2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Altres pobles I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 33
Subido por

Vista previa del texto

Els pobles preromans del centre i oest peninsular Els Vacceus Els vacceus es situaven a occident dels celtibers,un territori definit per un conjunt de ciutats fortificades (oppida) distribuïdes a distàncies regulars, amb afinitats lingüístiques i culturals entre elles. Els lligams amb Celtibèria també eren importants, durant les guerres de conquesta romana els vacceus van ser els aliats clau que subministraven aliments als celtibers, d’aquí els constants atacs romans a mitjans del segle II a.C. a la zona vaccea.
El medi físic és molt diferent que el dels Celtiberics: front el caràcter serrà d’aquesta, els Vacceus ocupaven les fèrtils planes del Duero Mitjà, un espai d’uns cinquanta mil quilòmetres quadrats que inclou les actuals províncies de Valladolid, sud de Palència, occident de Burgos, nord de les de Segòvia, Àvila i Salamanca i l’est de les de Zamora i Lleó. El panorama històric previ als vacceus és variat, prop de Valladolid s’havia desenvolupat, a principis del primer mil·lenni a.C., la cultura de Soto de Medinilla, una for-mació de l’edat del bronze final que es caracteritzava pels poblats formats per agrupacions de cases circulars construïdes amb materials peribles. Les poblacions de l’horitzó Soto de Medinilla començaven a intensificar l’agricultura i, en la fase final, ja coneixen l’ús del ferro.
La cultura vaccea arrenca a començaments del segle IV a.C. amb l’emergència de ciutats fortificades, l’adopció de ceràmiques clares modelades a torn amb pintures negres (d’influencia Celtibèria) i l’adopció del ritual social del vi. Algunes representacions: com la perspectiva zenital dels animals, també són comuns amb Celtibèria. Aviat es van desenvolupar nuclis importants protourbans, com Intercatia (Paredes de Nava, Palència), Pallantia (prop de Palència), Cauca (Coca, Segòvia) i molts altres, que es van convertir, amb el temps, en ciutats romanes.
Pintia tenia un perímetre d’unes 25 hectàrees, i estava envoltada per una doble muralla amb un fossar entre ambdós recintes. A l’interior, les seves cases eren rectangulars o trapezoïdals, construïdes amb base de pedra i parets de tovots i es subdividien en dues o tres estances.
Allò que va cridar més l’atenció dels escriptors antics va ser la peculiar organització política dels vacceus i l’adjudicació col·lectiva de les terres agrícoles. L’agricultura es considerava un dret de subsistència comunal i les formes de riquesa aristocràtica passaven per l’acumulació de ramats i objectes metàl·lics, punts en comú amb altres pobles del centre i oest peninsular. L’origen d’aquest sistema és la propietat tribal que, en comptes de portar cap a una fragmentació a favor de famílies nuclears, es manté cohesionada, una organització arcaica i simple. La llei referent al seu compliment és rigorosa. Una vegadagada garantida la terra, el nivell de riquesa dels seus membres segurament es mesurava pel seu accés, dins del grup parental, a l’apropiació dels ramats que havien d’ocupar les terres no destinades al conreu.
A les necròpolis els difunts eren cremats i dipositats en urnes, amb acomiadaments que incloïen rituals del vi. Igual que els Vettons, les tombes es marcaven amb una pedra dreta a mode d’estela primitiva, les tombes no es superposaven, s’organitzaven en cercles en espais no ocupats entre ells, que permetien el seu creixement; aquests cercles reproduïen l’organització social dels grups que l’havien caracteritzat en vida.
Era singular el seu ritual d’exposició als voltors dels cadàvers dels caiguts en combat, a fi de facilitar l’elevació de les ànimes dels difunts.
Els Vettons Al sudoest dels Vacceus habitaven els Vettons, adaptats a sòls abruptes i poc fèrtils entre les dues grans conques del Duero i el Tajo. A principis del I mil·lenni a.C. aquesta regió compartia trets culturals amb la futura Carpetània, encara no havia començat el procés de definició ètnica. A mitjans del mil·lenni la seva cultura material es va diferenciar, en especial en dotar-se d’un ric armament, que recorda més els entorns Vacceu i Celtibèric; també es documenten castres, nuclis en altura fortament fortificats no completament edificats perquè es reservaven amplis espais per recollir els ramats.
Necròpolis de poblats com La Osera o Las Cogotas (Àvila) reflecteixen les agrupacions gentilícies en els grups de tombes separats per espais lliures, i les jerarquies per la riquesa de les armes. La presència de tresors, en una regió que no conegué la moneda fins a la plena implantació romana, indica el pes d’una aristocràcia eqüestre, que no dubtà en ser aliada del romans en les guerres contra els seus veïns.
El concepte d’estat urbà no es desenvolupa, la seva societat sembla respondre a uns elements de divisió entre camperols i guerrers. L’accés a les armes donaria prestigi i es plasmaria en l’acumulació de ramats i objectes preciosos.
Algunes fonts anomenen nuclis vettons a Helmantica (Salamanca) i Turgalium (Trujillo, Càceres), però aquests semblen ser nuclis que es romanitzaren i potser no eren els més destacats abans de la conquesta. Els límits dels vettons literaris s’ha d’ajustar al de la manifestació escultòrica dels verracs, unes rudimentàries talles d’animals en pedres molt dures, relacionades amb grups ramaders. La influència tècnica podria venir de Turdetània, però la datació dels verracs no està gens aclarida, alguns semblen tardans i la seva pervivència en ambients romans, inclòs els inicis del Baix Imperi. Els més coneguts són el conjunt anomenat “Los toros de Guisando”, molts s’han desplaçat del seu lloc original en l’edat Medieval o Moderna, però la troballa a Àvila d’un exemplar in situ confirma una altre troballa, gairebé centenària, d’una d’aquestes escultures en la porta del castre de Las Cogotas. En ambdós casos s’evidencia el simbolisme de fites protactores en una zona de pas. Avui dia es consideren fites senyalitzadores d’entorns de pas de ramats.
Carpetans i Òlcades Els carpetans estaven situats al sudoest dels celtibers, centrats a la vall del Tajo. La seva cultura només ha sigut entesa en dates properes i sembla mantenir estabilitat des de l’edat del ferro, encara que en el segle IV a.C. es propagà el coneixement de la cerà, que s’adaptà a tradicions locals. En realitat, la falsa imatge de retard cultural carpetà provenia de la seva comparació militar amb els celtibers i de la poca informació que tenim d’ells a les fonts, un cop conquerits pels romans en el ¼ del segle II a.C. No obstant, sembla que havien desenvolupat monarquies locals, comparables a l’entorn ibèric.
Els Carpetans van ser alguns nuclis que posteriorment van arribar a ser importants ciutats romanes, com Complutum (Alcalá de Henares) o Toletum (Toledo), però no sabem del cert el grau de vida urbana que assoliren en època preromana.
Els òlcades són La divisió senzilla de grans grups en la Meseta podria haver estat una mica més complexa si considerem altres grups mal documentats, potser celtibèrics o emparentats amb ells. A orient dels Carpetans, en les serres entre el Guadiana, Tajo i Xúquer. La poca informació que tenim d’ells procedeix principalment de les guerres que Anníbal desenvolupa en la zona.
...