina, El 9 Nou, Imagina...
 Independents: no vinculades a cadenes, per exemple Ràdio Aran o Montserrat Ràdio.
Estudia d’audiència a Espanya: EGM (és de pagament però té resums gratuïts).
Resultats en relació amb la ràdio: penetració (proporció d’individus oients/dia o edició), audiència (nº de persones oients/dia; mitjana; audiència mitjana), consum (temps en minuts per persona/dia). DL-DG/ DLDV (es dona separat, DL-DV l’escoltem més, xifres més altes); generalista i temàtica (diferenciat, i dins les especialitzades tant les musicals com les informatives; es diferencia pel target ja que van destinades a diferents tipus d’oients i per la competència, si una és musical no afecta a una competència generalista). La ràdio evoluciona  + emissores, diversos formats (especialització). Xifres absolutes baixes així que s’usa: Share (quota o participació; %): Proporció d’audiència d’una emissora sobre el total de persones que escolten la ràdio (dades relatives).Es pot fer sobre X programa. Es mesura separadament diàries i revistes de proximitat (publicacions en català) per la publicitat.
- Radio generalista: SER, ONDA CERO, COPE, RNE, Rac1, CatalunyaRàdio, CanalSur Radio,..
Radio temàtica: 40P (Prisa), Dial, Europa FM (A3MEDIA RADIO), Cadena 100 (COPE)  + consum A Catalunya: Rac 1, Catalunya Radio, SER, C40, Flaix, Flaixback, RAC 105, Europa FM.
1.6 Tendències: Context de crisi econòmica: Reducció inversió publicitària i del finançament públic (ràdio pública). Reducció de costos: inversions i despeses corrents, personal,.. 1. Tancament de cadenes o emissores (ABC Punto Radio, març 1013; Ona FM [de cadena SER]2012; tancar delegacions; 2. Reestructuració: iCatFM a internet (2012), COM Radio  La Xarxa (2012, productora de continguts). 3. Digitalització: pas cap a continguts d’àudio a la xarxa.
o Hi ha alguns continguts i programes que sols es difonen per la xarxa. Catalunya Ràdio: iCat.cat, iCatjazz, iCatTrònica, totCat, iCatRumba, iCatMón  el canal en sí si que emet a ràdio o Extrarradio: projecte nascut de i per la xarxa. 2013: premi ONDAS  Presència de les emissores (FM) a la xarxa: en directe i a la carta.
 Streaming: reproducció en temps real (no equival a en directe). Si és a la carta he de poder veure’l quan vulguis (a vegades es penja per un temps determinat i després es borra per tema drets).
 Podscat: fitxer/arxiu que es pot descarregar i escoltar quan vol la persona usuària.
Digitalització de la ràdio per ones: Diversitat de formats: DAB (Digital Audio Broadcasting), DRM (Digital Radio Mondiale), DAB+ Marc legal: Espanya, finals dels 90  a més de la ràdio FM afegim el digital a través del DAB (1999) i hi ha concursos i adjudicacions (amb llicència, però quasi sense implantació, quasi no hi havia receptors).
2011: s’aprova un nou pla de la digitalització de la ràdio per ones (de tota la ràdio) amb neutralitat tecnològica (no prendre partit per cap estàndard) i abans d’un any (no s’ha complert) fer un estudi per posar un límit per la digitalització de la ràdio per ones (al no complir-se  digitalització en estancament).
Desenvolupament dels continguts sota demanda: El canvi ha continguts sota demanda serà important. Un servei com Pandora , Slacker o Spotify també pot ser que el futur de la ràdio es troba : un sistema altament personalitzat que no només respon als seus gustos musicals, usa algoritmes i filtratge col·laboratiu per suggerir nous artistes que toquen estils similars de la música.
La divulgació de la ràdio als mitjans d’audiència es mantindrà com una forma important de comunicació de masses per al compatibilitat amb altres activitats (escoltar la ràdio i conduir).
Tema 5. Televisió La TV és el mitjà de comunicació de masses que més tard va aparèixer però aviat passa a ser el mitjà central del sistema de comunicació de masses. Les emissions regulars de TV comencen a GB (BBC) i Alemanya als 30s (35-36 JJOO Berlín). Es veurà interromput per la 2ª GM, la majoria de països tallen les emissions o al perdre la guerra es veuen forçats a canviar. Als 60 la TV esdevé ja central en el sistema comunicatiu.
Aviat la TV penetra en la vida quotidiana i es converteix en el mitjà d’entreteniment per excel·lència (l’entreteniment des de casa). Això fa que els continguts de TV acabin impregnats d’alguna dimensió d’entreteniment, com l’espectacularització dels informatius. Els horaris dels espectacles sovint s’organitzen en funció del partit o espectacle determinat. Ràdio i prems es van haver de resituar, premsa  + fotos.
Organització: transmissió per ones  espectre radioelèctric, major intervenció del Estat (a EUA al principi sols TV privada i a Europa pública). Freqüències: explotació pública i explotació privada  duopoli.
- - TV per ones neix i es transmet per ones. No s’inventen models nous, empren els de la ràdio.
S’organitza depenent del sistema de govern (democràcia, dictadura,...). EUA sols TV privada i Europa TV pública (1r lloc amb els 2 tipus és RU als 50s), després s’expandeix.
TV per ones era analògica (hertziana) fins 2010  TDT. A Europa s’organitza amb base estatal, emetre des d’un punt a tot el territori, creant una xarxa d’enllaços (repetidors), per arribar a tot el territori. Es fa una sola xarxa i durant anys hi ha un sol canal, més car que ràdio i limitació territorial (continents).
A Europa finançament per cànon i ingressos públics i a EUA per publicitat 1a fase: TV és analògica i a Europa s’organitza sobre una base estatal (repetidors de xarxa terrestre).
Limitacions: xifra d’emissores (capacitat de crear canals limitada), econòmica (construir i produir la xarxa d’enllaços és molt car), territorial (no es pot transmetre a altres continents). Es finança: EUA per publicitat i Europa per Ingressos públics/cànon. Satèl·lit: s’introdueix als 60 sense limitacions continentals (encara lligat a la televisió herziana). Espanya comença amb un canal, després apareix UHF que no s’estén fins als 80.
Evolució: poc a poc s’afegeix una certa dimensió internacional que al principi és entre televisions (dues TV es posen d’acord per retransmetre X). Europa: es crea xarxa Eurovision, es comparteixen peces televisives (integrat en l’inici en organismes públics).
2ª fase: TV per cable, complementària a la TV hertziana. A l’inici (1940 EUA i 1980 Europa) s’instal·la una antena en una situació elevada del territori (amb difícil orografia) i de l’antena la població es posa cable.
Permet ampliar canals i qualitat, és costós. Abonament (la pròpia indústria farà el pas a la digitalització).
Desenvolupament desigual, hi ha hagut països amb major penetració i altres amb menor (Espanya). A partir dels 80 quan comença la televisió per satèl·lit el cable oferirà tan TV per satèl·lit com hertziana.
3ª fase: 1980: satèl·lits de difusió directa  TV per satèl·lit. Això permetrà transmetre continguts que arribaran directament a l’audiència (abans no era possible, els satèl·lits anteriors eren molt voluminosos).
Major nombre de canals  + canals generalistes i especialitzats. Introducció lenta, 1994  digitalització aplicada al satèl·lit s’estén aquest tipus de TV. Es finança: subscripció/pagament per visió (par for view).
1990: Interelació de models. Multiplicació de la oferta. Diversificació dels models de programació i continguts i en les formes de finançament.
Televisió pública: a Espanya una sola TV pública, TVE (anys 80, democratització) i emet 2 canals. Continua havent sols TV pública i apareix la TV pública autonòmica (1982-85), 1r a Euskadi, Catalunya, Galícia,...
1989: hi haurà una 2ª onada de desenvolupament de la TV autonòmica pública de 2 formes. Obren noves TV autonòmiques on no hi havia i on ja hi havia s’obra el 2n canal (33) + Andalusia, País Valencià, Madrid...
Hi ha alguna cosa de TV local  Alegal, sense marc legal complert fins la introducció de la TDT al 2005-06 (la primera va ser Cardedeu, 1980) i va ser un referent per les tv locals (per hones hertzianes). 1988-90 (al 88 s’aprova la llei, però es presenta a recurs al TC i no es resol fins el 89, es convoca un concurs i fins als 90 no comencen a funciona)  Duopoli (coexistència i competència d’un sector públic i privat).
Televisió privada: Estatal (Llei 10/1988;1990) L’espectre segueix sent públic però poden haver canals privats seguint l’exemple d’EUA. 3 concesions: Tele5  Mediaset, Antena 3  Planeta/Atresmedia, Canal + (codificat, pagament; part obert)  Sogecable/Prisa.
TDT – TV Digital Terreste: 90s, digitalització (fins aleshores analògic, es substitueix per la xarxa terrestre d’enllaços però que segueix emprant l’espectre radioelèctric). La TDT aprofita la xarxa terrestre d’enllaços fent adaptacions, i digitalitzant-la. El TDT permet la compressió i multiplexació que permet més canals i qualitat (en realitat és una de les 2)  dintre d’1 MUX solen cabre 4 programes (MUX = amplada de banda..
Les tècniques van evolucionant i van permeten major compressió). TV per cable pot ser interactiva (escollir el que vols veure) però la TDT no.
Switch off: tots els estats han d’apagar la televisió analògica.
Estats: substitució de la difusió analògica per ones terrestres per la difusió digital (conversió digital, switch over) en un termini fixat (abans de 2012, això serà un desenvolupament econòmic fantàstic, s’anuncia que la digitalització comportarà algun tipus d’interactivitat i la TV estava ocupant espectre radioelèctric, cosa que interessava més passar a la telefonia mòbil). Espanya al 2010 (a Espanya) la TV per ones terrestres té una major implantació, es va decidir fer-ho el 3 d’abril de 2010 perquè faria deu anys que es varen donar les concessions de televisió (les concessions aleshores eren per 10 anys, a partir de 2010 són per 15).
Alliberar espectre (dividend digital): Telefonia mòbil (T/C) [canals 61-69].
Inicis emissions: RU 1998, Suècia 1999, Espanya 2000. S’opta per un model diferent que al de la ràdio.
S’introdueix la TDT de pagament (abonament + pagament per visió). Espanya: implantació TV per ones (està molt implantada la TV en obert.) 1998: Plan Técnico Nacional TDT (RD 2169/1998)  PP, Aznar. A escala estatal posarem 5 MUX: - 1 MUX (4 programes): Operadors existents. Tele5, Canal+, TVE (2), Antena  problema són 5.
- 4 MUX (16 programes): a concurs públic.
Primeres concessions: En un primer concurs públic:1999-2002: Quiero TV (14 programes): pagament (necessites el descodificació que sols serveix per TDT, pagar per abonament i visió)  Fracàs del model 2n concurs públic per dos programes públics i els adjudicataris són: 2000: VEO TV (Unidad Editorial), 1 programa i Net TV (Prensa Española), 1 programa UN CANAL ÉS UN MUX  CANAL MÚLTIPLE. PROGRAMA = TVE3, ANTENA, CUATRO,...
2005 Pla d’impuls TDT – Modificació PTN (RD 944/2005). Govern ZP, volen passar del analògic al digital.
Emissions en obert. Reserves període de transició + previsió post 3 abril 2010. Canvi condicions concessió Canal+, a partir de final d’any (2005) es canvien les condicions i se li encarega que promogui l’extensió de la TDT i, per tant, emissió en obert. Emissió en obert: Cuatro (noviembre).
Redistribució espectre alliberat per Quiero ampliació programes - RTVE 2 (+3) programes = 5 - A3, T5 i Cuatro: 1 (+2) = 3 cadascuna - Net i Veo: 1 (+1): 2 cadascuna - Desembre: resolució concurs públic: 2 programes a laSexta.
Total: 15 programes privats (7 per concurs +8 a canvi de promoure les emissions en obert de la TDT).
2005: Previsió. Cada concessionària privada podrà accedir, un cop acabades les emissions en analògic a un MUX sencer digital. 6*4 = 24 són 9 més que els que s’havien plantejat (els 9 que aquest any han tancat).
2010: Migració digital completada  1 MUX per prestador. Total 24 programes (15+9). Acord del Consell de Ministres 07/2010. Recurs contenciós-administratiu Infrastructures y Gestión 2002,SL  posa un recurs perquè si s’amplien els programes s’han d’adjudicar per concurs. Tribunal Suprem (sentència 11/2012): ampliació post apagada analògica exposa que la resolució s’ha fet malament, ja que es pot ampliar però s’ha de fer a través de concurs públic (nou programes hauran de tancar) 2013: Consell Ministres, 22/03: Permet que els canals continuïn emetent fins a acabar el procés d’alliberament de l’espectre. TS, 28/12: anul·la la moratòria  diu que s’ha d’arreglar ja i posa un termini d’apagada dels 9 programes: 6/5/14 -> Atresmedia (A3+LaSexta): 3; Mediaset (T5 i Cuatro):2; Veo TV:2; Net TV: 2.
En procés: Recurs sobre 8 programes ‘ampliats’ el 2005 (a més dels ja apagats).
- Atresmedia: Antena 3, Neox, Nova, la Sexta, Gol TV [TDT pagament] (arrendat a Mediapro). Nitro, Xplora, La Sexta3 desapareixen, passa de 8 a 5.
- Mediaset: Telecinco, Cuatro, FDF, Boing, Divinity, Energy. Passa de 8 a 6 despareix La Siete, Nueve.
- Vocento (Net TV): Paramount Channel [Viacom], Disney Channel. [1/2]. Desapareixen: EHS TV (abans MTV, es la tienda en casa anglesa), LTC (abans Intereconomía).
- Unidad Editorial (Veo TV): Discovery Max, 13 TV (arrendada a COPE). [1/2]. Desapareixen: AXN i Marca TV.
Procés de concentració: Procés de concentració típic de les pràctiques liberals: 2009: Autorització de la TDT de pagament. // 2011: Fusió per absorció Cuatro i Telecinco  Mediaset 2012: Fusió d’Antena 3 i La Sexta  Atresmedia A3media i Mediaset: +85% recursos publicitat TV  duopoli o oligopoli.
Televisió autonòmica: 4 etapes.
1. Inici d’emissions: Euskadi (1982), Catalunya (1983), Galícia (1985)  governades per partits o coalicions diferents a les que hi havia en el govern central. Planteja la TV com a un procés de normalització lingüística.
2. 1989-90: Duopoli. S’introdueix la televisió privada Estatal (Llei 10/1988; 1990). D’una banda els operadors històrics posen en marxa un segon canal (Catalunya: el 33, el basc ETB2) i s’amplia a altres comunitats, en el moment governades per el PSOE  Andalusia, País Valencià i Madrid. A més es crearà la FORTA (Federación de Organismos de RTV Autonómica; en aquell moment només eren públics; promou els intercanvis i col·laboracions entre els seus integrants. Tasques: adquisició de programes i drets d’emissió, produir continguts conjuntament i vendre’ls, gestió conjunta de serveis de noticies [cobrir esdeveniments esportius] i transmissions, itinerari de programes i serveis, comercialització conjunta de la publicitat).
Context prèvi a la segona etapa: 1998 Plan Técnic Nacional TDT (RD 2169/1998). TV estatal 5 MUX (1 pels operadors existents i 4 a concurs; TV autonòmica amb un MUX per comunitat: 2 programes públics i dos per explotació privada). A part dels 6 que tenien TV autonòmiques hi havia altres que havien aprovat la llei però no tenien TV. 2005: Pla d’Impuls TDT –Modificació PTN. Preveu que un cop s’hagi completat el traspàs al digital, en comptes d’un MUX per comunitat, si es demana podrà tindre dos (Catalunya 3).
3. Digitalització: TDT, anys 1999-2000. Les emissions analògiques s’hauran de passar al digital. Entre 1999 i 2006 es posen en marxa 7 TV públiques +, algunes amb llei aprovada feia temps (1999: Illes Canàries, 2001: Castilla la Manxa, 2005: Astúries, Illes Balears, Extremadura; 2006: Múrcia i Aragó). HI ha 4 comunitats autònomiques que no han tingut televisió pública autonòmica: Cantàbria, Castella i Lleó, La Rioja i Navarra.
Una altra característica d’aquest període es que augmenten el nombre de programes (canals).
 Model dominant de les noves televisions públiques: Externalització creixent (poca producció pròpia [informatius], pressupostos més baixos) i concurs per la resta de producció a empreses privades.
 Públiques històriques: + canals (les 6 primeres). Es posa en marxa el 3/24 a Catalunya.
 Introducció TV autonòmica privada: 1999 Madrid (la 1ª que adjudica TV autonòmica privada), 2009 Castella i Lleó.
Catalunya té 2 MUX autonòmics, un per la Corporació i l’altre pel sector privat. Les CCAA sense TV pública autonòmica si que tenen TV privada autonòmica menys Cantàbria (té 2 concursos convocats).
4. 2010: procés de liberalització. Crisi econòmica + canvis en el marc legal.
2012: Llei 6/2012, de modificació de la Llei 7/2010, general de la comunicació audiovisual: s’ha flexibilitzat les formes de gestió de la TDT autonòmica, més externalització (informatius) i possibilitat de privatització.
- Tancaments: Castella-La Mancha i Canàries (2011 i 2012, 2n canal públic); País Valencià 2013 RTVV.
- Reducció de plantilles a Madrid, Euskadi, Catalunya,...
- Privatització: altres formes de gestió autonòmica. Múrcia entra a concurs per gestió privada  programes informatius inclosos més publicitat (2014-17) Catalunya: naixement de la televisió autonòmica pública de les 1es, creació d’un 2n i 3r canal. TV pública Corporació Catalana de RTV  Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA, 2007). Té 1 MUX i demana un segon i se li concedeix. 2010:en 2 MUX té 7 programes (6+1  6 diferents i 1 HD d’ells).
Supressió programes: dels 7 que es feien TVVi (televisió valenciana internacional, 2010); IB3 Sat (Televisió pública autonòmica de les Illes Balears, 2013). A més, reordenació dels programes que emetia la Corpo, Super 3/3XL + 33 = el 3XL despareix i es queda Super3/33. Ens quedem aleshores amb 5 programes (4+1).
2008 TV3 33 3/24 K3/300 2010 TV3 33 3/24 Super 3/300 TV3 HD TVVi IB3 2012 TV3 Super 3/33 3/24 Esport 3 TV3 HD Espai recip. RTVV IB3 (fins novembre) 1013 TV3 Super 3/33 3/24 Esport 3 TV3 HD TV privada: adjudicació 1 MUX (4 programes) a Emissions Digitals de Catalunya, SA (grup Godó). 8tv: generalista; 105 TV/RAC 105: musical, clips; BOM (gener 2013 abans Estil9); Barça TV: arrendament a FCB. 2 MUX públics i 1 MUX privat.
Espanya – TV local: Model dual privat i públic de forma estatal i autonòmica (no inclou la TV local que de fet no havia estat prevista tot i existir i estar pressent durant molts anys sense un pla local concret).
1980: Cardedeu van fer una experiència de TV local, l’any 81 ho van repetir a les festes i l’any 1982 van decidir fer emissions periòdiques (1 setmana en analògic). A partir d’aquí s’estén a Catalunya i Espanya. En absència d’un marc legal una situació d’alegalitat (1980-1995 [tot i que de forma parcial, no es completarà fins a la implantació de la TDT]), per indicar que no estava prohibida però tampoc regulada.
1988 a Catalunya: havia 46 TV locals (la majoria iniciatives ciutadanes que pretenen oferir un servei públic).
1995 – Llei 41/1995 de TVL per ones terrestres: la TV local haurà d’emetre per municipis i es preveu perquè a cada municipi hi pugui haver una freqüència (1 programa o canal). Es prioritza el públic, en 1r lloc per l’ajuntament, sinó per la iniciativa privada sense ànim de lucre (finalitat comunitària o altres). Aquesta llei s’aprova quan hi ha un munt de TV locals funcionant a Espanya. Sobre les que estan funcionen fins ara, reconec una freqüència pública municipal i es reconeix el dret per continuar existint aquelles que estaven en emissió abans 1/1/1995, aprovada la lleis s’hauran de fer uns tràmits, però el reglament no es va fer.
Legalització: hem d’esperar a la digitalització, el pas de televisió analògica a la introducció de la TDT. Quan s’aprova el Plan Técnico de la TDT l’any 1998, 1r s’estructura la TV estatal i autonòmica i, posteriorment, si es pot, la local. 2002-03: fracassada la plataforma Quiero TV es planteja que la TV local haurà de ser per TDT i s’organitzarà de diferent forma, no per municipi sinó en funció de la demarcació.
PT TDT Local (RD 439/2004). S’aprova el dia després de l’11-M, final de la 2ª legislatura d’Aznar. Aquest Plan Técnico divideix Espanya en 265 demarcacions, 21 per Catalunya (les que encara hi ha ara); amb 1 MUX per demarcació excepte la de Madrid, que tindrà 2 MUX. Espanya: agrupacions en funció dels municipis, a Catalunya s’intenta adaptar a les comarques o agrupacions de comarques.
El 14 de març hi ha eleccions i canvi de govern: de seguida, hi ha 2 CCAA que convoquen concurs públic per TDT local i, una el convoca i el resol el 2004(les demana al novembre)  Illes Balears. Madrid també convoca però no les resol. A final d’any es fa una modificació PT TDT local (RD 2268/2004)  es mantenen les demarcacions però es sumen alguns MUX (1, Màlaga, 1 Sevilla, 3 Catalunya). A Catalunya, amb 21 demarcacions, li corresponen 24 MUX (Barcelona, Cornellà, Sabadell) 96 programes.
2005 RD 944/2005 introdueix 10 MUX pel TDT local de cobertura insular (les illes Canàries i Balears). A les illes Balears hi ha 3 MUX amb 2 programes públics i 2 privats a Mallorca (1), Menorca (1), Eivissa i Formentera (1)  a més dels que ja els hi pertocava de MUX.
Extensió i implantació TV local per ones (analògica): Diversitat models: públic / privat comercial / sense ànim de lucre; 55 TV locals municipals aproximadament; +100 privades, 66 per ones A Catalunya  TV local: 21 demarcacions /24 MUX  96 programes - Reserva programes públics: 37 (33 agrupacions de municipis i 4 unimunicipals [BCN, BDN, L’H, Reus) - Programes privats: 59 Concurs Generalment els MUX són 1 programa públic i 3 privats, o 2 i 2. En principi es pressuposa que es posaran d’acord els 4 per emetre ja que es paga conjuntament l’espai de TDT corresponent.
. Llei 22/2005 “televisió local o de proximitat”. Èmfasi en que la TV local és TV de proximitat; generalista o temàtica, necessitats d’informació, comunicació i participació social de las comunitats locals (demarcació).
Concurs 2006: van a concurs 59 però se’n adjudiquen 56 (3 deserts, insuficients requisits complerts). 87% Operadors “històrics” (20 no es presenten al concurs); 16 de 56  van anar a empreses relacionades o participades pel Grup Canal Català i Prisa (3), Vocento (1) i Planeta (2): àrea metropolitana.
TDT local: posada en marxa lenta i dificultosa i aviat crisi de model + crisi econòmica. 2010: emissió 51/93 programes. Context de crisi: desaparició/reorganització de canals públics i privats.
Públics: ja n’hi havia menys però són els que menys s’han implantat,entre altres coses pels consorcis (entre Ajuntaments), constitució, manteniment,... 2010 tanca Sant Adrià del Besòs – Sta Coloma de Gamanet, 2011: Baix Llobregat – Delta, 2012: Maresme Nord  n’hi haurà d’altres que no s’arribaran ni a constituir.
Crisi econòmica: retallades, disminució, pressupostos. 2013: de 37 possibles, en emissió 13 (un terç).
Privada: 3 deserts, 9 renúncies (BCN 2, Cornellà 2, Palafrugell 2, Granollers 1, Mataró 1, Figueres 1). Les primeres que s’emeten són de Prisa, Vocento,... Extinció: Reus. 2013: 45 de 56 (80,3%) [/59, 76,3%]Canal Català lloga 6 freqüències  Punt Avui TV les ha llogat.
Televisió – tendències Digitalització: cable, satèl·lit i ones (TDT). Canvis ús espectre radioelèctric (ones/TDT): Dividend digital  l’agència en telecomunicacions 1ª en fer el canvi.
2007: UIT, integrada per estats més el propi sector segueix el conveni establert en la Conferència Mundial de Radiocomunicacions. Banda espectre 790 a 862 MHhz (canals 61-69, canals de TV estatal/autonòmica que han de quedar lliures) passa de RTV (broadcasting) a comunicacions mòbil (un cop s’hagi fet l’apagada analògica). Post apagada analògica: Dividend digital  alliberar.
2010: Agenda Digital UE: Dividend digital: termini al 1/1/15 per passar al digital. Bandes de “comunicacions mòbils” (no separació per tecnologies, neutralitat tecnològica). De GSM; (2G) a UMTS (3G), 4G.... Refarming (reasignar l’espai d’X tecnologia mòbil per espai per telefonia mòbil sense separar per tecnologies).
Espanya: 2011 Dividend digital (alliberament)+ refarming (reassignació).
2011: Pla dividend digital. El Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç fa un procés de licitació del espectre radioelèctric amb 4 bandes o sub-bandes del espectre radioelèctric que s’han d’alliberar o reassignar.
Procediments: subastes (majoria), concurs (minoria). Resultat: 1.800 milions €. Principals operadors: Movistar, Vodafone, Orange.
Els costos seran sufragats per l’Administració amb els ingressos obtinguts en les licitacions públiques que es convoquin per assignar espectre radioelèctric  llei d’economia sostenible, article 51.
2011: Ingressos obtinguts de l’espectre  reduir dèficit 2012: 24 agost. Pla TDT alta definició + espectre 4G abans 1/1/14 (alliberat el divident digital) en favor de noves xarxes de telefonia mòbil de 4G  UE posa com límit l’any 2015.
 Es redueixen les freqüències assignades per prestar servei de TV, garantint un ús més eficient de l’espectre, tot i que gràcies als avenços tecnològics, es garanteix l’emissió del mateix número de canals nacionals de cobertura estatal de TV que els actuals.
 S’impulsa l’oferta d’emissions de CCCA i de TV d’alta definició d’elevada qualitat i altres innovacions tecnològiques en l’àmbit de la televisió digital.
 El Pla d’impuls de la TDT compta amb el recolzament de les TV privades associades dins UTECA que aboga per TV d’alta definició i la introducció de serveis innovadors i s’han establert les millors condicions perquè la TV privada afronti el procés de liberalització del dividend digital.
Febrer 2013: Agenda Digital para España (2010, UE) intent d’usar de forma més eficient l’espectre a mig i llarg termini, pel que cal impulsar mesures que fomentin un ús més dinàmic i flexible de l’espectre i la revisió del estat actual de les bandes de freqüència (avaluant aquelles que puguin satisfer la demanda creixent de tràfic de dades en telèfons mòbils). Línies d’actuació: 1. Avançar lla posada a disposició dels operadors de telecomunicacions dels blocs d’espectre del dividend digital per serveis de comunicacions electròniques (termini imposat per UE: 1/1/15), 2. Aprovació de Llei 9/2014, de telecomunicacions (2013).
Audiència  Publicitat (ho ha promogut, sempre hi ha hagut TV d’audiència privada, és a dir, a EUA des de sempre i a Europa a partir de que s’instauri la TV privada). L’audiència en TV es va començar a estudiar amb enquestes (en el cas d’EUA una mica particulars). Als individus de la mostra se’ls demanava que enviessin un full de paper cada setmana en el qual en franges de 15’ s’ha d’emplenar quin programa s’està veient i qui de la família ho està veient. A Europa es fa a través d’entrevistes i enquestes.
La publicitat no té suficient amb aquest sistema (no saben si han vist anuncis o quants), es busca un sistema minut a minut en el que l’audiència hagi d’intervenir el mínim possible  audímetres (resultats disponibles el dia següent al mat)í. Anys 1988-89: Audímetres (people meter)  és el que funciona a dia d’avui (a Espanya és l’únic, sistema, a EUA com a complement). + competència  + interès, + rapidesa.
EUA: Nielsen (Nielsen Television Index): 9.000 llars amb audímetre (es selecciona una mostra representativa estable en el temps i aquesta mostra té instal·lat al costat del televisió un aparell que observa si la TV està encesa i el que s’està veient (a més cada persona de la casa té assignat un botó i quan hi són o se’n van han de clicar-lo) + diaris de visionat.
Espanya: Kantar Media. Pànel audímetres llars. Cada any identifica l’univers (audiència que vol estudiar). Al passar d’enquesta a audímetre la mostra canvia (en les enquestes són a partir de 14 anys) - Consum: temps (minuts).
Univers Mostra - Audiència mitjana (Rating): en %. Mitja telespectadors d’un Individus 4 anys i + Individus/llar programa (franja horària)  audiència potencial o univers.
Espanya 44.444.000 11.758 / 4.625 - Share: quota de pantalla/de mercat. Telespectadors d’un Catalunya 7.061.000 1.537 / 530 programa (franja horària)  persones que en aquell temps (programa/franja) miren la televisió.
Digitalització: TV+ internet + T/C  Televisor connectat / convergència Prime time: hora de màxima audiència.
Posicionament UE 2013. Comissió. Llibre verd. Planteja un procés de consulta oberta per veure si en el nou entorn (Internet) s’ha d’intervenir o no (de moment s’obra el procés i es deixa fer consultes).
2013. Parlament. Directorate General for Internal Polices The Challenges of Connected TV  reptes sobre TV connectada (convergència de serveis que inclou TV + internet + telecomunicacions).
Convergència: fusió progressiva dels serveis de RTV tradicionals i Internet. Això condueix a possibilitats de visionat que van des dels televisors amb connectivitat a Internet afegida, passant pels descodificadors que entreguen continguts en vídeo OTT (over the top), als serveis de comunicació audiovisual prestats a tauletes i altres dispositius mòbils. Els consumidors utilitzen tauletes o telèfons intel·ligents al temps que veuen la TV, per exemple, a interactuar amb amics o amb el propi programa de TV.
“Televisor”: serveis i funcions ordinador/web - Serveis audiovisuals sota demanda - Modalitats múltiples (maneres diverses) - Nous actors - TV + progressivament mòbils, tauletes,...
- Canvis en el consum Modalitats: aparell TV connectat origen (fabricant), son uns portals en els que cadascú es fa el seu.
Plataformes propietàries Portals (Sony Entertainment, Samsung Smart TV, LF Smart TV,...) TDT + accés a internet. Sistema propi de cada fabricant. El “propietari” decideix l’organització de continguts.
Operadors que defineixen descodificadors que sumen el servei principal + internet. Canal +  iPlus; ono  Tivo. Nous actors que busquen fórmules per arribar al ususari  Google Yb, InPut TV. .Televisió híbrida.
Consorci europeu + empreses electrònica : Broadcasters TDT + accés a la xarxa (vídeo sota demanda, publicitat, jocs, participació directe, xarxes socials...) [botó vermell].
Alemanya, França i España 2011: inici proves RTVE, >Mediaset CCMA (2010).
2013: Agenda Digital España (RU: Youview, italia: MGP) Consums: Televisió social /Segones pantalles: Interacció ‘digital’ dels telespectadors a l’entorn dels continguts TV; Multitasking amb TV com a eix; Twitter/Facebook.
TV social: EUA; juny 1012; 33% usuaris actius  és mesurable, ho podem quantificar. RU, 2012. 60% usuaris actius / 40% de la conversa creixent durant el prime-time: TV ( es parlava de continguts televisius).
Nova forma de consum en creixement que fomenta el visionat en directe i especialment per un sector de població que està entre 15 y 25 anys.
Televisió social: TV social i visionat en directe: comentar i compartir experiència. Mesura TV social: manteniment comentaris en bloc publicitari. Cadenes pugen i anunciants baixen. Espot  patrocini (emplaçament de producte).
TV SOCIAL: Quan parlem de TV connectada parlem d’un receptor de TV que ens proporciona els serveis audiovisuals convencionals + funcions que fins fa poc només els podíem obtenir a través de PC (internet).
     Es multipliquen els serveis sota demanda Modalitats múltiples de TV connectada Ha comportat nous actors al mercat Ha anat en paral·lel amb la TV + la progressivitat de tabletes, mòbils, etc.
Canvis de consum Modalitats de TV social:  Aparell connectat en origen pel fabricant = aquest sistema també l’anomenen aparell connectat a plataformes propietari. Això vol dir que cada propietari es fa el seu propi sistema de TV connectada.
Cada propietari decideix com organitza els continguts i ho decideix partint de criteris de rendibilitat. No hi ha neutralitat doncs, davant del control d’aquest portal, ja que incideix molt el que vol el fabricant.
 Alguns operadors estan en condicions de definir uns descodificadors que proporcionen el seu servei d’origen més la connectivitat via a internet. Un exemple: Canal +  iPlus, Ono  Tivo.
 Nous actors que intenten accedir al mercat del TV connectat a través de diferents formes. Ex: Google TV, InOut TV (fabricant de descodificadors i que permeten l’accés als serveis d’internet lligats a la TV).
o Una de les possibilitats de TV connectada és la TV híbrida (Hybrid Broadcast = radiotelevisió Broadband = de banda ampla). És híbrida perquè combina la radiotelevisió per ones amb la banda ampla. És un estàndard promogut per un consorci europeu d’algunes empreses de TV + empreses d’electrònica. La TV Híbrida proporciona TDT + accés a la xarxa (video sota demanda, publicitat, jocs, participació directa, xarxes socials, etc). Accedeixes a la 1ª pantalla a través del voto vermell. Els que formen part del consorci decideixen els continguts.
o Aquest sistema ha sigut el que han adaptat països d’Europa, com Espanya, França i Alemanya, tot i que segueix tenint una penetració baixa ja que hi ha altres estàndards en competència.
Canvis en el consum  TV social = segones pantalles. Fa interacció centrada en la TV, és a dir, mentre mirem la TV comentem a les xarxes socials. Aquest tipus de TV fomenta els visionats en directe (així com no interessa comentar programes a la carta), permet comentar i compartir experiències. La TV social és un fenomen recent molt lligat a Twitter (ja que és obert i públic, utilitza etiquetes i és mesurable), amb un creixement important i molt enfocat a un sector de població concret d’entre 15 i 45 anys.
 Al RU el 2012 hi havia un 60% dels usuaris actius, 40% de la conversa va ser produïda durant el prime time.
Usos de la TV social: Comentar via Twitter/Facebook el que es veu.
Mesura d’audiència TV social: A Espanya l’empresa que es dedica a mesurar l’engagement (la implicació – audiència) dels usuaris de la TV social és Kantar Media (via una empresa Tuitele). Als EUA qui s’encarrega és Nielsen. Aquests organismes mesuren també el rating i el share ja que entenen que la mesura d’audiència de TV social és complementària als altres dos paràmetres.
Quan s’interromp un programa perquè fan anuncis, una de les característiques de la TV social és que es mantenen els comentaris a les xarxes. Les empreses de publicitat no els agrada que els usuaris no facin zapping quan ja no emeten els continguts. Aquest fet l’agraeixen les cadenes, però en canvi, als publicistes no els agrada gens. La decisió que han pres els anunciants per regular-ho és integrar la publicitat en els mateixos continguts per seguir tenint visites.
...