Tema 17: Diabetis tipus 2_Farmacologia i terapèutica 2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 4º curso
Asignatura Farmacologia i Terapèutica 2
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Palmira Homedes Tema 17: Diabetis tipus 2 La diabetis de tipus 2 afecta a 170 milions de persones en el món. S’estima que en el 2030, aquest valor augmentarà fins a 365 milions de persones diabètiques. Això va molt lligat a l’estil de vida de la nostre societat: el tipus d’alimentació, el sedentarisme, etc.
En la diabetis de tipus 2, el pàncrees secreta insulina de manera correcta, però les cèl·lules tenen resistència a la insulina i per tant, no la poden captar. En aquest moment, el fetge augmenta la producció de la glucosa (gluconeogènesi). A nivell del muscular, la insulina ajuda a que la glucosa entri a les cèl·lules, però si hi ha resistència, això no serà possible, i la glucosa no entrarà.
La mala captació i l’augment de producció de glucosa per part del fetge, produirà un cúmul de glucosa en sang, produint una hiperglucèmia.
La insulina (en condicions normals) el que fa es inhibir la lipòlisi. Si no hi ha insulina s’augmenta la lipòlisi (catabolisme), augmentant els nivells d’àcids grassos lliures en sang que a la llarga, acabarà sent tòxic per altres òrgans.
En un primer moment de la malaltia, com a conseqüència de la resistència a la insulina, l’organisme ho intenta compensar, produint més insulina. Per tant, en uns moments inicials, podem trobar hiperinsulinèmia. A la llarga, el pàncrees s’anirà desgastant per la hipersecreció d’insulina, atrofiant-se i tenint una menor capacitat de producció d’insulina per part de les cèl·lules β-pancreàtiques.
Dianes farmacològiques de la diabetis tipus 2: • • • • Augment de la secreció de insulina: o SULFONILUREES o GLINIDES o incretin-mimètics o potenciadors de les incretines Tot i tenir resistència a la insulina, si donem quantitats molt elevades de insulina, poden arribar a sobrepassar la resistència i revertir la malaltia.
Augmenta de la sensibilitat a la insulina: o Biguanides: METFORMINA o Agonistes de PPAR-γ : PIOGLITAZONA Afavorir l’excreció renal de glucosa: o Inhibim un co-transportador de sodi-glucosa Disminució de l’absorció dels hidrats de carboni a nivell de estomac: o Inhibidors de la α-glucosidasa Augment de la secreció de insulina METFORMINA: augmenta la sensibilitat dels teixits a l’acció de la insulina. Actua a diferents punts de l’organisme: • • • A nivell hepàtic el que fa es reduir la producció de glucosa A nivell de fetge disminueix la producció de lípids i la gluconeogènesi A nivell de teixit adipós disminueix la síntesi d’àcids grassos Palmira Homedes • Al músculs afavoreix la captació de glucosa i la seva utilització. També facilita la recaptació d’àcids grassos lliures que estan en el plasma i el seu metabolisme oxidatiu a la mitocòndria.
La conseqüència final és una reducció de la hiperglucèmia basal i postprandial. No produeix hipoglucèmia.
De manera indirecte, actua a nivell de pàncrees per tal que no secreti tanta insulina (hipersecreció) i així el pàncrees no es faci malbé.
Altres efectes metabòlics beneficiosos de la Metformina: • • • • Millora el perfil lipídic: redueix es nivells de triglicèrids i els colesterol-LDL (dolent) i augmenta els colesterol-HDL (bo) Produeix una reducció de l’agregació plaquetària (disminueix el risc cardiovascular) Redueix els nivells de fribrinògen i factors de coagulació No hi ha un increment de pes (ajuda a perdre el pes de manera indirecte).
És un fàrmac que s’administra per via oral i es ben tolerat. És de primera elecció per la diabetis tipus 2.
Efectes adversos: • • Molèsties gastrointestinals: diarrea i nàusees Acidosi làctica (molt poc freqüent però greu): es conseqüència del metabolisme de la Metformina que produeix una acumulació d’àcid làctic.
En dosis petites, aquest efecte sobre la producció de l’àcid làctic no són importants. Si la dosis és molt alta, l’augment de l’àcid làctic és greu. Això passarà en un excés de fàrmac, sobretot en els casos en que el pacient tingui una insuficiència renal ja que s’elimina per aquesta via Raó per la qual està contraindicat en insuficiència renal greu.
Esta contraindicat en qualsevol situació en que hi hagi formació d’àcid làctic. Per exemple, en els casos de hipòxia en els teixits: insuficiència pulmonar i/o cardíaca.
També esta contraindicada en persones alcohòliques ja que la via de l’àcid làctic es veu afavorida.
PIOGLITAZONA: és un agonista del receptor PPAR-γ. Les seves accions són: • • • A nivell de fetge redueix la producció de glucosa A nivell de múscul ajuda a la captació de glucosa i a la seva oxidació A nivell de teixit adipós, aquest fàrmacs augmenten el volum de teixit adipós ja que afavoreixen la diferenciació dels pre-adiposits a adipòcits. Això no és negatiu ja que els adipòcits que es formen són més petits del normal i més sensibles a la insulina. Per tant facilita la captació de glucosa i àcids grassos, que s’acumulin en el seu interior i que no estiguin en circulació.
La captació del teixit adipós no es produeix de manera homogènia per tot el cos, sinó que hi ha un augment de teixit adipós subcutani i una disminució del teixit adipós visceral (disminuint el risc cardiovascular).
Palmira Homedes Altres efectes metabòlics: • • • Millora el perfil lipídic: disminueix els triglicèrids i augmenten el colesterol-HDL (bo) Millor ala disfunció endotelial (disminució del risc d’aterosclerosi) i la inflamació vascular Redueix el risc de trombosi Efectes adversos: • • • Increment de pes degut a un increment del teixit adipós i per la retenció de líquids que pot desencadenar edemes raó per la qual es desaconsella en persones que pateixen cardiopaties (insuficiència cardíaca) Major rics de fractures òssies en dones (post menopàusiques) Rics de càncer de bufeta S’administra per via oral un cop al dia.
Augment de la secreció de insulina En condicions normals, en la membrana plasmàtica de la cèl·lula β-pancreàtica, la glucosa es metabolitzada i per tant, es forma ATP que bloqueja els Canals de potassi depenent d’ATP, de manera que el potassi no pugui sortir, produint un despolarització de la membrana que obra Canals de calci depenent de voltatge, promovent l’entrada de calci i es el que afavoreix la secreció de insulina.
quest fàrmacs intenten imitar el mecanisme unint-se al receptor SUR-1.
Que estan acopats en els canals de potassi dependents d’ATP, bloquejant el receptor de potassi i per tant, es desencadenen les reaccions de manera normal, tal com hem explicat abans.
La diferència entre les GLINIDES i les SULFONILUREES és que s’uneixen a llocs diferents del receptor: • • Les SULFONILUREES desencadenen el seu efecte independentment de la quantitat de glucosa que hi hagi a la sang.
Les GLINIDES, necessiten una concentració de glucosa elevada per poder funcionar.
SULFONILUREEES: son fàrmacs que porten molts anys en el mercat. Els de primera generació no s’usen. Les que actualment estan en el mercat són: • • • GLIBENCLAMIDA GLICLAZIDA GLIMEPIRIDA Palmira Homedes • • GLIPIZIDA GLISENTIDA Es diferencien en la potencia (per tant, s’administraran diferents dosis) i en la durada de l’acció.
Per regla general són accions llargues i es poden administrar entre 1 o 2 vegades al dia.
S’administren per via oral i tenen una elevada unió a proteïnes plasmàtiques. Això té implicacions a nivell de interaccions.
Efectes adversos: • • Hipoglucèmia: tant si la glucosa es alta com baixa, quan s’uneix a receptor, allibera insulina. Per tant si la glucèmia és baixa pot produir hipoglucèmia.
o Més risc amb GLIBENCLAMIDA o Precaució: amb ancians, malalts renals o hepàtics, interacció amb fàrmacs que desplacin unió a proteïnes plasmàtiques (com els salicilats) o redueix la seva eliminació.
Incrementen el pes GLINIDES (derivats de la Meglitinida): només produeixen alliberament de insulina quan les concentracions són elevades (per tant, es farà en situacions de hiperglucèmia postprandial).
Tenen una acció ràpida i curta, s’administren 3 vegades al dia juntament amb els àpats per controlar la hiperglucèmia postprandial. Per tant, el risc de hipoglucèmia és molt menor. Es considera una alternativa a les Sulfonilurees en les persones a les qual està contraindicat.
Altres fàrmacs que augmenten la secessió de insulina són els Fàrmacs que mimetitzen les incretines Les incretines, com la GLP1 (Glucagon like peptide-1) de manera normal són secretades per el budell quan hi ha una ingesta de menjar. Les incretines tenen diferents accions: • • • • Incrementen la secreció de insulina per part del pàncrees Estimulen la proliferació de cèl·lules β-pancreàtiques, inhibeixen l’apoptosi d’aquestes cèl·lules, i inhibeixen la secreció de glucagó en el pàncrees (afavoreix un bon control de la glucèmia) Actuen a nivell de l’estomac, retarden el buidament gàstric.
A nivell del SNC, indueixen la sensació de sacietat En conjunt, totes aquestes accions produeixen una reducció del pes del pacient.
Si nosaltres administréssim les incretines directament (com el GLP1) no seria eficaç perquè seria inactivats per la DPP4 (Dipeptidil peptidasa 4). Per tant, s’han de fer anàlegs per evitar que passi això: • • Anàlegs de la GLP-1 que tenen una vida mitja més llarga Inhibir la DPP4 i així potenciaríem les accions del GLP1 endogen potenciadors de les incretines.
per això es diuen Palmira Homedes INCRETIN-MIMÈTICS (anàlegs del GLP1). Són: • • • EXENATIDA LIRAGLUTIDA LIXISENATIDA S’administren per via subcutània.
Aquests fàrmacs el que produeixen és un increment de la secreció de insulina, una reducció de la secreció del glucagó i afavoreixen que hi hagi un retard en el buidament gàstric i sedació per tal que hi hagi una reducció del pes del pacient.
POTENCIADORS DE LES INCRETINES: aquests fàrmacs s’administren per via oral. El meu mecanisme d’acció és la inhibició de la DDP4Son menys efectius ja que només estan afavorim la GLP1 endogen. Per tant, no hi ha una reducció del pes.
• • • • SITAGLIPTINA VILDAGLIPTINA SAXAGLIPTINA LINAGLIPTINA Disminució de l’absorció de hidrats de carboni Són fàrmacs que inhibeixen l’α-glucosidasa. Aquesta enzim es capaç de trencar les molècules dels hidrats de carboni fins a monosacàrids per tal de poder-los absorbir. Si administrem un inhibidor d’aquest enzim, no absorbirem els hidrats de carboni o ho farem de manera molt lenta.
Serveixen per reduir la hiperglucèmia postprandial, per tant, s’administren amb les menjades.
Els efectes adversos es que els hidrats de carboni que no s’absorbeixen s’acumulen a nivell de budell i per tant, produeixen efectes locals, tals com flatulències, i distinció abdominal.
El fàrmac més usat és l’ACARBOSA. L’altre fàrmac és el MIOLITOL. Normalment s’administren amb altres hipoglucemiants.
Afavorir l’excreció renal de la glucosa Això ho fan els inhibidors del co-transportador de sodi-glucosa de tipus 2 (SGLT2) De manera normal el 90% de la glucosa a nivell dels túbuls renal es reabsorbida per la part proximal gracies a un transportador de sodi-glucosa de tipus2.
Si s’inhibeix el transportador, reduïm la reabsorció de glucosa i per tant, s’excretarà, produint una disminució de la hiperglucèmia (són fàrmacs glucosúries).
DAPAGLILFLOZINA: la seva administració és per via oral un cop al dia. Hi ha una reducció de la glucèmia i per tant, reducció de pes. El risc de hipoglucèmia és baix, però s’ha de tenir present que normalment van associat amb altres anti-hiperglucemiants, i per tant, pot augmentar el risc de hipoglucèmia d’una sulfonilurea, per exemple.
Palmira Homedes Hi ha una bona tolerància. No obstant, hi ha un augment del risc de infeccions urogenitals. Ja que inhibint la reabsorció de glucosa, en els túbuls renals hi haurà una concentració de glucosa més elevada, per tant afavorim el creixement de microorganismes.
Hi ha un risc del càncer de bufeta. Per tant, NO s’ha d’associar mai a la PIOGLITAZONA ja que també te risc de càncer de bufeta.
Esta contraindicat en insuficiència renals moderada o greu ja que el seu mecanisme d’acció es basa en el bon funcionament del ronyó.
Algoritme terapèutic (ADA 2014) ...