Tema 8 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducción a la Criminología
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 19/11/2014
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

PRESÓ Sentencia condemnatòria que pot ser presó però que no és la majoritària (10%). El jutge, en la gran majoria de casos, condemna a penes no privatives de llibertat (MPA).
1. Origen: avui en dia és impensable que no existeixin les presons, encara que fins fa relativament poc no n’hi havia (fins el 1800 aproximadament → il·lustració). La raó del seu sorgiment rau, en primer lloc, en motius humanitaris, ja que la presó és més humanitària que els càstigs corporals o la pena de mort; i, en segon lloc, per motius socials i econòmics, ja que cada cop hi ha menys terres lliures on enviar els culpables desterrats. Així, sorgeix la presó com a un recinte on unir a la gent i forçar-la a fer treballs.
2. Crítiques: sorgeixen, també, el 1800. La preó va començar a ser criticada molt d’hora perquè les primeres presons sorgides als EUA provoquen un deteriorament psicològic de les persones de manera molt ràpida ja que allà hi regia la llei del silenci (per comunicar-se amb Déu) i del treball forçat, així, la gent embogia. Una altra crítica sorgeix del fet que la gent pensa que la presó aconseguirà la reforma, però no és així, sinó que propicia la reincidència.
A partir d’aquí, la criminologia es fa notar amb estudis com “The pains of imprisonment” de Sykes (1958). En aquest estudi, per exemple, Sykes descriu l’empresonament d’una manera molt realista. Un altre autor és Clemmer, el qual parla sobre la presonització: un individu entra a la presó essent ell mateix, però en surt amb uns valors totalment diferents.
Els dos estudis van causar molt impacte.
3. Justificació: la justificació de la presó no és la justificació del càstig, la raó per la qual s’empresona algú no rau en què ha comés un delicte, ja que cal especificar el perquè s’ha aplicat aquesta pena. Una altra justificació és que es castiga amb la presó per intimidar, coaccionar psicològicament, per educar a la societat; es tracta de prevenció general. En aquest cas, si es tracta d’intimidar, per què no s’aplica la pena de mort? Una última justificació és que es busca rehabilitar el culpable per mitjà de la presó, es tracta de prevenció especial. L’objecció principal és el fet que aquest objectiu no s’està complint.
Per tant, no hi ha cap justificació que sigui convincent. Actualment, la presó té moltes crítiques però no hi ha alternatives, per això es tracta d’aplicar el càstig de presó en la menor mesura possible, com a últim recurs (ultima ratio). A més a més, hi ha el consens d’utilitzar-la amb l’objectiu de resocialitzar. Per últim, s’accepta sempre i quan no sigui un càstig inhumà ni degradant. Tot això ho trobem dins la Constitució espanyola (articles 15 i 25).
4. Qui hi ha a la presó? S’acostuma a pensar que la presó està plena de persones cruels i dolentes que han comés delictes molt greus, però no és així, aquest percentatge de persones és molt petit. En un percentatge molt elevat hi trobem persones amb malalties mentals, molt vulnerables. Un segon col·lectiu molt gran són aquelles persones amb problemes de drogoaddicció. Per últim trobem col·lectius específics més vulnerables que, depenent de la època, uns són més nombrosos que els altres, com els immigrants (un col·lectiu que va en augment actualment).
Els delictes que han comés les persones de la presó són, en més d’un 50%, delictes contra la propietat (amb violència o sense). Un 40% són delictes per tràfic de drogues, especialment al detall. Actualment, sorgeix una categoria formada pels delictes de classe mitjana, com delictes de seguretat vial. En un percentatge petit, també hi ha els delictes de violència de gènere. Per últim, i en un percentatge ínfim, trobem els delictes greus (homicidis, violacions, etc.). Pel que fa als delictes de coll blanc, el percentatge és imperceptible.
5. Vida a la presó: 5.1. Entrada. Per una banda, quan la pena és menor de dos anys i és la primera pot ser que el jutge la suspengui a canvi d’una alternativa. Per altra banda, les penes poden ser de molts anys, però quan un entra a presó es posa el límit legal, el màxim d’anys que es pot complir de presó en un país (a Espanya són 40 anys, però normalment surten passats 20 anys).
La presó on compleixes la condemna l’escull l’administració.
5.2. Classificació en Grau. Es posa al condemnat en una categoria (1r [màxim severitat] 4t [llibertat condicional] grau). La classificació la fa l’administració, els més perillosos són de primer grau, el tercer grau és de règim obert i el quart és la llibertat condicional.
Aquesta manera de complir la pena és un sistema progressiu, ja que a mesura que passa el temps a la presó i un individu es reforma va avançant pels graus fins arribar a la llibertat condicional (que es dóna a les tres quartes parts del compliment d’una pena). Aquests sistema està explícit a la llei espanyola, els condemnats espanyols, però, normalment no compleixen tots els graus abans que acabi la condemna.
5.3. Mòduls. Classificació interior dins la presó. Dins de cada mòdul hi ha 200/300 persones. Els mòduls es classifiquen per mitjà d’uns criteris interns.
5.4. Cel·la. El dret de cada pres a una cel·la individual no es va complir, per això va passar a ser “sempre que fos possible”.
5.5. Activitats a la presó. Un percentatge treballa i cobra, tot i que poc. Un altre percentatge fa activitats educatives. En tercer lloc trobem aquells que fan programes específics de tractament per alguns delictes. Per últim, la gran majoria (50%) no fa res.
5.6. Vida interior. Un sentiment molt palpable a la presó és la por (entre presos, dels presos cap als funcionaris i a la inversa). També trobem la falta d’autonomia, ja que en una presó el condemnat no decideix res. Per últim, l’avorriment (sobretot en presos de primer grau).
6. Supervisió: tot està controlat en tot moment. Aquesta necessitat està relacionada amb el fet que les presons són molt opaques, reticents a que la gent entri com a visitant.
a. Jutge de vigilància penitenciaria: controla si els drets dels presos són respectats dins les presons, vigila que es compleixin les lleis, supervisa les presons.
b. El defensor del poble: visita la presó i elabora un document que dóna publicitat i reflexa el compliment de la legalitat penitenciaria.
c. Supervisió europea: les presons són supervisades per organitzacions europees (CPT - Comitè de prevenció de la tortura) i per Tribunals europeus (TEDH - Tribunal europeu de Drets Humans).
d. ONG: com el voluntariat aconsegueixen supervisar les presons.
7. Personal que treballa a les presons: trobem el personal de vigilància (policies, vigilants, guàrdies, etc.) i el personal de tractament (educadors, treballadors socials, psicòlegs, etc.).
Dins del segon grup hi trobem una Junta de Tractament i, per sobre, el director.
El personal té una discrecionalitat molt gran ja que reparteixen els presos. Tenen una capacitat de decisió molt gran.
La major part del personal forma part del sector de la vigilància, que està en contacte amb els presos dins dels mòduls. Per això s’intenta que aquest sector formi part de les activitats reeducadores.
La Junta de Tractament és l’òrgan que pren les decisions transcendentals que afecten els presos (visites, sancions, permisos de sortida, classificació en grau, etc.). Per tant, també té un gran poder discrecional.
...