"Ciència Política per a principiants" (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 6
Subido por

Descripción

Resum del llibre Ciència Política per a principiants

Vista previa del texto

Tema 1: La Cultura Política La cultura política és una de les àrees temàtiques dins la Ciència política que més atenció ha captat entre els estudiosos de la disciplina. En primer lloc, els acadèmics han intentat descriure com són les principals orientacions polítiques ( actituds, valors, opinions, avaluacions) que caracteritzen una societat determinada. Els politòlegs s’han demanat a sobre de diferents qüestions com: per què les democràcies es consoliden den alguns països i no en d’altres? Per què hi ha països més eficients i menys corruptes que d’altres? Perquè hi ha conflictes bèl·lics entre determinats països?. Per tant, un segon objectiu dels estudis de cultura política ha estat donar resposta a importants fenòmens polítics com els que acabem de plantejar.
1.1 Què és la cultura política? Segons Almond i Verba, la cultura política es pot definir de la forma següent : “ La cultura política d’una nació consisteix en la particular distribució de les pautes d’orientació cap a objectes polítics entre els membres d’aquesta nació”. Així, Almond i Verba consideren que la cultura política fa referència al conjunt de valors, sentiments, creences, coneixements, opinions d’una nació o de qualsevol d’altre col·lectiu d’individus, sobre els diferents objectes polítics. Per objectes polítics ens referim a elements com el règim polític, les institucions polítiques d’un país o els seus principals actors ( partits polítics, grups d’interès, etc.) Primer, la cultura política és una característica que fa referència a un col·lectiu determinat i no pas als individus. Segon, en cap cas podem considerar que un país determinat té “molta” o “poca “ cultura política, ja que no és una qüestió d’intensitat. Per tant, la cultura política descriu com la política es concebuda, entesa i sentida per una societat determinada.
1.2 Principals orientacions de la cultura política La cultura política és essencialment l’estudi de les orientacions d’una col·lectivitat, normalment d’un o diversos països. En concret hem adaptat la classificació d’ Amond i Verba en quatre gran categories : (i) orientacions envers el sistema polític, (ii) orientacions envers les principals dimensions polítiques, (iii) orientacions envers els principals actors i institucions polítiques i (iv) orientacions envers el rol del mateix individu dins del sistema.
1.2.1 Orientacions envers el sistema polític Un primer grup important d’orientacions són aquelles ques està dirigides cap al sistema polític en general: el disseny constitucional del país, les seves principals institucions i regles de joc o la comunitat política de la qual es forma part. En aquesta categoria destaquen especialment les orientacions dels individus envers el règim polític (democràcia o dictadura).
Creuen que la democràcia es el millor règim per al seu país? Com avaluen el rendiment de la democràcia i de les seves institucions? O bé consideren que son ineficients i corruptes? De les nombroses orientacions que engloba aquesta categoria les dues que més s’han estudiat en el camp de la Ciència Política són la legitimitat del règim i la satisfacció amb el règim.
Legitimitat del règim polític: Un règim es considera legítim quan gaudeix del suport i l’aprovació de la majoria de la ciutadania. El grau de legitimitat d’un règim depèn de la mesura en que la gent considera les seves institucions desitjables i superiors a la d’altres règims alternatius. Juan Linz defineix legitimitat com : “ la creença que les institucions polítiques existents, malgrat els seus defectes i errors, són millors que altres que es podien haver establert”. La legitimitat no implica, doncs, creure que un règim es perfecte, sinó més aviat es tracta del més adient per al seu país.
Quan els individus consideren que un règim és legítim, es mostren més favorables a acatar les decisions de les autoritats i a seguir els deures i les obligacions que imposen les autoritats. La legitimitat és un factor essencial per garantir l’estabilitat d’un règim polític: la supervivència de les democràcies depèn, en gran part, del nivell de suport que reben de la ciutadania. A Espanya, des de la restauració democràtica de finals de la dècada de 1970, la legitimitat de la democràcia ha estat molt elevada i similar a les democràcies europees amb una arrelada tradició democràtica.
Satisfacció amb el règim: Una segona orientació que freqüentment s’estudia és el grau de satisfacció dels ciutadans pel que fa al funcionament del règim polític. No sempre és fàcil separar els conceptes de legitimitat i de satisfacció amb el règim, ja que en part els ciutadans valoren la legitimitat d’un règim en funció de si es compleixen les expectatives que es tenien sobre el seu rendiment. Tanmateix, aquests dos conceptes no es poden considerar sinònims: ni legitimitat implica satisfacció ni viceversa.
1.2.2. Orientacions envers les principals dimensions polítiques Un segon conjunt d’orientacions són les que se centren en les preferències polítiques dels ciutadans respecte les diferents dimensions de conflicte de la societat. Generalment, en les democràcies occidentals la dimensió política més destacable és la ideologia esquerradreta.
La ideologia esquerra-dreta: La utilització dels conceptes esquerra i dreta en política prové de la França de finals de segle XVIII i feia referència a la posició que ocupaven a l’ Assemblea Nacional ( el parlament) els dos bàndols polítics enfrontats. Tot i que els significats esquerra i dreta han canviat molt des de llavors, aquests encara s’estructuren a partir del concepte d’igualtat. Actualment, l’esquerra està associada amb la demanda d’una major igualtat econòmica i a la millora de les condicions de la classe treballadora. En canvi, la dreta és partidària que el govern intervingui el mínim possible en l’economia, malgrat que això pugui comportar a la pràctica un augment de les desigualtats econòmiques.
La forma més habitual que tenen els politòlegs de mesurar la ideologia dels individus es a partir de l’escala esquerra-dreta de 0 a 10 punts, on els valors propers al 0 signifiquen ser d’extrema esquerra, les posicions entorn al 5 signifiquen ser moderat o de centre i les posicions prosperes al 10 signifiquen ser d’extrema dreta. La principal conclusió que podem extreure d’aquesta taula és que tots els països tenen una ideologia prospera al 5. Això es així perquè la pauta més habitual és que gran part de la població es consideri ideològicament moderada o de centre. Espanya es caracteritza més aviat per tenir la major part de la població en les posicions de centre-esquerre.
La ideologia liberal-conservadora: Normalment quan a les democràcies occidentals hi ha una segona dimensió rellevant, aquesta sol ser liberal-conservadora. Si bé la ideologia esquerra-dreta estava relacionada amb el conflicte d’interessos econòmics existents en una societat, la ideologia lliberal-conservadora se centra en qüestions més morals i polítiques. Les actituds liberals són favorables a l’expansió dels drets i les llibertats dels individus. D’altra banda, els conservadors estàn més preocupats per la seguretat, l’ordre públic i el manteniment dels valors tradicionals encara que aquests es puguin anar en detriment de la llibertat individual. Ampliació dels drets = liberal. Valors tradicionals = conservador.
Hi ha diferents formes de mesurar com de liberal o conservador és una determinada societat. Òbviament, es pot fer a partir d’una escala similar a la de esquerradreta, però és freqüent mesurar-ho de forma indirecta. Els britànics, per exemple, ho fan a partir de preguntes d’enquesta.
El nacionalisme: Les dues orientacions anteriors solen estar presents, en menor o major mesura, en pràcticament totes les democràcies avançades. En canvi, la dimensió nacionalista només esdevé rellevant en aquells països on l’existència de diferents comunitats culturals deriva en un conflicte de caire nacional. En aquestes societats es freqüent que es produeixi un conflicte entre la identitat nacional majoritària i la ( o les) identitats minoritàries.
1.2.3. Orientacions envers els principals actors i institucions Un tercer conjunt d’orientacions polítiques són aquelles que estan dirigides als principals actors i institucions polítiques. Aquests actors i institucions poden ser de diferent naturalesa. Una classificació possible és segons la funció que tenen dins del sistema: un primer grup són els actors responsables de traslladar les demandes polítiques dels ciutadans a les institucions ( partits polítics i grups d’interès ( sindicats)). Segon grup són les institucions responsables d’atendre aquestes demandes ciutadanes i, a partir d’aquestes, dissenyar i executar les polítiques públiques ( parlament, el govern i la seva administració pública). Dues orientacions destacables dins aquesta tercera categoria són la confiança política i la identificació partidista.
La confiança política: Una institució gaudeix de la confiança política dels ciutadans si aquests senten que la institució és creïble, competent, equitativa, transparent i, en definitiva, si la institució desenvolupa amb eficàcia i justícia el rol que el sistema li confereix. En quant a la confiança en algunes de les institucions i actors polítics, una conclusió rellevant és que a pràcticament tot arreu els partits polítics són, amb diferencia, la institució política que inspira menys confiança, ja que desconfien en els partits, la qual cosa revela l’actual allunyament dels partits respecte de la societat.
La identificació amb un partit: En política, és freqüent que els ciutadans mostrin un lligam afectiu amb algun partit polític i desenvolupin un sentiment de pertinença “ party identification” o “identificació partidista” en català. Per sentir-se identificat amb un partit no cal estar escrit a cap registre, pagar regularment cap quota d ’afiliació o demostrar que se’l vota sistemàticament. No hem de confondre identificació amb militància. La identificació amb un partit té uns efectes molt poderosos tant sobre les opinions polítiques de la gent com sobre el seu comportament polític.
1.2.4. Orientacions envers el rol del mateix individu dins del sistema A les societats democràtiques els ciutadans són actors polítics que ocupen una posició central dins el sistema. No tots els països fomenten amb la mateixa intensitat que els ciutadans adoptin un rol actiu i participatiu. Però sens dubte la participació política representa un dels pilars bàsics dels règims democràtics. Es consideren actius i capaços de de participar i influir en la política? O creuen que tenen un rol més aviat passiu i que s’han de limitar a acatar i obeir l’autoritat?. Dins d’aquesta categoria, els dos elements més importants són l’interès per la política i l’eficàcia.
Interès per la política: Una primera orientació relacionada amb com els individus conceben el seu rol com a actors polítics és l’interès que aquests mostren per les qüestions polítiques. La forma més freqüent es preguntar directament a l’individu si té molt o poc interès per la política. Però també se sol estudiar d’una manera indirecta preguntant la freqüència amb la qual acostuma a parlar de política amb els seus amics.
Eficàcia política: Per eficàcia política ens referim a la sensació que tenen els individus de si són capaços o no d’influir a través de la participació. És la percepció que els canvis polítics i socials són possibles i que cada ciutadà té individualment un paper rellevant en el fet que aquests canvis es produeixen. Els individus se senten eficaços políticament quan es veuen competents en l’àmbit polític i, en certa mesura, se senten protagonistes. Dit d’una altra manera, sí són capaços d’entendre com funciona la política i creuen saber com participar per influir-hi. L’eficàcia política representa un sentiment que predisposa els ciutadans a participar. Certament, només es veuran capaços i tindran incentius per a participar aquells que creuen que la seva participació tindrà conseqüències polítiques.
És important distingir l’eficàcia política interna de l’eficàcia política externa. L’eficàcia interna és essencialment el sentiment que acabem de descriure: la percepció de competència política i de capacitat d’influir en el procés polític. D’altra banda, anomenem eficàcia externa a la percepció que el sistema polític és receptiu a les demandes del ciutadà, que les institucions polítiques escolten als ciutadans i prenen en consideració les seves peticions. Per tant, l’eficàcia interna se centra en l’autoimatge que tenen els individus com a actors polítics i, en canvi, l’eficàcia externa se centra en la imatge que aquests tenen de la receptivitat i la permeabilitat del sistema i de les autoritats polítiques.
La cultura política dels països dels nòrdics és notòriament diferent a la dels antics països comunistes de l’est d’Europa.
1.3 Estabilitat i canvi de la cultura política Una de les característiques essencials de la cultura política és la seva estabilitat. La cultura política no fluctua en funció de la conjuntura política o econòmica del moment sinó que es manté relativament estable al llarg del temps i els canvis generalment es produeixen lentament, de forma gradual. En aquest sentit, és important distingir la cultura política del que anomenem opinió pública, que sí que és variant i sensible a la conjuntura.
L’opinió pública és el conjunt de percepcions i judicis que fan els ciutadans sobre les diferents qüestions polítiques del moment, com podrien ser: la percepció de la situació econòmica del país, la popularitat del president o la valoració de la gestió del govern.
Aquestes opinions poden canviar ràpidament segons el context.
En canvi, les orientacions que formen part de la cultura política no pateixen variacions molt brusques. Els seus canvis es caracteritzen per ser graduals i rarament s’observen variacions significatives d’un any per l’altre. De fet, la cultura política d’un país es manté fins i tot relativament estable generació rere generació. El mecanisme que garanteix aquesta estabilitat és la socialització política.
1.3.1. La socialització política Els valors polítics no són innats, sinó que els individus els van adquirint al llarg del cicle vital. El procés d’aprenentatge de valors, actituds, normes i creences que acaben definint la identitat política d’un individu s’anomena socialització política.
A través de la socialització els individus aprenen i es fan seves les orientacions que hem introduït a l’apartat anterior: aprenen com és el sistema polític en el qual viuen i quin és el rol que ocupen dins d’aquest sistema, i configuren els valors i les identitats polítiques bàsiques. És un procés involuntari i informal. La socialització es produeix tant per la transmissió explícita i voluntària de valors com per la transmissió involuntària de rols i actituds. La socialització és el procés que garanteix que la cultura política d’una nació es transmeti d’una generació a l’altra. Les noves generacions no adopten unes actituds o valors a l’atzar, sinó que adquireixen i transformen les orientacions que transmeten les generacions anteriors.
En aquest sentit, la socialització política representa un importantíssim factor d’estabilitat de la cultura política d’un país.
Tot i que la cultura política no és immutable i cada generació és en major o menor mesura diferent a l’anterior, la socialització política representa un factor suavitzador dels canvis i dota la cultura política d’estabilitat i d’una línia de continuïtat. Els expert solen coincidir a considerar que actualment hi ha quatre grans institucions responsables de la socialització política: la família, els nostres iguals –siguin amics, veïns, o companys de feina-, l’escola i els mitjans de comunicació de masses. Dels quatre agents de socialització destaquen molt especialment la família i l’escola. Se sol considerar que la família és l’agent socialitzador més important en gran part pel fet que es tracta de l’entorn on els infants solen estar exposats de forma més intensa i prolongada. És dins de la família on els individus comencen a configurar els seus valors polítics, les seves actituds envers l’autoritat i la seva predisposició a ser, o no, políticament actius. Un percentatge important dels individus acaben sentint-se identificats amb el mateix partit polític que els seus pares.
L’escola és un segon agent socialitzador important. La influència de l’escola és especialment intensa durant el període d’estudis secundaris, quan els individus estan més capacitats cognitivament per entendre i adquirir valors polítics. Per tant, no és estrany que el disseny del pla docent es converteixi en un instrument que les autoritats intenten utilitzar per incidir en la cultura política de les noves generacions.
Actualment, els estudis de socialització política estan mostrant com el context social on viuen els individus ( per exemple, la diversitat ètnica del veïnat o de l’escola), és també socialitzador de primer ordre.
1.3.2. Canvis contemporanis en les democràcies Com acabem d’explicar, la cultura política es caracteritza per ser essencialment estable i no fluctuar en funció de factors conjunturals. Però això no significa en cap cas la cultura política sigui immutable.
Durant la segona meitat del segle XX s’han produït uns canvis econòmics i socials profunds.
Tots aquests processos han provocat canvis en la manera com són els ciutadans políticament, un aspecte que es coneix amb el nom de mobilització cognitiva. Avui els ciutadans són més sofisticats i competents en política, ja que tenen més coneixements i disposen de majors recursos cognitius per ser políticament actius. La mobilització cognitiva és un fenomen que es produeix sobretot per la conjunció de dos factors: en primer lloc, avui les persones disposen d’un major accés a la informació política gràcies a l’expansió dels mitjans de comunicació de masses; i en segon lloc, tenen una major capacitat per processar i entendre la informació rebuda gràcies al major nivell educatiu.
A mesura que passa el temps les prioritats tradicionals de tipus materialista –relacionades amb l’ordre, la seguretat i l’economia- han anat perdent protagonisme a favor de les de caire postmaterialista- més relacionades amb aspectes no econòmics-. Entre els valors considerats postmaterialistes destaquen alguns com l’autorealització, la qualitat de vida, la participació, l’ecologisme, el pacifisme i la defensa de drets i llibertats civils, com per exemple la igualtat de sexes.
Per què hi ha persones amb valors més postmaterialistes que d’altres? Per què les nostres societats són cada vegada més postmaterialistes? Segons Inglehart, la importància d’aquests valors depèn, en gran part, de les condicions socioeconòmiques viscudes durant l’etapa preadulta. Els valors són cada cop més postmaterialistes.
1.3 La cultura política ens ajuda a entendre...
(I) La cultura política ens ajuda a entendre l’estabilitat dels règims polítics i (II) la cultura política ens ajuda a entendre el bon o mal funcionament de les institucions polítiques.
1.4.1. La cultura política ens ajuda a entendre l’estabilitat dels règims polítics Segons Almond i Verba, la cultura política d’un país és un factor clau a l’hora d’explicar per què hi ha democràcies ( o dictadures) que perduren en el temps i d’altres que s’ensorren i desapareixen. L’estabilitat del règim polític depèn en gran mesura que aquest mantingui una congruència amb la cultura política del país. Es considera que una cultura política és congruent amb el règim quan els ciutadans tenen una idea correcta de com és i com funciona el sistema polític on viuen, el consideren legítim i desitjable, i n’avaluaven positivament el rendiment. La teoria d’Almond i Verba es basa en la distinció de tres grans tipus ideals de cultura política: la cultura parroquial, la cultura de súbdit i la cultura participant.
La cultura parroquial: És aquella en què els ciutadans es caracteritzen per tenir poques orientacions, o cap, envers la política nacional.
La cultura de súbdit: És aquella on els ciutadans són conscients de l’existència del sistema polític però no mostren actituds participatives i es limiten a acatar les decisions de les autoritats.
La cultura participant: És aquella en la qual els ciutadans, a més de conèixer l’existència i el funcionament del règim polític, també s’hi senten emocionalment vinculats i mostren actituds favorables a la cultura política.
En el món real, la cultura política d’un país determinat no és purament parroquial, de súbdit o participant. En realitat, sol ser una combinació de totes tres, encara que una pot destacar sobre les altres. Segons Almond i Verba, la cultura congruent o pròpia de les democràcies, i que garanteix millor la estabilitat, és la cultura cívica. La cultura cívica és una particular combinació de les tres cultures ( parroquial, de súbdit i participant) en la qual predomina la cultura participant.
1.4.2. La cultura política ens ajuda a entendre el bon o mal funcionament de les institucions polítiques.
La cultura política també s’ha utilitzat per explicar per què hi ha països més pròspers i amb institucions polítiques més eficients que les altres. El politòleg, Robert Putnam, va popularitzar el concepte de capital social com a factor explicatiu del bon funcionament de les institucions polítiques. Aquest autor defineix el capital social com l’estoc de valors i normes basades en la confiança interpersonal, el civisme i la reciprocitat presents en la cultura política del país. El volum de capital social que té una societat determinada depèn de la quantitat ( i la qualitat) d’interaccions i xarxes de relacions existents entre els ciutadans. Putnam considera que els governs de països amb un elevat capital social acumulat solen ser més eficaços i competents. Aquests compten amb una ciutadania participativa i cooperadora que facilita el bon desenvolupament institucional.
...