Gestió de projectes d'intervenció social I. Resum-apunts complert. (2013)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 2º curso
Asignatura Gestió de projectes d'intervenció social
Año del apunte 2013
Páginas 31
Fecha de subida 05/11/2014
Descargas 57

Vista previa del texto

GESTIÓ DE PROJECTES D’INTERVENCIÓ SOCIAL I.
L’Estat comença a preocupar-se més per la convivència en les ciutats en l’aparició de l’EB  Polítiques de benestar.
Per parlar de l’EB i la seva configuració han de tenir en compte el tema del gènere.
• Quan es preocupa l’estat pel benestar ciutadà? Fi II GM – Estat del Benestar Keynesià – pacte social (classe i gènere) • Com es garanteix la cohesió social? Cobrint les necessitats bàsiques i les demandes socials • Com s’atenen les necessitats de la ciutadania? Les polítiques públiques dissenyades per garantir benestar i cohesió social i evitant la polarització social • Com es gestionen les polítiques públiques? Serveis i projectes • Quin és el nivell territorial idoni per la intervenció social? L’àmbit local, la proximitat com a valor • Polítiques subsidiàries, polítiques universalistes...
“L’estat no ha de ser subsidiari d’allà on no arriba la societat sinó garantir els drets i deures de la ciutadania” Estat Benestar Keynesià:  Regula conflicte social entre capital i treball  Objectiu plena ocupació masculina  Política pública (econòmica i social) estable atesa: – - Fordisme – - Societat consum – - Classe treballadora / mitjana homogènia i poc complexa Crisi Estat Benestar Keynesià (anys 90, s. XX) - Crisi ocupació.
- Crisi fiscal.
Posfordisme i flexibilització laboral.
Nou capitalisme financer global.
Integració Unió Europea.
Fragmentació social (classe, gènere, ètnia...). El gènere passa a ser un aspecte clau. Les dones sindicalistes.
Noves desigualtats i necessitats socials.
Cal repensar el model de benestar.
De la protecció social a les relacions socials (democràcia participativa, ciutadà actiu).
Noves necessitats socials i globalització econòmica fan emergir la importància de la proximitat i la dimensió local.
D’allò global a allò local.
Reforma i modernització. Administració pública.
Administració burocràtica vs administració relacional.
Dimensió territorial polítiques públiques: règims locals de benestar.
1era etapa: subordinació govern local al model clàssic de l’EBK.
- Nacionalització i dependència.
Gerencialisme i despolitització.
Política social (distribuïdors de benestar).
Administració burocràtica.
2ona etapa: De la subordinació del govern local a la centralitat política.
- Localisme i descentralització.
Repolitització i agenda pública local més complexa, nous rols polítics més estratègics.
Desenvolupament local (desenvolupament econòmic, ordenació territorial, serveis a les persones, sostenibilitat ambiental).
Administració relacional, participació ciutadana.
A Espanya...
II República :municipi com a eix de transformació del poder polític.
Franquisme: - Ajuntament és un gran òrgan de gestió de l’administració central.
Gestió de serveis i llicències amb poders fàctics locals.
- Coincideix transformació ciutat.
Democràcia: - Solucionar dèficits urbanístics amb pocs recursos.
Formació de governs locals sobre estructures molt burocratitzades i no democràtiques.
Crisis financeres.
Importància moviments veïnals.
Democràcia (2ª Fase): - Municipi en una fase de modernització Administració central - Espai de gestió administrativa i serveis - Innovació política - Societats més complexes… - Es busquen solucions de proximitat - Nous actors i noves relacions (“processos participatius”) - Canvi orientació polítiques - Perills/amenaces - Desprestigi governs locals - Manca de finançament Quina política? (Classificació Lowi (1964) segons impacte de les polítiques) • Distributives: distribució recursos = clientelisme • Regulatòries: regular activitats i serveis = conflicte • Redistributives: canvia distribució recursos = conflicte • Constitucionals: disseny regles joc = consens Quina intervenció del govern local? Model anglo-escandinau.  Poques competències i molts recursos.
(Administració local del benestar).
Model francès  Moltes competències i pocs recursos.
(Govern local residual).
De la política pública a la intervenció social local: Gestió de serveis municipals.
Planificació estratègica política sectorial.  Canviar les formes de fer política en funció de les necessitats / incidències. Pla a llarg termini.
Polítiques Benestar Àrees Sociosanitàries Socioculturals Promoció econòmica Promoció empresarial Urbanes i de territori Recursos humans.
Dinamització del territori.
Urbanes de l’eficiència.
Tipus d’intervenció.
Pla Inclusió Social Projecte Educatiu de Ciutat.
Expandir empreses locals, atracció empreses.
Formació Plans Ocupació.
Polígons industrials.
Polítiques d’infraestructura viària, plantejament i producció sòls industrials.
Urbanes de l’equitat.
Marc Competencial • • • Constitució Espanyola : • Article 137: municipi como una entitat en què s’organitza territorialment l’Estat, han de tenir autonomia per gaudir dels seus interessos • Article 140: caràcter representatiu i democràtic dels òrgans de govern • Article 142: suficiència de les hisendes Locals Llei 7/1985 Reguladora de Bases de Règim Local: • entitats bàsiques de l’ordenament territorial de l’Estat, • canals immediats de participació ciutadana, • personalitat jurídica i plena capacitat pel desenvolupament de les seves finalitats Llei 2/2004 Reguladora d’Hisendes Locals • Carta Europea d’Autonomia Local (CEAL)- reconeix principi de subsidarietat • Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006): municipi és l’ens bàsic d’organització territorial i el mitjà essencial de participació de la comunitat local Principi de subsidiarietat  El que no ha de fer més coses és el més pròxim (?. Aquest principi pot donar problemes de recursos.
Allò que toca fer a un ajuntament s’ha de definir en forma de competències, diferents segons la població.
L’autonomia local es concreta en el conjunt de competències que a un ajuntament li pertoca exercir en el seu àmbit territorial.
Les competències municipals Que un ajuntament tingui competències vol dir que aquest pot decidir els acords, les accions i les actuacions que consideri necessàries pel poble i la ciutadania, i portar-les a terme, d’acord amb les matèries i els temes que les lleis permetin, amb total llibertat i fent servir els instruments i les formes que la Corporació consideri oportunes.
• La competència municipal no és sinònim de serveis municipals obligatoris • Els ens locals realitzen una creixent activitat voluntària • Els percentatges de prestació dels serveis voluntaris varien en funció de la grandària poblacional del municipi Competències obligatòries per tots els ajuntaments: a. Enllumenat públic.
b. Cementiri.
c. Recollida de residus.
d. Neteja viària.
e. Abastament domiciliari d’aigua potable.
f. Clavegueres.
g. Accés als nuclis de població.
h. Pavimentació i conservació de les vies públiques.
i. Control d’aliments i begudes.
L’obligatorietat de complir algunes competències ve determinada pel nombre d’habitants, així, a municipis amb més de cinc mil habitants, a més de les obligatòries per tots els municipis han de prestar serveis de: Parc públic.
Biblioteca pública.
Mercat.
Tractament de residus.
Als municipis amb més de vint mil habitants, a més de les obligatòries per tots els municipis i les anteriors, han de prestar serveis de: – Protecció civil.
– Prestació de serveis socials.
– Prevenció i extinció d’incendis.
– Instal·lacions esportives d’ús públic.
Als municipis amb més de cinquanta mil habitants, de les obligatòries per tots els municipis i les anteriors, han de prestar serveis de: – Transport col·lectiu urbà de viatgers.
– Protecció del medi.
Les competències voluntàries són aquelles que, dins de l’àmbit competencial de l’ajuntament, no són obligatòries atenent a la població del municipi, però la Corporació les vol portar a terme: – Seguretat – Habitatge – Museus – Cultura popular i tradicional – Ensenyaments artístics – Conservatoris música – Escoles bressol – Escoles adults – Accions públiques relatives a la salut – Residències per a la tercera edat La gestió pot ser directe - Gestió directa sense organització diferenciada - Gestió directa a través organisme autònom - Prestació directa a través de societats mercantils o indirecte - Gestió indirecta dels serveis (societat mercantil, cooperativa, gestió interessada, arrendament, concert) - Externalització de serveis púbics municipals Els canvis….
De la seguretat sobre el què calia fer….
…A pensar què cal fer i replantejar protagonisme actors polítics i altres actors locals - Benestar: de preocupació global a l’àmbit més pròxim, quotidià - Governs locals: de distribuïdors de benestar a noves formes relacions socials Actors….
Una política pública és un conjunt interrelacionat de decisions i no decisions que es focalitzen en una àrea determinada de conflicte o tensió social. Es tracta de decisions adoptades formalment en el marc de les institucions públiques (…) però que han estat precedides d’un procés d’elaboració en el qual han participat una pluralitat d’actors públics i privats (Josep Mª Valles, 2008) La política neix del conflicte i es construeix com una manera de resoldre’l.
No és obligació dels ajuntaments prestar escoles bressol (França).
Tenen més competències de les obligatòries.
Les hisendes locals constitueixen un dels problemes principals a nivell local.
El sistema de finançament dels ajuntaments és insuficient. El 50% aproximadament d’ells. No poden exigir més transferències a les institucions. (Estat) que dóna l’altre 50%.
En els darrers 20 anys del 100% de la despesa pública: el 52% la fa l’Estat, el 32% les CCAA i el 13% l’Ajuntament.
El dels ajuntaments no ha canviat en 20 anys i cada cop assumeixen més competències.
Els principals impostos municipals són: - IBI : Impost Béns i Immobles. S’ha de fer una revisió cadastral si el volem pujar.
Molt impopular.
IC : Impost de circulació. Impost rígid.
Taxes. Inestables. – per fer qualsevol construcció. Han perdut molts beneficis.
Massa inestable.
Dels 947 municipis, 737 tenen menys de 5.000 habitants. (Catalunya).
D’ens locals, a més dels ajuntaments, trobem consells comarcals i diputacions provincials.
Als membres de les diputacions i consells comarcals, els escullen els alcaldes i regidors.
Els consells comarcals, en teoria, ajuden als ajuntaments més petits a prestar els serveis obligatoris. També en algunes ocasions, els voluntaris.
Els ajuden en aquells que creuen convenients.
Les diputacions provincials presten serveis a tots els municipis de la província. La diputació provincial ajuda als ajuntaments tan petits com grans.
No tenen competències clarament definides.
En el fons, les diputacions provincials serveixen per pagar als partits i subvencionar-los /finançar-los il·legalment.
Amb tot, fan dues tasques importants: - Convocatòries de subvenció pels municipis.
Innovar en l’àmbit públic. Ho fan poc. Destaca la de Bcn.
Les diputacions són finançades amb diners de l’Estat.
Una administració = una competència, no és un mètode intel·ligent. Les necessitats canvien a llarg termini.
Aquest sistema és més procliu a que la intel·ligència es generi.
La idea de les vagueries era convertir els 4 consells comarcals en 7 perquè tingués una millor organització.
Els ajuntaments catalans. Principis: - Centralisme legal: Els consideren “com menors d’edat”.
Localisme polític.
L’herència del franquisme feia que tinguéssim unes administracions públiques molt febles.
S’havia de fer tot el que no s’havia fet durant el franquisme. Els polítics locals eren com gestors, servidors públics més que polítics.
Tot això canvià el 1992, arrel de la crisi econòmica.
1975-92 : Es comencen a dotar de tècnics.
Al 92 ja s’havien fet la majoria de coses no fetes en el franquisme, i ja es tenien tècnics.
Es comença a fer política-prioritat, plans... Els polítics feien de polítics i no de gestors.
Principals reptes de l’organització local. (ajuntaments).
- - Dèficit democràtic que relega als ciutadans a una elecció cada 4 anys – redemocratitzar la ciutadania local.
Problema de la transversalitat. No hi ha comunicació.
Manca d’innovació. S’ha de promoure.
Manca de lideratge. Es lidera des de la cúspide. “Les meves solucions als vostres problemes”. Cal promoure una intel·ligència col·lectiva. “Nostres solucions, nostres problemes”.
Manca de transparència.
Llei de racionalització de l’administració pública local. Es té els ajuntaments pe corruptes i malgastadors. Només el 4% del deute espanyol prové dels ajuntaments.
Volen fer que els més petits de 20.000 habitants, només ofereixin les obligatòries.
La resta es transferirien a les provincials.
Es tem una externalització  possible privatització.
Aquesta llei és demagògica i populista. Es centra únicament en criteris econòmics, alhora que si no fos efectiva, no anés bé, es traurien les culpes de sobre.
Com s’externalitzen els serveis (?) <18.000 habitants  Possible adjudicació directa.
18.000 – 30.000 habitants  Tres propostes necessàries.
+30.000 habitants  Concurs públic obligatori.
Els grans reptes dels ajuntaments: 1.- Finançament.
2.- Participació.
3.- Transparència.
4.- Lideratge.
5.- Transversalitat.
6.- Innovació.
Els partits independents han anat desapareixent – han estat absorbits, eliminats... Els Alcaldes tenen cert marge de maniobra, tenen una certa autonomia respecte la dinàmica nacional.
Els partits a nivell nacional no es solen guiar amb qui sortirà a la llista de les municipals, amb excepció de les províncies o municipis més grans.
Més petit és el municipi, més influència té la persona i menys les sigles.
Les eleccions municipals no permeten anticipar-se.
Presidencialisme – Propocionalitat moderada.
L’alcalde concentra major part del poder (presidencialisme). Quant més àrees cedeix, més inestabilitat.
Lideratges (tipus) : - Porucs.
Carismàtics.
Populistes.
Habilitadors.
Els populistes utilitzen la por per aconseguir vots. Les societats individualistes són molt espantadisses  Se’n aprofiten. Els porucs són els mateixos líders els que estan espantats. Han de fer front a uns problemes que els sobrepassen completament. Com un alcalde pot solucionar el canvi climàtic? Carismàtic: Figura que destaca. A nivell local solen ser quasi caciquils: el poble és meu. Habilitador. Accepten la gran multidimensionalitat dels problemes. Voluntat evident de transformar la realitat. I per últim, tenir la capacitat de ser intel·ligent i equilibrat a la vegada. El líder habilitador no és el que té més talent, sinó el que sap aprofitar millor la intel·ligència col·lectiva de la resta.
Els ajuntaments en els últims temps: - Dinàmica d’ampliació  Cada cop presten més serveis.
Dinàmica d’aprofundiment  Han aprofundit en les pròpies competències.
Tipus de governs municipals: 70-75%b de la població. 20+ partits.
- Minoritaris.
Majoritaris.
Sobredimensional.
Sense absoluta sobrepassada.
Unipartidistes. 1 partit.
- Minoritaris – sense majoria.
Majoritaris – amb majoria absoluta.
Sobredimensionals majoria amplia/absoluta.
A partir de 1985 es reconeix salari per a les persones que es dediquen a jornada complerta als ajuntaments.
Al 1988 ja cobren també els de temps parcial.
Dos aspectes importants pel que fa als ajuntaments.
- HARD: Tangibles. Estructures i processos.
SOFT: Intangibles. Valors i persones.
HARD. Serveixen per assignar funcions i responsabilitats. Àrees de gestió (humans, financers, materials).
Com s’organitzen aquestes estructures i processos dins dels ajuntaments – organigrama. – ens ho mostra. També ens mostra el pes de cadascun.
Tipus d’organigrames.
Cal parlar de dos conceptes.
Integració / Fragmentació – Densitat jeràrquica.
A més de la densitat jeràrquica més control des de la cúspide.
Model clàssic: Ajuntaments petits. No té activitat prestacional més lluny de les competències obligatòries. Cada àrea no té relació amb les altres. (Fragmentació).
Model burocràtic: Ajuntaments amb activitat prestacional més alta, però continuen mantenint una fragmentació i la majoria d’ordres venen dictades des de la cúspide.
Hiperspecialització, de confiança en la pròpia organització.
Macroàrees: Trobem integració. Ho organitzen amb les macroàrees. Les ordres segueixen venint des de la cúspide. Té un problema de la descoordinació administrativa en les pròpies àrees.
Agencialitzats: Fragmentació evident. Àrees separades especialitzades. Es dóna llibertat a les àrees per fer les polítiques que creuen convenients. Les àrees gestionen el dia a dia, però especialitzen empreses que fan diversos serveis. Gran descoordinació.
Postburocràtic: Eficàcia i eficiència dels agencialitzats i transversalitat de les macroàrees. Direcció per objectius, quadres de comandaments (avaluació polítiques públiques, anàlisis).
Importància de la gestió dels intangibles. – intenten involucrar els empleats de l’Administració Pública en els problemes d’aquesta. Entre tots fem les polítiques més pertinents.
La intel·ligència necessitat espais de transversalitat. El gran repte és la gestió dels intandigibles.
Regidors: - Amb cartera – responsabilitats polítiques.
Sense cartera – sense responsabilitats polítiques.
Personal tècnic – gestió àrees.
Administratiu – Gestió econòmica, atenció públic, màquina burocràticoadministrativa.
Altres tipus: - Brigada municipal: gestió i manteniment de les vies públiques.
Personal municipal: professors escoles bressol públiques, policia municipal...
Poden ser funcionaris: - Personal laboral – contractat indefinidament.
Personal eventual – contractat temporal.
Un Ajuntament s’organitza en regidories / àrees de gestió. És possible que no totes les regidories tinguin càrrec tècnic, i a vegades, un mateix tècnic pot fer-se càrrec de diverses.
Les àrees es creen en funció de les prioritats polítiques. Cada regidor li corresponen unes àrees en concret.
La gestió dels rrhh sol ser càrrec de l’Alcaldia.
A les Juntes de govern es decideix sobre la quotidianitat del govern.
Comissió especial de comptes – 1 cop l’any.
Abans de convocar un ple, s’han de fer les juntes informatives prèvies al ple.
Cada macroàrea ha de tenir un regidor que la coordini.
Decidim les prioritats a nivell horitzontal i alhora, prioritats de cadascuna de les macroàrees. Posem un tècnic a cada àrea.
Reunió transversal entre alcalde i regidors i tècnics per prioritats. Es discuteix col·lectivament. Política entre tots. Comissions, com quants mesos s’han de reunir. No es tracta de posar tots els possibles (del nivell transversal). Hem de triar els més adequats. Els quotidians són obligatoris.
Si tenim la majoria absoluta, el organigrama només estan els nostres. No podem augmentar el nº de tècnics, però es pot canviar l’àrea / sector del tècnic.
No podem oblidar-nos de les àrees obligatòries. Si tenim policies, farem una àrea de seguretat, i en un municipi aïllat aquesta és important. En funció dels equipaments públics també té rellevància en la creació de les àrees. Argumentar perquè de les àrees. Imaginatius.
Índex d’infància- percentatge de persones de 0-14 anys. Joves 15-29 anys i vellesa +65.
Índex envelliment . (Persones 15-29 / Persones +65)x100. Exemple: per cada 100 joves hi ha 136 de +65.
Índex de dependència. (Persones 16 a 64 / Persones +65)x100 Per cada tants en edat de treballar, tenim tants jubilats.
Serveis municipals = Àrea que s’encarrega dels serveis obligatoris del municipi.
Podem ajuntar promoció econòmica, turisme i comerç. Podem posar una àrea d’urbanisme i habitatge si donem importància a l’habitatge.
L’àrea de participació hauria de dependre de l’Alcaldia.
Urbanisme és una àrea clau.
POUM – Pla Ordenació Urbanístic Municipal.
Dins de la ciutadania diferenciem entre persones a títol individual i entitats.
Nosaltres podem adreçar-nos a l’ajuntament a títol individual: demanar informació, fer queixes, consultar activitats, tràmits, padró, etc.
OMIC / OMAC. Oficines municipals informació / Atenció al ciutadà. (a títol individual) Atenció directa , atenció telefònica.
Sistema d’incidència. Permet que els ciutadans remetin les seves incidències a través d’un correu, telèfon, etc.
Cal que hi hagi algú que ho centralitzi.
Una vegada està arreglada la petició, es fa una fotografia i s’envia. S’ha de cuidar la imatge de l’Ajuntament.
Si un Ajuntament té e-mails dels regidors i Alcalde i són públics s’han de comprometre a respondre els correus.
Ha d’haver també la possibilitat d’entrevista concertada.
Importància de la proximitat. L’alcalde s’ha de mostrar pròxim i empàtic.
Un altre canal és la dels plens oberts. Les persones i entitats poden incloure algun punt a tractar en el ple.
Entre entitats.
Entrevista concertada directa. L’Ajuntament intenta veure’s amb totes les associacions municipals un cop l’any. S’ha de millorar la disponibilitat i l’accessibilitat. Que les entitats puguin accedir als mitjans de comunicació (difusió, captar socis). Espais col·lectius entre ciutadania i Ajuntament.
Mecanismes de participació.
- Espais estratègics.
Processos de participació.
Òrgans de participació – estructures de caràcter permanent que introdueixen la ciutadania (es fa en àrees especialitzades).
Processos de participació – espais no permanents.
Els òrgans: - - Base o Associativa – consells consultius.
o Mixta – Persones a títol individual + entitats. Consells consultius innovadors.
I poden ser: o Sectorials.
o Territorials.
Els consells consultius poden estar organitzats per temes.
Plenari (totes) Secretaria tècnica (tècnica, +2 entiats escollides pel plenari, + regidor).
Solen estar dividits en comissions (10,10 i 10; segons tema).
Els consells consultius tenen, sovint, un problema de representació degut a, normalment, una tria esbiaixada per part de l’ajuntament.
Aquests òrgans estan ben dissenyats, però no ben dinamitzats, ni duts a terme.
S’han de promoure tècniques de participació. S’ha de deixar en mans de professionals: els sociòlegs.
Plans Estratègics. Plans participatius que tenen objectius / divisions estratègiques a mig i a llarg termini.
Processos participatius – curt i mig termini. Concrets, puntuals. No té caràcter integral.
4 Grans característiques: - Proximitat. Hem d’afrontar els problemes des de la seva multiplicitat.
Participatius en ells mateixos.
Triangulació de tècniques d’investigació social.
Transversals.
NEGOCIACIO – DIAGNÒSTIC – PROPOSTES – DESPLEGAMENT.
Els plans estratègics o processos estan per actuar. S’ha de crear un grup promotor, comissió de seguiment, comissió política. Quan acabo el diagnòstic, el grup promotor es torna a reunir.
CS – Òrgan consultiu i informatiu.
CP – Finalitat de que el pla estratègic no sigui una arma de desgast.
El pla és participatiu en ell mateix.
La tecnologia 2.0. permet un retorn de la ciutadania cap a l’Ajuntament. Twitter.
Comunicació: - Sistemes de megafonia.
Agenda activitats.
Enviament a casa x casa.
Emissió rodes de premsa.
Mecanismes.
- Òrgans (consells consultius, consells (...) Processos (estratègics, puntuals).
Un pla estratègic no deixa de ser un escenari radical i reticulat.
Línies estratègiques (exemple).
- Cohesió i inclusió social.
Formació i diversificació productiva.
Potenciació dels actius i atractiu locals, naturals i industrials.
Treball en xarxa.
Diagnòstic  Emissió  Pla Acció.
Pla estratègic – manera de fer política entre tots. Aposta pels diagnòstics acordats.
Principals característiques de la planificació estratègica.
- Aconseguir posició de competitivitat per poder distingir-nos dels altres. Ens hem d’anticipar al futur, no predir-lo.
No és un estudi, és un pla d’acció pensat per actuar. Que de l’estudi es derivin propostes concretes.
Ha d’implicar als principals agents socials, polítics i tècnics. Ho ha de liderar l’ajuntament, però s’ha de fer de manera col·lectiva.
Es basen en el sistema DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats).
D’aquestes estratègies en traiem plans d’acció.
OPORTUNITATS AMENACES Estratègies de potenciació Estratègies defensives FORTALESES Estratègies de reorientació Estratègies de supervivència DEBILITATS Totes les accions que surten de supervivència solen ser impopulars, tals com pujada de quotes, deixar de prestar certs serveis...
Si planifiquem estratègicament, tenim moltes més possibilitats d’aconseguir ajudes de fora.
- S’ha de centrar en pocs objectius. Apostar per poques coses, però que siguin clares.
En el diagnòstic hem de triar temes que considerem més importants.
Beneficis de la planificació estratègica: - Atraiem més inversions.
Sabrem diferenciar entre allò important d’allò que només és urgent.
- Concentració de sinèrgies (sabrem on destinar els recursos, a més d’eficaços som intel·ligents).
Crear capital social. Ens coneixem treballant junts. Si ens coneixem, creem capital social. Fa més fort el teixit associatiu. Augmenten les possibilitats de col·laboració.
Perills: - - - - - - No partim de zero en els anàlisis. Potser ja hi ha dades o anàlisis fets. Aprofitem el coneixement.
Començar sense les idees clares, ni voluntat política... Moltes fracasses perquè es fan per fer sense convenciment. A vegades es planifica per obtenir recursos, no perquè ens ho creiem. Manca de voluntat política per part de l’Alcalde o regidor. Ex. Es vol fer un pla d’igualtat sense àrea d’igualtat per obtenir una subvenció. La planificació estratègica per subvencions i sense convenciment fracassa.
Un altre error és agafar lletra per lletra el que diu que s’ha de fer el manual. Ens hem d’adaptar al municipi i als fons existents. Hem de supeditar els mètodes i la manera de fer al pla estratègic.
No implementació del pla. No és un estudi, es preveu executar-lo. És important fer-lo col·lectivament per tenir la pressió de la societat.
Ha d’anar acompanyat d’un pla de comunicació. Expectatives. Amb tot, la implementació i millores són lentes. La frustració d’expectatives fa que la gent no col·labori posteriorment.
Objectius massa genèrics. S’ha de concretar. Moltes vegades es diu que no serveixen de res perquè busquen el consens i acaben sent genèrics. Hem de buscar l’acord més o menys majoritari. Segur que hi ha opinions molt diferents.
Hem de gestionar el conflicte. Passa molt el fet de no tocar un tema perquè no hi hagi conflicte. Hem de tractar tots els temes.
Politització del pla. L’oposició critica els plans estratègics. El més intel·ligent és integrar l’oposició a la comissió / planificació del pla estratègic. Igualment ens criticaran, però almenys els podrem dir que han col·laborat en la deliberació. Es tracta de fer política entre tots i deixar-se de partidismes. A més, això és garantia que es continuï implementant si guanya l’oposició.
Minimitzar els costos. Abans de començar un pla hem de fer un preprojecte.
Generarem frustració si després no el podem dur a terme.
En l’any més o menys es fa el pla estratègic, després, la implementació pot ser de 4-5 anys.
Estructura orgànica del pla estratègic de desenvolupament local.
Grup promotor.
Més que un òrgan, el grup promotor s’entén com un equip de treball que vetlla per garantir que el procés d’elaboració del pla s’adapta a la realitat del municipi. Té per objectiu facilitar les tasques de treball de camp i anàlisi que cal dinamitzar durant el procés i generar un feedback constant sobre l’evolució del projecte.
Formem part del grup promotor.
- Alcalde.
Regidor d’economia i participació.
Regidor benestar social.
Tècnica àrea promoció econòmica i local.
Tècnic de comunicació.
Representant de la societat civil.
Tècnics externs.
Comissió político-tècnica.
Òrgan pensat per garantir la implicació de tots els grups polítics municipals que es van presentar a les darreres eleccions, així com, de representants tècnics municipals.
Comissió de seguiment.
Òrgan obert on seran convidats el conjunt d’agents implicats en el procés d’elaboració del pla.
Normalment es reuneixen principi, mig, final. Ciutadania, entitats. Es basa en la participació.
Entitats Político-tècniques – conèixer les particularitats locals, els estudis previs realitzats, el treball que realitza les diferents àrees, i a més, saber què n’esperem del pla.
Dades secundàries. Fer un llistat dels indicadors existents pel municipi per cadascun dels àmbits d’anàlisi. Extreure les dades, fer comparacions temporals i territorials.
Dades primàries (enquesta a la població): construir a mida els indicadors no existents a les fonts secundàries i elaborar el qüestionari: taxa d’activitat, ocupació concreta de la població, taxa d’atur estimat (actius no ocupats), règim general i autònom, tipus de contracte dels ocupats...
El problema de les dades primàries és que no solen ser comparables a no ser que posem indicadors que també s’usin a nivell de Catalunya, per exemple.
Anàlisi qualitativa. Esbrinar el perquè de les dades. És important implicar altres administracions, entitats...
Taller amb la CS: Validar, retocar i consensuar el diagnòstic, per posteriorment definir la missió, les línies estratègiques i planificar la fase de propostes.
Propostes.
Criteris d’actuació – Són orientacions que ens hauran de permetre assolir els grans reptes marcats per les línies estratègiques.
Qui participa en els processos participatius? Una minoria. Sempre els mateixos. Els més “raros”.
R.- Si volem fer un procés de participació ciutadana ha de ser un tema sensible, que interessi a la gent. El perfil de les persones que voten en les eleccions també solen ser els mateixos. En les eleccions si voten un 50%, la majoria absoluta serà la meitat més un dels que no s’abstinguin, així que també és una minoria.
Bourdieu: - Capital social – xarxes de relacions.
Capital cultural – coneixements.
Capital econòmic – MONEY MONEY.
Tothom, en canvi, té el mateix dret a vot. No hi ha desigualtats polítiques. En els drets adquirits a finals del XX’s, hi ha hagut retrocessos: 1.- Incapacitat dels governs per governar. Tot està supeditat a les polítiques econòmiques de no sabem qui.
2.- No prenem decisions intel·ligents.
3.- Supeditació dels interessos de la ciutadania a partidistes.
4.- Incapacitat dels ciutadans per governar els governs. Votem cada 4 anys. Un programa electoral d’un partit cada 4 anys no és suficient, les coses canvien molt ràpid.
Seria apropiat consultar als ciutadans sobre decisions importants.
Els càrrecs electes es deuen únicament al partit, voten el que diu el cap de llista. Gran incapacitat dels ciutadans per controlar i governar els governs.
La política parteix de dos grans problemes: - Està ancorada territorialment, a nivell local, autonòmic, estatal...
Es mou a mig i llarg termini. Requereix un temps en societats cada vegada més individualistes i impacients.
Debilitats de la política.
- Ciutadans relegats a un rol passiu – s’impliquen poc.
Les eleccions donen poca informació.
Sistema electoral de llistes tancades i bloquejades.
Falta transparència.
Ciutadans com a clients insaciables i polítics com a agents comercials.
Falta transversalitat i excessiva burocràcia.
Creixent individualisme social i clientelisme polític.
Amenaces.
- Desafecció i abstenció. Ciutadans es senten allunyats de la política.
Polítics desconcertats per problemes massa complexes.
Societat líquida.
Fragmentació en la vida de les persones.
Corrupció i desprestigi creixent de la política.
Creixement del populisme.
Líders cada vegada més covards. No saben fer front als problemes.
Mas Media obsessionats per vendre exemplars a través d’opinions provocadores i no reflexives.
Fortaleses: - Institucions amb mandat legitimat amb +50% ciutadans.
Polítics i tècnics amb coneixement del territori i experiència.
Consciència general de la necessitat de canviar la manera de fer política.
La necessitat de la política com a eina de diàleg.
Oportunitats.
- Ciutadans cada vegada més informats i preparats per ser corresponsables de les solucions.
Augment dels processos participatius.
Ciutadans cada vegada més conscients que no poden tolerar la corrupció.
Augment de la capacitat de mobilització social.
Existència d’alternatives a la burocràcia i la nova gestió pública.
Emergència de les xarxes socials, les noves tecnologies i les 2.0.
Participació i transversalitat són dos cares d’una mateixa moneda.
Quatre grans problemes: - Transversalitat.
Problema cultural. No sabem com resoldre els problemes que tenim. P.e. Crisi.
- - Problemes polítics. Els mitjans de comunicació “donen espectacle”. Els polítics aprenen tècniques de màrqueting en comptes de política. La política està desprestigiada, en part, per l’ús que s’ha fet dels mitjans.
Problema social. Nosaltres-individus hem de fer front a uns problemes globals.
Què no és participació ciutadana – democràcia deliberativa? - No és una forma de legitimar decisions ja preses. S’ha de ser honest i no intentar que ens donin la raó quan ja sabem què volem fer.
No és una manera de substituir la democràcia representativa, sinó de complementar-la.
No és una reunió de molta gent. Ha de venir una representació de discursos.
Prefereixo 30 que pensis diferent a 5.000 que pensin el mateix.
La participació ciutadana és una solució complexa a problemes complexos.
Procés inclusiu. Pretén transformar la realitat de manera inclusiva.
Fomenta la participació de lobbys, però dels que no estan representats.
La participació ciutadana no acaba en un consens absolut. És impossible. Sempre hi haurà diverses opcions, propostes... Amb tot, els ciutadans que van a processos de participació pensen que van allà a defensar exclusivament les seves idees i no al consens, a canviar d’opinió... L’important és que se’ns digui sí o no a les propostes i sobretot, perquè.
No totes les propostes sortiran a votació Feedback constant. No hi ha participació sense informació prèvia.
Fases (informació, consulta (+límits), retorn).
La gent ha d’entendre el què se’ns diu.
A la consulta hi ha tècniques d’elaboració col·lectiva. (com moderar, fer grups, que tothom tingui veu...) Retorn. Quines propostes han estat acceptades, per què? , són viables? , proposar alternatives, fer-les viables...
Una enquesta no és participació. El butlletí i mitjans són informació, no participació, falta consulta i retorn.
TEMA IV. AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES PÚBLIQUES.
Europa deixa diners, però mira en què te’ls gastes. Europa promou l’avaluació de polítiques públiques.
Què vol dir avaluar? “La valoració de les intervencions dels organismes públics segons els seus resultats i els seus impactes, amb relació a les necessitats que pretenen satisfer i orientada a oferir informació rigorosa, segons evidències per a la presa de decisions” (Comissió Europea, 2007) • Què s’avalua? Pertinença, Idoneïtat, Procés, Eficàcia Estratègica, Eficiència, Impacte (les polítiques publiques, un projecte, uns institució, organització… • Per què s’avalua? Intervenció social i acció pública (volem saber si s’ha fet bé la intervenció. Si l’avaluació es fa bé, s’ha d’entendre com un procés que et permet fer una reflexió als llocs de la recerca).
• Com s’avalua? Mètodes i tècniques Ciències Socials (quanti/quali) • Qui avalua? Externa, Interna, Participativa (externa entesa com algú que no intervé en la posada en marxa. És més neutre).
• Quan s’avalua? Abans, durant, després.
Com s’ha arribat fins aquí? Antecedents.
1.- New Deal (anys 30) 2.- Ciència (1960-1970): experimentació 3.- Administració (1970-1980): no malbaratament de recursos; importància del context i qui realitza avaluació 4.- Ètica, política i societat: democràcia i transparència • El cas de l’estat espanyol...
 L’avaluació emergeix amb la transició política  Democràcia i avaluació no poden anar per separat  Model espanyol burocràtic  L’ús de l’avaluació augmenta amb: - Modernització administració - Control despesa pública - Fons estructurals Europeus - Procés descentralització administració - Ciutadania com a client de serveis públics - Major transparència democràtica EXEMPLE D’AVALUACIÓ: EL APARTHEID.
• Apartheid Objectiu: política que cerca la segregació racial per mantenir supremacia dels ciutadans blancs Avaluació: projecte tècnicament pertinent, idoni, eficaç i eficient Però... legítim socialment? Quins “efectes perversos”? • Cal tenir en compte el context polític i social dels programes i les avaluacions Alguns errors sobre l’avaluació....
• No és un fi en si mateix, sinó un instrument per la millora del disseny projectes • No és un examen ni un control, sinó un aprenentatge • No és una bateria d’indicadors, sinó una anàlisi reflexiva • No es pot definir sobre la marxa, s’ha de planificar la recollida d’informació objectiva • No es pot improvisar, cal preveure els recursos i el temps Com es fa l’avaluació? Teoria del canvi de les intervencions públiques: “Cadena hipòtesis sobre com s’espera que els recursos assignats a la intervenció (problema) permetin desenvolupar unes activitats que produeixen resultats (productes i/o serveis) els quals generen beneficis a curta, mitjana i llarga durada (impacte).
Tota política pública té implícita una teoria del canvi social. Teoria del canvi: Cadena d’hipòtesis sobre com s’espera que els recursos assignats a la intervenció (problema) permetin desenvolupar unes activitats que produeixen resultats (productes o serveis).
Recursos (inputs) – Activitats (processos) – Productes (outputs) – Impactes (curt termini) – Impactes (llarg termini).
Diferents tipologies: (Objectius, teoria del canvi, procés –ex ante, intermèdia, ex-post) La tendència actual és entendre el procés d’avaluació com un procés integral i independent del cicle de vida del programa, sent-ne el seu propòsit analitzar les diferents etapes, des de que es decideix intervenir fins que es manifesten els impactes, comprovant la validesa, tant interna com externa, de les hipòtesis causals de la intervenció.
Avaluació de necessitats – avaluació de procés/implementació / avaluació d’impacte.
Avaluació de necessitats (planificar) Avaluació de disseny (millorar l’estratègia) Avaluació de procés (implementació / reorientar) Avaluació d’impacte (objectius estratègics) Avaluació d’eficiència(cost/benefici).
Pel que fa al moment: - Avaluació ex ante Orientada a la justificació de la proposta i a la seva coherència, sostenibilitat i viabilitat (diagnosi, comparativa, anàlisi d’alternatives...) - Avaluació intermèdia Pot facilitar la gestió informació i reorientació de la política - Avaluació ex post Orientada a analitzar si s’han materialitzat els resultats esperats en el disseny Passos previs a l’avaluació: a) Descripció de la teoria del canvi – Què fa el programa o què té previst fer (activitats i productes)? – Quins objectius estratègics vol assolir el programa (impactes)? – Per què se suposa que amb el que el programa fa assolirà els objectius (relació activitats– productes-impactes)? b) Identificar la fase en la que es troba el programa c) Descripció dels canvis del programa des dels inicis d) Identificació de les avaluacions realitzades Ens pot ajudar: anàlisi del context institucional a on té lloc la política/programa; pensar quin propòsit té l’avaluació.
Com comencem l’avaluació? • L’avaluació és viable? • Qui encarrega l’avaluació? • Quin propòsit té l’avaluació? • Quina serà l’audiència de l’avaluació? • Quins recursos tenim disponibles • Què volem avaluar? (Fase) • Com ho volem avaluar? (Metodologia: quanti/quali) Metodologia: • QUANTITATIVA: allò objectiu, observable i quantificable/ orientada als resultats/ recollida sistemàtica de dades previstes • QUALITATIVA: allò subjectiu, actituds, conductes, valors/ orientada al procés i als resultats/ recollida d’observacions, opinions, satisfacció A partir de la resposta podrem definir:  Variables, dimensions i indicadors per mesurar objectius  Tècniques i instruments recollida dades (reunions, documents…)  Organització i estructura de l’avaluació  Anàlisi i presentació dels resultats COMUNICACIÓ I DISCUSSIÓ dels resultats amb tots els participants INFORME FINAL d’avaluació del projecte Consideracions per l’elaboració indicadors:  Formular aspectes concrets de cada dimensió  No abusar del número d’indicadors  Utilitat, validesa, facilitat i complementarietat  Falsa discussió entre quantitatius i qualitatius  Facilitar la recollida d’informació  Facilitar l’anàlisi comparativa LA COMUNICACIÓ PÚBLICA.
• Què és la comunicació pública? Instrument per apropar l’Administració a la ciutadania i donar a conèixer els serveis i les polítiques públiques • Quan sorgeix? Estat de dret, democràcia i comunicació pública • Per què? La gran oferta de serveis i activitats (sector públic Estat del Benestar) que presenten les administracions públiques a la ciutadania necessita prèviament un procés comunicatiu Per què es comunica? • Informar – Garantir la igualtat d’oportunitats davant l’Administració – L’accés a la informació pot discriminar – Els serveis són per tots però prèviament cal saber que existeixen i l’obligació de l’Administració és informar de manera neutral sense discriminació.
• Intervenir – No es pot intervenir sense comunicar – La intervenció pot ser comunicació – La comunicació pot ser intervenció • Transparentar A qui es comunica? • La ciutadania és un subjecte de drets que alhora és client i accionista de l’organisme • La ciutadania pot ser: administrada, usuària o clienta Com es comunica? La comunicació pública ha de ser: – Legal – Objectiva, neutral, no ha d’efectuar valoracions ni emetre opinions – Global, no discriminar per raons econòmiques o socials – Participada, afavorir participació La comunicació privada pot ser discriminatòria i excloent per interessos econòmics, de posicionament...
La comunicació política és pública o privada? En tot projecte d’intervenció hi ha d’haver un acte de comunicació.
• Què comunicar? Tot allò susceptible de millorar la qualitat de vida de la ciutadania sigui en la comunicació activa (elaboració de productes) com en la comunicació passiva (resposta a consultes) La identificació de les necessitats i la resposta pública ESTRATÈGIA DE COMUNICACIÓ: • A qui comunicar? Entre la universalitat del servei i la segmentació pública – El públic objectiu d’una política general sempre serà el conjunt de la ciutadania, però l’agenda administrativa serà diferent en funció de les prioritats polítiques i socials.
– La segmentació tècnica és la definició del públic objectiu segons disseny de polítiques i serveis especialitzats – Menors 35 anys, persones propietàries de pisos amb necessitats de rehabilitació...
Com comunicar? – L’èxit d’un pla de comunicació rau en la correcta elecció dels continguts, en la segmentació del públic i en la selecció i coneixement dels suports i mitjans.
– Cal adequar el missatge al públic i al canal – La definició dels objectius, el coneixement de l’audiència i la credibilitat del canal han de permetre seleccionar els mitjans i suports.
– Estratègia multimèdia, comunicació global i complementària: – MMCC – Suports publicitaris tradicionals – Tecnologies informació i comunicació (https://twitter.com/012) – Relacions públiques Passos: • Definir públic objectiu • Seleccionar continguts informatius pensant amb les persones a les quals ens adrecem • Seleccionar el canal i el mitjà més idoni segons costums i hàbits del públic • Distribuir eficaçment la informació, garantir que el missatge arribar al públic seleccionat Per definir el públic: • Quina i quanta informació utilitza? • Qui, com, quan, on, per què s'informa? Per definir suport, mitjans i canals: • A qui dirigim la informació? • Com fer arribar la informació? • Qui utilitza aquest mitjà/suport? • Per a què s'informa? ...