Llenguatge i Comunicació II 3.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Llenguatge i Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 21
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

UNITAT 6. EL PARLANT COM A PROCESSADOR D’INFORMACIÓ La comunicació, requereix de processos descodificadors i inferencials i en el primer bloc ens hem basat en els processos inferencials i, en aquest segon bloc, es farà referència als processos descodificadors. Ens basarem única i exclusivament amb el llenguatge. Es pot abordar de forma neuropsicològica o des de la perspectiva de la Psicologia Cognitiva. Des de la Neuropsicologia, vol dir que s'agafa el cervell (eina de treball) i intentem associar àrees amb funcions. També diu que el llenguatge està lateralitzat, en major part a l'hemisferi esquerre i és el que es considera dominant per aquesta funció. Els processos de comprensió i producció, diu, estan localitzats en zones distintes del cervell. Per altra banda, hi ha la perspectiva de la Psicologia Cognitiva, que considera clau el concepte d'informació. Foren físics els que deien que dispositius molt simples (on/off) poden codificar diferents tipus d’informació (off/off representa una cosa, on/off cosa diferent, off/on una altra i on/on una altra). Això va saltar al cervell i es va dir que les neurones podien ser considerades actives o en repòs, de forma que el cervell és un sistema de dispositius on/off enorme. McCulloch i Pits van dissenyar un sistema que representava el cervell, en el qual, el que és clau no són les neurones i els neurotransmissors, sinó la informació que es transmet, és un sistema de processament que codifica informació. Llavors, les neurones són dispositius de representació d'informació, de forma que l'ésser humà és un processador d'informació. Així, l'objectiu de la psicologia cognitiva és esbrinar els processos de transformació, emmagatzemant, recuperació i ús d'aquesta informació, és a dir, quina és aquesta informació i com es tracta.
La hipòtesi modularista del llenguatge. La realitat psicològica dels subsistemes lingüístics.
Segons el sistema, hi ha uns inputs sensorials, que van a parar a un mòdul, després hi ha uns sistemes sensorials i, finalment, hi ha els sistemes motors que donen lloc a la conducta.
D’acord amb Fodor, els mòduls tenen una sèrie de propietats: • Especificitat de domini, és a dir, cada un s’encarrega d’una informació específica.
• Encapsulament informatiu, és a dir, són independents els uns dels altres.
• Obligatorietat, són automàtics.
• Superficialitat computacional, és a dir, la sortida és incompleta.
• Són innats, compactes neuronalment (estan localitzats) i amb unes pautes de deteriorament específiques.
1 2 LECTURA UNITAT 6 Conceptes gramaticals bàsics Hi ha llengües que es basen en l’ordre de les paraules per transmetre unitats de significat, altres ho fan mitjançant els afixes (sufixes i prefixes) afegits a les paraules, l’ús de temps verbals, sexe, etc. Tot i això, hi ha trets comuns: - Doble articulació. Esta constituïda per un gran nombre d’elements, o paraules, amb significat i un altre gran nombre relativament petit d’elements sense significat que es combinen per a formar aquestes paraules. Els al·lòfons són sons de la parla i s’indiquen entre claudàtors [p]. Els fonemes són diferències en sons que aporten una contribució al significat i s’indiquen entre barres /b/. Aquests darrers poden considerar-se categories d’al·lòfons. Els fonemes són combinacions de trets distintius (una de les caract. d’un so de la parla, amb la presència o absència dels quals distingeix un so d’altres. Els trets distintius resulten d’utilitat a l’hora de formular regles lingüístiques. Aquests tenen validesa psicològica atès que en un experiment de Miller i Nicely (1955) es demostrà que es cometen errors, quan el so escoltat és similar al so correcte, atès que difereixen en un sol tret ([b][d]).
- Morfologia. La morfologia és el sistema de regles que regeix la utilització de diferents formes del mateix terme per transmetre diferents matisos de significat en el llenguatge.
La unitat més petita de significat és el morfema, hi ha morfemes independents o lliures, que funcionen per si sols i els morfemes dependents o travats (morfemes gramaticals) que contribueixen significat a una paraula, però no són paraules per sí mateixos.
- Estructura sintagmàtica. Es tracta de la forma en què es divideixen els grups de paraules o constituents que formen les oracions. Les regles de l’estructura sintagmàtica són normes sintàctiques que especifiquen les seqüències permissibles de constituents en una llengua. Les regles de inserció lèxica permeten col·locar paraules en l’estructura que s’ha creat. La derivació és tota la seqüència de regles produïdes per l’oració. Cal saber, que també es dóna ambigüitat sintagmàtica.
3 - Productivitat lingüística o creativitat lingüística. Capacitat per crear i comprendre emissions noves.
La majoria de teories psicolingüístiques afirmen que emmagatzemem regles per crear oracions, regles que són finites, però que poden combinar-se de múltiples modes per formar un nombre il·limitat d’oracions.
La regla de recursivitat té a veure amb la productivitat lingüística atès que no existeix límit en el nombre de vegades que podem inserta una oració en una altra.
Llenguatge de signes - Diferències entre el llenguatge de signes i l’oral.
En l’anglès i l’espanyol no existeix relació intrínseca entre la sèrie de sons disponibles i l’objecte que fa referència als sons, per tant, predomina l’arbitrarietat, és a dir, no hi ha relació entre la longitud d’una paraula i la del seu referent (llagosta o tren), la qual cosa és un tret universal del llenguatge humà segons Hockett. En el LSA (llenguatge de signes americà) si hi ha iconicitat, és a dir, semblança entre els signes i els objectes o activitats als que fan referència. Tot i que no són necessàriament transparents en tant a significat.
L’estructura de les llengües orals és de caràcter seqüencial, hi ha regles que especifiquen l’ordre correcte dels fonemes en les síl·labes, d’aquestes en les paraules i d’aquestes en les oracions. El llenguatge de signes, en canvi, està organitzat de forma més espacial que temporal, per tant, el significat de les unitat de parla queda determinat per la combinació de característiques presents simultàniament en cada signe.
- Semblances entre el llenguatge de signes i l’oral.
Pel que fa a la doble articulació del llenguatge, els tres paràmetres principals del llenguatge de signes són la configuració de les mans, el lloc d’articulació i el moviment. Si tot això es combina, es pot dir que el LSA posseeix doble articulació. També trobem trets distintius, atès que els signes amb models semblants de trets distintius són psicològicament similars entre si.
Pel que fa a la morfologia el LSA és ric en distincions gramaticals, a més de la persona, indica el nombre, l’aspecte i la reciprocitat. En LSA també es dóna productivitat lingüística, així com estructura sintagmàtica. També utilitza processos espacials per transmetre distincions sintàctiques.
4 - Significat del llenguatge de signes.
Respecte la producció lingüística, la parla es produeix a través del mateix canal utilitzat per respirar, mentre que el LSA és independent de la respiració Pel que fa a l’adquisició del llenguatge, la funció de l’entorn en el desenvolupament del llenguatge és molt important.
Per últim, cal tenir en compte que el nexe llenguatge i cervell podria ser diferent en la llengua oral respecte al llenguatge de signes, sobretot, perquè sabem que l’hemisferi esquerre es considera més verbal i el dret més cap. en tasques espacials.
Gramàtica transformacional Des del punt de vista de la teoria lingüística, una llengua es pot definir com una sèrie infinita d’oracions ben estructurades, mentre que una gramàtica és un dispositiu formal amb un conjunt finit de regles que produeixen les oracions d’una llengua.
La gramàtica: - Ha d’especificar què és i què no és una seqüència acceptable en la llengua, és a dir, a de complir l’adequació d’observació.
- Ha d’especificar la relació entre diferents seqüències lingüístiques, és a dir, ha de complir l’adequació descriptiva.
- Finalment, ha de complir l’adequació explicativa, on el nen, exposat a diferents models de llenguatge, construirà la gramàtica. La qual cosa explica certs criteris lingüístics innats, que permeten deduir al nen la gramàtica correcta.
La gramàtica transformacional (Chomsky) va ser creada en un principi degut a la inadequació descriptiva d’una gramàtica basada en regles de l’estructura sintagmàtica.
5 6 UNITAT 7. EL LÈXIC MENTAL Els processos pels quals hem de passar per acabar amb una representació del significat són: percepció de la parla, accés al lèxic (és el nivell en el qual ens trobem estudiant), anàlisi sintàctic i, finalment, anàlisi semàntic (tot això són mòduls de processament).
Què és el lèxic? Com a parlants d'una llengua, podem arribar a conèixer moltes paraules i accedim a elles en qüestió de mil·lisegons. El que interessa és saber com és aquest magatzem de les paraules en els humans. Les paraules, així com altres tipus d'objectes, són signes, és a dir, una signe (objecte, imatge, objecte verbal o altres) és quelcom que s’utilitza per representar alguna altra cosa.
Peirce era semiòleg i deia que hi havia diferents tipus de signes: o Icònics: el signe manté alguna “similitud” amb l’objecte o acció a la qual es refereix.
Per exemple, les onomatopeies són paraules que són signes icònics, o bé el cartell del metro, ja que hi ha aquest representat.
o Indicis: el signe és alguna cosa que té una relació de contigüitat o causalitat amb l'objecte que representa. Per exemple, el fum és un indici de que hi ha alguna cosa, que hi ha foc o que quelcom crema, o també un panell perquè ens indica la direcció del vent.
o Símbols: la relació entre el signe i allò que representa és nul·la, ja que és simbòlic (gat, gos, pipa...). Les paraules són símbols perquè la relació que mantenen amb l'objecte que designen és arbitrària. Com que la relació que mantenen amb la realitat és arbitrària, es pot donar: 7  Homonímia: la mateixa forma pot associar-se a diversos objectes diferents. Per exemple, un banc tant pot ser un moble, com un conjunt de peixos com un lloc on es manegen diners.
 Polisèmia: pot ser la mateixa forma (mateix significat de base), però en funció del context no s’interpreta igual (novel·la rosa o clavell rosa).
Peirce diu que el codi lingüístic té la propietat d'arbitrarietat i de convencionalitat. Per tant, els elements verbals es consideren símbols. Com a conseqüència, en l'aprenentatge d'una llengua o procés d’adquisició, hem d'aprendre l'aparellament entre conceptes i símbols (al principi, s’ha de conèixer un lèxic mínim, un conjunt de símbols mínims).
En gairebé tota entrada lèxica, la relació entre la forma i el concepte és també arbitrària i està convencionalment determinada. Llavors, per un costat, hi haurà les formes i, per l'altre, els conceptes i la relació entre ambdós pot comportar diferents conseqüències. Per exemple, en el cas de les anòmies, s'ha romput la relació entre els conceptes i les formes.
Segons Levelt, en una entrada lèxica, doncs, se li ha d'incloure informació sobre la forma, el significat i morfos-sintaxi.
Hi ha, però, zones neuronals destinades a processar informació fonològica-perceptiva (quan escoltem-auditiva), grafèmica-visual (quan llegim-visual), fonològica-articulatòria (per dir una paraula en veu alta), i grafèmica-motora (per escriure). Llavors, una entrada lèxica haurà d'incloure diferents tipus d’informació. Així, es pot tenir una part alterada, però no les altres, ja que són zones dissociades.
Per tant, en una entrada lèxica hi haurà informació en diverses formes (auditiva, articulatòria, grafèmica, motora), una informació sobre el significat i, finalment, una informació morfològica i sintàctica. La informació que té a veure amb la forma, lexema, mentre que la que té a veure amb la informació morfosintàctica, lema i, finalment, la part del significat és la conceptual.
7.1. El sistema conceptual Es poden donar diferents tipus de relacions entre les paraules:  Taxonòmiques: en donar el nom d'una categoria, com fruita, apareixen tots els elements que hi pertanyen (poma, taronja, plàtan...). Per exemple, automòbil és un hiperònim de cotxe/cotxe és un hipònim d’automòbil/ cotxe i camió són coordinats.
8  Metonímiques: per proximitat: per exemple, de cadira-pota, cotxe-roda.
 D'atributs: com és, són adjectius, per exemple, cadira-còmode, cotxe-ràpid.
 Funcionals: el servei que donen, per exemple, cadira-seure, cotxe-conduir.
 Col·locació Per tant, el nostre sistema conceptual està organitzat i els significats de les paraules mantenen relacions diverses entre sí.
L’accés al lèxic és l’accés a una entrada lèxica, que no ha de ser necessàriament una paraula, sinó que pot ser una frase.
Això es relaciona amb la memòria semàntica, que Tulving descriu com la memòria és necessària per utilitzar el llenguatge (és un thesaurus mental). De models de memòria semàntica n’hi ha un munt, però el primer, fins i tot abans de Tulving, fou el de Quillian, que era un informàtic preocupat perquè els ordinadors ens entenguessin.
Model de la xarxa jeràrquica de Quillian i Collins.
Quillian va desenvolupar un model de xarxa jeràrquica en el qual l’estructura de la memòria semàntica es concep com una xarxa. Diuen que la memòria semàntica es pot organitzar en funció del principi de jerarquia (els nodes de la xarxa s’organitzen jeràrquicament, aquest principi permet implementar relacions taxonòmiques) i del principi d’economia cognitiva (els atributs més generals s’emmagatzemen en els nodes més alts de la jerarquia, aquest principi assegura que no hi hagi redundància en les representacions). la memòria humana és limitada i la dels ordinadors també, aleshores organitzem el sistema de la forma més econòmica possible, de forma que els atributs més generals s’emmagatzemen en els nodes més alts en la jerarquia. Segons aquest model, quan es parla de canari, només s’enllaça amb els trets idiosincràtics d’aquest i aquells més generals estaran en el node d’ocell, per exemple. Però per fer inferències i arribar a la categoria general, hi ha el mecanisme de propagació de l’activació, que es defineix pel fet que dos 9 conceptes s’activen (per exemple, canari i volar si es demana: volen els canaris?) i propaguen activació a la xarxa (canari i volar s’activen fins que s’ajunten). Si jo faig una tasca de verificació semàntica (demanar, per exemple, si un canari és un animal, o si un canari és un ocell), es tarda més en afirmar que un canari és un animal que no afirmar que un canari és un ocell, ja que en el primer cas s’han de travessar més nodes i, per tant, es tarda més (efecte de distància semàntica). També hi ha l’efecte de tipicitat, que diu que les categories tenen una estructura graduada i no tots els exemplars són iguals, sinó que n’hi ha que estan més al centre i altres que estan més a la perifèria (es tarda més en dir que un ratpenat és un mamífer que no dir que ho és un gos). Això ve a dir que el model de xarxa de Quillian s’havia de canviar perquè no tots els elements d’una categoria tenen el mateix pes, és massa quadriculada.
Model d’activació expandida de Collins i Loftus.
Collins i Loftus modifiquen una mica el concepte inicial, treuen la noció de jerarquia tan estricta i construeixen una xarxa en la qual hi ha conceptes connectats entre sí i la distància semàntica és una metàfora de l’espai, els elements més propers estan més relacionats.
Una tasca de decisió lèxica consisteix a decidir el més ràpidament possible una seqüència de lletres forma o no una paraula, per tant, es mesura el temps que la persona triga i, també, es comptabilitzen els errors comesos.
En una tasca de facilitació semàntica (priming) en la qual es diu la paraula FOC en dues ocasions, una després de bomber i una després de roda. Es comprova que, no es llegeix a la mateixa velocitat en les dues ocasions, sinó que es llegeix més ràpid quan es presenta després de bomber, ja que en llegir bomber, ja s’ha activat foc perquè ja s’activen els conceptes que hi ha a propers.
El llenguatge esquizofrènic és diferent i ens costa seguir el fil i això podria ser perquè la seva propagació es molt exagerada o es molt potent i quan actives un contacte, ja en tens en ment un munt més.
10 7.2. Variables que influeixen en l’accés i/o organització del lèxic mental Ara deixem el sistema conceptual, estructurat en forma de xarxa i passem al nivell inferior, a la part del lema i del lexema, l'entrada al lèxic. Hi ha una sèrie de variables que influeixen en l'accés al lèxic i d'aquestes es parlarà.
La idea de base és que quan es comencen a fer estudis sobre la percepció auditiva de les paraules, o sobre la percepció escrita, resulta que no totes les paraules són tractades iguals pel nostre cervell, no totes les captem igual (som més ràpids, per exemple, llegint o reconeixent auditivament unes paraules que unes altres). Els diversos estudis han mostrat que hi ha un munt de variables que influeixen en el temps de lectura: complexitat morfològica, informació sintàctica, freqüència (familiaritat o edat d’adquisició) , imaginabilitat, valència emocional de les paraules, informació fonològica, ambigüitat semàntica... La major part d'aquestes variables simplement s'esmenten i es diu que influeixen, però no s'explica el per què. Nosaltres ens fixarem en la complexitat morfològica i l'ambigüitat semàntica.
 La complexitat morfològica: en un experiment es vol saber si generem les paraules plurimorfèmiques o les extraiem del magatzem. L’experiment consistia en anar a les escoles i als nens els hi ensenyaven unes làmines amb dibuixos i es deia als nens el que era, és a dir, ensenyaven un dibuix i li posaven un nom inventat i, llavors, es mostrava duplicat i deien, els examinadors: “aquí hi ha dos...” i el nen afegia el plural a la paraula inventada i hi afegia la partícula “s”. Com que el terme era inventat, era impossible que el nen el tingués guardat al magatzem de les paraules, però en canvi, era capaç de fer-lo plural, de forma que hi ha una espècie de regles guardades a partir de les quals es forma el plural, o el temps o el gènere... (aquesta és la informació morfològica, la regla).
Hi ha dues hipòtesis:  A: el lexema és la unitat d’emmagatzemament. Cada lexema equival a una entrada lèxica. Acusado 1.
Acusados Sense descomposició. A la velocitat a la que entenem les paraules, el normal és que 11 estiguin emmagatzemades com un tot i, només si fa falta, busquem la regla.
 B: el morfema és la unitat d’emmagatzemament. Els morfemes són emmagatzemats de manera independent en el lèxic. Acusad- 2.
o s Un altre grup d'investigadors diu que, quan escoltem una paraula, per comprendre-la, s'ha de desfer en totes les seves parts i, quan la pronunciem, l'hem de construir en totes les seves parts. Els resultats de Taft diuen que sí que es desmunten les paraules i, per això, quan la paraula no s'ha de desmuntar perquè només hi ha el lexema, es tarda poc en entendre-la, però n'hi ha d'altres que potencialment sí que es poden descompondre, però en realitat unes són pseudomorfemes i, quan es desmunten, no tenen sentit i, per tant, es tarda més estona perquè s'ha de tornar a muntar. Així, hi ha paraules sense morfema, que són les més ràpides d’entendre perquè no s’han de descompondre. Llavors, hi ha dos tipus de paraules més; unes tenen morfema real (es descompondrà la paraula i s’entendrà, però es tardarà una mica més) i, les altres, sembla que tenen morfema, però en realitat no ho és, és un pseudomorfema (es descompondrà la paraula, es veurà que no té sentit i s’haurà de tornar a muntar per entendre-la com un tot, per tant, encara es trigarà més temps).
Suposem que tot operació cognitiva requereix un temps.
 Freqüència. S’utilitza el recompte de paraules/milió, atès que és una mesura objectiva.
 Familiaritat. Grau subjectiu de familiaritat del subjecte amb la paraula (mesa/luto) És molt més ràpid llegir paraules que són freqüents, per tant, les paraules freqüents deuen estar representades diferencialment de les que són poc freqüents, atès que hi ha accedim amb molta més rapidesa.
12  Edat d’adquisició (AoA). Inventaris fets pels cuidadors en relació a l’edat d’aparició de les primeres paraules.
o L’evidència empírica és que les paraules poc freqüent requereixen temps de processament més llargs.
 Càrrega de processament. detecció de fonemes: o Mentre caminava pel camí menjava pomes. El temps en detectar una /m/ se inferior que en detectar-la en: Mentre caminava pel sender menjava pomes.
 o Tasca de detecció lèxica.
o Registre moviment ocular.
Informació sintàctica. No és el mateix detectar paraules contingut que paraules funció (adverbis, preposicions, conjuncions) o L’evidència és que hi ha pacients que perden la cap. per recuperar classes gramaticals (recupern noms pero no verbs) o (recuperem verbs però no noms).
 Imaginabilitat, concreció i abstracció. Respecte a les paraules contingut, el fet que siguin concretes (més ràpid) o abstractes (més lentament), per això, deuen estar representades en lloc diferents del cervell. Poma/crisi o Sempre es trigarà més a detectar les paraules abstractes ja siguin freqüents o de baixa freqüència, per tant, hi ha una interacció entre la freqüència de les mateixes i la seva imaginabilitat.
o En un cas de dislèxia, quan hi ha paraules freqüents i concretes (indústria, mare) o poc freqüents i abstractes (síl·laba).
 superficial.
 Profunda.
 Ambigüitat semàntica. Quan parlem d'ambigüitat semàntica ens referim al concepte que hi ha paraules que tenen més d’un significat. La qüestió és que quan escoltem una frase, suposem que per arribar a comprendre-la, haurem d’activa la forma que tenen, és a dir, en algun moment hauríem de fer un procés d’accés al lèxic. El que està en discussió és la qüestió de com és l’accés al lèxic en el procés de comprensió d’una oració 13 7.3. L’ambigüitat semàntica  Model serial i ascendent. Processament de la parla, accés al lèxic, processament sintàctic, semàntic i, finalment, comprensió del significat.
En escoltar una ona sonora, la segmentaré, accediré al lèxic i si la paraula fos banc (s’activaria tot).
En el procés d’accés al lèxic no hi ha més informació que la que porta l’estímul (baix-adalt), per tant, s’accedirà a tots els sentits associats a aquell lexema.
Tots els sentis passen a la fase d’integració. En aquesta fase el context actua seleccionant els sentits adequats.
o Segons la modularitat (cada un és autònom i independent, per tant, funcionem tan ràpidament i em de ser eficients, per tant, funcionem en un model modular, però la informació és molt restringida) atès que donaria igual si em parlat de txeques o d’un parc.
 Model paral·lel interactiu. En l’accés al lèxic, resulta que tots els processos estan en marxa i la paraula, dependrà de tots aquests? o En models que són paral·lels i interactius, el context, interactiu amb el procés d’accés al lèxic restringint quins sentits s’activaran (dalt-a-baix). Si el context només és compatible amb un dels sentits només s’accedirà a aquest sentit.
D’aquests dos models, quin és l’interactiu?  Model d’accés múltiple: s’accedeix tots els sentits del lexema independentment del context de l’enunciat.
 Model d’accés selectiu. s’accedeix únicament al sentits consistents amb el context previ. L’evidència empírica, tenim les que tenen a veure amb: 14 Evidència empírica.
- càrrega de processament. (monitorització de fonemes i registre dels moviments oculars). Són experiments (anys 70) basats en la monitorització de fonemes. Accedir a molts significats té un cost. Consisteix a detectar un fonema determinat /k/, en una oració. Quan es detecta es prem una tecla. Es mesura el temps que es triga. La clau es posar frases en què prèviament al fonema hi hagi una determinada paraula amb significats diferents.
 El freno nuevo para el coche (/k/oche) en seco (ambigüitat)  El freno nuevo del coche (/k/oche)  El subjectes triguen més en detectar /k/ en l’oració (a) que en l’oració (b). S’atribueix al fet que el para té dos significats.
- Facilitació semàntica (priming). (tasca de nombrar, inducció transmodal, potencials evocats). Mentre s’estan escolant frases (El carpintero limipiaba la sierra), mentre, a la pantalla es presenten paraules (clau). En aquest cas, està relacionada. Es diu que es fara una tasca de memòria. Abans farà una tasca de decisió lèxica en què ha de decidir si les paraules que van sortint a la pantalla ho són o no.
Accés selectiu.
o En una de les condicions, el context esbiaxarà cap a un dels significats.
 El carpintero limpiaba la sierra. (clavo /montaña) o o El temps de decisió de dir clavo serà menor En una condició, el context esbiaixa cap a l’altre significat.
 El excursionista ascendía hacia la sierra (clavo/montaña) o El temps de decisió de dir montaña serà menor Accés múltiple. Els temps seran igual de ràpids perquè hi haurà hagut facilitació pels dos casos, s’accedirà als dos significats i el sistema semàntic seleccionarà la informació.
o Quan l’interval de la presentació de la frase i l’aparició en pantalla de la paraula, l’accés múltiple desapareixi i només es trobava accés selectiu (d’acord amb tot la literatura).
Per tant, una part, sembla estar d’acord amb un model modularista.
ISI (Interstimulus interval) Context oracional.
Amb un ISI de pràcticament zero (16 mil·lisegons) es troben tots els sentits activats.
15 Amb un ISI de superior a 200-300 milisegons aproximadament, només el sentit correcte segueix activat. Els altres sentits han estat inhibits.
Tot i a ISI llargs no s’inhibeixen els sentits inadequats.
o En el model múltiple, quan els dos sentits d’una paraula no són igual de freqüents en l’activació dels sentits, el sentit més freqüent està més disponible i el menys freqüent o secundari, necessita més temps per ser activat.
o Quan el context està esbiaixat cap al sentit menys freqüent, apareixen els dos.
o S’ha relacionat amb l’expansió de l’activació i s’ha comprovat que en el cas de pacients esquizofrènics que presenten una escala elevada de desorganització en l’escala cognitiva. La diferència entre persones que no puntuen alt o que no tenen cap tipus de trastorn i aquests és que, en el seu cas, tot i a l’interval o que la frase sigui molt llarg, aquests dos sentits es mantenen bastant més temps, la qual cosa és congruent amb els efectes de facilitació semàntica.
7.4. La freqüència de les paraules.
 La freqüència d’ús de les paraules juga un paper important en la lectura (freqüència escrita, familiaritat, edat d’adquisició)  Diversos estudis mostren que les paraules poc freqüents requereixen temps de processament més llargs.
7.5. La informació sintàctica.
 Pertànyer a una categoria sintàctica o a una altra afecta, per una banda, als temps de lectura i per l’altre a la seva localització cerebral.
7.6. La informació fonològica.
 En relació a la representació fonològica el fenomen “punta de la llengua” mostra que es pot accedir erròniament a paraules fonològicament similars a la que cerquem.
 Evidència experimental: Brown i McNeill (1966). L’efecte banyera: En cas que recuperem parcialment una entrada lèxica, recordem amb més facilitat les síl·labes inicials i les finals. En una situació de “punta de La llengua recordem paraules fonològicament similars.
16 7.6. La imaginabilitat.
 Paivio (1969) va ser el primer en mostrar que les paraules d’imaginabilitat elevada (concretes) es recorden més fàcilment que les paraules de baixa imaginabilitat (abstractes) El procés de lectura és de doble ruta, en què es proposa que hi ha la ruta de conversió grafema-fonema (ens permet llegir tot) si aquesta està activa (procés d’adquisició a la lectura).
Per les llengües transparents, com el castellà, m-e = ma; en canvi una llengua profunda, com l’anglès, no. En aquest anem construint un magatzem per les formes (com un patró que ens fa arribar al significat /mesa/) de les paraules escrites. Aquesta darrera, és més ràpida.
En el procés de lectura, si llegim grafema-fonema no té sentit l’accés al lèxic per la forma (atès que sempre nem part per part, lletra per lletra i no es fa de forma global).
En el cas vist a classe, la única forma que té és la ruta directa per la forma, s’activa el patró, vaig al significat i el dic en veu alta. La ruta grafema-fonema no existeix, per tant, ha d’accedir al significat des de la forma grafèmica (visual) i passar per la forma fonològia-articulatòria.
En el cas contrari, algú que té una dificultat en el trajecte forma grafèmica (visual), sempre ha de llegir per la ruta grafema-morfema. Una persona així llegiria ens trobem al all, en tos de ens trobem al Hall.
 les dislèxies profundes, tenen la ruta morfema-grafema alterada i llegeixen segons la via lèxica.
 les dislèxies superficials, no va per la ruta lèxica, sinó per la conversió grafemamorfema. En l’anglès, no es podria llegir atès que l’ortografia és profunda.
Models d’accés al lèxic:  Model de Logogen de Morton. (Accés directe. Interactiu, paral·lel de dalt-a-baix)  Búsqueda serial de Foster. (Cerca. Model autònom, serial, de baix-a-dalt) 17  Model de cohort.
Evidència empírica del model composicional: segons MacKay, com més gran és la complexitat morfològica d’un l’exema més temps de processament requereix.
- Indecisión o decisión Segons Garrett, hi ha errors basats en la substitució de morfemes, atès que quan es cometen errors de parla els morfemes es substitueixen uns pels altres.
- En castellà. Que llamaran mandar a esa mujer / que mandaran llamar a esta mujer Pel que fa als dèficits, dades de la neuropsicologia cognitiva mostren: - Dissociació entre verbs regulars – irregulars en anglès, atès que un pacient A. podia entendre verbs irregulars però no verbs regulars i un pacient B entenia els regulars però no els irregulars.
Segons alguns autors (Rubin, Becker i Freeman, 1979) sembla ser que hi ha efectes estratègics en la tasca de processar lexemes plurimorfèmics, el que suggereix que si la paraula és freqüent i el morfema és derivatiu no cal descompondre En conclusió ha d’haver un equilibri entre economia cognitiva en el magatzem i en el processament   Morfemes flexius: és probable que siguin emmagatzemats a banda, i que s’adjuntin a l’arrel en produir una paraula i es separin de l’arrel en la comprensió de la paraula.
Morfemes derivatius: (sufixes y prefixes) depèn de la paraula. Si aquesta és freqüent s’emmagatzema tot el lexema junt.
18 UNITAT 8. LA SINTAXI Per què parlem de sintaxi en un model del processament del llenguatge? Parlem de sintaxi dins el processament del llenguatge atès que l’objectiu final del processament del llenguatge és arribar a la comprensió del significat. Per fer-ho cal processar la parla, accedir al lèxic (a les paraules). En aquest punt, es pot pensar que ja està, però és necessari fer un pas entremig abans d’arribar a la comprensió del significat, aquest pas seria el processament sintàctic.
8.1. El coneixement sintàctic.
La sintaxi és, des de la perspectiva lingüística, és el conjunt de regles que permet generar un nombre il·limitat d’oracions correctes i només les correctes, en una llengua. Aquestes regles són la gramàtica de la llengua i està internalitzat. Els arbres ens deien que una oració podia ser derivada a partir d’unes regles: una oració és compon de sintagma nominal i verbal, etc.
Segons el concepte de creativitat de Chomsky, trobem que els parlants aprenem les regularitats de les nostres llengües i per això som capaços de comprendre i produir un nombre il·limitat d’oracions que no hem sentit mai abans. Som creatius (Chomsky,1957). Disposem d’un conjunt de regles implementades, integrades, que ens permeten dur a terme aquesta activitat.
La mujer sabía robó quién bicicleta la y Juan obligó a María que iría, no són oracions correctes en castellà. Chomsky diu que els parlants disposem d’un coneixements internalitzat que ens permet detectar amb molta faiclitat qualsevol violació de les regularitats de la nostra llengua.
Coneixement implícit que tenim sobre la llengua, el qual s’ha explicitat per fets polaritzats.
Las ideas verdes sueñan furiosamente, en relació amb Esta mujer tiene dos cabebas y su hijo también (es falsa, no està d’acord amb la realitat) y Juan prometió a María que iría.
En la primera frase, hi ha una part del cervell que ens diu: sí ,és castellà; però una altra que ens diu no, perquè no aconsegueixo una representació mental d’això. Per tant, Chomsky, argumenta que hi ha dos nivells representacionals, un sintàctic i una altre semàntic. Sintaxi i semàntica són nivells de representació separables.
Erros com eso es no necesario o es no mi culpa, s’utilitzaria l’esquelet (sintaxi-estructura) de l’anglès i enganxades trobem les paraules en castellà. Això ens diu que en el cas de les segones llengües transferim les estructures sintàctiques de la llengua que dominem a la que no dominem, però no transferim el lèxic (les paraules). Això és possible si considerem que hi ha un nivell de representació separable del significat de les paraules.
19 La sintaxi permet crear un número il·limitat d’oracions, que poden tenir una única proposició subjacent a l’oració, independentment de com l’haguem expressat.
Els lingüistes generativistes es van plantejar com s’arriba de la varietat a la mateixa proposició? La sintaxi juga un paper determinat en la comprensió i producció del llenguatge, en intentar determinar qui, què, quan i com; sinó disposes d’aquest coneixement sintaxi no entendràs i comprendràs el que et diuen.
La sintaxi és imprescindible per determinar els rols (o papers) temàtics de les oracions (agentacció-pacient).
8.2. Pèrdua de coneixement sintàctic Per fer-ho anirem cap a la Neuropsicologia per veure què passa en el cas que hi hagi una lesió a l’àrea de Broca (problemes en la producció de la parla i la comprensió relativament preservada). Si no s’és capaç de fer el còmput sintàctic, no s’arribarà a la comprensió, aquest còmput es va a l’àrea de Broca. Algunes de les proves són l’aparellament d’un dibuix amb un oració. La variable dependent és el número d’errors. I el que es varia amb el canvi d’ordre, és el rol.
Caramazza i Zurif (1976) esmenten oracions amb rols temàtics reversibles, atès que en canviar rols, la frase sol ser igual d’apropiada (semànticament). Però hi han ocasions els rols temàtics no són reversibles (atès que intercanviat els rols les frases són semànticament anòmales). En el cas de: El león que el chico está asustando es marrón (és reversible, però semànticament anòmala).
En un afàsic de Broca que utilitza un processament de comprensió de les paraules mitjançant dels significats de les oracions i del seu coneixement del món.
20 En els experiments ha d’haver:  Oracions controls. per comprovar que no hi han problemes d’accés al lèxic, de coneixement del món, etc.
 Rols rev. la mujer que està abrazando al chico. Els de Broca tenen dificultats atès que les dues situacions són iguals de probables d’acord amb el nostre coneixement sobre el món.
Per tant, si jo entenc comprendre una frase tirant del significat de les paraules. La sintaxi és la que ens diu quin és l’agent d’abraçar.
 Rols no rev. la pera que el chico està comiendo es verde. Com que el coneixement del món està intacte i el sistema lèxic estan preservats. Llavors, els afàsics de Broca, veuen que allò normal és que els nens mengin peres, i no al revés, per tant, encertaran.
 Rols rev -. El león que el chico está asustando es marrón. Va en contra del coneixement del món, peruqè és altament improbable que els nens espantin al lleó, com afàsiac sap que és allò normal, per tant, s’equivocaran perquè és el nen que asusta al lleó.
si la frase de la pera és la pera se está comiendo al niño, també s’equivocarien.
En l’afàsia de Broca, el component sintàctic (paraules funció) no actua. No es disposa del coneixement que et diu qui és l’agent i qui és el pacient de la frase.
8.3. En què consisteix el coneixement sintàctic segons els generativistes.
21 ...