Tema 2: Els drets prerromans a la Península Ibérica (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Historia del derecho
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/03/2016 (Actualizado: 16/03/2016)
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RCOSTA 2. Els drets preromans a la Península Ibèrica La situació jurídica de la Península Ibèrica abans de l’assentament romà Prehistòria (ca. 600.000- 1.000 a.C.) La prehistòria significa lo que hi abans de la historia. Aparició del home a la Península Ibèrica. Es la època on no hi ha escriptura, solament hi han restes arqueològiques. Al no haver-hi cap sistema documental, no es pot sapigué que pensaven aquella gent.
Hi ha un gran problema: els documents disponibles d’aquesta època son essencialment restes arqueològiques. A partir de les restes culturals, materials, es pot reconstruir la vida que tenia la gent, el dret que tenien? Tan mateix, alguns historiadors diuen que aquest problema no es tan greu com sembla i que es pot superar. Utilitzen uns instruments que son el evolucionisme (les cultures humanes han tingut una seqüencia igual de evolució. I com coneixem avui en dia cultures que son de la època prehistòrica) i les extrapolacions (si la cultura actual es igual al de las cultures prehistòriques, ha igual nivell de desenvolupament material hi ha de haver una igual desenvolupament mental). Com les cultures no pensen igual, no es podria saber amb qual de les cultures comparar-ho. De manera escèptica, no podem saber que va passar en la prehistòria.
Protohistòria (ca. 1.000- 200 a.C.) La protohistòria si hi ha escriptura. Al 200 a.C. hi ha la arribada dels romans. La cosa canvia ja que hi ha documents, que alguns parlen de la Península Ibèrica. Classe de documents d’aquest període que es classifica en dos blocs: • Inscripcions/ epigrafies: document escrit en pedra, que normalment solen ser d’una lapida funerària. I així podíem començar a pensar com podien ser les famílies, però no podien saber que dret utilitzaven.
• Escrits fets per geògrafs o historiadors grecs o romans: que expliquen lo que han vist en la Península Ibèrica.
Hi ha un coneixement bastant general perquè gracies a les excavacions s’ha pogut determinar que cultures havien y on en la Península Ibèrica. Les cultures que havien son: • Ibers: des del Pirineu, tota la cosa del llevant fins Andalusia. Son els habitants aborígens de la Península Ibérica, els habitants originals.
• Celtes: des de Galicia fins a Euskadi. Indoeuropeus que son de centre Europa de la cultura del ferro en el any 1000 envaeixen la Península Ibèrica. La mateixa gent del centre Europa van anar a Itàlia i portaven el llatí, i a Grècia que portaven el grec.
• Celtibers: el interior de la península.
Hi ha dos grans textos que son de dos personatges coneguts: • Estrabó: (geògraf grec) (segle I a.C.) explica la vida, la forma de ser dels celtes. La característica principal que tenen es que es un poble ginecocràtic (govern de les dones) o societat matriarcal. En RCOSTA aquesta societat, les dones governen, conreen el camp, fan la guerra, transmeten l’herència i s’encarreguen de casar als seus germans. Hi ha un detall: la covada que consisteix en que la dona recent parit, agafa i se’n va a treballar, i qui s’encarrega de cuidar a la criatura es el marit. Parla de costums. El poble dels ibers, surt en mans de Estrabó, i diu que els Turdetans son el poble mes culte dels ibers perquè saben escriure i tenen lleis en versos i fa servir un numero, 6.000, i no sabem si parla de 6.000 versos o de versos de 6.000 anys d’antiguitat.
• Justí: (historiador romà) (llibre: epítome de les guerres filípiques) parla d’una part dels ibers.
S’encarrega d’explicar una llegenda de la Península Ibèrica. Aquesta llegenda es molt coneguda, s’anomena Gàrgoris i Habis. Detalls importants: parla d’un poble iber que viu en Andalusia, la desenvocadura del Guadalquivir, i s’anomena els turdetans (Tartesos). En mig de la historia apareix una frase interesant que es: “Habis va dominar amb lleis el seu poble salvatge”. La gent, a partir de Habis, tenen lleis, i son lleis perquè les fa, les aplica i les fa servir en el seu poble.
La incorporació de la Península Ibèrica al món romà Abans dels romans, hi havien diferents drets, hi ha dates de dos drets a la Península Ibèrica, encara que podrien haver-hi més. Amb la arribada dels romans, i s’instal·len, els drets anteriors es perden i desapareixen. Aquest fenomen que s’anomena la romanització, els peninsulars deixen la seva cultura i es van a la cultura romana.
En mig de les guerres entre romans i cartaginesos (la tercera guerra púnica), els cartaginesos decideixen a tacar Roma i els romans, veient lo que passa, decideixen enviar una flota romana que para en Ampuries (218 a.C).Els romans guanyen la guerra i decideixen quedar-se en la Península i convertir a la colònia en romana.
L’expansió territorial de Roma i la conquista de la Península Ibèrica, té objectius purament econòmics i militars. L’única experiència que posseïen els romans en els moments de iniciar la conquista peninsular era o l’ocupació de territoris pròxims a Roma, que podien ser fàcilment controlats per una senzilla annexió a la lliga llatina, o la conquista de Siàlica. Es plasmarà inicialment en les Hispanes una administració molt simplificada, amb l’objectiu bàsic d’anar subjectant els vençuts de la forma més profitosa possible respecte a fines militars i econòmics. No s’intenta romanitzar als habitants dels nous territoris, i es permet que conservin els seus usos i organització, sempre que amb això no creen riscs a la seguretat militar, ni perdudes a l’aprofitament de la riquesa dels sotmesos. En el context del gradual desenvolupament del sistema jurídic hispanoromà podem distingir cinc períodes fonamentals: • Des dels començaments de la penetració fins August: (218 a.C. a 19 a.C.) període predominant militar, durant ell la romanització avança lentament. La romanització cultural havia avançat algo més que la social i política- administrativa.
• Des de August fins Vespacià: (190 a.C. a 73 a.C.) continua en aquests anys el lent avanç de la romanització, una vegada superats els principals problemes de tipus militar. Una tercera part de la península s’organitza sota els motlles romans; lo demés segueix sota les mateixes estructures indígenes.
• Des de Vespacià fins Caracal·la: (73 o 74 a.C. a 212 d.C.) Vespacià marca el començament d’una amplia difusió del sistema romà amb la concessió d’una categoria jurídica, la llatinitat. També es pot pensar que va haver una gran quantitat de concessions locals simultànies. Es va tendir a unificar el règim de les colònies i el dels municipis, assimilant a les ciutats peregrines en virtut del ius latii.: RCOSTA • Des de Caracal·la a Dioclesià: (212 d.C. a 284 d.C.) Caracal·la concedeix la ciutadania de tothom, la contitutio antoniniana, que va ser promulgada en l’any 212.
• Des de Dioclesià al final del imperi: (284 d.C. a 476 d.C.) en aquest període es donen tres característiques essencials: reorganització del govern del imperi, durant tot el segle IV. S’arriba a una amplia romanització jurídica en la península. L’existència de inscripcions romanes, en caràcters llatins i libis.
La romanització social i jurídica de la Península Ibèrica L’arriba dels romans a la Península Ibèrica va ser al 218 a.C. L’exercit romà desembarca en Ampuries en la tercera guerra púnica. La Península Ibèrica va ser el terreny de guerra. Els romans es van donar compte que la Península Ibèrica tenia una explotació econòmica, l’imperialisme romà.
La romanització de la Península Ibèrica Un cop arriben els romans, la llengua dels ibers no queda rastre, i s’instaura el llatí. Els peninsulars canvien de forma de vida perquè volen, no els obliguen. Els romans es queden a la Península per explotar-la econòmicament.
A partir del desembarcament, la expansió romana es fa molt ràpid. L’any 206 a.C., els romans ja controlen tota la costa mediterrània fins Andalusia (el territori ibèric). Del 195 al 178 a.C controlen el Vall del Ebre i l’altiplà inferior. I a l’any 173 a.C. conquereixen el centre i l’altiplà nord, perquè es l’any que cau derrotada la ciutat de Domància. L’any 19 a.C. aconsegueixen conquerí el territori controlat pels bascos i càntabres. Va venir l’emperador Octavio August per conquerir aquest últim territori.
En la conquesta en el Vall del Ebre van haver unes oposicions als romans. I els estudis que s’han fet a partir de les restes en els cementeris, han portat a esbrinar que hi havia uns 5 milions d’indígenes.
La conquesta d’Espanya per Roma i la colonització subsegüent constitueixen un fenomen capital que determinarà el sentit de la vida i cultura hispàniques des de llavors als nostres dies. Es tracta de la importància que cal atribuir a un procés generador de la unitat política de la península i de la incorporació dels pobles ibèrics a aquella gran empresa cultural que va conduir en suma a la creació d’Europa i al sistema de valors propi de la societat occidental. La romanització va significar així en Espanya dues coses. Per una part, la recepció d’aquella magna cultura sincrètica que anomenem cultura romana. D’un altre, l’expansió del cristianisme.
La segona guerra púnica va fer que es produís en 218 a.C., el desembarcament de l’exercir romà en Ampuries que inicia la presencia romana a Espanya. En tant llarg procés de colonització van venir a Espanya els exercits romans, però també darrere d’ells nombrosos comerciants, agents de negocis i emigrants itàlics en general. Roma va respectar la vida política de les comunitats indígenes sempre que aquestes acceptessin la seva hegemonia. El pacte o faedus va suposar la submissió pacifica i una certa aliança entre els romans i els indígenes.
La romanització social de la Península Ibèrica Hi ha un seguit de factors concrets que fan que els indígenes canvien a la cultura romana. Hi ha quatre elements: RCOSTA • Regim de govern de les ciutats: les ciutats que havien en la península amb l’arribada dels romans té una canvi raonable. En Espanya contem en primer lloc amb una sèrie de lleis especials per als nuclis urbans, les colònies i els municipis, organitzats segons el regim de Roma. A la península hi hauran tres grans tipus de ciutats: o Les Colònies: es una ciutat creada de zero i on hi hauran a viure només romans. Exemple: Barcelona. Hi han molt poques de ciutats colònies.
o Els municipis: es una ciutat, els habitants de la qual son indígenes però que tenen un sistema de govern romanitzat. Cada municipi estava dividit i estava governat per quatre magistrats cada any, i cada un que era magistrat, la seva família també serien ciutadans romans. De municipis hi havien dues classes: Els municipis llatins majors: exigien els romans que havien d’exercir dos càrrecs.
Els municipis llatins menors: demana els romans que les persones que col·laboren amb roma exercint un càrrec municipal, ells i la seva família es transformen en romans. Llatins: Els romans reconeixen a aquest habitants tenen reconegut que poden col·laborar amb els romans, i tindrien uns drets determinats.
o Les ciutats peregrines: les ciutats que estan habitades per indígenes i tenen un sistema de govern indígena. De ciutats peregrines hi havien molts. Hi havia una distinció de tres tipus: Federades: que han fet un pacte amb roma en vendre a ells mateixos.
Lliures: tenien un sistema reconegut pels romans però concedit per una forma graciosa, gratuït.
Estipendiaries: ciutats indígenes que es van resistir armats contra els romans. Son les úniques que paguen impostos.
• El paper de l’exercit romà: l’exercit romà no era molt gran (100.000 soldats). Arriben romans i també hi ha alguns indígenes que per interès econòmic s’apunten al exercit roma, amb aquestes se’ls anomena socis, i son un grup de gent especialitzats en una cosa. Cannabae (Cabana): l’exercit roma es un exercit itinerari, però al hivern munten un campament, i al voltant d’aquest campaments, acabaran sent origen de ciutats, i també apareix el fenomen que es el naixement de un comerç de objectes, estris, menjar i gent que s’entenen amb dones indígenes. Els romans per poder-se casar, l’altra persona tenia que ser de condició romana, llavors lo que feien era tenir una parella de fet entre el soldat romà i la dóna indígena, el nom que rep això es concubinat. Els fills que neixen tenen la condició jurídica de la mare, llavors serien indígenes. L’exercit romà es el que difon el llatí per la població indígena, però es un llatí vulgar. Gràcies a la llengua que porten els soldats, serà la base cultural que portarà la península i que passarà a les llengües romàniques. Hi ha activitat comercial, i hi ha comerciants que tracten amb els romans.
• El comerç i les comunicacions: si els romans van vindre per aprofitar els recursos econòmics, naturals de la península, per aprofitar-lo es van dedicar a crear una xarxa de vies , de camins de pedra, en tota la Península Ibèrica, que podrien ser les actuals carreteres, i ho fan perquè d’aquesta forma es molt mes fàcil transportar les mercaderies fins als vaixells que anaven cap a Roma. Els romans van treure molt profit de les mines.
• El paper de l’administració romana: té molts elements: RCOSTA o La importància de les províncies: es una demarcació territorial creada per Roma en que se li dona una llei, que la fan a Roma, i aquestes lleis acostumen a establir qui governa la província o serà el Senat o el Emperador, i per aquest motiu hi ha unes divisions provincials. La més antiga es la del any 197 a.C. que va dividir la península en dues parts: la Hispania citerior que es la més propera a roma i la Hispania ulterior que es la més llunyana. La va canviar August l’any 27 a.C i crea tres províncies: la bètica que es el territori de la actual Andalusia, la lusitanià que es el territori de la actual Portugal i la tarraconense que es la resta que queda, nomes es va tornar a canviar per l’emperador Dioclesià que va reestructurar tota la península i va deixar les províncies la bètica i la lusitanià i neix la província nova que es la Galaecia, la actual Galicia, Valearica la actual Valencià i la resta la divideix per el riu Ebre i el territori que està per sobre la Tarraconense i la que esta per sota es la Cartaginense, i aquest emperador decideix que la part nord d’Àfrica passa a ser província de Hispania amb el nom de Mauritania Tingintana. Dioclesià va fer una divisió administrativa i al 395 d.C. va acabar sent també una divisió política, consistia en fer una línia recta i dividir Europa, una part era el imperi romà d’orient que era la part dreta, i el imperi romà d’occident que era la part esquerra. La província bètica va ser sempre governada pel Senat i la resta pe l’emperador.
o La importància dels conventus: subdivisions de les províncies i que eren la unitat mes simple de govern perquè era utilitzada per administrar justícia, reclutar soldats, recaptar impostos i per rendir culte a l’emperador.
o La importància del consell provincial (concilium provinciale): es l’únic òrgan d’abast provincial. Es la assemblea de tots els romans i assimilats que s’ajunten per fer diverses activitats i que tenen un individu escollit com a representant que s’anomena flamen que es un sacerdot que rendeix culte a l’emperador i fa de representant de la província com a síndic per portar les queixes (greuges) de la província a Roma.
La romanització jurídica de la Península Ibèrica A la província hi ha diferents persones amb diferents condicions jurídiques diferents. Hi ha tres condicions jurídiques: • Ciutadans romans: feien servir entre ells el dret civil roma (ius civile). Formen part del poble de Roma i ostenten la plenitud dels drets civils i polítics. Aquests ciutadans son persones jurídicament capaces que intervenen en el govern de la civitas romana i dels territoris a ella incorporats.
• Indígenes: els romans els consideraven peregrins (estrangers) i se’ls aplicava el ius peregrinorum o el ius gentium. Son en general els estrangers o no ciutadans que viuen en l’imperi.
• Els llatins: se’ls aplicava el ius latii (deriva del nom antic que tenien els habitants al voltant de Roma).
Aquella gent que col·labores amb Roma els donaria la condició intermitja. Els hi donaven dos drets: el dret ius comercium (el dret de comerciar amb els romans) i el dret ius connuvium (el dret a casar-se amb els romans). Originàriament eren els habitants del Laci que eren aliats de Roma. Constitueixen una categoria inferior. El seu origen es remunta a la situació dels pobles del Laci confederats amb Roma; convertida després en ius latii aplicada a persones de les províncies que formen part de l’imperi. Quins eren titulars d’aquell ius latii es regien per el dret romà en lo relatiu a assumptes comercials i patrimonials.
En època de l’emperador Vespacià, l’any 73 o 74 d.C., en un document concedeix a tots els habitants de la península la condició de ius latii. El fet de ser llatí no vol dir res, però molta d’aquesta gent volien ser RCOSTA romans, i per tant, als municipis, la gent que col·laborava amb roma es convertien en romans. Molta gent, amb aquest mecanisme, van transforma ells i la seva família en romans.
L’any 212 d.C, l’emperador Caracal·la va fer un edicte en que deia que tots els habitants de l’imperi roma se’ls concedeix la ciutadana romana menys els dediticis (son la gent condemnada per crims greus que no tenen drets). Amb el sistema dels municipis, pot ser perfectament que tots els habitants ja estaven transformats en romans, per tant, amb aquesta llei, la intenció era que tenien present l’imperi roma d’orient, els volien transformar en romans, ja que no van voler convertir-se en romans per que es consideraven culturalment superiors a Roma. A Roma, l’únic impost que pagaven era el impost de successions d’un 2% que anava a parar a l’emperador, i Caracal·la lo que volia era que els de Orient paguessin aquest impost i volia augmentar els ingressos fiscals.
Amb unes excavacions a prop de Saragossa, a Contrèbia, antiga ciutat romana, es van descobrir una sèrie de textos on es veia que el dret que s’aplicava a Roma era igual al que s’implantava allà.
La instal·lació de Roma es produeix d’una manera ràpida, i l’arribada del dret romà té la conseqüència de la desaparició dels anteriors i va ser la base jurídica del dret actual.
Van coexistir els ordenaments jurídics indígenes amb el propi ordenament romà, que a efectes de les persones integrades en el imperi va distingir entre els propis ciutadans romans, els llatins i els peregrins.
Fora, més allà de les fronteres, van quedar els bàrbars.
Els beneficis corresponents a l’ordenament jurídic del poble dominant es van atribuir en principi mitjançant un procediment selectiu i matisat. Fins a la concessió per Caracal·la en 212 a.C. de la ciutadania romana a tots els habitants del imperi, el accés al dret romà es va limitar normalment al nivell entremig de la llatinitat. En la península ens trobem amb que al marge del dret romà que regeix als ciutadans vinguts aquí, el mateix dret es concedeix de forma esporàdica a determinats indígenes en atenció als seus mèrits. Va ser atorgat el dret llatí tant a individus aïllats com a grups sencers. Concessió de la llatinitat en el 171 a.C. a més de 4.000 homes nascuts de soldats romans i dones espanyoles, entre quins no s’havia donat el matrimoni romà. El gaudi de la llatinitat va ser a més un pas entremig per adquirir la ciutadania en el cas de exercir magistratures municipals, els titulars i famílies quedaven automàticament convertits en ciutadans romans.
Els romans van distingir el ius naturale, derivat de lo que la naturalesa ensenya, i el ius gentum o usat pels pobles, el propi ius civile romà, i el ius honorarium fixat pels magistrats. Les normes establertes per les autoritats tenen el nom de leges (lleis). Dictar les lleis correspon al poble reunit en els comicis a instancies d’un magistrat. L’edicte del pretor defineix el marc jurídic de l’actuació del magistrat durant el temps de la seva gestió, lo que no impedeix la continuïtat de l’edicte. A l’any 130 d.C., s’arriba a la fixació definitiva de l’edicte (edictum perpertuum), redactat pel jurista Salvi Juliano a instancies de l’emperador Adrià. Lo que el senat autoritza i estableix dona lloc al senatconsult. Aquest sistema, característic de la Roma republicana, falla en l’etapa del imperi. L’emperador assumeix les facultats legislatives dictant leges datae, que regeix en tant que ell visqui. L’emperador s’imposa també al senat aconseguir monopolitzar les propostes prèvies als senatconsults. Des del segle III, l’emperador actua amb el seu consell i el senat, però a partir del segle V, legisla per si sol a través de la pragmàtica sanció. En el món postclàssic els juristes recullen en les seves obres aquell dret antic, el civil, el honorari i les lleis imperials posteriors. Iura i leges constitueixen en el futur les fonts del dret.
...