12. La ciutat (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 14
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

La  ciutat     La  ciutat:  herència  o  fenomen  medieval?   -­‐La  ciutat  és  una  de  les  grans  novetats  del  segle  XI,  de  l’època  dels  canvis  del  segon  mil·∙lenni.   -­‐Fenòmen  medieval,  rere  la  redescoberta  dels  intercanvis,  o  herència  antiga,  de  Roma?   Ø H.   Pirenne,   en   Las   ciudades   en   la   Edad   media   (1927),   vinculava   l’origen   de   la   ciutat   amb  la  refeta  del  comerç     Ø Actualment   ningú   discuteix   l’herència   antiga   ni   el   fet   que   la   ciutat   creix   gràcies   a   l’aportació  humana  de  l’entorn  à  Realment,  a  la  zona  nord,  si  que  seria  resultat  de  la   novetat  comercial.  Però  l’herència  romana  és  indiscutible  al  sud  i  la  mediterrània,  tot   i  que  al  XI  revifi  com  mai  abans.     La  idea  de  ciutat  com  a  esperit   -­‐El  que  sí  hi  ha  és  una  idea  de  ciutat,  que  va  més  enllà  de  veure-­‐la  com  un  lloc  on  hi  ha  una   activitat   econòmica   o   amuntegament   de   gent.   La   ciutat   és   un   esperit,   un   sentiment,   una   situació   jurídica   especial,   es   un   espai   de   llibertat,   un   món   distint,   que   és   l’herència   de   Grècia   i  Roma,  on  hi  és  present  el  dret  i  és  respectat.  No  s’hi  val  només  de  posar-­‐ho  sota  el  nom  de   civitas  o  urbs.     Isidor   de   Sevilla   (s.   VI-­‐VII),   el   més   savi   dels   alto   medievals,   aquest   últim   romà,   a   les   seves   etimologies,  diu  el  que  és  la  ciutat  à  La  ciutat  es  aquell  esperit,  aquell  sentiment  cívic,  de  que   hi  ha  unes  pautes  i  normes,  unes  conductes,  regulat  per  lleis  i  costums  respectats.     Ø ISIDOR DE SEVILLA (560-636): Les Etimologies.
“…la   ciutat   és   una   multitud   d’homes   units   per   un   vincle   societari   que   agafa   el   nom   de   ciutadans,   o   sigui   els   mateixos   habitants….   Efectivament   urbs   (la   ciutat)   són   els   murs,   però   civitas  (la  ciutat  entesa  com  a  ciutadania)  no  són  les  pedres  sinó  els  habitants…”   Ø Etimologies  (IX,  43):   “La   casa   és   l’habitacle   d’una   família,   com   la   urbs   ho   és   d’un   mateix   poble,   com   la   terra   és   l’habitacle  de  la  cristianitat  sencera”.     La  càrrega  religiosa  de  la  ciutat   -­‐A  l’E.  Mitjana,  rere  la  urbs  o  civitas,  hi  ha    carrega  religiosa.     -­‐La  ciutat  recorda  també  el  pecat  i  el  vici,  i  l’home  alto  medieval  en  fugia.     1     -­‐Però  això  passa  als  temps  de  Sant  Benet,  quan  perviu  la  idea  de  buscar  el  “per  què  s’ha  perdut   l’imperi  cristià”.     -­‐Ara  som  a  partir  del  Mil,  amb  altres  paràmetres:   Ø La  gent  surt  de  casa  i  volta  pel  món,  molts  peregrins,  etc.   Ø i   la   idea   de   les   ciutats   santes   com   Roma   i   Jersualem   dignifiquen   el   nom   i   funció   de   la   ciutat,  també  com  a  punt  de  trobada  religiós,  de  possessió  de  relíquies  cristianes,  etc.   Ø Ja  no  caldrà  fugir  de  la  ciutat  per  anar  al  cel  o  senzillament  torbar  un  model  de  vida.  Es   pot  ser  bon  cristià  sent  un  ciutadà.     Ø Així,   veiem   com   els   cànons   eclesiàstics   sempre   marquen   molt   entre   el   que   s’accepta   o   no.  Propicien  l’adaptació  a  cada  segle  i  circumstància.     Un  exemple  d’aquesta  nova  visió:   Ø L’Apocalipsi   de   Sant   Joan   (21,   10-­‐21)   revela   la   visió   del   món   →   la   ciutat   santa   de   Jerusalem,  imatge  de  perfecció,  i  antítesi  de  Babilònia,  lloc  de  pecat.     Ø En   l’imaginari   de   l’home   medieval,   la   nova   Jerusalem   és   Roma.   Percebuda   com   a   “meravella”  →  “Mirabilia  urbis  Romae”  (Benedetto,  canonge  de  Roma,  1142)   -­‐Aquesta   visió   de   la   ciutat   de   Jerusalem   es   una   constant   a   l’E.M.   És   la   ciutat   perfecta,   que   ennobleix  el  nom  de  la  civitas.     -­‐Sens  dubte,  d’ençà  el  IX,  però  sobretot  al  X  i,  més  encara,  el  XI,  la  ciutat  serà  exaltada,  com  a   centre  de  cultura,  administració,  etc.  Ja  Carlemany  l’impulsà  (Aquisgrà,  Roma,  Barcelona...)  i   després,  arriba  a  partir  del  1000  amb  tota  la  força.   -­‐Llavors   sembla   ja   que  Jerusalem   queda   lluny.   La   imatge   de   la   ciutat   que   es   transmet   canvia   la   seva   percepció,   i   Roma   passa   a   ser   la   ciutat   excelsa,   la   més   meravellosa   i   magnífica,   que   es   presenta   com   la   nova   Jerusalem.   Ja   no   cal   recordar   la   ciutat   com   a   cosa   dolenta.   Hi   ha   una   ciutat  meravellosa  terrenal,  que  es  Roma.     San   Agustí   à   La   seva   saviesa   és   indubtable.   És   testimoni   directe   de   l’ensorrament   de   Romà,   i   no   dubta   en   defensar   la   seva   ciutat,   tot   i   la   seva   defensa   de   la   ciutat   celestial   front   la   mundana.  Però  parla  de  la  ciutat  al  “De  Civitate  Dei”,  i  defineix  la  ciutat  així:   Ø Sant  Agustí  (354-­‐430)  al  “De  civitate  Dei”,  en  fa  aquesta  definició  lapidària:   Ø “…en  efecte,  la  ciutat  no  és  un  qualsevol  conjunt  d’homes,  sinó  una   multitud  racional  subjecta   a  la  llei  d’una  sola  comunitat”.   Ø Observem   com   des   del   Gènesi   fins   a   l’Apocalipsi   i   St.   Agustí,   la   Biblia   i   els   Pares   passen   del  Paradís  a  la  Ciutat  (celestial,  però  ciutat).     2     La  ciutat,  la  defensa  comuna  i  la  mentalitat  comercial   -­‐H.  Pirenne,  diu  que  la  ciutat  és  un  “comune”  que  viu  del  comerç  i  de  la  indústria,  protegit  per   una   muralla,   que   té   unes   normes,   una   administració   i   una   jurisprudència   especial,   que   fan   d’aquesta  gent  una  persona  col·∙lectiva  privilegiada   -­‐Al   XI,   gent   que   s’associa,   i   busca   la   manera   de   defensar-­‐se   en   comú,   com   passa   amb   la   conjuratio.  A  més  de  viure  junts,  fan  la  feina  de  prendre  consciència  de  que  són  una  altra  cosa   que  no  té  res  a  veure  amb  els  que  velen,  resen,  laboren  o  fan  la  guerra.     -­‐I   precisament   per   això,   l’autor   de   “Honorantia   civitatis   Papae”,   lloà   la   ciutat,   entre   molts   d’altres.     Ø Al  segle  X,  l’autor  de  les  “Honorantiae  cvitatis  Papiae”,  queda  colpit  en  adonar-­‐se  que   la  gent  de  Venècia  “non  arat,  non  seminat,  non  vendemiat….”,  és  a  dir,  que  la  gent   veneciana   no   ora   ni   sembra   ni   fa   la   vendímia,   que   passen   coses   estranyes,   que   progressen  sense  sembrar,  sense  anar  a  la  vinya,  sense  fer  res  del  que  la  mentalitat   feudal  estava  acostumada.     El  paper  del  bisbe  en  la  ciutat,  i  la  ciutat  com  a  senyora  del  seu  destí   Bartolo  de  Sassoferrato   -­‐Bartolo   de   Sassoferrato   à   Hi   ha   una   altra   visió   de   la   ciutat,   que   es   una   herència   tardo-­‐ romana,  que  dona  una  visió  de  la  ciutat  com  a  centre  religiós.     Ø Bartolo,   gran   mestre   de   Bolonya,   gran   jurista   i   gran   coneixedor   del   dret   públic   i   civil   romà,  l’home  que  més  a  fet,  juntament  amb  Ibaldo  de  Iuvati.     Ø Ho  fa  a  cavall  1300,  es  capaç  de  fer  una  lectura  profunda  del  dret  romà  i  posar-­‐la  al   dia,  perquè  les  coses  canvien.       Ø Bartolo  defensa  aferrissadament  la  ciutat,  la  realitat  del  seu  temps  (1300).   Ø La  realitat  del  moment  ja  no  és  l’imperi  o  el  papat,  que  estan  qüestionats.     Ø En   aquest   context   de   crisi   absoluta   de   l’imperi   i   el   papat,   hi   ha   una   altra   realitat:   monarquia  i  ciutat.     Ø Diu  que  la  ciutat  és  senyora  del  seu  destí,  i  que  té  dret  per  tant  a  fer  lleis  i  regular-­‐se   ella  mateixa  sense  que  papa,  emperador  o  rei,  hagi  de  marcar  el  seu  futur.  La  ciutat,   com  a  societat  ben  travada  que  pot  dir  com  funcionar,  quines  lleis  tenir,  el  que  vol  ser.   Ø Bartolo  és  el  gran  jurista,  el  més  exitòs,  i  els  seus  llibres  són  llegidíssims  à  És  el  que   més  ha  fet  per  la  magnificència  de  la  urbs  en  l’E.  Mitjana.     Ø La  ciutat,  per  definició,  té  bisbe.  No  existeixen  bisbes  rurals.  Sempre  són  a  la  ciutat.     Ø Per  això  a  les  ciutats  hi  ha  catedrals.     Ø El  bisbe  regia  la  ciutat  davant  del  vuit  de  poder  cap  al  segle  IV.  A  Roma  es  veu  molt.  En   canvi   a   la   Gàl·∙lia   o   la   Bètica   no,   perquè   la   tradició   de   ciutats   de   Roma   no   és   important.   A  Alemanya  encara  més  clar.     Ø Així,   la   presencia   de   ciutats   es   pot   detectar   també   per   la   presència   de   bisbes   o   de   catedrals.   3     “En   veritat,   segons   el   nostre   costum,  denominem   ciutat   aquella   que   té   un   bisbe,   encara   que   la   ciutadania   existís   abans   que   existissin   els   bisbes.   I   a   la   ciutat   competeix   el   dret   d’escollir   els   seus   propis   defensors   públics,   que   tenen   la   jurisdicció,   no   sols   el   mer   imperi   sinó   també   el   mixt...  que  han  de  ser  impartits  pels  oficials...  d’aquí  nasqué  el  costum  en  funció  del  qual  el  lloc   on  hi  ha  un  bisbe  se’n  diu  ciutat,  encara  que,  si  no  hi  ha  bisbe,  també  se’n  diu  ciutat  el  lloc  on  hi   ha  els  oficials  i  on  exerceixen  jurisdicció”.  (Bartolo  de  Sassoferrato)     -­‐En   resum,   el   que   diu   Bartolo   és   la   realitat   de   que   la   ciutat   és   senyora   del   seu   destí,   i   té   la   jurisdicció,  el  poder  de  dir  el  dret.  No  han  d’esperar  a  ser  ordenats  per  papa  o  emperador.     -­‐Bartolo  ens  descriu  al  1300  la  realitat  de  la  ciutat,  i  si  no  té  bisbe  també  pot  ser  ciutat  si  es   compleixen   els   preceptes   de   gent   associada   i   organitzada   amb   jurisdicció,   que   tenen   el   ius   edicendi,  el  dret  de  fer  lleis.       Lacopo  de  Voragine  (1298)   -­‐Ciutat  =  seu  episcopal.     Ø “…parlant  amb  precisió  i  excactitud,  una  ciutat  no  es  pot  denominar  ciutat  si  no  està  honorada   amb  la  presència  d’un  bisbe…”     M.  Zimmermann     Ø  “A   la   Catalunya   comtal,   és   la   ciutat   [episcopal]   la   que   denomina   i   organitza   l’espai   polític”.   -­‐La   Catalunya   del   XII   s’organitza   a   partir   de   grans   centres   de   referència,   és   a   dir,   ciutats   episcopals,  amb  bisbes,  com  per  exeemple:   ú ú ú ú ú ú ú ú Osona,  que  passa  a  ser  Vic,  de  vicus,  que  ve  a  ser  sinònim  de  burg,  aquell  apèndix  que   surt  fora  i  acaba  essent  el  que  es  desenvolupa  i  on  la  gent  va  a  parar,  per  ser  zona  de   llibertat...   En   el   cas   de   Vic,   la   vella   ciutat   es   Osona,   a   la   qual   surt   un   bolet   de   gent   que   la   repobla   amb   llibertats,   amb   franqueses,   diferents   a   les   del   castell,   i   dona   lloc   al   vicus,  i  Osona  es  perd.     Urgell,   on   l’expressió   vicus   cau   i   es   conserva   la   de   Sedis   (De  Vicus  Sedis  Urgelli)   à   Seu   d’Urgell.   Barcelona   Girona   Besalú   Pallars     Ribagorça   ...       4     Brunetto  Latini  (1250)     -­‐Mestre  de  Dant,  que  fou  el  que  fou  gràcies  al  seu  mestre.     -­‐Llibre  à  “el   tesoretto”,   escrit  en  francès,  llengua  vulgar  i  per  a  les  relacions  internacionals   à   mena  de  reflexions  variades.     -­‐Diu  que  ara  a  la  ciutat  hi  viu  gent  amb  seny,  no  com  passava  amb  l’arbitrarietat  feudal.     -­‐No   son   ciutadans   per   viure   dins   els   murs,   sinó   perquè   s’han   ajuntat   per   viure   amb   seny,   d’acord  amb  criteris  racionals.     -­‐La  ciutat  té  gran  èxit  a  Itàlia,  més  que  a  cap  altre  lloc.  Allà  és  on  més  bisbes  i  catedrals  hi  ha.   Ø “Cittade   è   uno   raunamento   di   gente   fatto   per   vivere   a   ragione;   onde   non   sono   detti   cittadini   d’uno   medesimo   comune   perché   siano   insieme   accolti   dentro   ad   uno   muro,   ma   quelli   che   insieme  sono  accolti  a  vivere  a  una  ragione”  (Brunetto  Latini)     El  desenvolupament  de  la  ciutat  medieval:  exemples  de  ciutats   Hi  ha  un  important  fet  à  desenvolupament  de  la  ciutat  medieval.       Florència   Florència   à   Una   de   les   expressions   més   sensacionals   d’evolució   d’una   ciutat   medieval.     -­‐És   la   ciutat   romana   amb   Fòrum,   cardo   i   decumanus,   amb   l’arno,   i   al   voltant   de   la   ciutat  medieval,  encara  es  veu  el  Foro.     -­‐Al   voltant   aquesta   ciutat   medieval,   apareix   una   gran   Església   (Santa   Reparata)   que   acabarà   sent   Santa   Maria   de  Fiore.     -­‐Santa  Reparata  és  l’Església  dels  primers   cristians,   en   un   espai   separat,   però   que   després,   acabarà   destinat   a   ser   un   dels   grans  eixos  de  la  ciutat  medieval.     -­‐Serà  la  ciutat  dels  nobiles  cap  al  IX,  ciutadans,  perquè  viuen  a  la  ciutat,  dintre  de  les  muralles.     5     -­‐Molts  palaus  amb  torres  esmotxades  per  les  revoltes  anti-­‐nobiliaries  del  XIII,  que  feren  que  la   ciutat   obligués   als   nobles   a   retallar   la   seva   preeminència   magnificada   per   les   torres   que   dominaven  la  ciutat.  És  el  triomf  de  la  gent  dels  oficis,  de  les  arts.     -­‐Apareix   tot   un   altre   món,   el   món   del   voltant,   i   a   la   zona   del   Ponte   Vecchio,   element   importantíssim   de   la   ciutat.   El   riu   s’integra   a   la   ciutat.   És   un   element   més   de   la   ciutat,   integrador   de   l’altra   banda   de   la   ciutat,   unida   pel   Ponte   Vecchio   i   el   de   la   Santa   Trinitat.   Aquesta   zona   es   la   civitas   nova,   la   zona   dels   artesans,   de   les   arts,   de   la   burgesia,   dels   mercaders.     -­‐A   finals   del   XII,   quan   aquesta   muralla   s’acaba   de   construir,   ens   defineix   una   ciutat   entravessada  pel  riu  i  perfectament  connectada  amb  l’altra  zona.   -­‐I  darrera,  no  gaire  lluny  de  la  muralla,  els  nous  convents  dels  nous  ordres  mendicants,  que  es   posen  a  les  portes  de  la  ciutat  per  mendicar,  on  hi  ha  tràfic,  on  hi  ha  moguda.  Per  exemple:   Santa   Maria   Novella   (toca   el   portal   de   Sant   Llorenç),   San   Marco,   Convent   del   Carmine   (de   carmelites,  tocant  un  dels  ponts).     -­‐I  enmig  à  l’Església  dels  Médici  en  nom  del  seu  patró,  San  Lorenzo.       Pamplona       6     -­‐Exemple  hispànic  à  cas  de  Pamplona,  la  vella  Iruña,  és  sensacional.     -­‐Les   peregrinacions   eren   un   factor   decisiu   pel   desenvolupament   de   la   ciutat   i   el   comerç.   El   camí  de  Compostela  era  el  més  rellevant.     -­‐En   Pamplona   està   la   vella   Iruña,   la   vella   Pamplona,   la   zona   del   castell   reial,   on   es   crea   un   apèndix,   la   catedral,   en   el   procés   de   cristianització,   per   a   residència   dels   canonges,   espai   levític.       -­‐Com  tantes  ciutats  medievals  del  XI,  és  bipolar  à  les  ciutats  bipolars  són  les  que  com  a  mínim   tenen  dos  espais  molt  clars.  No  tenen  un  centre  clar,  sinó  que  n’hi  a  molts.     Ø La   medieval,   al   menys,   té   un   espai   de   poder   polític   (rei,   comte...),   identificat   amb   castell  o  palau   Ø i   un   espai   religiós   molt   diferenciat,   tant,   que   la   ciutat   farà   per   manera   perquè   no   s’inerfereixin  entre  ells.       -­‐On   hi   ha   el   poder   polític   a   Pamplona,   hi   ha   un   altra   zona   al   costat,   la   de   la   catedral,   molt   distinta.     -­‐I  cal  afegir  un  tercer  món:     Ø l’espai  dels  mercaders,  els  comerciants,  els  artesans,  que  són  rics  sense  ser  pagesos,   sense  fer  labora  al  camp.  Es  un  espai  indefinit,  però  hi  és.       Així,  més  que  bipolar,  la  ciutat  medieval  com  a  mínim  és  tripolar  à  Caràcter  multipolar,  com   passa   aquí,   en   el   cas   de   Pamplona,   amb   un   espai   del   poder   públic,   un   de   religiós   i   un   difús,   el   món  dels  artesans,  el  món  de  les  arts.  Viuen  de  forma  junta  segons  la  seva  dedicació.       -­‐A   Pamplona,   la   ciutat   inicial   és   bipolar,   amb   la   catedral   com   a   lloc   de   frontera,   la   ciutat   levítica,  i  després  la  ciutat  on  viuen  els  cavallers,  que  serveixen  als  reis  de  Pamplona.     -­‐I  a  l’XI,  els  comerciants  s’instal·∙len  fora  vil·∙la,  fora  de  la  zona  emmurallada,  en  un  burg  a  part.   -­‐Es  col·∙loquen  a  l’altra  banda  del  barranc,  que  separa  dos  móns  diferents.  Viure  amb  seny  i  en   un  espai  que  fas  còmode  per  la  teva  activitat.     -­‐Racionalitat   de   la   xarxa   urbana   de   l’espai   de   la   gent   nova   à   Cada   bloc   de   comerciants   o   artesans  viu  al  seu  bloc.  S’han  repartit  el  territori  racionalment.     -­‐Són  peregrins,  però,  que  els  autòctons  denominen  francs,  perquè  pensen  que  tots  venen  de   França   (i   la   gran   majoria   ho   eren).   I   el   rei   veu   que   pot   pactar   amb   ells   per   obtenir   diners,   donant-­‐los   privilegis,   llibertats,   autonomia,   allò   que   en   diem,   enfranquir   (qui   s’enfranqueix?   Els   francs!)   à   això   ve   de   pactar   amb   gent   que   ve   de   fora,   diferent,   que   fan   art   o   venen   i   compren  pecant.     7     -­‐El   rei   els   protegeix   i   el   bisbe   els   veu   com   a   pocavergonyes.   Per   això   porten   el   seu   clero   i   culte,   i   l’Església   que   instal·∙len   al   seu   territori   es   la   de   San   Sadurní   de   Tolosa,   un   dels   grans   sants  de  França.  I  l’instal·∙len  amb  el  permís  del  rei.     -­‐Al   XII   el   bisbe   fa   la   putada   i   instal·∙la   una   església   seva   al   barri   mercader,   una   Església   que   queda   sota   la   protecció   directa   del   bisbe,   mentre   que   els   altres   de   la   zona   ho   estan   sota   la   del   rei   à   Dos   mons   burgesos   rivals   que   acabaran   lluitant   en   la   guerra   de   la   Navarreria,   del   segle   XIII,  que  no  s’acaba  fins  començar  el  segle  XIV.     -­‐I   Navarra,   com   passa   en   aquest   cas,   té   comunitats   molt   actives   de   jueus.   És   una   ciutat   arxicomunicada   enmig   d’un   camí   molt   actiu.   Els   jueus   es   posen   sota   la   protecció   real   i   els   reis   els  hi  atorguen  un  espai  al  costat  del  castell,  al  barri  de  Chapitel.  I  col·∙locada  a  cavall  de  dos   mons  à  el  del  rei  i  el  de  la  burgesia,  tant    la  reial  com  la  protegida  pel  bisbe.     Ciutat  De  Lleó     -­‐Gran   exemple   d’evolució   de   Ciutat   Romana,   important   en   el   camí   de   Sant   Jaume,   i   també   tindrà   una   vil·∙la   francorum,   d’espai   franc,   a   una   de   les   portes   de   la   ciutat.   Al   costat   de   les   portes  apareixen  les  grans  zones  de  mercat.     -­‐I  després,  un  tercer  mercat.     -­‐Ciutat   molt   dinàmica   comercialment.   Ha   sabut   aprofitar   estar   enmig   del   Camí   de   Compostel·∙la.     -­‐La   zona   enfranquida   és   poblada   per   gent   forastera   amb   privilegis   concedits   pel   rei.   I   s’organitza  també  racionalment.       Santiago     -­‐Aparició   de   la   ciutat   de   Compostel·∙la,   de   Sant   Jaume,   el   final   de   meta   de   peregrins,   que   es   configurarà  de  forma  semblant  a  les  anteriors.     -­‐Es  sobretot  de  caràcter  religiós,  i  creixerà  en  funció  de  l’atenció  als  peregrins.     -­‐Aquí   hi   haurà   atenció   al   peregrí   i   comerç   directe   del   que   necessita   el   peregrí   (hostal,   roba,   tavernes...),  no  industria  que  fa  pudor  com,  es  veia  en  les  anteriors.     -­‐Aquesta  planta  és  del  segle  XI.  Aquests  francs  es  col·∙locaran  també  al  costat  del  camí.     -­‐És  una  ciutat  que  es  fruit  del  camí.     -­‐Veiem  com  un  comerciant  no  es  pot  posar  mai  a  un  lloc  on  no  sigui  visible.  I  aquestes  ciutats,   per  tant,  creixen  de  forma  allargada.     8                                 Lübeck   -­‐A  l’espai  nord,  sense  tradició  romana,  ciutats  ex  novo.  Creacions  fruit  dels  mercaders.  I  una   de  las  boniques  és  el  cas  de  Lübeck.   -­‐Privilegis   per   part   dels   otònides   per   a   aquesta   ciutat   de   mercaders,   de   gent   que   ha   anat   a   parar  a  un  lloc  clau.     -­‐Dues  vies  que  coincideixen.  Ciutat  com  enmig  d’una  illa.   -­‐Mostra  bipolaritat.  A  la  part  més  emergent  à  Palau  episcopal,  i  la  catedral.  La  resta  de  ciutat   és  feta  pels  mercaders.  El  que  importa  és  l’espai  dels  negociants,  un  espai  que  llevat  la  zona   del  poder  eclesiàstic,  correspon  a  una  ciutat  creada  ex  novo,  nova  del  tot.   -­‐Zones  especialitzades  per  oficis,  cada  un  es  col·∙loca  a  un  carrer  especial.     -­‐Ciutats  són  senyores  del  seu  destí,  i  una  de  les  coses  que  faran  serà  encunyar  moneda,  tenir   exèrcit...   -­‐Convensts  de  dominics  (en  situació  estratègica),  franciscans   (situat  a  una  de  les  sortides  de  la   ciutat)...   -­‐Ciutat  nova  que  compleix  el  que  deia  Pirenne.  No  hi  ha  que  buscar  gran  castells,  com  veiem   en  els  altres  casos.   9     Cracòvia   -­‐La  gran  ciutat  eslava,  dels  eslaus  del  nord,  els   polacs.   -­‐Compleix  el  que  vam  veure  amb  Bruges.  El  seu   origen   ve   dels   mercaders   que   s’instal·∙len   a   la   porta   del   castell,   on   s’instal·∙la   la   primera   comunitat   de   mercaders   eslaus.   Es   refugien   al   costat   del   castell,   busquen   protecció   mútua,   al   voltant  del  camí.   -­‐I   al   XII   à   Ciutat   del   XII   és   ja   resultant   de   l’expansió   alemanya   cap   a   l’est,   de   colonitzar   nous   espais,   sobre   uns   eslaus   poc   cohesionats,   com   és   el   cas   de   Polònia,   camp   d’expansió   alemany.     -­‐L’expansió  alemanya  cap  a  l’est  porta  a  que  hi   hagi   barris   alemanys   allà.   Els   polacs   estan   farcits  d’espais  urbans  fruit  dels  alemanys.   -­‐Aquesta   mentalitat   quadriculada   i   exacta,   matemàtica,   dels   alemanys,   es   reflexa   en   aquest   exemple,  a  diferència  de  la  eslava,  com  es  mostra  en  el  plànol  de  la  ciutat.     Barcelona.   -­‐Surten  nous  burgs,  com  el  del  Pi,  que  es  tanca  amb  la  muralla  de  Jaume  I  (s.XIII).  Una  muralla   més  bé  de  caràcter  moral.  Hi  ha  un  espai  a  l’interior  de  la  muralla  on  vigeixen  unes  normes,   separades   pel   que   hi   ha   fora.  Al   XIII   l’autoritat   reial   es   forta   i   per   això   no   cal   muralla,   però   es   fa  per  diferenciar  dos  espais  diferents.     -­‐Al  XIV  sí  que  hi  haurà  perill  de  guerres  i  atacs.  I  Pesta  Negra...  queda  això  nou  que  és  tancat   dins  la  muralla  buit,  no  s’omple,  perquè  no  hi  ha  un  creixement  demogràfic  fins  molt  tard.  Fins   el  XVIII  no  es  veurà  omplert.  Però  Pere  el  Cerimoniós,  al  XIV,  posà  la  muralla  per  a  defensar-­‐se.     Bolonya   -­‐al  1080,  neix  la  universitat,  i  és  un  exemple  de  ciutat  bellíssima.               10     Evolució  del  sistema  comunal     • Període  consolar:  Cònsols,  amb  Consell  major  o  Gran  Consell  i  Consell  menor.   • Govern  podestaril:  Podestà,  d’origen  noble  i  sòlida  formació  jurídica.   • El  popolo  pot  elegir  o  defensar-­‐se  mitjançant  l’el·∙lecció  del  Capitano  del  popolo  =  per   garantir  l’equilibri  entre  nobles  i  popolo  (per  primer  cop  a  Parma,  1244)   • Florència   Palau  del  Podestà           • Bolonya  (1282):  Elecció  del  Capitano,  perquè  “els  llops  rapaços  [nobles]  i  els  mansos   xais  [popolino]  poguessin  caminar  al  mateix  pas”.   • “Molts  homes  del  popolo  de  la  ciutat  [Bolonya],  i  del  seu  territori,  cada  dia  són   molestats  i  injuriats  en  les  seves  propietats  i  en  el  seu  anar  i  venir,  pels  nobles…”   • La  força  del  Capitano  del  popolo  pot  ser  prou  gran  com  per  atemorir  grans  famílies   com  les  florentines  dels  Frescobaldi  i  els  Pazzi     • El  govern  del  Capitano,  garanteix  el  predomini  de  les  Arts.   • Evita  que  els  nobles  tinguin  presons  privades,  exigeixin  tributs  injustos,  tinguin  exèrcits   privats  dins  la  ciutat,  controla  la  proliferació  de  torres  i  la  seva  alçada.   • La  segona  etapa  de  la  revolució  comunal   • Correspon  al  Govern  de  les  Arts.   • El  model  més  acurat  i  ple  és  el  de  Florència.   • Són  els  Priors  de  les  Arts,  sobretot  de  les  Arts  Majors,  els  que  acaben  governant  de   facto  la  república,  i  controlant  les  institucions  (1267).   • Entre  1287  i  1294  entren  les  Arts  menors.   • Les  21  Arts  formaren  la  Signoria  col·∙lectiva  de  la  ciutat.   • Les  Arts  de  Florència     • Florència.  Art  de  Calímala       • Escut  de  l’Art  de  Calímala   • Florència.  Art  de  la  llana     • Escut  de  l’Art  menor  dels  carnissers     • Florència.  Art  dels  carnissers     • Darrer  estadi.  LA  SENYORIA   • La  ciutat  en  crisi,  o  per  voluntat  imperial,  o  per  imposició,  cedeix  tots  els  poders  a  un   dominus  o  signore,  que  acumula  funcions  legislatives,  judicials  i  militars,  mentre  cedeix   el  govern  quotidià  al  podestà.   • Alguns  són  de  nòmina  imperial  com  els  Visconti  de  Milà.   • Altres  s’imposen  com  els  Mèdici  a  Florència.   • Tomba  de  Barnabó  Visconti.  Milano  (s.  XIV)     11       • Cangrande  della  Scala.  Verona   • Signorie     Milà.  1275    dels  Della  Torre.   • • • • •   • • • • • • • Altres  senyories.   Verona.    Els  Scaligeri  entre  1277-­‐1387.   Pàdua.  Els  Carrara,  des  de  1318  fins  1406   Rímini.  Els  Malatesta,  des  de  1295.  El  1503  l’ocupa  Cèsar  Borgia.   Ferrara.  Els  Este  des  de  1240  fins  al  s.  XVI   Màntua.  Els  Gonzaga,  des  de  1240.   Bolonya.  Els  Bentivoglio,  desde  1399,  fins  1402.   • • • • Paral.lelament  podien  aparéixer  els  CONDOTTIERI.   Soldats  de  ventura  que  es  feien  càrrec  del  poder  durant  un  cert  període  de  temps,  a   canvi  d’un  sou  i  d’una  alta  consideració.   Donatello      1447-­‐1453       Il  Gattamelata   (Pàdua)     1   Il  Gattamelata   • Verrocchio.  Bartolomeo  Colleoni  (Venècia)  1478   • Cola  di  Rienzo.  Roma   • Guidoriccio  da  Fogliano.  Siena   • Bologna.  Palazzo  della  Mercanzia   • • • • • • • • La  ciutat  de  l’Europa  meridional   En  l’espai  de  Provença  i  Llenguadoc,  amb  una  evolució  urbana  similar  a  la  italiana,  i   amb  condicions  polítiques  i  econòmiques  similars,  també  hi  sorgeix  el  CONSOLAT.   Però  és  ja  ben  entrat  el  segle  XII.   Avinyó  (1129).   Arles  (1131)   Nizza  (1144)   Tarascó  (1162)   Marsella  (1178)   • Orígenes  desiguals.   •             1277 Comencen els Visconti 1450 Francesco Sforza, ocupa el ducat de Milà.
1494 Ludovico il Moro, duc de Milà 1515. El ducat´és ocupat pels francesos.
12     • • • • • • • A  Provença  és  la  força  dels  cavallers  ciutadans  la  que  promou  les  primeres  comunes.   A  Avinyó,  fou  el  comte  Guillem  de  Forcalquier  qui  cedí  els  seus  drets  al  bisbe  i  a  la   comuna.   A  Aix  de  Provença,  el  comte  renuncia  a  molts  drets.  S’elegeix  un  síndic.  Funciona  una   assemblea  de  cavallers  i  prohoms  (“parlamentum  publicum”).   L’àrea  septentrional  d’Europa   A  la  França  septentrional,  l’organització  municipal  apareix  per  l’associació   juramentada  dels  “cives”.   Revolta  de  Le  Mans  (1070).   Soissons  (1189),  diploma  de  confirmació  de  Felip  II  August  de  França,  ordena  que  jurin   [conjurin]  “universi  homines  infra  murum  civitatis  et  extra  in  suburbio  commorantes”.     • A  la  França  del  nord  l’associació  jurada  no  és  un  fet  puntual  revolucionari.  Inclou  tots   els  aspectes  de  la  vida,  i  tots  els  grups,  inclòs  el  feudal  i  l’eclesiàstic.   • A  Amiens  (1190)  el  rei  reconeix  la  “comuna”,  però  hi  té  un  “prebost”  i  un  “batlle”,  amb   competències  ben  diferenciades  del  major  dels  “escabins”  i  dels  “iudices”.   • • LA  “COMUNA”  DE  LAON.     La  “comuna”,  paraula  nova  i  menyspreable,  consisteix  en  això:  que  tots  els   servents  paguin  una  vegada  a  l’any  els  seus  senyors  per  tot  allò  que  pertoca  a  la   condició  servil,  i  pagar  el  “ban”  legal  si  han  comès  algun  delicte.  Desapareixen,  en   canvi,  la  resta  de  tributacions  que  són  habitualment  exigibles  als  servents.  El  poble,  un   cop  obtinguda  la  concessió,  va  farcir  les  boques  d’aquella  gentota  [clergues  i  nobles]   àvida  de  riqueses  i  de  diners,  que  obrien  els  seus  morros  per  tal  que  els  poble  els  els   omplissin,  i  d’aquesta  manera,  ben  satisfets  i  calmats,  confirmaven  al  poble  que   mantindrien  la  paraula  donada.     Així,  doncs,  un  cop  feta  aquesta  coiniuratio  [pacte]  entre  clergues,  nobles  i   poble,  el  bisbe  retornà  d’Anglaterra  carregat  de  riqueses  fins  a  vessar.  Com  que  era   absolutament  contrari  a  aquell  pacte  es  mantingué  al  marge  de  la  ciutat  i  de  la  seva   gent...     Però  encara  que  es  mostrava  oposat  i  menyspreava  els  membres  del  pacte,  i   aquells  que  el  varen  realitzar,  l’oferta  d’una  forta  quantitat  de  diners,  d’or  i  de  plata,   va  ser  prou  convincent  per  a  que  es  calmés  i  fins  i  tot  canviés  d’opinió.  Fou  així  que   també  va  prometre  d’acceptar  els  acords  i  els  drets  de  la  comuna,  tal  com  havien  estat   redactats  a  la  ciutat  de  Noyon  i  al  burg  de  Sant  Quintí.  També  el  rei  s’avingué  a   acceptar  aquests  compromisos,  a  canvi  d’una  generosa  donació  pecuniària  del  poble...   GIBERT  DE  NOGENT,  De  vita  sua  (1053-­‐1124),  llibre  III,  cap.  VII.       • •     • • • A  la  França  del  Nord,  els  Capets  hi  tenien  els  seus  grans  dominis  feudals.  Evitaran  al   màxim  que  les  ciutats  els  facin  competència,  però  confiaren  l’administració  i  control   d’aquests  dominis  a  burgesos  (prebosts  i  batlles),  que  cobraven  les  rendes  del   monarca.     La  ciutat  del  nord  de  França  tingué  menys  llibertats  i  menys  atribucions  que  les  del   sud.  La  monarquia  les  controla  mitjançant  els  prebostos  i  els  batlles.     • • Londres,  veu  com  l’  “associació  jurada”  es  reconeguda  per  Joan  Sense  Terra  (1191).   Àrea  central  europea   13     • • • • A  l’area  alemanya  s’aconsegueix  la  llibertat  ciutadana  en  el  marc  de  la  lluita  per  les   investidures,  entre  papat  i  imperi.   Les  ciutats  prenen  partit.     Lluites  contra  els  bisbes-­‐senyors:  Cambray  (1077,  1102).   A  Colònia,  revolta  dels  mercaders  contra  el  bisbe  (1074).  Recolzament  de  l’emperador   Frederic  I.  Signen  lligues  amb  Treveris  i  Verdun.     • • • Ciutats  amb  Consells  de  burgesos  (Rat).   Tenen  cònsols  (Nuremberg,  Magdeburg,  Lübeck,  Worms,  Estrasburg,…)   Solen  acabar  amb  la  proclamació  del  burgmestre.  Alguns  acaben  tiranitzant  la  ciutat,   com  passà  a  Rothenburg,  o  a  Greifswald.     • A  Flandes,  les  ciutats  s’organitzen  per  imposar  els  seus  criteris  i  conveniències  després   de  la  mort  del  duc  Carles  el  Bo  (1127).   Els  aspirants  al  tron  fan  tota  mena  de  concessions.   Governs  flamencs  controlats  pels  escabins.         • •     14     ...

Tags: