Tema 10 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Processos psicològics: Memòria
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 19/04/2016
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

T.10. APLICACIONS DE LA PSICOLOGIA DE LA MEMÒRIA 1.MEMÒRIA AUTOBIOGRÀFICA Definir la memòria autobiogràfica no es fàcil. La majoria dels autors consideren que la memòria autobiogràfica forma part de la memòria episòdica, que es defineix pel context espaial i temporal que l’acompanya, i es diferencia de la memòria semàntica o del coneixement que no conté aquest context.
Segons Brewer (1986) la principal característica que defineix les memòries autobiogràfiques és el context personal que les acompanya. Depenent del grau de referència personal, Brewer distingeix entre:  Memòries personals: consisteixen en una representació d’un fet únic i irrepetible basat en imatges.
Flashbulb memòries imatges vívides. Són un tipus de memòria personal especial (viva com una foto).
Acostumen a ser memòries de fets de personal importància, conseqüències, fets que comporten gran emoció o sorpresa i que et queden gravats con si fossin una pel·lícula. (Experiment fet a classe de recordar que estàvem fent just en el moment ens vam enterar del fet de les torres bessones – algunes persones recorden exactament que feien de forma molt detallada, com que s’estaven menjant un iogurt natural).
 Fets autobiogràfics: són formalment idèntics a las memòries personals però que no es basen en imatges.
 Memòries personals genèriques: difereixen de les anteriors en que representen de forma més abstracta fets repetitius o series de fets semblants. (ex: camí que fem de casa a l’escola) Per tant, els records autobiogràfics poden tenir mes o menys detalls i ser mes o menys únics Larsen (1992) classifica la memòria depenent del tipus de context associat en: memòria autobiogràfica, memòria narrativa, fets autobiogràfics i coneixement del món segons es veu en el quadre següent: 1.1Dificultats metodològiques de l’estudi de la memòria autobiogràfica La investigació experimental que es ve utilitzant per investigar en memòria humana requereix que l’investigador controli la informació que va a ser emmagatzemada par tal de poder, després, comparar-la amb la informació que el subjecte recorda. És a dir, quan demanem a persones que ens relatin fets autobiogràfics no podem estar segurs de que el que ens diu es veritat.
Les investigacions en l’àrea de la memòria autobiogràfica es troben amb un seriós problema metodològic per a acomplir aquest requisit. Quan es demana a una persona que recordi algun fet de la seva vida (el dia de la seva boda, quan va ingressar en la Universitat, etc.) no es té una forma fàcil de comprovar que allò que aquesta persona recorda correspon exactament als fets tal i com van passar en realitat.
42 Les tècniques que s’han dissenyat per tal d’estudiar aquest tipus de memòria intenten tenir alguna forma de control per a poder comprovar aquesta qüestió.
1.2.Tècniques emprades: Associació lliure (fonamentada en la tècnica de Galton): Consisteix en dir-li paraules a una persona i que ens generi records autobiogràfics a partir d’aquella paraula (ex: dius la paraula “gat” i ell et diu “de petit tenia un gat de color gris i blanc”). Aquesta tècnica pateix el problema explicat anteriorment, és a dir, no sabem si el que ens explica es veritat. Aquesta tècnica és útil per determinar quins moments de la vida generen més records autobiogràfics que perduren al llarg del temps. Es veu que dels últims mesos tenim bastants records, i aquests van disminuint a mesura que retrocedim en el temps, però hi ha èpoques de la vida que tenim més records arrelats (“bache” de reminiscència). Aquest efecte es dona, per exemple entre els 17 i els 25 en les cultures occidentals, i cap als 30 en les cultures orientals.
Recuperació dirigida (Baddeley, 1990): De manera organitzada va preguntat a la persona sobre moments de la vida (ex: a quina escola va anar, on vivia quan era petit, a quina edat vas començar a tenir parella, si es va casar, quina va ser la seva primera feina...). S’utilitza sobretot en persones que han sufet algun tipus de patologia per detectar si tenen algun “buit” d’una època determinada.
Tècnica dels diaris (Linton, 1975; Brewer, 1988; Wagenaar, 1986, 1992): Consisteix en tenir una llibreta i anar apuntant les coses que fas durant el dia i varis anys més tard que t’ho preguntin per veure si te’n recordes. Aquesta tècnica és d’alt cost i acostuma a ser el mateix investigador el que anota el diari.
 Linton Va estar 13 anys anotant tot el que feia. Passats aquests anys un company li va preguntar coses del diari. Va extreure era que com més temps havia passat menys coses recordaves i que es recorden més els fets autobiogràfics positius que els negatius.
 Brewer  Va agafar diaris però també una mena de despertador. Aquest estava programat de manera aleatòria i quan sonava ell havia d’escriure el que estava fent. D’aquesta manera eliminava el biaix de ser ell mateix el que decideix el que anota o el que no. La conclusió que en va extreure van ser que els successos més quotidians és recorden molt menys que els que són més únics  Wagenaar Anotava fitxes d’esdeveniments (aproximadament durant 5 anys) de cada dia i anotava que havia passat, amb qui, com, quan i on. A l’hora de recordar li donaven alguna pista i ell intentava recordar. La conclusió que en va extreure es que quan li donaven pistes sempre recordava alguna coseta, encara que no fos gaire concret, és a dir, que no hi ha oblit complert dels esdeveniments. També va veure que els esdeveniments que són més únics, més agradables i que impliquen més emocions es recorden més i que les pistes “qui” i “quan” són les que més t’ajuden a recordar els fets.
Si comparem aquestes tres tècniques considerem que en general la tècnica dels diaris és més fiable, ja que és més objectiva. Tanmateix, l’inconvenient d’escriure diaris és que el simple fet d’anar escrivint els diaris reforça el record autobiogràfic, ja que és un mecanisme de repàs 1.3. Organització de les memòries autobiogràfiques Els estudis empírics mostren que les memòries autobiogràfiques es troben representades a diferents nivells d’abstracció, des de representacions específiques de fets viscuts fins a representacions sobre temes i metes que estan associats amb un període de temps (Conway, 1990).
L’organització dels continguts de la memòria autobiogràfica és jeràrquica. Els records específics autobiogràfics estarien en el nivell més profund i les representacions abstractes genèriques en el nivell més elevat.
Aquesta organització és fonamentalment temàtica i per períodes temporals que marquen el curs de la vida.
1.4.Esquemes i memòria autobiogràfica 43 La hipòtesi més amplament estudiada quant a l’organització de la memòria autobiogràfica és la que postula que els fets de la pròpia vida estan organitzats en torn a un "esquema d'un mateix".
Segons Markus (1977) els "esquemes d’un mateix són generalitzacions al voltant d’un mateix, derivades de les experiències passades, que organitzen i guien el processament de la informació amb referència a un mateix contingudes en les experiències socials de l’individu". Existeixen dos tipus generals d’informació que componen l’esquema d’un mateix:  La informació extreta d'esdeveniments específics (vacances a Paris amb en Joan).
 La informació general derivada de l’exposició a esdeveniments que ocorren repetidament (allò que m’agrada fer quan estic de vacances).
Linton (1986) proposa que l’esquema d’un mateix està organitzat de forma jeràrquica amb diferents nivells.
1. Els fets estan organitzats per "el to emocional", és a dir, existeixen fets en la nostra vida que són positius i altres que són negatius.
2. Existeix una organització al voltant de grans temes (ex. vida professional, relació amb les persones estimades, etc.).
3. Allò que Linton anomena "extensions", que són unitats organizativas més petites que els temes i que tenen una referència precisa a un període determinat de la nostra vida (ex. els anys de la meva carrera universitària).
4. Aconteixements i episodis que són conjunts d’accions que ténen localització temporal i espacial determinada (l’examen de memòria en el segon any de la meva carrera).
5. Elements que inclouen el qui, quan, com, on, etc.
6. Detalls (ex. la roba que vestia una determinada persona).
2.PROCÉS DE RECUPERACIÓ Podem distingir dos tipus diferents de recuperació.
 Forma automàtica mitjançant un accés directe a l’activar la informació els indicis apropiats. De forma que en certes ocasions, els records ens assalten fent-se conscients sense que sapiguem què ho ha desencadenat.
 Via voluntària, mitjançant processos conscients i controlats similars als implicats en les tasques de resolució de problemes i on la informació contextual juga un paper essencial.
El paper del context en aquesta última és la raó per la que alguns autors plantegen que la memòria autobiogràfica implica únicament processos reconstructius conscients i controlats de memòria.
En relació amb els processos controlats de memòria, Reiser i col·laboradors (Reiser, Black i Abelson, 1985) proposen quatre estratègies de recuperació:  Estratègies basades en la recuperació d’activitats.
 Estratègies basades en l’objectiu o meta que es volia aconseguir quan va ocórrer el fet.
 Estratègies basades en identificar a les persones que hi participaren.
 Estratègies basades en referències temporals.
De les quatre categories la basada en referències temporals ha estat la més estudiada degut a la seva importància.
Sembla que tots els individus disposen o fan ús d’algun tipus d’esquema temporal que els serveix de referència par a localitzar els fets de la seva vida.
44 3.MEMÒRIA DE TESTIMONIS Podem estudiar:  Exactitud: Fa referència a si allò que ens explica el testimoni ha ocurregut exactament tal i com ell diu, i si realment el succés involucra a les persones, objectes i situacions que el testimoni declara. Es a dir, si aquest testimoni, és exacte i el seu testimoni s’ajusta a la realitat. Quan no es produeix, la falta d’exactitud pot ser deguda a dos tipus d’errors: o Errors de comissió: Apareixen quan es recorda alguna dada que mai va ocórrer.
o Errors d’omissió: Es donen quan no es recorda algun detall.
 Credibilitat: Fa referència a si considerem que el testimoni i la seva declaració poden ser fiables i, per tant, si creiem que allò que ens diu és allò que va ocórrer. Es a dir, si el testimoni és creïble. En altres paraules, la credibilitat és el grau d’exactitud que s’atribueix al testimoni.
3.1.Classificació de les variables que afecten a l’exactitud segons wells (1978) 1. Variables a estimar sobre les circumstancies en les que es produeixen els successos.  factors de codificació segons el manuals: Són aquelles variables que sabem o intuïm que deuen afectar a l’exactitud dels testimonis, però de les que únicament podem hipotetitzar la seva influencia. Són variables que, en principi, ningú escull ni pot controlar, ja que venen determinades per l’atzar dels successos. Es subdivideixen en:  Factors de la situació: Dins d’aquesta categoria trobem aspectes com: a) les condicions ambientals en les que es desenvolupà l’incident (distancia, obscuritat, boira); b) el tipus de succés de què es tracta (accident, violació, robatori, etc.); c) el temps de què disposa el testimoni per a observar el fet, etc.
 Factors dels testimonis: es refereix a les característiques pròpies de cada testimoni, com: l’edat, el sexe, estrès, estereotips, entrenament, etc., de les que cal suposar tenen un efecte sobre l’exactitud dels testimonis.
2. Variables pròpies del sistema escollit per a prendre declaració als testimonis.
Transparència  factors de retenció i recuperació segons el manual PPT 45 ...