Tema 1 de Dimensió social de la persona (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 27/03/2015
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Dimensió de la persona 1.
1.1 ACTITUDS Introducció El concepte d’actitud guarda relació amb el “d’opinió”. Si tens una actitud favorable a una cosa faràs comportaments relacionats, a favor, d’aquesta actitud. Tot i així, saber allò que prefereixes (actitud positiva cap a una cosa) no garanteix saber quin comportament tindràs ja que no tenen una relació causal sinó relacional. El què si que se n’extraurà és un càlcul aproximat de la probabilitat de fer determinada conducta segons l’actitud envers allò.
A més a més, l’actitud te un component de coneixement i, per tant, no es basa només en un substrat emocional i en deixar-se portar.
L’actitud no és estable en el temps així que pot anar variant d’una posició a una altra envers les coses sobre les que es te l’actitud.
1.1.1 Definició La forma d’estar a punt per a fer alguna cosa.
Predisposició a respondre a un estímul amb una classe de resposta particular.
Sentiment positiu o negatiu cap a una cosa (persona, objecte, tema, lloc...). Allò que fa que ens agradi o no una cosa  definició més sofisticada que les altres dues i que incorpora el concepte de sentiment.
1.1.2 Estructura La composició o estructura de les actituds segueix un model tridimensional1, estructurat en 3 nivells: - Afectiu: sentiments de grat o desgrat envers una cosa.
Cognitiu: creences o idees sobre aquesta cosa (què sabem d’allò).
Comportamental: intencions que desenvoluparem cap a aquesta cosa (quina intenció tenim al respecte).
L’actitud és un constructe teòric (hipotètic, que suposem que està en algun lloc), no te existència real. Al cervell no hi trobem actituds (de moment).
És important tenir clara la diferència entre actitud i altres conceptes importants en psicologia social com serien: - 1 Opinió: seria la manifestació verbal d’una actitud. Allò que la persona explicaria sobre l’actitud que manté envers quelcom.
Creença: seria un conjunt organitzat de sabers en relació a una cosa (un magma molt gran d’elements relacionats; normes, coses més abstractes...).
Pregunta d’examen Dimensió de la persona o 1.1.3 Exemple: Les creences religioses no són el mateix que l’actitud cap a la religió que un tingui (no és el mateix que que t’agradi més o menys la religió).
Formació d’actituds La major font de formació d’actituds te lloc en el procés de socialització, sobretot en les relacions familiars però també amb els grups de referència.
Pel què fa a les relacions familiars, en aquest entorn de socialització, els agents van modulant les actituds de les persones. Ho fan a través de diferents mecanismes: - - Càstigs i recompenses (condicionament).
Control de la informació: a vegades per a formar actituds (o no fer-ho) no cal l’ús del càstig o la recompensa sinó només controlar la informació que el subjecte rep o no.
Si no tens contacte amb certs camps, aquests et seran desconeguts i no seran generades actituds al respecte.
Imitació.
Pel què fa als grups de referència, són grups als quals el subjecte no hi ha de pertànyer necessàriament però als quals si que existeix el desig de pertànyer-hi. Aquest grup es converteix en referència i adaptem el nostre comportament i referències al sistema de creences, actituds i normes del grup de referència. Un exemple molt il·lustratiu seria el dels estudiants de primera generació (els primers que estudien a la universitat dins d’una família). Aquests, a l’entrar en contacte amb ideals i estils de vida completament diferents als seus, converteixen aquests nous ideals en referència substituint (si més no en part) els altres.
1.1.4 Funcions L’ús de les actituds te relació amb dos camps diferents; per a coses motivacionals i per a coses cognitives. Anem a veure-les per separat.
La motivació fa referència a totes les forces que mouen a l’individu per a arribar a uns objectius o metes (que s’analitzen de formes molt diverses2). Per tant, l’actitud serà un pas previ que servirà per a motivar-nos o no a fer certes coses.
Els tipus de funcions motivacionals relacionades amb l’actitud són: - 2 Ego defensives: aquelles actituds que defensen l’ego, que serveixen per a reforçar el propi jo.
o Ex: els homòfobs que temen ser gais o lesbianes i per evitar-ho desenvolupen una actitud contrària a ser-ho (no tota la conducta homòfoba és derivada de la funció ego defensiva.
Veure asignatura MOTEMO Dimensió de la persona - - Expressió de valors d’autorealització: quan expressem actituds ja hem dit que estem donant la nostra opinió. Donar-la ens col·loca davant de determinades persones de determinada manera. Serveix per a definir-nos com som davant dels altres.
o Ex: ser pro - vida i antiavortista et reforça o no davant de determinats grups socials.
Instrumentals: Actituds que serveixen (són útils) per a aconseguir quelcom.
o Ex: si un és de sofà i la persona que t’agrada és de “chiruques” és possible que tingui actituds favorables a anar d’excursió, exemplificant una funció instrumental de les actituds.
La funció més cognitiva de les actituds te relació amb tot allò mental però sobretot al processament de la informació. Per tant, l’actitud ajudarà o no a processar la informació tenint un impacte sobre aquest processament. L’actitud seria una guia en el procés del processament de la informació.
Recordem que les actituds serveixen per estructurar i organitzar un món caòtic i difícil de processar. Separar allò que m’agrada del què no, ja em simplifica el món un 50 %! És part del principi d’economia cognitiva. No podem processar tota la informació i per tant hem de simplificar-la, amb el perill d’equivocar-se que això comporta. Aquests errors, per exemple, poden prendre forma de prejudicis.
Els tipus de funcions relacionats amb les funcions cognitives seria: - Cerca activa d’informació: no som receptors passius d’informació, cadascú atén a coses diferents tot i compartir un món exterior “igual”, amb els mateixos estímuls).
Això es pot explicar, en part, degut a les actituds, ja que tendim a captar allò que reforci les nostres actituds.
- Percepció d’informació rellevant: es percep allò coherent amb la pròpia posició. Som més sensibles a la informació que reforça la nostra posició (tot i així, també ens capta molt l’atenció allò que està notòriament en contra de la nostra posició, ull!!).
- Record d’informació rellevant: es recorden més i millor els esdeveniments que reforcen la nostra actitud actual3. Tendim a oblidar allò que no ens interessa recordar.
o Ex: els pares que han fumat porros i no ho recorden quan renyen als fills al respecte.
1.1.5 3 Mesura Relació amb la memoria que és un altre procés cognitiu.
Dimensió de la persona Les actituds es poden mesurar4. El procés consisteix en ordenar les opinions en una escala teòrica (enfocament clàssic).
S’ha de produir un context en el qual la persona ens digui quina és la seva posició (testos, per exemple) i ordenar-ho en una escala amb la graduació de menys a més d’acord.
_____________________________ Altres enfocaments serien els que pensen que per a cada actitud hi ha un substrat biològic el qual podem trobar i mesurar (exemple: determinades actituds fan pujar la tensió i aquest tret fisiològic és mesurable). També hi ha enfocaments relacionats amb l’observació directe de la conducta (exemple: deixar cartes tirades en una ciutat per mesurar-ne l’altruisme de la gent).
1.2 Relació entre les actituds i el comportament LaPiere fou un sociòleg americà que al s.XX va fer un estudi molt exemplificatiu de la problemàtica de l’estudi de la relació entre ambdues. Es basava en una parella de xinesos que van visitar 100 restaurants pels USA i posteriorment LaPiere va escriure als restaurants demanant-los si admetrien xinesos al seu restaurant de manera que el 98 % van dir que no ho farien (quan a gairebé tots si que els havien deixat entrar). Els resultats van crear una polèmica i va posar en relleu la importància d’un tercer factor que ha d’intervenir per trobar la relació entre actitud i comportament, els factors de personalitat.
Hi ha persones que mantenen la seva personalitat a tota costa (“tossudes”..) i n’hi ha que són més propenses a l’opinió dels demés . No entrarem en el perquè d’aquestes diferències però les haurem de tenir en compte, la variabilitat de personalitats, a l’hora de, empíricament, establir la relació buscada.
Com és que, al mateix temps, podem dir que hi ha una relació entre actitud i comportament i també que no hi ha tal relació? Per a intentar respondre-ho agafarem l’exemple del tabac. A nivell afectiu ja sabem que és fastigós fumar i que tenim una actitud negativa envers aquesta activitat (però molta gent fuma). A nivell cognitiu ja sabem que fumar és dolent per a la salut (però molta gent fuma). També és cert que és fàcil trobar arguments per a rebatre que és dolent fumar, com podria ser que “ens morirem igualment”. Així doncs, perquè tenim una actitud negativa cap al tabac (o cap a altres coses) i tot i així el comportament és el contrari (fumar) ? La resposta seria que les actituds i comportaments estan travessats per mols altres factors! Quan pensem que si tenim una actitud positiva tindrem “x” comportament estem fent una simplificació i cometem un error i per això no concorden actitud i comportament. Per tant, cometem un error metodològic! A part, hem de tenir en compte les característiques especials de les actituds. No és el mateix tenir una actitud positiva cap a les saltxixes que cap al budisme o cap a la immigració.
4 Ho veurem al laboratori (construcción d’escales de mesura).
Dimensió de la persona 1.2.1 Factors de la situació S’ha de tenir en compte la multitud d’elements que estan en joc entre actitud i comportament. Mai estem dins de contextos neutres, sempre estem dins de situacions socials particulars i això te molta importància a l’hora de buscar la relació entre actitud i comportament.
D’aquí se’n deriva la crítica d’alguns psicòlegs als experiments de laboratori, ja que en aquests no es tenen en compte els milers de coses que influeixen en una situació normal de la vida quotidiana.
Dins dels factors de la situació comptem amb la teoria de l’acció raonada, de Azjen i Fishbein (1980), que seria la primera gran teoria sobre la relació actitud -comportament que te en compte el context. Abans de veure-la en detall, es presenten exemples per a entendre-la millor a posteriori.
El primer exemple seria els testos sobre cotxes que contesten persones a les quals no els hi interessa una merda els cotxes. Tot i així, aquestes persones raonen al respecte i contesten les preguntes, sent-les-hi creades unes actituds prèviament inexistents (en un context inespecífic!).
Perquè va ser tant important la teoria de Azjen i Fishbein? Perquè va determinar que les actituds sempre són presents a l’hora de determinar comportaments però determinen la intenció de fer alguna cosa, no que ho fem o no! Aquesta distinció conceptual va ser molt important i se’n va generar un model al voltant.
1.2.2 Model Explicatiu de com anem de l’actitud a la intenció (i la conducta).
Dimensió de la persona Expectatives de resultats Intenció Actitud Conducta Valor dels resultats Normes subjectives Anem a explicar el gràfic per parts.
La primera condició per a generar una actitud favorable a alguna cosa es l’expectativa dels resultats que produirà aquesta cosa. Fer això o allò servirà d’alguna cosa? Que obtindré? La segona condició per a generar una actitud favorable és la valoració dels resultats que produiria “x” cosa. Realment val la pena allò que aconseguiré? La intenció (de fer una cosa, s’entén), doncs, està influïda per les actituds però també per les normes subjectives, que són el resultat, al seu torn, de: - - Creences normatives: allò que crec que les persones del meu grup pensen que s’ha de fer (allò “normal” dins del meu grup social), sent indiferent si és veritat o fals, ja que estem parlant de creences.
Motivació a obeir: fins a quin punt estic disposat a acceptar les normes del grup.
Per descomptat, la intenció seria un dels determinants de la conducta (que no l’únic, evidentment.
Anem a veure un exemple per acabar-ho d’entendre, en la forma dels qüestionaris per a mesurar actituds. Com a tema posarem el d’estar a favor o en contra de la preservació dels recursos naturals, amb la qual cosa gairebé el 100 % de la gent et dirà que si que ho està (actitud positiva al respecte). Però vas al lavabo de la universitat i les llums estan obertes tot el dia així que no som coherents i no estalviem energia sabent que això va en contra de la preservació dels recursos naturals. Quin problema hi ha, doncs? Que aquesta actitud és massa general. Anem a utilitzar el model per a veure si derivarà en conducta o no (s’ha de generar la intenció i tenir una actitud positiva per a que així sigui).
És necessari, doncs, que cregui que apagar el llum serveixi per a alguna cosa, sinó no puc arribar a tenir la intenció de fer-ho (independentment que l’actitud general sigui de preservar els recursos i apagar les llums). També ho és que esperi que aquesta acció tindrà resultats, com és que el planeta estarà millor, millor aire respirat..etc.
Dimensió de la persona A part, referent a les normes subjectives, hi ha d’haver una norma a seguir provinent d’un entorn immediat, ja que si no és així, encara que hi hagi actitud favorable, no hi haurà comportament en relació a l’actitud favorable (apagar els llums, en l’exemple).
Si hi ha la norma i a més a més no vull ser vist malament entre els del meu entorn, acceptaré amb gust la norma i acabaré apagant els llums (i fins i tot no cal tenir una actitud favorable general per a que així sigui).
Amb totes aquestes consideracions, el què ha de quedar clar és que la relació entre actituds i comportament existeix, però és difícil d’abordar i requereix un abordatge teòric complex que consideri molts factors.
1.3 Canvis d’actitud Abans de començar amb les teories que intenten explicar els canvis d’actitud, s’ha de posar una mica de context previ. Bàsicament s’ha de tenir en compte que les dues teories venen d’orientacions diferents en psicologia. Mentre que la teoria de la dissonància cognitiva es fonamenta a partir d’una orientació cognitiva, la teoria de la comunicació persuasiva es fonamenta en una orientació de tipus conductista. Com sabem, el conductisme, a grans trets, defensa un funcionament humà basat en l’ ER mentre que la cognitiva te en compte allò que hi ha entre l’estímul i la resposta (el cervell). Anem a explicar cada teoria per separat.
1.3.1 Teoria de la comunicació persuasiva És la que ha set més influent en psicologia, degut a interessos suscitats en el període d’entreguerres als EEUU. S’havia de fer entendre a la població que tot i que ja s’havien un gran nombre de joves a la I GM, ara s’hauria de morir la següent generació a la II GM. Per aconseguirho, es van donar molts diners a diversos laboratoris de psicologia del país perquè rumiessin sobre quins eren els mecanismes per influir en la gent i la seva opinió (quina classe de comunicació era necessària). Així doncs, el més destacat va ser Houland, a Yale. Va realitzar projectes d’investigació molt bons i de molt èxit als anys 50 i que han perdurat fins ara quan parlem de processos de canvi d’actitud (exemple: publicitat). A més , la seva teoria és un exemple clar de desenvolupament d’una tecnologia pròpia a partir d’una teoria. La seva teoria es basa en la teoria de la comunicació estàndard de Shannon que ja hem vist anteriorment.
Font Missatge Canal Receptor Dimensió de la persona La font emet un missatge per a que el rebi un receptor o auditori i tot això es fa a través d’un canal. La teoria de Shannon descriu un procés automàtic i simple. El missatge, doncs seria més persuasiu si: - Variem (∆) la font ∆ missatge ∆ característiques de l’auditori (audiència) ∆ característiques del canal Referent a les característiques de l’auditori, tots els missatges són més persuasius si estan dirigits a un auditori particular! Per això els anuncis de neteja ens poden semblar estúpids a nosaltres però a certes persones, dones de casa, les persuadeix en gran mesura ja que dediquen un 60% del seu temps a aquestes tasques, i parlen de neteja i perquè la seva vida i gira al voltant. Els publicistes, doncs, esbrinen de què parla la gent, cada grup social, per dirigir-s’hi de manera més efectiva.
Així doncs, va seguir una estratègia experimental, veient què passava si variàvem qualsevol dels factors que intervenen en la comunicació d’un missatge.
Persuasió: canvi entre una posición defensada abans de l’arribada del missatge i la de després de ser rebut.
Què fa que primer compri “fairy” i després d’una campanya publicitària compri una altra marca? Per aprofundir més en la teoria, mirem-la amb detall (tot i que no veurem els efectes derivats de la variació del canal si que ho farem de les altres tres parts del procés).
1.3.1.1 Font Tot i les característiques de l’auditori, hi ha coses que són persuasives sempre i de per si i aquestes són la credibilitat de la font; l’atractiu de la font; les intencions de la font i el poder.
Abordem-les per separat.
En general, qualsevol font (ja sigui aquesta una persona, organisme, institució...) que genera el missatge, te un cert grau de credibilitat de la font. Sempre és més creïble una font que tingui prestigi i aquest pot derivar de generar la sensació d’honestedat, d’haver aconseguit moltes fites, etc. Per exemple, en Rafa Nadal tindria credibilitat i per això és usat per anunciar molts productes. Per tant, una font creïble és més eficaç i persuasiva que una que no ho és, correlacionen positivament. Així doncs, quines fonts més tindríem per a millorar el grau de credibilitat d’una font (a part del prestigi): - Fer veure que hom no hi guanya res dient allò que diu! Dimensió de la persona - Posant-nos en risc també augmentem la credibilitat de la font i per tant augmenta la persuasió.
o Ex: si troba alguna cosa millor, compri-ho (em posa en risc ja que en teoria vull vendre i no fer-ho em pot fer mal).
Que la font digui quelcom que no s’espera d’aquesta font.
o Ex: una senyora de 80 anys defensant l’avortament és més persuasiva que una de 20 ja que no s’espera socialment i això genera credibilitat.
Una font que faci referència a la ciència augment la credibilitat del missatge que genera.
o Ex: “en un estudi es demostra que el dentífric “x” és millor que els altres o quan es veu un anunci de rentar roba i el que ho fa va vestit amb bata de científic.
- - La credibilitat és molt important perquè és duradora en el temps. Vegem-ho a través d’un cas real en el qual es donava a llegir una notícia a subjectes americans, informant-los de la font de procedència de l’article, el NYTimes (de confiança) i el Pravda rus (comunista i, evidentment, productor de desconfiança per als subjectes americans, en general). L’experiment es va dur a terme durant la guerra freda per Hovland. El gràfic mostra, en l’eix de les Y, el grau de confiança (o credibilitat) de la notícia en tres casos diferents en moments diferents.
8 6 NY Times 4 Pravda 2 0 t1 t2 t3 T1 representa el moment just després de llegir el text. De t1 a t2, hi ha una pèrdua d’influència de les dues fonts i a t3 es recorda als lectors la font de procedència de les dues notícies, amb la qual cosa tornen a aparèixer diferències importants en la percepció.
Aquest exemple serveix per explicar l’efecte endormiscat. S’anomena així ja que a t2 sembla que no hi hagi efecte (de la credibilitat de la font d’informació) però no és així, ja que aquest efecte només està adormit. L’explicació de Hovland a aquest efecte fou que quan separes la font del missatge hi ha més dificultats d’associar-hi una credibilitat a aquesta. Es dissocia allò que es diu de qui ho diu.
Tot i així, és important tenir present que totes les característiques que te una font amb una alta credibilitat fan que aquesta provoqui més persuasió i que això és independent del missatge! Dimensió de la persona Atractiu Amb atractiu no ens referim només a l’atractiu físic tot i que aquest potser sigui el més important. Ens referim a la influència derivada de l’atractiu de la font. Les persones o institucions atractives capten o capturen més l’atenció que les que no ho són. L’atractiu pot provenir també d’allò que sap la font (informació atractiva), per allò que te (diners), etc.
Com a exemple aclaridor podem pensar en la manipulació de l’atractiu de la font per a captar l’atenció i així ser més persuasiu, posant una dona/home guapa a sobre d’un cotxe.
Intencions Les intencions de la font tenen relació amb el desig d’influir. A la majoria de nosaltres no ens agrada que ens influeixin, així que si tenim la percepció de que algú (una font) ens vol persuadir, en general tendim a resistir-nos-hi (obtenim menys persuasió!). Tot i així, això, al seu torn, també pot ésser manipulat per la font que és coneixedora d’aquest efecte, i crear una resistència per després persuadir per un altre camí.
Poder El poder és el procés per el qual algú fa alguna cosa que aquest mateix algú no volia fer. Quan una font disposa d’aquest poder pot ser altament persuasiva. Com a exemple podem referir-nos al límit de velocitat en una carretera. La font emissora del missatge (el límit és el que és i si et passes et fotré una multa que te vas a cagar) te el poder i, per tant, és molt persuasiva i aconsegueix que molts conductors circulin a velocitats inferiors tot i haver-hi altres factors que empenyin en sentit contrari.
1.3.1.2 Efectes lligats al missatge Els efectes lligats al missatge estan abordats a partir de 4 característiques d’aquests mateixos efectes: capacitat de produir por; presentació d’un o varis vistes d’un argument; ordre de presentació dels arguments i la censura del missatge.
Diem que un missatge te la capacitat de produir por quan algú adverteix que la realització d’un acte tindrà conseqüències negatives per aquest. L’exemple clar serien les campanyes de tràfic. Si condueixes borratxo pots provocar un accident i les conseqüències seran terribles (solen créixer en dramatisme).
En general aquests efectes són molt eficaços i per tant persuasius però tenen les seves limitacions, ja que un excés de por pot produir paràlisi .
Dimensió de la persona Llindar canvi d'actitud 2,5 2 1,5 1 0,5 0 0 0,5 1 1,5 2 2,5 3 3,5 4 L’eix de les Y representaria el canvi d’actitud (degut a la por que tingui l’individu i que està representada en l’eix de les X. Com veiem al gràfic, després del llindar, l’aplicació de més por en l’individu fa que aquest canviï menys d’actitud degut a la paràlisi que abans s’ha comentat. Per tant, veiem que anar augmentant gradualment la por en els subjectes no és eficaç per a aconseguir un canvi d’actitud en aquests a partir d’un punt llindar i, per tant, si volem aconseguir aquest canvi, hem de ser capaços d’oferir un model de comportament. Continuant amb l’exemple d’abans, no serveix per a res que només t’ensenyin les conseqüències negatives de conduir borratxo si no et mostren que existeixen grups en els quals un integrant no beu i segueixen passant-s’ho be. Aquesta recepta pot semblar obvia però allò obvi sovint és descuidat.
Les característiques o condicions que s’han de donar per a que un missatge faci por serien: - Arguments han de ser sòlids.
Conseqüències han de ser terribles.
La freqüència d’aparició d’aquestes conseqüències terribles ha de ser molt alta.
Si s’adopten mesures s’evitarà amb tota seguretat les conseqüències negatives.
El receptor/a ha de poder creure que és capaç de poder fer la conducta evasiva.
Pel què fa a la presentació d’un o varis punts de vista d’un argument, aquest factor del missatge està força lligat a la retòrica (parlar be, argumentar i estructurar amb l’objectiu de convèncer algú). Les característiques principals de la retòrica serien el nombre d’arguments presentats i en quin ordre ho són.
En general, es tendeix a pensar de forma intuïtiva que per persuadir algú, s’ha de donar un bon argument. Així mateix, aportar més d’un punt de vista és més eficaç que només aportarne un. Això és degut a que si només s’aporta un argument, es corre el perill de que el receptor pensi que ets parcial5. Tot i així, aportar punts de vista no és sempre eficaç! Es creu que el funcionament o no d’aquest mètode depèn del grau d’informació que te l’audiència en el punt 5 Recordar credibilitat de la font.
Dimensió de la persona de partida de l’argument. Si aquest és molt alt, serà molt més difícil de persuadir l’audiència tot i l’aportació de més d’un argument.
Això també passarà amb l’odre amb el qual són presentats aquests diferents arguments o punts de vista. Quin provocarà un canvi, el que s’escolta primer o el que és escoltat en últim lloc? Això no està clar i per exemple en les eleccions, els candidats que apareixen a la TV volen aparèixer en últim lloc perquè creuen que seran més escoltats. Al respecte s’han fet estudis a Yale que intenten aclarir el tema. Els resultats són: - - Quan un argument és seguit d’un altre, passat un temps, hi ha un efecte de primacia (l’efecte del primer missatge és superior al del segon, és més eficaç o persuasiu).
Però quan hi ha separació temporal entre els missatges, i la mesura es pren tot seguit del segon argument, hi ha un efecte de recència (el segon missatge és més persuasiu).
En la resta de casos, no s’han trobat resultats clars6.
Com veiem, la informació proporcionada per l’estudi de Yale no és determinant però dona idees al respecte sobre el millor ordre per a presentar arguments a l’hora d’aconseguir un canvi d’actitud més gran en els receptors. Ens diu, també, que no ens hem de deixar portar per intuïcions i hem de veure que les raons per les quals passa la primacia o la recència són moltes i per tant no estem parlant de cap automatisme.
Per tant, a l’hora de fer un discurs en el qual volem persuadir, intentarem fer servir més d’un argument i l’ordenarem segons aquesta fórmula presentada per Yale, però coneixent les limitacions d’aquesta.
Per últim, si una informació ha set censurada, aquesta passarà a ser molt persuasiva i podrà produir un canvi d’actitud molt gran. Això és així ja que a ningú li agrada pensar que l’estan manipulant. Tot i així, recordant Maquiavel, el poder coneix aquest efecte i, com en l’exemple de més amunt, pot fer veure que alguna cosa està censurada per aconseguir tal o qual efecte i acabar vencent la resistència de l’audiència.
1.3.1.3 Factors lligats a l’auditori (al receptor del missatge) Referent a l’actitud inicial de l’audiència, existeix una tendència a extremar una posició quan s’escolta un missatge que te relació amb la nostra posició prèvia a la rebuda del missatge (sempre i quan aquest missatge no compleixi amb les condicions presentades al punt anterior!).
Aquest fenomen és conegut com assimilació / contrast.
En contra (--) (-) Punt mig (+) A favor (++) Els subjectes que es situen al punt mig, representa que no tenen una actitud ni favorable ni en contra respecte al missatge, que tant els fa. Anem a veure dos casos representats dins d’aquesta barra. Si tinc una actitud negativa envers un tema i escolto un missatge que també la 6 Típica pregunta d’exàmen ja que no faran preguntes de tipus abstracte.
Dimensió de la persona te, el què faré és radicalitzar-me i posicionar-me encara més en contra d’allò, tenir una actitud encara més negativa al respecte. Si també tinc una actitud negativa envers una cosa però aquest cop escolto quelcom a favor, també radicalitzo la meva actitud! Per exemple Nixon sempre s’aproximava al punt de vista de l’audiència a l’hora de fer un discurs (primer l’estudiava i anava canviant el seu discurs en funció d’aquest).
És important, també, a l’hora de valorar un possible canvi d’actitud, si l’opinió prèvia de l’audiència ha set manifestada o no. S’ha de tenir en compte, a l’hora de valorar aquest aspecte, que anar canviant sovint d’opinió no està ben vist (te a veure amb l’autoimatge i el prestigi).
Perquè és important haver-te manifestat o no? Perquè si tothom sap el què penses (el què has dit), llavors és molt difícil que canviïs d’opinió! Com també ho serà fer canviar d’opinió (persuadir) altres persones que ja s’hagin manifestat públicament.
Per acabar de perfilar els factors lligats al missatge, s’ha de tenir en compte el concepte d’inoculació. Pot passar que si una font emet un missatge per canviar l’opinió però amb arguments poc sòlids i fàcils de rebatre, produeixi una espècie de vacunes (per habituació) en contra d’informació d’aquest tipus (McGuire). Si ens entrenem a rebatre arguments, després és més fàcil rebatre’ls (adquirim més resistència a aquests i esdevenim més reticents a la suggestió). L’exemple podria ser el tabac. Les campanyes per a que la gent deixi de fumar han usat informació poc convincent i fàcilment rebatible i això ha immunitzat les generacions que les han rebut amb la qual cosa, si deixen de fumar, serà pel preu del tabac o per problemes de salut, però no per l’eficàcia de la campanya.
Per últim, també és important valorar el nivell d’autoestima de l’audiència. Una valoració baixa d’aquesta indica més susceptibilitat que subjectes amb una autoestima més elevada. Els estudis indiquen aquest fet però existeix una versió d’aquesta teoria que incorpora idees del cognitivisme (no entra a l’examen).
1.3.2 Teoria de la dissonància cognitiva És la teoria de més èxit popular dins la psicologia social7 i fou desenvolupada, principalment, per Festinger, un gran coneixedor de la naturalesa humana. Festinger va fer un estudi que es considera l’origen de la teoria anomenat “when profecies fault”. Es va introduir en una secta que predeia la fi del món en un dia concret. Això, evidentment, no va passar i la secta va haver de refer la seva teoria; això el va dur a pensar en els processos de justificació que és un concepte clau dins la teoria de la dissonància.
La idea de Festinger era que quan dues cognicions (per exemple dues actituds, dos pensaments, etc) estan en contradicció, els éssers humans experimentem una sensació desagradable pròxima a l’estrès que anomenà dissonància. Al ser incòmode, aquest sentiment o sensació s’ha d’eliminar i així tornar a una sensació d’equilibri, recuperant la coherència entre ambdues cognicions. Així doncs, perquè això passi, s’ha de canviar o una o l’altre (cognició).
7 Els experiments de Milgram sobre obediència a l’autoritat serien un altre exemple de teories socials importants. Pel·lícula recomanda: el experimento.
Dimensió de la persona A A A C La dissonància també es pot produir entre una actitud ( A ) i un comportament ( C ) i, en aquest cas, serà més fàcil canviar l’actitud que el comportament (la fletxa de doble sentit representa la dissonància entre dues actituds o entre actitud i comportament).
Per corroborar la teoria, es va dur a terme un experiment d’escales d’actitud sobre l’opinió envers la manipulació genètica d’aliments. Al mig de l’entrevista se’ls deia als entrevistats que necessitaven algú per a suplir un subjecte que no havia vingut (s’ha de tenir en compte que quan algú accepta participar en un experiment indica que es mostrarà receptiu a fer pràcticament de tot...). Només s’escollien persones que havien tingut una actitud molt desfavorable envers la manipulació genètica i se’ls feia fer un speech a favor de les manipulacions genètiques! Per tant, s’estava reproduint la situació de dissonància A C. Després de fer l’exercici de rol 8 playing , els subjectes estaven més a favor de la manipulació genètica d’aliments! Per tant, havien canviat la seva actitud per reduir la dissonància que els produïa xerrar a favor d’un tema del qual no n’eren partidaris.
També es va observar que si hi havia un reforç del comportament anti - actitudinal (diners, per exemple), hi havia variacions en la fórmula de la teoria. Si fas un C contrari a una A però tens una justificació (que et paguin), llavors no es produeix gaire dissonància! I és possible que no sigui necessari, per tant, canviar cap dels dos factors per a reduir-la perquè no n’hi haurà.
S’ha de tenir molt clar que el canvi d’actitud (o comportament) no es produeix perquè existeix una contradicció entre cognicions sinó quan aquesta provoca dissonància!9.
A més a més, la dissonància es pot presentar en diferents intensitats. Que un tema sigui molt important per a un individu pot fer que la intensitat de la dissonància que experimenti quan, per exemple, se li exposin arguments contraris a la seva idea, sigui més gran. Molta investigació actual es centra en aquest tema.
1.3.2.1 Factors que afecten la condició dissonant: llibertat d’acció i conseqüències negatives.
Hi ha altres factors que afecten les condicions en les quals es produirà o no dissonància quan, per exemple, una persona no te llibertat d’elecció o quan les conseqüència d’una acció determinada seran molt negatives (quan la persona està entre l’espasa i la paret).
Per a que hi hagi dissonància, l’individu a d’estar en un context on pugui escollir (si no, la dissonància no es produirà). S’ha de disposar de la sensació o creença que estem fent allò que volem.
8 9 Te efectes gairebé tant realistes com si actuéssim realment.
Pregunta d’exàmen! Dimensió de la persona Si tenim la sensació que els nostres actes tindran conseqüències negatives per a nosaltres o per als del nostre voltant, la dissonància sentida variarà considerablement. Probablement, no hi haurà recompensa que em faci canviar (d’actitud i comportament).
La dissonància, sobretot, te relació amb l’elecció. Perquè escollir entre 1 i 2 sempre implica no haver escollit o 1 o 2 i això produeix dissonància ja que tens la cognició que l’altra opció podia haver set millor. La forma de reduir aquesta sensació desagradable seria la justificació. Per exemple, ens comprem un PC i ens passem una setmana explicant que és super guai. Això ho fem per a justificar-nos a nosaltres mateixos que era la millor opció, auto convèncer-nos de que hem fet una bona tria (canviant la A, fent-la més extrema, cap al PC que hem comprat)10.
10 Veure article “Activación y reducción de la disonancia en contextos sociales” (està molt més ben explicat).
...