8. El canvi feudal - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

EL  CANVI  FEUDAL     Què  és  el  feudalisme?     -­‐El  canvi  feudal  és  un  fenomen  que  comença  amb  l’etapa  final  dels  carolingis,  sobretot  amb  els   néts  de  Carlemany,  amb  l’erosió  de  l’Imperi  i  de  l’autoritat  pública.     -­‐El  terme  feudalisme  té   moltes  coses  al  darrere  i  inclou  molts  aspectes  en  funció  de  la  lectura  que   se’n  faci  (econòmica,  legal...).     -­‐S’associa  a  l’Edat  Mitjana  la  idea  de  feudalisme  à  és  el  tema  central  de  l’època  medieval.  Però   compren  molts  segles,  de  fet  tota  l’Edat  Mitjana  i  també  la  Moderna.       -­‐La  idea  de  feudalisme  tingué  un  resó  espectacular  amb  la  Revolució  Francesa  (1789),  que  s’inicià   al  crit  de  “liquidem  el  feudalisme!!”.  Així,  volia  liquidar  el  feudalisme,  una  expressió  que  llavors  va   fer  fortuna  à  quedà  sobre  la  taula  el  concepte  que  tot  ho  anterior  fou  feudalisme.     -­‐La   qüestió   és   que   a   l’Edat   Mitjana   les   coses   canvien   substancialment.   Els   canvis   es   donen   ja   en   el   Baix  Imperi,  amb  l’aparició  dels  latifundis,  on  hi  treballen  homes  lliures  de  qui  s’aprofita  l’esforç.   Els   grans   propietaris   voldran   controlar   aquests   homes   que   teòricament   són   lliures.   Però   es   un   procés  amb  daltabaixos.       -­‐En  el  món  carolingi,  certa  prosperitat  (mercats,  fires,  certa  seguretat  en  els  camins,  progrés  en   els  conreus  que  permet  vendre  l’excedent...).  No  tot  és  decadència  en  l’Alta  Edat  Mitjana.       -­‐De   totes   maneres,   el   concepte   és   imprecís   i   té   moltes   lectures.   I   es   confon   el   terme   senyoria   rural  amb  el  de  feudalisme:       • La   senyoria   fou   un   sistema   d’explotació   i   possessió   de   terres   i   homes,   a   partir   de   la   crisis   de  l’esclavitud  tardorromana  (quan  la  vella  esclavitud  es  substitueix  per  una  nova  manera   de   dependència,   on   s’hauran   de   fer   feines   a   jova   gratis,   donar   part   de   la   collita...).     El   terme   senyoria   fa   referència   a   la   senyoria   de   la   terra   i   dels   homes   (al   règim   senyorial),   aquest  tenir  els  béns  per  part  dels  latifundistes  i,  per  tant,  reduir  a  la  població  a  ser  mers   colons  i  obligar-­‐los  a  fer  treballs  a  jova,  entregar  al  senyor  part  de  la  collita  i  a  un  munt   d’obligacions   que   des   de   el   segle   IV   comencen,   ja   des   de   llavors   comença   la   vinculació   del   pagès  a  la  terra.  Així,  aquest  terme  fa  referència  al  domini  de  la  terra,  a  l’apoderar-­‐se  dels   seus  homes,  a  obligar-­‐los  a  certes  coses,  casi  com  és  la  servitud)     • I  a  partir  del  final  de  l’imperi  carolingi,  el  procés  de  feudalització  s’agrava  moltíssim.       1     Són   dues   coses   distintes   en   dos   moments   diferents.   Per   això   confusió   per   alguns   entre   senyoria  i  feudalisme.   -­‐El   feudalisme   té   continuïtat   fins   a   començament   del   XII,   quan   les   coses   ja   canvien   substancialment.   La   dissolució   de   l’autoritat   pública   es   corregeix   amb   el   reforçament   dels   monarques,  com  representa  Ramon  Berenguer  IV.   •     Precedents  alto-­‐medievals  del  feudalisme:       Món  tardo-­‐romà     -­‐Els   precedents   del   feudalisme   és   troben   al   món   tardo-­‐roma.   El   món   germànic   manté   aquesta   realitat  heretada  del  món  romà.  I  ara  s’afegeixen  en  l’actuació  com  a  dominatores,  com  a  senyors,   i  incrementen  el  número  dels  qui  controlen  la  terra  i  els  homes.         Món  carolingi     -­‐A   l’època   carolíngia   i   àdhuc   merovíngia   existeixen   vincles   de   fidelitat   i   dependència   entre   rei   i   súbdits   o   entre   els   magnats   i   llurs   clienteles.   Però   no   creen   pròpiament   relacions   feudo-­‐ vassallàtiques  à  Podem  parlar  d’encomanació,  vinculada  a  l’àmbit  dels  guerrers  domèstics.  I  els   serveis   prestats   són   gratificats   de   forma   lliberal   per   un   beneficium,   sovint   in   stipendium   (en   pagament),  o  bé  a  precaria  (a  precs  de).     -­‐A   la   fi   de   la   quarta   generació   carolíngia,   quan   es   dona   el   procés   de   feudalització,   hi     ha   certa   prosperitat  (així  com  amb  els  carolingis  en  general)     • Progrés  del  comerç,  amb  fires  i  mercats  (pacte  entre  carolingis  i  Venècia,  pel  comerç  a  la   vall  del  Po;  Pisa  comença  la  seva  presència  a  Còrsega;  Milà  és  centre  d’un  actiu  comerç,…).   • La  moneda  d’or  (islàmica  i  bizantina)  es  troba  arreu.   • Excedent   de   producció   camperola   que   permet   comprar   i   vendre.   Es   mercadejava,   i   ho   feien  els  petits  pagesos,  els  quals  eren  protegits  amb  l’autoritat  del  rei  o  emperador  quan   no  s’havia  perdut   • Construccions  prerromàniques  del  segle  IX   • Progrés  econòmic  i  demogràfic,  augmenta  la  població  pel  progrés,  i  no  només  a  la  ciutat,   també  al  camp  à  excedent  de  població  pagesa   • La   riquesa   atreu   els   invasors   del   segle   IX,   sobretot   els   normands   o   vikings   à   aquests   prenien  l’or,  els  objectes  de  valor,  etc.,  cosa  que  demostra  la  riquesa  que  hi  havia.     2     -­‐Així   doncs,   el   procés   de   feudalització   és   una   realitat   que   es   dona   en   un   context   de   certa   “riquesa”.   L’   època   carolíngia   es   en   general   bastant   prospera,   com   mostren   els   elements   analitzats.   L’entorn   del   800   és   època   de   progrés   (des   de   Carlemany   fins   la   quarta   generació   carolina)       El  canvi  feudal  i  la  disgregació  del  poder  dels  carolingis       La  violència  dels  nobles     -­‐La   frenada   de   l’expansió   territorial   canalitza   la   violència   dels   poderosos   cap   a   l’interior   à   contra  el  rei,  contra  nobles  o  pars,  contra  els  dèbils  (pagesos  i  eclesiàstics):     -­‐A  mitjans  del  segle  IX  passen  moltes  coses,  i  un  factor  molt  important  és  el  que  ve  rere  l’expansió   de   l’època   de   Pipí,   de   Carlemany,   i   fins   i   tot   de   Lluís   el   Pietós,   que   ha   consolidat   una   sèrie   de   llinatges  de  belatores,  dels  que  fan  la  guerra,  que  s’han  fet  rics  amb  els  saquejos  dels  llombards,   turingis,  saxons...  s’han  enriquit  al  expandir-­‐se  per  la  perifèria.       -­‐Però  aquests,  l’únic  que  saben  fer  és  la  guerra,  i  quan  ja  no  hi  ha  algú  que  lideri  la  guerra  com   aquests  tres  reis,  es  barallaran  entre  ells,  como  es  mostra  a  partir  de  la  baralla  entre  els  tres  fills   de   Lluís   el   pietós,   quan   els   nobles,   fins   llavors   controlats,   com   que   ja   no   podran   obtenir   botí   perquè  no  hi  ha  conquestes,  veuen  que,  com  els  víkings,  poden  aprofitar-­‐se  del  que  hi  ha  a  prop,   dintre  de  l’Estat  à  s’aprofiten  de  la  manca  d’autoritat  dels  poders  públics,  d’aquests  hereus  de   Lluís   à   actitud   depredadora   d’aquesta   poderosa   noblesa,   es   passa   de   fer   la   guerra   a   fora   a   dintre.  I  es  fa  a  base  d’atacar  als  reis,  i  el  cas  d’Itàlia  és  l’exemple  paradigmàtic.  Aquesta  noblesa   es  barallarà  entre  ella  per  repartir-­‐se  el  pastís.  La  noblesa  del  nord  d’Itàlia  porta  a  terme  violència   entre  ells  i  contra  l’autoritat  del  rei,  i  contra  els  seus  fidels.       -­‐És  tot  això  un  factor  més  per  entendre  la  debilitat  de  la  monarquia  o  les  concessions  de  Carles  el   Calb,  i  la  debilitat  front  els  atacs  de  la  pagesia,  que  com  a  sobre  estava  progressant,  es  veié  com   un  objectiu  a  atacar.  Els  ha  de  defensar  l’autoritat  pública,  però  aquesta  ha  fet  figa.  La  pagesia  té   poca  força  per  lluitar  contra  això.  Alguns  fan  reaccions  col·∙lectives,  però  la  majoria  no  tenen  fora.       La  crisi  de  l’autoritat  pública  i  de  l’Estat     -­‐Crisi  de  l’estat,  amb  desprestigi  de  l’autoritat  pública  i  fallida  de  la  família  reial:   Crisi   d’un   estat   estancat,   personalitzat   en   la   figura   del   rei   o   de   la   família   reial,   desprestigiats,   desautoritzats...   a   la   lotaríngia   els   reis   són   molt   joves,   governen   les   reines...   i   quina   autoritat   3     tenen  aquests?  La  seva  autoritat  es  qüestionada.  La  capacitat  dels  que  poden  controlar  i  prendre   el  poder,  la  noblesa,  amb  la  fallida  reial,  és  total.     -­‐I   passa   en   un   moment   de   crisis   de   la   segona   meitat   del   segle   IX,   davant   d’uns   víkings   amb   els   quals   el   rei   no   sap   que  fer.   Uns   sarrains   que   van   Roine   amunt   i   saquegen   tot,   o  els  hongaresos   que   arriben   i   saquegen   roma...   Molts   factors   de   desestabilització   en   l’Europa   de   segona   meitat   del  IX.       -­‐Es  així  com  comença  la  patrimonialització  dels  càrrecs  públics.     -­‐I  a  la  perifèria  es  veuen  casos  com  els  de  Guifre.  El  poder  és  assaltat  per  tot  arreu,  i  al  final  el  rei   ha   d’acceptar   que   aquells   comtes   i   marquesos   que   hi   estaven   vinculats,   poguessin   heretar   els   càrrecs,  a  canvi  de  la  fidelitat,  de  que  l’ajudessin  à  així,  aquests  podrien  fer  heretar  els  comtats   als   fills,   a   canvi   de   reconeixer-­‐li   fidelitat   al   rei.   Així   neixen   els   vincles   de   fidelitat   à   naixement   d’aquests   dominis   perifèrics   que   s’acostumaran   per   crisis   de   l’autoritat   pública   a   viure   al   seu   aire.   És   un   exemple   el   cas   de   Guifre,   qui   s’acostuma   a   fer   el   que   li   sembla,   sense   demanar   permís,   com  fer  preceptes  i  capitulars,  fer  que  la  dona  sigui  la  senyora  comtessa       La  Dieta  de  Quierzy  (877)     -­‐Dieta  de  Quierzy  (877),  al  sur  de  l’Oise,  amb  motiu  de  l’expedició  de  Carles  el  Calb  a  Roma,  en   ajuda   de   Joan   VIII   contra   musulmans:   inici   del   procés   d’independència   d’Aquitània,   Borgonya,   Bretanya,  Normandia,  Flandes,  Catalunya…     -­‐Amb  aquesta  dieta  s’atorga  la  patrimonialització  dels  càrrecs  a  canvi  de  fer-­‐se  fidel  dels  reis,  a   canvi  dels  feus.       -­‐És  una  realitat  que  ve  amb  un  altre  factor:  una  successió  de  monarques  inútils  per  covards,  per   ser  infants...  que  permetia  que  uns  altres  manessin.  I  molts  ni  tenien  descendència  i  es  succeïen   greus  situacions  com  assalts.  I  com  eren  reis  nens  o  eren  inútils  à  cops  d’Estat  à  deposicions  de   reis  per  part  de  la  noblesa.  Molts  casos.       -­‐S’ha   trencat   allò   tan   sagrat   que   és   la   dinastia,   el   llinatge.   Quan   això   es   trenca,   el   que   ve   serà   respectat  perquè  té  poder  i  pot  coaccionar,  però  com  no  té  legitimitat  dinàstica   ha  de  fiar-­‐se   del   que  té  a  la  vora,  s’ha  de  pagar  i  compensar  la  fidelitat.  Serveix  per  París,  la  vall  del  Loira...       -­‐Però  què  passa  a  la  perifèria?  Guifre,  per  exemple,  que  ja  pot  heretar  els  càrrecs,  pensa  que  no   ha   de   prestar   vassallatge   a   qui   a   tret   el   tron   al   rei.     Diu   que   no   li   deu   dependència,   ni   li   ha   de   demanar  permís  de  res.  Aquest  comte  pot  fer  de  rei  en  el  seu  territori.  I  els  calendaris,  les  dates,   4     ja  no  es  posen  en  funció  de  qui  regna.  Funciona  pel  regnat  de  crist,  deixant  clar  que  no  respecta   una  autoritat  que  no  es  legítima  i  que  es  fruit  d’un  cop  d’Estat         • Desintegració  de  l’Imperi  i  emergència  de  múltiples  poders  nous.   Decisions  de  Quierzy:     “Los  obispados  vacantes  serán  sometidos  a  un  consejo  de  gestión  a  la  espera  de  la  decisión  del  emperador.   Si  un  conde  muere,  su  hijo  primogénito  asistido  por  el  obispo  y  los  principales  oficiales  del  condado,  administrará   el  condado.   Si  un  vasallo  muere,  su  viuda  y  sus  hijos  dispondrán  provisionalmente  de  sus  beneficios.   Si   el   emperador   muere   durante   la   expedición  [Carlos  el  Calvo   acababa  de   sufrir   una   pleuresía]   y   un   grande   se   retira  a  un  monasterio  para  rezar  por  su  salud,  su  hijo  o  un  pariente  hereda  sus  beneficios”.       Els  monarques  (saltat  menys  Carles  el  Ximple)     -­‐Carles   el   Gros   (881-­‐887)   reunifica   temporalment   tot   l’imperi,   però   es   desprestigia   per   la   incapacitat  de  fer  front  als  normands  i  per  haver  pagat  amb  or  la  llibertat  del  regne.     -­‐Nobles,  clero  i  poble  el  consideren  covard  i  inútil.     -­‐No  té  descendència  →  vol  imposar  un  bastard.  S’hi  oposa  l’església.       -­‐A  la  deposició  de  Carles  el  Gros  (Dieta  de  Trebur,  alemanya)  →  interregne  (887-­‐888),  enmig  dels   greus  atacs  normands  a  París.       -­‐Cop   d’estat   dels   grans   (Eudes   o   Odó,   comte   de   París,   proclamat   rei   888-­‐893)→   ruptura   de   la   legitimitat  dinàstica.  Però  a  canvi  hi  ha  efectivitat.     -­‐Reforça  encara  més  la  llibertat  dels  territoris  perifèrics  (cas  de  Guifré  el  Pilós).     -­‐Retorn   de   la   legitimitat   amb   Carles   III   el   Ximple   (893-­‐922),   enmig   d’una   gran   anarquia   feudal   (905-­‐962)   de   llarga   durada.   Així,   també   hi   ha   retorn   dels   monarques.   Carles   el   Ximple,   que   governa  llarga  temporada,  però  la  seva  autoritat  no  és  respectada,  i  ajuda  a  provocar  a  la  primera   meitat  del  segle  X  més  anarquia  feudal,  d’absència  de  poder  i  d’autoritat.  Tot  juga  en  el  desgast   de  l’autoritat  pública.       -­‐Davant   els   nous   atacs   normands   →   Elecció   de   Robert,   comte   de   París   i   germà   d’Eudes   (922-­‐923),   que  morí  assassinat  a  Soissons.         Desprestigi  del  rei  i  el  reforçament  de  l’autoritat  del  Papa     -­‐Debilitat  de  l’autoritat  reial,  observable  en  fets  com:   5     • • • Qüestionament  de  la  dinastia  i  elecció  d’intrusos.   L’autoritat   del   rei   no   és   suficient.   Cal   la   presència   o   la   signatura   dels   grans   barons   per   validar  qualsevol  decisió.   Davant   la   debilitat   de   l’autoritat   i   del   poder   reial,   hom   busca   en   el   Papat   l’autoritat   desapareguda  →  grans  peregrinatges  a  Roma  a  la  recerca  de  BUTLLES.     -­‐Davant  d’aquesta  crisis  dels  reis,  el  beneficiari  és  el  papa,  l’única  autoritat  universal  que  queda  a   occident.  Així,  es  faran  viatges  a  Roma,  amb  l’excusa  de  visitar  els  sepulcres  de  Sant  Pere  i  Sant   Pau,  però  es  vol  obtenir  butlles,  privilegis  sobre  la  possessió  de  territoris...  La  butlla  substitueix   els  capitulars  i  els  preceptes.       -­‐A  més  a  més,  en  relació  a  les  vies  de  peregrinatge,  revifa  el  comerç  al  segle  XI.         Disgregació  del  poder  públic  i  la  seva  atomització     -­‐Disgregació  del  poder  públic.       -­‐Aparició  i  generalització  d’Immunitats  (des  d’època  carolíngia,  i  ara  ampliades)   • Ja  en  temps  de  Pipí  el  Breu  i  de  Carlemany  s’havia  produït  aquella  accelerada  concessió   de  propietats,  l’existència  d’Estats  dins  de  l’Estat,  amb  privilegis  i  immunitats.     • Carlemany  en  feu  molts,  i  Lluís  el  Pietós.  Hi  ha  hagut  una  legitimació  d’aquests  territoris   immunes,  impossibilitant-­‐hi  l’acció  dels  comtes,  jutges  i,  fins  i  tot,  de  l’emperador.  És  un   factor  que  ajuda  a  entendre  aquesta  atomització  del  poder.     -­‐Aparició  de  poders  menors,  locals.     -­‐Apropiació  de  regalies:   • Moneda   à   A   sobre,   alguns   reis   permeten   que   fins   i   tot   els   nobles   encunyin   moneda,   una   regalia  del  rei,  un  poder  de  rei...  això  de  permetre  l’encunyació  d’altres  monedes  mostra   també  la  pèrdua  del  poder  reial.   • Fisc   (res   regales)   à   I   les   propietats   fiscals   tampoc   poden   agafar-­‐les   perquè   són   del   rei.   Però   el   que   té   força   va   agafant   parcel·∙les,   al·∙legant   que     a   canvi   donaran   ajuda,   que   seran  fidels...  à  desgast  del  fisc,  fragmentació  del  fisc  reial,  i  dels  béns  públics.     -­‐Substitució  de  les  relacions  rei-­‐súbdits  per  un  vincle  personal:  CONVINENCES  FEUDALS.   • Si   l’emperador,   que   havia   de   protegir   els   súbdits,   ara   no   podia   (per   ser   nen,   rebre   cop   d’estat,   ser   tonto...),   els   belatores   i   laboratores   hauran   de   buscar-­‐se   un   protector,   algú   més   poderós   que   ell   i   fer-­‐se   basus,   terme   germànic   à   ells   que   no   tenen   recolzament   busquen   un   poderós   que   el   protegeix,   a   canvi   d’ajudar-­‐lo   quan   el   cridi   a   col·∙laborar   en   el   seu  exèrcit,  en  donar  part  de  la  collita...   6     • • • • Davant   del   desprestigi   de   les   normes   que   fins   ara   s’havien   acceptat   per   ser   sagrades,   davant  de  la  fallida  fins  i  tot  del  dret,  es  busca  una  altra  relació,  la  “d’home  a  home”  à   “jo  et  dono  suport  i  tu  a  mi”.  Son  les  convinences  feudals,  acords  que  es  veuen  per  tota   Europa.  Cadascú  busca  algú  amb  el  que  establir  un  pacte,  perquè  el  rei  ja  no  garanteix   rei.     La  persona  ve  en  suport  teu  pel  pacte  si  et  passa  alguna  cosa.  I  aquests  pactes  es  posen   per   escrits,   i   com   no   hi   ha   tradició   d’això,   s’escriuen   en   un   llatí   vulgaríssim.   Apareix   el   primer   català,   francès...   primeres   beceroles   de   les   llengües   germàniques,   amb   l’ús   d’expressions  que  no  existeixen  en  el  dret  romà.     Es   crea   amb   això   una   xarxa   de   relacions   privades   molt   intenses,   per   l’absència   d’un   poder  que  havia  garantit  la  seguretat  i  la  justícia.     I  mostren  com  un  està  sota  l’altre  en  el  pacte  à  Es  el  principi  de  la  jerarquització  feudal.     -­‐L’Església,   que   recolzava   la   monarquia   i   l’estat,   també   cau   en   mans   dels   nobles   →   Feudalització   eclesiàstica.       Carta  d’Alhakam  II  de  Còrdova  a  l’abat  Jean  de  Gorze  (+974).     “El  emperador  tu  señor  no  guarda  para  sí  el  poder  que  le  viene  de  su  propia  virtud,  sino  que  tolera  que  los  suyos   usen   cada   uno   de   su   poder   personal;   por   consiguiente   reparte   entre   ellos   las   regiones   de   su   reino,   creyendo   que   así  le  serán  más  fieles  y  sumisos;  pero  ¡qué  distinta  es  la  realidad...!”     Carta  d’alhakam  II  (Califa  De  Córdova),  a  qui  no  se  li  escapava  res.  à  comença  a  rebre  ambaixades  de  nobles  i   sobretot  eclesiàstics  de  fora.  Otó  I  (emperador  d’Alemania)  envia  moltes  ambaixades  a  la  única  autoritat  que  no   es  qüestionada  a  occident.     I  li  envia  la  carta  a  l’abat  Joan,  d’una  abadia  benedictina.  Té  contacte  directe  amb  el  califa,  y  conversen  molt.  I   quan   li   explica   a   Otó   la   conversa   (sobre   política   i   poder)   que   a   tingut   amb   els   califes   de   Còrdova,   mostra   que   es   impressionant.  Contrasten  la  seva  autoritat  política.     Virtud  (De  ser  emperador,  una  autoritat  pública),  descriu  des  de  Còrdova  l’espectacle  d’atomització  d’Europa,   dels   reis   a   favors   dels   nobles,   dels   belatores,   dels   barons...   i   diu   com   el   rei   els   dona   regions,   creient   que   així   seran  fidels.     El  segle  X  no  es  un  segle  tancat.  La  gent  es  bellugarà  amb  l’excusa  d’anar  a  veure  San  Pere  i  San  Pau,  i  de  indrets   del  cor  d’Alemanya,  França  i,  sobretot,   Roma.  L’autoritat  del  Papa  i  les  seves  butlles  atrau  quantitat  de  viatgers.   Això  d’un  poder  incert,  dividit,  mou  cuantitat  de  peregrins.       Amb   l’excomunió,   malgrat   els   pactes   feudals,   implica   perdre   l’ajuda   de   qualsevol,   el   feu,   la   capacitat...   la   excomunió  té  capacitat  de  aturar.       Per     el   peregrinatge,   això   resurrecció   del   comerç   al   XI,   en   relació   directa   amb   les   vies   de   peregrinatge.   I   un  altre   gran  destí  a  aprtir  del  segle  X  serà  Terra  Santa.             7     Diploma  d'Otó  I  al  bisbe  de  Parma  (962).       ”Otó...per   disposició   de   la   divina   Providència   emperador   august,...   que   Humbert,   bisbe   de   Parma,   dirigint-­‐se   a   la   nostra   clemència,   suplicà   que   Nos   donéssim   a   la   seva   església,   com   feren   abans   els   nostres   predecessors,   algunes  regalies  que  pertanyien  a  l'exercici  de  la  funció  pública,  i  particularment  aquelles  coses  per  les  quals  la   seva   església   era   vexada   per   part   dels   nostres   comtes.   Així   disposem   que   tots   els   patrimonis   i   les   seves   dependències,   siguin   de   la   clerecia   de   tota   la   diòcesis,   allà   on   es   trobin,   siguin   dels   habitants   de   la   ciutat,   nosaltres   els   transferim   de   la   jurisdicció   pública   [imperial]   a   la   jurisdicció,   autoritat   i   domini   de   la   referida   església,  de  manera  que  el  bisbe  tingui  el  poder  de  decidir  i  jutjar  i  obligar  tant  els  patrimonis  i  els  dependents  de   la  clerecia,  com  els  habitants  de  la  ciutat  i  els  seus  patrimonis  i  dependents,  com  si  fos  un  comte  o  duc  del  nostre   palau”.     “I   Nos,   considerant   oportú   per   a   la   dignitat   de   l'Imperi,   i   per   tal   de   compensar   els   nombrosos   danys   que   els   comtes   havien   fet   a   l'església   de   Parma,   decidim   que   tots   els   litigis   i   plets   i   qüestions   amb   el   bisbe   siguin   completament  cancel·∙lats,  i  que  el  bisbe  i  tota  la  seva  clerecia  puguin  viure  tranquils  per  sempre  més  i  ocupar-­‐se   sense  destorb  de  les  pregàries  per  a  la  nostra  salvació  i  per  a  la  conservació  del  nostre  regne  i  de  tots  els  seus   habitants.   Per   això   atorguem   i   transferim   de   la   nostra   autoritat   a   l'autoritat   del   bisbe   tot   allò   que   pertoca   la   defensa  de  la  ciutat,  el  poder  d'obligar  [ban]  i  els  impostos  que  graven  els  mercats  i  qualsevol  altre  dret  d'origen   públic".       M.G.H.,  "Diplomata  regum  et  imperatorum  Germaniae",  I,  pp.  333-­‐334.       DIPLOMA   D’OTÓ   I   AL   BISBE   DE   PARMA   (962)   à   S.   X   à   mostra   el   tema   de   les   immunitats.   El   nord   d’Itàlia   és   teòricament  terra  de  la  Lotaríngia.  Otó  autoritza  immunitats.    S’assisteix  com  l’emperador  renuncia  allò  que  es   seu,  com  les  regalies.  L’emperador  traspassa  terres  seves  a  aquesta  Església.  Veiem  la  immunitat.  Renuncia  de   regalies  en  aquest  territori.  Les  ordalies  acaben  ajudant  a  codificar  les  pràctiques  judicials  (De  com  enverinar  el   vi,   etc.),   totes   aquestes   pràctiques   es   codifiquen.   Perquè?,   perquè   es   el   que   interessa,   et   permet   obtenir   el   resultat  que  vol  el  senyor.  La  ordalia  o  la  lluita  armada...       Crisi  de  la  justícia:  arbitrarietat  i  usatges     -­‐Amb   els   carolingis,   en   la   justícia   i   la   seva   administració   à   hi   havia   uns   jutges   que   jutjaven   en   equitat  i  respectaven  les  lleis  dels  territoris.  Però  quan  l’autoritat  que  ho  garanteix  s’esvaeix  à   abús,  violència,  per  part  de  qui  té  la  força,  qui  imposarà  el  seu  criteri  per  prendre  la  justícia  per   la   seva   mà   à   establiran   les   ordalies,   perquè   és   el   que   els   interessa.   I   d’aquestes   pràctiques   hi   ha   milers  arreu  d’europa  (tenim  un  exemple  en  el  text  imprès).     -­‐l’actitud  de  la   noblesa  que  en  temps  de  Carlemany  i  amb  Lluís  estaven  entretinguts  fent  la  guerra   en   la   perifèria   canvia,   i   passen   a   atacar   l’interior.   Com   que   la   guerra   a   la   frontera   és   escassa   (perquè  no  hi  ha  un  líder  que  els  encapçali)  es  fa  la  violència  a  l’interior,  sobre  la  pagesia  o  entre   ells   mateixos,   contra   comtes,   i   fins   i   tot   divisions   dins   de   la   mateixa   casa   comtal,   com   passa   amb   Ermessenda  de  Carcassona.     -­‐Element  axial  del  feudalisme  és  l’erosió  de  l’autoritat  pública.   8     -­‐Realitat  nova  à  consolidació  de  pràctiques,  usos,  costums,  que  abans  ningú  hauria  imaginat.  En   el  moment  en  que  es  trenca  l’autoritat  del  rei  i  s’imposen  nous  poders  resultat  de  l’atomització   à  grans  canvis  à  noves  lleis  basades  en  la  coacció,  és  fan  ordalies  en  comptes  de  fer  un  procés   judicial  racional  com  abans.     El  que  era  un  dels  trets  distintius  de  l’autoritat  reial,  cau  en  mans  dels  poderosos.   El   dret   (Ius/lex)   és   substituït   per   l’arbitrarietat:   Tribunals   de   senyors,   absència   de   referències  als  textos  legals.   • Aparició  de  formes  processals  arbitràries:  duel,  ordalies,  judicis     -­‐I   a   més   a   més   à   Nous   costums   o   usos   feudals,   que   s’aniran   posant   i   fixant   per   escrit.   Els   més   importants  al  nord  d’Itàlia  i  a  Barcelona.       • La  realitat  del  món  feudal  era  molt  diferent.  En  el  món  de  Justinià,  amb  les  lleis  d’abans,   no   hi   havia   castells   ni   la   idea   de   vassalls   del   castell,   etc.,   cal   regular   coses   abans   impensables:     • • o • • La   nova   realitat   del   món   feudal,   drets   dels   senyors,   possessió   de   castells,   obligacions  vassallàtiques,  etc..    per  regular-­‐ho  es  fa  per  raó  de  ús,  pel  que  els  senyors  van  imposant  arreu.  Allò  que  acaba   essent  un  costum  normal,  aquests  usos,  en  poc  temps,  acabaran  tenir  força  de  llei  à  l’ús   crea   llei,   el   costum   feudal   acaba   agafant   força   de   llei,   tot   i   que   no   ho   sigui.   Mai   serà   resultat  d’una  llei  d’un  emperador,  d’una  constitució...  però  té  força       I  en  un  moment  donat,  acabarà  fixant-­‐se,  escribint-­‐se,  moment  en  que  es  normalitza  à   els   usos   feudals   codificats   apareixen   a   partir   de   quan   una   autoritat   pública   amb   certa   solvència,   se’ls   hi   reconeix   que   té   una   primacia,   i   per   això   els   denominem   Prínceps,   i   acaben   donant   força   a   aquests   textos   d’usos   i   costums,   que   en   el   cas   nostre   són   els   famosos  “usatges”  de  Barcelona,  després  de  Catalunya   • Així,   les   normes   es   fixen   en   codis   nous,   dits   “Usatges”   o   “Usos”,   o   sigui,   allò   que   s’acostumava  a  fer.   • El   Nord   d’Itàlia   és   la   zona   més   erosionada   à   ningú   mana.   També   hi   apareixeran   els   “costums   feudals”   o   “usos   feudals”,   que   mai   es   diran   llei,   tot   i   que   té   força   i   es   converteix   en   norma   per   concedir   feus,   castells,   vassallatges...   coses   que   el   dret   romà   mai   hauria   imaginat  ni  comprès.       El  fenomen  dels  usatges  es  dona  arreu,  però  no  són  iguals  i  no  tenen  la  mateixa  validesa  i   seny.   I   els   que   triomfaran   seran   els   d’Itàlia,   els   que   tenen   més   seny.   Seran   els   més   importants   perquè   al   segle   XII,   quan   es   consolida   la   universitat   de   Bolonya,   els   mestres   bolonyesos,   quan   es   replantegen   l’ensenyament   del   dret   i   la   recollida   del   dret   romà,   veuen   • 9     que   tot   i   ser   molt   assenyat,   no   respon   a   la   realitat   del   moment  à   per   això,   fan   una   síntesis   d’allò   que   realment   és   útil   i   sagrat.   S’utilitza   allò   sagrat   del   dret   canònic   i   part   del   dret   romà,   però   també   tot   allò   que   és   útil   dels   usatges.   I   quan   agafen   un   model   de   norma   feudal,  agafen  el  més  proper,  el  del  Nord  d’Itàlia.  I  això  és  el  que  s’ensenya  a  la  universitat,  i   llavors  això  es  el  que  s’estén  i  es  converteix  en  dret  comú  à  barreja  de  dret  romà,  canònic   i  feudal,  glossat  per  mestres  prestigiosos  com  els  de  Bolonya,  acabarà  sent  observat  per   tots.  I  voldran  aprendre-­‐ho.       -­‐USATGES  DE  BARCELONA  (1070?):   “Quan   el   senyor   Ramon   Berenguer   el   Vell,   comte   i   marquès   de   Barcelona   i   subjugador   d’Hispania,   tingué   la   honor   i   veié   i   s’adonà   que   les   Lleis   gòtiques   ja   no   podien   ser   observades   en   moltes   causes   i   plets   que   es   dirimien   davant   d’ell,   amb   l’aprovació   i   consell   dels   seus   prohoms,   junt   amb   la   prudentíssima   i   pulquèrrima   comtessa   Almodis,   constituí   i   posà   “usos”   amb   els   quals   es   pogués   veure   totes   les   demandes   i   fets,   i   fos   possible   condemnar-­‐los,  corregir-­‐los  i  venjar-­‐los.  I  això  ho  va  fer  el  comte  amb  l’autoritat  del  “Llibre  Jutge”,  que  diu  “A   arbitri   dels   prínceps   hi   ha   la   facultat   de   fer   lleis   si   així   ho   exigeix   la   justa   novetat   de   les   causes   ...   I   a   discreció   de   la  potestat  reial  ...es  pot  insertar  en  les  lleis”     -­‐Fa   referència   a   quan   Ramon   Berenguer   I   proclama   els   usatges   de   Barcelona,   quan   es   consagra   la   catedral   romànica  de  BCN.  La  seva  autoritat  havia  estat  molt  qüestionada  per  l’àvia  Ermessenda.  Però  a  la  seva  majoria   d’edat  aconsegueix  diners  perquè  ha  vençut  la  guerra  i  que  els  musulmans  de  sota  li  paguin.  I  ell,  que  es  comte,   acaba   sent   el   comte   més   poderós   de   Catalunya   i   que   pot   exercir   de   Marquès.   Com   és   el   més   ric   i   poderós   gracies   a   las   paries   i   ràtzies,   aconsegueix   que   els   altres   es   sotmetin   a   ell,   convinences   perquè   els   protegeixi.   Per   això  el  diran  “el  príncep”,  a  més  de  comte  i  marqués,  i  aquesta  primacia  fa  quallar  el  concepte  de  príncep.  I  el   reconeixement   del   costum   reflectit   amb   els   usatges.   Amb   la   seva   preeminència   fixa   el   que   s’ha   de   fer   per   concedir  feus,  castells,  serfs...  primeres  beceroles  dels  usatges  que  trobem  a  la  zona.  Després  ja  vindran  altres   que  els  ampliïn  amb  altres  coses  i  privilegis.     -­‐L’usatge  de  camins  i  vies  es  el  primer  à  diu  que  té  la  potestat  encara  no  ser  rei.  Queda  clara  la  seva  autoritat.     Subjugador   d’Hispania   (perquè   Hispania   es   Al-­‐Àndalus,   dels   sarrains   d’on   ha   aconseguit   diners   i   ser   el   comte   més   ric,   poder   pagar   un   exèrcit   fort,   i   que   li   donarà   la   preeminència.   Diu   que   les   lleis   gòtiques   (El   liber   iudiciorum   que   representa   el   dret   romà)   ja   no   serveix,   el   que   regula   Justinià   ja   no   val   en   una   societat   tan   canviada.   I   hi   ha   una   altra   realitat:   el   món   dels   castells,   dels   feus,   dels   vassalls...   à   és   un   llibre   caduc,   que   per   a   ell   com   a   jutge   (el   comte   era   jutge   suprem)   no   li   serveix.   I   parla   del   concilium   à   els   vassalls   sempre   deuran   l’auxilium  (quan  ha  d’anar  a  la  guerra)  i  l’assessorament  del  senyor,  necessita  el  seu  suport  (Cosa  que  no  passa  a   Castella).  I  posà  usos  (no  lex!).  I  el  “llibre  jutge”,  que  es  diu  que  no  serveix  per  res,  també  es  diu  que  s’usa  per   algunes  coses.  I  també  l’usa  per  dir  que  reconeix  que    els  emperadors  tenen  el  ius  edicendi,  poden  dir  les  lleis  à   Jurisdicció   (=dir   el   dret   à   qui   té   la   jurisdicció   es   qui   diu   el   dret,   qui   s’inventa   les   lleis,   el   que   es   castigat   o   permès).  S’usa  una  llei  caduca  per  defensar  que  ell  fa  lleis  a  partir  dels  costums.         10     Bandidatge  Senyorial     -­‐Amb  tota  l’atomització  del  poder  i  l’erosió  de  l’autoritat  pública,  els  senyors  es  converteixen  en   saquejadors  à  bandidatge  senyorial.  Motius:   • • • No  eren  bandits  quan  feien  la  guerra  a  la  frontera,  i  quan  s’acaba  ho  fan   I  els  pagesos  no  són  pobres,  hi  ha  riquesa  a  la  ciutat  i  als  camps  à  no  cal  arriscar-­‐se  a  la   frontera,  amb  els  pagesos  ja  es  pot  treure  molt.   I  no  hi  ha  qui  controli  aquestes  activitats   -­‐El   bandidatge   es   porta   a   terme   dins   del   territorium   o   districtum   de   cada   castell.   Aparieixen   fortaleses   o   castells   arreu   del   territori   (poders   menors),   des   dels   quals   es   força,   coacciona,   obliga,….qui  és  o  està  dins  del  terme  del  castell.     -­‐Es  fa  des  dels  castells  els  referents  dels  nous  poders,  qui  pot  forçar  i  coaccionar,  ho  fa  des  d’allà.   Es  reparteixen  el  pastís  del  territori  i  dels  homes.     -­‐Parlem   de   CASTELLS   TERMENATS.   Sorgeixen   amb   el   permís   o   sense   de   l’autoritat   pública.   ENCASTELLAMENT   à   Els   castells   són   termenats,   cadascun   avarca   un   espai,   un   terme,   on   té   la   jurisdicció,   la   potestat   de   fer   la   llei.     I   com   que   esta   termenat,  ningú   pot   escapar-­‐se   del   que   es   mana   a   la   seva   zona   jurisdiccional.   Un   s’identifica   pel   senyor   que   el   controla,   pel   terme   “del   castell   de”   o   “de   la   parròquia   de”,   normalment   amb   les   dues   coses,   encara   que   si   abans   la   parròquia  era  el  que  més  ho  determinava,  ara  ho  era  el  castell.     -­‐Un   altre   factor   és   l’apropiació   de   monopolis   o   DRET   DE   BAN:   sobre   forns,   farreries,   trulls,   molins,  etc.   -­‐Qui  domina  des  del  castell  té  també  el  dret  de  BAN,  o  de  les  banalitats  à  ban  es  un  terme  de   matriu  germànica  que  es  generalitza,  és  el  poder  de  coaccionar  à  qui  té  el  ban  diu  el  que  es  la  llei   i   el   que   són   les   coses,   i   qui   no   obeeix   al   ban   es   penat.   És   el   dret   d’imposar,   d’obligar,   d’aquí   la   paraula   Bandit.   I   aquest   dret   s’estén   a   tots   els   aspectes   de   la   vida   quotidiana,   i   en   el   que   més   afecta   es   en   la   desaparició   de   molts   drets   ancestrals   que   marcaven   aspectes   privats   (com   tenir   forn  o  molí  a  casa)  i  col·∙lectius  (com  poder  explotar  un  bé  comunal  com  el  bosc).     -­‐Tot  això  desapareix.  El  senyor  és  fa  amb  el  bosc,  el  domini  del  riu,  dels  ponts...  i  obliguen  a  pagar   per   usar-­‐los.   S’apropien   de   les   ferreries   i   els   forns,   i   els   molins,   perquè   vagis   als   seus   i   els   paguis.   El   dret   de   Ban,   arbitrari   per   definició,   permet   això,   apropiar-­‐se   dels   monopolis,   convertir   els   serveis   abans   privats   o   col·∙lectius   en   monopolis   de   qui   té   la   força,   sense   que   ningú   pugui   parar-­‐li   els  peus,  perquè  no  hi  ha  rei.     11     -­‐El  més  perjudicat  per  tot  això  és  aquell  que  no  pot  limitar  aquesta  força,  el  pagès,  indefens.  Que   acaba  sotmetent-­‐se  a  aquells  usos  o  conjuntament  es  reuneix  amb  la  resta  per  contrarestar-­‐ho:   -­‐Apareixen  moviments  de  defensa  comunal,  amb  cert  èxit.  Recolzats  per  l’església  (Pau  i  Treva)  o   pels   sobirans   (cas   del   Penedès,   respecte   del   comtat   de   Barcelona).   Així,   davant   l’abús   senyorial,   la   pagesia   no   sempre   queda   en   posició   passiva,   hi   ha  revoltes   importants,   com   les   dels   camperols   normands  davant  de  les  vexacions  i  violències  del  senyor  (997).  Acaben  malament,  però  a  vegades   aconsegueixen  cert  respecte,  si  més  no  temporal.   -­‐Alguns  comtes,  com  els  de  Barcelona,  que  tenen  preeminència  sobre  la  resta,  s’avancen  al  que   està  venint,  la  violència  dels  senyors,  i  per  això  ells  es  dediquen  a  protegir  els  pagesos  d’algunes   zones.   Es   posen   sota   protecció   comtal,   se’ls   dona   llibertat,   se’ls   cuida   front   aquesta   violència.   Especialment   a   Aquitània,   al   centre   de   França...,   apareix   el   fenomen     de   protegir   pagesos,   clergues,  vídues,  els  infants  i  els  conreus,  el  que  en  diem  la  “pau  de  Déu”,  no  es  pot  violentar  a   cap  d’aquests  col·∙lectius  protegits.  És  una  solució  al  problema  del  bandidatge  i  dels  mals  usos.   -­‐Tampoc   tota   la   pagesia   europea   cau   sobre   el   jou   dels   senyors.   Aquests   que   estan   sotmesos   als   usos  i  abusos  feudals  els  coneixem  perquè  està  escrit.       -­‐Els  senyors  feudals  s’apopien  d’antics  drets  públics,  com  la  justícia,  l’exèrcit  (→  host  feudal),  el   fisc,  la  moneda,…   -­‐I  també  imposen  exaccions  arbitràries:     • • • • • • Quisties   Toltes   Forces   Joves  à  obliguen  al  pagès  a  treballar  de  gratis   Civades  à  fa  donar  civada  al  caball  del  senyor   …   -­‐Amb  el  temps,  aquests  usos  feudals  acabaran  dient-­‐se  el  que  realment  són:  “mals  usos”,  a  partir   del  segle  XIII  sempre  es  diran  així,  perquè  estan  fets  per  aprofitar-­‐se  i  debilitar  al  que  ja  es  dèbil.  Es   dirà  així  perquè  es  un  mal  costum,  perquè  a  més  són  arbitraris.     -­‐Altres   termes   que   signifiquen   coses   semblant   són   els   mencionats   (Quisties,   toltes   (de   xoriçar,   mangar),  forces  (De  forçar)...  son  forces  de  dir  aquests  usos  arbitraris.       -­‐I  el  fisc  es  reparteix  i  converteix  en  un  bé  propi  del  senyor,  que  també  es  queda:   • la  moneda   12     • • el  control  de  la  justícia,  amb  els  seus  tribunals  i  ordalies   l’exèrcit  d’Estat  també  desapareix  i  ara  és  dels  poderosos,  format  per  l’auxilium  à  has   d’anar  quan  ordena  el  senyor...     BERENGUER,  CASTLÀ  DE  GUILLEM  RAMON  II   Castellvell,  es  denunciar  per  les  nombroses  violències  i  coaccions  i  forces  sobre  els  seus  homes.  A  un  d’ells,  Pere   de  Roca,  “absque  funiculo  et  absque  scala  fecit  prosternere  in  tavecam”.   A  altres:  “facit  hominibus  pernas  dare  quas  non  solevant,  et  alia  usatica  …  ad  paupertatem  aduxit”      I  encara:   “occulos  eruere  et  nasus  amputare…”   -­‐Aquest  Beregnuer  denunciat  per  la  comunitat  pagesa,  que  es  un  castlà  (el  que  vigila  un  castell  del  senyor),  el   que  té  un  castell,  sempre  pendent  de  dominar  des  d’allà  el  territori,  ell  pot  dominar  els  pagesos  de  l’entorn  des   d’aquest  castell.  I  Berenguer  governa  el  castell  i  l’entorn  en  nom  del  senyor.  I  fa  abusos,  coaccions  i  violències   sobre  els  pagesos.  I  aquests  homes  de  Castellvell,  ho  denuncien,  denuncien  aquests  mals  usos  (que  ara  encara   s’anomenen  usos)  de  Berenguer.  I  per  això  acudeixen  al  senyor,  per  denunciar  el  castlà.     1131.  ACORD  ENTRE  EL  SR.  D’ÒDENA  I  SANT  CUGAT  SOBRE  EL  REPARTIMENT  DE  L’”ALBERGA”:   “Albergam   vero   que   nobis   exit   de   Agualada   donet   baiulus   vester   baiulo   nostro   qui   nobis   deferat   ad   nostrum   castrum  de  Odena;  et  si  homines  vestri  qui  debent  dare  noluerint  dare,  baiulus  vester  forcet  illos  et  faciat  nobis   dare”.   -­‐1131,   Acord   entre   el   Sr.   D’odena   à   estan   rebentats   perque   terres   que   ells   codiciaven   les   han   donat   a   San   Cugat  del  Vallès,  i  per  això  exteuran  dels  pagesos  el  que  puguin.  AL  final  s’arriba  a  un  acord  per  l’exigència  del   dret  d’alberga  à  tot  vassall  té  obligació  d’acollir  el  senyor,  i  al  final  es  substitueix  i  es  converteix  en  un  impost,   en  un  tribut  arbitrari.     -­‐I   en   el   XIII,   quan   parlem   de   monarquies   feudals,   els   reis   viuran   de   lo   seu,   seran   els   senyors   feudals   més   rics   i   forts,   i   viuran   dels   mals   usos   (Cenes,   albergues,   etc...   tributs   feudals).   Viuran   de   lo   seu,   que   son   els   abussos   feudals.       13     ...

Tags: