1er parcial Egipte (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2016
Páginas 40
Fecha de subida 17/09/2016
Descargas 8
Subido por

Descripción

Apunts del primer parcial de l'assignatura d'art de les civilitzacions antigues, per la professora Francesca Español

Vista previa del texto

ART DE LES CIVILITZACIONS ANTIGUES: EGIPTE I MESOPOTÀMIA.
Els temes durant les diferents èpoques de l’any es repeteixen (teologia, religió, divinitats) perquè són temes que preocupen a la humanitat, però els llocs si que canvien.
Hi ha moltes actituds que només s’encarreguen de la perpetuació de la fama, però el que canvia és l’escenari. Les necessitats bàsiques actuals són les mateixes que les de fa milers d’anys, sobreviure.
Elements en comú entre Egipte i Mesopotàmia  Són dues cultures deutores de la presència fluvial (Nil, Tigris i Èufrates)  Entren en període històric en el 3.000 aC.
o Ens els dos indrets es descobreix l’escriptura en aquest moment. Escriptura cuneïforme i escriptura jeroglífica.
o concepció religiosa (especulació teològica important), religió politeista, però amb una diferència: A Mesopotàmia el rei és rei i intermediari entre els homes i els deus i en canvi a Egipte el rei és deu (un deu més entre els altres) o Aquesta entrada també suposo una concreció de govern: A mesopotàmia funciona el model de ciutat – estat, amb ciutats satèl·lits (ciutats més petites lligades amb la ciutat major). En canvi a Egipte és centralitzat per la figura del faraó (un sol individu governa la vall del Nil) i per sota d’aquest individu s’estructura la societat egípcia (a sota d’ell hi ha els pagesos).
o Relació del pensament en la mort i el més enllà.
o Aparició dels primers testimonis en l’arquitectura monumental i els avenços tècnics que els fan possible.
Diferents:  Configuració del territori. Mesopotàmia no té fronteres naturals, és obert (és una plana fluvial) i per tant la seguretat dels seus habitats es fonamenta en la seguretat que proporcionen les muralles de les ciutats. En el cas d’Egipte la situació és oposada: té fronteres naturals (els dos deserts: l’oriental i l’occidental), Egipte és feble per la zona del delta i la més meridional del sud, però tindran conflictes molt poc habituals.
Per tant Egipte desenvolupa una civilitzi-te-li tancada en ella mateixa i impermeable a les influències foranies.
Els egipcis van utilitzar el sistema de canalitzacions. Seran capaços de regal arbres a molta distància i sobretot situar aquests espais en una distància superior al riu. Són coneixements tècnics que van produir grans avenços.
El delta i Suan marcaven la frontera entre Egipte i Nubia (que al final acabaran conquerint Nubia els egipcis), i també va conquerint parts de l’actual Síria i Palestina (en aquest moment serà un Imperi).
2.1. Egipte El riu Nil El riu Nil incrementava el seu cabal i es desbordava pels laterals ajudant a augmentar les collites de manera que hi havia excedents agraris i així doncs nomes una petita part de la població havia de treballar la terra, i nomes amb aquesta petita part ja hi havia prou per alimentar a tot el poble egipci. En aquesta zona es on se situa l’indret Assuan que marcava el límit meridional d’Egipte, on en els anys 60 del segle XX es va construir una presa (Llac Nasard) que evita aquesta inundació amb una regularització de l’aigua per tasques agrícoles.
El valor del riu l’entén millor si considerem l’extensió d’Egipte perquè es un país configurat pel desert oriental i occidental, tenim un país que equival a l’actual Bèlgica. El riu Nil tenia també una altra qualitat, perquè es un estat centralitzat que reclama arribar a tots els punts que han de ser governats amb rapidesa, i un país com Egipte amb aquesta allargada hagués estat mes difícil de governar si no arriba a ser gràcies a la mobilització fluvial. A part d’aquestes virtuts el riu ajuda a la circulació dels materials constructius (ja que tenia les aigües a favor cap al Nord).
Tan mateix un altre element secundari del riu és el del món de l’art perquè supedita l’excel·lència tècnica a un altra individu, que es el creador intel·lectual de l’obra, això no es un fenomen restringit al mon egipci, i per a que les imatges funcionin com artefactes màgics han de ser executades d’una manera. Les imatges han de ser d’una determinada manera per a que funcionin i s’han de poder fer arribar a llocs molt distants, i ho fan amb un objecte manufacturat que es prepara com a suport d’aquestes imatges, que s’anomena “Ostracon/Ostraca”. Els Ostraca o l’Ostracon és una pedra amb una superfície llisa on l’artista reprodueix un model visual que servirà com a model.
Capitals Hi ha ciutats d’artesans perquè quan s’impulsen obres d’envergadura els guanys son molt més notables, perquè si s’haguessin de desplaçar aquests artesans per poder fer aquesta feina, haurien trigat molt més en enllestir la feina, era un cost de temps innecessari i per aquest motiu creen aquestes ciutats d’artesans com: Kahun I.M o Ajetaton i això pels arqueòlegs va molt be per la seva recerca.
Al marge d’aquestes ciutats hi ha molts altres indrets com Memfis (I.A), Tebes (I.M), Tebes (I.N) van ser ciutats molt importants. La necròpolis de Memfis es destaca que va se la seu d’importants projectes de vida eterna. Aquestes ciutats les denominaven Nomo que on governava el Nomarca, en general la subordinació del Nomarca en èpoques d’inestabilitat política o crisi, on el poder del rei s’afebleix, els Nomarques es creixen i es comporten com faraons perquè s’ho poden permetre.
La capital es la ciutat on resideix el rei amb la seva família on ha radicat l’harem dels fills, els alts funcionaris, les oficines que ajuden a la preparació dels integrants tallers reials (fabricació de vaixells de navegació fluvial, fabricació de papir i l’escola reial, i els tallers artístics on es formen els artistes en les millors condicions possibles i per això les obres son d’alta qualitat) i l’hereu del rei. Si comparem una obra sorgida del taller reial i una de la capital a partir d’una sèrie de normes, la qualitat pictòrica podem observar una gran diferencia qualitativa. El rei Egipte es deu i la resta de societat no participa d’aquesta societat.
Les capitals de Memfis i Tebes quan son capital d’Egipte l’esforç màxim de monumentalitzacio del territori es concentri principalment en el seu propi territori, en la capital. A Tebes a bans de ser capital va ser una ciutat provinciana que no destacava per la ma d’obra ni pels monuments, però quan Tebes assumeix el paper de capital guanya importància fent un esforç molt considerable per adaptar-se al seu nou paper. Després hi ha una situació diferent a l’imperi nou perquè l’esforç arquitectònic es reparteix al llarg de la vall del riu Nil, ja que Egipte s’ho pot permetre gràcies al seu benestar provisional i el territori incrementat per les conquestes amb el qual construeix un imperi, conquereix Núbia i territoris de Síria i Palestina.
Pedra de Rosetta: descoberta al 1799 a la ciutat de Rosetta que va ser la clau per descobrir el funcionament de l’escriptura jeroglífica. Aquesta escriptura va caure en desús perquè Egipte va ser conquerit per l’exèrcit d’Alexandre el Gran, una personalitat molt carismàtica i un excel·lent militar que conquereix un imperi en un temps record en que es dona un fet on els sacerdots es dispersaran i per tant cau en desús l’escriptura jeroglífica. Els que es van interessar per aquest document epigràfic (Rosetta) van observar un signes que mes o menys per la seva posició envoltada es corresponien pel s signes grecs.
1. Escriptura hieràtica - lletra grega cursiva molt més rapida i àgil, que acabarà convertint-se en demòtica.
2. Escriptura demòtica – lletra egípcia cursiva 3. Escriptura jeroglífica – des de la qual neix l’egiptologia, fet que no implica la desaparició de l’egiptomania (l’interès per Egipte era molt comú; Missal Colonna – atrib. Giulio Clovio- post quem 1512- Manchester, John Rylands Library. És una miniatura sobre pergamí amb text i orla ornamental decorativa).
4. Escriptura grega CAMPANYA NAPOLEÒNICA La Campanya Napoleònica va començar l’any 1898. L’exèrcit era extraordinari ja que no només hi havia soldats, sinó també un grup d’erudits que aprofitaven la intendència (manteniment) que els hi oferia l’exèrcit, tenint la possibilitat d’entrar en contacte amb monuments egipcis i fer-ne còpies per després poder estudiar-les.
Aquets erudits eren membre de les Acadèmies franceses, fills de la Il·lustració, per això el seu gran interès per adquirir coneixement.
EGIPTOLOGIA L’Egiptologia té com a protagonista l’erudit en llengües que va ser capaç de traduïr la Pedra Rosetta, Campollion, pel qual gràcies al seu esforç, es va poder desenvolupar aquest fenomen.
L’escriptura jeroglífica és la primera escriptura que apareix a Egipte, durant el seu ús fins al segle IV d.C. Tot i així, per la seva lantitud a l’hora de ser utilitzada, i ràpidament va aparèixer una cursiva inspirada en l’escriputra jeroglífica, l’escriptura hieràtica que va anar simplificantse encara més fins a aparèixer l’escriptura demòtica.
El desenvolupament de l’egiptologia va donar a la creació de grans col·leccions que van correspondre als llocs on més estudis d’Egipte es feien i es fan.
El museu de Tori, té una gran col·lecció de textos, és per això que a Itàlia s’ha desenvolupat un gran estudi de textos egipcis. Molt important en egiptologia és Anglaterra per la seva col·loecció al British Museum (tenen una de les col·leccions de pintura egípcia més importants, tot i que està mal organitzada) i per les col·leccions universitàries de Cambridge i Oxford.
A França, tenen una tradició egiptològica molt antiga, com es pot veure en les exposicions del Louvre i a les universitats. A més, tenen missions arqueològiques molt importants, és a dir, concessions del govern egipci per estudiar permanentment alguns nuclis arqueològics.
Un altre nucli important d’egiptologia es troba a Alemanya. Té una de les concessions més importants, la ciutat d’Ajetaton (l’actual Telamarna), que va ser capital política i religiosa durant uns anys i més tard va ser abandonada, per tant, va conservar la seva estructura originària.
Ajetaton va ser fundada per Amenofis IV, qui amb aquest nom reconeixia la tutel·la del déu Amón. Amb el temps, va començar a retre culte al déu Atón, es per aixó que es va canviar el nom per Ajetatón i va fundar la ciutat amb aquest nom que significa horitzó d’Atón.
Al excavar la ciutat es va descobrir la urbanització de la civilització egípcia. Es va trobar el taller d’un escultor, Tutmosis, on hi havia encara bastantes escultures com el tors de la reina Nefertiti.
En aquell moment els pactes establien que al finalitzar una excavació s’havien de mostrar tots els descobriments fets al govern egipci que en seleccionava uns quants per quedar-se, però els alemanys no van declarar el descobriment del tors de Nefertiti i se’l van emportar.
L’egiptologia també va importar molt als polonesos des del segle XIX, però no van començar a excavar fins al segle XX, quan van poder començar a excava el temple de la reina Hatshepsut.
Estats Units, al no tenir una història pròpia, van decidir adoptar el passat europeu a trevés dels museus, és per això, que per exemple, tenen una de les col·leccions egípcies més importants, com la que hi ha al Metropolitan Museum.
En aquest museu es segueix la distribució del museu del Caire, és a dir, no col·loquen totes les peces en valor, només les més importants, però mostren tota la seva col·lecció al col·locar les peces en petites habitacions amb estanteries a tots els costats.
També hi ha una important col·lecció a la Facultat de Belles Arts de Boston, on gairebé totes les peces són de primera qualitat. A més, hi ha una gran quantitat d’escoles d’egiptologia punteres de tot el món.
En el cas català. Eduard Torra, qui va ser cònsul al Caire, va comprar una sèrie de peces egípcies que més tard va cedir al museu de Vilanova i la Geltrú, sent la primera col·lecció egípcia a Espanya.
La sensibilitat arqueologica espanyola va ser molt tardana. Només es va desenvolupar quan el general Nàzer va fer un cop d’estat a Egipte. El general volia modernitzar el país i necessitava fer una presa, però aquesta presa suposava la inundació de molts antics temples.
Al no tenir els recursos per salvar-los, va demanar ajuda a la UNESCO qui va fer una crida a tots els països. Per aquesta participació Espanya va entrar al món de l’egiptologia i es van començar a veure col·leccions d’Egipte a la Península.
(falta classe 26 febrer)  Transvasament de la fortalesa de Suan La llengua egípcia, per poder-la convertir s’ha de fer un esforç d’adaptació. En el cas d’Espanya no es va fer (alemany, anglès, italià i francès si). Quan van arribar els llibres en altres llengües, van deixar els noms traduïts en la llengua que van arribar. Per tant, van arribar llibres abans que hi hagués el primer intent de traduir-ho a la llengua espanyola i per tant un mateix faraó té noms diferents.
Hi ha tota una sèrie de termes que fem servir en Egipte que en realitat no són termes d’Egipte, sinó que ho han fet servir els egiptòlegs i les persones àrabs que treballaven i per tant van acabar assumint aquests noms.
ORGANITZACIÓ DE LA SOCIETAT EGIPCIA Sabem que són faraons pel nom i pels textos que els acompanyen. Sabem que son faraons per que porten uns atributs. Sempre un rei utilitza unes insígnies de poder en festivitats i que tenen a veure amb el seu rang. Molts cops és signe de poder el tron (signe de poder que fa referència al territori i amb el qual visualitza la presa de poder del seu territori), igual que en la capella principal de la catedral de Barcelona, que té el tron del Bisbe.
El rei d’Egipte l’identifiquem perquè porta una barba postissa. La reina quan s’ha vestit amb la barba postissa es que s’ha vestit de rei. També porta els ceptres i després pot portar corona.
La corona egípcia no n’és una de sola. La primera vegada que es va unificar la vall del riu Nil és a l’entorn del 3r mil·lenni, i ells van entendre que les dues parts s’havien sumat, per tant, quan es coronava el rei se’l coronava com a senyor de les dues terres i aquesta idea es materialitzarà amb l’existència de dos símbols:  el color blanc que representa l’alt Egipte (al sud) perquè predomina la sorra  el color vermell que representa el baix Egipte (al nord) perquè predomina el fang.
També hi ha dues flors:  al sud la flor del lotus  al nord la flor del papir.
Hi ha dues divinitats protectores que representa cada part del país:  Uraeus. Divinitat en forma de cobra del baix Egipte (nord)  Ueckbeth: divinitat en forma de voltor de l’alt Egipte (sud) També el rei pot portar el Nemes que subjecta la perruca .
El faraó era Horus vivent, un títol que adoptava juntament amb el de senyor de dues terres.
Quan el faraó moria i ressuscitava es tornava amb Osiris. Per tant tots eren Horus i Osiris.
El rei d’Egipte vivia en el palau reial. La seva localització no estava situada en el centre de la ciutat, sinó que vivia a les afores, en un espai protegit i amb un microcosmos: amb la seva família que era les diverses dones, tots els fills i un hereu. El sistema era la monogàmia, però això no valia pel rei, que tenia les seves pròpies “lleis”. També tenien una gran quantitat de servents. Dintre del palau reial també hi havia els tallers reials (tallers que depenen de la iniciativa del rei, com ara la fabricació del papir) i escoles on s’ensenyava a llegir i escriure.
Només hi ha una vegada on el palau va estar col·locat en el centre de la ciutat, que es correspon a l’ideari del rei que va crear aquesta ciutat: AJETATON (ATON era una divinitat)  ciutat. El rei s’anomenava AMENOFIS IV (rei AMON) i després va adoptar AJENATON (per això la ciutat rep aquest món).
(Va haver-hi un altre rei que va fer el mateix però a la inversa: TUTANKATON  TUTANKAMON. ) El rei feia feina activa com per exemple la unificació de la vall de riu Nil i les altres reunificacions (perquè la unificació es perd per diferents crisis en el qual es tornaven a separar i es perdia la unitat territorial). Els egipcis tenien molt clar que quan tot anava bé era quan hi havia una unitat territorial. Per fer aquesta reunificació es feia amb una guerra civil. Aquesta guerra era amb igualtat de condicions en el qual acabava triomfant un sobre l’altre. En l’imperi Nou Egipte formarà un exèrcit professional (lluitarà contra Mesopotàmia).
Un exèrcit professional significa que un soldat treballa a temps complert (lluiti o no). Ha de preparar-se lluitant per poder sostenir les armes (això és igual amb l’exèrcit romà).
El faraó dirigeix aquest exèrcit, però fonamentalment treballava de manera simbòlica (que les terres fossin fèrtils per exemple). Garantia de manera simbòlica per que tots els ciutadans visquessin bé. El faraó actua com ordinador del cosmos quan és Horus i quan és Osiris. Per tant, l’havien de fer content tan viu com quan estigués mort (per això la construcció de les piràmides).
ELS ESCRIVANS Dintre dels escrivans hi ha dos grups ben diferenciats i que els dos sabien llegir i escriure:  Funcionaris. Són imprescindibles per tal que l’estat egipci funcioni. Tenen una jerarquia. Aquests s’han format en el palau reial des de ben petits (esperança de vida curta). El que fan fonamentalment és cobrar els imposts en el nom del rei. A Egipte les terres estan repartides entre els pagesos i el rei.
o El que fan es reclamar les collites que pertoquen al rei i quan arribi al rei s’emmagatzemarà i més tard es repartiran pel col·lectiu que treballen pel rei.
o També recapten impostos o són jutges dels conflictes que poden sorgir (per exemple els conflictes dels límits de les propietats, que era molt comú a causa de les inundacions) o tenien autoritat a causa de la irrigació (ús de l’aigua) els canals que s’havien de mantenir o controlaven els ramats col·lectius (per que es portaven a pasturar de forma col·lectiva) o El que cobraven era amb espècies.
A Egipte, segurament si eres fill de funcionari segurament també series funcionari, però si havies nascut en fill de pagès i el teu pare volia que fossis funcionari et podia portar al palau i allà no et rebutjaven. El rei regalava terres a les famílies, i si tenies una llarga família de funcionaris també acumulaven moltes terres. Al llarg del temps, amb la crisi de la monarquia i la seva decadència farà que aquests funcionaris adoptin aptituds que abans no haguessin pogut. Accediran al món del més enllà per la vida de crear residència luxoses i serà el primer testimoni de la democratització del més enllà.
Anteriorment només podia el rei i la seva petita família. Aquest és el primer indici, que més tard es globalitzarà (igual que abans només es retratava a l’aristocràcia i amb l’arribada de la fotografia es democratitza el retrat amb els burgesos). De sobte hi ha un grup social que crida l’atenció dels escultors de manera que creen una imatge del nou grup social i de la seva feina. Estris: o Plomes o Tinter o Vara de l’autoritat per castigar físicament a aquells que no complien les seves obligacions (estava acceptat) o Ceptre propi d’un visir egipci  Sacerdots. Estan vinculats en el temple, però el terme egipci es tradueix com a “Home pur”. Han de ser homes purs només quan estan al temple, perquè estan en contacte amb la divinitat. El deu només el veuen una petita part dels sacerdots, perquè el deu egipci té gana, set, necessita ser netejat i canviar d’induments al transcurs del temps.
Això ho fa aquest petit grup dels sacerdots. El deu parlen a través dels oracles, i són els sacerdots que parlen amb els oracles. Va haver-hi un moment que el poder polític va estar en mans dels sacerdots. El deu consumia simbòlicament els aliments que després ho cremaven cada dia. La divinitat quan sortia del santuari sortia tancada en una capella conduïda a través de les espatlles dels sacerdots. Els altres sacerdots el que feien eren feines relacionades amb els aliments, amb els tallers (que es preparaven escultures per exemple), també en el temple s’estudiava (teologies, observaven i feien mapes dels cels... es transmetia el coneixement amb l’escriptura jeroglífica), es momificaven els cadàvers (o almenys com s’havia de fer). Se’ls identifica per o feien unes neteges diàries i no podien portar paràsits a sobre de manera que es depilaven completament el cos i per tant, no te cabell des del cap fins els peus.
o Portaven un uniforme d’acord amb la seva condició: teixits blancs de cotó i si eres el gran sacerdot s’hi posaven unes pells d’animals.
ELS ARTESANS No sabien ni llegir ni escriure. Són els que ens han deixat l’art egipci. Hi havia un que dominava les fonts i els textos perquè tenen una formació intel·lectual (funcionari vinculat a un temple) i després qui executava l’acció perquè tenia una formació artesanal.
Hi ha una divisió molt clara:  Artesans reials. A Egipte fonamentalment el material que es feia servir per la joieria és l’or perquè n’hi havia molt i per tant parlarem d’orfebreria (argenteria deriva d’argent, que n’hi havia poc).
 Artesans que viuen en pobles o nuclis de població no massa gran en el qual produïen per aquest petit col·lectiu a canvi de productes per viure.
ELS PAGESOS El món romà s’organitza la població a través dels censos que aquests es compten a partir de la gent que pagava els impostos. En el món egipci no tenim aquesta informació però dins de la piràmide es obvi que és la població més amplia.
Va haver-hi una època on els pagesos en lloc de cultivar van reforçar les obres arquitectòniques més ambicioses que s’estan duent a terme en aquell moment fent treballs no qualificats d’esforç físic.
Els pagesos treballen el blat, l’ordi i la civada. Sabem que bevien cervesa i per aquest motiu necessitaven l’ordi. També cultivaven vi en una dimensió més hedonista, per què els egipcis en l’esfera privada de les famílies benestants els hi agradava viure bé i per aquet motiu hi ha estanys artificials. És en aquests espais familiars que hi havia vinyes emprades que proporcionaven ombra i raïm i a part, tota mena de plantes que podien cultivar-se en l’hort.
També és important la ramaderia i la caça d’ànecs o en l’àmbit de la pesca d’aigua dolça. El cavall serà un element d’atracció i està vinculat bàsicament en l’àmbit bèl·lic. Els pagesos egipcis .... (Sandra) La posició de la dona a Egipte és molt més avançada que en altres situacions que han tingut la dona anteriorment (com a Grècia on la dona era un instrument per la procreació). A Egipte la dona i l’home són iguals i per aquesta consideració tan moderna amb els egipcis no els importarà que una dona pugui arribar a ser reina (regent). El model que s’aplicava era la monogàmia (decisió lliure). Si la dona tenia béns propis l’home podia intervenir i si la relació no anava bé es podien divorciar i a més a més si hi havia fills hi havia una compensació econòmica per a ells.
EL MÉS ENLLÀ.
La creació està subordinada a la dreta de la divinitat, la idea del més enllà i la idea de la reialesa.
RITUAL FUNERARI. El papir en forma de rotlle es van trobar a dintre dels sarcòfags que tenien una funció d’ajuda en els difunts des del moment en el que moria fins que ressuscitava.
Cerimònia de l’obertura de la boca  és la cerimònia en el qual es creia que l’individu podia ressuscitar (igual que en el cristianisme: Jesucrist i tothom vol ressuscitar com ell). En el món Egipci Osiris va ressuscitar i per tant entenien que seguint-lo ells també ho podrien aconseguir.
En principi primer només podia ressuscitar el rei però després, també van tenir dret un seguit de funcionaris (a finals de l’Imperi Antic). En L’Imperi Mig tots els egipcis que moren creuen que es poden convertir en Osiris i que ressuscitaran. Tots els egipcis no tenien la mateixa condició econòmica però tot i així continuaven creient que ressuscitarien amb la mateixa condició en la qual havien mort (si era un pagès ressuscitaria en pagès). Tenim molt poques dades sobre aquets tema, perquè era un tema màgic i no en parlaven, però la informació que tenim és per vies alternatives: un viatger, Heròdot en el qual narra les seves experiències per Egipte i Messopotàmia. Quan ell està a Egipte parla amb els sacerdots i aquest li narren el sistema de momificació ,eren tres:  el més òptim era una momificació que exigia trenta dies de momificació  momificació de segona  momificació de tercera que era la que optaven els camperols.
La momificació era important per garantir la preservació del cadàver i la seva vida eterna.
Anubis va intervenir a la primera momificació que va ser la de Osiris.
MATERIA/ BA / KA  Es el que donava la vida. BA: ànima però a diferència de l’ànima occidental és alié al cos però l’acompanya i es representa per un moixó. KA: alè vital.
Quan es produeix la mort l’alè vital deixa el cos (KA). El BA i el KA són eterns. Quan vivien formaven part del cos. Ells creien que si podien tornar a reunir els tres elements podrien ressuscitar, per tant havien de preservar el cos el màxim de temps possible (momificació).
La momificació consistia que en el moment que es produïa la mort el cos es desviceràva.
Aquests elements eren sotmesos a un procés de conservació que quan acabava es posaven en els Vasos Canops. Els Vasos Canops com a elements característics tenen un cap humà i tres caps d’animals que són la representació dels tres fills d’Horus. Aquests tres eren el bon funcionament del cos humà (quan els hi feien mal algo cada un dels fills tenia la seva funció per curar-los i per tant són necessaris en la resurrecció del cos, perquè seran qui vetllin per que tot vagi bé).
El procés de conservació consistia en posar-los en sal i quan passaven trenta dies el farcien amb herbes aromàtiques(emplenaven el cos de nou), el cosien (el cos) i després començaven a embolicar-lo amb benes.
A dintre de la tomba de Tutankamon s’hi van trobar joies, punyals i elements màgics per garantir la preservació el cos eternament (si el cadàver es destruïa la vida eterna no era possible).
Quan s’acaba la momificació i el cadàver està a punt (amb la màscara), es fa la cerimònia de l’obertura de la boca que es basava en la màgia propiciatòria: es feien ofrenes de pans i libacions amb l’objectiu que el BA i el KA torni al cos juntament amb una sèrie de frases que s’havien de dir ordenades (igual que la litúrgia o la cova d’Alí Baba). Un estri metàl·lic es col·loca en la boca del difunt i torna a entrar el KA i és en aquest moment que el KA ressuscita el cos i per tant es torna a donar els tres element i es dona la vida eterna.
En aquest procés apareix Anubis i dues dones ploraneres que encarnen Isis que és la dona de Osiris.
EL JUDUCI DE L’ÀNIMA. El terme “justificat” era una categoria per saber si podies tenir la vida eterna o no. Això es feia a través d’una balança en la qual es pesaven les bones i les males accions morals. En una balança hi ha una ploma (atribut de la deessa Mâat) i en l’altre el cor de la persona. Qui inspeccionava la balança era el deu Anubis i també apareix el deu Thot (deu dels escrivans) que pren nota del que passa a la balança. Aquesta escena connecta amb la psicòstasi cristiana o gòtica (passatge en el moment que es pesa l’ànima del difunt i que ho fa l’arcàngel Gabriel). Coincidència dels dos temes.
Escultura en cos rodó: suplanta la matèria en cas que el cos es malmeti. Aquestes estaven presents en el moment de la cerimònia de l’obertura de boca i tot seguit es tancaven en una sala i mai més es veien. Només actuaven com a suport del KA del difunt en el cas que la mòmia es malmetés. L’escultura no era per ser admirada per ningú, sinó que era un artefacte màgic.
LES DIVINITATS Quan Heròdot va viatjar per Egipte, una de les coses que afirma en els seus llibres d’història és que els egipcis eren una de les civilitzacions més religioses de les que ell havia conegut (pel gran nombre de deus que tenien).
 Deus oficials: Deus còsmics (sol, terra..) i són venerats des del sud del país fins al nord.
Re/Ra, Osiris (té el seu temple a l’Alt Egipte i els egipcis que volen tenir la vida eterna han de visitar almenys un cop a la vida) Geb i Nut  Deus associats als conceptes: Hator (amor), Osiris (més enllà), Mâat (justícia)  Deus oficials de caràcter agrari: El deu Nil (se’l venera cm a divinitat agrària per la seva crescuda i inundació periòdica)  Deus locals: Cada un dels nomos (territori) té el seu deu patró i el seu culte no va més enllà del seu nomos (per exemple un cocodril podia ser venerat en un dels nomos i en el nomos del costat ser sacrificat). Només hi ha una excepció, el deu Amon (deu de Tebas, però per circumstàncies polítiques va ser venerat a tot Egipte).
 Homes divinitzats: van haver-hi pocs, però un d’ells va ser un que va viure al tercera dinastia de l’Imperi Antic anomenat Imhotep que va ser el sacerdot d’Heliopolis (temple que estava a la ciutat del rei sol i que avui és un barri del caire) i va idear la primera piràmide esglaonada, un fet que els egipcis van considerar tibi i per aquest motiu anys més tard el van divinitzar. Es va anomenar rei senador.
 Divinitats mistèriques. Són el 99% dels deus. Són deus que no tenen cap mena d’interés amb els seus fidels, que viuen en els seus temples i aquests deus no volen ser molestats, de manera que hi ha un 99% de deus que ningú ha tingut el privilegi de visualitzar la divinitat. Només han pogut veure la seva imatge un petit grup de sacerdots que són els que li porten l’aliment diàriament i el netegen i que a més a més són els que interpreten els oracles. Per tant, ho són tots menys els deus solars. Això té unes implicacions arquitectòniques: el temple egipci s’organitza per les necessitats del deu que hi viu. Aquesta situació generarà un conflicte en quins son els límits del poder temporal (el del faraó)i el poder espiritual (el dels sacerdots). Els reis s’intentarà desempallegar dels sacerdots per poder tenir tot el poder (intent d’Ajenaton  religió monoteista que sorgirà malament).
 Divinitats no mistèriques. Són els deus solars i que viuen en el seu temple no mistèric.
ICONOGRAFIA DE LES DIVINITATS  Se’ls hi pot donar aparença humana amb el seu atribut corresponent + el color verd.
 També poden adoptar l’aparença de l’animal en el qual s’associa: Anubis (xacal), Orus (falcó).
 I també la versió mixta, aparença humana i cap de l’animal corresponent.
TRIADES: sistemes d’organització dels deus egipcis en el qual un fa de pare un altre de mare i l’últim de fill:  Osiris(P), Isis (M) i Horus (F)  Cadascú té el seu temple: Abido, Pile i a Edfu. Llegenda d’Osiris1: La història que coneixem hi ha diferents variants. Una d’elles és la de Plutarc amb el llibre de “vides paral·leles”. Osiris era un rei que governava l’alt Egipte i que tenia una dona que es deia Isis i també tenia un germà que es deia Set (encara na part negativa, era envejós). Set assassina a Osiris, desquartitza el cadàver i el tira al riu Nil.
Els trossos del cadàver va pel riu Nil, fins que arriba casi al delta però Isis juntament amb Anubis recupera els fragments del cadàver d’Osiris, recomponen el seu cadàver i l’enterren en una illa. La desesperació d’Isis es tant que per la fora de l’amor aconseguirà que Osiris ressusciti en una altra dimensió de tal manera que aconsegueix 1 El terme “llegenda” vol dir la història d’un deu o d’un sant.
embarassar la seva dona desprès de morir i ressuscitar. Per tant Horus es concebut desprès de la mort del seu pare. Osiris serà el rei de l’altre mon i Horus governarà la terra, i venjarà la mort del seu pare, venç a set (no el mata) que passarà a Etfú i és allà on Horus tindrà la seva casa per excel·lència. En el moment de la coronació del rei aquest somiarà amb el títol d’Horus vivent. El rei d’Egipte passava a ser rei del cosmos, tant quan vivia en la terra com quan passaven a viure en l’altre món. Inicialment aquesta vida més enllà de la mort només es reservava al rei (fins arribar a l’Imperi Mig). Osiris es representa amb la corona de l’Alt Egipte (blanca), barba, els ceptres creuats. Ell és el primer esser humà que va ser momificat i per tant se’l representarà així. A part, el seu color de pell (verd) es justifica perquè el verd significa la idea de resurrecció (igual que la terra d’Egipte, que després de morir torna a ser verda pels conreus). Quan es momifica un cos el que es fa es destruir-lo (igual que Osiris) es retiren tots els òrgans i només queda la carcassa del cos. Després dels trenta dies es restitueix i es farceix de nou amb herbes. Això ho fa Anubis i Isis, els mateixos que van intervenir amb la recuperació del cos d’Osiris.
 Amon-Re (P), Mut (M) i Jonsu (F)  Tenen els temples al mateix indret, a Tebas. Es poc important perquè es tracta de les divinitats que es veneraven a Tebas. Però al començament de l’Imperi Mig, els faraons per interessos van convertir el deu Amon en un deu oficial. És un cas d’instrumentalització política.
TEPORALITZACIÓ IMPERI ANTIC: 1d – VI d. (2920 – 2152 aC)  Memphis (Baix Egipte) i coincideix amb el rei Ra és molt important per tant es capital politica i religiosa.
1er PERÍODE INTERMEDI: VII d – X d (2134 – 2040 aC) IMPERI MIG: XI d – XII d. (2040 - 1640 aC)  Tebas (es passa al Sud). És capital politica i religiosa (Amon-Re). En la dinastia XII la capital politica es trasllada al nord (on s’instala el palau del rei) 2on PERIODE INTERMEDI: XII d – XVII d ( 1783 – 1641 aC) IMPERI NOU: XVIII d. – XX d. (1550 – 1070 aC)  Tebas (política i religiosa). XVIII d. Ciutat d’Ajetaton (relacionada al deu Aton) i ciutat d’ocupació molt breu (20 anys). Desprès torna a Tebas. Una mica més endavant, es fundarà la ciutat de Tanis (en la dinastia XIX) amb Ramses II que actuarà com a capital política i Tebas continuarà sent capital religiosa. Cada vegada que el rei ha de celebrar una festa el rei tornarà a Tebas per celebrar-la en el temple del rei més adient. També torna per assistir als rituals processionals com per exemple la d’Amon (temple de Luxor a Tebas i el temple de Karnak) 3er PERIODE INTERMEDI: XXI d. – XXV (1070 – 712 aC) BAIXA ÈPOCA: XXV d. XXX d (712 – 332 aC) PERIODE GREC: (332 aC – 30 aC) Els períodes anomenats imperis són aquells de pujança i d’estabilitat.
Els períodes intermedis aquesta organització es perd, perquè no hi ha un rei, no hi ha una bona distribució de la riquesa. Per recuperar-ho es convoca la història cíclica, una campanya militar que unifica el país a través de la imposició d’un rei.
L’únic moment en el qual Egipte és un Imperi és a l’Imperi Nou (nació que en un moment donat vol conquerir territoris forans mes o menys proper amb l’exèrcit).
La Baixa època és un període molt llarg que des del punt de vista artístic no és el més brillant.
Egipte va estar amb contacte forçós amb cultures alienes. Coincideix amb la pujança de l’Imperi Persa que va conquerir Egipte.
El període grec es el moment de la conquesta d’Alexandre el Gran (que va conquerir molt imperis fins a formar un Imperi molt gran). Quan Alexandre mor, hi ha un general (Tolomeu) que el representa. Aquest general es va coronar faraó i es va quedar governant Egipte, una dinastia que exclou a Cleopatra i que formarà part de l’imperi Romà. Els grecs no van abandonar totalment la seva cultura i es va donar l’aculturació: perdre la cultura pròpia (hel·lenística) per fer-te devot de la cultura del país en el qual t’has incorporat, de manera que els Tolomeus admiraran la cultura egípcia i es tornaran els grans promotors de l’arquitectura egípcia (la versió que avui veiem de molts temples daten de l’època dels Tolomeus). Va ser gent forana els que van renovar l’arquitectura egípcia en l’ultima època.
Dinastia significa una família i els que succeeixen aquesta. És la successió al tron d’uns individus que tenen relació de sang dels uns als altres. No sempre va ser així, a finals de la dinastia 18 el que acaba sent faraó era un militar que fa un cop d’estat i es corona com a rei. El terme dinastia no se’l van inventar els egiptòlegs, era un concepte que els egipcis ja se’ls van inventar per raons religioses. Tenien interès per recordar el noms dels seus reis. Tenien uns llistats dels reis dinàstics on es donaven culte a aquest avantpassats reials, però hi havia noms de reis que no sortien i això ho feien perquè condemnaven a la memòria d’aquells que no van ser ortodoxes (com per exemple Ajenaton). En el període grec només hi ha una sola dinastia.
En els períodes intermedis són sobretot periodes d’inestabilitat iq e afecten a la llargada de govern del rei.
BLOC 2. L’ARQUITECTURA DE L’IMPERI ANTIC De l’Imperi Antic només conservem arquitectura funerària i un sol temple. Inicialment, l’arquitectura funerària era només reial, però a partir d’un punt, comencem a trobar arquitectura funerària d’alts càrrecs, i per últim, civil general.
Les arquitectures religioses de l’Imperi Antic no s’han conservat, probablement per l’evolució que han anat patint aquets edificis, per tant, s’ha transformat tant la forma inicial que ja no es conserva res.
Tot es concentra al voltant de Memfis, ja que era la capital d’Egipte després de la unificació, i és on vivien els reis i els alts càrrecs. Totes les necròpolis es troben a la banda occidental del Nil, ja que els egipcis creien que el regne d’Osiris es trobava allà on es ponia el sol, exceptuant la necròpolis d’Ajetatón (Telamarna).
La més important és la de Saqqarah, que correspon a Memfis. També són molt importants les de Ghiza (IV dinastia) i la de Meidum (III dinastia). Es creu que el canvi de localització de necròpolis es deu a que els diferents reis tenien palaus propis, que canviaven de localització, juntament amb a on s’enterraven.
La necròpolis de Saqqarah és molt extensa, ja que està viva més enllà de l’Imperi Antic, Memfis és una ciutat important durant tota aquesta civilització. Al límit de la mateixa trobem les tombes de la I i la II dinastia, molt més petites que les cases d’eternitat posteriors.
No només trobem tombes de reis, sinó que a partir de la V dinastia, els nobles també se’n van construir. L’aspecte dels edificis construïts amb tova és molt pobre, per això ho decoraven amb arrebossats, mosaics, etc...
Les cases d’eternitat imitaven el palau reial, en mida reduïda durant la I i la II dinastia. Eren edificis amb entrants i sortints per la defensa, amb unes incisions verticals, arrebossats amb blanc i decorat amb més incisions que reproduïen les canyes lligades dels cistells.
A l’entorn de la construcció hi trobem uns elements baixos, com túmuls, les tombes dels servidors del monarca que en aquestes dinasties eren assassinats per a servir-lo en el més enllà.
L’interior de l’edifici s’organitza amb una sèrie d’habitacions estancades les unes de les altres que, se suposa, servien per guardar l’aixovar. La més gran d’aquestes tenia una connexió subterrània que duia a la cambra on es dipositava el difunt.
Aquets primers emperadors eren originaris del Sud, per això construïen cenotafis (tombes commemoratives) al seu lloc d’origen, Abido, on es trobava el temple d’Osiris.
A Abido ja hi havia cases d’eternitat anteriors a la unificació dels reis de l’Alt Egipte, per això, els cenotafis seguien les pautes de les tombes antigues. Consistien en un túmul que indicava el lloc on suposadament havia sigut enterrat el difunt, amb dues esteles a un costat entre les que hi havia una taula per a fer les ofrenes.
Necrópolis de Saqqarah  quan els arqueòlegs van començar a treballar només es veien les piràmides (conjunt funerari: diferents construccions que hi ha en una piràmide).
IMUTES/INHOTEP : en l’època en el qual va viure era un hàbil escultor de pedra. Aquesta habilitat era un valor afegit perquè abans només s’utilitzava el fang. L’ús de la tomba es reservava per l’arquitectura dels éssers humans que habitaven a la terra. El sistema natural que utilitzàvem la pedra era per guindes de quarta plana. Sempre ha d’haver una correspondència entre l’amplada que ha de cobrir i les guindes. En la tova ho havien de fer en un sistema de cobrir en volta.
Conjunt funerari rei Djoser, III Dinastia  ja no es conserva, però el que es conserva ens permet fer la reconstrucció amb una maqueta. El conjunt funerari del rei Dyoser te les virtuts del nou material constrictiu (pedra), portar els materials de la pedrera als peus d’obra (traslladar-lo des de la Tura que estava a l’altre banda del riu Nil), ser capaços d’extreure la pedra, i ser capaços de combinar un equip d’homes que facin aquest esforç de transportar aquest material. Havien de fer una travessa amb unes condicions difícils i un cop a peu d’obra havien de convertir el material, tallar-lo i ser capaços de col·locar-los en el mur. En aquell moment veure i ser partícip en aquest fet era una gran experiència, perquè abans mai s’havia fet i per tant mai s’havia vist.
L’aparell constructiu es qualificava elegant.
El valor del nou material: Imutes/Inhotep va donar lloc al primer temple funerari i altres elements que mai havien existit i per tant, el va imaginar del no res i després ho va executar i aquí està el valor.
La capacitat d’aquest arquitecte d’unificar dues tradicions arquitectòniques que son característiques de l’Alt i Baix Egipte. Els edificis eren diferents (al Baix Egipte tenien edificis de tova, i a l’Alt eren materials lleugers que permetessin moure les cases i transportar-les per tant canyes, fusta...). Aquestes dues tradicions es van fusionar.
Totes les necròpolis (ciutats dels morts, terme grec, pels egipcis no era així) eren situades en el mateix lloc, a la banda occidental, perquè creien que la vida en la mort es trobava a l’occident del riu Nil. Les façanes estaven orientades al riu Nil (Est).
El recinte era molt ampli, i tenia una única porta situada a l’Est. El mur exterior té una alçada 11 m. i és un mur exemplar (pedra de molta qualitat en els acabats i en les proporcions però que es basa en l’arquitectura del nord construïda en tova però feta en pedra). Dintre del recinte ens trobem amb el corredor hipòstil (hipòstil vol dir que hi ha columnes) que estan adossades al perimetral del corredor. Aquestes columnes són semblants a les columnes acanalades gregues, però aquestes són fasciculades (semblant a un feix de canyes que ens remet a les tradicions arquitectòniques del sud). Aquest conjunt funerari va ser ràpid de construcció es van poder corregir propostes. La piràmide és el resultat de l’experimentació (no s’havia previst la piràmide sinó un cos macis rectangular). El que teníem inicialment era una mastava (un banc) rectangular amb 8 m. d’alçada però des de fora no es veia i per tant es va passar a la primera piràmide per poder ser visible des de l’exterior (primer argument). Per fer la primera piràmide es va ampliar la base per convertir la piràmide en un quadrat i aixecar-la, i per fer-la més gran es va augmentar i posar-li més pisos. Una altre teoria és que van concebir una escala monumental per tal que el rei es puges i s’ajuntés amb Ra. De tot això les fonts egípcies no en diuen res perquè era la màgia qui concebia la resurrecció i per tant la resta no n’havien de saber res. La piràmide està empleada sota un pou vertical i que arriba fins a 30 m. i en el qual hi ha la cambra funerària del faraó i que a més hi ha tombes complementàries que aixoplugaven 3.000 peces d’una vaixella. Aquestes cambres es decoren igual que la tomba sud que ha permès als egiptòlegs donar-li una funció a la tomba sud. La Tomba sud es una construcció adossada al mur sud i compren una zona superior més unes cambres que estan al subsòl. Hi ha un panell de ceràmica vitrificada en les cambres subterrànies en el qual simula canyes lligades a l’inferior. A la part superior simbolitza l’estabilitat, el pilar DJET. A la part superior de la porta hi ha una persiana enrotllada. Aquesta solució de façana amb aquests materials reflecteix a l’arquitectura del sud. Realment és una falsa porta: una porta que un viu no pot travessar però en el pensament egipci és una porta real si passem de la vida de la terra a la vida de la mort, per algú que ha ressuscitat i viu eternament. El relleu ens mostra el faraó acompanyat amb unes inscripcions a l’entorn en el qual el faraó corre, mig nu, amb un ceptre a la mà. Està fent una acció esportiva que s’havia de complir en el jubileu reial o dit també Hebsed festa sed  festa que es va inventar per quan el rei s’envellia i que el rei obtingués una regeneració i pogués continuar funcionant. El rei amb el temps perdia la capacitat d’intervenir en el cosmos i llavors se li feia celebrar el Hebsed per evitar-ho. Hi havia unes pautes per celebrar-lo: s’havia de fer als 30 anys, però es podia adelantar. Es podia triar un temple preexistent o se’n podia fundar un de nou i dintre d’aquest s’acomodava una zona per celebrar la festa, a Tebas (Karnak) hi ha dos testimonis per celebrar el Hebsed reial, però normalment això no passava.
Aquests edificis pels vius no estan pensants, sinó per algú que pugui travessar falses portes, sinó perquè després de morir ressuscitat poder realitzar tots els Hebseds que convinguessin durant l’eternitat. Pati del hebsed, sector oriental. És l’únic lloc on es construeix en un recinte funerari, posteriorment només es construeixen relleus. El deu del temple era l’amfitrió, però es feien venir les imatges dels deus d’altres temples perquès ajudessin al rei. Les capelles situades a l’entorn del pati servirien per col·locar les imatges dels deus. El rei s’adreçava durant la festa i els hi feia ofrenes perseguint la bona voluntat de les divinitats per poder assolir allò que volia. La festa també parla de dues altres construccions procedents de l’Alt i el Baix Egipte que era l’indret on es custodiaven els nomos. A les capelles tampoc hi podien entrar els vius però si els ressuscitats, hi havia una porta que no portava en lloc i era per celebrar el Hebsed un cop ja ressuscitat. El model arquitectònic el podem trobar al sud (està fet amb una volta que havia d’estar ben reforçada per poder aguantar les forces i per tant materials lleugers). La familiaritat amb els dos tipus de materials va fer que dominessin els recursos de les cobertes planes i les cobertes amb volta i que quan tinguessin dificultats per les cobertes planes utilitzessin les voltes. En aquest sector de la capella utilitzaven el capitell simbòlic que tocava (element adossat encara al mur) amb fulles de papir o fulles de lotus. Temple nord o temple funerari s’aixopluga per primera vegada. El primer testimoni és aquí, amb un element complementari, el serdab una petita cambra totalment aïllada de l’exterior, dintre de la qual hi havia una escultura del rei (una escultura per no ser vist per ningú, sinó un instrument màgic que en el cas que la imatge de la momificació del rei fos destruït li proporcionava la substitució de la vida eterna. No era per ser admirada sinó suplantar la matèria del difunt si aquesta es destruïa).
2.1. Altres edificis de la III dinastia Una cosa son els edificis que marquen tendència, i l’altre es que en aquell mateix moment son els edificis que miren al passat. Un d’aquest és el lloc on va ser enterrat (on va viure eternament) el Visir Hesire que es va construir a sacra Mastaba del Visir Hesire. En el relleu porta el ceptre de visir. Aquest edifici està construït amb tova i el rei concedeix a aquest dret (a part de la seva família) a aquest personatge important.
En la distastia XI tothom pensa que pot arribar a la resurrecció si compleix amb els seus drets.
Conjunt funerari d’snofur, IV dinastia, dashur Egipte es succeeixen els intents per construir la piràmide que coneixem ara. En un dels intents trobem la piràmide inacabada de la ciutat de Meidum. Aquí no només és una necròpolis. La piràmide la va començar un faraó de la dinastia III però també va intervenir el faraó que va iniciar la dinastia IV, el faraó SNOFRO, però que al final va desistir i va canviar l’emplaçament. Aquesta piràmide al final no va contenir cap cadàver de cap rei. Els elements que complementen la piràmide són uns edificis: trobem a Meidum la piràmide, els vestigis, una rampa ascendent que comunica la piràmide amb un temple alt, temple baix o temple de la Vall. És la tipologia d’una llarga vida.
La funció que tenien els diferents espais:  Piràmide: element que assenyala on està la cambra funerària i l’aixovac que acompanya el rei en la vida eterna.
 Temple alt i temple baix: els egipcis no en diuen res. El que es sospita es que els dos temples van servir pel temple funerari.
Això ho relacionem amb els conjunts funeraris de KEOPS/ KEFREN/MICERINO  Necròpolis de Guiza. El cas de Kefren hi ha unes evidencies en els dos temples que es sospita que es va rebre culte funerari al faraó (ofrena de pa, cervesa i perfums). en el paviment dels dos edificis hi ha uns rectangles excavats que coincideixen en la base d’unes escultures que es van trobar amagades (amagades perquè els egipcis van protegir les escultures per no ser destruïdes pels enemics perquè les entenem com una assegurança per la vida eterna). Les triades de Micerino es difícil saber on anaves emplenades, però en el cas de Kefren totes les imatges egípcies porten les inscripcions de qui representen. Aquestes encaixen perfectament amb els rectangles. Aquestes escultures (i totes) que tenen una mà allargada vol dir que estan destinades a consumir els aliments que es donaven com a ofrenes. Els arqueòlegs pensen que això es va produir en el temple baix.
La rampa que uneix el temple alt i baix amb els conjunts funeraris tenia un corredor que s’il·luminava a través del sostre. L’única manera d’entrar al solar de protecció que envoltava l piràmide només es podia fer a través del corredor. El mur era un lloc òptim per representar temes de confort de la vida eterna, com ara el Hebsed amb relleus o ve 13 figures femenines que condueixen animals amb les mans i al cap uns cistells amb productes de la terra caminant cap a la mateixa direcció i que significa els trenta dominis i la seva producció per poder mantenir els cultes funeraris per sempre més.
Hi ha diferències notables en com han construït els temples funeraris en diferents indrets però parteixen de la mateixa base. El projecte de Meidum és l’inici d’aquesta tipologia.
A Dashur impulsa dos projectes: una piràmide capçada, amb una alçada molt menor de la prevista (Piràmide romboïdal). SNOFUR farà construir una altra piràmide i que serà la definitiva.
2.1.1 NECRÒPOLIS DE GHIZA (Queops, Kefren i Micerino) Es torna a canviar l’emplaçament de la necròpolis a Ghiza que és la que estava situada més al nord. Es la que conté la piràmide més monumental de totes. La piràmide de Kefren és més petita que la de Keops i la de Micerino és més petita que la de Kefren. A part d’això hi ha altres enterraments de familiars del rei i al darrera hi ha un projecte. La que millor es conserva és la de Kefren.
A l’altura de la piràmide de Keops hi ha un seguit de construccions que tot i no ser contemporànies, van ser pensades en conjunt, ja que es repeteix la mateixa forma constructiva i s’organitzen en carrera molt clars. Són les tombes d’alts funcionaris que per primera vegada van fer un enterrament col·lectiu. Això indica que el rei els hi va concedir el dret a la vida eterna i que per tant, era el mateix rei qui havia de finançar tot allò necessari (construcció, momificació, aixopluc funerari...). Aquestes tombés son bastant irrellevants pel que fa l’arquitectura. Les proporcions de cada mastaba són idèntiques, són mastabes massisses amb murs en forma de talut (inclinats). Hi ha un pou que connecta amb la càmera subterrània: la cambra del sarcòfag amb una avantcambra on hi havia l’aixovar funerari a més d’un cap que servia com a doble del difunt. El culte funerari se celebrava a l’exterior, davant d’una falsa porta. Les necròpolis egípcies estaven dotades d’un grup de sacerdots que vivien a petits pobles propers. En aquestes portes hi havia caps de substitució, uns caps on els artistes van intentar que fossin diferents els uns dels altres i on per tant hi ha un procés d’individualització de les imatges (fet que no es feia massa perquè sempre idealitzaven els retrats dels reis, però en l’esfera dels funcionaris eren més naturals). Es va fer un esforç en la representació naturalista.
Els conjunts funeraris difereixen entre si. El CONJUNT FUNERARI DE KEOPS, IV dinastia, es van abandonar idees com situar la cambra funerària en el subsòl de la piràmide i es planteja una segona cambra funerària plantejada com la cambra de la princesa o de la reina (que no eren d’elles realment) però també es va desestimar. Finalment la que contenia el sarcòfag es troba en la cambra superior de les tres.
Quan els egipcis treballen amb pedra utilitzen en pla, però quan construeixen amb tova ho fan amb voltes, i per tant saben les virtuts dels dos. Per aconseguir que la cambra aguantés el pes superior van combinar la construcció amb pedra i la volta que feien amb tova. Damunt del sostre de la sala, van construir una sèrie de càmeres buides per alleugerar el pes, cobertes a dalt de tot amb un llindar a dues aigües que desviés el pes als laterals (com una teulada).
Un altre element interessant és el temple baix de Kefren. Es van trobar escultures de Kefren amb posició funerària a un amagatall: amb la mà allargada cap endavant. Tot i no haver-se trobat “in situ” se sap a on anaven ja que trobem marques de les bases al temple alt del seu conjunt funerari. Era un grup nombrós d’escultures bessones del faraó, posades a la vista per primera vegada, per tant, els dos temples servien per a fer ofrenes. Aquesta tipologia de conjunt es veu a la necròpolis de Ghiza al totes tres construccions tot i que amb petites variants.
L’arquitectura era de granit, el paviment d’alabastre blanc i les escultures de diorita (que quan es polimenta sembla de bronze) i estava pensat que harmonitzessin tots els materials.
Materials molt simples però emprats amb molta cura. Tot i no haver trobat cap text teòric, es pot sospitar que tenien teories sobre la bellesa (amb els materials, la llum...) per alguns edificis com ara el de Kasetshup i en el temple funerari baix de Kefren a Ghiza. Aquí, ho havia tantes escultures com forats en el paviments.
2.1.2. ABUSIR, V dinastia.
És una altra necròpolis. No només ho trobarem el conjunt funerari reial sinó també altres edificis de funcions per persones properes al rei. És una necròpolis enorme on s’hi van enterrar dos faraons amb l’apel·latiu Re/Ra (Sahure/ra i Niusere/ra) , és a dir, que el déu Re/Ra era molt important, era el rei sol, oficial d’Egipte i en aquest moment rep una relació oficial amb el rei, i per tant figurarà una petita construcció destinada al rei sol (temple solar), un fet molt innovador.
El conjunt de Sahure conserva tots els elements distintius, i a més, afegeix la columna exempta amb capitell vegetal que obeirà a la idea dels capitells de papir al Nord i els de Lotus al Sud. Hi ha també una petita piràmide al Sud, la piràmide satèl·lit de la que no se’n sap la utilitat i algun egiptòleg creu que per la seva posició a la banda su-est es podria tractar de un símil a la tomba sud de la piràmide esglaonada, és a dir, un cenotafi.
Una altre novetat és la localització del mur perimetral de la piràmide de manera que divideix el temple alt en dos espais (pel pati obert de l’aire lliure), marcant una funció per cada una. Es té la hipòtesis que la part més propera a la piràmide estigués més restringida. El recinte de Saqqarah del rei FIOPE (o Pepi) és on per primer cop veiem marcada aquesta separació.
2.1.3. A la V dinastia a SAQQARAH.
Trobem a la casa d’eternitat del faraó UNAS (o Onos) la perfecta conservació del mur del passadís on veiem el relleu de la processó 30 dominis, un seguit de dones amb cistelles amb menjars i animals. Aquest relleu era la representació de la concessió de 30 terres que feia el faraó per assegurar les seves donacions diàries de pa i cervesa. A la mateixa construcció veiem per primer cop a la cambra funerària els “textos de les piràmides” (primer estadi d’una literatura egípcia i són d’un terme escatològic –submón- entre el moment de la mort), uns textos que únicament es trobaven a l’àmbit reial de les piràmides, que consistien en frases curtes posades totes seguides amb el denominador comú de la resurrecció. Les paraules i expressions utilitzades no eren totes de la mateixa cronologia, a més, no hi ha cap font que expliqui la seva funció, però es creu que podria ser la transcripció del conjurs que es pronunciaven al llarg de la cerimònia de l’obertura de la boca i la momificació, i que servien per assegurar la resurrecció encara que el sacerdot s’equivoqués en algun moment. Aquets textos s’acaben amb l’Imperi Antic, però a l’Imperi Mig apareixen uns textos del mateix caire als sarcòfags, deixant de ser exclusius de l’àmbit reial. A l’Imperi Nou trobem la culminació d’aquets textos, “El llibre dels morts”, on es fa una recopilació d’aquests textos escatològics.
Aquests textos es transmetien a partir del valor de la memòria i l’utilitzaven tots (tant els que sabien llegir i escriure, els sacerdots...) i els sacerdots utilitzaven la ment per repetir textos i repetir-ho de generació a generació.
Trobem més exemples d’aquets textos a la piràmide de Merenne de la VI dinastia, on veiem la volta celestial (el lloc final de l’ànima), el sarcòfag, el sarcòfag dels vasos canops i els textos presidint la sala.
2.1.4. ARQUITECTURA FUNERÀRIA CIVIL Fins a la IV dinastia, el privilegi a la vida eterna era exclusiu als faraons, i els mateixos podien concedir aquest dret, tot i que l’havien de subvencionar. A la V dinastia hi ha un principi de democratització de la vida al més enllà, podent optar-hi els aristòcrates, deixant finalment pas als funcionaris i més tard a la resta de la població.
Aquets alts funcionaris eren aquells que havien anat acumulant terres i que van decidir que ja no necessitaven la concessió del rei. Van començar a construir-se mastabes familiars on hi havia una cambra funerària per a cada individu. I també s’aprofiten de la minva de poder del rei per poder-se construir aquesta casa d’eternitat.
La majoria es troben a la necròpolis de Saqqarah. La part superior de l’estructura era a nivell de terra, una còpia de les cases on havien viscut les famílies, però feta amb pedra i no amb tova. Es creu això per diversos elements com un pati obert, com a element organitzador (típic de l’arquitectura mediterrània) o la presència d’un rebost, amb estanteries i aliments simulats a les parets gràcies a un “trampantojo”. A la part baixa trobem el corredor ascendent juntament a la cambra (que no estaven decorats) i que un cop es segellava es tapava i mai mes es podria entrar. La part superior és una replica d’una casa egípcia, amb decoracions i relleus i a més es on s’executa l’ofrena funerària. De manera que aquesta zona sempre és accessible pels sacerdots per dipositar el pa i la cervesa i a part hi havia un dia dels difunts que tothom podia anar a la tomba en les habitacions superiors i a més hi havia menjar.
MASTABA DE TI, V dinastia, Saqqarah. És una de les mastabes més famoses, dotada d’una entrada monumentalitzada pels dos grans suports que donaven pas al pati amb porxo i que a més s’incorporaven les inscripcions que resumien la seva biografia. Ti era un funcionari revolucionari, etc. Després de creuar el llindar de la porta trobem un pati obert a l’aire lliure (facilitava la circulació de l’aire, i serà el mateix que tindrà les Viles romanes). Des del pati trobem un corredor que condueix a la sala més gran, la sala de les ofrenes funeràries (capella) i que està emmarcada amb la falsa porta i al davant la taula de les ofrenes. En el seu costat hi ha una sala rectangular que té unes finestres espitlleres (més estretes d’un costat que de l’altre, molt utilitzades per a la defensa) i permeten a través de la capella cap a la sala hi puguin penetrar els perfums que en cremen en honor al difunt. La sala de darrera és el serdab (que conté la imatge doble del difunt), completament inaccessible. Hi ha una altre habitació molt més petita on la decoració ens rebel·la la seva utilitat. En les parets hi ha unes estanteries esglaonades sobre les quals hi ha desplegats una sèrie de productes per ser consumits per la família.
MASTABA DE MERERUKA, VI dinastia, Saqqarah. És una mastaba immensa. És una mastaba familiar on hi ha enterrats Mereruka la seva dona i un infant que va morir prematurament (els fills que vivien fins l’edat adulta s’aterraven amb la seva altra família). Cada membre tenia el seu espai privatiu, per això, a la zona de l’infant hi veiem la representació d’escenes de joc (perquè tots els relleus actuen com elements màgics i per tant en la vida del més enllà seran reals). El pati, era un lloc molt visitat tant per familiars com per sacerdots, a més, un cop a l’any i quan s’enterrava el difunt, es feia un gran banquet, era un moment de retrobament entre els morts i els vius. Dins la mastaba destaca la sala dels pilars, on hi trobem una fornícula d’on l’escultura de Mereruka surt per rebre les donacions, amb la mà oberta, un gest que no té sentit si no la mirem amb un punt de vista funerari.
2.1.5. ARQUITECTURA RELIGIOSA Només tenim un exemple. Els edificis de culte s’organitzaven segons la litúrgia que s’hi celebrava, però en general trobem paral·lelismes entre els edificis menors i majors.
TEMPLE SOLAR DE NIUSERRE, V dinastia, Abusir. Aquest edifici menor té la mateixa estructura que el temple principal del déu sol d’Heliòpolis, probablement, un temple d’una divinitat no mistèrica. Hi ha una gran base al voltant de la que es va trobar molt material, fet que indica que hi havia una construcció monumental, tot i que no s’ha conservat. És molt probable que tingués forma de raig de Ra petrificat, d’obelisc (perquè el rei sol no es representava en forma d’animal). Els obeliscs solien ser monolítics (construcció única de pedra), però aquest era probablement fet com a construcció, i es creu que podia anar cobert de planxes de coure per simular la idea de raig al reflectir la llum del sol. Al costat es va trobar una barca, i tot i que es va buscar, no se’n va poder trobar la bessona. Es creu que hi havia d’haver dos barques, ja que els egipcis creien que el déu sol feia un viatja de 24 hores cada dia, 12 amb una barca, i 12 amb una altre. El conjunt comprèn el temple de la Vall, la rampa, i el temple Alt, compartia els elements amb l’arquitectura funerària. Al pati comú hi havia un altar on es feien les ofrenes, fet que implica que qualsevol que estigués a l’edifici podria veure la gesticulació màgica dels sacerdots, és un deu transparent a diferència dels déus mistèrics (que són deus obscurs) que ni tan sols veien la imatge on s’encarnava (excepte una petita minoria de sacerdots) i que quan sortia el deu sortien tapats i només es manifestaven a través d’oracles. Al pati mateix hi havia una zona amb petits canals per on es creu que es treia la sang dels sacrificis, i unes sales on hi guardaven els mateixos. Com més s’entra a un temple d’un déu mistèric, més petites i fosques es tornen les sales, en canvi, en un temple d’un déu no mistèric feien fer un recorregut per un passadís molt fosc fins a sortir al pati, completament il·luminat.
2.1.6. RELLEU I PINTURA Els egipcis utilitzen com a material escultòric la pedra generalment, però també trobem obre en fusta, tot i que no se n’han conservat gaires. Feien una fidedigna representació dels mobles, fet que ens els permet conèixer ja que pràcticament no en queden mostres.
Una de es coses més importants del pas de la III a la IV dinastia són les proves que es van donar de tècniques i materials per al relleu.
MASTABA DE NEFERMAAT I ITET, III dinastia, Meidum Veiem l’experimentació d’una nova tècnica en relleu: relleu excavat, farcit més tard amb una pasta tintada. Aquesta tècnica va deixar d’utilitzarse ràpidament ja que no era una tècnica resistent. Veiem el cromatisme convencional de fer la pell dels homes molt fosca i la de les dones molt clara, groga o rosa. A la mateixa mastaba trobem una de les poques pintures que es conserven directament al mur, “les oques de Meidum”. Aquestes oques són la prova evident de la gran capacitat de representació naturalista que tenien els egipcis.
L’art egipci és la suma de dos formes, els convencionalismes per tot allò principal, i el naturalisme per allò secundari.
Queda molt poca pintura al mur ja que la tècnica que utilitzaven no era gaire resistent. Els egipcis cobrien amb una argamassa de fang i palla la paret, cobrint aquesta argamassa de guix a on pintaven. El problema és que a Egipte hi ha tèrmits que es van menjar la palla, fent caure les pintures.
MASTABA DE NEFFERTIABET, IV dinastia, Ghiza En aquesta mastaba trobem un relleu que té una extraordinària conservació del color, ja que en algun moment es va col·locar una pedra davant que el va protegir. Gràcies a això veiem una mostra de la seva preocupació del disseny a la roba, ja que du un vestit de pell de felí.
PROCESSÓ DELS DOMINIS  La processó dels dominis és un tema del que es van apropiar els primers civils, però no és exactament igual que la dels reis. Com els faraons, col·locaven la processó a l’entrada, però en aquest cas, les dones no eren representacions de territoris físics, sinó que eren elements màgics, que suplien la falta d’aquets territoris per tenir una economia més justa.
MASTABES V i Vi d. Les mastabes de la V i la VI dinastia de funcionaris es van beneficiar en qüestions de relleu a les cases d’eternitat dels faraons, però excloent els relleus de caire representatiu, només van mantenir els de caire màgic, tots per assegurar el confort del difunt al més enllà. Tant els textos com els dissenys eren sempre els mateixos, per tant, es va crear un gran repertori iconogràfic del qual es triaven uns punts concrets per cada mastaba, quedant la diferència només en el nivell tècnic de l’executor. El gruix més important de representació eren els de la preparació d’aliments, que tant podia ser la preparació de pa, de cervesa, de carn, de peix, etc... i comprenia absolutament totes les parts del procés: des del naixement d’una vedella fins a la seva mort. Això ens permet conèixer tant les eines, les costums com els dialectes, ja que cada imatge va acompanyada d’un text on s’escrivia tal i com es parlava segons el tipus de persona que fos. Un altre grup de temàtica representada és el del confort, com per exemple, les joies (que eren considerades elements protectors, ja que estaven fetes amb parts dels déus), fent tallers; o els mobles, pels que també van fer un taller.
MASTABA DE TI, V dinastia, Saqqarah  Els temes es vinculen a certs indrets de la mastaba. Al creuar la porta trobem la processó dels dominis, ja que a l’àmbit real es trobava a la rampa d’entrada; les imatges referides a les ofrenes es troben a la sala de les ofrenes; etc...
Les imatges, acompanyades de textos i organitzades narrativament com a la paleta de Narmer, ens mostren la parla popular, la manera d’utilitzar els estris i els processos que seguien per a fer les coses. La sala més important en mida és la sala de les ofrenes, que connecta amb unes obertures al Serdab. El relleu que decora la sala és policromat, i en aquest cas, té un fris del terra fins a l’inici llis. Trobem a la sala una escena de cacera, Ti caçant hipopòtams. Veiem la combinació dels dos llenguatges artístics egipcis: Ti té tots els convencionalismes (espectiva, hieratisme, perspectiva jeràrquica, etc...), mentre que els servents tenen un gran naturalisme i dinamisme. Veiem una gran observació en les representacions, com la representació del delta del riu Nil, amb un canyissar al darrera on trobem tota la flora i fauna autòctona. En un altre detall, hi ha uns nens ajudant a creuar un ramat un riu, (els nens se’ls reconeix perquè van completament nus) amb posicions completament naturalistes.
MASTABA DE MERERUKA, VI dinastia, Saqqarah  En aquesta mastaba hi havia un espai per a un infant que va morir precoçment, per això hi ha la representació de jocs d’infants, a més d’una representació d’orfebres excepcional.
.......
En una altre mastaba veiem un conjunt de quatre temes que posen en relleu la manera d’organitzar les narracions per franges limitades, i alhora l’ús de les mateixes franges per separar temes.
Els tres primers temes són tots relacionats amb el Nil: cacera d’aus, hidratació d’animals i lloc de navegació (feien les barques lleugeres, amb canyes de papir, lligades amb lli). L’últim tema, en canvi és un grup de ballarines, res a veure amb el riu Nil.
2.1.7 ESCULTURA L’escultura de l’Imperi Antic només es pot seguir des de la III dinastia, amb el doble del difunt del rei Djoser, de la piràmide esglaonada.
Quan els enemics dels egipcis aconseguien arribar a les seves escultures, sabien la seva simbologia, per això atacaven a on era pitjor, als sentits.
Les primeres escultures egípcies a mida natural era sempre ser el doble del difunt. Aplicaven la llei de la frontalitat, sent més un alt relleu que no pas una escultura exempta.
Exceptuant dos casos, les escultures dels reis eren sempre idealitzats, ja que al ser déus, no podien presentar mai els mals del pas del temps. Se’ls hi dóna la categoria de retrat perquè sempre duen escrit el nom de la persona representada.
Inicialment, l’escultura estava pensada per a no ser vista, fins que a la dinastia IV surten del Serdab amb el faraó Kefren. Com a materials escultòrics els egipcis feien servir diversos, tot i que majoritàriament utilitzaven la pedra. En alguns casos van fer servir la fusta, però no se n’han conservat gaires exemples.
Els ulls de les escultures eren fets amb pasta de vidre per donar versemblança a la mirada, i eren sempre escultures policromades.
Les pedres no tenen totes la mateixa dificultat. Per exemple, el granit (del qual hi ha una gran varietat a Egipte), al estar format per diversos materials, és molt difícil de treballar, ja que no reacciona tot igual a l’erosió de l’home.
També hi ha pedres de molt diverses dureses a Egipte, com el pòrfil, la pedra més dura que s’ha trobat fins al moment. Sempre ha sigut una pedra molt valorada pel seu color, el porpra.
RAHOTEP I NOFRET, IV dinastia, Meidum Aquestes escultures demostren un gran avenç en la tècnica. S’han conservat en un estat extraordinari, amb la policromia pràcticament intacta (ell fosc, i ella clara), les inscripcions en molt bon estat, i els ulls vítrics. Les dues escultures estaven pensades per a ser posades una al costat de l’altre. Més endavant, quan es volia fer un grup d’escultures junt, es feien en una mateixa pedra com un grup escultòric.
HEMIUNU, IV dinastia, Meidum Era el mestre d’obres de la necròpolis de Meidum, i probablement va tenir a veure amb la necròpolis civil. És un funcionari, per això el veiem sense cap tipus d’idealització.
(ampliar) Que les escultures comparteixin estilemes ni vol dir que siguin de la mateixa qualitat, ja que el que les diferència unes de les altres és la tècnica del productor, no la forma ni el significat.
Els caps de substitució es creu que eren els dobles del difunt, però és poc probable que una civilització tan preocupada per la representació de tots els sentits, es quedés satisfeta resumint un cos sencer amb un cap.
KEFREN, IV dinastia, Ghiza Quan Egipte era envaït, s’amagaven les escultures per a protegir-les. De la necròpolis de Ghiza es van trobar escultures amagades tant del conjunt de Kefren com del de Micerino.
A la IV dinastia els dobles del difunt va multiplicar-se i van sortir del Serdab per quedar a la vista dels visitants de les cases d’eternitat, tot i que també en segueixen col·locant al Serdab. L’escultura de Kefren tenia un alt grau de dificultat, ja que el material utilitzat, la tiorita, és molt dur. Al acabar, es va polir i policromar, donant-li un efecte metàl·lic. Sabem on havien d’anar col·locades ja que hi ha una coincidència entre les bases de les escultures i unes marques al terra del temple baix. Reconeixem el seu estatus de rei a través del Nemes, la barba postissa, el tron... El tron és un símbol de poder utilitzat a tota la història, és la imatge d’un territori, i al asseure-hi, es pren possessió del mateix. El tron de Kefren te característiques zoomòrfiques, concretament de lleó. El lleó és un animal amb el que molts reis s’han fet un símil per la seva força. Entre les potes del lleó veiem, per primera vegada, l’enllaç de la flor de lotus i la flor de papir, imatge que des d’aquest moment es va anar repetint, simbolitzant el poder de l’emperador sobre les dues terres. La naturalesa divina del rei es representa amb el falcó Horus abraçant-li el cap, fonent-se les seves ales amb el nemes.
TRÍADES DE MICERINO, IV dinastia, Ghiza Altres escultures de la necròpolis de Ghiza són les tríades de Micerino, trobades també en amagatalls, i de les que no se sap exactament on havien d’anar. Són diversos grups escultòrics on apareixien més d’un personatge en un mateix bloc, dos d’ells sempre es mantenien i era un tercer que anava variant. El personatge que variava duia sempre un emblema a sobre el cap, l’emblema d’un nomo, per tant, eren les representacions dels nomos, sempre de l’Alt Egipte. La preferència per l’Alt Egipte a les tríades es reforçava amb el faraó duent la corona de l’Alt Egipte i la deessa Atos, sent l’altre personatge, que tot i ser una deessa de tot Egipte, tenia el seu origen al Sud. Una altre de les escultures de Micerino és el grup escultòric on apareixen ell i la seva dona. Sorprèn la igualtat entre tots dos personatges, fet que demostra l’acceptació d’aquesta cultura de les dones com a iguals, per això tenien reines amb plena potestat.
PRÍNCEP ANCHAFT, Ghiza Aquesta escultura podria haver set feta com a cos sencer, però només conservem el tors. Va ser trobada a una mastaba de Ghiza. És una peça supèrbia per la gran innovació de l’escultor. Va utilitzar una tècnica que s’utilitzava amb la fusta (incorporar una capa a l’estuc per uniformitzar la superfície) per una escultura de pedra, aconseguint una representació fidedigna de la carn.
L’ALCALDE DEL POBLE, IV dinastia, Ghiza. Aquesta peça destaca pel seu gran naturalisme i per ser una de les poques peces de fusta de l’Imperi Antic que s’han conservat. Era un home se rang, ja que duia la bara per castigar físicament a aquells que estaven per sota seu. Els ulls de pasta de vidre s’han conservat en un gran estat, i es pot veure clarament aquesta caràcter vivificador de la mirada.
ESCRIVANS (museu del Caire i museu del Louvre), IV dinastia Són dues escultures d’escrivans que demostren com un grup social havia aconseguit tenir una representació pròpia per primera vegada, sense seguir la tipologia del rei, com havien fet els alts càrrecs. Implica que els escrivans tenien el dret a la vida després de la mort, és a dir, que eren un grup emergent tant socialment com econòmicament. De les dues escultures, la de més qualitat és la del Louvre, ja que és més naturalista, com podem veure amb la panxa caiguda de passar tantes hores en una mateixa posició durant anys, a més, les cames són més naturals i treballades.
GRUP NAN SENEB, finals Imperi Antic És un grup escultòric d’una mastaba familiar, d’una família on el cap era un nan. L’escultura veu directament dels grups escultòrics familiars reials per la posició de la dona i la composició general. Hi trobem també dos infants que devien morir precoçment.
FIOPE, VI dinastia, Saqqarah És una escultura excepcional, ja que veiem un rei agenollat fent ofrenes, fet que implica la pèrdua de la dualitat del rei com a home i déu, perquè al agenollar-se estaria reconeixent que no és equiparable el déu a qui li fa ofrenes. Aquesta tipologia a partir de l’Imperi Mig és molt corrent com a instrument votiu per a qualsevol egipci que vulgui demanar un favor a un déu.
2.1.8. ORFEBRERIA I MOBILIARI Un dels pocs aixovars conservat pràcticament intacte és el de la reina Hoteferes de la IV dinastia, la dona d’Snofru i mare de Queope. Tot i haver sigut saquejat un cop, es va amagar a una tomba improvisada.
Entre altres objectes trobem diversos mobles, com una butaca, un llit, i una estructura de fusta recoberta amb pa d’or, a la que se li penjaven teles per evitar el pas dels mosquits. Aquets mobles revelen el punt d’inspiració del disseny en el món animal i vegetal.
També es va trobar una cadira de mà, per a ser portada, i un mostra d’indumentària, una xarxa de ceràmica vitrificada sota la que es duia la túnica.
En aquest aixovar hi havia també joies i elements quotidians fets amb materials sumptuosos com tasses d’or o braçalets de plata, fet extraordinari ja que a Egipte no hi havia plata i per tant, demostren que a l’Imperi Antic ja hi havia comerç.
També a l’Imperi Antic trobem una peça escultòrica d’or massís, un cap del falcó Horus, que procedeix del Sancta Sanctorum del temple principal del déu, on es col·locava la imatge on s’encarnava.
La base fonamental de les joies egípcies era l’or, molt abundant a la zona. LA seva extracció va ser monopoli del rei fins a la dinastia XVIII, quan la van cedir al temple del déu Amon-Ra.
Hi ha dos grans grups de producció orfebre: les joies i l’orfebreria monumental. Els materials utilitzats pels orfebres no tenen només el valor material, sinó també valor simbòlic, ja que es feia un símil entre els materials i parts dels déus, per això s’entenien les joies com a elements protectors.
L’or era la carn dels déus; la plata, molt difícil d’aconseguir i per tant, més valorada, eren els ossos; les gemes, és a dir, les pedres semiprecioses (ja que a Egipte es valorava més el color, que no la reflexió de llum) s’associaven a parts segons el color, com la cornalina a la sang, la turquesa (extreta a hores de sol per conferir-li un to més verdós) a la resurrecció, el lapislàtzuli a les zones piloses de la cara, etc...
Quan no tenien pedres semi-precioses utilitzaven vidre tintat, per tant, l’elaboració de vidre era també feina dels orfebres. La complexitat de les peces i la presència de textos en elles, mostren altre cop la relació entre un creador intel·lectual i un productor.
La producció es dividia en fases, cada membre del taller tenia una feina concreta, per tant, era la peça la que s’anava movent, és gràcies a aquest sistema que van arribar a un nivell tècnic tant bo.
2.1.9. ORFEBRERIA MONUMENTAL Moltes peces no es van conservar, però tenim textos que ens en parlen, ja que quan acabaven de construir un temple el descrivien. Parlen del Sancta Sanctorum i el descriuen amb les parets i les portes cobertes amb làmines d’or que s’adaptaven al relleu.
De les imatges de les divinitats, només en conservem el cap del falcó Horus. Era d’or, tot allò que formava part de la litúrgia del déu, com quan havia d’anar a una processó, se’l posava en una caixa de fusta que es duia a una barca que transportaven els sacerdots, tot cobert amb pa d’or.
Tenim també exemples d’allò que envoltava la vida del faraó. El tron real, per exemple, era de fusta folrat d’or en determinades zones, com per exemple el respatller on hi trobem un relleu decorat amb esmalts i gemes.
Dins l’aixovar de Tutankamon van trobar molts altres exemples, com el carro de guerra també de fusta coberta amb or. El carro de guerra el van conèixer a través dels Icsos, i l’utilitzaven tant per la guerra com per anar de cacera.
La producció funerària està molt ben representada amb la tomba de Tutankamon, ja que no havia sigut alterada.
EL faraó estava dins d’un sarcòfag d’or massís amb forma antropomòrfica, decorat amb esmalts i gemes, que alhora es trobava dins de dos sarcòfags més també amb forma antropomòrfica però més reduïda, de fusta coberta amb làmines d’or decorades amb esmalts i gemes. Aquest conjunt estava dins d’un altre sarcòfag monolític de pedra.
Duia una màscara d’or, un retrat del faraó però no com a home, sinó com a déu, per això les zones piloses eren de lapislàtzuli i la resta d’or massís. Per restituir-li les mans i els peus, que havien perdut els cartílags per la momificació, duia uns guants i uns peus d’or. També trobem joies diverses com arracades o un punyal.
El cos, estava embolcallat per teles, i al treure-li les teles, es van anar trobar petits retalls fets amb làmines d’or, uns símbols màgics que havien d’assegurar la resurrecció a la vida després de la mort.
2.1.10. JOIERIA Les joies tenien funció protectora, per tant, s’utilitzaven a la vida després de la mort, motiu pel que trobem un relleu sobre un taller d’orfebres a la mastaba de Mereruka. A Egipte portaven joies homes, dones i animals, però es diferenciaven les joies de la gent podent (amb materials de qualitat) i de la gent més limitada (amb materials imitatius), que no tenien el mateix nivell de protecció.
De l’Imperi Antic no tenim joies, però podem veure’n a les escultures, com el collaret de nombroses voltes, braçalets rígids, corones, diademes... A l’Imperi Mig es crea el pectoral, una joia que queia al pit i s’aguantava amb una cadena que duia un contrapès. És el disseny més complex de joia que van crear els egipcis. A l’Imperi Nou apareixen les arracades, exclusives dels homes.
La tècnica s’estableix ja a l’Imperi Antic i la van millorant lleugerament amb els anys, però l’únic canvi destacable és el d’afegir òxid a l’or quan està foc per donar-li un to vermellós, una tècnica incorporada des de Mesopotàmia.
2.2. PRIMER PERIODE INTERMEDI Els períodes intermedis van ser molt desconeguts durant molt de temps per la poca documentació textual i per la falta d’interès en investigar les ruïnes dels períodes menys importants. Per explicar-los sovint s’utilitzaven uns textos molt pessimistes amb unes metàfores molt clares que parlaven del capgirament de la societat.
Entre la VI i la XI dinastia es van succeir una gran quantitat de faraons i moltes dinasties, sent sempre faraons de palla controlats pels visirs. Hi havia tants conflictes que van fer desaparèixer la unitat de la Vall.
Quan van sortit d’aquesta crisis van quedar molt trastornats, ja que anteriorment entenien el faraó com a Cosmocrator (administrador del cosmos) i veure que no podia ni governar un país els hi va suposar un gran impacte, perdent la ferma creença en la dualitat del rei.
La crisis es va solucionar al organitzar una campanya militar de sud a nord que va anar reunificant la Vall. Mentre anava avançant, la campanya va trobar nomarques que els hi van fer front i nomarques que els van recolzar. Els segons, un cop reunificat Egipte, van reclamar més poder i autonomia.
El rei va arribar al poder per les armes, no per la sang, fet no gaire agradat pel poble. És per això que van utilitzar un déu per legitimar el seu poder.
Van triar com a capital Tebes, on el déu tutelar era Amon. Necessitaven que el déu fos més prestigiós, i per fer-ho el van dotar de l’apel·latiu Re/Ra, un déu carismàtic, important i oficial.
Van afegir un apel·latiu de déu no mistèric a un déu mistèric, mantenint el caràcter del mistèric, creant el déu Amon-Ra.
Al ser la nova capital Tebes, va haver de competir amb la monumentalitat de Memfis, envoltada de grans monuments funeraris. Tebes havia sigut ciutat provincial fins aquell moment, i havien de fer un gran esforç sense pràcticament funcionaris ja que durant el 1er Període Intermedi van desaparèixer ja que ningú els va mantenir.
Al text de “La sàtira dels oficis” veiem l’interés de crear nous escrivans, ja que és un registre de tots els oficis de l’Imperi Mig als quals destaca el seu punt dolent, alabant únicament el dels escrivans.
Van aconseguir el seu propòsit ja que es conserva poc de la Tebes de l’Imperi Mig però es té informació de la seva monumentalitat.
2.2.1. ARQUITCTURA ARQUITECTURA ÀULICA: CONJUNT FUNERARI MENTUHOTEP, XI dinastia, Deir El-Bahari Al nord de Tebes trobem Karnak on durant l’Imperi Mig i l’Imperi Nou van instal·lar tres recintes templaris: el d’Amon-Re (dins del que hi havia el del seu fill Jonsu); el de Mut (dona d’Amon-Re) i el de Montu (déu de caràcter militar).
Al sud de la ciutat trobem Luxor on hi havia un segon temple d’Amon-Re.
Sempre es col·locaven les necròpolis a la banda occidental del Nil, ja que creien que el regne d’Osiris es troba a on es pon el sol. A la banda occidental de Tebes hi trobem una vila d’artesans, un palau reial i un circ natural, Deir EL-Bahari.
A partir de l’Imperi Nou el lloc de culte i el lloc on s’enterra el faraó deixen de ser el mateix, per la por que els aixovars fossin saquejats, durant els períodes intermedis, per això a Deir ElBahari hi trobem un conjunt funerari i un temple funerari.
El conjunt funerari és el de Mentuhotep, en el que trobem una gran innovació en l’ús de porxos que fan els murs de contenció més artístics al relacionar la construcció amb la verticalitat de l’entorn. És un conjunt funerari que comprenia el Temple Baix, la rampa i el Temple alt i la piràmides(o mastaba) fusionats. No trobem res similar anterior, i el fet de ser just després de la reunificació augmenta el seu valor ja que no hi havia pràcticament ni artesans ni escrivans. S’ha conservat el Temple Alt i una part de la rampa. Hi havia un deambulatori pòstum que comunicava amb plataforma quadrada (que es relaciona amb una piràmide) i darrera del cos avançat hi havia un pati obert a l’aire lliure, i al fons de l’edifici hi havia una gran sala hipòstila. En el procés constructiu es va decidir excavar una sala en el subsòl de la sala hipòstila (es on es troba el rei). Aquesta cambra es va destinar a una figura del faraó i que va ser ubicada en aquest punt del recinte. El porxo que es situa davant del mur de contenció amb pilars de secció quadrada augmentaven la seva plasticitat i el relacionaven amb el circ natural i el fusionaven amb l’entorn. Aquesta solució la va adoptar també l’arquitecte del temple de Hatshepsut. Entre els dos corredors hipòstils tancaven la part interna i que tancaven la façana.
S’ha trobat molt material al voltant de la plataforma, però no se sap si era una piràmide o una mastaba l’element que coronava la construcció. Està situada just a sobre d’una cambra funerària a la que s’accedia a través del pati hipòstil.
La piràmide tenia un deambulatori extern, que reforçava la relació amb l’entorn i un intern, aïllat del primer. Dins de la mateixa, es va trobar una escultura del faraó pintada de negre i embolcallada amb venes, el doble del difunt.
El culte funerari no sabem on es desplegava, però e que sabem es que el mur de contenció un cop aixoplugat el van utilitzar per desplegar un programa iconogràfic. El programa iconogràfic es troba als porxos, i és l’exaltació del faraó per la seva acció reunificadora d’Egipte (el gènere es de caràcter militar centrat amb el rei Munhotep). Al temple de Hatshepsut es segueix la mateixa idea, amb els porxos adossats on es troba el relleu iconogràfic, aquest cop parlant de la seva gesta comercial dels incens (perfums), aconseguir comerciar (sense moneda i per tant acompanyada d’un exèrcit per garantir la seguretat) amb el país de Punt (és un país africà) anant fins al Mar Roig amb els vaixells desmuntats, muntant-los i navegant fent navegació de cabotatge (navegació cap al sud). La decoració és tan detallada que retrata tant el paisatge com l’arquitectura de l’altre país.
Davant del conjunt de Mentuhotep trobem indicis d’un jardí de cicomoros, fet extraordinari per la llunyania del riu. La sala subterrània on es troba el cos del faraó estava situada a la part superior del conjunt, a on s’accedia per un passadís descendent.
PIRÀMIDE SASOSTRIS I, XII dinastia, Lischt A la XII dinastia, els faraons tornen a anar a viure al nord (baix Egipte), ja que és més fàcil governar el país des d’allà. Les cases d’eternitat en aquets moments són com les cases d’eternitat de la VI dinastia (en l’Imperi antic): eren piràmides molt deficitàries, però al no estar construïdes bé, les plaques de pedra no eren consistents i al desaparèixer el folre és el que veiem ara. Amb un mur perimetral que envoltava la piràmide i dividia el temple alt en dos, i una piràmide satèl·lit.
Al voltant d’aquest conjunt veiem altres piràmides més petites de familiars del faraó, però sense temple, ja que el culte es retia al temple del faraó. El mur que envoltava el conjunt, dividia el temple alt en dues parts i l’element que feia de frontera era el pati a l’aire lliure.
2.2.2. ARQUITECTURA CIVIL Durant la reunificació hi va haver nomarques que es van posicionar a favor d’ella, i per tant, més tard va reclamar més poder de decisió. És per això que durant la XI dinastia i els inicis de la XII, fins que Sasostris III va eliminar la figura del nomarca.
Mentrestant els nomarques van actuar com a petits faraons.
Utilitzaven el sistema de l’hipogeu, que ja veiem en alguna ocasió a la IV dinastia tot i que no eren gens rellevants. Consistia en un espai excavat a la roca: la sala de les ofrenes amb pilars, on al fons trobem o bé un relleu del difunt o una pintura del mateix per rebre les ofrenes, amb la taula davant, precedit per un pòrtic monumental. Podia ser de caràcter funerari o un espai de culte.
Això ho podem trobar a Beniasan o a Asuan.
Aquests hipogeus comparat en una mastaba no només te a veure en les dimensions (un es mes gran que l’altre) però trobem semblances amb els nivells que comprenen les sales i desprès excavat en el subsòls trobem les sales on estarà el cos del difunt, el porxo funerari i després l’escultura de tamany reduït: una manera de maqueta que abans trobàvem en els relleus de la mastaba. Eren escultures petites on abans trobàvem representades en els relleus (escrivans que comptabilitzen...) Hi havia un pati excavat i després hi havia uns suport que monumentalitzaven l’espai. A dintre hi havia dues sales: la sala dels pilars i en línia respecte la porta d’entrada una petita habitació on hi havia una sala de les ofrenes o de culte presidides per les escultures dels difunts. Dins de la sala de les ofrenes hi ha també un o més pous verticals (segons la quantitat de difunts enterrats) que connectaven amb la cambra funerària subterrània.
El relleu iconogràfic es trobava a la sala de les ofrenes, però al ser un espai reduït, es van començar a fer petites escultures o maquetes amb els típics temes iconogràfics per poder tenir una vida confortable a la vida en el més enllà.
A Suan els murs decorats es bastant limitat. A la sala dels pilars pugem unes escales i entrem a la sala de les ofrenes amb uns relleus. Hi ha una petita estança decorada amb pintura.
2.2.3. ARQUITECTURA DEDICADA A LA DIVINITAT LITÚRGIA PROCESSIONAL HEPSET SASOTRIS I, XII dinastia, Tebes Formava part d’uns dispositius necessaris per celebrar el Hepset.
Aquest era per aixoplugar una parada processional, de manera que sota d’aquesta es col·locava la imatge de la divinitat. És un vestigi on se celebrava la litúrgia processional (estacional), una litúrgia universal que consisteix en seguir un itinerari i fer diverses parades/estacions per resar en uns altars efímers. A Egipte se celebrava aquest tipus de litúrgies bé per una celebració àulica (Hepset), bé per un motiu purament religiós. Aquest altar va ser construït per la celebració del Hepset del faraó Sasostris I, que tot i que residia a Lischt, feia el Hepset a Tebes, on es trobava el déu Amón-Ra.
El piló és la façana principal d’un edifici de culte a una divinitat i que adopta la forma d’un doble trapezi. S’interpreta com les dues muntanyes des del qual el sol s’eleva o es pon. En el cas del temple de Karnak se’n van construir més del que tocaven. Aquests materials es van utilitzar per construir un d’aquests pilons.
El valor d’aquest edifici es troba en testimoniar el fet que els reis egipcis tornessin a Karnak.
És un espai de transit de la processó, amb un edifici quadrat amb dues rampes, una per entrar, l’altre per sortir i es on es disposita la caixa hermètica on hi ha la divinitat. Un cop acabada la litúrgia, aquestes construccions van ser desmuntades, reutilitzant el material per construir els pilons que donaven la benvinguda en els temples.
Sabem que va ser pel Hepset de Sasostris I pels relleus que el decoraven. En un d’ells apareix el faraó amb el déu Amon-Re però amb el fal·lus erecte, característica del déu Min de la fertilitat.
Amon i Min no tenen res a veure, ni iconogràficament, però els egipcis n tenien problemes de crear un tercer rei amb les dues bandes. En aquest cas presideix la cerimònia Amon però necessitava recuperar la fertilitat de la terra i per tant es necessitava al deu Min, i per això fan un mix: Amon- Min. A Egipte van dissenyar un sistema per veure si les collites serien bones o dolentes i estava relacionat amb el nivell del cabdal del riu Nil. És també per aquest motiu que trobem la recopilació dels nivells màxims d’inundació dels nomos que tenien nilòmetres, uns enginys que ho enregistraven, per així poder calcular les futures collites.
2.2.4. URBANISME EGIPCI CIUTAT DE KAHUN (baix Egipte), XII dinastia, estava situada a les immediacions de les piràmides que es van dirigit. És una ciutat egípcia que va ser habitada durant un breu període de temps, i després va ser abandonada, que per tant ens permet conèixer la regularitat del seu urbanisme. Era una ciutat d’artesans. Es va construir amb tova, al desert (per la operativitat dels treballadors). Va voler separar un barri d’un altre. Més enllà del mur esquerre, tenim cases. Hi ha un contrast total entre els dos edificis. En una banda tenim treballadors qualificats i en les altres sacerdots i funcionaris. Hi ha molt de contrast entre els dos tipus d’edificis. És una ciutat hipodàmica i és de plànol regular, amb carrers verticals i horitzontals que organitzaven les illes de cases.
Aquesta tipologia la van adoptar els grecs en les seves ciutats, després els romans i més tard en època medieval.
La ciutat egípcia era habitada per aquells que van realitzar els complexos funeraris de la XII dinastia. Gràcies als plànols de les cases (i les seves grans diferències en mides), veiem la gran jerarquització que hi havia.
Les residències senyorials les ocupaven els funcionaris que dirigien les construccions i tenien la confiança del faraó, però a més, hi havia una casa del mateix rei per quan anava a veure com avançaven les feines.
2.2.5. ARQUITECTURA MILITAR FORTALESA DE BUHEM, XII dinastia, Suan Coincidint amb el 1er Període Intermedi, a Núbia es va produir una explosió demogràfica, que comportava l’emigració i la possible enemistat entre els dos països. Els egipcis ho temien, per això es van dedicar a fer campanyes a la frontera i van construir diverses fortaleses, entre elles la de Buhem, de la que no se’n conserva res ja que quan es va fer la pressa del Nil, no es va poder moure per estar feta amb tova. Un dels que ho va fomentar va ser Sosostrim III i va comandar algunes expedicions militars. Aquesta fortalesa delimitava un solar dins el que hi havia la caserna on la guarnició vivia. La muralla es compon de dos registres, un més baix que combina trams plans i trams semicirculars, i un més alt que combina trams plans i trams quadrangulars. També tenien merlets i finestres d’espitllera, ambdós per facilitar l’atac des de l’interior i dificultar-lo des de l’exterior. Sempre, en un recinte, el punt més feble és la porta. En aquest cas trobem una porta avançada (podia ser vigilada des de dues bandes), enmig de dues torres que deixaven un passadís molt estret entre elles. La guerra era a curta distància, per això trobem certs elements en comú amb el romànic, com el fossat que obligava a l’atacant a situar-se en una posició d’inferioritat de condicions. A dintre hi havia una construcció on habitaven els que hi vivien allà.
2.2.5. ESCULTURA MANTUHOTEP, XI dinastia, Deir el-Bahari És una escultura que el representa com a rei del Baix Egipte, per això du la corona vermella. Està pintada de negre fet que marca el seu caràcter funerari. Té una qualitat molt baixa ja que és immediatament després del 1er Període Intermedi i per tant, no hi havia gaires artesans.
SASOSTRIS III, XII dinastia, Les escultures d’aquest rei no estaven idealitzades.
Només hi ha dos moments en que l’escultura egípcia no segueix els seus propis convencionalismes, Sasostris III i Amenofis IV. L’historiador Wilson va exposar la teoria de que en tots dos moments es va tenir molt present a la deessa Maat, deessa de la justícia, relacionant-la directament amb la veritat. És possible que aquesta moralitat de la veritat fos el motiu per abandonar les idealitzacions. Una de les escultures d’aquest faraó és de granit, i té una molt bona qualitat tot i ser d’aquest material dificultós, fet que demostra l’augment i la millora en el camp dels artesans.
ESFINX AMENENHAT III, XI dinastia L’esfinx tenia la funció de vigilar els camins i sempre era el retrat d’un/a faraó. L’interès en aquesta en concret és que posa en relleu el concepte de retrat egipci, ja que va ser l’esfinx d’Amenenhat III, d’un rei Icso i de Ramses II. És a dir, només per canviar-li el nom, ja era el retrat d’algú altre.
ESTÀTUA CUB És una escultura amb forma de cub on només veiem el cap i les cames d’un personatge. Tenia funció votiva i per tant es buscava aconseguir la superfície major possible per poder escriure el nom del donant i què és el que demanava.
...