Temario 1r Semestre (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 1º curso
Asignatura Fonaments de Sociologia
Año del apunte 2015
Páginas 26
Fecha de subida 05/11/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Introducción y conceptos generales de sociología

Vista previa del texto

Sociologia La perspectiva sociològica Una perspectiva pot definir-se com una manera de mirar alguna cosa. Per tant, tenir una perspectiva significa mirar alguna cosa de forma particular. Pels sociòlegs, la cosa mirada de forma particular és el món social. Per això, quan parlem sobre la perspectiva sociològica parlem de la forma en què els sociòlegs proven d’entendre la conducta social dels humans; el que el sociòleg pretén és veure “què hi ha” per mitjà d’un acte de percepció pura, sense cap subjectivitat. En resum, el sociòleg és un individu interessat a comprendre la societat dintre del rigor científic.
La sociologia com a ciència La sociologia pot definir-se com a ciència ja que es refereix a fets observables i a les relacions que es produeixen entre ells; és, en altres paraules, un intent de comprensió dels diferents terrenys socials. Per tant, el coneixement sociològic és objectiu (o almenys hauria de ser-ho) ja que es tracta d’un acte pur d’observació.
El problema de la objectivitat i la obsessió per la utilitat immediata Com ja s’ha dit, el treball d’un sociòleg consisteix a informar amb tota la cura possible sobre un terreny social determinat. Val a dir, però, que és evident que tota persona té els seus valors, però dins de l’àmbit de la sociologia ha de prevaler un d’únic: el de la integritat científica.
Tanmateix, com dirà Burke, “si no existeixen idees prèvies, no hi ha ciència social, però sense tenir consciència, tampoc”. Per aquesta raó, el sociòleg haurà de passar per una fase d’autoconeixement que l’ajudarà a conèixer els seus valors i prejudicis per aconseguir, posteriorment, un autocontrol sobre aquests. D’això se’n tracta la objectivitat. Ingenuitat positivista? Amb aquest argument es pot deduir que, si no s’implica cap tipus de valor ni de prejudici personal, la ciència no pot tenir cap finalitat en si mateixa. És a dir, la ciència ens ajuda a comprendre com és una realitat, per aquesta raó és impossible que ens informi de com haurien de ser les coses. Conseqüentment, un sociòleg no pot pretendre mai canviar la societat, ja que el seu treball és ciència i no pràctica, ja que no té cap utilitat directa més enllà del coneixement pel coneixement. Tot i així, la intenció del sociòleg pot variar segons les seves implicacions morals i els seus prejudicis ètics.
Tot i així, l’ésser humà mostra una obsessió per la utilitat científica immediata. Si la sociologia és una ciència, quina és, doncs, la seva utilitat? Com dirà Bunge, la utilitat és relativa a una persona o col·lectiu. És així com la gent acabarà buscant una utilitat a la sociologia omplint-la de prejudicis i valors.
“La ciència és una arma que pot servir per el bé o per el mal; però ella mateixa ignora completament la idea del bé o el mal” – Errico Malatesta - - Representacions de la sociologia  La reducció dels sociòlegs als problemes socials  No es tracta d’estudiar perquè funciona malament, sinó de saber com funciona.
 La sociologia reduïda a les enquestes És un instrument indispensable. Ex: observació, entrevista, grups de discussió, atenció a les enquestes d’opinió... Però les estadístiques no són sociologia, en tot cas la seva interpretació.
Enquestes d’opinió  CREENCES Suposar que tothom té opinió a qualsevol cosa.
Consens en les preguntes que cal plantejar.
Totes les respostes (iguals) volen dir el mateix.
Coherència en l’opinió personal.
 PROCÉS Atenció a les hipòtesis.
Tipus de preguntes.
Preguntes que es fan i no es fan.
Maneres de fer les preguntes (determinant).
Context de la pregunta. (Si, primer Ministre).
No contesta.
Tipologies.
Anàlisi de resultats.
El dilema del sociòleg En aquest punt, es presenta una clara diferència (i potser una certa dificultat) entre la tasca d’un intel·lectual i la tasca d’un sociòleg.
Intel·lectuals Sociòlegs Com hauria de ser la realitat? Com és la realitat? Profetisme Desencantador Vernís científic al sentit comú Observació metòdica sistemàtica de la realitat Crític, amb judicis previs Contra els prejudicis i Com hauria de ser el sociòleg? - Hauria de comprendre la societat de manera disciplinada, organitzada, científica.
La perspectiva del sociòleg es caracteritza per la parcialitat. No és la única manera de mirar les coses (botànic, poetes...) - - Els problemes propis dels sociòlegs són sociològics (no socials). Principalment són problemes metodològics. S’ha de tenir cura i ser precís amb la terminologia (ambigüitat semàntica).
L’interès del sociòleg és conèixer, és un interès teòric. Tot i que de vegades aquesta teoria no tindrà cap aplicabilitat.
Interès intens i incessant per l’home.
Honestedat moral, claredat intel·lectual. No s’ha de voler conèixer per poder.
Interès problemes estructura, més que d’ambient.
Una ciència incòmoda Hem parlat de la sociologia com a ciència, i ara com a consciència. La sociologia, com ja hem vist, està relacionada amb uns valors, amb una moralitat concreta que el sociòleg ha de posseir. En aquest punt es pot observar que la sociologia és una ciència incòmoda perquè posa en qüestió el dogma. Aquestes respostes que trenquen amb les interpretacions oficials són pertorbadores per la societat, i per aquesta raó, la sociologia se’ls hi torna incòmoda. Per exemple: - Som lliures? La sociologia desposseeix els individus del seu lliure albiri; l’ésser humà és un animal social, i per tant, la societat el condiciona.
- Existeix l’ordre? La sociologia revela veritats amagades sobre la lògica de les societats.
Presa de consciència “La sociologia és una ciència difícil perquè sembla fàcil” Els éssers humans estem constantment fent interpretacions, fent anàlisis del món i del nostre entorn, però de forma espontània. És a dir, tenim un coneixement pràctic del món social, però no el coneixement savi. D’aquí se’n deriven dos conceptes: la sociologia “espontània” i la sociologia “sàvia”. “La sociologia és com la interpretació de la interpretació.” Aquí es planteja el primer problema de la sociologia; interpretar l’entorn de forma diferent a la que estàs acostumat a fer-ho no és gens fàcil. Per poder conèixer sociològicament s’ha de trencar amb el sentit comú; s’ha de dur a terme un trencament epistemològic i s’ha de prendre consciència.
Tanmateix, el principi de la no consciencia és quelcom comú i comprensible als ésser humans; ignorem les nostres pròpies estructures socials perquè tenim el món desnaturalitzat. Les ulleres amb les que veiem el món han estat socialment construïdes. Hi ha diferents maneres de no tenir consciència: - Pensar que les coses són implícites.
- Hi ha coses que no sabem perquè no volem saber-les.
- Diferents nivells de realitat.
Nova perspectiva fascinadora La sociologia, per tant, ofereix una nova perspectiva fascinadora.
- Les coses no són el que semblen.
- No son sociòlegs si es volen evitar coneixements desagradables.
Conceptes bàsics Parlarem de la societat en els següents aspectes: - Cultura - Interacció - Control Social - Poder - Cohesió i conflicte Cultura Quina diferència hi ha entre els animals i els humans? Tenim disposada una integritat essencialment diferent; tenim ànima i racionalitat. Tot i que, en molt bona part és un ésser gregari, moltes coses les fem sense tenir-ne consciència.
A diferència del que passa al món natural, en el món cultural s’aprèn, és a dir, moltes de les coses que en sabem no les trobem en els nostres instints. Què vol dir cultura? Edward Tylor defineix cultura com “tot aquell complex que inclou coneixements, creences, art, lleis, costums... qualsevol àmbit creat per l’ésser humà.” Tot i que estem condicionats pel nostre entorn, tenim la capacitat de crear per nosaltres mateixos el nostre propi medi. El nostre entorn és social, a més de natural, perquè necessitem de la societat (som éssers socials). Som productors i productes de la nostra pròpia cultura. Això és el resum de “la realitat es construeix socialment”, és a dir, la realitat humana no és natural. Ni la gana, ni la son, ni el desig sexual... Els nostres instints estan subdesenvolupats perquè estan adaptats culturalment.
Quines característiques té la cultura? L’element clau són els sistemes de significats (símbols i signes que signifiquen coses), principalment el llenguatge. Totes les tècniques, tots els productes, tot és cultura. La cultura s’aprèn, i està en constant estat de canvi, perquè no és biològica.
A la cultura ens hem d’adaptar (no podem ballar sobre la taula a classe), i la cultura fa que l’entorn s’adapti a ell (jardins que teòricament són naturals però estan construïts segons una època cultural).
Interacció La societat és un sistema d’interacció. Una possible manera de mirar-se la societat és tenir-la en compte com un àmbit comunicatiu. La vida social és comunicació. El comportament de les persones no pot ser entès sense saber que aquest comportament està dirigit cap a altres persones. Quan diem que la societat és un sistema, ens referim a que poc faríem si volem tenir en compte a l’individu per ell sol si no es té en compte el seu entorn. El sistema agafa una important rellevància en sociologia, perquè aspectes importants de l’ésser humà quedaran representats en les interaccions. Es podran analitzar tipus (models) d’interacció. Simmel serà el primer sociòleg que posarà èmfasi en els processos interactius. Weber dirà que l’acció social és una acció significativa.
La interacció és l’element central de la vida i el comportament socials. La societat és l’experiència de l’altra gent al voltant nostre. Sense aquesta experiència només m’hauria de relacionar amb mi mateix, però com hi és aquesta experiència puc parlar, puc expressar-me...
Aquesta experiència és l’experiència d’una realitat, i la realitat és en molt bona part el producte de la interpretació humana. El meu sentit de la realitat és el resultat de la meva interpretació sobre aquesta, no la realitat mateixa (pot ser la realitat teològica, teatral, somnis, al·lucinacions...). La realitat per excel·lència és la realitat de la vida quotidiana. La realitat de la vida quotidiana apareix amb les següents característiques (s’incideix més en les subratllades): - - - - - Ordenada. La interacció no seria possible sense el llenguatge, i el llenguatge el necessitem per comunicar-nos. Sense signes i significats compartits no seria possible comunicar-se. Gràcies a aquests signes i significats assimilats i compartits, la vida quotidiana em sembla ordenada.
Ara i aquí. La gent es preocupa més per l’espai físic i temporal que té més proper que no pas aquells llunyans. Es deu a que la gent que està pròxima a aquest espai físic i temporal experimenta una realitat molt semblant a la d’un mateix. La realitat de la vida quotidiana la compartim amb altra gent (els somnis, per exemple, no). Una cosa real és més real quan més compartida és.
Intersubjectivitat. En la realitat quotidiana, la meva subjectivitat és semblant a la d’altres persones, és una subjectivitat compartida. I aquesta coincidència passa a ser realitat. Intersubjectiu vol dir relatiu o pertanyen a diferents subjectes. El llenguatge és intersubjectiu, compartim llenguatge i coneixement entre diferents subjectes. Gràcies a aquest llenguatge i coneixement compartit és possible construir un món de sentit comú, sentit que forma essencialment part de la vida quotidiana.
La donem per descomptat. Aquesta realitat la vivim constantment sense donar-nos compte. D’aquí aquesta relació inconscient que tenim amb el món. El món en que vivim té aparença de sòlid perquè no el sotmetem a discussió. No es sotmet a prejudici per evitar que trontollin les nostres sempre precàries definicions de la realitat que tant ens han costat d’edificar.
Rutines i sorpreses. La rutina configura la nostra realitat, fins que una sorpresa ens en treu.
Àmbits finits de significació. Som capaços de caure en realitats diferents a la realitat quotidiana i sortir d’aquesta.
Món de la vida quotidiana estructurat tant en l’espai com en el temps. L’espai no l’experimentem tal i com és sinó en la seva dimensió social.
La interacció és la relació amb els altres. Amb qui em relaciono? Amb associats (relació per a algun fi). Contemporanis (que és del mateix temps, de la mateixa època). Predecessors (passatavantpassat, els que van fixar com donar una classe encara és present), i successor (futurdescendents, discurs ecologista).
Els individus amb els que tinc contacte molt pròxim em donen la sensació de que són individus únics, irrepetibles, singulars. Quan la relació és molt distant i anònima, només em relaciono amb tipus de persona, només amb la tipologia (els xinesos, els de Corea...) . Contrast entre individus únics/tipus de persona. A mesura que creixem ens adonem que aquells que creiem que són individus únics també responen a un tipus de persona (exemple de les mares). La nostra identitat també es pot sotmetre a etiquetes (sóc de Sant Cugat, tinc 18 anys...). El món ens es intel·ligible perquè no només som individus singulars, sinó que també som tipus de persones. Aquest tret ens permet la comunicació humana. Ens relacionem amb tipologies. La relació amb els altres i amb un mateix només és possible pels esquemes tipificadors El món de la vida quotidiana està estructurat tant en l’espai com en el temps. Aquest espai i temps es comparteix amb altre gent, i per tant, l’espai i el temps tenen interpretació i dimensió social.
Quins tipus de relació hi ha? - - Relació cara a cara. Relació prototípica. Forma de comunicació més riques de totes.
Llenguatge corporal. El llenguatge verbal és inconscient, i allò fa que interpretem que hi ha més veritat en aquest llenguatge que en el verbal. Complexitat comunicació humana.
Les relacions anònimes.
Control social Podem parlar també de societat com a element de control social. Té una força coercitiva, és una font de pressió. El control social són els mecanismes pels quals la societat exerceix la seva dominació sobre els individus i força la seva conformitat a normes i valors. Els sociòlegs parlen avui dia de la societat del risc. Si bé els nostres avantpassats mostraven por en certs aspectes, avui existeix la por de l’acomodat; per aquesta raó el sentit comú moltes vegades ignora la capacitat de certs elements d’exercir control social.
Existeixen dos tipus de control; el control extern i l’intern. L’extern és les institucions, etc.
L’intern és la societat en si mateixa. Els hàbits és una de les coses que més ens governen, perquè les fem automàticament i conformen la nostra rutina. Durkheim havia intentat explicar el control social nomes per les pressions externes, però evolucionà; les normes socials, lluny d’imposar.se exclusivament des de l’exterior, ho fan una vegada internalitzades, des de dins nostre; “són la societat que viu dins de nosaltres”. Freud també ens explica una teoria a partir de la qual es pot entendre la societat, que era allà fora, es pot pensar dins un mateix. Hi ha unes normes externes, una autoritat, que a partir d’un moment són assimilades i et conformen a tu mateix (super ego, el teu pare s’ha convertit en tu mateix, en altres paraules és la teva consciència). Mead dirà que un ésser es divideix en el tu i el mi. El mi és la societat dintre del teu cap, és la concepció que té l’exterior d’allò que tu ets; el jo ets tu mateix. Si un nen petit es fa mal, el seu jo voldrà plorar, però el seu mi li dirà que els nens són forts i que haurà d’aguantar-se.
Esdeveniments rutinaris i estructures Donat que moltes de les nostres experiències amb l’altre gent consisteixen en rutines, podem dir que la societat està constituïda en estructures. Una estructura és una xarxa de pautes recurrents (no excepcionals) en les quals la gent funciona en situacions rutinàries.
El poder Sovint s’assembla al control social, però hi ha una diferència. Són dos conceptes molt propers, el control social té característiques negatives en el sentit que fa referència a la desviació de la societat i a la prevenció d’aquesta desviació (és a dir, el control social s’aplica quan algú no fa allò que una societat espera d’ell). En canvi el poder té connotacions positives en el sentit que s’interpreta com la representació d’un col·lectiu o d’una persona. El control social és un mecanisme unificat que titlla a aquella gent que se’n surt d’allò pactat com normal (es suposa que hi ha un sol model social correcte), i en el poder hi ha una gran heterogeneïtat (es suposa que hi ha molts models socials, concepció relativista). Parlem de poder des del punt de vista sociològic, que consisteix en la capacitat de influir o d’imposar la pròpia voluntat als altres. El poder es troba a tot arreu, en tots els àmbits de la nostra vida. Simmel entén que el poder no pot funcionar pel seu compte sense que ningú l’accepti; difícilment es pot mantenir sense el recolzament de la societat, i molts cops, aquesta acceptació passa sense que ens adonem. Els mecanismes de poder van des de la força fins a l’afalagament.
Diferència entre poder i liderat; en el poder sempre hi ha un element d’imposició. El liderat es basa en la seducció de portar un altre al teu territori. Què ha de passar per que el poder es mantingui i aconsegueixi un grau d’estabilitat? Ha d’existir l’obediència, l’estabilitat es dona gràcies a ella. Per a que això s’aconsegueixi s’ha d’estar habituat a obeir sense reflexionar sobre el poder del superordinat (automatització de l’obediència). Importància de l’hàbit de la obediència. Tot i això, normalment no hi ha prou amb la obediència. La legitimitat també es un factor important. Val a dir, però, que l’habituació té en si mateixa un efecte de legitimació (exemple del rei: perquè acceptes el poder del rei? Perquè tota la vida ha estat així. Aquest discurs, que demostra l’habituació de la societat a cert poder, l’està legitimant). En altres paraules, l’exercici del poder depèn de la legitimitat, i alhora l’exercici del poder produeix simultàniament legitimitat. El poder per a convertir-se en adequadament autoritzat ha d’omplir-se amb els atributs de justícia, moralitat, religió i altres valors culturals que defineixen les finalitats acceptables i les responsabilitats dels que tenen poder.
Weber dirà que el poder s’estabilitza en funció de com es legitima; diferents maneres de legitimar el poder dóna lloc a diferents tipus d’autoritat. Autoritat tradicional “és que sempre ha sigut així”. Aquest etern passat és fals, però això no és l’important, sinó el que la gent es cregui. La legitimitat és dins el cap. Autoritat carismàtica; el carisma que té un individu en un grup el té segons la mesura en que els altres l’associen una essència (un és carismàtic en la mesura que la gent pensa “és el portador de la paraula déu, és el portador dels drets humans, etc...”) i el legitimen. Autoritat legal racional aquesta és la forma d’autoritat que caracteritza la modernitat. Una forma de veure les dimensions de l’autoritat legal racional és observant la força que ha adquirit l’Estat. L’Estat és la manifestació màxima de poder atès que dirigeix la vida de molta gent. És una forma de dominació, i sembla que des d’un temps ençà la gent s’ha oblidat d’això. L’Estat ha aconseguit legitimar-se perquè ell mateix no es presenta com una força de dominació, sinó com quelcom que presenta l’estat del benestar. Tanmateix, l’estat del benestar, creat després de la Segona Guerra Mundial, és una institució creada per frenar l’estratagema dels revolucionaris, per continuar amb les mateixes estructures de poder.
Corrupció El poder és corrupte. Si el poder és absolut, corromp absolutament. Ocupar un lloc privilegiat i ser còmplice dels privilegiats et torna un d’ells. Destrueix la solidaritat humana. L’amor del superior per l’inferior porta un sentiment de grandesa basat en la humiliació de l’altre. A nivell de comunitat, es transforma en una situació injusta; l’exèrcit, la policia, els jutges... Quan organitzes una institució per aconseguir solidaritat, fraternitat humana, estàs trencant allò més important per superposar-te; la identificació amb l’altre. Fins i tot quan ajudem a l’altre, ho fem per nosaltres mateixos i no per ajudar aquells que ho necessiten (em realitzo, em sento bé, etc.) Vivim al·lucinats pensant que vivim a una societat liberal; el pensament ens ven una realitat virtual que no existeix. En tots els processos hi ha un agent que és l’agent principal: l’Estat.
L’Estat, com més protagonisme té en una societat, més corrupte es torna. Com bé es diu en el llibre “Lo petit és bonic”, quan una institució adopta grans mides, és el centre de totes les perversions; si aquesta institució fos petita, pot ser controlada per les mateixes persones que aquesta controla.
Cohesió i conflicte Un altre dels camps estudiats per la sociologia és l’ordre social (cohesió) i el desordre (conflicte). Com és possible l’ordre social? Després de la revolució francesa (revolució política moderna per excel·lència), es podia apreciar al París post revolucionari un gran desordre social.
La modernitat és una irrupció tremenda a l’ordre social establert. En aquest moment, Comte es dedica a estudiar aquest desordre. Acaba pensant que l’ordre social és una mica idealista, i afirma que allò que el conforma és la capacitat del coneixement. Per exemple, el coneixement religiós; aquest proporciona molt ordre, però poca llibertat. Acaba concloent que allò que donarà l’ordre a la societat moderna, que des de temps es trobà en una situació caòtica, serà la ciència positiva; proporcionarà un ordre nou, més just i molt més eficient, atès que com el coneixement estarà basat en una ciència molt més consistent, l’ordre també.
Aquesta concepció de Comte va influir a altres sociòlegs, com Durkheim. La seva proposta es resumeix en la següent pregunta: “com és possible l’ordre social?” La història de la humanitat és la historia de la diversificació. Durkheim argumenta que durant la història, la humanitat parteix de societats en les quals hi havia poca divisió del treball, poca diversificació (que gairebé tothom feia les mateixes coses). Això vol dir que si la gent fa les mateixes coses, la gent sap les mateixes coses, i la gent és, per consegüent, molt similar. Allò que els mantenia junts, allò que feia possible l’ordre social era la similitud. En aquestes societats, la diferència i el canvi es toleraven molt malament atès que eren concebudes com la causa del desordre social, i dites manifestacions eren immediatament reprimides. La modernitat ha implicat (fins i tot com potser la seva característica més important) una diversificació del treball molt més gran.
Per això, la història de la humanitat és la història de la diversificació. I què és allò que manté l’ordre social actualment? És justament el contrari. Si tothom fa el mateix vol dir que ningú es necessita. La societat moderna es nodreix de les diferències perquè l’un i l’altre es complementen en les seves tasques. Societat d’interdependència. Per tant, a la societat moderna la diferència és l’essència de la cohesió. Tanmateix, es necessiten uns valors i unes creences comuns perquè aquets individus tan heterogenis s’entenguin. Durkheim defineix la societat com “individus solidaritzats al voltant d’unes creences i valors comuns”. La manca d’ordre no vol dir manca de poder ni llibertat total (exemple dels estudiants de Belles Arts, que no els hi donen cap norma per pintar però desprès els hi posen nota); la manca d’ordre pot suposar la submissió més absoluta.
Definicions: - Cohesió: vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup.
Conflicte social: desequilibri en la cohesió d’un sistema social, causat per elements o forces dissidents, que poden ser interns o externs a ells (normalment per establir un nou equilibri, fonamentat en unes bases noves).
Simmel fa una contribució en aquest sentit: ell defensarà que tota situació de cohesió probablement procedeix del conflicte (per exemple el conflicte entre Catalunya i Espanya. És el conflicte allò que ha cohesionat el poble català en un sentit concret). Si hi hagués un sistema completament cohesionat, sense cap conflicte, s’hagués acabat el transcurs de la història; sense conflicte no existiria el canvi.
I com es manté l’ordre social? Radcliffe Brown defensa que l’ordre social es manté a partir de les sancions; les de premis i les de càstig. Però aquesta teoria ha estat criticada per d’altres que defensen que allò que manté l’ordre és el costum, l’hàbit. Per tant, no creuríem que és la sanció, perquè aquesta sanció s’aplica sobre aquells que segueixen o no segueixen el costum.
Malinowski, per altra banda diu que el més important perquè funcioni l’ordre és que s’acompleixin les obligacions recíproques de donar i agafar. El donar i agafar fa circular l’energia social, la reciprocitat que la gent compleix és la garantia de l’ordre social (exemple d’exogàmia, haver-se de casar amb persones de fora del nostre entorn familiar per engrandir els cercles d’intercanvi).
26/10/2015 APUNTES RAÚL! (FOTO WHATS) 28/10/2015 Grups socials Conceptes estructurals Establirem una mirada més macro sobre com està estructurada la societat. Dintre d’aquesta mirada, una de les coses que trobem són els grups socials. Parlarem d’això: - Diferència entre grup, agregat i categoria In(tra)-grups/out(extra)-grups Grups de referència Xarxes socials Dinàmica de grups Lideratge Teoria del grups de referència Grups primaris i grups secundaris Grup agregat i categoria Grup: els seus membres creuen que tenen alguna cosa en comú, i allò els diferencien en un sentit o en un altre dels que no els tenen. Un grup ho és en la mesura en que allò que t’agrupa és prou important que et separa d’altres individus. Implica la concepció subjectiva de l’individu.
Agregat: individus que temporalment comparteixen el mateix espai físic, però no tenen sentit d’unitat de pertinença. No se senten identificats de cap manera.
Categoria: col·lecció de persones amb característiques similars, però no interactuen ni consideren els interessos dels altres.
In-group/out-group In-groups: grups cap als quals l’individu sent lleialtat. És una altra manera de dir nosaltres. Qui som nosaltres? No és ningú en particular, per tant no hi ha ningú que sigui in-group. Sols venerar les virtuts. No podem viure sense estar identificats.
Out-groups: grups cap els quals l’individu sent antagonisme. Són els altres. Sols traduir les seves virtuts en defectes.
Xarxes socials Les persones estem unides per un o diversos llaços. Les nostres interaccions dins la xara ens connecten amb la societat en general.
Dinàmica de grups Els individus afecten els grups, i els grups als individus que el formen. El grup, en funció de de la seva mida canvia la seva manera d’interacció. Simmel dirà que la díada i la tríada són molt diferents, i la mida del grup acaba afectant-nos com a individus.
Lideratge Un cop parlem de grup, una de les figures que surten és el líder. És algú capacitat per influir el grup, no necessàriament per imposar-se. És una qüestió de seducció d’influència. Els tres tipus de líders; autoritaris, democràtics i laissez-faire. El líder no és el líder, sinó que el líder és líder en funció de la situació en la que es troba el grup.
Grups de referència Tenim relació amb grups als quals no pertanyem, però que tot i no tenir relació ens fan de referència. Ens influeix. “Grups que utilitzem com estandars per avaluar-nos a nosaltres mateixos encara que no pertanyem al grup”. Acabes veient el món en funció a com funciona aquest grup. “Experiment de les ralles, la resposta correcta era la B i tothom va dir C i van acabar dient C”.
Grup primari i secundari Aquests termes se’ls va inventar Horton Cooley. El grup primari és un grup petit, en el qual les relacions son pròximes, en el qual la principal relació és la relació cara a cara. Relacions carregades afectivament, relacions molt sovint de cooperació (família, amics, barri, poble...) Aquesta experiència de grup es contraposa al grup secundari; grup probablement molt gran, en el qual les relacions de la gent són més distants, no són cara a cara sinó anònima (com a tipus de persona, no individualitat), impersonals, de caràcter contractual (via dels interessos), són exemples les grans organitzacions, les empreses, sindicats...
Entre guerres (mundials) Hi ha sociòlegs que entre guerres diuen que els grups primaris són fonamentals. Les grans organitzacions estan formades per petits grups primaris, i si aquells grups primaris no funcionen bé, probablement els grups secundaris no. La hostilitat de la modernitat fa necessària la recuperació dels grups primaris per part de la teoria sociològica. Consciencia que les grans organitzacions estan formades per petits grups i són possibles gràcies a ells. El grup primari no s’ha de veure com l’enemic del grup secundari.
Irrupció societat de consum A la societat de consum, allà pels 50-60, la necessitat de potenciar les activitats narcisistes acaben posant en crisi els grups primaris. En aquest context, com a resposta es potencien altres grups primaris, però de naturalesa diferents, els grups de parells (gent que són de la mateixa generació, gent de la nostra edat). En aquest context, sorgeix la idea de la comunitat; contra la família convencional, noves formes. Es reivindiquen les subcultures.
Els grups primaris segueixen sent les principals agencies de socialització. No està clar que es pogués fer una primera socialització sense elements afectius. El compromís d’esdevenir un esser social dintre duna societat difícilment es produeixen sense elements afectius.
Transformació dels grups primaris Quan la societat canvia, els grups també ho fan. Quan la societat era agrícola, la gent explotava la terra i sovint la família eren els companys de treball, el model de família era una família extensa, grossa, i que convivien junts en moltes coses. Quan la família s’ha d’adaptar a una societat amb molta mobilitat espacial i social, la família s’ha d’adaptar i la família cosanguinia és massa gran i no pot adaptar-se bé, i es crea la família nuclear (pares i fills, únicament). La transformació de les relacions per l’impacte de les TIC.
2/11/2015 Estratificació social Dintre de la societat hi coexisteixen grups diferents, però a més a més, diem que estan jerarquitzats. Els criteris de classificació a partir dels quals podem detectar grups diferents són, per exemple: edat, sexe, força, poder econòmic, raça, diferencies geogràfiques, estil de vida... Aquests criteris esl podríem dividir entre criteris objectius (en un cert sentit no depenen tant de la percepció que té un individu d’ell mateix, per exemple, ingressos econòmics) i subjectius (en funció del que l’individu, o els altres, creuen que està l’individu).
Teories de l’estratificació hi ha diverses en funció de cada escola; Marx i Weber per exemple diran coses ben diferents.
Classe social Una classe social és un grup social que comparteix una mateixa posició en l’estratificació d’una determinada societat. És utilitzat habitualment per la tradició sociològica per designar grups socials amb una posició econòmica, un estatus social i uns interessos idèntics. Controvèrsia entre ser d’una classe i la percepció individual de formar part d’una classe.
Marx: la classe es defineix per la situació en relació a la producció. La classe és la posició que l’individu ocupa dintre del món de la producció. Marx també parlarà de la falsa consciència.
Els dominadors tenen uns mecanismes que no només controlen allò que fan dintre del món de la producció, sinó que també acaben influint en la percepció de classe dels individus; no es té la consciència que s’ha de tenir. Tanmateix, hi ha moments que la classe té consciència de la seva classe i la posa en discussió.
Weber: d’acord amb Marx, diu que d’acord es pot classificar la gent segons la seva posició en la economia, però posa en qüestió si aquest factor pot arribar a desenvolupar un sentiment de comunitat. L’economia no és suficient per determinar l’acció política i econòmica. Weber parlarà d’estatus, una idea que vol recollir varies coses que s’escapa de classe. Hi ha individus que tenen estils de vida i pautes de conducte compartits. Estatus i classe no són la mateixa cosa. Weber també parla de poder; els individus tenen diferents possibilitats de influir en les activitats dels altres, i de vegades aquest poder es deu al poder econòmic, al seu estatus, etc...
Lluita entre estatus (prestigi) i poder. El que fa que la gent se senti en comunitat és compartir estils de vida. L’Estatus és la posició d’un d’individu dins d’un grup social pel fet que es dipositari d’un cert honor o prestigi social i que implica un estil de vida determinat. Pot ser un estatus adquirit (estatus guanyat per una persona per mitjà de la formació i la professió) i un estatus assignat (estatus atribuït a una persona basat en el sexe i la família a la qual pertany).
Capitalisme És veritat que si fem la comparativa històrica, en el capitalisme el factor econòmic és molt més determinant per la societat. Això té a veure amb la mateixa característica de la modernitat. La revolució de la modernitat en que consisteix? La discussió més important que es fa és aquesta: d’on han de venir els privilegis, els avantatges? L’esquema tradicional té dret a tenirles una persona en funció al seu naixement. La revolució de la modernitat posa això en qüestió; la gent comença a entendre que allò és injust i que hi ha gent que pel que fa mereix.
Qui té beneficis és qui fa les coses ben fetes, i per tant, aquests han de gaudir de privilegis i drets. Es prediquen la igualtat d’oportunitats al néixer. Tanmateix, no hi ha igualtat d’oportunitats perquè en funció de la família en la qual neixes aprens unes coses o altres, i d’aquí ja en surts diferentment parat.
Mobilitat social La mobilitat social es pot fer per diferents vies, hi ha diferents mecanismes de mobilitat; l’activitat econòmica, el matrimoni (braguetazo), educació, política i govern de les aparences.
Per la mobilitat social és molt important la capacitat de pensar-se a un mateix en diferents situacions de poder i de riquesa.
Conformació de la mobilitat social S. XIX i S.XX. Mobilitat social i educació. En les societats modernes hi ha mobilitat, però no tanta com diu el discurs legitimador.
04/11/2015 Símbols Existeixen classes diferents de símbols que defineixen de forma directa un estatus social, pot ser la manera de parlar, de vestir, de relacionar-se, etc. No ha de comportar classes socials diferents, però si estatus diferents (p.e, el bigoti del rentaplats).
Diversitat del sistema de classes dins del capitalisme Classe mitja La classe mitja és un sector que queda entremig de les dues classes de referència en el sistema capitalista; els propietaris i els treballadors. En un principi era una classe poc important, però que poc a poc s’ha fet molt gran. Postmodernitat, aquest terme s’aplica a partir de la segona guerra mundial, atès que comença a haver-hi un creixement espectacular del tercer sector, de les classes mitjes; el sector de serveis. És complicat definir-ho, són gent molt diversa, són professions d’intermediació entre propietaris i empleats. Professions liberals; gent amb titulació que pot formar un gabinet, crear petits negocis... (professors, enginyers, quadres comercials...). Classe mitja molt complexa, molt heterogènia; botiguer de barri popular amb un professor d’institut alternatiu. Aquest sector contempla gent contraposada.
Separació de la propietat del control econòmic Diferència entre aquells que posseeixen les propietats i aquells que les controlen; en l’economia moderna, el món de l’economia està en mans de l’alt executiu, mentre que el capital està en mans dels propietaris. Cada vegada els propietaris estan més llunys de la classe dirigent; concepció molt diferent de l’economia del segle XIX on les empreses eren familiars.
Segons la classificació de Marx, aquest alt executiu seria un proletari. Cal matisar les diferències.
Desenvolupament sector serveis: classe del coneixement Una gran part de la societat mereix el seu estatus, el seu prestigi, gràcies al seu coneixement.
Hi ha gent que es dedica a produir, i hi ha gent que es dedica a aplicar coneixement, transmetre’l, etc. Aquests dos tipus de persones tenen maneres de ser substancialment diferents. Aquesta classe del coneixement pertany, en gran part, a treballadors de l’Estat.
Burocratització, hi ha treballadors que la seva tasca no està molt bé definida. El sector productor i de classe alta s’oposen a aquesta classe; amb els seus impostos han de pagar el seu salari, i ho troben injust. Ser pròxim a les classes culturals o pròxim al sector productor de béns i serveis? Burocràcia Un dels temes més importants de la sociologia. La modernització és la racionalització del món.
Què vol dir actual racionalment? Posar uns mitjans amb un únic objectiu; mirar de ser eficient.
I aquí apareix la burocràcia: un òrgan racional encarregat de l’eficiència del sistema. Es crea un model basat en la divisió racional de les funcions i les responsabilitats i s’imposa a la realitat, i tots els factors que s’impliquen en el model han de complir-lo adequant-se a unes regles precises (has de ser una peça de l’engranatge).
Es produeix, doncs, una deshumanització associada al progrés; dintre d’una organització burocràtica, és molt important que tota dada sigui predicible, de ràpid accés; no existeixen les singularitats (p.ex, som un número). I per a què serveix la burocràcia? Per lluitar contra el futur, per entendre el que passarà; es controla gran quantitat de població. D’aquesta manera es pot controlar l’entorn.
Alienació Concepte d’alienació. Aprofundirem en el concepte amb els manuscrits ecònomic – filosòfics.
El capitalisme és l’element introductori de l’alienació.
- Les persones dominades per la seva pròpia creació (creem coses de les quals en depenem posteriorment).
Experimentació passiva del món.
Adoració de la pròpia creació Adoració de la pròpia creació. És l’experiència de la idolatria; es crea un idol al qual posteriorment s’idolatrarà.
Alienació en el treball - - Home alienat dels objectes que produeix (són persones alienes als objectes, pots acabar divorciat completament del sentit que té produir aquella cosa que estàs produint) Home alienat del procés de producció (les persones són controlades per un superior, únicament responen a ordres, però no entenen el sentit).
Home alienat d’ell mateix Home alienat de la comunitat Preocupació per la llibertat; l’individu no alienat és un individu autònom, lliure, però aquell alienat decideixen per ell.
La fascinació que tenim pel consum només es deu a aquest factor; al desconèixer el funcionament de les coses, al ser tan aliens a ells, ens interessa conèixer-los, i per això consumim.
Anomia Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus. Durkheim ho relaciona amb el desordre de la societat; contradicció de valors, de normes, etc. Modernitat com a sinònim de falta d’orientació, de societat amb falta de referents. La Modernitat consisteix en el trencament dels límits; acabar amb l’encaixament de tots i cadascuns dels elements i això comporta una il·limitació que causa desorientació. Les persones som ésser limitats, ens morim, i ens costa molt moure’ns en un món il·limitat. Preocupació pel sentit; ens troba molt trobar el sentit de les coses en un món d’horitzons oberts, i hi ha persones que es perden acabant en la intempèrie. Pèrdua de sentit del món, la qual cosa, per exemple, es pot veure en les causes de suïcidi. El suïcidi depèn del grau d’integració a la societat (tant l’excés d’integració (altruista), com en defecte d’integració (egoista)) com del grau de reglamentació, és a dir, entenent la llei com a una organització moral (si hi ha normes és perquè la moral falla en algun aspecte). Excés de reglamentació (fatalista), per exemple, societats esclavistes, els esclaus veien com a única sortida la mort. Defecte de reglamentació (anòmic), per falta d’orientació, confusió insuportable. Agonia de l’elecció.
16/11/2015 Apuntes raúl foto!!! 18/11/2015 Diferents formes de parlar de la socialització Com funciona la socialització segons Freud? És el psicòleg que més clarament posa en relació la subjectivitat de l’individu amb el seu entorn. La concepció que té Freud de la socialització és conflictiva: es tracta d’un procés conflictiu que consisteix en posar sota control els desitjos i els impulsos. Aquí la socialització és un procés conflictiu.
Com funciona la socialització segons G.H Mead? Parla de la importantíssima influència de l’entorn social com a tret distintiu de l’espècia humana. El concepte fonamental és el “self”, que vol dir sí mateix. És la imatge que de sí mateix té el subjecte. El “self” neix amb la experiència social, i l’experiència social és l’intercanvi simbòlic. Per entendre les intencions, l’individu ha de ser capaç d’imaginar la situació des del punt de vista de l’altre; és la virtut necessària per entendre’s amb els demés.
Els altres fan la funció de mirall en que s’emmiralla i es forma l’individu una imatge d’ell mateix; jo sóc, jo tinc la percepció de mi mateix a partir de la percepció que tenen els altres de mi. Tots funcionem amb prejudicis. El jo especular: les persones es veuen a si mateixes en funció de com els veuen els altres. CH. Cooley. Un difícilment pot tenir autoestima si ningú l’estima, un no es pot veure seductor si algú no li fa veure que ho és. El “self” té dues manifestacions diferents: una és el self subjecte (I), és el que emprèn l’acció, el que té la capacitat d’actuar per pròpia iniciativa, tot i que és un producte social. L’altre és el self objecte (me): pel fet de mirar-nos en els altres, formem la nostra imatge fora de mateixos, i per tant, ens podem percebre fóra de nosaltres mateixos com si fóssim una cosa. Nen que toca el piano, li fa mal, I diu “ploraries”, el me diu “els nens no ploren”. El nen interactua al principi imitantlo, com que el nen no és capaç d’usar símbols, no té self, no té la capacitat de relacionar-te amb els altres de manera simbòlica; senzillament el que fas és imitar, repeteixes les conductes dels altres. Normalment es comença així, i aquests “altres”, els altres als que imita, són els “altres significatius”. A base d’anar imitant, el nen aprèn jocs cada vegada més complicats, i en aquest procés, anirà aprenent a posar-se en el lloc de l’altre. L’entropia és imitant. Als 7 o 8 anys el nen ja té capacitat important per fer el seu paper i imaginar-se en el paper de l’altre.
(Un nen es tapa els ulls i es pensa que no el veuen, perquè no entén que els de fora els veuen).
En aquesta última etapa del desenvolupament del self el nen ja és capaç de veure’s a si mateix des del punt de vista dels altres; “l’altre generalitzat”. Són les normes i els valors de la societat.
En aquest viatge el nen no nomes entén els altres, sinó que és capaç d’assumir les actituds dels altres ell mateix. La socialització s’estén tota la vida, no s’acaba amb la infantesa. Els individus anem reformant la nostra imatge; el self es transforma durant tota la vida, i sobretot després de moments importants (divorcis, problemes laborals...). De totes maneres Mead reconeix que no només som esclaus dels altres, sinó que podem tenir cert control sobre aquests canvis. No hem de respondre de forma irreflexiva i automàtica, sinó que podem tenir una mena de control, podem ser capaços d’analitzar-nos. Aquí la socialització s’assembla a un diàleg; no és un conflicte, sinó un procés de negociació. Socialització és el procés de conformació de la identitat.
Socialització i sistemes de classificació Durkheim diu que la nostra relació amb el món és a base de classificacions, i socialitzar-nos és aprendre aquestes classificacions, aquests límits; jueus i cristians, fidels infidels, gossos i gats, vida i mort. Aprenentatge a base de discriminacions. Aprenentatge de barreres arbitràries que naturalitzem.
M. Foucault – Les paraules i les coses Agafa un exemple de Borges “los animales se dividen en pertenecientes al emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d)lechones, e) sirenas...” Dirà que això és una classificació arbitrària, i les realitats que vivim són tant arbitràries com ens explica Borges. Canviar de cultura vol dir canviar de sistemes de classificació.
Socialització: participació en un sistema simbòlic Els símbols són l’element principal de la socialització, i els símbols són el més arbitrari del món.
Arbre vs tree. La relació entre significat i significant és un conveni.
Definició de la situació Un altra manera de parlar de socialització podria ser fer servir el concepte de “definició de la situació”. Abans de qualsevol acte hi ha una fase d’examen i deliberació que Thomas anomena “definició de la situació”. Un nen neix en un medi en el qual bona part de les situacions estan definides. Per tant ja se sap com ha d’actuar davant de les diferents escenes. Fins que no entens les definicions de diferents situacions, no estàs socialitzat.
Grups de referència Estar socialitzat vol dir que tenim grups de referència.
Aprenent rituals (Goffman).
Socialitzar-se vol dir aprendre rituals. Aprendre el codi de conducta interpersonals.
Etapes biogràfiques Parlar de socialització també vol dir fer-ho de les etapes biogràfiques. Hi ha una tendència a pensar que les etapes biogràfiques es deuen a la biologia, quan són socialment definides, productes d’una construcció social. Les societats diferents tenen etapes biogràfiques diferents; hi ha moltes societats que no tenen de joves Socialitzacio: conformació de la identitat La socialització és la conformació de la identitat. “L’important no és el que fan els altres de nosaltres, si no el que nosaltres fem del que fan els altres de nosaltres” Socialització secundària Després de la primera socialització ve la socialització secundària. Comporta la introducció a submóns particulars (el món laboral, etc.). La socialització secundària implica aprendre els codis, símbols, etc., d’aquests submóns particulars. La socialització primària és molt més intensa que la secundària, tot i que hi ha submóns de la socialització secundària que requereixen d’un grau de resocialització altíssim. Per exemple, el món religiós, vol expressar que ets una persona diferent a la que creies que erets. Experiències molt contundents.
Desviació La socialització i la desviació conformen la part subjectiva de la sociologia. Què passa quan pretesament algú no s’ha adaptat? La desviació és la transgressió de les normes socials i sempre està relacionat amb la diferència moral. Hi ha algú que té incapacitat d’actuar segons les normes socials. És un problema complex, perquè la societat en si mateixa és quelcom complex. Tots els grups socials tenen normes, i qui les transgredeix és estrany, marginal, outsider. Quan d’algú s’espera alguna cosa en alguna circumstància i no succeeix, pot ser desviació o no, únicament és desviació si es posen en marxa els mecanismes de control.
Hi ha molts tipus de regles, lleis formals i acords més informals. Hi ha normes que tenen cossos especialitzats encarregats de que es compleixin, i altres que necessiten de l’afer de tots. Hi ha regles que s’acompleixen i hi ha que no. El transgressor pot compartir o no la legitimitat de les regles transgredides: hi ha coses de les quals es duen a terme discussions. Racionalitzacions contra les regles.
La desviació s’anuncia com a tal en la mateixa mesura que el desviat no respon com s’esperava. Darrere de la desviació hi ha la idea de normalitat. Aquesta idea dóna ordre a la nostra experiència, i el que fa la desviació és posar en qüestió aquesta idea. Les definicions de normalitat poden ser diverses: la estadística, els metges i el pes, etc. Definició del que és normal és arbitrària. Es defineix la normalitat en funció d’un ideal. La definició social de la normalitat es fa en funció a la no observança de les regles del grup,, es presta poca atenció a l’ambigüitat de les regles del grup i a una pluralitat de grups/individus participants. Quan es relativitza l’ordre social relativitzes la desviació. Necessitat d’explicar la desviació: la desviació explicada és una desviació més o menys controlada, en canvi una desviació sense explicació és una cosa amenaçadora (terrorisme). En absència d’explicacions es produeix un atac al món donat per descomptat.
Intents d’explicació: les causes de la desviació - Biològiques Psicològiques Sociològiques Durkheim diu que tothom parla de desviació com si fos una disfunció.
No és que hi hagi desviacions, sinó que hi ha gent que defineix les desviacions. Per tant la pregunta és “desviat, qui ho diu?”. No hi ha res essencial en la desviació per a que ho sigui, sinó que és una expressió de no conformitat. Teoria de l’etiquetatge; qui acaba sortint-se amb la seva classificació és aquell qui té més poder.
23/11/2015 Sociologia i modernització Es tracta d’una forma molt particular de veure i pensar. És el trauma de la modernitat el que requereix l’expressió de la sociologia. Sense modernització no hi ha sociologia.
Origen 25/11/2015 Clàssics Auguste Comte És un dels personatges més importants de la sociologia del segle XIX. Inventor de la paraula sociologia. És el pare de la filosofia positiva, del positivisme (manera d’entendre el coneixement i la ciència). Revolució epistemològica. S’inventa la sociologia del positivisme.
Participació és la forma màxima de legitimitat de la societat democràtica.
Tractarem: - Vida i idees generals Positivisme Sociologia Llei dels tres estadis Jerarquia de les ciències Ordre, base filosòfica De tota manera, per quin motiu és un clàssic? Vida i idees generals Occità que estudià a París, un París al començament del segle XIX, revolucionari, ple de gent que d’una manera o d’altre estaven entusiasmats amb transformar el món, modernitzar-lo. Al ser de la perifèria, la impressió del desordre de la ciutat parisenca li semblà espectacular.
Impacte de la modernització. Tota la vida va ser professor universitari, en el qual l’entorn universitari també estava tens. De fet, és professor de matemàtiques. Però aquest tipus d’ensenyament no li és suficient, la seva inquietud era el món social, en el qual res no quadra, no com a les matemàtiques. Secretari del Saint-Simon, un dels socialistes utòpics premarxistes. Paternalisme. Tanmateix, trencaran relacions. Es dedica a llegir els teòrics de la contrarevolució, autors que fan anàlisis critiques destacant els grans valors que s’han perdut, i el que li interessa d’aquests autors és la idea de que allò col·lectiu ha d’estar damunt d’allò individual. Context de baixada de la vida religiosa, crisi, doncs a Comte li sembla que ha d’haver una altra cosa que fagi possible que es recuperi el sentit de comunitat. El que fa és projectar això que abans projectava la religió amb la ciència. Ciència com a cos pur de coneixement ha de ser capaç d’organitzar la societat. Si es recupera això, es podria progressar i alhora comportaria l’ordre (la comunitat, el que protegeix la persona de la seva feblesa) L’objectiu: la felicitat de les persones. La ciència donarà la cohesió col·lectiva necessària.
L’home és feble, la societat el protegeix. Tot això el converteix en una mena de profeta.
Positivisme Ciència ocupa la peça clau del món, és la que ens ha de salvar. Comte diu que quina avantatge té la ciència, que sembla que parla de fenòmens que estan subjectes a lleis. La ciència cerca les causes, tant les primeres com les finals no tenen massa sentit, val que ens centrem en les lleis que relacionen les coses de manera immediata. Les lleis de la regularitat (acaben fent que els fenòmens es puguin relacionar). Les lleis són coses fixes que es poden preveure, i si el que vols és ordre, la llei t’ho ofereix. Com poder deslligar la ciència de la opinió? Comte diu que el positivisme és una manera de conèixer en el qual la naturalesa de les coses es revela directament a l’esperit, sense subjectivitat. Es pot conèixer, doncs, sense idees prèvies.
Garanteix que les lleis revelades són indiscutibles, atès que no estan tacades d’opinió, i per tant, són lleis per a tothom. Quin problema té el positivisme? Que és una ingenuïtat, que conèixer sempre és reconèixer, i que sense coneixement previ no hi ha coneixement. El lema de Comte és “saber per preveure per poder”. Un no sap per saber, sinó que sap per preveure i per poder, el coneixement finalment és un instrument per intervenir a la societat en un sentit determinat. Coneixement al servei del “poder”.
Sociologia S’inventa la paraula. Capacitat d’organització de les ciències naturals contrasta amb les de les ciències naturals; veu la necessitat d’inventar un ordre, i acaba inventant el mot sociologia.
Aposta perquè es tingui el mètode científic, sense oblidar mai la perspectiva històrica. Ciència que aplicada a lo social ha de servir per aconseguir la cohesió que no hi havia.
Principis El col·lectiu està per damunt de la individualitat. “La primacia ha de ser del tot sobre les parts.” (comunitat per sobre individualitat). Li interessarà la historia per saber que passa, que va passar i que passarà, la historia de la humanitat és la historia del progrés del coneixement.
Altra cosa és que tot i la diversitat històrica, hi ha unes necessitats que són universals i permanents, i quines són? La necessitat de justficar l’ordre en el que un viu, la necessitat que des de la concepció del coneixement imposar la llei moral compartida. Això és el que es farà des del coneixement.
Llei dels tres estadis En aquest sentit, la seva aportació més important és la llei dels tres estadis. Intenta com fer una mena de resum de la historia de la humanitat, de consideració del present i d’expressió del que ha de passar al futur. En què s’ha basat el coneixement de la humanitat la major part de la història? En un tipus de coneixement associat a la religió, el que ell anomena “l’estadi teològic o fictici”. Es fixa en aquest tipus de coneixement per justificar el tipus de legitimació de l’ordre social que hi havia. Infantesa de la humanitat. El coneixement religiós pretén conèixer absolutament, cosa que és impossible. Perquè s’aferren a aquest coneixement? Perquè no disposaven de més recursos. Dintre de l’estat teològic o fictici trobem diversos estats: - fetitxisme (donar vida, dotar de qualitats humanes a un objecte, per exemple els talismans, etc. Comte diu que hi ha un primer moment en el qual la gent té poc recursos de coneixement, en el qual als astres, als cossos, se’ls atribueix una qualitat - - animada de vida semblant a la dels ésser humans i el món s’acaba explicant en base a això, nivell molt bàsic) Politeisme: explicar el món a partir d’uns éssers invisibles que la seva acció determinava el que passava. Al ser molts, es podien donar processos contradictoris.
Lògica que no necessitava de discussió, de racionalització.
Monoteisme: explica el món a partir d’un ésser invisible que determina l’acció de la humanitat. Explica una cosa molt important: passem a la exigència de coherència com mai s’havia tingut, atès que nomes hi ha un déu. Procés de racionalització necessari darrera de tot això.
L’estadi metafísic és el següent estadi. En l’estadi teològic l’ordre estava garantit, però no hi havia llibertat. L’estadi metafísic és la joventut, i la joventut és rebel, i per tant d’aconseguir llibertat, es pot arribar a carregar-se l’ordre. A nivell de coneixement la gent segueix fascinada per les grans preguntes, però explicaran el món no a partir de deus, sinó d’idees filosòfics.
Aquest és l’estadi de Comte. Segle de les llums. El problema de les idees es que no es poden mantenir com a lleis, atès que tothom pot tenir idees. El caos està garantit, i això es manifesta en la revolució francesa, en la idea de democràcia i en la de lliure opinió. Es guanya en llibertat, però el caos és tant que no es pot portar a la practica. Aquí s’adverteix que en molts àmbits ha aparegut una forma de coneixement molt més sofisticada, i que pot ser un referent del que te’n pots refiar: la ciència. Comte pronostica que la següent etapa estarà organitzada en base a la ciència A l’estadi positiu, com que la ciència és tan indiscutible, la societat s’organitzarà a partir d’aquí. En aquestes circumstancies es podrà progressar. Evolució del coneixement com historia de la humanitat. El coneixement pretén imposar l’ordre social i moral.
Jerarquia de les ciències Per tal de poder fer bé això, s’han d’organitzar bé les ciències. Organitza les ciències des del més abstracte i concret fins al més sofisticat i complex. L’ordre és: matemàtiques, astronomia, física, química, biologia i sociologia, en el qual la sociologia és la ciència suprema. Rousseau és l’antagònic de Comte.
Ordre, base filosòfica Què és el que pretén Comte? L’ordre. Obsessió per l’ordre. Posa en relació el desordre de l’existència amb les opinions i amb el desordre de les intel·ligències. S’ha de buscar una font de consens inintel·ligible i el troba a la ciència, que serà l’instrument de l’ordre. Un individu que té una obsessió tan gran és molt conservador; por al desordre, a la obertura. I és clar, això ho fa especialment sospitós.
08/12/2015 Concepció materialista de la història La societat d’acord amb Marx compren un equilibri dinàmic de forces antitètiques que genera el canvi social amb la seva tensió i lluita. Lluita de classes. Marx explica el canvi de la història en la lluita de classes, aquesta lluita és una lluita per les necessitats bàsiques. Fixació en la vida material en el sentit que es busca la satisfacció de les necessitats. Lluita per recursos escassos.
Per satisfer-les estableixen relacions de cooperació, que tot i així deixen veure l’antagonisme per la lluita dels recursos escassos. El problema no està en els recursos, si no en les coses per les quals sentim necessitat. Com produïm infinits elements, tenim infinites necessitats. I per aquesta raó mai ens sentirem satisfets, sempre voldrem una mica més. Els prehistòrics no tenien cap necessitat, treballaven únicament per satisfer les necessitats de supervivència. Com s’evoluciona? Amb la divisió del treball, amb l’especialització. Pare de l’explotació. El diner és l’altre font del mal. Perquè? Perquè el diner el que fa és amagar el tipus de relacions que es produeixen entre les persones. La confusió de preu i valor ho fa el diner. L’únic que produeix valor per a Marx és el treball de les persones, el capital (que no és res més que treball acumulat).
Relativisme historicista Marx se serveix de un relativisme historicista que vol dir que el món està socialment construït, per la qual cosa pot anar canviant. Cada situació social té la seva especificitat social-històrica.
Si el món en que vivim queda limitat per les circumstàncies socials, trobem el principal problema. Per convertir el treball en un problema se’l va haver d’alliberar, havia de ser possible convertir el treball en una mercancia.
El paper de les idees Les idees són el reflex, directe o sublimat, dels interessos materials. Marx mira el que passa en el món de la producció. Si el que caracteritza als humans és la seva capacitat d’autoproducció, l’existència de les persones és el resultat de la producció. Llavors les idees quin paper juguen? Sempre succediari, són el reflex dels interessos materials. Si vols explicar una idea, has d’explicar que passa en el món de l’existència dels éssers humans. Fletxa que porta les condicions materials a les idees i les idees a les condicions materials. Marx és anti intel·lectual, i això s’explica perquè ell procedeix d’una classe social que no s’entera del que passa. A més, la seva experiència universitària és negativa. Experiència de sospita de les idees. Darrere les ideologies hi ha una racionalització dels interessos, ajuda a mantenir el status quo, l’interés dels que tenen els interessos. Per això, les idees que tendeixen a predominar a la societat són les de les classes dominants: les idees dominants són les de la classe dominant. La ideologia és una forma d’engany. En molt bona part la cultura és una enredada perquè la gent tingui una concepció del món que el despisti de la realitat.
Centralitat del mode de producció Marx és hurista. Considera el món com una totalitat interrelacionada. No és possible explicar la guerra sense explicar el que passa en altres àmbits de la vida. Tot està relacionat. I quan toques una cosa les altres també es belluguen. De seguida identifica la que probablement pot ser la variable independent del món: el que passa al món de la producció. Per tant, el rol més important que la persona farà serà el rol de classe. En què consisteix? En el rol que l’individu ocupa en el món de la producció. Centralitat del rol de classe.
Forces productives Marx pensa que les idees serveixen perquè no canviï la historia. També pensa però, que les idees en el canvi també són importants. Aquella falsa consciència passa a ser consciència clara i lluita pels seus vertaders interessos. Marx diu “constato que la historia de la humanitat, és la historia del progres econòmic, de l’augment de la productivitat”. I això es produeix gracies al conjunt de capacitats científiques, tècniques, organitzatives, financeres, laborals, etc., que intervenen decisivament en el procés productiu. És a dir, un desenvolupament de les forces productives. Marx veu que aquestes capacitats tenen un desenvolupament propi, la tendència en el sistema de producció és el canvi. Tanmateix, arriba un moment en que les relacions socials són un impediment per que se segueixin desenvolupant les forces productives.
Forces productives -> paper objectiu Ideologies -> paper subjectiu En funció a aquesta combinació, es desenvolupa la posició política dels individus.
Concepció de la ciència La seva concepció de la ciència reflecteix el seu antiintel·lectualisme. La 11ª tesi de Feuerbach és reveladora en aquest sentit: “els filòsofs només han interpretat el món de formes diferents, però es tracta de transformar-lo”. Marx no vol entendre el món, sinó que pretén transformarlo. Marx dóna un sentit d’utilitat a la ciència: ha de servir per fer la revolució. En aquest sentit, Marx es revela contra el seu origen, contra la gent de les idees, que defensen que la ciència no ha de tenir cap ús pràctic.
Prefaci de la crítica de l’economia política. Els conceptes.
En aquest prefaci, s’explica a ell mateix. Els conceptes de Marx són els següents: - Procés de treball: procés de transformació d’un objecte determinat per l’activitat humana. El procés de treball es fa amb: - Mitjans de producció: objectes amb els quals hom treballa - Força de treball: agents productors. En el capitalisme, separes l’individu de la seva força de treball. Es posa a la venda la seva força de treball. D’això es diu ALIENACIÓ.
Una cosa que era teva passa a ser aliena.
- Relacions de producció: relacions en les que entren els agents de producció Agents de producció - Relacions de producció o Relacions tècniques de producció: un es dedica a produir unes peces, i altres a altra cosa.
 Divisió treball  Branques  En un mateix procés  Divisió social del treball  (economia, ideologia, política...) Manual/Int.
o Relacions socials de producció: un es dedica a l’economia, l’altre a la ideologia, etc. Les relacions podrien ser de:  Explotació: uns individus s’aprofiten del treball de l’altre aprofitant-se que tenen el control dels mitjans de producció.
 Col·laboració: és a la relació a la qual s’arribarà en l’últim moment de la societat, quan s’arribi al sa comunisme.
- Forces productives - Infraestructura / superestructura: la infraestructura és sinònim a món de la producció, és l’estructura econòmica, i la superestructura és el sistema cultural, el món de les idees, el sistema juridico – polític. Per entendre la societat és important entendre la relació entre infraestructura i superestructura: Marx entén que canvis en la infraestructura comportarà el canvi a la superestructura.
- Mode de producció: models que serveixen per fer una abstracció de la realitat de diferents moments històrics. Entre altres, cita diferents etapes: - Comunitat tribal - Ciutat antiga - Feudal - Capitalista - Comunista - Formació social (18 brumari): - Classe social: a cada mode de producció li correspon una forma concreta de relació entre els - Esclavatge - Herència - Casta - Classe - Teoria de les classes - Interessos de classe: té uns interessos encara que no els sàpiga.
Ideologia: com que hi ha la ideologia, moltes vegades desconeixem els nostres interessos.
o Falsa consciència: situació habitual, les idees que tenim al cap no són les acords als nostres interessos sinó les acords al sistema.
o Consciència Clara: com passa això? A partir d’una sèrie de factors: - Consciència de classe o En ella mateixa o Per a ella mateixa: quan la classe té consciencia passa a ser una classe per a ella mateixa, atès que es pot organitzar per uns interessos que ja en coneix.
- Lluita de classe - Explotació: - Valor i treball: valor d’ús i valor de canvi (per que sigui possible l’intercanvi d’objectes necessitem convertir-lo a un factor comú). Quan es parla de valor de canvi parlem de mercaderies, en les quals el factor comú de conversió és el diner. Els mecanismes d’intercanvis giren entorn al preu. Per Marx, l’únic que produeix valor és el treball. El valor del producte és, al cap i a la fi, el valor que incorpora.
- La força de treball - La plusvàlua Si hi ha algú que en treu beneficis d’aquest procés de treball, d’on el treu? Només s’explica perquè el treball posat en aquell treball no es remunera tot, sinó que es remunera en part, i la resta és expropiada. Així s’explica l’existència de beneficis. La plusvàlua és la diferència entre allò pagat i allò expropiat.
- Alienació. El concepte d’alienació és un concepte que serveix per referir-se a la expropiació del treball, però parla de moltes més coses, de fet, de les persones dominades per la seva pròpia creació. Aquest productor té una experiència passiva del món perquè no es pot reconèixer com autor d’aquell món. Tot i ser el creador, ha perdut la capacitat de reconèixer; experiència de la idolatria, adoració de la pròpia creació. Aquesta amplitud es pot veure com Marx l’aplica a diversos àmbits.
Diner El diner és un mediador estrany. Degut al diner, l’activitat humana queda fora de les persones.
Mentre l’home s’aliena, l’activitat mediadora actua tan sols com un home deshumanitzat.
Ésser fora de l’home i per damunt d’ell. Era la persona la que havia d’estar al mig de l’experiència fent de mediadora, no el diner. Els objectes separats d’aquest mediador perden el seu valor. Inversió de la relació originària. El diner el rendim culte, havia de ser el mediador de l’intercanvi, i en lloc d’això passa a ser una cosa a la que estem sotmesos. Representa el poder de les persones, i les persones quedem expropiades d’aquesta propietat.
Deshumanització. El diner va molt més enllà de l’expropiació.
Estat i alienació L’estat és l’intermediari de l’home i la seva llibertat. Per salvaguardar la nostra llibertat la posem en mans de l’Estat (alienació). És un instrument pervers.
Jove Marx i la importància del treball Per Marx, la existència és el treball. El treball és amb el que influïm l’entorn en el que vivim, amb el que ens relacionem amb els altres i ens construeix a nosaltres mateixos. L’humà no és homo sapiens, sinó homo faber. Per això estarà especialment pendent de l’alienació del treball. La capacitat humana més gran és la seva capacitat de treball.
Home alienat del procés de producció La pròpia activitat s’experimenta com quelcom alie, que no li pertany, l’activitat com a patiment, la força com a debilitat, la creació com a castració. L’home no es realitza en el seu treball, sinó que es nega. El treball alienat comporta cansament físic i mental. El treballador busca la llibertat en l’oci.
Home alienat d’ell mateix Si l’home està alienat del procés de producció, és ell mateix qui està alienat . Marx es preocupa per l’alliberament.
Home alienat de la comunitat Marx entén que si l’home individual està alienat, és la comunitat, la societat sencera la que està alienada. En aquestes circumstàncies el que passa és que el que hauria de ser una finalitat de la vida social passa a ser un mitjà per sobreviure. Aixo és la màxima manifestació de la degradació, de la deshumanització.
L’emancipació Per ell, la societat capitalista és a la que es produeix la màxima alienació, per tant, el màxim engany, i per tant, la màxima manca de llibertat i de realització. Per Marx, com és el proletariat els que es troben en la situació de màxima alineació ha de ser per força l’encarregat d’emancipar a la humanitat.
Aplicació a la mercaderia dfgsfg Lectures Invitació a la sociologia (Característiques de la sociologia) - Crítica. Per Berger, la principal característica de la sociologia és que és crítica. Les coses no són el que semblen, s’ha de mirar darrera la façana.
Desemmascaradora. La sociologia pretén descobrir les estructures internes de la societat.
Irrespetuosa. La sociologia pretén anar més enllà dels valors oficials, i de vegades, es torna irrespectuosa amb les concepcions socialment acceptades.
Relativitzadora.
Desnaturalitzadora. La sociologia fa perdre l’ésser humà les seves qualitats pròpies per demostrar que tot és influït per la societat.
C. Wright Mills – L’esperança - - Problemes personals i col·lectius. Fins que no es fa el pas d’allò personal a allò col·lectiu no hi ha manera d’aclarir-se.
Imaginació sociològica.
Problemes de la nostra època. Els problemes són quan els valors són amenaçats. Època de malestar i indiferència. Quins són els valors de la nostra època? Els valors de la Il·lustració.
Època de la imaginació sociològica Desviacions en la pràctica de les cc.ss Tendències històriques. Maneres de donar resposta a l’esperança.
Nacirema – American La forma en que Miner parla de la societat occidental és un clar exemple de la consciència que ha de regir els sociòlegs.
Miner intenta parlar de la nostra societat posant-nos en una perspectiva aliena, fent-nos mirar a nosaltres mateixos com si fóssim estranys, com si fóssim una tribu. Si no ens mirem com estranys, no som capaços d’entendre res, atès que vivim en un món que donem per descomptat. Això és el que proposa la sociologia; la mirada de l’estrany. Al·legat contra l’etnocentrisme, contra mirar les coses únicament des de la nostra pròpia cultura.
...

Comprar Previsualizar