Tema 2. Els règims polítics (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 22
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 6

Descripción

En aquest segon tema de l'assignatura de ciència política es tracten els següents temes: què és un règim polític, com s'aconsegueix accedir a ell i quins tipus de règims polítics hi ha i finalment com es produeixen les transicions de dictadura a democràcia.

Vista previa del texto

TEMA 2. ELS RÈGIMS POLÍTICS En aquest tema veurem com es relaciona el govern amb la població. El poder polític és la forma el govern exerceix el seu poder sobre una població determinada. Per definir quin tipus de règim polític hi ha, hi ha 3 característiques:  QUI TÉ EL PODER.
 COM S’ACCEDEIX AL PODER.
 QUINS SÓN ELS LÍMITS D’AQUEST PODER.
Quan parlem de règims polítics parlem de bàsicament 2: democràcies i dictadures. En aquest tema entendrem què és la democràcia i la dictadura i també analitzarem com es produeix la transició entre dictadura i democràcia.
RÈGIMS POLÍTICS: DEMOCRÀCIA (=EL GOVERN DEL POBLE).
Aquest concepte apareix el segle XX. En aquest règim el poble té el poder, el poble s’autogoverna a si mateix. Fins fa ben poc en la història humana aquest règim ha tingut una connotació negativa.
Era vista com el poder del poble irresponsable, que anava mitjançant caos en contra dels rics.
Aristòtil fa una classificació dels règims polítics basat en el número de persones que governen i si ho fan per interès comú o propi. En el cas de la democràcia diu que hi ha un interès propi i que és un govern de molts.
Aquesta connotació negativa de la democràcia desapareix ràpidament, la majoria de la població prefereix la democràcia encara que no sigui perfecta per sobre de qualsevol altre règim.
o MANERES D’ENTENDRE LA DEMOCRÀCIA:  NOCIÓ MAXIMALISTA DE LA DEMOCRÀCIA. Un govern és democràtic sempre que assoleixi 3 resultats: racionalitat, igualtat i representativitat. Aquesta concepció de la democràcia és resultarista, només serà democràtic un govern si es produeixen aquests tres resultats.
 RACIONALITAT. Les decisions col·lectives són millors. És millor que prengui les decisions un grup de persones (parlament) que no pas una sola persona (dictador). Aquestes decisions són millors perquè per justificar-les s’han basat en un teorema matemàtic, el teorema de Condorcet. Aquest diu: suposem que hem de prendre una decisió, la qual pot ser correcta o incorrecta, per prendre-la tenim un grup d’individus, d’homes i dones.
Si cadascú d’aquests individus que ha de prendre aquesta decisió té una possibilitat superior al 50% d’encertar amb la decisió correcta, la decisió col·lectiva final serà gairebé segur correcta. Per tant, com més gent s’afegeix al grup que pren la decisió millor, perquè més probable serà que la decisió que emani d’aquest grup sigui correcta. Per tant, si cada un té poques probabilitats (menys del 50%) és millor que ho faci un, per cagar-la només és necessària una persona.
En política moltes vegades no hi ha una decisió correcta o incorrecta, per tant, en el Parlament no poden prendre una decisió correcta o incorrecta sinó que cada té una decisió diferent.
Els òrgans col·lectius no s’estructuren individualment sinó que ho fan per grups parlamentaris. Per tant, els nombres efectius de la decisió, al final no són molts, sinó que al final com s’agrupen i tots han de votar el mateix, n’hi ha pocs.
No està garantit que les persones que formen part dels òrgans col·lectius actuïn pel bé comú i amb coneixements, és a dir, no hi ha cap garantia de que aquestes persones tinguin el 50% de possibilitats d’encertar.
El problema és que nosaltres no votem les persones que formaran part del parlament, votem els partits. La llista és tancada, no la podem modificar. Quan ells configuren les llistes els candidats no passen cap test, no passen cap examen psicotècnic. No passen res que asseguri que tenen el 50% de probabilitats d’encertar en les decisions que prenen.
Per tant, la democràcia no pot garantir la racionalitat. Una noció maximalista de la democràcia té problemes. No podem esperar que la democràcia garanteixi la racionalitat.
 IGUALTAT. Segons els maximalistes perquè un règim sigui democràtic també ha de ser igualitari apart de racional. La democràcia ha de garantir la igualtat? o IGUALTAT POLÍTICA. Igualtat de drets polítics→ que tothom pugui intervenir en política (ja sigui presentant una candidatura com votant).
La segona característica que s’ha de produir perquè hi hagi igualtat política és: quan nosaltres intervenim en la política tots hem de tenir la mateixa influència (això sí que ja no passa). No tots tenim la mateixa influència a nivell polític. La gent que disposa de més ingressos té més capacitat política: té més ingressos, es pot organitzar millor. Apart, la capacitat intel·lectual també influeix. Tot tenim capacitats intel·lectuals diferents i això provoca desigualtats inevitables.
o IGUALTAT ECONÒMICA. Perquè hi hagi igualtat política hi ha d’haver igualtat econòmica. La democràcia ha de garantir la igualtat econòmica, però això no significa que pugui. És impossible totalment la igualtat econòmica. La igualtat econòmica no és una qüestió exigible en democràcia, de fet, és exigible, però impossible de complir.
Per tant, per ser iguals tothom hauria de tenir la mateixa capacitat intel·lectual i la mateixa capacitat econòmica. Aquestes característiques no són possibles de complir. El govern pot redistribuir la riquesa per tal de reduir desigualtats. Una manera de redistribuir la riquesa d’un país per crear igualtat econòmica és amb la recaptació d’impostos progressius, qui més té més dona. D’aquesta manera es genera igualtat? No. Això només genera un sistema de redistribució que és costós i pesat. Per generar igualtat s’hauria de donar capacitat als que no tenen ingressos de produir-ne. Per exemple, facilitant-los l’educació... Però llavors tornaríem al principi, hi ha gent amb més capacitat intel·lectual, gent més treballadora... Tornarien a sorgir desigualtats una altra vegada. Aquestes capacitats de generar ingressos les podem redistribuir? No. Les qualificacions d’una persona no es poden redistribuir, si jo tinc un títol de la carrera no el poden donar a un pobre perquè així estiguem en les mateixes condicions. Això no és possible, aquestes qualitats no es poden redistribuir.
Però el que sí tenim és anonimitat: la capacitat de participació en els assumptes polítics, malgrat tot, no es pot garantir la igualtat de les influències.
 REPRESENTATIVITAT. S’entén com el fet de que els ciutadans polítics actuïn en benefici dels ciutadans, no hi ha mandat imperatiu. Això tampoc és possible. Es tracta de democràcies representatives, en els sistemes representatius no hi ha mandat imperatiu.
Això vol dir que aquells que estan en el poder han de representar els nostres interessos perquè estan obligats pel contracte. Ex de Mandat Imperatiu. En Rajoy abans de governar diu que no pujarà els impostos però quan puja al poder els puja. Això no es pot garantir amb un contracte. El mecanisme que tenim per intentar aconseguir representativitat en un sistema democràtic són les eleccions. La manera en què ajuden a aconseguir representativitat és com a mecanisme de càstig. És a dir, si un partit no és representatiu se’l pot castigar en les següents eleccions. Això dona incentius per ser representatiu, per actuar en benefici de la societat. Les eleccions donen la oportunitat als ciutadans i ciutadanes d’actuar en contra d’aquells que no han actuat en favor de la societat i no propi.
Són les eleccions un mètode efectiu que garanteix la representativitat? No. Hi ha diferents motius pels quals això no es produeix: - LES ELECCIONS SÓN ESPORÀDIQUES. Durant 4 anys hem escollit uns representants que potser no tenen suficients incentius per actuar en benefici nostre, podem manifestar-nos i fer altres coses però ells no estan obligats a fer res en resposta a aquestes manifestacions. Durant 4 anys aquests incentius no existeixen, fins que s’acosten les noves eleccions. Aquest incentiu apareix l’últim any, el quart any, quan s’acosten les noves eleccions. Llavors s’inauguren moltes coses: carreteres, hospitals... L’activitat política es desenfrena quan s’acosten les noves eleccions: es donen més coses a la gent, es busca actuar en benefici de la gent més del que s’ha fet abans. En els altres 3 anys l’incentiu és més baix. Com que són esporàdiques la representativitat se’n recent.
A més, el fet de tenir només un vot limita la nostra capacitat de càstig i de premi.
- INFORMACIÓ ASSIMÈTRICA. La informació asimètrica situa als votants en una posició de desavantatge respecte la posició dels representants polítics. Ells tenen més informació que nosaltres i la utilitzen al seu favor. Quan hi ha informació asimètrica, el polític disposa de més informació que nosaltres, redueix la nostra capacitat de poder premiar o castigar. Ens pot manipular, enganyar, persuadir, però podem acabar votant, premiant, una acció política que en realitat mereixeria ser castigada perquè no ha complert quasi res del que ha promès en el seu programa polític.
- MOLTS CIUTADANS VOTEN PER IDEOLOGIA. Votar per ideologia a vegades pot ser dolent per obtenir representativitat. Votar per ideologia significa votar aquell partit que s’acosta més a la meva ideologia: sóc de centre-dreta i per tant, voto convergència. Si votes per distància ideològica castigues menys perquè no estàs tenint en compte si s’ha de premiar o castigar el partit pel que ha fet durant la seva legislatura. Per tant, estem votant sense tenir en compte el que han fet i això fa que es redueixi el vot per càstig. Fins i tot aquell partit polític que ha fet coses que m’han perjudicat voto aquest partit perquè està a prop de la meva ideologia, he votat el meu que mereixia ser castigat i no he votat el que no ho mereixia.
- L’OFERTA POLÍTICA ÉS MASSA ÀMPLIA. En emetre un vot, ho fem sobre un programa enorme, no sobre temes o polítiques concretes.
 NOCIÓ MINIMALISTA DE LA DEMOCRÀCIA.
Aquesta noció interpreta la democràcia com un procediment. La democràcia simplement és una manera de desplaçar líders polítics per mitjà d’eleccions.
La democràcia és un règim en el qual l’ocupació dels càrrecs governamentals són el resultat d’eleccions competitives. Això ho va afirmar Przeworski. Si acceptem una definició mínima de la democràcia, aquesta estaria caracteritzada pels següents elements: - INCERTESA EX ANTE. Hi ha un determinat nivell d’incertesa sobre el resultat de les eleccions. Per molt segures que semblin el resultat sempre és probabilístic.
- IRREVERSIBILITAT EX POST. Un cop s’han celebrat les eleccions els resultats d’aquestes són vinculants i irreversibles, són inalterables, qui guanya guanya i qui perd s’aguanta.
- REPETIBILITAT. Els perdedors no han de tenir l’expectativa de què la victòria es transformarà en hegemonia. La competència democràtica implica l’existència de l’expectativa de que les eleccions es repeteixin.
Per tant, la democràcia és un sistema on la incertesa està institucionalitzada. Amb incertesa ens referim a que els resultats de les eleccions porten associats unes probabilitats (no que siguin a l’atzar). Aquestes probabilitats depenen de dos factors: - Els recursos polítics de les forces en joc.
- El sistema institucional que regula les normes i condicions d’accés al poder, que pot introduir biaixos, com les lleis electorals.
No és suficient en què això estigui reflectit en articles de la Constitució. Que el resultat de les eleccions siguin irreversibles el que ha de passar és que aquells que competeixen estiguin d’acord en acceptar els resultats. No és una cosa que perquè la digui la Constitució passa.
En moltíssims països del món el fet de que un partit guanyi i els altres no facin res, no està garantit. Una cosa és acceptar les regles del joc i l’altra és acceptar els resultats. Els que participen en les regles del joc han de tenir incentius en acceptar també el resultat del procés democràtic, aquí ho donem per assumit, però en altres països no: en altres països s’alcen en armes, fan cops d’estat... Això només passa a Europa, a altres països del món això no és fàcil d’aconseguir. Un dels principals perills en el procediment democràtic és que els altres partits no acceptin el resultat i decideixin carregar-se la democràcia.
Ex. En unes eleccions democràtiques tenim un partit X: El partit que guanya s’endú→ G El partit que perd s’endú→ D El partit que no accepta el resultat democràtic i decideix donar a terme un cop d’estat que derroqui la presidència dels que sí han guanyat→ S Probabilitat de guanyar les eleccions→ P És el que obtens per guanyar les eleccions democràtiques sense subvertir→ C Guanyar és millor que subvertir, però subvertir és millor que perdre.
G > S > P → això fa que la democràcia caigui Complir amb el joc democràtic vol dir el següent: jo participo en el procés democràtic i perdo. Si decideixo complir amb les normes del joc democràtic d’aquí 4 anys (en virtut del criteri de repetibilitat) em torno a presentar (puc guanyar pG i puc perdre (1-p)x P). Llavors d’aquí 4 anys puc guanyar C= Perdo + r (pG + (1-p) P) + r2 (pG + (1 x p) P) + ... + Si per nosaltres subvertir és millor que perdre la democràcia cau. A R se li posa un subzero per dir el futur.
Si poso zero tot lu altre s’elimina, donant lloc a la subversió.
C= P + r/1-r (pG (1-p) P Si C és millor que S la democràcia està en equilibri. Per tant, si tota aquesta fórmula és millor que S malament, la democràcia caurà.
Per saber si un grup s’alçarà en armes hem de mirar 3 coses: - El factor de descompte, el valor del futur: si estem disposats a esperar 4 anys o no.
- També és important G i P, quan la diferència entre guanyar i perdre és molt gran tenim més perill que complir amb la democràcia sigui molt més difícil. Això fa que si perdem ens costi més d’acceptar-ho i estiguem abans disposats a subvertir-nos. Subversió no és sinònim de cop d’estat sinó de trencar la situació d’equilibri degut a la no acceptació dels resultats.
- El tercer element important és P, la possibilitat de guanyar les eleccions. I per tant, com més alta sigui P, com més probabilitats jo tingui de guanyar el futur, menys alteraré les regles del joc perquè no serà necessari.
En els països pobres el cost de subvertir és menys, però és molt més alt que això passi en països desenvolupats.
LA POLIARQUIA: La poliarquia és un concepte desenvolupat per Robert Dahl al llibre La Poliarquia.
• CONDICIONS DE LES ELECCIONS. Per a Dahl, no és suficient amb què hi hagi eleccions, sinó que també importen les condicions sota les quals tenen lloc aquestes eleccions.
• CRITERIS DE LES ELECCIONS. Per a Dahl, les eleccions han de complir tres criteris primordials: o Que els ciutadans puguin formular les seves preferències: es refereix a què a l’hora d’escollir les nostres preferències tinguem els suficients elements de judici per a fer-ho. És a dir, que el règim no dugui a terme adoctrinament ni amenaces.
o Que els ciutadans puguin manifestar les seves preferències: les preferències dels ciutadans han de poder expressar-se obertament i lliurement a l’àmbit públic.
o Que el govern no pugui discriminar als ciutadans en funció de les seves preferències: el govern ha de ser imparcial, sinó les eleccions estaran esbiaixades.
• 8 CONDICIONS PRÀCTIQUES NECESSÀRIES. Aquests tres criteris donen lloc a vuit condicions pràctiques que l’exercici de les eleccions ha de complir: 1. Llibertat d’associació 2. Llibertat d’expressió 3. Llibertat de vot 4. Elegibilitat per al servei públic 5. Dret dels polítics a competir pels vots: competitivitat 6. Diversitat en les fonts d’informació 7. Eleccions lliures i imparcials 8. Institucions que assegurin que les accions del govern depenguin dels vots (discutible) INDICADORS QUE MESUREN LA DEMOCRÀCIA. Hi ha una sèrie d’indicadors que mesuren el nivell de democràcia que hi ha un país, només he de saber que existeixen però no és necessari conèixer-los.
LES DICTADURES.
Els règims autoritaris han dominat la història de la humanitat. Les democràcies representatives són, de fet, un fenomen contemporani que comença a aparèixer a Europa a finals del segle XIX i princips del segle XX.
Encara avui en dia, al voltant del 40% dels països del món tenen règims dictatorials.
Una dictadura és un règim polític dictatorial que es pot definir de la següent manera:  CONCENTRACIÓ DEL PODER. Concentració exclusiva del poder en nuclis petits d’individus o en un de sol, excloent del procés polític la majoria de la població.
 REPRESSIÓ. Paper central i decisiu dels mecanismes de control dels ciutadans i gestió del recolzament al règim. Supressió de les llibertats civils i polítiques.
 INSEGURETAT JURÍDICA. Inestabilitat de les normes legals i arbitrarietat en la seva interpretació.
Inseguretat del ciutadà davant d’un poder altament imprevisible no sotmès a lei o a una constitució (o de manera molt laxa).
Les dictadures poden classificar-se atenent a dos criteris:  FORMA DE GOVERN. En un primer nivell es poden classificar d’acord amb la seva forma de govern, és a dir, segona el grau de control que exerceixen, el nivell de mobilització que promouen, la ideologia que defensen, els objectius i fonts de legitimitat.
o TOTALITÀRIES.
 CONCENTRACIÓ EXTREMA DEL PODER. Hi ha una concentració extrema de poder en mans d’un individu, el qual és capaç de guiar el seu poble interpretant la voluntat de la raça, nació o classe social. Aquesta concentració esdevé en darrera instància un culte a la personalitat del dirigent màxim.
 DOCTRINA IDEOLOÒGICA + CIENTÍFICA. La justificació de l’actuació política del règim i del líder es produeix mitjançant el recurs a una doctrina ideològica global, que pretén influir sobre totes les expressions i àmbits de l’existència humana: econòmica, familiar, cultural, religiosa... Aquesta doctrina es presenta com un coneixement científic que no admet discussió ni refutació.
 REPRESSIÓ. L’ús sistemàtic del terror per eliminar qualsevol forma de dissidència o oposició.
 VOLUNTAT DE CONTROL. Voluntat de control des del règim de totes les esferes d’acció i relació humanes així com d’ocupar tot l’espai social.
o AUTORITÀRIES.
 En aquest cas no es busca la mobilització i adoctrinament total de la població, sinó la seva desmobilització política i la obediència i disciplina. Segons ell, a diferència dels règims totalitaris, els règims autoritaris tenen les següents característiques:  CONCENTRACIÓ COALICIÓ. Concentració de poder en una coalició reduïda d’actors (militars, civil, partit...) que mantenen entre sí una certa competència pel repartiment del poder.
 NO IDEOLOGIA FORTA NI ESTRUCTURADA. La legitimació del sistema dictatorial es produeix mitjançant la invocació de grans principis abstractes (pàtria, progrés, família, ordre, justícia...) sense tenir una ideologia forta i estructurada. La font principal de legitimitat és el rendiment del sistema.
 REPRESSIÓ NO EXTREMA. El recurs a l’acció repressiva amb elements de discontinuïtat i arbitrarietat i sense arribar a nivells extrems.
Aquesta classificació no és útil ja que només classifica 4 dictadures com a totalitàries (Franquisme a Espanya, Corea del Nord, Mussolini i ) i totes les altres com a autoritàries. Actualment ja només quedaria Corea del Nord, és per aquest motiu que a nivell analític fem servir una segona classificació:  TIPUS DE GOVERN. Des d’una segona vessant, podem distingir les dictadures en funció del tipus de govern que tenen: o DICTADURES PERSONALISTES.
 CONCENTRACIÓ PODER LÍDER. El líder consolida en les seves mans el poder de reclutament i selecció de càrrecs així com el poder de decisió, tot marginant en el procés les demés institucions com l’exèrcit.
 COM ARRIBA AL PODER. Aquest líder generalment arriba al poder després d’un cop militar, com a líder de partit únic o fins i tot després de ser elegit President en unes eleccions (com Putin i Fujimori): Dins la categoria personalista hi trobem també els monarques governants, és a dir, reis que exerceixen encara el poder (i no són figures simbòliques com en les monarquies parlamentàries). Aquestses monarquies es troben en països petits (Brunei, Swaziland i Tonga, però principalment la regió del Golf Pèrsic: Emirats àrabs units, Aràbia Saudita o Oman.
 DICTADURA PERSONAL. La dictadura passa a ser personal i no organitzativa.
 NO INSTITUCIONS I DERROCACIÓ AMB MITJANS IRREGULARS. No hi ha un sistema institucionalitzat de presa de decisions i que reguli un canvi de lideratge. Els dictadors solen ser derrocats per mitjans irregulars (cops, assassinats, revoltes...).
Aquests règims intenten esdevenir fins i tot hereditaris, com en el cas dels Duvalier a Haití o els Somoza a Nicaragua.
 COM ES MANTENEN AL PODER.
 PRIVATITZACIÓ DEL PODER PÚBLIC. Els règims personalistes es basen en la privatització del poder públic (fan ús de béns públics per el seu bé propi) i, en conseqüència, en alts nivells de corrupció lligats a la compra de lleialtats.
 SUPORT. Les elits efectives en els règims personalistes són reduïdes i inclouen amics, membres de la família o del mateix grup ètnic del líder. Les relacions de lleialtat es basen en l’intercanvi de rentes i favors a canvi de suport cap al líder. Ex. Trujillo de la República Dominicana, Mobutu al Zaire, Somoza a Nicaragua, Idi Amin a Uganda.
 ESTRATÈGIA DE SUPERIVIVÈNCIA.
o Compra de suports (control econòmic).
o Rotació freqüent de les elits (encara que siguin persones molt estretes al dictador de tant en tant s’han d’anar canviant, el motiu és que si es deixen molt temps en la seva posició poden acabar desenvolupant un poder propi).
o Divisió dels cossos armats (creació d’unitats paramilitars, patrimonització de les posicions de comandament, dispersió, reducció de despesa militar per certs cossos...). L’exèrcit té dues avantatges enfront del dictador: té armes i té capacitat d’acció col·lectiva, d’actuar conjuntament. Això significa que és una gran amenaça per el dictador. Coses que es poden fer:  Trencar la jerarquia militar creant diferents divisions de seguretat paral·leles: els cossos militars dependran directament del dictador i no dels de la jerarquia més superior de l’exèrcit. El dictador crea grups paramilitars sota el seu control encarregats de la seva protecció.
 Patrimonització de les posicions de comandament: a vegades l’exèrcit renuncia a protegir el dictador degut a que no es patrimonialitzen les posicions de comandament. La manera com això es fa és posant persones del teu grup ètnic, familiars, amics... com a caps de comandament. La supervivència d’aquestes persones i la defensa del dictador depèn de que aquest últim segueixi al poder. Si això no es produeix és possible que l’exèrcit es negui a protegir el dictador.
 Dispersió:  Reducció per despesa militar per certs costos: augmentar la despesa militar per tenir contents l’exèrcit però no augmentar la capacitat de l’exèrcit en armament i en defensa perquè llavors encara seran més amenaça pel dictador. El millor és pagar-los bons sous per tenir-los contents però no donar-los diners per comprar més armament.
o DICTADURES DE PARTIT ÚNIC.
 CAPACITAT DE RECLUTAMENT POLÍTIC I DE DECISIÓ. La capacitat de reclutament polític i de decisió correspon al partit polític com a organització (extensiva, burocràtica i coherent), amb diferents branques locals escampades pel territori del país.
 DOS TIPUS DE RÈGIM DE PARTIT.
 1 PARTIT. Només hi ha el partit únic.
 + 1 PARTIT. Hi ha el partit únic i partits en la oposició, malgrat que normalment es manipulen els resultats electorals de manera que la oposició mai pugui guanyar.
 PARTIT. El partit serveix per:  INTITUCIONALITZACIÓ I RELACIONS ENTRE GRUPS. El partit institucionalitza i incorpora les relacions entre grups i elits polítiques. Evita divisions i faccionalismes al regular i permetre accés al poder i avenços en les carreres polítiques dels membres.
 LEGITIMITAT REPRESENTATIVA. Els règims de partit únic cerquen una certa legitimitat representativa i així inclouen diferents sectors i sensibilitats dins les seves files. Això els permet canalitzar dins les estructures del règim les demandes socials i polítiques dels ciutadans i de les elits. Exemples: dictadures socialistes, el PRI a Mèxic...
 SUPORT SOCIAL AL RÈGIM. El partit garanteix suport social al règim distribuint beneficis i polítiques públiques a determinats sectors socials i territoris. També serveix com a eina de control social. La gent donarà suport al partit degut a que els seus recursos depenen de fer-ho, no només no es rebran recursos per viure si no se li dona suport sinó que a més en molts casos seràs executat.
 ELECCIONS. Per molt que hi hagi eleccions no es tracta d’una democràcia ja que els resultats electorals es manipulen i hi ha coacció a la població a l’hora de votar el partit únic. Malgrat que no s’enganya als països estrangers ni a la població amb les eleccions (ningú es creu que es tracti d’una democràcia) serveixen per demostrar la força del partit, per demostrar que el partit únic té tot el poder. També serveixen per saber quines regions et tenen més suport, aquells llocs que no donin suport al dictador no rebran recursos (hospitals, carreteres....), aquells llocs que estiguin entremig sí en rebran i aquells que segur que en donen tampoc reben res, perquè ja et donen suport, no vols res més d’ells.
Les eleccions també serveixen per la rotació, perquè es puguin renovar alguns càrrecs.
o Tipus de manipulació electoral: o Durant les eleccions: la tupinada és una estratègia d’últim recurs també coneguda com el frau electoral, amb això s’aconsegueix que els resultats no siguin irreversibles: o FRAU ELECTORAL. S’afegeixen paperetes favorables al règim.
o CLIENTALISME. Compra de vots abans de les eleccions. Es paga diners a una persona perquè voti el partit del dictador. No agrada als dictadors perquè és cara i perquè no sorgeix cap garantia pel dictador de que realment acabi votant-lo.
o DISSENY SISTEMA ELECTORAL. Dissenyar un sistema electoral que et beneficiï → es poden posar un tipus d’eleccions que et vagin millor a tu que a un altre.
o INTIMIDACIÓ. Tant a les persones votants com als candidats d’altres partits perquè es repensin o votar o presentar-se a les eleccions.
o Després de les eleccions: o RECOMPTE DE PAPERETES. Es compten moltes més paperetes pel partit únic de les que realment hi ha hagut a favor d’aquest.
Hi ha dos tipus d’eleccions: o SEMICOMPETITIVES. La tupinada és una estratègia d’últim recurs també coneguda com el frau electoral, amb això s’aconsegueix que els resultats no siguin irreversibles: o Durant les eleccions o Després de les eleccions o COMPETITIVES.
o DICTADURES MILITARS. Es considera dictadura militar quan tot l’exèrcit té poder, evidentment però hi ha una jerarquia. Pot convertir-se en una dictadura personalista si la persona amb la posició jerarquia més elevada realment acaba concentrant ell tots els poders. El procés de conversió de dictadura militar a dictadura personalista pot ser més ràpid o més lent, malgrat tot, molt sovint s’acaba produint.
 PODER→ EXÈRCIT. Són règims on el poder de presa de decisions i la selecció de càrrecs recau en l’exèrcit com a institució, encapçalat per oficials o oficials retirats de l’exèrcit i amb mecanismes per a la intervenció dels alts oficials en política.
 SALVAGUARDANTS DE L’ORDRE. Intervenen per salvaguardar l’odre o el seu interès corporatiu. Acostumen a deixar el poder un cop aconseguits els objectius. Per les divisions internes.
 MECANISMES D’ACCÉS I DECISIÓ→ EXÈRCIT. Mecanismes d’accés al poder i decisió en mans de l’exèrcit.
 POC TERMINI I POC COMUNES. Les dictadures militars solen durar poc temps ja que quan els militars mateixos perceben que quan aquella funció per la qual havien agafat el poder s’ha complert se’n tornen a fer la seva feina incial. A més, són poc comunes ja que si es produeixen divergències dins de l’exèrcit els militars prefereixen protegir l’autonomia de l’exèrcit en general que no pas tenir el poder.
S’ho poden permetre ja que ells retenen el monopoli de la força, si quan tornen a fer la seva feina al nou règim se li acudeix tornar a jutjar o revisar els crims ocorreguts durant el règim militar, els militars poden amenaçar de fer un cop d’estat una altra vegada.
 DIVERSOS SUBTIPUS DE RÈGIM MILITAR.
 GOVERN OBERT. És un govern directe si està controlat per part dels militars.
 GOVERN CIVILITZAT. És un govern civilitzat si els militars com a institució es retiren del govern per actuar una cara civil, és a dir, el dictador deixa de ser militar però no deixa de ser dictador i es desenvolupen estructures pseudodemocràtiques, com un partit únic o eleccions.
 GOVERN INDIRECTE. Els militars controlen un govern civil d’amagat limitantne la capacitat de decisió. No n’hi ha cap actualment.
 EXEMPLES. Argentina sobre la Junta, Uruguai, Bhurma i Algèria.
EXEMPLE DE DEMOCRÀCIES. (No totalment fiable)  DICTADURA DE FRANCO (ESPANYA)→ o Autoritari o Dictadura militar  DICTADURA DE STALIN (URSS)→  DICTADURA DE MOGUTU SESSESSEKO (EL ZAIRE, ACTUALMENT REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO)→ o Personalista: els militars i el partit no tenien poder, només ell  DICTADURA DE PINOCHET (XILE)→ o Dictadura militar TRANSICIÓ ENTRE DEMOCRÀCIA I DICTADURA.
SITUACIÓ HISTÒRICA.
Els processos de democratització s’han donat en tres períodes de temps, en les quals la taxa de creació de democràcies és superior a la de les dictadures. Aquestes tres onades han vingut precedides normalment per una ressaca (ruptura en què augmenten les dictadures un altre cop per sobre de les democràcies).
D’onades d’aquestes n’hi ha hagut 3 al llarg de la història:  PRIMERA ONADA 1840-1920 + RESSACA DE PERÍODE D’ENTREGUERRES.
 SEGONA ONADA 1940-1960 + RESSACA. Aquest període comença després de la Segona Guerra mundial, es creen moltes democràcies degut al període de descolonització. Amb la descolonització s’adopten moltes formes de règims democràtics. Després tenim la segona ressaca, el percentatge de democràcies cau especialment a l’Àfrica, en les quals apareixen moltes dictadures en aquests llocs on s’havien descolonitzat. També hi haurà moltes noves dictadures a Sud Amèrica.
 TERCERA ONADA 1975-2000. Comença amb la transició de Portugal de l’any 1974, la segueix Espanya el 1975 i després també mots països de Llatino-Amèrica i amb la Caiguda del Mur de Berlín Alemanya.
CAUSES DE LES TRANSICIONS DEMOCRÀTIQUES.
TEORIES MACRO. Intenta explicar perquè es produeixen democratitzacions a partir de condicions estructurals que ajuden a explicar que els països experimentin transicions en un any determinat.
D’aquestes condicions, la que ha generat sempre més interès és el nivell de desenvolupament econòmic (mesurat pels nivells de renta per càpita). La conclusió és que els països desenvolupats són democràtics.
Dintre de les teories macro hi ha dues perspectives:  TEORIA ENDÒGENA. A més desenvolupament major és la probabilitat que un país que era dictadura esdevingui democràtic. Això passarà a través de dos mecanismes: o CULTURA POLÍTICA. A més nivell d’educació, és més fàcil que la població desenvolupi una sèrie de valors basats en la tolerància i la moderació. El desenvolupament econòmic promou majors nivells de capital humà.
o ESTRUCTURA DE CLASSES. En les etapes inicials de desenvolupament econòmic, l’estructura de classes té una forma piramidal, amb una classe alta reduïda i una gran classe baixa. Quan el país es desenvolupa, l’estructura de classes esdevé romboïdal, és a dir, hi ha un predomini de les classes mitges. Aquesta classe mitja és la més partidària de la democràcia.
A més, aquesta estructura de classes implica menors nivells de desigualtat i, per tant, perden pes els radicalismes polítics, El desenvolupament i la creixent classe mitjana impulsen també d’altres canvis importants. En segon lloc, creixen els nivells d’urbanització i la industrialització. Les societats esdevenen més complexes, això impulsa el creixement de la burocràcia i la racionalització en el rol de l’Estat. I això també possibilita el creixement de la societat civil organitzada, que busca influir i controlar aquest creixent intervencionisme estatal.
 TEORIA EXÒGENA.
o Les teories exògenes de la democratització emfatitzen la capacitat del desenvolupament econòmic, no per a provocar transicions a la democràcia, sinó per evitar que aquestes, un cop existeixen, esdevinguin dictadures.
o Les democràcies poden sorgir a qualsevol nivell de desenvolupament i per causes ben diferents (mort del dictador, divisions internes, protestes, intervenció externa...) però només sobreviuen aquelles que apareixen i existeixen en països rics.
o Així doncs, troben que cap democràcia amb un nivell de renta superior a aquell de l’Argentina el 1976 ha estat derrocada.
o Les raons teòriques per aquest resultat són dues: MOODLE QUADRE EVIDÈNCIA EMPÍRICA. En aquest cas segons la teoria endògena: segons la teoria endògena a mesura que el desenvolupament augmenta més alta és la possibilitat d’esdevenir democràcia.
Per tant, la teoria certa és la teoria exògena, atès que té un component empíric comprovable i molt clar. En canvi, segons la teoria endògena no queda tant clar. No obstant, això no vol dir que no estigui certa. Doncs, aquesta teoria es compleix durant la primera onada de democratització, és a dir, els períodes abans de 1935 quan esdevenen democràtics els primers països industrialitzats.
 LÍNIA CONTÍNUA→ probabilitat de trencament democràtic  LÍNIA DISCONTÍNUA→ probabilitat d’esdevenir democràcia QUADRE EVIDÈNCIA EMPÍRICA II. En el segon quadre és certa la teoria exògena, hi ha molta connexió entre el desenvolupament d’un país i el fet que la democràcia caigui. En canvi la teoria endògena es produeix principalment en el període en que es produeix la primera onada de democratització i també es compleix molt més feblement en el període posterior a la 2GM quan deixem de banda als països que tenen petroli i que estaven sota el control del poder soviètic. Aquí el nivell de desenvolupament veiem que també ajuda a augmentar la probabilitat de que un país esdevingui democràtic, però de manera tant clara com en la primera.
RESUM ENFOCAMENT MACRO.
Enfocament macro:  TEORIA ENDÒGENA. Com més desenvolupat està un país més probabilitat hi ha de que es produeixi una transició de dictadura a democràcia. (+ desenvolupament → + probabilitat (Dictadura → Democràcia)  TEORIA EXÒGENA. Com més desenvolupament hi ha menys probabilitat hi ha de que es produeixi una transició de dictadura a democràcia. (+ desenvolupament → - probabilitat (Dictadura → Democràcia).
TEORIES MICRO.
El seu punt de partida estableix que les transicions a la democràcia són processos ràpids i no sotmesos a variables estructurals, és a dir, atorguen un pes fonamental a les decisions dels actors polítics.
Schmitter i O’Donnell destaquen tres elements fonamentals en l’estudi de les transicions:  LIBERALITZACIÓ I DEMOCRATITZACIÓ. Distinció entre liberalització i democratització: una dictadura es pot legalitzar sense deixar de ser dictadura, donar més marge de maniobra no vol dir convertir-se en democràcia.
 DINÀMICA I PROCÉS DE CANVI. Esgotament de la legitimitat, divisió entre les elits dictatorials, els “tous” liberalitzen, l’oposició s’organitza. Cada un d’aquests actors veuen diferent la seva actuació el liberalitzador proposa una liberalització del règim, una obertura moderada i controlada del règim que doni resposta a aquesta crisi de legitimitat i que permeti que el règim continuï existint. No s’intenta eliminar el règim sinó que es recuperi.
 ELS PACTES ENTRE ELITS PORTEN A LA DEMOCRÀCIA: MILITAR, POLÍTIC I ECONÒMIC/SOCIAL.
Quan el règim comença a liberalitzar-se la oposició aprofita els marcs oberts pel règim per pressionar per més reformes, que completin el procés de liberalització. Els liberalitzadors davant d’aquesta oposició han de negociar amb la oposició, diuen que no demanin més reformes en el procés liberalitzador perquè si ho fan ells tornaran enrere i pactaran amb els immobilistes i que aquests tornin a la situació inicial. El problema d’aquest pacte és que aquesta amenaça arriba un moment en què no és creïble, fan que si realment es torna enrere els immobilistes no només aniran en contra de la oposició sinó també dels liberalitzadors. Per tant, només hi ha una possibilitat: pactar amb la oposició sobre com es realitzarà el procés sense anar a pactar amb els immobilistes ja que no és la millor opció pels liberalitzadors.
En què consisteixen aquests pactes? N’hi ha 3 tipus: o MILITAR. Desactivar l’amenaça de l’exèrcit de que volen derrocar la democràcia. Hi ha dos opcions per fer-ho: a. VIA ESPANYOLA. La primera manera de calmar el sector immobilista és dir-los que no es revisarà el passat, que tots els crims que han comès durant la dictadura no seran jutjats. Això es fa a Espanya a través de la Llei d’Amnistia, la qual prohibeix jutjar delictes comesos durant el franquisme. És per aquest motiu que actualment s’estan intentant jutjar a Argentina. Si no hi ha aquesta amenaça pels militars probablement estaran més disposats a no amenaçar el nou règim.
b. VIA DEPURATIVA. Però si els militars són febles, si veus que no són gaire forts com per fer un cop d’estat s’ha de depurar l’exèrcit dels que han estat de l’antic règim per tal que no suposin cap amenaça posterior.
o POLÍTIC. S’han de posar d’acord sobre les institucions polítiques tindrà aquesta nova democràcia, el pacte es realitza entre el sector moderat del règim i el sector moderat de l’oposició. Per tant, les institucions polítiques que es dissenyen probablement els beneficiaran a ells. Es tracten temes com el sistema electoral, si hi haurà una monarquia o una república...
o ECONÒMIC/SOCIAL. També s’ha de pactar quina organització econòmica hi haurà en aquesta nova democràcia (tipus d’impostos, estat del benestar...).
Liberalitzador s Seguir als durs Obrir el règim Dictadura forta (DF) Societat civil Integrar-se al règim Dictadura àmplia (DA) Organitzar-se com a oposició Liberalitzador s Repressió Transformar-se en reformistes Transició (T) K 1-K Èxit de la repressió Fracassa la repressió Dictadura repressiva (DR) Revolució (R) Przeworski proposa un model d’interaccions estratègiques per entendre els processos de transició política.
Cal destacar que en aquesta història hi ha un error. Per entendre’l ens basem en el moment de Przeworski.
Ell diu que no és racional que un nou grup de liberalitzadors obrin una democràcia esperant que la oposició hi estigui d’acord. Hi ha d’haver alguna cosa racional que ens permeti entendre això.
Per entendre el resultat de la interacció, necessitem saber les preferències dels actors:  LIBERALITZADORS. Volen una dictadura àmplia > dictadura forta > Transició > Dictadura Repressió > Repressió.
 OPOSICIÓ. Transició > Repressió > Dictadura àmplia > Dictadura forta > Dictadura repressió Donades aquestes preferències els liberalitzadors voldrien transformar-se en reformistes, en canvi la societat civil voldria organitzar-se com a oposició. I finalment els reformistes voldrien una dictadura forta.
Si els liberalitzadors anticipen que el procés se’ls pot sortir de les mans veuran que no poden assumir la transició i per tant escolliran ser reformistes i no la obriran la transició i tornaran a la dictadura forta. Per tant, a partir d’aquest model Przeworski fa 3 explicacions de com es pot realitzar la transició:  PRIMERA POSSIBLITAT: ELS LIBERALITZADORS SÓN MÉS PRO DEMÒCRATES DEL QUE APARENTEN SER. DA > T > DF > DR > R. Els liberalitzadors són més pro demòcrates del que aparenten ser, quan han de triar entre transició i revolució escullen transició. La societat civil escull la transició que no pas la dictadura àmplia. I els liberalitzadors escullen racionalment obrir el règim que no pas la dictadura forta.
 ELS LIBERALITZADORS SÓN MENYS PRO DEMÒCRATES DEL QUE APARENTEN SER. DA > DF > DR > T > R. Es produeix un error de càlcul racional, suposem que els liberalitzadors pensen que la propietat de que guanyin és alta. El fet que escullin la repressió o transformar-se en reformistes depèn d’això. Si creuen que la probabilitat d’èxit de repressió és alta suposen que la repressió no fracassarà segur. Llavors escolliran dictadura repressiva. Li toca triar a la societat civil, la qual ha d’escollir entre integrar-se al règim o organitzar-se com a oposició, prefereixen dictadura àmplia que dictadura repressiva per tant tindrien dictadura àmplia però no transició. L’error de càlcul és que la oposició té un càlcul d’error en la probabilitat d’èxit de la repressió dels liberalitzadors ja que creu que la repressió fracassaria, per tant no triaria integrar-se al règim sinó organitzar-se. L’única alternativa que li queda és pactar una transició, el resultat és transició però s’ha produït un error de càlcul racional, la probabilitat d’èxit de la repressió dels liberalitzadors i de la societat civil és diferent, es produeix un error de càlcul. Els liberalitzadors es creuen que tenen més capacitat repressiva de la que tenen i això els afecta negativament.
 TEORIA SOCIOLÒGICA, MOLT IMPROBABLE I INGÈNUA. A base de tenir contactes entre ells liberalitzadors i reformistes s’adonen de que no són tant dolents com pensaven i això fa possible un pacte que porti a la transició.
LES TRANSICIONS DES DE BAIX (REVOLUCIONS I NO PACTES QUE SÓN DE DALT).
Una revolució és un moviment massiu però no necessàriament violent, que derroca no l’estat com a tal sinó la forma que pren l’estat, el règim existent i per tant l’estructura d’autoritat que existeix per substituir-la per un altra. No necessàriament aquest nou règim ha de ser una democràcia. Els mecanismes per aconseguir això no són mitjans previstos pel règim com a tal, són mitjans irregulars.
Les revolucions acostumen a ser bastant ràpides a l’hora de sorgir i també són bastant imprevisibles. Per entendre les raons que fan que sorgeixin així cal recórrer als “models de llindar”:  PREFERÈNCIA PRIVADA VS. PREFERÈNCIA PÚBLICA. Preferència privada és el que pensa una persona d’un règim determinat però que no ho fa públic, quan es convoquen eleccions no es mostra el desacord per por, perquè t’han comprat el vot... Per tant, tàcitament s’està donant suport al règim.
 FALSIFICACIÓ DE PREFERÈNCIA. Quan això anterior passa, quan hi ha diferència entre la preferència privada i la preferència pública s’està produint una falsificació de preferència, s’està donant tàcitament suport a un règim al qual privadament s’està oposat.
 NIVELLS D’OPOSICIÓ AL RÈGIM DESCONEGUTS. Si hi ha molta falsificació de preferència el règim no sap quanta oposició té perquè hi ha divergència entre la preferència privada i la pública. Això provoca que aquestes revolucions siguin bastant imprevisibles, que costin de preveure. Perquè la gent pot pensar una cosa però públicament n’està mostrant una altra.
 LLINDAR REVOLUCIONARI. És el nombre de persones que necessites que estiguin mostrant públicament el seu rebuig al règim perquè tu també ho facis com a ciutadà. Suposem que tu ets una persona que odia el règim però dona suport per por, si un nombre de persones es revoluciona (el teu llindar revolucionari) tu t’afegiràs a ells.
Per tal que es produeixi una cascada revolucionària s’ha de produir el següent: (0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10). La persona 1 s’unirà a la revolució perquè ja n’hi ha 1 que hi ha baixat per 0 persones. La 2 baixa perquè una altra ja ho ha fet...
Però si es produeix de la següent manera la cadena es talla (0,1,3,3,4,5,6,7,8,10). Es talla la revolució perquè la següent que ha de baixar té un llindar de 3 i ara mateix només n’hi ha 2 al carrer.
Malgrat tot, un petit canvi, una persona més al carrer produeix un canvi enorme. Per això és molt difícil de preveure, perquè un petit canvi ho canvia moltíssim en un temps molt reduït. Això és racional per dos motius: o La gent acostuma a tenir un llindar molt baix.
o És racional sumar-se quan veus que més gent es suma ja que com més gent hi ha més probabilitats de guanyar hi ha, els costos també es reparteixen, la repressió es reparteix entre tots.
RESUM: TEORIES DE LA DEMOCRATITZACIÓ: Macro Micro Teoria Endògena Des de dalt Teoria Exògena Des de baix ...