TEMA 4. La descolonització francesa: Vietnam i Algèria (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 19/03/2015
Descargas 25
Subido por

Descripción

BLOC 3

Vista previa del texto

TEMA 4. La descolonització francesa: Vietnam i Algèria - Després 1a GM, dissolució de l’Imperi Otomà, França rep els mandats de Líbia i Síria. Però no accepten de bon grat la substitució dels turcs pels francesos = sorgeix fort nacionalisme àrab.
- Nacionalisme acaba cristal·litzant el 1945 en la formació de la Lliga Àrab, que adoptarà el seu programa al Congrés fundacional del Partit Baas, celebrat a Damasc.
- A Síria i Líbia, la derrota de França front a Alemanya donà ales als moviments nacionalistes (vagues, manifestacions, enfrontaments).
- 1941 el govern de Vichy es veu obligat a realitzar diverses concessions: reinstauració de governs siri i libanès de caràcter moderat i de Parlaments consultius.
- Poc més tard, la creixent ingerència alemanya, que des dels mandats francesos (alemanys per la 2aGM) donava suport als nacionalistes d’Iraq (mandat britànic), provocà una intervenció anglo-australiana (amb presència de la primera divisió francesa lliure) que derrotà a els tropes de Vichy.
- L’oposició de Londres al manteniment dels mandats francesos obligà al general Catroux, delegat de De Gaulle per a negociar amb els nacionalistes, a reprendre la via constitucional iniciada per Leon Blum el 1936.
- 1943: els candidats nacionalistes guanyen les eleccions i el 22 de desembre Catroux firma un acord per el qual es concedeix la independència total a Síria i Líbia, encara que França manté un contingent de tropes als dos països i GB una força destacada a Síria.
- 1945: importants enfrontaments entre les tropes franceses i la policia i la població musulmana. França ordena el ‘’bombardeig de Damasc’’, que ocasiona nombroses víctimes. L’agressió fou denunciada al Consell de Seguretat de l’ONU i provocà un ultimàtum britànic que, en última instància, conduí a un acord per a que, el 1946, les tropes franceses i britàniques abandonaran simultàniament els dos països.
- Al Magreb, els anys previs a la 2aGM foren d’intensa activitat nacionalista esperonada, en bona mesura, per les provocacions franceses de 1930.
- Al Marroc es crea el Comitè d’Acció Marroquí, que reclamava la nacionalització dels principals recursos econòmics del país, el retorn al règim de protectorat i la campanya ‘’Pa, justícia, instrucció’’. Deportacions dels seus líders. Es funda llavors el Istiqlal, el Partit de la Independència.
- L’ocupació de França, el desembarcament aliat al nord d’Àfrica, la postura anticolonial de Roosevelt, la participació de voluntaris musulmans a l’Exèrcit de la França Lliure (6000 soldats marroquins moriren als fronts de batalla) i l’evolució dels fets a Síria i Líbia, contribuïren a generar infundades esperances entre els cercles nacionalistes magrebines.
- França respongué amb la repressió a les peticions d’independència que es van plasmar en tres documents: Manifest del Poble Algerià (1943), Manifest del Partit Istiqlal (1944), Manifest del Poble Tunisià (1945).
- Madagascar: la guerra mundial revifà les esperances d’independència: revolta de 1947-48, que acabà en un bany de sang (s’arribà a parlar de quasi 100mil morts) ja que l’exèrcit francès, utilitzant tropes senegaleses, dugué a terme un vertader extermini de militants de l’independentista Moviment Democràtic de Renovació Malgatxe, vencedor en totes les eleccions celebrades després de la guerra.
- L’evolució posterior de la colònia fou similar a la de la resta de l’Àfrica subsahariana francesa: una certa tranquil·litat, fins la independència de 1960.
- Indoxina: 1945, els japonesos suprimeixen l’administració francesa i afavoreixen la creació de governs nacionals.
- Vietnam, després de la dimissió de Bao-Dai, s’imposà una República Democràtica liderada per Ho Chi-Minh, que presidia un govern d’Unió Nacional amb representació de les principals tendències polítiques.
- París respon tard i malament a les peticions independentistes de les colònies.
- 1946: Constitució de la IV República creava una amalgama jurídica i política que oposava els principis d’assimilació i federació: la Unió Francesa.
- Es fixaven així els límits del que França estava disposada a concedir a les colònies i que, sens dubte, resultava insuficient davant les reivindicacions nacionalistes.
- La Unió Francesa no ho era realment, ja que, encara que comprenia pobles i països molt diversos, només un d’ells (el francès) tenia poder de decisió, sense consultar tan sols als altres.
- El principi sagrat de la sobirania francesa estava salvat. De cap manera podia ser amenaçat pels organismes amb aparença federal (Assemblea i Consell Suprem), ja que la direcció de la política seguia en mans del govern de la República. En definitiva, la direcció de la política seguia en mans de França.
- A Algèria no s’acceptà la petició dels nacionalistes de incloure-la com un territori associat dins del marc de la Unió Francesa i la nova situació es regulà per l’Estatut d’Algèria de 1947, que definia Algèria com una ‘’prolongació de França’’.
- Es creava una Assemblea Algeriana, que s’ocuparia de les qüestions internes (ensenyament de l’àrab, culte musulmà...), formada per 60 delegats de cada un dels dos col·legis electorals: el primer comprenia 464.000 electors d’estatut civil francès i 58.000 musulmans; el segon quasi 1.400.000 electors musulmans.
Vietnam - La Unió Francesa fracassà molt aviat. El primer lloc fou Indoxina.
- Març 1945: govern francès havia fixat un nou Estatut, pel qual Indoxina es convertia en nou Estat, la Federació Indoxina, formada per cinc països.
- Cambodja i Laos acceptaren formar part de la Federació i integrar-se a la Unió Francesa, però el Vietnam no, ja que el nou Estatut s’oposava a dos reivindicacions obtingudes amb la proclamació de la República Democràtica: el reconeixement de la independència nacional i la unitat dels tres Ky, Anam, Tonkín i Conxinxina.
- A finals de 1946, França opta per ‘’reconquistar’’ Indoxina = impulsa a Ho Chi-Minh a proclamar la insurrecció general. S’inicia així la Guerra d’Indoxina, que duraria set anys i set mesos.
- Les accions del Viet-minh (Lliga per la Independència del Vietnam, 1941), que era acusat dels sagnants successos del desembre de 1946 (perderen la vida algunes desenes d’europeus i uns dos-cents fets ostatges – rehén – en resposta a una acció francesa que, al novembre, havia causat milers de morts vietnamites) i de voler implantar un règim comunista, plantejà la necessitat de legitimar algun tipus de govern vietnamita.
- La constitució d’un Front d’Unió Nacional, que retirà el suport a Ho Chi Minh, va permetre la reinstauració de Bao-Dai (mena d’emperador titella que havien anomenat els japonesos), al preu de reconèixer la unitat nacional dels tres Ky i la independència de Vietnam dins de la Unió Francesa.
- Juny 1948: acords de la Badia d’Along i 1949 torna a Vietnam Bao-Dai. Al mateix any es firmen acords similars amb Laos i Cambodja, que ratificaven el seu caràcter d’Estats associats a la Unió Francesa.
- No obstant, al Vietnam, l’exèrcit francès no aconseguia doblegar a la guerrilla del Viet-minh i, a l’estiu de 1950, patia importants derrotes.
- El conflicte introduí un nou factor contrari a la Unió Francesa: la legitimitat de Bao-Dai, qüestionada per la guerra anticolonial que duia a terme el Viet-minh, només podia reafirmar-se a través d’una radicalització nacionalista suportada per EUA.
- L’actitud contrària a la Unió Francesa s’estengué també a Laos i Cambodja.
- A mitjans 1953, la ‘’reconquista colonial’’, fins i tot en la seva versió moderada de la Unió Francesa, resultava un objectiu impossible d’acceptar pels governs de Cambodja i Vietnam.
- President del Consell vietnamita: ‘’és evident que la Constitució establerta per França no s’ajusta a les necessitats de les nacions que s’han d’adherir a ella (...). és necessari que deixem de ser en la Unió Francesa llogats d’una casa construïda al marge nostre per a convertir-nos en socis d’una empresa que edificarem nosaltres’’.
- Rei de Cambodja, refugiat a Siam: ‘’França dóna la impressió de que no vol ni voldrà mai concedir la independència reial, que és l’únic que pot constituir un punt de partida per a una cooperació militar sincera i profitosa entre nostres dos països i per a edificar nostra associació a la Unió Francesa’’.
- En definitiva, fos quin fos el resultat de la guerra, França hauria d’abandonar Indoxina.
- Així, doncs, el 1953, la guerra només es justificava en el seu objectiu de frenar l’avanç del comunisme, objectiu fonamental en la política exterior nord-americana però del que França no estava disposada a assumir el lideratge.
- En aquest context, es produeix la derrota franco-vietnamita de Dien Bien Phu, al març de 1954, la més important derrota d’un exèrcit colonial després de la 2a GM.
- Dos mesos després, la Conferència de Ginebra concloïa amb els acords firmats el juliol , que establien la divisió provisional de Vietnam pel paral·lel 17, fins que unes futures eleccions lliures resolguessin, dins dels principis d’independència, unitat i integritat territorial, el contenciós entre el govern nacionalista del Vietnam del Sud i el Viet-minh.
- S’exigia el reconeixement de la sobirania, la unitat i la integritat territorial de Laos i Cambodja, i la retirada pactada de les tropes franceses.
- La greu derrota de Dien Bien Phu té conseqüències en les altres colònies i fou el desencadenant del desmoronament de l’Imperi francès i de la sedició de l’Exèrcit Colonial, que responsabilitzà de la derrota a la traïció dels polítics.
- Dien Bien Phu inicia el compte enrere de la caiguda de la IV República, que se precipitarà amb la guerra d’Algèria, i de l’Imperi francès que, en menys d’una dècada, anava a desaparèixer com a tal.
Marroc - La Residència General (nom de l’administració francesa al Marroc) havia contraposat el principi de cosobirania municipal a les peticions nacionalistes.
- 1952: assassinat d’un líder sindical tunisià provoca una vaga general a Casablanca que acaba amb vuit europeus morts. Es decreta l’estat d’excepció i s’inicia una desproporcionada repressió que va merèixer la condemna de l’ONU: 32 manifestants morts, centenars de ferits i massives detencions de militants de l’Istiqlal (gruix de l’oposició marroquí al colonialisme) i del Partit Comunista.
- Finalment, la Residència General decidí impulsar el destronament del Sultà, el qual, a diferència de Tunísia, s’oposa a la nova administració executiva del protectorat del Marroc.
- Amb la destitució i l’exili de Mohamed V (que també s’oposa a la presència francesa), a l’agost de 1953, es perdia l’únic element de legitimitat sobre el que es sostenia el protectorat i la presència francesa al Marroc.
- Amb el seu exili guanyà una legitimitat que no va tenir el rei de Tunísia, per exemple.
- Les primeres accions armades del nacionalisme marroquí tenien lloc als pocs dies de la partida del Sultà i feien témer una insurrecció generalitzada en tot el Petit Magreb (des de 1954 escalada de violència a Algèria).
- Mitjan 1955: més de 800 atemptats al juny, combats pels carrers de Casablanca i conflictes en diverses ciutats del país amb nombroses víctimes franceses.
- 26 agost el Govern francès comença a negociar amb tots els sectors polítics marroquins, fins i tot l’Istiqlal. Poc després, Mohamed V torna de l’exili i era rebut per la multitud a Rabat.
- 2 març 1956: Declaració franco-marroquina proclama la independència del Marroc. L’abril Espanya feia el mateix al nord. Dos anys més tard, Espanya entrega al Marroc la zona sud del protectorat i el 1969 Ifni.
Tunísia - Es reclama, el 1950, una Assemblea Constituent elegida per sufragi universal i la reinstauració d’un govern tunisià.
- Com al Marroc, l’aplicació de la cosobirania municipal contribuí a endurir les posicions nacionalistes, de tal manera que el IV Congrés del Neo-Destour (‘’Constitució’’) (1952) reclamà de nou la independència.
- La resposta fou un increment de la repressió i l’assassinat de Ferhat Hached, líder sindical fundador de la Unió General de Treballadors Tunisians.
- La revolta rural dels ‘’fellahs’’ (pagesos) va fer encara més difícil la situació, de tal manera que, el 1954, s’arribà al que s’anomenà un ‘’impasse tragique’’.
- Era el punt de no retorn, ja que si es seguia empitjorant la situació en els protectorats podria qüestionar-se la presència francesa a Algèria.
- A mitjan 1954, la decisió del Quai d’Orsay estava pressa: abandonar Marroc i Tunísia per seguir a Algèria.
Conservar Algèria a tota costa, la joia de la república, molt més fàcil de defensar jurídicament la seva independència, sobretot a partir de 1947, en que la constitució la feia una prolongació de França.
- Juny de 1955: es firmen les sis Convencions Franco-tunisianes i 1956: França reconeix independència de Tunísia.
Algèria - El desenllaç de la descolonització fou més complex i tràgic.
- A la publicació de l’Estatut d’Algèria seguiren les manipulacions electorals per impedir la victòria del Moviment per el Triomf de les Llibertats Democràtiques (MTLD) en les eleccions municipals.
- El nacionalisme algerià es quedà sense opció legal i Ahmed Ben Bella, per acord del Congrés del MTLD, posà en marxa l’Organització Especial (OS) dedicada a la lluita armada.
- 1954: Comitè Revolucionari de Unió i Acció (CRUA), que agrupava a totes les tendències del nacionalisme algerià i preconitzava la via insurreccional.
- Es duen a terme diverses accions armades al mateix temps que, en El Caire, el Front d’Alliberament Nacional (FLN) feia públic un manifest en el què sol·licitava la independència i proposava establir negociacions amb el govern francès.
- Resposta d’aquest és contundent en paraules del Ministre de l’Interior François Mitterrand: ‘’Algèria forma part de França. I, qui de nosaltres dubtaria en utilitzar tots els mitjans necessaris per a preservar França? La única negociació possible és la guerra...’’.
- S’incrementen les forces franceses a la colònia i es respon durament a l’ofensiva de les forces nacionalistes que, el 1955, havia assaltat diverses comissaries i centres europeus.
- La situació d’Algèria transcendeix a l’opinió pública internacional i, el setembre de 1955, figura a l’ordre del dia de l’Assemblea de l’ONU.
- 1956: la radicalització dels plantejaments dels colons francesos i del govern obriren el cicle més negre de terrorisme i repressió, que s’inicià amb el segrest de l’avió marroquí que transportava a cuatre líders de la resistència armada, que foren empresonats a França.
- 1957: un cos de paracaigudistes iniciaven la Batalla d’Alger, durant la qual serien empresonades, interrogades i, sovint, torturades, 80.000 persones.
- La xarxa clandestina del FLN a Alger fou destruïda. En el camp, l’exèrcit francès (500.000 soldats) arraconava, mitjançant els reagrupaments forçats de dos milions de persones, a les forces de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, al que també tallava el subministrament d’armament que li arribava a través de Tunísia: - Efectivament, febrer 1958, l’aviació francesa bombardeja la ciutat tunicina de Sakiet Sidi-Youssef: 69 civils morts, entre els que es trobaven 21 nens de l’escola local. S’interpreta des de l’ONU com una agressió injustificable a un estat sobirà.
- La ‘’Guerra Bruta’’ provocà el rebuig dels intel·lectuals, de tal manera que el govern fou pressionat per una opinió pública contrària a l’horror de la guerra.
- Davant del nivell de protesta, a mitjan 1958 a Algèria i fins i tot a França es creia que el govern preparava la retirada de la colònia.
- 9 maig: els quatre generals de més alta graduació a la colònia enviaven al president de la República un telegrama en el què advertien que ‘’l’exèrcit francès sentiria com un ultratge l’abandonament d’Algèria (i que no excloïen) una reacció desesperada’’.
- Era l’anunci del cop d’estat militar que el 13 de maig acaba amb la IV República: es decretà l’estat d’emergència, dimití el govern i el general Charles De Gaulle assumí plens poders.
- En el seu discurs a Alger del 4 de juny pronuncià el famós però ambigu ‘’je vous ai compris’’ (us he comprès).
- Els colons francesos pensen que els entén a ells, i que seguiran a França. Però els independentistes entenen que els comprèn a ells, que lluiten per la independència.
- Així, el FLN respon amb la creació a Tunísia d’un Govern Provisional de la República Algeriana (GPRA).
- En pocs mesos, De Gaulle descartà la victòria militar i optà per una sortida negociada favorable a França.
- En el transcurs de la seva segona visita a Algèria, el 1960, es va convèncer plenament de la fermesa del sentiment nacional algerià.
- Va saber convèncer d’això als francesos, els quals, el 8 de gener de 1961, acceptaven en referèndum (75% a favor a França i sorprenentment 69% a Algèria – on hi havia molts immigrants europeus) l’aplicació del principi d’autodeterminació.
- Poc després, s’iniciaven les Conferències d’Evian que conduïren al reconeixement de la sobirania d’Algèria.
- 1962: èxode dels colons europeus (uns 800.000 abandonen el territori) i es du a terme el referèndum d’autodeterminació: 99.7% de vots favorables a la independència.
- Quatre dies més tard, exactament 132 anys després del desembarcament francès a la colònia, es proclamava oficialment la independència.
- A l’Àfrica subsahariana francesa, el procés de descolonització, que culminà el 1960, es dugué a terme per etapes successives, sense ninguna crisi greu, excepte a Madagascar, i amb l’aprovació de l’opinió pública metropolitana.
- Això va ser possible, segons alguns, perquè a França la ‘’dura realitat dels fets’’ contribuí a modificar l’opinió pública que, progressivament, veié la descolonització com una ‘’empresa digna de França i, en definitiva, beneficiosa.’’ ...