Tema 3 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Civil de la persona - Civil 1
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 18/07/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3: L’ordenament jurídic. Les fonts i els elements complementaris ! ! 1. El concepte i les característiques de l’ordenament jurídic.
Ordenament jurídic: conjunt de regles jurídiques manifestades a través de fonts vigents en un Estat que s’organitzen unitàriament pels criteris o mitjans tècnics de defectivitat, jerarquia i temporalitat, informat pels principis generals del dret i complementat per la jurisprudència.
! • Defectivitat: existeix una font primària (la llei) i d’altres que actuen en defecte d’aquesta.
• Jerarquia: relació que s’estableix entre les normes de dins de l’Ordenament per la qual unes tenen un rang superior a d’altres.
• Temporalitat: posterior in tempore, potior in iure. D’aquesta manera, entenem que la ! última norma creada té més dret que la seva predecessora.
Característiques de l’Ordenament Jurídic: • Integritat: ha de poder resoldre qualsevol conflicte que es susciti. Existeixen ordenaments que per a aconseguir-ho han de recórrer a altres ordenaments, de forma que puguin evitar l’existència de buits legals. D’aquest fenomen s’anomena heterointegració.
• Unicitat: manifestació de la unitat de l’Ordenament Jurídic.
! • Creativitat: l’OJ pot evolucionar mitjançant la creació de normes que el facin canviar.
2. Les fonts Font: components o integrants normatius reguladors de l’OJ. Parlem de fonts en dos sentits: • Font de Producció de norma jurídica: persona o grup social que té la facultat de crear les normes jurídiques (potestas normandi) • Font per la qual es manifesta una regla: Art.1 CC “Les fonts de l’Ordenament Jurídic Espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret.” Podem realitzar una classificació segons el tipus de font: • Fonts positives /no positives: són positives aquelles que el seu punt de partida és una creació explícita com a norma (llei).
• Fonts absolutes / relatives: absolutes són aquelles que no fa falta formular-les o provarles perquè vénen imposades a tothom per un acte aliè a la pròpia norma (lleis/costums) ! 2.1. La llei Llei: norma jurídica elaborada, escrita i dictada pels òrgans competents. En l’article I del CC s’incorpora tant la llei com el decret llei, que emana de l’executiu. També es consideren lleis els tractats internacionals i les normes del dret comunitari, especialment els reglaments 2.1.1. La vigència i l’aplicabilitat Tant de les CCGG com de les CCAA. Per a l’entrada en vigor d’una llei d’una CA, ha d’estar publicat en el diari oficial de la CA, a més del BOE, encara que sigui merament divulgatiu.
La llei té el monopoli de la pèrdua de vigència a la que aquesta hagués derogat amb anterioritat.
La llei té una primacia sobre els costums i els Principis Generals del Dret. D’altra banda, és institucionalment incomplerta: sabem que no ho resoldrà tot, però podem solucionar els problemes per analogia.
Diem que una llei és vàlida quan no és declarada inconstitucional per part del TC. De serho, queda eliminada de l’Ordenament Jurídic.
! 2.1.2. La interpretació 2.1.2.1. El subjecte i l’objecte de la interpretació Interpretació: És l’activitat destinada a la investigació del sentit o el contingut regulador d’una norma a través de les dades i signes mitjançant els quals aquesta es manifesta.
Tota norma ha de ser objecte d’interpretació, en el sentit que dins de les diverses classes, ! no hi ha cap que s'escapi d'aquesta necessitat.
Com bé hem dit, la meta de la interpretació és trobar el sentit o esperit del precepte que s’ha de trobar a través del cos d’aquest, constituint així l’objecte de la interpretació.
! D’altra banda, és el jutge el màxim intèrpret de la norma jurídica, és a dir, el subjecte.
2.1.2.2. Els mitjans i els criteris d’interpretació Criteris: l’esperit o la finalitat .No tenen un valor jurídic al marge de la norma, sinó que és la norma que s’ha d’aplicar Mitjans: els mitjans dels quals l’intèrpret es val per a la seva tasca, també anomenats elements, els quals són útils per a la finalitat de la interpretació. No tots els elements tenen el mateix valor. L’element que té prioritat és l’element gramatical, que tindrà preferència davant els altres, que són el lògic, històric i sistemàtic: ! • Element gramatical: tal i com diu l’article 3.1, les normes s’han d’interpretar segons el sentit propi de les seves paraules en relació amb el context. Ara bé, el sentit literal no és decisiu, encara que, quan el corroborin els demés elements, pot coincidir amb el sentit intern del precepte i per això prevaldre.
• Element lògic: s’entén en dos sentits. En primer lloc, es recolzar la investigació de l’esperit de la llei en la finalitat o motiu d’aquesta. En segon, és la utilització en la investigació de raonaments i regles lògiques. Tant per un com altre sentit, és necessari realitzar un raonament.
• Element històric: sobre el sentit de la llei ajuden en la seva interpretació les dades històriques dels precedents legislatius i per tant, els condicionants influents en l’elecció d’una fórmula legal.
• Element sistemàtic: coordinació i harmonització que té una norma amb la resta de l’ordenament, no només en la relació que puguin tenir entre sí, sinó també en el seu sentit.
• Element sociològic: l’admissió social de la norma o del precepte d’aquesta i la ! realitat social del temps en que han de ser aplicats.
2.1.2.3. Les classes d’interpretació Autentica: quan es dóna pel propi legislador, cosa que es dóna quan el text d’una llei suscita dubtes i es dicta una altra disposició que aclareixi el significat, o bé quan el legislador no desitja el sentit que la llei ve donant, estableix que sigui entesa en un altre sentit determinat.
Judicial: quan és realitzada per Tribunals. Té valor decisiu només per al cas resolt. La verificada per Tribunal Suprem es qualifica de jurisprudencial. Equiparable a la judicial seria la que realitzen tant els organismes públics com les autoritats competents.
Doctrinal: és la interpretació procedent dels juristes qualificats i que no té més valor que ! el que els confereixi el prestigi el seu autor o els arguments en els quals es recolza.
2.1.3. L’aplicació Integració: una activitat que va mes enllà de la interpretació, ja que pressuposa que existeix un buit normatiu, de forma que es soluciona un conflicte en el moment que hi ha una manca de solució.
2.1.3.1. L’analogia legis Ampliació de l’àmbit de la llei per la qual aquesta pot ser aplicada de forma expressa o de forma analògica. Per a aplicar-la en primer lloc hi ha d’haver una mancança en l'ordenament, en segon lloc, el cas ha de ser semblant a un cas que estigui contemplat en la llei, i finalment, hi ha d’haver una identitat de raó, és a dir, que el nucli de semblança entre els dos casos sigui el més important. Aquesta seria una analogia pròpia, mentre que parlem d'impròpia quan la pròpia norma es remet explícitament a una altra el supòsit ! de la qual és semblant.
2.1.3.2. L’equitat com a criteri de moderació 2.1.4. L’eficàcia Les normes jurídiques són eficaces en dos sentits: 1. Tenen la força d’obligar el seu compliment (eficàcia obligatòria).
2. Regulen la part de la realitat social que abarquen, fent productors de determinats ! ! ! efectes jurídics els fets que contemplen (eficàcia reguladora o constitutiva).
2.1.4.1. La infracció de la norma. L’acte contra llei Quan allò manat per la norma és incomplert, l’Ordenament Jurídic reacciona de diferents formes. En concret, les diferents classes de sancions que s’estableixen per cas d’incompliment, es tracten al examinar cadascuna de les institucions civils a les que ! afecten.
Els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls de ple dret, excepte que en elles s’estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció. Es tracta que l’acte sigui contrari a la norma imperativa o prohibitiva; no val cap altre forma ! d’incompliment de la norma per l’acte o de disconformitat d’aquest respecte aquella.
Que hi hagi el que podríem anomenar simple disconformitat o bé omissió d’algun requisit que la norma disposa per la plena validesa de l’acte, o que hi hagi realització d’aquest contra la norma, és qüestió que s’ha d’analitzar en cada cas a la vista del precepte legal que sigui i de l’acte que es tracti.
2.1.4.2. L’evitació de l’aplicació: la ignorància de la llei i el frau a la llei El desconeixement de llei no excusa del seu compliment. Tot i això, una mala interpretació de la llei pot induir a un error de dret Frau: quan volem realitzar un acte prohibit per l’Ordenament jurídic i ens acollim a una norma volent eludir una altra que ens ho impedeix, es considerarà el frau de llei i no s’impedirà la deguda aplicació de la norma que hem volgut eludir.
! 2.2. El costum Costum: s’estructura en base a l’ús social (element material) i la opinio iuris (element espiritual). L’ús social consisteix en el tractament uniforme que la societat en general o certs grups socials donen a un determinat supòsit cada cop que es presenta. Consisteix en una pràctica general com a pràctica d’una col·lectivitat. És precís que el seu ús tingui contingut normatiu i no només interpretatiu (1-3 CC), sempre en defecte de llei. La costum ! sempre és defectiva.
Opinio iuris: convicció de que la pràctica legal o l’ús té un valor vinculant en l’ús social. Allò que ! està en un pla social. Allò que està en un pla social s’ha d’elevar a un pla jurídic.
Tipus de costums (art.149.3CC): • Costums contra legem (tan sols s’utilitzen a Navarra) • Costums secundum legem ! • Costums praeter legem (allà on no hi ha llei) Requisits(1.3CC): • Caràcter legal: que entri dins de les coordinades de la legalitat, ja que la costum contra legem no s’admet en el nostra ordenament.
• Caràcter lícit: que no vagi en contra de la moral o l’ordre públic, entenent per moral l’estat d’opinió d’una societat. Serà contrari a la moral quan la forma de comportar-se d’un grup contradigui aquesta costum.
• Necessitat de prova: iura novit curia, 281 LEC, el jutge no haurà de conèixer la costum, per tant s’ha de provar .No serà necessari provar-la si les dues parts hi estan d’acord.
! ! ! 2.3.Els principis generals del dret. L’analogia iuris.
Principis Generals del Dret:(art.1.4 CC) Proposicions lògiques que s’obtenen per abstracció.
Estem davant d’una font subsidiària o de tancament del sistema, el que ens permet tancar l’ordenament jurídic. Els seu valor jurídic normatiu ve donat pel seu reconeixement legal, és a dir, deriven de la llei. Tenen dos funcions; una funció normativa i una funció informadora per la qual entenem que són grans idees que cobreixen un conjunt molt més ampli de normes i contribueixen a donar-li un sentit. Els ppis. Generals del Dret s’utilitzen ! quan no pot haver-hi una analogia legis Analogia legis: ampliació de l’àmbit de la llei per la qual aquesta pot ser aplicada de forma expressa o de forma analògica. Per a aplicar-la en primer lloc ha d’haver una mancança de llei, en segon lloc, el cas ha de ser semblant a un cas que sigui contemplat en la llei, i finalment, ha d’haver una identitat de raó, és a dir, que el nucli de semblança entre els dos casos sigui el més important. Aquesta seria una analogia pròpia, mentre que parlem de impròpia quan la pròpia norma es remet explícitament a una altra, el supòsit de la ! qual és semblant Analogia iuris: es busca una regla jurídica que s’obté d’una tècnica d’abstracció, que rep el nom de Principi General del Dret. Aquests principis permeten no haver de recórrer a la ! ! ! ! heterointegració.
3. La jurisprudència No és una font del dret, sinó la doctrina que emana exclusivament dels tribunals Constitucional, Suprem i els Superiors de Justícia. Tot i això tan sols la Sala Primera del Tribunal Suprem és qui produeix jurisprudència juntament amb els TSJ, essent les sentències del TC són una mera interpretació de la Llei.
No té contingut normatiu però té un valor diferent en funció de cada font del dret: respecte la llei, la jurisprudència assenta doctrina sobre una determinada norma o precepte. Sobre la costum, la declara provada com a pas previ de la seva interpretació ! Requisits de la jurisprudència: • Emana dels Tribunals Constitucional, Suprem i els TSJ.
• Reiteració: una interpretació ha de repetir-se en una pluralitat de sentències successives, un mínim de dos. Reiteració no és ininterrupció. Una interpretació pot donar lloc a una o varies doctrines.
! ! ! • El Tribunal Suprem no està supeditat a les resolucions preses amb anterioritat.
4. El Dret de la Unió Europea i la seva influència en el Dret intern 5. L’equitat L’equitat no és una font del dret. Està recollida com un principi nuclear en l’article 111-9 del CCCat.
S’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes. En el CCE, en el seu article 3.2, igual que en el CCCat, els jutges només podran resoldre per equitat quan una norma així ho estableixi una norma ja existent.
! Entenem per equitat la mitigació del rigor de la llei aplicant-la moderada per la humanitas, pietas o benignitas, o bé es pot entendre com l’adaptació de la llei a les circumstàncies del cas concret, de tal manera que resulti més justa del que seria sense ponderar les seves particularitats ! És una concessió de discrecionalitat perquè atenent a criteris extrajurídics pugui valorar la repercussió de la llei en el cas concret. Art.1154 CC ...