Apuntes completos de psiquiatria (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Psicologia y Psiquiatria
Año del apunte 2013
Páginas 34
Fecha de subida 29/09/2014
Descargas 16
Subido por

Descripción

Apuntes completos de la parte de psiquiatria del año 2013

Vista previa del texto

Historia de la psiquiatria actual La malaltia mental en l’antiguitat - - Es consideraba que estaba en relació amb el sobrenatural, tal com deus i esperits.
Es creia que eren un càstig com a conseqüència de la violació de tabús.
Els “tractaments” eren rituals, en general realitzats per bruixots, xamans, etc.
Aquesta mentalitat encara es troba en alguns llocs.
Hipócrates (460-355 a.C.) va introduïr els processos de malalties mentals a l’{mbit mèdic.
A l’edat mitja, un boig es considerava que tenia un esperit demoníac.
Al segle XV, van començar a aparèixer els primers hospitals psiquiàtrics, que no tenien res a veure amb els actuals.
Paracelso va desenvolupar mecanismes fisiològics i tractaments químics pel malalt mental.
Època barroca. El malalt es troba confinat i apartat de la societat.
Segona meitat del segle XVII: neix la psiquiatria com a especialitat mèdica.
A la Ilustració, la psiquiatria era clínica i terapèutica.
L’esforç terapèutic va encaminat a que el malalt recuperi el control racional de la seva conducta: tractament moral.
Al segle XIX, consolidació definitiva de la psiquiatria. Es classifiques, descriuen i sistematitzen els transtorns psíquics. S’intenten verificar les hipòtesis causals.
Freud. Doctrina psicoanalítica i enclariment de la neurosi.
Paulov. Reflexes condicionats i no condicionats. Base de la conducta humana.
1952. Apareixen els antipsicòtics.
1957. Apareixen els antidepresius.
1960. Ansiolítics.
Sense trobar nous coneixements fisiopatològics clars, és a dir, no se sap com ni perquè curen aquests medicaments.
1960. El moviment antipsiquiàtric acusa a la psiquiatria biològica de reduccionista. Ofertes psicosocials interessants.
1980. La psiquiatria biològica ha madurat i s’inclou a les neurociències.
1990. “Dècada del cervell”. Col·laboració de diverses orientacions, aprofundiment del coneixement morfològic i funcional del sistema nerviós.
Concepte de salut mental La salut mental no sempre pot ser objectiva, també hi ha criteris subjectius.
- Objectiu: a nivell morfològic, funcional, rendiment vital, conducta; és a dir, com està en relació a la societat.
Subjectiva: sentiment de benestar. Exemple: depressió.
Els criteris estadístics poden ajudar-nos a orientar-nos, però no poden donar-os amb fiabilitat la definició de salut.
El criteri psicodinàmic Normal és aquell que està adaptat a les circumstàncies reals de la seva vida i que és capaç d’armonitzar les seves pulsions amb les exigències del seu “jo”. És la capacitat d’afrontar els conflictes extra i intrapsíquics, el qual distingeix al subjecte sa. L’absència d’aquesta capacitat és una indicació de problemes mentals.
El criteri forense Maduresa de la personalitat, capacitat de toler{ncia, de flexibilitat i d’adaptació al medi. Capacitat de responsabilitzar-se dels propis actes.
El criteri social Els símptomes mentals serien formes de comportament inadaptats dins d’un grup social.
Segons Kaplan: un trastorn mental és una malaltia amb manifestacions psicològiques o de comportament associada amb un deteriorament de funcionament a causa d’alteracions biològiques, socials, psicològiques, genètiques, físiques o químiques. Es medeix en termes de desviació respecta a un concepte normatiu.
En salut mental, parlem de trastorns enlloc de malalties. Classificació DSM IV o CIE 10 (OMS).
Concepte de psicopatologia Els trastorns mentals es descriuen com: - Psicòtics. Pèrdua del judici de la realitat, amb delusions (deliris) i al·lucinacions.
Neuròtic. No hi ha pèrdua del judici de la realitat, l’origen est{ en els conflictes intrapsíquics o episodis existencials que provoquen ansietat.
També es poden classificar com: - Funcionals. Sense dany estructural conegut o factor etiològic que expliqui l’alteració.
Orgànics. Alteració estructural del cervell.
La malaltia mental, en general, no suposa una amenaça vital per si mateixa. El pacient pot no tenir consciència de malaltia i no queixar-se de dolor.
El malalt queda eximit de responsabilitats normals en espera de la seva recuperació i haurà de reconèixer el seu estat i buscar i cooperar en la seva recuperació. El metge funciona com agent de control social.
Signes i símptomes bàsics en la clínica patològica Al·lucinació: Percepció sensorial (vista, oïda, tacte...) sense estímul extern.
Exemples: miratges (al·lucinació visual), escoltar veus (al·lucinació auditiva), veure animalets (al·lucinació lilliputiense, característica del síndrome d’abstinència).
Amnèsia: Perdre la memòria. Pot ser: - Anterògrada. A curt plaç, per exemple, oblidar què vas fer el cap de setmana passat o a quina universitat vas.
Retrògrada. A llarg plaç, per exemple, oblidar el teu nom, o on vas viure quan eres petit.
Anhedònia: Absència de plaer en actes normalment placenters. És signe de depressions greus. Exemple: abans t’agradava anar al cinema i ara ja no.
Delusió o idea delirant: Creença falsa, no compartida per altres i firmament mantinguda, encara que la realitat la contradiu. Exemple: pensar que els veïns escolten les teves converses o t’intenten robar l’electricitat.
Despersonalització: Sentiments de pèrdua de la identitat personal i de ser diferent, estrany o irreal.
Pensament autista: Forma de pensament subjectiu amb total ignorància a la realitat. Desconnexió amb el món real.
Neologisme: Paraula nova creada pel pacient.
Trastorn del pensament: Alteració del llenguatge, la comunicació o el contingut del pensament: delusions, idees de referència (tot el que passa al món té a veure amb ell: tothom el mira, la TV parla d’ell, etc.), pobresa de pensament (incapaç de canviar de tema o entendre altres coses), fuga d’idees (hiperactivitat mental), disgregació de les associacions (va canviant de tema sense connexions). Són propis de la psicòsis.
L’atenció respectant la diversitat - Diferents cultures poden tenir diferents criteris de normalitat.
La salut i la malaltia es veuen limitades pel coneixement cultural i les condicions i adaptacions del medi ambient.
Anormalitat i medicalització: hi ha risc de les societats modernes industrials d’anomenar malalties mentals a diferents problemes de la vida.
Els trastorns mentals orgànics Es poden classificar segons: - Trastorn mental orgànic agut: delirium.
Trastorn mental orgànic crònic: demència.
Els signes de disfunció cerebral són: - Deteriorament cognoscitiu i mnèsic Canvi de personalitat Llenguatge pobre Al·lucinacions visuals Afecte alterat. Plora quan no toca, riu quan no toca, etc.
Delirium (trastorn per desorientació hospitalària) Agut i reversible.
Cursa amb confusió, alteració de la consciència, labilitat emocional, al·lucinacions i comportament irracional i/o violent.
Té lloc en el 10% de pacients ingressats, i en el 30% de pacients de la UCI o amb SIDA.
Els més vulnerables a patir-lo són els pacients d’edat avançada i els pacients molt joves.
Qualsevol injuria cerebral pot ser-ne la causa: malalties mèdiques, post-operatoris, medicaments...
El tractament és la medicació antipsicòtica.
Demències Definició: deteriorament global de funcionament intelectual, falta de memòria, acalculia, alteracions de l’estat d’{nim, deteriorament del judici i desorientació.
En general, és irreversible, exceptuant que la causa sigui tractable, com per exemple, malalties metabòliques.
Tipus: Alzheimer, etiologies mèdiques.
Alzheimer - - Pot afectar al 5% dels majors de 65 anys i el 15-25% dels majors de 85 anys.
És més freqüent si hi ha familiars que ho pateixen.
D’evolució lenta, es desenvolupen: o Afasia. Absència de comunicació.
o Agnosia. Incapacitat de reconèixer els estímuls.
o Apraxia. Incapacitat d’executar actes motors aprenguts, sense tenir una incapacitat física.
Progressiu deteriorament motor.
És important distingir-lo d’una depressió geri{trica.
Tractament: o Suport al pacient i a la familia.
o Evitar els canvis ambientals o Horaris regulars i estables. Rellotges visibles. Parlar amb missatges senzills i en positiu (no dir “avui vols fer un exercici diferent que el d’ahir”, sinó “ara farem aquest exercici”) o Afavorir la mobilització o Farmacològic: tacrina, haloperidol (si hi ha agitació).
Demències per malalties mèdiques generals - Tumors cerebrals, traumatismes cranials Infart cerebral Alteracions endocrines Alcoholisme Esclerosi múltiple Sífilis SIDA Psiquiatria geriàtrica Depressió: Sempre s’ha de descartar una patologia org{nica. El percentatge de suïcidis augmenta.
Psicosi paranoide: Les deficiències sensorials poden ser predisponents. Alerta amb: malalties físiques, fins i tot banals, medicaments, canvis en l’entorn, pèrdues.
Desconfiança: pensa que el volen enganyar, perjudicar, etc.
Sida i alteracions neuropsiquiàtriques El 60% dels pacients amb SIDA presenten alteracions del sistema nerviós central.
Encefalopatia per VIH: abulia, apatia, disminució de la memòria i concentració, cefalees lleus, retraïment i retard psicomotor. Els trastorns mentals associats són la demència, el trastorn de l’estat d’{nim i un canvi de personalitat. Mal pronòstic: un 50-70% moren en els següents 6 mesos.
Examen de l’estat mental Per tal de poder evaluar l’estat mental i detectar símptomes com l’acalculia o la desorientació, podem fer aquest mini-examen de l’estat mental: - En quin any, estació, dia... estem? En quin país, província, ciutat, lloc, pis... estem? Nombrar objectes. Enunciar-los lentament i demanar que repeteixi els noms.
Demanar comptar de 7 en 7 enrere o deletrejar una paraula en sentit invers.
Demanar descriure un objecte que es mostra Fer repetir una frase, tal com “los peros, los pros y los contras” Fer executar una ordre de 3 passos.
Després de llegir-lo, demanar complir l’ordre de “tanqui els ulls”.
Demanar escriure una oració senzilla.
Fer copiar pentagons entrecreuats.
Aquest examen ens permet diferenciar entre demència avançada. Depressió i deficiències cognitives mixtes o transitòries.
Deficiències psíquiques - Retard lleu (85% dels casos). CI de 50-50 a 70. Possible escolaritat bàsica.
Retard moderat (10%). CI 35-40 a 50-55. Possible entrenament.
- Retard greu (5%). CI menor a 35-40.
Etiologia 1. Genètiques.
a. Metabòliques b. Cromosòmiques (síndrome de Down, 1/7000 nascuts) c. Síndrome de cromosoma X fràgil.
2. Psicosocial. Falta d’estímuls en la primera etapa de la vida.
3. Infeccions, intoxicacions o traumatismes cerebrals intrauterins, perinatals o en etapes inicials.
Clínica Poden existir trastorns mentals concomitants. En general, escassa autoestima, pensament concret i egocèntric.
Fàrmacs: Si hi ha agitació o agressions, haloperidol. Si hi ha automaltractament, liti.
Si hi ha alteracions de la conducta: carbamazepina.
Traumatismes cranials - Clínica aguda: amnèsia, agitació, retraïment, psicòsi post-traumàtica aguda, delirium.
Clínica crònica: psicòsi, amnèsia, trastorns de l’estat d’{nim (TEA), canvis de personalitat i demència (infreqüent).
Evolució: Depèn de la localització del dany i sobre tot de la personalitat premòrbida, la tolerància a les pèrdues, el medi i els litigis pendents (temes pendents a nivell judicial).
Trastorns infantils El desenvolupament infantil - Interrelació entre la maduració del sistema nerviós central, el sistema neuromuscular i el sistema endocrí, així com les influències ambientals.
El potencial individual depèn de les predisposicions genètiques, el nivell intel·lectual, la salut mental, i els trets de la personalitat.
El cervell neonatal pesa 350 g, el triple als 18 mesos i el 90% del pes d’un cervell adult als 7 anys (uns 1350 g).
- El nadó existeix abans de néixer a les fantasies i els desitjos dels seus pares, el qual també tindrà conseqüències en la salut mental.
La psicosis infantil - Trastorn generalitzat del desenvolupament (TGD): autisme.
o Autisme Infantil precoç (AIP). Primers anys.
Esquizofrènia infantil (EI). Edat escolar o adolescència.
L’autisme - Té lloc en 4 de cada 10.000 nascuts vius. El 70% d’ells tenen un CI inferior a 70.
Hi ha un 2% de germans afectats.
Etiologia: lesions orgàniques sense localització específica, anomalies immunològiques, freqüents trastorns genètics, alteracions en els nivells dels neurotransmissors. Major incidència de patologia perinatal.
Símptomes - Deteriorament qualitatiu de la interacció social. No hi ha recerca de plaer o d’interessos.
Deteriorament qualitatiu de la comunicació.
Patrons de comportament repetitius i estereotipats.
Respostes efectives inestables i inadequades (riure quan no toca, ganyotes, etc.) Tractament - Si és possible identificar alteració causal, s’atendr{ aquesta.
Intervencions educacionals i conductuals precoçes: afavorir el llenguatge, la comunicació, l’autocura versus l’autoagressió.
Farmacològic: haloperidol (a dosis no sedants). Recordar que aquest medicament provoca discinèsies (moviments bruscos incontrolats) en un 27% de casos. Liti, antiepilèctic.
Síndrome de Asperger - Comportament autista, sense retard del llenguatge i del desenvolupament cognoscitiu.
Problemes de coordinació motriu, comprensió verbal i rebuig del contacte ocular.
Esquizofrènia infantil - A partir dels 7 o 8 anys.
Símptomes - - Deliris, al·lucinacions.
Llenguatge desorganitzat, neologismes, ecolàlia (fer eco, en comptes de respondre. Ex. “Com ha anat l’escola?” “Escola, escola, escola...”) Pensament il·lògic, manca de fil en el discurs Pèrdua dels límits del jo Conducta desorganitzada, agressivitat, inadequació sexual (no acaba d’entendre les diferències entre els sexes ni situar-se a si mateix com a un o l’altre) Símptomes negatius: afectivitat aplanada, apatia, anhedònia.
Afectivitat inapropiada, làbil.
Deteriorament social, retraïment.
Alteració psicomotriu.
Tractament - - Suport educacional Suport psicològic Treball amb les families Treball sobre els desencadenants psicològics i ambientals Farmacològic: antagonistes de receptors dopaminèrgics (o antipsicòtics; per intentar baixar l’activitat del neutransmissor “dopamina”), com la Risperidona.
Efectes secundaris: acatísia (moviment involuntari, constant, de tot el cos), Parkinsonisme.
TEC (tractament electroconvulsiu, o electroshocks) està indicat per a catatònia.
Altres trastorns infantils - - - Trastorn de la coordinació motriu, trastorn de la comunicació, trastorns de l’aprenentatge.
o Tractament: bàsicament reeducatiu.
Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat: associat a trauma perinatal.
Possible disfunció del lòbul frontal.
o Tractament amb estimulants i mètodes psicoeducatius Trastorn per tics (síndrome de Gilles de la Tourette): tics motors i vocals.
De transmissió genètica.
Trastorns psicòtics: esquizofrènia. Altres Alteració del pensament i interpretació errònia (sense judici correcte) de la realitat, freqüents delusions i al·lucinacions.
Ens limitaran l’estudi de: - Esquizofrènia Trastorn delusori (paranoide) Altres trastorns psicòtics Esquizofrènia Etiologia desconeguda. Símptomes psicòtics que deterioren significativament el funcionament, i que comprometen els efectes, el pensament i el comportament.
No hi ha factor etiològic únic. S’utilitza el model di{tesi-estrés, és a dir, volnerabilitat biològica específica, desencadenada per l’estrés.
És la malaltia mental més greu, i si apareix de forma precoç, encara més.
Factors d’estrés - - Genètics (incidència familiar) Neurofisiològics i bioquímics (hiperactivitat de la dopamina i noradrenèrgica, alteració de la serotonina).
Fragilitat psíquica. Molt important comprendre el significat simbòlic dels símptomes. L’experiència interna del pacient acostuma a ser de confusió i aferència sensorial desbordant.
Psicosocials – ambientals (families invasores, hostils i crítiques, o controladores i infantilitzants).
Davant d’aquests estímuls, el esquizofrènic desenvolupa mecanismes de defensa que interferiran al judici de la realitat.
1. Projecció psicòtica: les sensacions internes d’agressió, sexualitat, caos i confusió s’atribueixen al món extern, en comptes de reconèixer l’origen intern d’elles (defensa paranoica). La projecció no sempre és psicòtica: hi ha casos dins de la normalitat mental.
2. Formació reactiva: una idea pertorbadora es converteix en el contrari (ex.
un piròman que estudia per ser bomber).
3. Negació: els estímuls confusos els transforma en idees delirants i al·lucinacions.
L’esquizofrènia: evolució - - És una malaltia crònica.
Té 3 fases.
o Prodrònica o Activa: delusions i/o al·lucinacions o Residual El diagnòstic clínic: presència de símptomes durant al menys un mes (sense tractament).
La fase activa pot cursar amb brots. La persona pot estar molt agressiva, amb moltes delusions.
La fase residual pot ser després de molts anys.
Símptomes - Delusions Al·lucinacions Pensament, llenguatge i comportament desorganitzat Símptomes negatius (aplanament afectiu). Deteriorament del sentit de si mateix, alteracions psicomotores… Tipus - Paranoide Desorganitzada (no construeix pensaments ni frases organitzades) Catatònica (no menja, no es belluga, etc. fins a setmanes o fins i tot mesos) Residual (després de molts anys de malaltia: procés de deteriorament) També es poden classificar, segons el predomini de símptomes, com: - Tipus I. Símptomes productius: delusions, al·lucinacions, agressivitat, insomni) Tipus II. Símptomes negatius: manca d’afecte, apatia, anhedonia, desconnexió) Edat d’inici: 15-35 anys.
Coeficient intelectual baix i amb tendència a disminuir (en la majoria de casos).
Quant més jove en iniciar la malaltia, més deteriorament del pensament. Quant major el seu coeficient intelectual, millor evolució s’espera.
Evolució (cont.) - Crònica, amb crisis agudes. Vulnerabilitat al estrés. Possible depressió postpsicòtica.
Tendència a predominar símptomes negatius.
El 40% de recaigudes als 2 anys, amb medicació. El 80%, sense medicació.
El 30% sofriran deteriorament massiu. 50% intents de suïcidi, dels quals un 10% són consumats.
Tractament - Psicosocial. Afavorir els vincles socials, l’autonomia, etc.
Farmacològic. Antagonistes dopaminèrgics, Risperidona, etc.
Programes de rehabilitació.
Trastorn delusori (paranoide) - - Símptomatologia: la principal o única manifestació és una delusió fixa i inmodificable.
La delusió té un contingut possible en la vida real (ser seguit, enganyat, estimat a distància, patir una malaltia). Possibles al·lucinacions tàctils o olfactòries relacionades amb el tema.
Resposta emocional congruent, personalitat gens o poc deteriorada, susceptibilitat. Persones en general molt desconfiades.
Lleuger predomini femení.
Inici sobre els 40 anys.
Etiologia d’origen fonamentalment psicosocial: antecedents de maltractament, criança molt exigent i perfeccionista, en un medi hostil i - - potencialment perillós. Altres causes: dèficit sensorial, migració i aïllament social.
Factors psicodinàmics: els símptomes són una defensa contra idees i sentiments inacceptables, convertint-lo en l’oposat i projectant-lo cap als altres.
Evolució crònica del 30-50% de casos. Poca resposta al tractament.
Tractament: rebuig a la medicació per suspicàcia. No hi ha demanda per psicoteràpia.
Altres trastorns psicòtics - - Psicosi post-part. Depressió i delusions severes. Pensaments de fer mal al nadó o a si mateixa. Té lloc 2-3 dies després del part. Té una incidència de 12 per cada 1.000 parts. Acostuma a existir malaltia mental de base, els canvis vinculats a la maternitat i els hormonals són desencadenants.
Psicosi compartida (o folie a deux). Freqüents delusions persecutòries acceptades i compartides per 2 persones. En general, en membres de la mateixa família i més freqüent en dones. Patologia esquizofrènica, aïllament social i trastorn dependent de la personalitat són freqüents. Convé la separació i medicació d’ambdues.
Relació amb el pacient psicòtic 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
No discuteixi les delusions.
No faci veure que es creu la delusió, però tampoc se’n rigui.
Intenti comprendre la pertorbació vital que genera la delusió.
Rere la delusió hi ha sentiments contraris als exposats, alerta amb la susceptibilitat.
Sigui directe, clar i honest. Eviti els enganys. (per exemple “anem de passeig” i portar-lo al hospital psiquiàtric).
No parli en excés, ni sigui totalment hermètic.
Ajudi a desenvolupar altres respostes enfront l’estrès.
Sigui flexible amb els horaris i tolerància amb el pacient.
Reconegui el malestar del pacient.
PATOLOGIES NO PSICÒTIQUES Trastorns d’ansietat - La ansietat és la por sense causa coneguda unida a signes d’hiperactivitat del sistema nerviós autònom. Es manifesta com: o Tremolor, disnea, hiperventilació, deglució dificultosa, taquicàrdia, tensió muscular, sudoració, boca seca, parestèsies, diarrea, dificultat en concentrar-se, insomni, hiperalerta, disminució de la libido, terror, etc.
Trastorns de pànic (crisis de p{nic, trastorns d’angoixa) - Abrupte, inesperat, freqüent.
Amb freqüència va acompanyat d’agorafòbia (por als espais oberts o espais allunyats de casa).
Pateix d’ansietat anticipatòria: només d’imaginar marxar de casa ja pateix els símptomes (presentació aguda del trastorn d’ansietat).
Trastorn d’ansietat generalitzat - No apareixen els símptomes de forma aguda sinó al llarg de 6 mesos. A més, la persona que pateix aquest trastorn es trobarà cansat i es sentirà incapaç de suportar més, etc.
TIPUS Fòbies Exemples: claustrofòbia, aracnofòbia, etc.
Poden ser especifiques (por irracional a un objecte) o socials (por irracional a situacions publiques).
Trastorn obsessiu compulsiu (TOC) Idees, impulsos, pensaments invasius i recurrents (obsessions), o patrons de comportament (compulsions) aliens al jo i que provoquen ansietat si se’ls oposa resistència.
Trastorn d’estrès post-traumàtic Circumstància extraordinària reviscuda amb hiperexcitació i evitació. A vegades, no poden fer allò que li va provocar el trastorn (p. ex., si el trastorn ve desencadenat per un accident de trànsit, no volen anar en cotxe).
Trastorn d’ansietat: generalitats - - - - - Etiologia biològica: reacció autonòmica excessiva amb augment del to simp{tic. Major alliberació de catecolamines. Hiperactivitat de l’escorça cerebral temporal.
Etiologia psicoanalítica: impulsos inconscients (els més comuns sexe i agressió) que amenacen amb irrompre en la consciencia. Es disparen mecanismes de defensa, de desplaçament (fòbies) i de reparació en T.
obsessiu, la ruptura de la repressió causa angoixa i ansietat generalitzada.
Etiologia de la teoria de l’aprenentatge: la frustració i l’estrès causen ansietat. Es converteix en resposta condicionada en situacions posteriors.
Poden aprendre’s en patrons de comportament parental.
Causes mediques: malalties sistèmiques, neurològiques, endocrines (hipertiroidisme), intoxicacions per drogues (sobretot cocaïna, haixís, i marihuana).
Evolució i pronòstic: la evolució espontània és crònica, però hi ha bona resposta a la psicoteràpia. La agorafòbia i el T. Obsessiu poden ser molt resistents. Pitjor resposta si s’afegeix psicopatologia existent.
Tractament - - Tractament farmacològic: benzodiacepines (ansiolític), convé no cronificar el tractament ja que creen dependència i tolerància. Propanolol en casos de fòbia social. AD tricíclics o IRS (inhibidors de la recaptació de la serotonina) en T. Obsessiu.
Convé combinar psicoteràpia amb el tractament farmacològic.
Tractament psicoterapèutic: o Psicoanalític: en cas de conflicte neuròtic de base.
o Conductual: reforços positius i negatius, i desensibilització sistemàtica (exposar la persona a allò que li fa por fins que disminueixi l’ansietat davant de l’estimulant).
o Cognoscitiu: correció de presuncions i cognicions distorsionades.
o Grupal: diferents orientacions.
Trastorns somatoforms - Símptomes somàtics, no atribuïbles a troballes orgàniques ni a mecanismes fisiològics coneguts, associats a conflictes inconscients.
Tres tipus destacables: 1. Trastorn de somatització 2. Trastorn per dolor 3. Hipocòndria Trastorn de somatització - Símptomes generalitzats: dolors, gastrointestinals, sexuals (genital), neurològics (migranyes, parestèsies).
1-2% de la població femenina. Més comú en dones.
En relació a repressió de la ira, superjo sever (exigència interna molt elevada), escassa autoestima, identificacions.
Apareix ansietat, doncs el símptoma expressa el desig o l’impuls reprimit.
Trastorn per dolor - El dolor no segueix una distribució neuro-anatòmica.
L’estrès o els conflictes inicien o agraven el dolor.
El dolor emocional és viscut com debilitat i es transfereix al cos. Pot ser una recerca d’amor o ser un c{stig.
Hipocòndria - Por a patir una malaltia greu sense que aquesta existeixi.
Igual en ambdós sexes.
En el 10% de pacients de medicina general.
L’agressivitat continguda es dirigeix al propi cos. L’òrgan pot tenir pes simbòlic.
Trastorns de l’estat d’ànim (TEA) - L’estat d’{nim (EA) és un to emocional sostingut, que va de tristesa a felicitat.
- Els TEA són sentiments anormals de depressió o eufòria (també coneguda en psiquiatria com mania).
Se’ls divideix en bipolar i depressiu.
Depressiu - - - - Conjunt de signes i símptomes que ens porten a la conclusió de que hi ha un TEA.
Anhedonia, aïllament, desmotivació, signes vegetatius (pèrdua de la libido, anorèxia o hiperfagia, fatigabilitat, alteracions menstruals, alteracions de la son –insomni terminal, és a dir, dorm poc i malament- i empitjorament matinal), cefalea.
Examen de l’estat mental: aspecte descuidat i trist, llenguatge pobre i monòton, tristesa i/o irritabilitat, frases curtes, pensaments de desesperança, inutilitat i culpa, dificultat en concentrar-se, mal humor, se sent culpable o que no serveix per res.
Associacions: clínica somàtica (gastrointestinal, genitourinàries, lumbalgia o àlgies en general) i delusions i al·lucinacions (freqüentment congruents, per ex. sent una veu que li diu que no val per res), contingut depressiu de les al·lucinacions.
En persones joves o grans, característiques especials. Poden tenir actituts autodestructives, irritabilitat.
Mania - - Comportament err{tic (involuntari) i desinhibit, excés d’activitat, escassa tolerància a la frustració.
Signes vegetatius: augment de la libido, pèrdua de pes i anorèxia, insomni, energia excessiva.
Examen de l’estat mental: hiperexcitació, aspecte cridaner, llenguatge expansiu, verborreic, divertit o amenaçant, labilitat emocional, pensaments megalomaníacs (molt grans, ex. de muntar una gran empresa) fuga d’idees, inestabilitat emocional, etc.
Negació de malaltia, fàcil de distreure.
Altres trastorns de l’estat d’ànim Trastorn depressiu major (TDM) - Mínim 2 setmanes.
Canvi respecte al funcionament previ.
- Possibles factors precipitants i/o genètics (ex. problemes familiars, pèrdua de la feina...) Símptomes vegetatius Possibles delusions congruents i al·lucinacions.
Tipus - Melancolia Crònic (2 anys, més freqüent en homes alcohòlics) Estacional (sobretot a la tardor).
Post-part (predisposició agreujada pels canvis hormonals) Seudodemència Trastorn distímic (neurosi depressiva) - Menys greu. Més freqüent en dones. Crònic.
Antecedents d’estrès crònic o pèrdues. Antecedents familiars de TDM, coexisteixen altres trastorns psiquiàtrics.
Empitjora a la nit. Hipoorexia, hiperfagia, insomni, fatiga, autoestima baixa, dificultat en concentrar-se i decidir-se, desesperança.
Trastorn bipolar S’alternen episodis maníacs amb depressius.
Trastorn ciclotímic - Episodis hipomaníacs amb depressius moderats.
Crònic, no psicòtic. Freqüent abús de substàncies per tornar a fase hipomaníaca.
Estat d’ànim: quadre comparatiu Mania Bipolar T. ciclotímic Depressiu major Epidemiologia TDM: - Prevalència 2-3/100 homes 5-10/100 dones - Més risc si hi ha antecedents familiars d’alcoholisme, depressió, pèrdua parental durant la infància.
Trastorn bipolar: - 1/100 ambdós sexes Més risc si hi ha familiars amb trastorn bipolar o TEA.
Etiologia biològica - Neuroquímica: alteració serotonina (baix: depressió, alt: mania), noradrenalina, dopamina (alt: psicosi).
Hormonal: alteració de l’arribada d’amines biògenes a l’hipot{lem.
Genètica: alta probabilitat si els progenitors presenten TB, menor si es tracta de TDM. No es coneix associació genètica clara.
Etiologia psicosocial - Psicoanalítica: pèrdua i ambivalència respecte de l’objecte perdut. Mania constitueix una defensa.
Cognoscitiva: impotència en controlar els fets. Concepte negatiu de si mateix i del món.
TRASTORNS DE L’ESTAT D’ÀNIM: Diagnòstic diferencial Dol: absència d’ideació suïcida o de profunda desvalorització i desesperació.
Recuperació en un any aproximadament.
Trastorn adaptatiu: factor estressasnt clar, resolució en funció de la disminució de l’estrès (per exemple: canvi de feina, immigrar, etc.).
Malalties físiques: endocrines (hipotiroïdisme, hipertiroïdisme), neurològiques (esclerosi múltiple), infeccioses (TB, SIDA), càncer, fàtiga crònica, fibromialgia, i dolor crònic.
Evolució dels trastorns depressius - 75% de pacients amb depressió recorren.
50% es recuperen.
20% tenen una evolució crònica.
15% tenen risc de suïcidi.
Evolució del trastorn bipolar - 50-60% es recuperen parcialment.
45% d’episodis maníacs recorren 80-90% de pacients amb mania sofreixen un episodi depressiu major.
Tractament de la depressió - 70-80% d’episodis depressius majors són tractables.
Farmacoterapia i psicoterapia.
Tractaments farmacològics: AD IRS (fluoxetina, és a dir prozac, o altres), AD tricíclics. Mínim de 6 mesos.
Tractament del trastorn bipolar - Liti en trastorns bipolars (per prevenir el brot).
Tractament psicològic: psicoanalític, cognoscitiu, conductista. Només una vegada passat l’episodi agut, quan estigui més estabilitzat el pacient.
Tractament farmacològic: el liti suposa el tractament de la fase aguda (amb o sense antipsicòtics) i la prevenció de recaigudes.
Estabilitzadors de l’estat d’{nim.
Tractament psicològic, com en TDM, ha d’insistir en la ter{pia familiar i/o grupal.
LA SON Estadis: - Vigilia/somnolència: 15 a 20 minuts.
Estadis III-IV. 45 minuts, son més profunda.
S’alternen amb la son REM, als 90 minuts de l’inici, caracteritzada per moviments oculars ràpids i son més superficial. És quan tenen lloc els somnis.
- Al avançar la nit, desapareixen III i IV i predomina més la son REM.
Els cicles es van repetint.
Insomni inicial: costa adormir-se.
El 30% de la població consulta per insomni.
Son i envelliment: disminueix el temps total de son nocturna i és més insatisfactori, són més freqüents les mioclònies (moviments musculars involuntaris) i les “cames inquietes”, així com l’apnea de la son.
És fonamental cuidar la higiene de la son: ambient tranquil, foscor, postura, temps correcte després dels àpats, evitar aliments de difícil digestió, evitar substàncies estimulants, etc.
Es preferible evitar els hipnòtics, sobretot en períodes prolongats.
Apnea (problema físic, no psiquiàtric) - Roncar fortament amb intervals apneics. Somnolència diürna. HTA, arritmies, insuficiència cardíaca.
Tractament: pressió positiva continua per via nasal, pèrdua de pes i cirurgia si hi ha malformacions.
Narcolepsia - Gran somnolència diürna i cataplegia (debilitat o paràlisi breu), paràlisi de la son, al·lucinació hipnagògica (imaginar que passa una cosa i no saber si ha estat part d’un somni o realitat).
Parasomnies - - - Malsons: sempre en son REM.
Terrors nocturs: freqüent en nens. No es recorda l’episodi. Té lloc en fase no REM, en les primeres dues hores de son, amb els ulls oberts. L’edat més habitual és als dos anys.
Sonambulisme: en adults o persones grans, pot reflexar psicopatologia o alteració del sistema nerviós central (inici de demència, tumor cerebral, etc.), té lloc en fase no REM.
Comportament alterat en son REM: en homes d’edat avançada, violència.
Risc de lesions, freqüent causa neurològica.
Trastorns de la sexualitat 1. Disfuncions sexuals Manifestacions simptomàtiques de problemes interpersonals o una combinació de tots dos.
biològics intrapsíquics, Tots els trastorns d’estrès poden provocar-les. Sempre s’acompanya d’ansietat per la realització de l’activitat sexual.
Poden ser: - - Quan? o Situacional: passa només en un determinat entorn o una parella sexual en concret. No és biològic. Relacionat amb l’interpersonal.
o Generalitzat: pot ser biològic i intrapersonal.
Des de quan? o Sempre: pot ser biològic.
o Adquirit: cal saber quines situacions l’han desencadenat.
Tipus de disfunció sexual: - - Trastorn del desig sexual: pacient en què s’inhibeix el desig sexual, manca de desig. Pot anar unida a una eversió, rebuig, por, fàstic, por sexual. Evitar situacions que podrien acabar en un encontre sexual. Mai d’origen biologic (freqüentment psíquics). Hi ha fàrmacs que poden produir-la. Ex. els antidepressius.
En un altre grau es troba l’aversió sexual: rebuig. En el cas del rebuig, la idea del sexe és insuperable i provoca un mal estat.
No hi ha una causa biològica mai, però és possible que si farmacològica i/o psicològica.
- Trastorn de l’excitació sexual: possible en els dos sexes.
o Home: té trastorn d’erecció. En primer lloc s’ha de descartar una causa biològica, que sol ser la menys freqüent (malalties neurològiques, alcoholisme, etc) - Trastorn de l’orgasme: inhibició de l’orgasme. Un pacient home que mai ha tingut un orgasme, indica psicopatologia molt greu.
Ejaculació precoç: patologia freqüent i amb bona resposta a la teràpia.
- Trastorns sexuals dolorosos: s’han de descartar patologies org{niques. Si la causa no és orgànica, sempre és psicològica.
Vaginisme: contracció de tota la musculatura vaginal.
Disparèunia: relació sexual dolorosa per la dona.
Tractament per la disfunció sexual: - - Teràpia sexual d’orientació analítica. Una de les més efectives combina entrenament amb aptituds de comportament sexual amb psicoteràpia, psicoanalítica.
Tècniques conductistes: exercicis per afavorir comunicació verbal i disminució de l’ansietat.
Efectius quan no hi ha molta patologia psíquica.
2. Trastorns d’identitat sexual Sentiment persistent d’incomoditat amb el sexe biològic o el rol sexual propi.
Existeix identificació a l’altre sexe, desig expressat de pert{nyer a l’altre sexe, malestar amb el propi. Deteriorament del funcionament social, símptomes clínics.
Més freqüent en homes que en dones (3:1). Hi ha un percentatge molt baix que canvia de sexe quirúrgicament.
Etiologia: - Biològica: els esteroides sexuals influeixen en l’expressió del comportament sexual d’homes i dones.
Psicosocial: l’absència de models de rol del mateix sexe, estimulació dels seus cuidadors cap un comportament del sexe oposat , maltracte físic o abús sexual en la infància poden ser predisposants.
Diagnòstic diferencial d’estats intersexuals (trastorn cromosòmic que provoca síndromes en què no es desenvolupa correctament la diferenciació sexual).
Evolució crònica.
- En el transexualisme es desitja eliminar els caràcters sexuals.
Freqüents trastorns de personalitat límit o depressiu.
Risc de suïcidi i/o mutilació.
Tractament: - En nens afavorir els models del mateix rol, orientació familiar, descartar altres trastorns.
En adults: psicoter{pia: ajudar a l’elecció d’identitat sexual que major equilibri proporcioni al pacient. Valorar indicacions o no de la cirurgia.
3. Parafílies Fília = contrari a fòbia.
Impulsos, fantasies o pràctiques sexuals desacostumades i aberrants. El pacient no pot controlar els seus impulsos.
Etiologia desconeguda. De vegades coexisteixen alteracions EEG i hormonals; el maltracte infantil pot contribuir.
El nen pot quedar fix en una etapa del seu desenvolupament psicosexual.
Mala resposta al tractament.
Inclou: exhibicionisme, fetitxisme, masoquisme, sadisme, pedofília, voyeurisme, zoofília i necrofília.
TRASTORNS DE L’ALIMENTACIÓ Alteració de la imatge corporal + severa restricció dietètica autoimposada que provoca desnutrició.
Inici entre 13 i 20 anys. Afecta al 0.5 – 1% d’adolescents. De 10 a 20 vegades més freqüent en noies.
Associat a situacions estressants (a nivell d’entorn o moda, amics, període de canvi físic) i en algunes professions.
5 – 18% evolució fatal: mort.
Anorèxia Mental 1. Alteració de la imatge corporal. (està esquelètica i tot i així es veu grassa) 2. Severa restricció dietètica. Autoimposada, que provoca alteracions en la desnutrició.
Malaltia greu (el 5- 18% es moren en l’adolescència) Inici entre 13- 20 anys.
Afecta del 0’5- 1% dels adolescents. Per tant és freqüent!.
És més freqüent en dones 10 o 20 vegades més.
Els casos d’homes són més greus.
Pot desencadenar-se en situacions que a la dona li provoquin angoixes. Situacions d’estrès, males relacions amb els pares, etc.
Hi ha professions de risc: models, ballarines, patinatge artístic, gimnàstica rítmica, etc.
Compte amb les personalitats fràgils.
Etiologia.
- Biològica: Més freqüent en bessons monozigòtics. Menys activitat de la noradrenalina (Neurotransmissor). Factors genètics.
Major incidència familiar de Depressió, abús de l’alcohol, alteracions alimentàries.
- Psicològica: Reacció enfront a la trobada amb la autonomia i la sexualitat.
Persones molt intel·ligent, molt exigents amb elles mateixes, amb molta voluntat i estrictes.
- Social: Èmfasi en estar prim.
Diagnòstic Pes per sota el 85% de l’esperat.
Por a engreixar-se.
Alteració en la percepció del cos.
Amenorrea (falta de la regla) Possible utilització de purgues o vòmits autoinduits.
Diagnòstic Diferencial Càncer, trastorns gastrointestinals, abús de drogues, depressió.
Evolució - 40% es recupera 30% millora 30% cronicitat.
Tractament En casos greus es necessari la hospitalització. No hi ha medicació específica i la teràpia familiar és beneficial.
Bulímia nerviosa - H{bit incontrolable d’episodis de menjar compulsivament (mínim 2 cops per setmana), seguits de purgar; durant al menys 3 mesos.
Comença sobre els 17 anys. Afecta al 1-3% de dones joves. És 10 vegades més freqüent en dones que en homes.
Etiologia - Biològica: disminució de l’activitat de noradrenalina i de serotonina. Major incidència familiar de depressió i d’obesitat.
Psicològica: dificultats en ser autònomes. Fantasies sexuals inacceptables.
Impulsives i iracundes. Mala tolerància a la frustració.
Social: mites de primor.
Diagnòstic diferencial - Tumors al SNC. Donen alteracions semblants a la bulimia: hiperfagia i polidipsia, però no vomiten ni es laxen.
Trastorn de personalitat límit. Molts actes impulsius. Pot tenir tots dos.
Evolució Crònica, amb possibles complicacions metabòliques.
Tractament - Hospitalització: alerta per risc d’autolisi.
La fluoxetina pot ajudar. És un inhibidor de recaptació de serotonina. No pot ser un tractament únic.
La psicoter{pia individual i grupal són d’ajuda.
Trastorns de la personalitat - - Patrons de comportament, inadaptats, generalitzats, persistents i molt arraigats.
No dificultats d’adaptació cultural.
Dificultats en les relacions personals i en diverses esferes.
Rigidesa, característiques d’inmaduresa, ansietat amb armadura defensiva, que amaga la fragilitat que té per no tenir una personalitat formada correctament.
Prevalència: 6-9% en persones amb antecedents familiars psiquiàtrics.
Etiologia: multifactorial biològica (relació amb afectacions cerebrals) i psicosocial.
Relació amb afectacions cerebrals: o Lòbul frontal: impulsibilitat, poca capacitat de judici i abulia (manca d’iniciativa).
- o Lòbul temporal: misticisme, possible violència.
o Lòbul parietal: euforia.
Tres grups de trastorns:  A: Excèntric: paranoide, esquizoide, esquizotípica.
 B: Emocional, dramàtica: histriònica, narcissista, antisocial i fronterissa.
 C: ansiós, temerós: evitativa, dependent, obsessivacompulsiva.
GRUP A: PERSONALITAT EXCÈNTRICA - Personalitat paranoide: atribueix motivacions malèvoles als altres.
Personalitat esquizoide: aïllament, sense anhel d’altres, més freqüent amb familiars d’esquizofrènics.
Personalitat esquizotípica: excentricitats en el comportament, pensament, afecte, llenguatge i aspecte, més freqüent en familiars d’esquizofrènies, possible disminució de massa cerebral temporal. Es relaciona, però, de manera peculiar.
GRUP B: PERSONALITAT EMOCIONAL O DRAMÀTICA - - - - Personalitat histriònica: funcionament dram{tic, emocional. S’afegeixen trastorns sexuals, depressius i conversius.
Personalitat narcisista: grandiositat, preocupació excessiva per un mateix.
Complicacions per trastorns de l’estat d’{nim i per consum de tòxics (estimulants, etc.). Necessiten lloançes de tothom. Són fràgils davant de conflictes i complicacions.
Personalitat antisocial: comportament inadaptat, no reconeix els drets dels altres. Més freqüent en famílies amb trastorns d’alcoholisme i antisocial. Probables factors genètics, lesions perinatals i maltractament infantil. Actuacions violentes i freqüent consum de tòxics.
Personalitat fronterera (p. Límit, p. Borderline): inestabilitat en les relacions, autoimatge i afectes. Impulsibilitat. Amenaçes suïcides, ira incontrolada. Passa de la idealització al odi. Deteriorament en el judici de la realitat. Possibles lesions frontals i temporals. Pot anar unit a retards mentals.
Personalitat evitativa: esquiva i tímida, por al rebuig. Complicació amb fòbia social. Li costa prendre decisions i riscos. Indecidits. Pateixen molt.
Personalitat dependent: sumissió, conflictes de separació no resolts.
Psicoteràpia molt efectiva.
- Personalitat obsessiva-compulsiva: perfeccionisme i inflexibilitat.
Intelectualització, desconfiança de les emocions. Psicoteràpia molt efectiva.
Trastorns relacionats amb el consum de tòxics - Pacients difícils de detectar, ja que no consulten.
Coexisteixen altres patologies psiquiàtriques: trastorn de personalitat, ansietat, depressió i psicosi.
Les proves toxicològiques urinàries solen ser positives fins passats 2 dies del consum.
Es detecten millor en sang: alcohol i barbitúrics.
No hi ha consciència de malaltia, més aviat al contrari: banalitzen el que fan (“no prenc tant”).
Signes físics - Per via parenteral: cicatrius i infeccions, hepatitis, SIDA.
Per aspiració: perforació del tabic (casos greus), rinitis (irritació nasal) i epistaxis.
Per inhalació o fumades: afecció respiratòria.
Paraules clau Intoxicació: comportament inadaptat generat per una ingesta recent (ex.
borratxera).
Abstinència: síndrome psicoactiu després de la interrupció de consum intens.
Toler{ncia: es necessita més subst{ncia per arribar a l’intoxicació.
Abús: patró d’us inadaptat que provoca problemes reiterats socials, legals, o riscos.
Dependència: psíquica o física (amb síndrome d’abstinència).
Efectes sobre el comportament Opiàcids (ex. heroïna, morfina): eufòria, somnolència, anorèxia, disminució de l’impuls sexual, hipoactivitat, canvi de personalitat.
Estimulants (cocaïna, amfetamines): estat d’alerta, loquacitat (parlar molt), eufòria, hiperactivitat, irritabilitat, agressivitat, agitació, tendències paranoides, impotència, al·lucinacions visuals i tàctils.
Al·lucinògens: Durant 8-12 h amb imatges retrospectives (flashback) després de l’abstinència, al·lucinacions visuals, ideació paranoide, irrealitat, despersonalització, risc d’hetero o autoagressions (fer mal als altres o a un mateix).
Drogues de disseny (MMDA, quetamina): combinació d’efectes psicoestimulants amfetamínics i al·lucinògens. Crisis d’angoixa, psicosis induïdes. En us prolongat, alteracions greus de l’EA (depressions que no responen al tractament psicològic).
Intoxicació aguda Opiàcids: alerta amb depressió respiratòria i de les funcions vitals. S’han d’administrar antagonistes d’opi{cids.
Estimulants: complicacions cardiovasculars i crisis d’angoixa o psicòtiques Al·lucinògens: angoixa Drogues de disseny: trastorns cardiovasculars (arrítmies, AVC, hipertèrmia, insuficiència hepàtica aguda), angoixa, psicosi. Probable dany persistent en terminacions nervioses serotoninèrgiques. L’abús de l’anestèsic quetamina pot conduir a un síndrome similar a l’esquizofrènia.
Nota: La dependència a subst{ncies l’han de tractar professionals en equips especialitzats.
Alcohol - - Afecta al 10% de la població.
Intoxicació aguda: agitació, agressivitat i/o coma.
Alcoholèmies majors de 4 grams poden ser mortals.
Consum perjudicial: o Home: per sobre de 280 g per setmana o Dona: per sobre de 160 g per setmana La GGT (gamma GT, enzim que ajuda a metabolitzar l’alcohol al fetge) ens pot indicar amb el seu augment un consum superior a 40-80 g per dia.
Síndrome d’abstinència alcohòlica (o delirium tremens): o Molt important la prevenció o Delirium: convulsions, alteracions hidroelèctriques i respiratòries, febre - o Trastorn depressiu: és freqüent, risc de suïcidi.
Alucinosi: de tipus auditiu, més simples que en l’esquizofrènia amb menor afecció de la personalitat.
Celotipia: quadre interpretatiu paranoide (contingut: gelosia), provoca agressivitat. Més comú en homes.
Síndrome amnèsic: deteriorament de la memòria recent.
Demència: N’és la 3ª causa en el nostre medi.
Síndrome orgànic de la personalitat: irritabilitat, agressivitat, inadequació social.
Tractaments en psiquiatria: psicofarmacologia L’objectiu és modificar o corregir comportaments, pensaments o estats d’{nim patològics mitjançant mètodes químics o físics.
Classificació de los psicofàrmacs: 1.
2.
3.
4.
Ansiolítics i hipnòtics Antipsicòtics Antidepressius, Antimaníacs Ansiolítics i hipnòtics: benzodiacepinas (alprazolam, diacepan, loracepam).
- Símptomes d’abstinència, pel que no s’ha de fer una suspensió brusca Risc de dependència Alerta en geriatria: risc d’hipersedació diürna i de caigudes Fan més curta la latència de la son i augmenten la seva continuïtat.
Antipsicòtics: haloperidol, risperidona - Disminueixen els símptomes positius psicòtics Símptomes negatius responen pitjor Efectes colaterals: sedació, hipotensió, pseudoparkinsonisme (rigidesa, bradicinesa, tremolors, alteració de la marxa), acatisia (moviment absurd i repetitiu) ...
Antidepressius: tricíclics, inhibidors de la recaptació de serotonina (IRS) - Milloren al 70% dels pacients Efectes triguen 3-6 setmanes en aparèixer Tractament mínim 6-12 mesos AD tricíclics més efectes secundaris.
Pot afectar libido i pes.
Antimaníacs: liti - Controla episodis aguts i evita crisis en trastorn bipolar.
Útil en alteracions de conducta Augmenta pes, tremolors.
Altres tractaments biològics: Tractament electrocompulsiu (TEC) - - Reservat per pacients que no responen a altres alternatives terapèutiques (depressió major psicòtica, mania, esquizofrènia en fases agudes, psicosis en embarassades) o amb tendències violentes o suïcides tan marcades que no poden esperar a la resposta farmacològica.
No curen la malaltia, només pot induir remissions en episodis aguts.
NEUROCIRUGIA - Indicada en l’agressivitat irreductible en pacients amb trastorn mental greu i TOC greu, molt invalidant i totalment resistent a medicació (1/400 casos).
Ha de ser molt selectiva i preservar al màxim el cervell sà.
Sempre pautada per un comitè d’experts de valoració.
Consentiment informat del pacient.
Els equips de salut Els professionals que tenim cura d’altres som susceptibles de patir problemes de salut tan física com mental com a conseqüència de la pròpia feina. Convé ser prou hàbils per saber-nos cuidar.
Diferència entre grup i equip - Grup: conjunt de persones o coses que estan juntes i tenen alguna característica comú.
Equip: grup de persones organitzat per una funció determinada.
Actituds que faciliten el treball en equip - Respecte Tolerància Coherència Flexibilitat Formació Capacitat de dialogar i negociar Confiança Comunicació Actituds que dificulten el treball en equip - - Predomini d’objectius individuals (guanys personals) per sobre dels objectius grupals. L’equilibri entre els dos tipus d’objectius ens facilitar{ el treball.
Situacions personals no resoltes Poca tolerància a la frustració. Cal passar de normes de funcionament individual a normes de l’equip de treball.
Equips iatrogènics o terapèutics - - Si l’equip est{ cremat, es converteix en iatrogènic, desapareix el desig de compartir, sorgeixen vivències paranoides (ex. em donen el més difícil a mi), pessimisme, desqualificacions...
L’equip és terapèutic, quan es reflexiona sobre la tasca: o Reconèixer les limitacions i els temors o Analitzar les confusions i les defenses o Solucionar els conflictes i les rivalitats Mecanismes de “defensa” del grup davant les tensions - - De dependència o S’espera del líder que cuidi, protegeixi i sostingui als membres, perquè se sentin bé, no perquè facin la tasca.
o Els integrants no resolen les dificultats, tot depèn del líder.
o Si es depèn del líder, de qui s’espera tot, s’inhibeix el creixement, la creativitat i el desenvolupament. “Jo no sóc el responsable” De lluita i fuga o Els membres retreuen, de tots els seus problemes, als companys.
Culpen a la institució, a la feina, etc., com a conseqüència l’ambient és absolutament negatiu. Predomini de la crítica.
- o Hi ha un enemic o perill contra el que s’ha de lluitar o fugir. “Salvi’s qui pugui”.
D’idealització o Els membres consideren que el grup és meravellós, no hi ha problemes.
o És un equip gairebé ideal que, amb l’esforç de tots i la bona sort, aconseguirà dur a terme la tasca amb una rapidesa i exactitud que ser{ l’admiració de la resta dels departaments, de la institució. “Som un equip!” Davant dels mecanismes de defensa - Estan presents en algun moment en tots els grups.
S’han de detectar i entendre que compleixen una funció de protecció davant l’ansietat grupal.
Cal acceptar que són negatius per l’evolució de l’equip.
Finalment, cal trobar alternatives.
Propostes - Desenvolupar estratègies compartides i col·legiades entre tots el individus implicats.
Afavorir la creativitat d’individus i subgrups.
Detectar elements “antigrupals” amb alt índex de destructivitat a fi de no deixar que l’equip sucumbeixi.
Acceptar la diversitat de models de funcionament Aprofundir en obrir canals de comunicació Possibilitar que els integrants s’hi sentin membres actius, reconeguts i acollits Orientació dels casos: la xarxa assistencial sanitària i social 1. Detecció: els diversos agents de salut en la seva atenció integral a pacients han de poder identificar trastorns psíquics i alteracions afectives presents en malalties somàtiques.
2. Derivació: un cop detectats, seran orientats a rebre atenció.
3. Sectorització: l’assistència es troba sectoritzada en funció del lloc d’empadronament del pacient. Se segueixen els nivells següents: a. Atenció primària de salut (metge de capçalera) b. Atenció psiquiàtrica especialitzada i. Centres de salut mental ii. Centres de dia (finalitat rehabilitadora) c. Hospitalització i. Unitat d’aguts ii. De crònics iii. Hospitals de dia Centres de salut mental - Avaluen la demanda i l’orienten.
Atenció ambulatòria Atenció domiciliaria Suport i coordinació amb l’assistència prim{ria.
Suport i coordinació amb serveis socials Rehabilitació i reinserció social Hospitals de dia ...